Tot seguit, exposem des de l'inici de la pàgina 70 fins a la plana 72, completa, de l'explanació, en la versió del 2018.
*[B] “L’ús de
la llengua pròpia en les comunitats cristianes valencianes, és llei de tota
evangelització”, “Gaudium et Spes”, 44.
[c] Pel que fa a la introducció de la litúrgia en llengua vernacla. Els fets esdevinguts durant tants anys, els quals, alguna vegada,
portaren fins al sacrilegi, parlen per si mateixos. Ho diem, inspirant-nos,
per a jutjar tot el que ha succeït, seguint el text conciliar no. 44 de
l’encíclica “Gaudium et Spes” i, a més, d’una manera especial, el
no. 13 de la constitució “Lumen Gentium”, on el Concili Vaticà II
explica, teològicament, el que comporta i exigeix la Catolicitat de l’Església,
amb la “Nota” de la qual s’ha de fer manifesta la seua
universalitat des de Pentecostès.
En el no. 44 de la Constitució
“Gaudium et Spes”, llegim:
“ella [= l’Església], des del començ de la seua història, aprengué d’expressar
el missatge de Crist per mitjà dels conceptes i de les llengües dels
diversos pobles i, de més a més, s’esforçà a il·lustrar-lo amb la saviesa
dels filòsofs: tot això, a fi d’adaptar l’Evangeli, en la mesura del possible,
tant a la capacitat de tothom, com a les exigències dels savis.
Aquesta atemperada
predicació de la paraula revelada ha de continuar essent la llei de tota evangelització. Així es desperta, en cada nació, la capacitat d’expressar a la seva
manera el missatge de Crist i, alhora, es fomenta un viu intercanvi entre
l’Església i les diverses cultures dels pobles”.
[d] Després de constatar, breument, quina és la voluntat i el sentir de
l’Església i també de la mateixa societat civil valenciana en la seua
legislació, hem d’admetre, amb tristesa, que, majoritàriament, l’Església
Catòlica ha tingut una part importantíssima, bàsica, de col·laboració, pel que
fa a la discriminació de la llengua del Poble Valencià en el
segle XX, fet que es tradueix en una situació de gran anomalia, sobretot, quant
a les accions pastorals que són pròpies i responsabilitat exclusiva de la pròpia
Església, la litúrgia i la catequesi, centres d’ensenyament dependents de la
mateixa Església, etc. Açò ha succeït després del Concili Vaticà II,
el qual, com hem comprovat, parla molt clarament sobre aquesta realitat.
*d-1) La
diferència de manera d’actuar, en aquest aspecte, de Catalunya i les Illes
Balears, en comparança amb les terres valencianes, és manifesta. A
Catalunya i a les Illes Balears, s’ha seguit la manera de sentir de
l’Església en el seu Magisteri i s’han complit les prescripcions dels documents
postconciliars. Al País Valencià, és evident que s’han seguit les
normes i les lleis del franquisme, no les de l’Església Catòlica.
*d-2) A les
Illes Balears, en els primers anys del postconcili, també
haguérem de vèncer grans dificultats per a introduir la llengua vernacla
en les Esglésies, per a la litúrgia. Hi va haver alguna mà negra que ho
dificultà i, fins i tot, que imposà el castellà en el primer moment. No tots,
però, seguiren la imposició injusta i inacceptable que ens venia des de l’àmbit
de Madrid. ¡Estratagemes i poder de l’Estat Espanyol dins de la mateixa
Església...!
*d-3) Quan va
començar l’ús de la llengua vernacla en la litúrgia, en 1965, encara faltaven
deu anys per a la mort del general Franco. El 1968, amb el permís de la
Santa Seu, es va resoldre el problema de les adaptacions per al País Valencià i
per a les Illes Balears.
*[C] Un passat
gloriós valencià que no es correspon amb la trista situació actual, de
menyspreu de la llengua pròpia, promogut, d’una manera especial, per l’Església
Catòlica Valenciana.
[e] Ens referim als darrers segles, perquè, en segles anteriors, les
terres valencianes foren pioneres en la defensa i en l’ús de la llengua pròpia,
com a instrument de pregària, de reflexió i de predicació del missatge
evangèlic.
*e-1) En predicació,
no podem deixar de fer esment del Patró del Regne, Sant Vicent Ferrer,
qui, fins i tot, va tenir el “do de llengües” i predicava en la llengua
vernacla valenciana per tot arreu: “Loquebatur semper lingua materna seu cathalaunica”, es llig en el text del Procés de Canonització.
*e-2) En literatura
religiosa, hi ha una gran i riquíssima producció valenciana antiga. Recordem,
entre d’altres monuments històrics de la nostra Cultura:
Les representacions
dels Misteris, dels quals ens resta, entre d’altres, l’incomparable “Misteri
d’Elx”.
La versió de Guillem
Anglès del Cànon Romà de 1348.
La part catequètica
dels Rituals Valencians, des del segle XVI.
La Bíblia, traduïda
al valencià, de Fr. Bonifaci Ferrer i els monjos de la Cartoixa de la Vall de
Crist, l’edició completa de la qual, de 1478, fou derruïda per
la Inquisició castellana, o espanyola, com hom diu normalment.
“El Cant de la
Sibil·la”, ara reconstruït a partir dels documents valencians de
l’època del Concili de Trento (1545-1563).
No podem ignorar “Obres
e trobes en llaors de la Verge Maria”, editat en 1474, en l’albada de
la impremta.
*e-3) Constatem la
riquíssima literatura de diferents autors, dins la qual hem de situar
les pregones produccions literàries en el camp cristià, entre d’altres,
Francesc Eiximenis, Ausiàs March, Sor Isabel de Villena... Una notable i
nombrosa literatura religiosa impresa en els segles XV i XVI.
*e-4) El fet de la
constitució de la “Confraria de la Mare de Déu dels Innocents i
Desemparats” i altres institucions religioso-civils, que
incidien en la societat, són fets religioso-culturals de primera magnitud, els
quals conformen, de manera extraordinària, la cultura del nostre poble.
*e-5) I els
nostres Sants, antics i moderns, començant per Sant Vicent Ferrer. Uns,
nascuts entre nosaltres; uns altres, vinguts de fora a viure junt amb
nosaltres, cercant de fer realitat, de diferents maneres, el missatge
evangèlic. La nòmina de grans personatges, hòmens i dones, és impressionant.
[f] L’Església defensa les llengües vernacles, no les de colonització o
substitució lingüística; la “vernacula Valentinorum”
que fa esment l’Arquebisbe Mayoral en l’edició del Ritual de 1746, no és
el castellà, la llengua imposada de substitució.
*f-1) S’ha d’acceptar
la segona llengua universal i és imprescindible per als estudis
superiors, quan la primera llengua, la llengua pròpia o vernacla no ha
accedit a ser llengua de cultura. En aquesta situació, es troben moltes
llengües vernacles en el món. L’altra necessitat a cobrir, a partir d’una
segona llengua, es situa en la necessitat de comunicació universal, fet que
actualment ha assumit la llengua anglesa.
*f-2) La nostra
llengua, d’herència greco-llatina, però, fou la primera llengua viva
que va accedir a ser llengua de cultura en l’Europa medieval, en el segle XIII,
per l’obra del Beat Ramon Llull i, posteriorment a ell, amb la
incomparable literatura que es va produir entre els segles XIII i el XV, amb
una llengua, aleshores, totalment unificada en tot el nostre Domini Lingüístic.
*f-3) Amb els grans
diccionaris amb què compta actualment, especialment, “l’Alcover-Moll”
(el “Diccionari
Català-Valencià-Balear”) i “el Coromines” (“Diccionari Etimològic
i Complementari de la Llengua Catalana”), és la llengua més estudiada en el seu lèxic. Aquests dos grans
diccionaris suposen vint grans toms d’estudi de lèxic, en tots els aspectes de
la Filologia; són diccionaris filològics, no són enciclopèdies. En aquests vint
grans volums, s’estudien, en tots els seus aspectes, diversos centenars de milers
de paraules o d’accepcions de paraules.
Cal afegir el “Diccionari de la Llengua Catalana” de “l’Institut d’Estudis Catalans”, el qual té caràcter normatiu i introdueix, a més, el lèxic corresponent
als avanços actuals de la ciència i de la tecnologia. Vull fer esment de l’obra
lexicogràfica, de procedència valenciana, del benemèrit Francesc Ferrer
Pastor, entre d’altres obres de lèxic
de tot el Domini Lingüístic.
*f-4) Poques llengües en el món poden presentar les possibilitats com a llengua
de cultura, per a ser usades com la
nostra, en tots els àmbits de la ciència i, d’una manera especial, per a fer-ne
ús en la litúrgia i en la catequesi. El clergat valencià, en general, en no acceptar
(i, en menysprear) la seua llengua vernacla en la litúrgia i en catequesi, és inconscient
davant el que ignora i molts d’ells són veritables promotors de discòrdia.