Pere Riutort i l'Església valenciana i la promoció de la llengua vernacla

Tot seguit, exposem de la meitat de la pàgina 176 fins a quasi tota la plana 179, en la versió del 2018.

*[B] L’Església Catòlica del País Valencià, ¿”fecunda, defensa, perfecciona i restaura en Crist” la llengua i la cultura del Poble Valencià?

            “Animi ornamenta dotesque cuiuscumque populi vel aetatis supernis divitiis velut ab intra foecundat, communit, complet atque in Christo restaurat”. “Gaudium et Spes”, no. 58.

            [c] Partint d’aquesta veritat pregona i exigent, la qual contempla el no. 58 de l’encíclica “Gaudium et Spes” tenint davant la nostra consideració l’encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII, “com a exigència de justícia” i els nostres principis directius de moralitat social, exposats per Sant Joan Pau II en els seus diferents documents, exposats en espais molt significatius, com són l’ONU, la UNESCO i el Parlament Europeu, i fonamentant-nos en allò que el Concili Vaticà II determinà i proclamà que havíem de seguir els cristians com a exigència del Pla de Déu que determina l’encíclica “Gaudium et Spes”, no. 29, ens ve al pensament, de manera evident, fet que ens qüestiona en consciència:

            *c-1) L’Església Catòlica en el País Valencià, ¿ha complit (i compleix) aquesta “exigència de justícia”, aquest “Pla de Déu” de promoció de la llengua pròpia del Poble Valencià?

            *c-2) L’Església Catòlica valenciana, segons proclama el Concili Vaticà II, ¿”fecunda, defensa, perfecciona i restaura en Crist” (“Gaudium et Spes”, no. 58) els drets del seu Poble, amb el qual forma unitat en virtut de la Catolicitat de l’Església? Hem de constatar, amb molt de disgust, que la llengua “pròpia i històrica del Poble valencià” és en una situació històrica i, sobretot, actual, de menyspreu, de discriminació i, fins i tot, d’encalçament en el si de la pròpia Església.

            *c-3) O, parlant més clarament: ¿no és que ha comès, l’Església, “la greu violació de la justícia” que comporta el fet de contribuir a sufocar la vitalitat de la nostra llengua en l’Església? ¿No serà que el darrer desig de l’Església Catòlica al País Valencià, “el que és una cosa encara més greu”, n’és el de fer desaparèixer entre nosaltres la llengua dels nostres avantpassats? Cf. Encíclica “Pacem in terris” de  Sant Joan XXIII. A.A.S., 1963, pàg. 283 (no. 89[1]).

*c-4) Si es prescindeix d’una llengua, tal com fa l’Església Catòlica valenciana en els temples i en els seus centres acadèmics, es contribueix a condemnar-la a la seua progressiva desaparició i que, al final, muira. Basta reconèixer què ha passat en la ciutat de València, a Alacant i en alguna altra ciutat valenciana durant el segle XX. Anteriorment, havia desaparegut en altres parts per motius diversos. En les ciutats al·ludides, es parlava valencià, pràcticament, per part de tota la població, en la primera meitat del segle XX. Què hi passa ara?

*c-5) Fins que va aparèixer la ràdio i, d’una manera especial, la televisió, el lloc on se sentia parlar una llengua determinada per la generalitat de la població era als temples: així esdevenia a Catalunya i a les Illes Balears. Els teatres podien fer una mica d’acció, però el valencià, en els teatres, es reduïda, sobretot, al sainet.

El Catecisme, entre els valencians, s’ensenyava en castellà, una llengua estranya per a la majoria dels valencians. És impressionant el testimoni de Vicente Boix, en aquest aspecte, en el pròleg que fa del “Diccionari Escrig” a mitjan segle XIX (1851), en constatar que no entenien i que no interioritzaven el que aprenien en els centres d’ensenyament, especialment, pel que fa al Catecisme.

En el segle XVIII anterior, Gregori Maians[2] ja es dolia d’aquest fet d’ensenyar el Catecisme en una llengua estranya que no entenien i, sobretot, que no la sentien com a pròpia. ¿Per què, a Catalunya i a les Illes Balears, es feia en la pròpia llengua i, entre els valencians, amb algunes excepcions, no era així?[3]

*c-6) Amb la situació promoguda durant tants anys, ens trobem amb aquestes greus responsabilitats morals de l’Església de les terres valencianes, ja que ha estat (i encara ho està) col·laboradora de primer ordre, en aquesta situació de discriminació, contrària al Pla de Déu. “Gaudium et Spes”, no. 29.

*c-7) Recordem, com ara, els casos de Grècia i de Polònia. L’Església, amb la seua actuació pastoral, històricament i encara en el present, ha infós el sentit de llibertat en aquests Pobles i hi ha contribuït de manera molt eficient (“Gaudium et Spes”, no. 58) fins que aquestes nacions han aconseguit la independència política, la qual els corresponia en virtut de la independència de la seua cultura històrica i actual, com repetidament ens evoca Sant Joan Pau II.

*c-8) Amb aquesta doctrina exposada, ens trobem amb uns principis fonamentats en el Pla de Déu, proclamats, clarament, pel Magisteri de l’Església Universal en un Concili Ecumènic i en el Magisteri ordinari, la doctrina de la qual hem de seguir, com a deure moral, tots els qui seguim la nostra fe catòlica.

*c-9) Els principis de responsabilitat de l’actuació de l’Església Catòlica a Catalunya i a les Illes Balears, pel que fa a la llengua vernacla, tan  diferents de la manera d’actuar de l’Església Catòlica valenciana, són a la vista de tots.

 

*[C] L’assumpció de totes les particularitats culturals del món, especialment, de les lingüístiques, desemboca en la universalitat, en la catolicitat.

[d] València és molt culta, ens diran, perquè usa una “lengua universal[4]”, és a dir, el castellà, la qual, a poc a poc, injustament, a través de la Història, s’ha apropiat de la denominació d’”español”. “Els que defensen el valencià són incultes, plebeus” ens diran.

*d-1) ¡Com s’ignora, si no és que es vol ignorar, el que proclama en aquest aspecte el Magisteri universal de l’Església Catòlica! El no. 54 de la  Constitució “Gaudium et Spes” s’expressa amb aquest principi:

“a poc a poc, pren forma un tipus més universal de cultura humana, el qual, com més respecta les característiques de cada una de les cultures, més promou i expressa la unitat del gènere humà”[5].

¡Com més valencians, més universals serem!

*d-2) L’Església Catòlica com a tal, en la seua universalitat, no accepta el que és una colonització pura. L’actitud que promou l’Església valenciana, pel que fa a la llengua vernacla, és la de substitució destructiva de la llengua pròpia, per la castellana, que no és la seua llengua pròpia i històrica. És una clara dinàmica de colonització.

*d-3) Les lleis civils europees i d’altres àmbits de protecció i de promoció de llengües no estatals, com la nostra, ¿són conegudes en la Cúria diocesana de València i en els centres universitaris catòlics valencians?

*d-4) Ens vindran amb els principis hipòcrites, dels quals ja parlàrem i desemmascaràrem en les divisions 8, 9, 10 i 11 d’aquesta “Explanació”: “Que no és pastoral, que crea desunió, que cal esperar fins que no siga conflictiu, que tots entenen el castellà...” i no sé quantes coses més. Tot són excuses fonamentades en la ignorància, en la inoperància, en la irresponsabilitat com a fills de l’Església, que cal formar unitat amb la defensa del nostre Poble, en virtut de la nota de la Catolicitat de la pròpia Església, exigència de la inculturació de la fe.

*d-5) La presència de l’Esperit Sant, el dia de Pentecosta, que parlà en totes les seues llengües als presents, s’hauria de qualificar de no pastoral, d’actitud inculta, de creació de desunió...

Algunes d’aquestes llengües, en aquell moment, a penes eren importants: això no obstant, l’Esperit Sant, mitjançant elles, va transmetre el missatge de l’Evangeli de Jesús. És allò que Sant Pau VI va dir en el seu discurs, en la darrera sessió de promulgació dels quatre darrers textos aprovats pel Concili Vaticà II, el 7 de desembre de 1965:

“Les llengües innombrables que parlen els Pobles d’avui, han estat admeses per a expressar litúrgicament la paraula dels hòmens a Déu i la paraula de Déu als hòmens”.

Ens trobem davant una nova Pentecosta, tal com apareix en el capítol 2n dels Fets dels Apòstols. Hi hem d’afegir que la llengua pròpia és la llengua sentida, la que arriba al cor.

*d-6) ¿Serà que, entre aquestes innombrables llengües, no és inclosa la llengua que parla el Poble Valencià i que n’és pròpia? ¿O és poc important per a incloure-la entre els diversos centenars de llengües que ja han estat admeses per a la litúrgia, després del Concili Vaticà II? Tanta discussió, tant de menyspreu i tanta ignorància ho avala. La principal senya d’identitat del Poble Valencià, la seua llengua, ¿no és acceptada per l’Església?

*d-7) Entre els valencians, és molt habitual confondre el que és substitució lingüística pura i dura, a l’estil de les colonitzacions, amb la idea que, si s’usàs la llengua vernacla o popular, no seria pastoral. ¿És que agredir i mirar de derruir la llengua del nostre Poble és pastoral? Quin concepte es té de “Pastoral”? Pastoral, ¿és no resoldre els problemes i deixar-los podrir?... Pastoral, ¿és fugir dels problemes? No s’expressa així el Papa actual, Francesc. Cf. “Evangelii Gaudium”, no. 218.

“La pau social no pot entendre’s com un irenisme o com una mera absència de violència, aconseguida per la imposició d’un sector sobre els altres”[6].

La pau no és no tenir conflictes, és saber i voler resoldre’ls. A partir d’aquesta situació, s’arriba a la pau. “El fruit de la justícia serà la pau”, Isaïes 32,17.

*d-8) La Constitució “Sacrosanctum Concilium” del Concili Vaticà II, sobre la Sagrada Litúrgia, a més dels documents postconciliars d’implantació de les llengües vernacles, és conscient i conseqüent de l’acceptació de totes les llengües del món, com a llengües de litúrgia, independentment de la seua categoria política.

L’Església sí que exigeix un treball previ sobre moltes de les llengües que s’han acceptat: com ara, creació de paraules noves per a expressar els conceptes de la fe cristiana, un estudi amb molta cura sobre les fórmules sagramentals, etc. Aquesta necessitat s’estèn a la predicació de l’Evangeli en general

En el món, hi ha unes cinc mil llengües i moltes en tenen un lèxic molt reduït. No totes poden usar-se en la litúrgia abans de treballar i de preparar aquests llengües, enriquint-les en el seu lèxic, fixant-les en la seua ortografia i fugint de l’excessiva dialectalització.

*d-9) La nostra llengua no té cap problema. D’ençà del segle XIII, té la categoria primeríssima de llengua de cultura, molt abans que el castellà i que la resta de les llengües europees.

---

[1] D’acord amb la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (p. 77), correspon al no. 95 i no al no. 89 com s’indica en la versió original de l’explanació.

[2] Nota de la traducció. Gregori Maians i Císcar (1699-1781) fou un erudit, historiador, lingüista valencià. En una lletra al bisbe Climent, de 1768, li comentava en castellà que “sempre cal la conservació de la catalana per a la intel·ligència de les lleis, d’escrits antics i de llibres; i per a entendre millor la Doctrina Cristiana, puix que, en el nostre Regne, hi ha molts que l’aprenen en castellà i que no l’entenen perquè no saben la llengua estranya de la mateixa manera que la nadiua”.

[3] Nota de la traducció. En una versió parcial d’aquesta obra, en Internet, “Diccionario valenciano-castellano” (https://books.google.es/books?id=SpYCAAAAMAAJ&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false), de José Escrig y Martínez, Librería de Pascual Aguilar, 1871, hi ha una part de la introducció (ací, traduïda) en què es pot llegir que, “Llevat de les oracions que s’aprenen en la primera educació religiosa i d’uns quants sermons anuals, són molt estranys les viles en què s’ogen i en què es parle la llengua castellana: essencialment, agrícoles, es dediquen, d’ençà de l’edat de dotze anys o menys, a les fatigues del camp i, per consegüent, obliden encara els primers rudiments de la religió que aprengueren en castellà. Els capellans han d’explicar, sovint, en llengua valenciana, els deures del cristià, per a deixar-se entendre millor; i, en les escoles d’instrucció primària, els xiquets no parlen mai la llengua de Castella. I això no és tan notable en les nombroses viles xicotetes del nostre poblat Regne, sinó que també hem oït dir els Pares de les Escoles Pies de la ciutat de Gandia, que els era molt difícil l’explicació de les matèries senyalades per a l’estudi dels primers anys del segon ensenyament, perquè havien de fer dues explicacions: una, en valencià; i una altra, en castellà” (p. XV).

[4] Nota de la traducció. Hem recorregut al castellà, com un poc després, en el mateix paràgraf, perquè aquesta forma (“lengua universal”) sol ser més usual entre castellanoparlants que, sovint, exalten el castellà com a llengua de cultura i universal, que la parlen moltíssims milions de persones i que, com diuen algunes vegades, contribuí a aportar cultura en terres on hi havia civilitzacions primitives, retardades...

[5] Nota de la traducció. Hem partit de de com figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“ (p. 6), treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.

[6] Nota de la traducció. Ací partim de l’obra “La joia de l’Evangeli. Evangelii Gaudium”, en la versió de l’Editorial Claret publicada el 2013 (p. 161).

 

No tenim polítics d'esquerra lliures, tenim adolescents falsos i amb síndrome d'Estocolm

Bon dia,

No tenim polítics lliures (i, per tant, responsables dels seus actes): tenim polítics adolescents...

1) Que critiquen la dreta (o bé qui mane en eixe moment), però que no assumeixen la seua humanitat.

2) Que es qualifiquen d'esquerres i que fan una mena d'exotisme cultural i, de pas, no promouen lo vernacle i, així, les arrels; arrelament i ocupació van units.

3) Que critiquen els governs de dretes, però que no ataquen les mentires i la manipulació de polítics d'esquerres. La falsedat és una de les armes de les cultures patriarcals.

4) Que prefereixen portar un collar (com el gos de l'amo) abans que entrar en temes punxosos o bé políticament incòmodes. 

5) Que trien criticar lo patriarcal, promoure l'accés al poder i trepitjar qui no siga dels seus, en lloc de promocionar lo matriarcalista i la recepció. 

6) Que prefereixen continuar i impulsar la síndrome d'Estocolm respecte a Castella ("En el fons, ens tracten bé"), en lloc de traure les bragues de Castella a l'aire i de recordar els incompliments dels polítics castellans (o bé procastellanistes) que s'autoproclamen progressistes.

I 7) que prefereixen criticar lo que no és políticament correcte, en lloc de ser ells, de tenir criteri propi i de fer costat les Humanitats.

Com he pogut veure hui, 31 d'agost del 2025, hi ha molts exemples de votants que s'autoproclamen progressistes que m'han escrit, d'esquerres, etc., que prioritzen 1) la mentira, 2) acusar-te que ets de dretes (mai he votat cap candidatura de centre, ni de centre-dreta, ni de dreta...), però que 3) no exigeixen que els polítics d'esquerra complesquen amb la paraula (i que, així, siguen models a seguir) i 4) que no desaproven la mentira i la manipulació política dins els partits d'esquerres (fet que em portà a no donar el meu vot, en les autonòmiques del 2023, a una candidatura d'esquerra). 

Adduiré que, quan he votat, sempre ha estat d'esquerres.

Finalment, de les eleccions europees del 2004 ençà, quasi sempre, he votat nul. Mai he donat el meu vot a cap candidatura del Pacte del Botànic, ni a Esquerra Unida del País Valencià.  

I és que el vot és com l'acte de seleccionar un treballador per a una empresa: si fa bona faena en la prova inicial i captem que afavoreix les relacions i que és sincer, és triat. Si no, no li atorguem la nostra confiança.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

L'esquerra valenciana com també la catalana i la balear és patriarcal i mediocre

Hui vos diré que tinc amics que, quan els dic que no pense votar cap candidatura valenciana que es presente com d'esquerres, progressista o..., mentres que no posen lo vernacle (començant per la llengua catalana, indistintament del nom que li donen) per damunt de tot i mentres que no qüestionen el fet que cada membre de l'AVL cobre 360€ per reunió i, per exemple, que aproven el vici d'imposar l'ús del llenguatge inclusiu, se't llancen damunt com si l'única solució fos eixos partits, i, immediatament, boten, com si això de no votar-los fos pecat i, altrament, haguéssem de fer com la dona que uns hòmens li han pegat una bona palissa (sense cap motiu) i que diu que ells, en el fons, són persones de bon cor.

¿Sabeu què pense? Que ens trobem davant persones que encara viuen com el vi ranci: en la divisió esquerra/dreta i en polítiques que, en el camp de la creativitat, són considerades com desfavorables a lo creatiu i, així, a les idees noves, al desenvolupament de la persona i a una educació més democràtica.

En eixe seny, ¿us heu demanat alguna vegada si, el fet que hi haja tants escriptors, polítics i lingüístes valencians en pro de partits d'esquerres no té a veure amb una mena d'esperit competitiu per si, en algun moment, ells també apleguen a ser membres de l'esmentada acadèmia i, així, poguessen viure, més aïna, si més no, en bona mesura, quasi de baldraga?

És més: pense que, ni tan sols els passa pel cap... la creació d'altres candidatures i no cal dir que, com escriu Edward de Bono (1933-2021, un estudiós maltés sobre la creativitat, amb qui, més d'una vegada, contactava el govern britànic per a desblocar-se), estiguen en pro de la humor, u dels punts que tenen mala acollida en aquests partits i en persones que solen alçar el puny tancat o orientar el braç fent la salutació dels romans.

Finalment, considere que, en el fons, aquests amics tenen una síndrome d'Estocolm ben manifesta. 

En canvi, moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d'arrels catalanoparlants, com ja m'han comentat alguns participants en la recerca sobre el matriarcalisme, 1) ni eren políticament correctes, 2) ni tenien por al què diran, 3) ni al desenvolupament creatiu de la persona.

Nota: Foto amb un fragment del llibre "El Comú Català", de David Algarra, publicat en el 2015, en relació amb l'educació en l'Espanya lliberal de la segona meitat del segle XIX, sistema d'instrucció pública que rep molt de suport per part de l'esquerra en terres catalanoparlants.

AEMET, el gos meteorològic "Torquemada" i mentirós de l'amo socialista

Bon dia,

Ahir poguí veure les valors que oferien diferents webs sobre meteorologia i, igualment, les unia a les sensacions que experimentava, als reports d'AVAMET (agència valenciana de meteorologia) i a pantalles que exposava la web d'AEMET, el gos meteorològic de l'amo socialista en Espanya.

No cal dir que també cercàvem en Google "El temps Alaquàs", perquè sol encertar prou, amb informació de moltes fonts estrangeres. I les dades de "El temps Alaquàs" (https://ca.eltiempo.es/alaquas.html), semblaven quasi una còpia de les d'AEMET.

Cap a les 13h15, AEMET (per a Alaquàs) posava que, entre les 12h i les 18h, faria 36ºC. Com que eixe moment del dia sol ser el de més calor, ¿per què, molt avançat el dia i tot, hi havia una pantalla de previsions per al dia 17 d'agost del 2025, referida a Alaquàs (sense estació meteorològica i les més pròximes, la de Manises o bé la de Vivers, en la ciutat de València), indicava 41ºC de màxima i 26ºC de mínima? Silenci: hi ha una bona paga en joc. Com diuen en la meua terra, "Qui calla, atorga".

Afegirem que aquesta mediocritat influí en la nostra previsió de cara al dia 29 d'octubre del 2024 en l'Horta de València uns dies abans de la DANA. Mentir, reportar de manera falsa o bé sense un mínim d'esperit de superació i sí de fidelitat a l'estil de l'inquisidor castellà Torquemada, porta que, més d'u, desconfiem en aquesta mena de soldats del primer ministre espanyol.

I més: quan ahir, a migdia, consultava en Internet i quan parlava amb mon pare, notava suavitat: és que, en la web d'AVAMET, amb dues estacions en Torrent i amb dues en Aldaia, les màximes eren més moderades. Per això, posí en Twitter: "No hi ha estació en Alaquàs, però, cap a les 15h., Torrent marcava un poc més de 36°C; i Aldaia, 37ºC en els punts més pròxims.

Fiabilitat". 

Ara, 31ºC en Aldaia i un poc més de 31ºC en Torrent. Són un poc més de les 11h15. 

Mentrestant, hi ha jóvens, com ara, Jorge Rey, de terres castellanes, que, per mitjà de mètodes tradicionals, donen molt en el clau i, altrament, no renuncien als mitjans contemporanis.

Enllaçant amb això, recorde que, quan vivia en Aldaia (fins a maig del 2009), una vegada, un home digué a ma mare i a mi en castellà, mentres que plovia: "Ma mare ja m'havia dit que..., perquè, quan ella nota... en el peu, és senyal que plourà. I així ha estat".

Per cert: es pot dormir prou bé a 30ºC i amb els ventiladors apagats i sense aire condicionat en cap punt de la casa. Visc en un estatge primer, d'uns 95m², en una zona que no és en un escampat, ni en el centre històric de la vila. Això sí: plaques Pladur per bona part de la casa de fa més de deu anys ençà, diversitat d'activitats cada dia i relació amb persones positives, de bon cor i molt obertes.

Altra cosa és que hi haja qui ens tracte de vendre el famós no hi ha res a fer perquè nosaltres siguem gossos seus, dels altres propietaris.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bona setmana.

Pere Riutort i defensa i promoció de la llengua catalana

A continuació, plasmem de la pàgina 174 fins a bona part de la plana 176 de l'explanació, en la versió del 2018.

Llengua vernacla o popular                                                                                  en la Litúrgia de l’Església Catòlica en terres valencianes.

   Resum de les exposicions de les 18 primeres divisions:

23. II Part.- Compromís i urgència, de part de tots, en el treball de defensa i de promoció de la nostra llengua en l’Església Catòlica i en tota la societat del País Valencià, com a imperatiu de consciència.

          “Un món que ha de ser canviat, fins a complir-se en si mateix, tot el Pla de Déu”, Gaudium et Spes, 2.

            En aquesta divisió 23, vull fer una crida a la consciència de tots per resoldre el greu problema que, de fa segles ençà, arrossega la nostra cultura i, d’una manera especial, la nostra estimada llengua. L’actuació inacceptable de l’Església Catòlica en el País Valencià, la qual ha contribuït (i encara ho fa) a la desaparició de la nostra llengua. En aquesta divisió, incidiré en alguns documents i en principis del Magisteri de l’Església Catòlica, anteriorment, esmentats i, fins i tot, comentats.

       *[A] La llengua del nostre Poble, en situació de gran pobresa. Ens volen “espanyolitzar” derruint-nos.

            [a] Sant Joan Pau II, en el discurs a l’ONU sobre els drets dels Pobles sense Estat independent, i Sant Joan XXIII (en l’encíclica “Pacem in terris”) ens proposesn els drets de les llengües dels Pobles sense Estat independent, de les llengües de les nissagues de menor nombre d’habitants respecte a altres més majoritàries (“les minories”).

