Quan t'ensenyen a viure en llibertat, a estimar la llibertat, a conèixer què passa quan fas ús de la llibertat, a descobrir com ser més lliure i... al mateix temps, permeten que t'expresses des de la llibertat (i, unida, com no!, a fer-te'n responsable...), és quan trobes els amics que allà on vages et respectaran, t'estimaran de manera incondicional, no et demanaran que sigues com ells, et permetran pensar diferent o plasmar la teua creativitat amb la teua singularitat. I quan també et donen llicència per a ser com més t'agrade, fer amb goig vital lo que t'aporte més ganes de viure i lo que més et motive,... ser com t'agradaria ser, etc., ¡¡¡quina joia de vida estàs creant i escampant!!!
I, a més, t'ensenyen a aprendre... I, lo que considere més important: com que això ho deixen caure amb amor (que no amb dobles intencions), com qui llança les llavors en el camp, de manera tranquil·la i natural, o com qui comenta lo que té dins i considera que ha de dir per a estar en pau interiorment i, a més, actuar amb autenticitat, en el moment més inesperat, s'ha fet una amistat sincera... i en els dos sentits.
Així és com m'agrada tindre amics i així és com, gràcies a eixa interacció en què la llibertat dels dos compta per igual i ningú està per damunt de ningú, arribem a crear, com escoltava adés en un vídeo, el nostre llenguatge, els nostres conceptes, etc. I vos assegure que tinc amics així i que la resta de persones que ja conec, simplement són persones conegudes però no amics, ja que les amistats es van fent i no es trenquen, es conserven... perquè són reals, sinceres, autèntiques, etc.
El procés de fer-nos la nostra singularitat o idiosincràsia és, posant una semblança, com em deia un amic íntim, Pere Riutort, respecte a la creació d'un futur escriptor: "Llig, llig,... Llig bona literatura: agafaràs coses dels altres i ho faràs teu". Les persones que tenen un estil propi de vida, podríem dir que fan això: arrepleguen idees externes, interactuen amb l'exterior, fan la seua ensalada i, finalment, van creant i forjant l'estil. I desenvolupen molt la creativitat... En altres paraules, la seua forma de crear el seu món i el seu univers món no ve condicionada des de fora (encara que s'obrin a l'exterior, per a aprendre'n i millorar), sinó que els fa ser i sentir-se amos de la seua vida, motiu pel qual la gaudixen un muntó. Per això la vida els pertany.
I la vida és seua com una propietat privada, perquè no seguixen al peu de la lletra els dictats d'acadèmies, de llibres escrits per persones famoses, de personalitats del món de la cultura (o de l'art o de la ciència, per dir-ne, d'alguns camps del saber), sinó que, a través de la curiositat, i del provar i fer i desfer com el matalafer, van constituint lo que finalment els definirà. Això no lleva que tinguen present lo que altres proposen o comenten, però, com l'escriptor o l'artista lliure, acaben fent un estil i, si volen, en fan un altre i un tercer... I tot, per descomptat, des de la la rebel·lia, la llibertat i buscant no conformar-se amb la mediocritat sinó caminant per la drecera que indica la genialitat, a fer les coses amb qualitat (però lliure d'ús de formalismes innecessaris i que limitarien la creativitat) i amb un toc personal (amb humor, ja que és una espècie de Loctite que humanitza molt, sobretot el positiu).
Una vegada més, un dia més, diré que sí, que la vida em pertany i que la faré com crega que cal fer-la, construir-la, dirigir-la, administrar-la,... VIURE-LA!!!
La vida són quatre dies i, crec, cavallers, i hòmens i dones alliberaires, que lo millor que podem fer (o així ho veig jo, com altres amistats o persones amb les quals interactue) és viure-la cada dia al màxim, com lo que és cada dia: una moment únic i irrepetible...
Per això, alliberaires, acabe amb dos frases amb ànim: ¡¡¡A VIURE LA VIDA, QUE LA VIDA ENS PERTANY!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada