El dia que el periodisme valencià, com l'espanyol, tinga la gosadia de fer escrits, per exemple, sobre el cap d'Estat espanyol, de la mateixa manera que hui podem llegir en el diari britànic The Guardian, al voltant del reial decret que ha tret i relacionat amb una de les seues germanes, u podrà creure que, una vegada més, té un altre motiu, no ja per a confiar en este sistema de govern, sinó en els periodistes (hòmens o dones) que diuen que treballen per la democràcia.
Crec que estem parlant claret. I este és el periodisme que m'agrada. En el cas de la notícia en el periòdic britànic, no sol indica què ha passat sinó una raó... ¡¡que no veiem en alguns diaris de l'Estat espanyol (i, potser, hui ho facen la gran majoria)!! El seu titular és determinat, sense por. I lo que en la premsa espanyola que he consultat figurava com a titular es corresponia, més o menys, al subtítol del diari britànic. Podeu comprovar-ho, per exemple, llegint el Levante-EMV o La Vanguardia.
I és que el tema va més lluny, ja que la qüestió no és saber només escriure sense faltes d'ortografia o parlar de manera ortofònica (amb una pronunciació correcta, del grec ortos, 'recte' i fonos, 'so'), sinó escriure amb veu pròpia, amb una ploma que llisca pel teclat o pel full amb tota la llibertat del món...
No podem oblidar que u dels punts per a descobrir el grau de democràcia en un país, com podreu imaginar, és la llibertat d'expressió, la qual també està present en els mitjans de comunicació escrits, com ara, la premsa.
Quan pel mes d'octubre del 2014 li vaig dir a un històric mestre de valencià (molt sincer en el seu estil d'elaborar els seus escrits) que m'agradava molt escriure i el periodisme, em va dir: "En temps de Franco és que... escriure era molt arriscat...". I ara, també. I si no, comencem a furgar en els temes políticament incorrectes i en els que no ho són i sabrem quin grau de democràcia tenim, quina classe de periodisme abunda (en la ràdio, en els canals televisius, en Internet...) i si, per tant, podrem creure que els governs autonòmics ja existents, els que d'ací a unes hores es renovaran i els ajuntaments que comencen de vell nou, ho seran.
En eixe sentit, un exemple que llance als futurs estudiants de Periodisme, d'Història, de Magisteri, de Filologia, etc. seria per què la premsa no gosà escriure (amb l'adjectiu que més els agradara) que l'alcaldessa de València estava borratxa. Que no ens vinguen amb històries per a no dormir, perquè tots sabem que frases com "un conductor que iba borracho", "el político conducía ebrio"... El ciutadà, borracho; el polític, ebrio... En eixe cas, ¿com va a estar la number one (número u) de l'Ajuntament de València, la tercera ciutat més poblada de l'Estat? ¡¡¡A vore si és que, aleshores, tenia una salut de ferro i estava més sana que ningú!!!
Ací passa com en el conte tan famós en què un xiquet, enmig del silenci dels adults, diu: "Pare, el rei està nuet". I tots els adults començaren a riure i, el rei, des d'aleshores, a fer una vida més austera... cosa que també seria d'agrair en qualsevol dels Estats on els seus caps es passen de la ratlla respecte al nivell de vida dels habitants que viuen en el territori on ells exercixen el seu poder amb determinats drets i privilegis polítics.
Per tant,... cavallers!: fil a la ploma!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada