Quan era xiquet, amb uns 10 anys o això, hi havia una cosa que s'estava confirmant: volia ser rei, encara que aleshores estigueren fent una sèrie de dibuixos animats sobre el Cid Campeador, és a dir, la figura històrica del cavaller cristià d'origen castellà Rodrigo Díaz de Vivar, qui emprengué cap a València i arribà a crear el seu regne propi. Sens dubte, fou un home agosarat, després del castic que li havia imposat el rei castellà al qual havia servit.
Ser rei no era una altra cosa sinó la projecció de ser u el dominador de si mateix, portar una vida en què jo governara les meues emocions i tinguera el meu espai propi, sense estar limitat pel dels meus pares ni pel d'altres persones i on poguera acollir a les persones que estimara i m'inspiraren confiança i ser lliure i el cap de la meua vida.
Durant la primavera del 2011 comencí a buscar informació en Internet sobre alguns dels règims democràtics que hi havien en Europa i, d'una manera especial, els dels estats que considerava que eren de ment més oberta i amb una organització política més oberta al ciutadà: Islàndia, Dinamarca, Holanda i Suïssa, encara que també ho vaig fer sobre Suècia i Bèlgica. El d'Irlanda (i el de Gran Bretanya) anaven sorgint fruit de la informació que rebia del mestre d'anglés i la que anava buscant. Igualment, en el cas britànic, també provenia de la que ja tenia d'anys arrere (gràcies a un llibre sobre la tolerància) i de moments de curiositat.
Durant el procés de recerca vaig deduir que no era tan important el sistema d'organització com que el cap d'estat fóra exemple de persona amb esperit democràtic, culta, oberta al pluralisme i a la diversitat, sincera, amb ganes de saber més i de ser una persona humil però ferma. Sóc republicà, però no done suport a una república espanyola, com tampoc em posicione a favor de la monarquia actual: preferiria un País Valencià lliure i sobirà (i també una Catalunya lliure i sobirana), com qualsevol Poble que aspire a la seua llibertat.
I, quan ja havien passat uns tres anys, comencí a vore que eixa informació sobre com estaven organitzats altres estats (com també la que incorporava fruit de la lectura o, fins i tot, del contrast d'idees amb persones molt obertes a altres cultures) tenia la seua part interessant però que lo que realment em calia era ser rei de mi, autogovernar-me. De fet, en juny del 2014, mentres raonava amb Pere Riutort sobre un tema polític i, curiosament, pocs dies després de dir-li a ma mare que estava disposat a comprar-li la casa a on jo vivia, li comentí a l'amic:
-- És que jo empatitze molt mal.
-- És molt important, l'autocontrol -em va respondre, de manera tranquil·la i com a amic.
Aquell dia em proposí que allò havia de passar a la història.
Doncs bé, quan ja estava ben avançat el mes (i després d'haver-li dit a ma mare que desestimava la possibilitat de viure en la seua casa, perquè ella no em donava pistes), em llancí a comprar-ne una. I, quasi dos mesos després, un 7 d'agost del 2014, m'entregaven les claus de la casa on ara visc... Fou un dia molt alegre, un dia gran en la meua història: marcava una fita en la família i en el meu món. Els meus pares també estigueren presents allí, davant del notari, i la resta de persones que intervingueren en el procés de cessió de la propietat. Recorde que, quan acabà tot (i afegiré que hi hagué bona harmonia) i em felicitaren els treballadors de la immobiliària, esclatí a plorar, perquè no m'acabava de creure que, havent estat tan mal pagat en el treball, ho haguera aconseguit.
A principis de setembre, ma mare, en el moment de demanar-li hospitalitat (perquè volia viure tranquil i no tornar a moments tenebrosos), també esclatí a plorar. I, des d'aleshores, tot fou una transició cap a la casa nova mentres es preparaven les obres i lo que es faria després de tindre ja la llicència. Comencí a sentir curiositat per l'arquitectura, potser perquè volia crear els fonaments de la meua casa, de la meua vida pròpia i a la meua manera, des de la llibertat.
