Tot seguit, exposem de part de la plana 100 fins a la pàgina 110 de l'explanació, en la versió del 2018.
*[C] Per a comprendre el que ha suposat la unió de Ferran i Isabel per a
nosaltres, posem un exemple,
una comparació, que concretarem en dos camps agrícoles, un al costat de l’altre.
[g] S’uneixen la propietat del primer,
que representa Castella (amb Isabel), i
la del segon, que simbolitza els
territoris de la Corona d’Aragó, els quals tenen el seu centre, bàsicament, a
Catalunya, i encapçalats,
aleshores, per Ferran, descendent de la Casa Castellana de Trastàmara.
*g-1) L’exemple, la comparança, la usarem així:
Dos senyors,
Isabel i Ferran, han considerat unir els
respectius camps de la seua propietat, com
podríem suposar, continuant el símil, per a una millor producció, fet que repercutiria de manera
proporcional en cada una de les propietats originàries.
En el moment
històric que recordem, es partia de dues herències familiars de dictadors
coronats, com eren, aleshores, els Reis amb poder absolut, herències que comportaven ser propietaris dels respectius súbdits amb
els impostos, especialment, agrícoles, i amb les prestacions en l’exèrcit.
El Poble, encara
que, pràcticament, no tenia drets, sí que els
tenia en la seua consciència i es feia present, àdhuc, dirigint les armes
contra els propis Reis i contra la noblesa, quan ho considerava que havia de menester i imprescindible, perquè
veien que les necessitats del Poble no eren ateses correctament en justícia.
Recordem la Germania, la Guerra dels Segadors, la Guerra de Successió, les
guerres Carlines com també les dictadures del general Primo de Rivera i de
Franco, etc..
*g-2) Ens trobem amb dos camps units en pla
d’igualtat: “Tant munta, munta tanta, Isabel com Ferran”. El propietari del primer i el del segon continuaran
considerant com a propi el respectiu camp, tot i haver-los units.
La sobirania de
domini passà, progressivament, dels reis absoluts, en el
nostre cas, Ferran i Isabel i els seus successors, i arribà al propi Poble, després de la Revolució
Francesa, la qual fou fruit de la Il·lustració i del
cansament popular de patir “la tirania” dels “dictadors amb corona reial, per la gràcia de Déu”. Aquest
poder també es concretava en els seus aliats: la noblesa i el poder
eclesiàstic. Amb això i, un poc abans, amb la Independència dels Estats Units
d’Amèrica, començaren a
fer-se realitat els drets democràtics.
*g-3) Continuem la comparació referida al nostre
cas. A poc a poc, al llarg de la Història, el camp primer (d’Isabel) s’apodera del segon. Al principi, amb ardits i amb abusos sobre la propietat del segon; al capdavall, prenen el segon camp (propietat
de Ferran), fins i tot, usant la violència. També, però infructuosament, el vertader propietari del segon camp, el
nostre, el Poble, com a tal, ha hagut de recórrer a la força de les armes
durant la Història per a defensar els seus drets i, àdhuc, la seua
dignitat.
*g-4) Els
propietaris originals del primer camp, promovent amb el seu poder la “legalitat”
de l’apropiació del segon, una legalitat
concebuda i expressada per mitjà de lleis i de situacions injustes, enteses a
la seua mesura i d’acord amb les seues conveniències al llarg dels segles i en
situacions fonamentades en “furtar e mentir” i, per tant, immorals. Arribem i ens trobem, ja en els temps actuals, amb la “Constitución Española”.
*g-5) Qui,
originàriament, era propietari de tan sols el primer camp, s’ufana del seu camp extens i el vol retenir en el seu poder i oblida
que és així fruit d’un robatori unit a la intimidació, a la mentida en les
pròpies lleis, a l’abús del poder i, fins i tot, a la violència de les pròpies
armes. Al segon, no li resta cap altra possibilitat llevat
demandar els seus drets “històrics”, els quals no volen reconèixer els del primer camp perquè pensen que la doble propietat és ja única i
indivisible i és exclusivament en les seues mans. A aquesta doble propietat, en mans de
Castella, a poc a poc, però, sobretot, de la Guerra de Successió ençà, es
denomina Espanya.
*g-6)
Inspirant-nos en la comparació, hi hagué un tercer
camp, Portugal, que va participar en aquesta unió forçada d’”Espanya” a partir de l’any 1580, en temps de Felip II, fins a un poc després de
1640, en temps de Felip IV, quan havia començat la Guerra dels Segadors. I,
essent rei Carles II, el govern de Madrid reconegué, oficialment, la nova
independència de Portugal.
No podem oblidar
que, l’alçament armat de Catalunya contra Felip IV en la Guerra dels
Segadors (1640-1659) féu que Portugal recuperàs
la seua independència.
El professor i
polític Gregorio Peces Barba, un poc abans de la seua mort, deia que Castella
(Espanya) s’havia equivocat en optar per la independència de Portugal en enviar els seus exèrcits a lluitar contra
Catalunya en la Guerra dels Segadors, per a retenir-la. Castella obrà així, perquè no podia
sostenir, al mateix temps, dos fronts de batalla: un, contra Catalunya; i
l’altre, contra Portugal.
*g-7) La unitat “sacrosanta” de l’Espanya
actual, que es vol presentar, del món castellà estant, com una cosa idíl·lica, pacifica
i justa, es correspon prou a la comparació
de “furt i mentida” que hem desenvolupat i que ja va adduir Francesc
Eiximenis en el segle XIV.
Aquesta
subordinació començà a fer-se efectiva, a poc a poc, especialment, a partir
dels Reis Catòlics; però prengué una marxa velocíssima d’incorporació en diferents circumstàncies històriques que s’han esdevingut
en aquests cinc-cents anys de situació d’absorció: guerres, monarquies
absolutes dictatorials, dictadures militars, lleis d’assimilació, trasllat
d’habitants amb la immigració interna espanyola, amb l’objectiu de cercar una mena d’invasió colonial, sobretot, en el
segle XX. Sabien que ens resultava molt difícil assimilar els vinguts de fora, perquè,
en veritat, no teníem cap poder públic eficient.
La imposició del
castellà, en denominar-lo espanyol, ha jugat un paper molt important. És
com si es denominàs escandinau una llengua com el suec, o com si es volgués
conèixer com balcànic el serbi. A Gran Bretanya, han conservat la denominació d’anglès,
d’una part de l’illa, i no és anomenat britànic.
*[D] Trista
herència actual dels segles anteriors.
[h] La mateixa unió dels Reis Catòlics, la del “Tant munta, munta tant, Isabel com
Ferran”..., ja no fou tan neta i correcta a partir dels
seus inicis, com ens han fet creure a l’escola i en altres àmbits de la
societat.
*h-1) Els seus
successors, els Àustries i, d’una manera especial, els Borbons, van tenir un
paper descrit en la comparació anterior. Són els grans propietaris del primer
camp, el qual se n’apropia dels drets del segon i, progressivament,
diu que tot és seu. Tenim, davant de nosaltres, “l’Estat nacionalista
centralista i centralitzador’ del qual, tan negativament, parlà Pius XII en 1954 i que ens indica que hem de
refusar-lo. Ens trobem amb l’Estat castellano-espanyol, el més antic d’Europa, segons concepte proclamat repetidament pel món
madrileny.
*h-2) Els
propis reis de Castella, per herència, calia
que fossen també els nostres reis, però no ho eren: eren els nostres enemics. Van posar virreis en cada Regne i ens mantingueren tancats en una mena
de cambra de gas, en cada un dels nostres Regnes. Actualment, amb les
Autonomies, s’han obert un poc algunes finestres, però continuem gasats en la Cambra.
Com a resultat
del casament dels Reis Catòlics, nosaltres, amb el temps, passàrem a ser “els incorporats o assimilats”, com apareix en mapes polítics editats a
Madrid en el segle XIX.
Recordem, altra
vegada, entre d’altres abusos patits, que, dels mateixos Reis Catòlics ençà,
ens col·locaren en la impossibilitat d’establir-nos a Amèrica i en altres parts
del món com a Poble diferenciat. Si hi havia població en excés, no hi era
possible l’emigració. S’havien de
dedicar al bandolerisme en la seua pròpia terra: ¡d’alguna cosa havien de
menjar!
*h-4) De la
Guerra de Successió endavant, dels segles XVIII al XXI, les lleis destructives de la nostra
Cultura i dels nostres drets i interessos s’han
succeït ininterrompudament i ¡de quina manera!
[i] Després de la Germania, en temps de Carles V, la noblesa valenciana, a poc a poc, s’havia
traslladat al centre peninsular, on residia la Cort del Rei, qui havia
ajudat els nobles contra allò que, en justícia, intentaven aconseguir els
agermanats de València i de Mallorca.
*i-1) Un
escriptor solia haver de menester la protecció d’un
Senyor, si no tenia mitjans de vida pel seu compte. El
tant per cent dels alfabetitzats, els possibles lectors, era mínim. La gent, en
general, no podia comprar, ni llegir un llibre. Del segle XVI endavant, molts escriptors no tenien més remei que usar el
castellà, si volien escriure, perquè la
noblesa que els protegia, sobretot, després de la Germania, progressivament, es
va castellanitzar i s’havia traslladat a Madrid. Fins i tot, hi ha autors que,
comencen a escriure sobre un tema en valencià i, per necessitat, acaben en
castellà el llibre[1].
*i-2) Junt amb
el poder polític, perdut després dels Reis Catòlics, per romandre pràcticament
centralitzat a Castella en la seua totalitat, comença
amb els Àustries, en les esglésies valencianes, especialment, en les poblacions
més importants, l’ús del castellà en la predicació, encara que hi ha una part d’eixa població que vol continuar usant el “llemosí”,
com es denominava el català literari en aquells temps. Això esdevé,
principalment, a partir de Sant Joan de Ribera[2],
Arquebisbe, Virrei i Capità General. El català, denominat també valencià o
mallorquí, era la llengua del Poble, la seua autèntica llengua vernacla. La
immensa majoria de fidels no entenia el castellà.
13.- Ia Part. La nostra
presència a Amèrica va ser vetada durant quasi tres segles, fins a l’any 1778. En aquests
segles, s’hi implantaren portuguesos, francesos, anglesos, holandesos. ¡Nosaltres
no podíem anar-hi, ni establir-nos-hi! ¿Érem, aleshores, “espanyols”, o
ens havien convertit en una colònia més, subordinada a Castella?
* [A] Nosaltres
i els quatre-cents milions de castellanoparlants.
[a] Dins del missatge de desunió que s’ha
promogut entre nosaltres, i que, a poc a poc, hem patit amb la ignorància
corresponent, se’ns recorda, contínuament, que el castellà (“l’espanyol”)
té quatre-cents milions de parlants i que nosaltres, amb prou faenes, tenim una
geografia dels qui parlen la nostra llengua, la qual ocupa un espai de parlants
com en l’Edat Mitjana o, àdhuc, menor.
[b] Recordem alguns dels punts del context històric:
*b-1) Hem de
considerar i sospesar la injusta
prohibició, per a nosaltres, d’emigrar a Amèrica en benefici exclusiu de
Castella, a partir del tercer viatge de Cristòfor Colom. Per
això, no hi ha alguns centenars de milions a Amèrica (o en altres llocs del
món) que parlen la nostra estimada llengua. Com a exemple, el portuguès té molts
milions de parlants, especialment, al Brasil.
*b-2) Els drets que ens corresponien de poder
establir-nos a Amèrica eren equiparables i, fins i tot, superiors, als de
Castella. Després de les Capitulacions de Granada i de la Butla d’Alexandre VI. Les capitulacions se signaren conjuntament per Ferran i per Isabel i
van ser referendades pel Secretari de Ferran, Joan de Coloma. Els documents de
les Capitulacions passaren a l’Arxiu General de Barcelona, ara denominat “Arxiu
de la Corona d’Aragó”, on es conserven fins a l’actualitat.
Fins que el rei
Ferran no va accedir a acceptar Colom amb les seues exagerades exigències, no se signaren les Capitulacions de Granada, en les quals es concedia a
Colom grans privilegis i beneficis econòmics, patrocinats per ambdós Reis, els
quals, en darrer terme, havien de ser els principals beneficiaris de
l’expedició.
*b-3) La divisió d’Alexandre VI fou a favor de
Castella i d’Aragó. Nosaltres no teníem cap
compromís amb Portugal, per tant, érem lliures de poder recórrer el món a
interés nostre, com, posteriorment, farien els anglesos i els francesos. Els tècnics de navegació érem nosaltres,
no els castellans.
*b-4) El valencià Lluís de Santàngel, “escrivà de ració” de Ferran, es responsabilitzà de la major
part del cost del viatge de la Descoberta.
*b-5) Colom fou rebut pels Reis Catòlics, després del Descobriment, a Barcelona. Va prendre possessió de les
noves terres, quan va posar els peus en les terres americanes, en nom d’Aragó i
de Castella.
*b-6) El segon viatge de Colom fou realitzat, en bona part,
de Catalunya estant. Va suposar l’enviament de la missió religiosa
catòlica a Amèrica. El primeríssim anunci de l’Evangeli al poble en terres
americanes es féu en llengua catalana. L’ermità
de Montserrat, fra Bernat Boïls, estigué al capdavant
de la missió religiosa cristiana i fou qui celebrà la
Primera Missa en les terres del Nou Món.
*b-7) El rei Ferran fa esment dels seus drets
sobre les Índies en el seu testament, els quals no
foren respectats pels castellans i pels “nostres” reis, situats a
Castella, convertits de fet en
“els nostres enemics”. Només
s’interessaren amb el comerç americà, en benefici seu i dels seus súbdits
castellans, els quals, a poc a poc, amb el pas del temps, s’apropiaren de la
denominació d’”espanyols”.
[c] Nosaltres hauríem pogut portar a terme, en molts moments, amb tots els
Reis del poder central castellà, l’alçament dels Comuneros
castellans davant un Rei estrany. De bon principi, hauríem
pogut començar rebel·lant-nos contra el nét dels Reis Catòlics, el futur
emperador Carles, qui, àdhuc, fou qui més es va posar al nostre costat. Tots
els Àustries i, no en parlem més, dels Borbons, sempre han estat reis estranys
a nosaltres, que han mirat pels interessos de Castella-Espanya i, sobretot,
pels seus propis interessos, com a monarques absoluts.
[d] Els drets del Rei Ferran sobre les Índies eren els
nostres drets, perquè érem els seus súbdits.
*d-1) Aquests drets de “posseir-nos com a
súbdits” s’heretaren, en primer
lloc, pel nét del rei Ferran, Carles (l’Emperador), i, després, van passar als
altres reis de la dinastia d’Àustria, establits geogràficament i imbuïts de
Castella totalment.
*d-2) No podem
pensar, per als nostres avantpassats, en drets
democràtics, amb els quals poguessen exigir al Rei, qui tenia
el poder polític absolut, allò que era just. Estàvem
en mans de Dictadors coronats com a reis, els quals tenien en les seues mans
tots els poders.
*d-3) Per a
resoldre situacions d’injustícia, normalment, no hi
havia més remei que recórrer a les armes, com els
nostres avantpassats ho van haver de fer en diferents moments de la Història...
Sempre, amb resultats negatius per a ells i, fins i tot, per a nosaltres actualment,
perquè encara patim el resultat de tantes desfetes.
*d-4) Mentrestant, es van produir situacions
socials molt desagradables, com ara, el
bandolerisme, fruit, en bona part, del fet de no poder emigrar a les terres
americanes o d’altres parts del món, els cabalers (o fadristerns) dels
matrimonis, els quals no tenien l’herència com el fill primogènit, qui era el
principal i quasi l’únic hereu. No podien tampoc practicar l’històric comerç
cap a l’Orient, perquè hi havia la gran muralla dels turcs. No ’hi podien
tampoc establir, comerciant i emprenent obres, com ho feren, en gran manera,
els anglesos i els seus descendents: un dels resultats va ser-ne la creació dels actuals Estats Units, d’Austràlia i d’altres
espais del món. És evident que,
bona part dels nostres avantpassats, es trobaven sense els mitjans.
[e] Els membres dels Órdens religiosos que no pertanyien a territoris
castellans, per a poder anar a
missionar[3]
a Amèrica, normalment, simulaven que pertanyien a una província religiosa
castellana. Anteriorment, se’ls havia de traspassar a una
determinada província religiosa, per exemple, a Andalusia o a Castella,
demanant que els hi admetessen. Així, amb aquesta
simulació, podien traslladar-se a Amèrica, on havien de subjectar-se als interessos dels reis, residents a Madrid
a partir de Felip II.
No podem oblidar
la figura del gran català Sant Pere Claver, qui, de Mallorca estant, a instàncies del seu Mestre espiritual, el
segovià Sant Alonso Rodríguez, es va mudar a Cartagena d’Índies, on fou esclau dels esclaus negres. La gran figura missionera de Ramon Llull sempre ha influït en el nostre
comportament missioner, com a promotors de l’esperit evangelitzador entre els
no cristians. Els primers evangelitzadors de les Illes Canàries foren
carmelites mallorquins i catalans, ja en el segle XIV. Sant Lluís Bertran[4] també va estar a Amèrica, en la part que, actualment, és Colòmbia, la
nació de la qual ostenta el patronatge.
[f] El meu estimadíssim paisà, de la meua vila de Petra, amic dels meus
avantpassats, Sant Juníper Serra, de nom de fonts “Miquel Serra i Ferrer”, nascut en 1713, es va
traslladar a Amèrica en 1749, després de patir entrebancs pel que fa al permís
de poder mudar-hi, pel fet de ser mallorquí, com escriu el seu biògraf Fra
Francesc Palou[5], de
Palma, Fundador de la ciutat de San Francisco. Sant Juníper es morí en 1784 a
la Califòrnia, actualment, nord-americana. Un veritable “frare mallorquí”,
dels grans missioners en la Història de l’Evangelització dels Pobles, unida a
l’obra de civilització, tal com ho consideraven en l’època de la Il·lustració,
amb les seues exigències. Volia que els
nadius fossen evangelitzats en la seua pròpia llengua[6],
tot i que, en el cas de l’Alta Califòrnia, n’eren molt diverses segons el lloc.
*f-1) Amb això, va
protagonitzar, junt amb els seus companys, en bona part, mallorquins i
catalans, l’obra a Amèrica
més pensada i realitzada en benefici dels naturals d’aquelles terres. Un cas molt semblant al que portaren a terme els jesuïtes al Paraguai.
Ernesto Cardenal, davant la seua figura, em constatà que ell considerava que
era un vertader evangelitzador, imbuït de la teologia de l’Alliberament. Jo
crec, sincerament, que és així.
*f-2) Com hem
al·ludit en altres divisions, els Reis Castellans i els de Portugal i els seus
representants a Amèrica, ostentaven el patronat i el domini sobre l’actuació dels
missioners en les terres d’ultramar. Juníper
Serra va patir molt pel motiu de la intervenció de les autoritats civils.
*f-3) Fou la
darrera expansió castellano-espanyola a Amèrica, i podem dir-ne que l’única
realitzada, accidentalment, per mallorquins i per catalans majoritàriament. Va sobrevenir la independència de la
majoria d’aquells territoris dels seus històrics dominadors castellans.
La part civil i
la militar de l’entrada en la Califòrnia Septentrional, en els primers moments,
fou dirigida per Gaspar de Portolà[7],
català de Balaguer, a qui acompanyaven soldats procedents de Catalunya. Sant
Juníper Serra va tenir excel·lents relacions amb Gaspar de Portolà, però no amb
els seus successors, qui, normalment, foren una rèmora i una gran dificultat
per al treball a favor dels nadius, que, com hem indicat, estava, d’una manera
especial, en mans dels missioners.
*f-4) Des que la
Califòrnia Septentrional va passar a formar part dels Estats Units d’Amèrica,
en 1848, s’ha considerat, a l’avui Sant Juníper Serra, també com a Fundador de l’importantíssim Estat de
Califòrnia, en el seu aspecte civil. És dels grans
mentors de tota la Nació nord-americana i la seua estàtua, col·locada en un
lloc important del Capitoli de Washington, representa el primer Estat nord-americà,
Califòrnia, per considerar-li com a Pare i com a Fundador.
*f-5) Encara
estem en el segle de les grans represàlies, les quals vam patir després de la
Guerra de Successió: el segle XVIII. En aquest segle, quasi a la darreria, té
lloc la independència de les Colònies
angleses, origen dels Estats Units d’Amèrica, per a la independència de la qual, indirectament, vam contribuir amb la
Guerra de Successió, perquè, amb la nostra actuació en aquesta guerra, amb la
sang dels nostres avantpassats, ajudàrem a la constitució del poder anglès en
el món.
A la darreria del
segle XVIII, esdevé la Revolució
francesa, amb el seu missatge de sang i d’odi acumulat, de
feia molt de temps enllà, contra el poder de les monarquies absolutes i contra
els altres poders de la societat, com ara, l’eclesiàstic i el nobiliari.
Actualment, la democràcia propugna uns drets igualitaris per a tothom.
*[B] L’obra a Amèrica i en altres parts del món,
¿fou una actuació de tot Espanya o fou una cosa a favor de Castella i dels
castellans i en contra dels drets que, els de la nostra confederació, compartíem amb
ells?
[g] Que fou una obra de tot Espanya, això és un concepte inventat en temps
relativament recents, per a enganyar amb
falses realitats històriques, pel que fa a
una obra de la qual, molt injustament, vam ser exclosos.
*g-1) Si es vol
parlar amb propietat, partint de la Història dels tres-cents primers anys
d’actuació americana, cal dir que fou una obra de Castella; nosaltres, altra
vegada, en contra del dret
que ens assistia, vam ser apartats de poder establir-nos-hi com el que érem, i,
àdhuc, d’emigrar a aquelles terres, si no
s’aconseguia la simulació, per a fer-se passar com a procedents dels territoris
castellans. La norma era que “s’havien de desnaturalitzar
i de naturalitzar a Sevilla”, abans de
partir, els que no eren castellans. La butla d’Alexandre
VI compartia els drets de Castella junt amb els de la nostra confederació
d’Aragó.
*g-2) En la
visita que Carles V va fer a Barcelona, en tornar de la seua expedició
africana, estigué a punt
d’esmenar-se aquesta exclusió. No es portà a terme el nostre planificat
establiment en les terres que hi ha entre el Quebec, ocupades
posteriorment pels francesos, i les que, després, constituïren les colònies
angleses, origen dels Estats Units d’Amèrica. Si s’hagués menat a cap
l’establiment al·ludit, respectant els nostres drets, possiblement, l’actual
territori dels Estats Units, hauria estat un
territori de llengua i de cultura catalanes on hauríem pogut establir-nos amb la nostra pròpia llengua i amb
principis d’organització política i d’interés nacional, els qui pertanyíem a la
Confederació de la Corona d’Aragó.
*g-3) Direu que era una injustícia que es feia
amb els nadius. És veritat: però, en aquells temps, es considerava normal que
s’hi fes. Fins i tot, hi ha Butles papals que ho permetien. Jo, personalment, estaria molt content que una porció important
d’Amèrica o d’Austràlia, o de qualsevol part del món, parlàs la nostra estimada
llengua i, això sí, ajudant a la continuació i a l’actualització com a llengües
de cultura, a les nombroses llengües aborígens.
Amb els nostres
drets, calia haver pogut establir-nos a Amèrica, també els territoris ara
italians, per exemple, Sicília, Sardenya i Nàpols, amb qui feia segles que
convivíem formant un mateix País Confederal, com a estat independent. Els portuguesos no tenien més potencial
demogràfic i humà que nosaltres.
*g-4) El món
castellà, però, començant pels Reis de la dinastia dels Àustries i els seus
favorits, volien que
acabàssem essent, en les terres de l’actual Espanya, com una colònia més,
assimilada i subordinada a Castella. Davant aquests
plans, units a altres realitats inacceptables, es produí l’alçament del Regne
d’Aragó, ja en temps de Felip II de Castella; la Germania dels Regnes de
València i de Mallorca i la “Guerra dels
Segadors”, la qual començà
en 1640 i va propiciar la nova independència de Portugal.
Un poc més de
trenta anys després, es va vessar sang dels nostres avantpassats en la “Guerra de Successió”, participada per tots (Catalunya, Aragó,
València i Mallorca) contra Felip V, fonamentada
en diferents motius, un dels quals n’era l’obtenció d’uns drets socials que no
existien en la candidatura borbònica i que havien estat promesos per la
candidatura de l’Arxiduc Carles, anomenat Carles
III de la Casa d’Àustria.
[h] Del segle XVI endavant, pogueren
establir-se, progressivament, a Amèrica, portuguesos, anglesos, francesos,
holandesos: ¡nosaltres, no! ¡Ens hauria resultat impossible
intentar-ho! Qui, legalment, era el nostre Rei, era el nostre
enemic, qui ens havia ficat en els guetos dels diferents virregnats en cada un
dels Regnes i, així, ens condemnaven a un ostracisme de misèria humana.
Posteriorment, aprenguérem a defensar-nos promovent la indústria.
*h-1) És un capítol molt trist de la nostra Història, el
qual, contínuament, ens rebreguen els castellans, injustament, parlant-nos dels molts milions de persones que parlen castellà, amb la
qual cosa recorden,
inconscientment, la nostra injusta exclusió. Nosaltres no poguérem instal·lar-nos a Amèrica, pel gran egoisme dels
castellans. És la travessura
“en furtar e en mentir”, de la qual ja parla Francesc
Eiximenis a la darreria del segle XIV.
¡Com va acabar la
suposada unió, fonamentada en la igualtat, dels Reis Catòlics! Poc es va fer realitat el “Tant munta, munta
tant,...”. ¡Quant de patiment ha causat al nostre Poble
aquesta antiga i, per a nosaltres, frustrada unió!
*h-2) Recordem,
altra vegada, què correspondria als nostres drets d’establir-nos a Amèrica i no
cal dir que amb les nostres característiques lingüístiques i culturals. Ens
hauria tocat, amb el temps, un espai igual o
superior, com el que ocupa actualment el Brasil o com el dels Estats Units
d’Amèrica, que no tenien drets històrics; però la realitat és
que la monarquia ubicada a Castella pretenia substituir la nostra llengua
pròpia i els nostres drets civils i culturals, com si, en la mateixa Península,
formàssem part d’una colònia d’expansió, com succeïa a Amèrica, a Àfrica o a Filipines,
a benefici de Castella-Espanya.
El Brasil fou per
als portuguesos, tot i ser fals que s’hagués arribat a l’Índia, i el món anglès començà la seua presència a
Amèrica i la va fonamentar en la pirateria, fins que obtingué els drets, desorbitats, arran de la Guerra de
Successió; de fet, la sang dels nostres avantpassats fou en pro dels anglesos i
dels altres coalitzats. A nosaltres, després, amb Felip V, ens va tocar la
terrible repressió amb execucions, amb apropiacions, amb treballs forçats, amb lleis
vexatòries, amb desterraments i amb la supressió dels nostres drets i dels
nostres furs històrics.
[i] Sols poguérem començar a comerciar i a instal·lar-nos
lliurement a Amèrica a partir de 1778. Parlem de
quasi tres-cents anys després del Descobriment d’Amèrica i de més de setanta
anys després del Decret de Nova Planta de 1707. Estem, per consegüent, uns trenta anys abans de la independència
de la majoria de les colònies americanes castellanes. Repetim-ho altra vegada: no poguérem fer realitat, amb els nostres
emigrants, l’establiment de la nostra llengua i de la nostra cultura, les quals
eren vigents només en les nostres fronteres medievals.
*i-1) Aleshores,
després del “justo derecho de
conquista que, de ellos, han hecho últimamente mis armas”, del “Decreto de Nueva Planta” de Felip V, ja ens volien considerar l’”España
incorporada y asimilada”, assimilada a
les lleis i a la llengua de Castella, a la qual contribuírem, com hem indicat,
com a castigats, amb els nostres impostos especials i amb unes lleis vexatòries
inimaginables actualment.
*i-2) La nostra
exclusió d’emigrar a Amèrica durant quasi tres-cents anys es va pagar molt cara pels castellans, amb l’ocupació del món
anglès, volguessen o no els monarques “espanyols”,
sobretot, en la part nord d’Amèrica. Aquesta
realitat del món anglès, fortament consolidada després de la Guerra de
Successió, ha desembocat, al llarg dels anys, en la major potència política i econòmica
mundial, els Estats Units d’Amèrica, que ha situat
en un espai molt secundari el que fou l’Imperi
colonial castellà, ara, denominat espanyol. Els anglesos continuaren la seua expansió
colonial i, consegüentment, lingüística, en tot el món, fins i tot, a Europa, on encara tenen Gibraltar.
Tot i els seus
compromisos signats, anteriors al Tractat d’Utrecht[8],
en el Tractat de Gènova[9],
els coalitzats i, sobretot, els anglesos,
en realitat, no ens han reconegut, ni ens han agraït el que férem per ells.
A poc a poc, s’han
propalat interpretacions històriques que no es corresponen a la veritat; una, que l’obra d’Amèrica, en general, fou obra de tots els espanyols i, així, es vol ignorar i amagar la
nostra exclusió. Nosaltres no vam
robar l’or, ni l’argent d’Amèrica.
De tant de
repetir-les d’una determinada manera, el poble ha arribat a creure,
sincerament, que les coses són així: que el
castellà, en exclusiva, és l’espanyol[10], quan, com hem explicat fins ací, pel que fa a nosaltres, és fruit d’una
planificació de substitució, de robatori i de mentida a l’estil de les
colonitzacions que han existit en la Història.
La veritat ha estat
falsificada, constantment, del poder polític de Madrid estant,
com a estat nacionalista centralitzador, en expressió de Pius XII en 1954,
realitat que subsisteix encara, actualment. És prou considerar el tracte que
hem rebut del mateix poder mediàtic “castellano-espanyol”, amb premsa, amb
ràdio i amb televisió castellanes; sense ignorar que, tot i les autonomies,
Madrid conserva, en darrer termini, tot el seu poder polític, econòmic,
militar...
[k] El gran poeta andalús Antonio
Machado s’expressava així:
“Castella
miserable, ahir, dominadora,
envolta
en els seus péntols, menysprea tot el que ignora”[11]
[1]
Nota de la traducció. En el moment de traduir aquestes línies, 5 de juny del
2024, recordàrem el treball de Jordi Bilbeny, en el tema de la suposada
decadència i de la relació, com ara, entre la Inquisició i el canvi de la
llengua catalana a la castellana.
[2]
Nota de la traducció. Juan de Ribera havia nascut en Sevilla en 1532 i, sota el
seu temps com a bisbe en el Regne de València, ja hi hagué els primers intents
d’introducció del castellà en part de les escoles vinculades amb l’Església
valentina.
[3]
Nota de la traducció. Vol dir “Predicar en missió”.
[4]
Nota de la traducció. Sant Lluís Bertran, de nom Lluís Bertran Eixarch (ciutat
de València, 1526-1581).
[5]
Nota de la traducció. Fra Francesc Palou (Petra, 1723- Ciutat de Mèxic, 1789),
fou un missioner franciscà, administrador i historiador. Juntament amb Fra
Juníper Serra, va contribuir a construir nombroses missions a tot Mèxic i a
Califòrnia. Report accessible en Viquipèdia el 23 de juny del 2024, on també es
comenta que féu la biografia de Fra Juníper Serra.
[6]
Nota de la traducció. En la llengua vernacla, és a dir, en la que parlaven
aquells indígenes.
[7]
Nota de la traducció. Gaspar de Portolà i Rovira (1716-1786), com poguérem
llegir en “Viquipèdia” el 30 de juny del 2024, fou soldat, administrador
i, a més, explorador català com també governador civil de Califòrnia (açò, de
1767 a 1770) i fundador de les ciutats de San Diego i Monterrey. A banda, el
text posava que “El grup d’en Portolà, que incloïa el Pare Juníper Serra, el
President de les Missions i nombrosos missioners, colons i milicians de la
Companyia Franca de Voluntaris de Catalunya, va sortir de Velicatà el 15 de
maig” de 1769.
[8]
Nota de la traducció. El Tractat d’Utrecht data de 1713.
[9]
Nota de la traducció. El Tractat de Gènova, de 1705, fou un acord de
col·laboració entre Catalunya i el Regne Unit, països majoritàriament
favorables a l’Arxiduc Carles III d’Àustria. La resta dels territoris de la
Corona Catalanoaragonesa es posaren de part de l’esmentat arxiduc.
[10]
Nota de la traducció. En l’original, “que lo castellano, en exclusiva,
es lo español”.
[11]
Nota de la traducció. En l’original, figura en castellà:
“Castilla miserable, ayer dominadora,
envuelta en sus harapos, desprecia cuanto
ignora”.