            Recordem com s’expressa Sant Joan Pau II en diversos paràgrafs del nombre 8 del seu discurs en l’ONU:

            *a-1) “El dret a l’existència implica, naturalment, per a cada nació, el dret a la pròpia llengua i a la pròpia cultura, mitjançant les quals un Poble expressa i promou allò que jo anomenaria la seua originària ‘sobirania’ espiritual. La història demostra que, en circumstàncies extremes (com les que s’han vist en la terra en què vaig nàixer), precisament, la seua mateixa cultura permet a una nació de sobreviure a la pèrdua de la pròpia independència política i econòmica.

Cada nació té, consegüentment, també el dret a modelar la pròpia vida segons les pròpies tradicions, excloent, és clar, tota violació dels drets humans fonamentals i, particularment, l’opressió de les minories. Cada nació té també dret a construir el propi futur donant a les generacions més jóvens una educació apropiada”.

            *a-2) Quan, en aquest document, parla de nació, Sant Joan Pau II es refereix, especialment, a les nacions que no tenen Estat propi. Aquests textos ens resulten molt significatius, ja que ens diuen una cosa que hem de tenir molt present i ser-hi conseqüents, perquè, clarament, van dirigits a una situació com la nostra.

            *a-3) Hem sentit, de part del Govern Central de l’Estat Espanyol, després del lent procés de les Autonomies, que hem d’admetre (amb les seues grans consecucions positives, però també amb les seues grans deficiències) que nosaltres hem de ser espanyolitzats pel poder central d’un Estat nacionalista que té els ressorts del poder com a Estat.

            ¿Coneix el govern de Madrid l’existència del dret, proclamat per Sant Joan Pau II en l’ONU en 1995, que les Nacions sense Estat propi tenen dret a donar a les generacions més jóvens una educació apropiada, que ha d’estar d’acord a les pròpies tradicions, o, dit d’una altra manera, atenent a les seues pròpies característiques culturals, suprimint les situacions de colonització secular, que hem patit i que encara sofrim? Tenim davant nosaltres un govern que, amb la llei d’educació, LOMCE, ha posat el seu punt de mira a espanyolitzar, llegiu castellanitzar Catalunya. A les Illes Balears, s’ha hagut de protestar contra aquesta intenció, que llevava importància a l’ensenyament de la llengua catalana.

            Al País Valencià, també hem patit accions inacceptables contra els nostres drets lingüístics a l’escola i en la televisió en la pròpia llengua, canal que, fins i tot, el van fer desaparèixer.

            La situació de l’Església valenciana, pel que fa a la llengua pròpia, fa vergonya actualment i serà pitjor quan es contemple amb visió històrica...

            *a-4) Sembla que, en el govern de Madrid, no saben interpretar i que no volen veure la situació de gran pobresa en què es troba la nostra llengua a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears, respecte al castellà. Jo mateix, fins a trenta anys, no vaig tenir ocasió de començar a conèixer les regles ortogràfiques corresponents a la llengua que parlava, la meua estimada llengua pròpia, la llengua dels meus avantpassats, la meua vertadera llengua pàtria. I això, després d’haver-me dedicat a l’Estudi universitari de Filologia en la Universitat de Barcelona. Parle de 1962-1966.

            *a-5) No podem oblidar que una llengua que no té els ressorts de la cultura moderna es troba en vies d’extinció. Una llengua, per exemple, que no és usada en les classes dels estudis de caràcter general, en els ambients populars i en els estudis de la Universitat, li manca el suport de la cultura moderna.

            Recordem, altra vegada, el que ens diu Sant Joan Pau II: tenim el dret irrenunciable, com a Poble, tal com ho hem esmentat abans, en *a-1, “de bastir el propi futur donant a les generacions més jóvens una educació adient”.

            Aquesta educació no es configura d’acord als interessos de “l’Estat nacionalista dominador i centralista”, segons la precisa expressió de Pius XII en el Radiomissatge de Nadal de 1954, sinó seguint les característiques i la voluntat de la nació sense estat propi, com, malauradament, és el nostre cas. És un dret que ens veiem en la situació d’haver-lo de reivindicar.

            *a-6) Admetem, això sí, una segona llengua universal, compaginable amb totes les llengües del món, pròpies dels diversos Pobles. El castellà, al cap i a la fi, arribarà a estar en la mateixa situació que la nostra llengua. Té molts parlants, però no és la llengua universal.

            [b] No hem de menester altra cosa, sinó examinar-nos actualment, malgrat l’avanç que han suposat “les autonomies”, com tenim, a hores d’ara, allò que l’encíclica “Pacem in terris” considera una exigència de justícia el fet de promocionar les minories.

            *b-1) Parlem dels drets de “les nissagues de menor nombre d’habitants”, com són denominats, en el text original de l’encíclica“Pacem in terris”, les minories que existeixen en un Estat, les quals tenen el dret de ser tractades “amb mesures eficaces a favor de la seua llengua, de la seua cultura, dels seus costums, dels seus recursos i de les seues iniciatives econòmiques”[1]. I açò és una exigència de justícia.

            Dins de la Unió Europea, el nostre Estat-nació confederal constitueix una “minoria” superior en habitants a dinou dels seus vint-i-vuit estats.

            *b-2) Ves per on, actualment, com ja hem al·ludit, les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià també han de parlar de greu discriminació econòmica. No adduïm politica de partit amb els seus interessos, sino de xifres evidents, de vertaders drets inalienables d’un Poble, el qual ha de reivindicar, com a exigència de justícia, un tracte econòmic just, que proclama el text de l’encíclica “Pacem in terris”.

            *b-3) Amb l’excusa de “pobresa” que exigeix solidaritat per a unes determinades autonomies, hem de practicar una “solidaritat enganyosa i obligatòria” que amaga irresponsabilitat i egoisme en els beneficiaris i que, a nosaltres, ens condemna a una situació de no poder atendre convenienment les necessitats de pobresa que també estan molt presents entre nosaltres.

---

[1] Nota de la traducció. “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (no. 96, p. 78).

Què representava alletar

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre què representava alletar? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 2 d’agost del 2025 indicaren “Sí, li donava importància, però també era conscient que no totes les dones podien, per falta de llet (o per altres motius). Ella mateixa va alletar els seus fills, mai va voler una mare de llet i la sogra s’enfilava per les parets perquè, abans, les famílies benestants contractaven uns i, quan va començar a alletar fills de treballadores, diu que, una mica més, i la meva besàvia agafa un ensurt.

Però, com l’àvia, sempre va anar contracorrent. Ma mare no tenia força i van alletar amb ‘Pelargon’ [, llet en pols], que és lo que hi havia llavors.

L’àvia deia que res millor que la llet de la mare però, si no es podia, hi havia altres alternatives. En canvi, la meva filla ha alletat els dos fills (Martina, fins passat l’any; i Aran, fins set mesos). No obstant això, la meva, jove, sent de pagès, als tres mesos, tenia força llet” (Antonia Verdejo), “Jo tenia una bestia que havia tingut dida. Era d’una vila de muntanya i sempre la va considerar com de família.

En aquell temps, la mare sempre alletava i, si no podia (cas de la meva besàvia), cercaven una dida per fer-ho” (Margarita Frau Mir), “No recordo que comentessin res en especial; quan tocava, es posaven amb la criatura de cara la paret,… i ja està. També em sembla que tenien un reforç alimentari” (Enric Molina Horta), “No. Després de la guerra, una dida va passar la sarna al nadó. El seu home era amagat” (Lurdes Gaspar), “Sí. Hi havia dones, però la mare no tenia llet: les dides” (Àngels Sanas Corcoy), “No ho recordo” (Joan Prió Piñol), “Alletar, per a la mare, era una gran sort. N’estava molt contenta. Jo vaig ser la darrera filla!!! Però, per ella i per cosines més grans que jo, m’ho deien!!!!!” (Roser Canals Costa), “Jo no ho tenia present” (Xec Riudavets Cavaller), “No ho recordo” (Rosó Garcia Clotet), “La meva àvia sí que havia donat llet a altra gent, d’una casa rica, i eren germans de llet i s’avenien tota la vida.

Tenia feina d’aquella casa. Això va continuar la meva mare, qui va fer de cangur. Era un vincle molt fort, sí, sí. Home, estava be: sobrava llet i, com que era bona, servia per acabar d’alimentar una criatura (d’algú, conegut, que ho necessitava)” (Maria Dolors Sala Torras), “Jo, com que era la primera (la gran), no em va sorprendre veure alletar. La iaia sí que comentava que les persones alletades per la mare eren més fortes. La qual cosa no hi estic del tot d’acord. 

Ara t’explicaré la història:

Ma mare alletava la petita. Tot i així, no parava de plorar (la mare tenia llet, però no la suficient  que necessita ma germana). Jo ja tenia quinze anys i deia ‘Aquesta nena té gana’ i la iaia ‘Deixa estar, que la mama ho fa bé’.

Quan passaren uns dies, la mama va comprar ‘Pelargon’: s’acabaren els plors. 

Aleshores, ma mare li donava primer els dos pots i, després, un biberó. 

Tots contents: la iaia i la nena” (Montserrat Cortadella), “Res del que demanes va ser norma a casa… De la lactància materna, la mama m’ho va explicar quan vaig sortir de l’internat de les monges.

Ella era infermera. Em va explicar tot el procés:  la concepció, l’embaràs, el naixement, les relacions sexuals… Amb ets i uts” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Sí. A casa, teníem una senyora que donava mamar la meva mare, la dida, i molt estimada. Per tant, sí” (Lydia Quera), “Criticava el ‘Pelargon'” (Josep Ferrer Ferrer), “Alletar era una funció natural i primordial pel nadó. Una àvia meva va alletar, a més del seu fill ( el meu pare ), el fill de la seva germana, creant un lligam molt fort entre ells dos. Em va arribar, a mi mateixa, una vegada, de proposar el meu pit a un nebot meu que plorava en l’absència de la seva mare” (Lucila Grau), “No. A mi, no em tenien en compte per a res” (Angelina Santacana Casals).

Igualment, en el meu mur, el 2 d’agost del 2025 plasmaren “No. Era natural i vist.

Des paper de sa dida, sí que se’n parlava: molt” (Maria Galmes Mascaro).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Pere Riutort, explanació

Text que hem vist que retalla Viquipèdia:

****

Deixà empremta entre persones que l'havien tingut com a mestre i, a més, com a mínim, cinc seguidors del seu estil d'ensenyament i d'educació. En la versió en castellà de la seua explanació ''Explanación de algunos aspectos de mi vida y mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo'', del 2018, de més de dues-centes pàgines i amb informació de tota mena (no sols biografia, sinó també temes lingüístics, eclesials i, àdhuc, documents i articles, comentaris en relació amb el fet que cada membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua cobra 360 € per reunió...,), i a què accediren diferents persones arran de l'homenatge que se li féu en novembre del 2018 en València, figuren detalls molt en línia amb el seu estil pedagògic i amb la seua manera de viure i d'actuar: ''El meu desig és que la veritat, i sols la veritat, algunes vegades una veritat molt desagradable, vaja sempre pel davant''.

La seua col·laboració en un treball d'investigació sobre els Sants de la Pedra, Abdó i Senent (molt coneguts com Sant Nin i Sant Non) que portà a terme Lluís Barberà i Guillem (a qui proposà estudiar els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols) i que, en el 2020, es publicà en forma de llibre, fou decisiva per a trobar el vincle existent entre aquests sants i el matriarcalisme en nexe amb la cultura mediterrània. Cal afegir que, en desembre del 2020, comentà a Lluís Barberà i Guillem que «La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l'Estat, però estava en la realitat».

Igualment, entre d'altres coses, es caracteritzava per la seua generositat, per la saviesa, per l'empatia i per l'esperit col·laborador.

Pere Riutort, història dels Reis Catòlics ençà i ensenyament

Tot seguit, exposem bona part de la pàgina 171 fins a la plana 173 de l'explanació, en la versió del 2018.

*[F] “Compromís amb la Història i amb els germans”. Recordem altra vegada alguns esdeveniments i aspectes del nostre passat.

[h] Se’ns diu i se’ns repeteix que tots els que vivim en aquest territori de nom Espanya som una mateixa cosa, dels Reis Catòlics ençà.

*h-1) A això, cal explicar que ho som perquè se’ns ha obligat a ser-ho, d’una manera determinada d’acord amb els interessos de Castella i, en determinats moments de la Història posterior als Reis Catòlics, amb la violència de les armes, que es van haver d’oposar a l’Estat nacionalista centralista castellà, el qual tenia el favor especial del Rei, investit sempre de poders de dictador.

Els segles XVI i XVII ja esclataren en conteses per a defensar els nostres interessos, les nostres llibertats i amb reivindicacions socials pel mig. En aquestes guerres, es va vessar la sang dels nostres avantpassats i van estar sufocades de Castella estant, la qual, a poc a poc, es va apropiar de la denominació “Espanya”.

*h-2) Ferran, ja vidu d’Isabel de Castella, després de la mort del seu gendre Felip el Formós, al capdavall de la seua vida, desitjava separar la Confederació de la Corona d’Aragó de la unió amb Castella. Els castellans no acceptaren que Ferran governàs Castella com a Regent, com era el seu dret estipulat. Fins i tot, insultaven Ferran perquè se n’anàs: “Viejo catalanote: vete a tus Reinos de Aragón”[1]. Va intentar tenir un fill amb Germana de Foix, la seua nova muller, perquè el succeís en els nostres Regnes confederats, fet que els separaria definitivament de Castella, però el fill del nou matrimoni es va morir el mateix dia del seu naixement.

*h-3) D’ençà del propi matrimoni de Ferran i Isabel, ja es va començar a supeditar-nos als interessos de Castella, subordinació i domini que augmentaria, progressivament, en els dos segles de la dinastia dels Àustries. Restàrem reclosos en cada un dels nostres Regnes, en una espècie de “guetos frustrants i anihiladors” en mans de virreis que pretenien obtenir els impostos i prestacions a favor del poder reial establit a Madrid, d’ells mateixos i de les pròpies classes dominants: noblesa, clergat, plutocràcia[2]. La nostra situació era de misèria i, per això, hi hagué la Germania (del segle XVI i a la darreria del segle XVII)[3] i les altres guerres... Mentrestant, els castellans es passejaven pel món i treien per a ells l’or i l’argent d’Amèrica[4].

Recordem, altra vegada, un dels capítols més tristos d’aquesta realitat històrica, és a dir, l’exclusió de la nostra emigració (i implantació) a Amèrica o a altres parts del món, la qual ens condemnava a una situació econòmica desesperada, per a molts dels nostres connacionals, qui havien de menester l’emigració, com he tractat específicament en la divisió 13. Teníem el mateix dret que els castellans a instal·lar-nos en diverses parts del món, però no ens ho permeteren. Consulteu la butla d’Alexandre VI[5].

*h-4) El fet “idíl·lic” d’unitat, en la Història dels Reis Catòlics i en la dels Àustries, que alguns han propugnat entre nosaltres (partint i coincidint amb alguns polítics i amb jornalistes que, ara, ens ho volen endossar), és una pura mentida.

[i] La unitat dels Reis Catòlics, per a nosaltres (no per als castellans, que se’n feren “grans”), ens ha resultat un vertader frau: és el “furtar  e mentir” de què ja parlava F. Eiximenis en el segle XIV.

*i-1) I, sobretot, de Felip V fins als nostres dies, se’n va voler llevar el que restava de la nostra sobirania històrica, cultural, política, religiosa, que, en principi (només en principi), havien propugnat els Reis Catòlics, que continuàs al llarg dels segles futurs; perquè, ja en vida dels dos cònjuges, no es va complir el “Tant munta, munta tant, Isabel com Ferran”, de la seua divisa.

*i-2) Quan començava a acabar la Guerra de Successió, no hi hagué cap rubor a consignar en el Decret de Nova Planta del 29 de juny de 1707, pel qual, la total subordinació que s’instaurava en el, fins aleshores, Regne de València com també en el d’Aragó, responia al fet que Felip V, com a Rei, per herència, era l”amo absolut”[6] dels seus súbdits, és a dir, de nosaltres. A més, s’hi afegia, com a gran definitiva raó per a aquest domini absolut, “el just dret de conquesta que, d’aquests regnes, (dels nostres avantpassats, fet que arriba a nosaltres), han fet darrerament  les meues armes”.

Malgrat aquesta terrible situació, a Catalunya i al Regne de València, la gent es va posar a treballar en la indústria, especialment, en la indústria tèxtil.

*i-3) La subordinació indigna descrita ha existit de fa segles ençà i es vol que continue actualment a força d’acudir i d’aprofitar-se restrictivament dels articles de la Constitució Espanyola, text que, en el seu moment, vam acceptar voluntàriament per alliberar-nos dels principis i de situacions emanats de la dictadura franquista. Sens dubte que, entre el franquisme i la Constitució de 1978, vam triar (i encara ho faríem ara) la Constitució actualment tan esmentada.

Si la Constitució s’interpretàs d’acord als principis i als drets exposats en la Tercera part de l’encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII, podríem afirmar que la Constitució espanyola encara resultaria prou útil i viable en els nostres dies. Tal com ens imposen que siga interpretada (i posada en pràctica), es crea entre nosaltres una situació de menyspreu i de no acceptació de la mateixa Constitució i de la pròpia realitat d’Espanya, de cara al present i de cara al futur.

*i-4) Som, clarament, un Poble conquistat per les armes, per al qual, el dictador coronat de torn (aleshores, el Rei Felip V) i els seus successors feren dels nostres avantpassats i, àdhuc, podem dir, de nosaltres mateixos fins  ara, el que van voler per castigar-nos i per subjugar-nos. D’aleshores ençà, se’ns considera que som part del que un mapa escolar de mitjan segle XIX posava l’Espanya incorporada o assimilada, com les altres colònies espanyoles[7].

*i-5) No s’ha volgut que fos una autèntica i justa unitat, sinó una subordinació indigna i inacceptable per a tot el que correspon al nostre passat, a les arrels de la nostra cultura autèntica, en què incloem, d’una manera especial, la nostra llengua, la qual continua, promogut pel centre de poder castellà, ara denominat espanyol, en una situació de camí de destrucció. Així ho desitgen vehementment de Castella estant, encara que sovint ho callen.

*i-6) El Papa Francesc, en el nombre 181[8] de l’encíclica “Evangelii Gaudium”, diu

“’tota la creació espera ansiosament aquesta revelació dels fills de Déu’ (Rm 8,19). Tota la creació vol dir també tots els aspectes de la vida humana, de manera que ‘la missió de l’anunci de la Bona Nova de Jesucrist té una destinació universal. El seu mandat de caritat abraça totes les dimensions de l’existència, totes les persones, totes els ambients de la convivència i tots els Pobles. Res humà no li pot resultar estrany’[9]. La veritable esperança cristiana, la qual cerca el Regne escatològic, sempre genera història”.

*i-7) Hem de generar, amb la nostra esperança cristiana, història de llibertat per al nostre Poble, amb la qual puga portar a terme la seua realització com a Poble, el qual cerca el Regne escatològic, que és el nostre darrer objectiu.

Déu ha volgut unir en Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra (Efesis 1,10). Ja, d’ara endavant, quan caminem cap al Regne escatològic, final, hem de lluitar per fer realitat entre nosaltres, en aquest món, com a persones i com a Poble per Jesucrist, amb Jesucrist i en Jesucrist, qui continua amb nosaltres fins a la fi dels temps i amb l’acció de l’Esperit:

“El Regne de veritat i de vida,

el Regne de santedat i de gràcia,

           el Regne de justícia, d’amor i de pau”.

                                 Prefaci de la festa de Crist Rei.

---

[1] Nota de la traducció. En català, diríem “Vell catalanot: vés-te’n als teus Regnes d’Aragó”.

[2] Nota de la traducció. Es tracta del sistema de govern en què el poder és exercit pels més rics.

[3] Nota de la traducció. Hem afegit aquesta explicació, encara que és molt més coneguda la primera, la qual influí molt en el futur del Regne de València i dels altres estats de la Corona Catalanoaragonesa, per la política que portà Germana de Foix (segona esposa del rei Ferran II i virreina del regne valencià entre 1523 i 1536), la qual, per exemple, afavorí la castellanització.

[4][4] Nota de la traducció. Es refereix, bàsicament, a l’Amèrica castellana, encara que, per un temps de menys d’un segle, es podria incloure part del que vindria de les colònies portugueses.

[5] Nota de la traducció. El dia 14 de juliol del 2025 accedírem a u dels poquíssims escrits en Internet en què s’exposava el document (a més de parlar-se’n), en aquest cas, en castellà.

Cal dir que les entrades en català n’eren quasi inexistents. L’escrit es diu “Bula del Papa Alejandro VI, haciendo donación de la América a los Reyes Católicos Fernando e Isabel, en 4 de mayo de 1493” (https://www.dipublico.org/117989/bula-del-papa-alejandro-vi-haciendo-donacion-de-la-america-a-los-reyes-catolicos-fernando-e-isabel-en-4-de-mayo-de-1493) i fou publicat en la web “Dipublico.org” de “Derecho internacional”, a partir d’una versió de 1750.

Finalment, adduirem que, en bona part de les referències en castellà, el tema és tractat de manera clarament tendenciosa, com si els drets només fossen del Regne de Castella.

En aquest document, el Papa no diu que les terres d’ultramar passarien als castellans, sinó a ambdós reis: “vos donem, vos concedim i vos assignem a perpetuïtat, a vosaltres i als vostres hereus i successors (els Reis de Castella i de Lleó) amb tots els seus dominis, ciutats, fortaleses, llocs, drets i jurisdiccions i, amb totes les seues pertinences, totes aquelles illes i totes aquelles terres fermes trobades i les que es trobaran, descobertes i les que es descobriran”... Com a aclariment, cal dir que, encara que la reina de Castella fos la titular principal en el regne castellà i Ferran ho fos en la Corona Catalanoaragonesa, ella feia de segon cap d’estat en l’esmentada federació, mentres que ell tenia eixe càrrec en l’Estat castellà.

[6] Nota de la traducció. El rei Felip V, en el text, indica que corresponia a ell “el domini absolut dels esmentats regnes d’Aragó i de València”.

[7] Nota de la traducció. Com que l’objectiu borbònic ja era en projecte en el segle XVIII, però la font en què apareix la forma que Pere Riutort posa “la España incorporada o asimilada” és d’un mapa escolar de mitjan segle XIX, hem decidit fer un afegitó en aquest punt, amb intenció d’evitar l’anacronisme. Cal dir que Espanya es formà jurídicament en el segon terç del segle XIX i que les colònies de què parla, en el segle XVIII i fins a aquell moment, eren castellanes, no espanyoles.

[8] Nota de la traducció. Ací partim de l’obra “La joia de l’Evangeli. Evangelii Gaudium”, en la versió de l’Editorial Claret publicada en el 2013 (pp. 137-138).

[9] Document d’Aparecida, 380.