I el 7 de febrer del 2015, just sis mesos després de tindre les claus de la casa (i vos assegure que açò no ho havia pensat encara), li deia a ma mare, tres vegades o més: "Si demà morira el pare, tu podries viure en la casa". I a mitjan febrer, ella em condonava un xicotet deute que tenia... i ja estava alliberat de qualsevol lligam de cases, lloguers, etc. amb la meua família. Ja era lliure del tot.
Per tant, hui, 7 d'agost del 2015, porte ja un any amb les claus de la casa i, a més, sense cap deute amb ningú. No estic agafat per cap banda. A més, en el camp emocional, porte 32 dies d'autocontrol, el qual està millorant i quallant per algunes coses que considere fonamentals, com les claus per a obrir les portes i per a tancar-les. Vejam quines són algunes de les maneres de fer possible que u siga el cap de la seua vida, de no deixar-se xafar per ningú ni per res de tipus negatiu i, a més, viure amb esperança:
1. Tindre una posició optimista de la vida, tindre tendència a vore les coses de manera positiva. Un dia, en ple parc i en un moment en què els obrers estaven reformant la futura casa, Pere Riutort em va dir: "El teu fort és l'optimisme".
2. Esperança en el demà. Sovint cante una cançó, Obrim camins, en què es cita la paraula "esperança" i s'afig "a un món jove" i una altra que diu "el demà serà millor". Tant em fa que siguen cristianes o no, però sí m'importa molt que la lletra m'agrade i m'anime a viure i em semble cantada per una persona que es fa responsable dels seus actes, és a dir, una persona madura en el camp emocional.
3. La diversitat. La frase d'una mestra universitària citada en el llibre El que fan els millors professors d'universitat (Ken Bain, editat per la Universitat de València), Jeanette Norden, coneixedora del cervell, diu així: "Al cervell li encanta la diversitat" ('The brain loves diversity', en l'original). És una de les més bones que he trobat, a més, perquè és una veritat com un temple.
4. Parlar de temes positius i no publicar ni intercanviar notícies o temes negatius, com tampoc recomanar llibres amb un fort component de malenconia o de pessimisme. Fer-ne propaganda dels positius i portadors d'esperança.
5. Seguir, en Facebook, en Internet (com també en la vida diària), a persones que no siguen populistes o que només es posen que a criticar i que ni són assertives, ni promouen la creativitat per a la creació d'un model de societat lliure i constructiu.
6. Acceptar idees i propostes que siguen científiques i, per tant, amb un raonament lluny del simplisme, del populisme, etc. Ja fa temps que vaig descartar els radicalismes, els extremismes i el populisme. Adoptar un posicionament liberal (en el sentit polític de la paraula, no en el que ara rep a nivell psicològic, de permissiu en el sentit històric de consentidor) m'està permetent sentir-me lliure i ser obert de ment i viure alegre.
7. Fer coses de diferents camps i que facen que el cos es manifeste de distinta manera físicament, per a no esgotar-lo, ja que, així, en acabant resultarà fàcil dormir.
8. Buscar ambients i persones de ment oberta, que els agrada fer-se càrrec de la seua vida, madures, que tracten de governar les seues emocions i que saben acceptar els seus punts forts (i els dèbils), és a dir, sinceres, que reconeixen la seua humanitat i que actuen (en casos puntuals) amb assertivitat.
9. Tindre humor positiu.
10. Fer, en el camp creatiu, lo que realment fa sentir-te feliç, alegre, amb vitalitat i que t'ix com si fóra el teu talent innat, com si fóra el teu geni. En el meu cas, escriure. I ficar-te en el cap que si és això lo que li dóna sentit a la teua vida, val la pena continuar i no desviar-se del solc, com deia Leonardo da Vinci ("No me n'eixiré del solc").
11. Molta generositat, donar sense esperar. I si una nit no aconseguixes dormir, proposar-te, apuntar-ho (o lo que cregues convenient) que l'endemà faràs un detall (encara que siga una xicoteta compra) per a bé d'altres persones. En el meu cas, després d'assumir-ho, escric "El demà serà millor". ¡¡¡I a dormir!!! I vos puc assegurar que m'adorm... Un dia li vaig dir al neuro: "He descobert que la generositat és molt bona per al sistema nerviós". I em va respondre: "Sí: ayuda" (sic).
12. Prendre's les coses amb lleugeresa, però no amb indiferència absoluta, com si no passara res, però tampoc de manera emotiva, fruit d'una sensibilitat canalitzada malament. És bonic ser sensible i tindre bon autogovern, ser rei.
13. Soltar tota la creativitat, com si fóra un xiquet en un ambient creatiu, democràtic i de llibertat, deixar que el joc, l'humor positiu, la visió positiva de la vida, el fet de viure el dia com si en fóra l'últim... i no anar amb cara de jutge ni mirant a terra com si fores un derrotista, sinó mirant avant, al futur, al demà amb esperança. I si el passat no fou millor, acceptar-lo i anar avant: cultivar l'optimisme i viure amb l'esperança que el demà serà millor. El xiquet creatiu no té por a demanar ajuda..., tema igualment important, ja que busca millorar la seua qualitat de vida.
14. Posar-se u en el cap la idea que, quan eres el rei, el què diran desapareix del mapa, com també els consellers que realment et volen fer de pardals de mal averany, limitar-te la llibertat o tractar de fer-te la vida impossible.
15. Implicar-se socialment, prendre part en alguna activitat social a través de la generositat i amb un esperit contructiu i de proximitat.
16. Somriure. Fa més de quatre anys em deia un amic, psicòleg: "El somriure és més important que el riure. El somriure és l'humor, l'estat anímic creatiu, de vida, des d'eixe estat optimista pacífic". Recordem que hi han persones que els agrada l'humor de mala llet o el negre. Jo m'incline pel positiu.
17. Llenguatge positiu. Este estiu fa molta calor, és de veres. I ho he estic passant, fins i tot, dormint sense ventilador (és de veres que la reforma de la casa ha permés que les temperatures de dins no hagen passat dels 32 graus en dies puntuals, com també que és ben alta, la qual cosa fa possible que la calor s'enfile amunt i no oprimisca). Algunes frases que ajuden: "Ho passarem", "Esta vegada també podré", "Empunye les regnes de la meua pròpia vida", "Al cervell li encanta la diversitat", "El demà serà millor"... ajuden a dormir millor i a somiar amb els angelets. Xicons, que es pot dormir bé. I vos assegure que no em resultava gens fàcil durant anys i anys en estiu...
18. Posicionar-se, en el camp de les relacions humanes, a favor de les democràtiques, en tots els grups humans, lo que podríem dir federalisme. I si no es mostren democràtics, buscar-ne altres: el món està ple de persones de ment oberta. Un grup funciona millor si hi ha major sentiment de llibertat i de participació i, a més, això permet un avanç de la Humanitat i de la ciència si es garantix el pensament lliure, el joc, l'humor i l'obertura a l'exterior, a lo nou..., En el seu conjunt és tot un exercici de buscar, comparar, triar amb fonament, i experimentar, a més de molta voluntat, esperit de superació, i de tindre ganes de millorar com a persona i d'afavorir una societat més lliure. Molts preferirien que tot caiguera del cel, que els tocara la loteria sense jugar o que vingueren temps millors. Però, al meu coneixement, lo que u vol es fa possible posant els mitjans que permeten arribar a lo que vols...
I moltes coses més.
Finalment diré que ser u el rei no vol dir viure com un rei. Estime moltíssim, des de xiquet, la llibertat, la sinceritat i poder treballar la imaginació, el joc i fer coses noves (la creativitat). Fins als 35 anys desconeixia eixa paraula, creativitat, però la treia. I ara, amb més raó, perquè ja he aïllat la incògnita i sé quina és l'activitat del temps lliure que més m'ha motivat des de xiquet i que ara l'he treta amb llum i tot: l'escriptura. I també com es pot afavorir i, fins i tot, he assumit que com que ella és la que més sentit li dóna a la meua vida, val la pena deixar-la fluir, com estes frases i tot.
Una abraçada alliberaire i avant.
D'acord amb el què dius: "vaig deduir que no era tan important el sistema d'organització com que el cap d'estat fóra exemple de persona"
ResponElimina