Tot seguit, exposem part de la pàgina 38 fins a part de la pàgina 40, de l'explanació, en la versió del 2018.
Aquest
sentiment i raó de Pàtria, que està en la Humanitat, és la primera
característica cultural d’un poble històric, el qual descansa sobre la cultura
dels avantpassats i que es vol “operant” en els temps actuals per l’acció responsable
dels qui constitueixen una determinada Comunitat. Aquesta actuació responsable
és la raó i justificació d’una autèntica democràcia política: no són
acceptables les dictadures, ni tampoc les dictadures de les democràcies, com
s’han succeït, quasi sempre, al llarg dels segles.
*c-5)
L’himne de la Coronació de la Mare de Déu dels Desemparats comença així: “La Pàtria
valenciana, s’empara...”. És el concepte autèntic de “Pàtria” el que s’expressa en l’inici
d’aquest himne, perquè respon a les arrels autèntiques familiars,
les arrels del Poble Valencià, actualment, sense Estat propi com el va tenir, almenys,
teòricament, fins a 1707, quan es va instaurar el Decret de Nova Planta de
Felip V. Els nostres avantpassats van formar un poble, una nissaga, una
societat cohesionada, una nació confederal, que nosaltres hem rebut com a
herència i a la qual, moralment, no podem renunciar.
*c-6)
Recalquem-ho: és una contradicció dir “Pàtria” al fet d’un “Estat nacionalista dominador i centralista”, com el va qualificar Pius XII en el
Radiomissatge de Nadal de 1954. Aquest Estat nacionalista s’ha servit, per a
construir-se i fiançar-se, de l’expansió i preeminència d’una sola de les
nacions que hi ha en el si d’aquest Estat, a costa de derruir i
d’apropiar-se dels drets propis de la cultura històrica i actual, de l’altra (o
de les altres nacions) que hi ha en ell.
Quasi
sempre, quan hi ha aquesta situació, ha anat acompanyada d’una acció
militar. També s’ha fet ús de la “lex iniqua” que addueix Sant Tomàs d’Aquino i diferents
documents de la Doctrina de l’Església. Ens trobem amb lleis ad hoc[1], normalment, injustes i moralment
inacceptables, per a aconseguir el domini, pur i dur, d’una nació sobre l’altra
o sobre la resta.
Nosaltres
continuem en aquesta situació històrica, la qual encara és ben real actualment.
Contemplem, amb gran dolor, la continuació de la destrucció de la nostra
llengua, dels nostres drets històrics i culturals i de la imprescindible
realització política autèntica, com a societat viva i veritablement sobirana.
Com
a exemples d’aquest domini de substitució, podem fer esment a Polònia,
Hongria, Grècia, Irlanda i altres països, els quals han patit aquesta situació
de vertadera colonització, de substitució real, en estar subjectes a una o més
nacions, com ara, el cas de Polònia, sota el domini de tres Estats: Rússia,
Alemanya (Prússia) i Àustria (Imperi Austrohongarès).
En
els diferents territoris de Polònia, per exemple, hi hagueren de confessar
públicament que eren de la “pàtria” alemanya, russa o austríaca en els segles XVIII i XIX, en què hi hagué tres
particions, d’acord amb el lloc on residien, pertanyent al territori dominat
pels seus veïns. Després de la Primera Guerra Mundial, els
polonesos van recobrar la seua independència política, la qual durà el temps
que volgueren l’Alemanya nazi i l’URSS comunista, només vint anys. Aleshores,
començà la Segona Guerra Mundial.
*c-7)
El concepte, unit a l’adjectiu substantivat “pàtria”, té una equivalència de significat i coincideix, pràcticament,
amb el de “nissaga”.
*c-8)
Pàtria: és una paraula i un concepte que hem heretat de les
llengües i cultures grecollatines, com he indicat. Besaven la terra
pàtria, pròpia, com es besa una mare. Per als grecs, era “He gue méter”: “La Mare Terra”. El
concepte de nissaga, com hem anotat, ve de les arrels del vegetal, imprescindibles per a
la vida de la planta.
Sant
Joan Pau II, en
el no. 7 del Discurs a l’ONU de 1995 ens diu:
“El terme ‘nació’ evoca el nàixer, mentre que el terme ‘pàtria’ evoca la família”. Ambdós conceptes es complementen.
*c-9)
El cànon 249 del “Codi de Dret Canònic”, quan parla de la necessitat d’aprendre la llengua pròpia en els
Seminaris eclesiàstics catòlics, ho expressa així: “Accurate linguam
patriam edoceantur” (“Acuradament, siguen instruïts pel que fa a la llengua
pàtria”).
Aquesta
denominació s’ha d’interpretar partint des de l’autèntic significat de Pàtria; per tant, es refereix, bàsicament, a la
llengua vernacla, popular, familiar, pròpia, llegada pels avantpassats, dels pares, tal com
cal i suposa vertaderament el concepte de “Pàtria”, en el nostre cas, referit a la llengua. No al·ludeix a la
llengua de l’Estat nacionalista centralitzador. Si s’ha canviat “la nostra llengua
pròpia i històrica” per la de l’”Estat nacionalista centralitzador”, a força de coacció, diríem de robatori, és un
deure de consciència la restitució com s’explicita en l’apartat 9 de la Ia
Part.
Els
principis pels quals es regeix l’Església no estan subjectes, no
corresponen a les llengües de substitució, pròpies de les
colonitzacions (com, en el nostre cas, el castellà), sinó a les llengües
populars o pròpies de cada un dels pobles del món, a les quals defensa
l’Església en el seu Magisteri, especialment, quan es refereix a la llengua que
ha de ser usada en la Litúrgia i en la Catequesi. Són les llengües de Pentecostès
les que defensa d’una manera especial l’Església: que és una, santa,
catòlica i apostòlica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada