Tot seguit, exposem des de la pàgina 34 fins a la pàgina 36 i tot, de l'explanació, en la versió del 2018.
3.Ia Part.- Comentaris sobre els conceptes de cultura, ètnia, pàtria,
nissaga, poble, nació, estat, confederació, inspirats, d’una manera
especial, en el Magisteri de l’Església i en els “Drets Humans”.
*[A] Pel motiu que,
contínuament, s’empraran els conceptes, és important tenir assimilat els seu
autèntic significat.
Apareixen, sovint,
en els documents del Magisteri de l’Església que adduirem i en els “Drets
Humans” com també en les realitats i en moments històrics i actuals del
nostre Poble, que posarem davant la nostra consideració.
[a] Cultura:
El capítol II, de la
Segona Part de la Constitució “Gaudium et Spes”, del Concili Vaticà II, ens parla del “Foment del progrés cultural” (53-62),
en el qual es distingeixen tres seccions, de les quals he extret ara, i ho
posaré en altres parts de l’escrit, alguns d’eixos textos i conceptes que
comentaré per diversos motius:
*a-1) Aquestes
seccions són:
1a- La situació de
la cultura en el món actual (54-56).
2a- Alguns principis
per a la recta promoció de la cultura (57-59).
3a- Els deures més
urgents dels cristians pel que fa a la cultura (60-62).
*a-2) El No. 53
introdueix el capítol II, amb la intenció de definir i presentar el
concepte de Cultura. Té aquestes accepcions: el social històric,
el social actual i el social personal.
*a-3) El concepte de
Cultura, en sentit social històric, va unit al significat d’Ètnia, Pàtria,
Nissaga, Poble, Nació, Estat. L’etimologia diversa d’aquests conceptes
i l’ús que se’n fa, amb algunes connotacions específiques que se’ls apliquen, ens
donen la raó de llurs significats actualment en ús.
*a-4) Cal afirmar, però,
que, a vegades, es donen a aquestes denominacions significats incorrectes
o inconvenients, com quan es confon, per exemple, una situació de
substitució o colonització amb la de cultura, o quan no es dóna el
significat autèntic, amb les seues connotacions, al concepte de nació i d’estat.
*a-5) És una constant en
la doctrina de Sant Joan Pau II, com es comprovarà, l’afirmació que, on
hi ha una cultura social històrica individuada, ens trobem amb una nació, un
poble, amb els corresponents drets de sobirania.
Uns drets que comporten el
poder actuar com a entitat autònoma independent, la qual roman en la
cultura pròpia, no en les situacions de violència en les guerres o sota coacció
legal, que s’han produït al llarg de la Història.
Aquesta sobirania,
segons Sant Joan Pau II, es pot expressar de diferents formes, però sempre ha
de ser sobirania, no subordinació que no permeta a aquesta cultura, o bé a
aquest poble, desenvolupar-se lliurement.
Sant Joan Pau II, Discurs
en l’ONU, 5 d’octubre de 1995. No. 8.
*a-6) El Concili
Ecumènic Vaticà II, en la seua “Constitució Gaudium et Spes”,
no. 53, en definir “Cultura” com realitat històrica i col·lectiva
actual, ho explicita d’aquesta manera:
“fa que [la persona humana] expresse, comunique i conserve en les seues
obres, per profit de molts i fins de tota la humanitat, les seues grans
experiències i aspiracions” (És a dir, història i voluntat de realització en el
present).
“I, d’això, deduïm
que la cultura humana comporta necessàriament un aspecte històric i social”
(el qual té caràcter col·lectiu, cohesionador dels
membres de la pròpia nissaga o nació, partint, d’una manera especial, de la
seua història amb la seua llengua) “i que sovint la paraula
cultura té un sentit sociològic i etnològic” (És a dir, com a
comunitat organitzada amb voluntat de realització, com a tal comunitat o
poble).
*a-7) “I, d’aquesta
manera, es parla de la pluralitat de les cultures. Perquè de l’ús divers
de les coses, de la diversitat en el treball, en l’expressió, (d’una
manera especial, la llengua pròpia) en les pràctiques religioses i
morals, en establir lleis i institucions jurídiques, en el conreu de les
ciències, de l’art i la bellesa, naixen diferents estils de vida i formes
diverses d’avaluar les coses. I, així, aquestes formes rebudes, constitueixen el patrimoni propi de cada
comunitat humana”.
*a-8) Aquest número
53 de la “Gaudium et Spes””, referint-se a la persona humana
individualment i la seua relació amb la cultura social-històrica,
acaba així:
“I, així, també
s’estableix un determinat medi històric, en el qual ve a inserir-se l’home
nascut a qualsevol poble i a qualsevol temps, i és d’on extrau aquelles valors per a promoure la civilització humana”.
*a-9) El mateix
concepte de cultura històrico-social incideix i comença en la persona humana individualment, unint la realitat de la cultura al perfeccionament personal, d’una
manera especial, per mitjà de l’educació i de l’aprenentatge en diferents camps.
“És propi de la persona
humana arribar a un nivell de vertadera i plena humanitat, només per la
cultura, és a dir, pel cultiu dels béns i dels valors de la naturalesa. I,
per tant, sempre que es tracte de la vida humana, naturalesa i cultura resten
lligades molt íntimament” (No. 53).
“En general, amb
aquesta expressió cultura, indiquem allò que fa que l’home desplegue
i afine, de moltes maneres, les seues qualitats espirituals i corporals;
que mire de posar sota el seu domini, amb l’estudi i el treball, tota la terra;
de fer tornar més humana la vida social, tant dins la família com en
tota la convivència civil” (No. 53).
Individualment, es
forma una unitat inseparable entre cultura i persona. Aquest procés
va unit als béns de la natura, en sentit ampli i en sentit individual, personal.
La vida cultural serà
diferent en una naturalesa com un desert i en la vida cultural
que correspon a l’exuberància d’un país tropical. Igualment, la diversitat
física i intel·lectual de cada persona, dóna unes possibilitats
culturals diverses segons les qualitats i circumstàncies de cada un, que es
manifesten, d’una manera especial, en la professió personal, sobretot, unida al
treball que realitza.
La Cultura exigeix
el perfeccionament en la convivència en societat, familiar o civil, i
el progrés en tots els àmbits.
*a-10) Tota cultura
autèntica tendeix a la universalitat:
“A través del temps,
fa que expresse, comunique i conserve en les seues obres, per profit de
molts i fins de tota la humanitat, les seues grans experiències i
aspiracions” (No. 53).
Per mitjà de la cultura
individuada, en cada un dels grups humans del món, concepte que és equivalent
al de nació o poble”, se’ns ha de conduir a la
universalitat i a la unitat de tota la Humanitat, incloent-hi el domini egoista
d’una cultura determinada (llegiu, també, d’una nació determinada) sobre
una altra: la cultura és el perfeccionament, és contribució, no és domini
injust.
*a-11) Igualment,
podem parlar de les diverses èpoques de la Història, “A través del temps”,
en les quals la cultura que influïa en la formació de l’home i que dirigia la
convivència en una societat determinada, era diversa d’una època a una altra.
Això succeeix, d’una
manera especial, actualment, amb la nostra civilització tan canviant i
progressiva, en l’economia, en la majoria de les ciències i, sobretot,
en la tecnologia.
Els canvis socials, com
ara, l’organització política i els drets en el treball, segueixen un
ritme molt superior i molt ràpid al que hi havia en èpoques passades.
Els Drets Humans
són, cada vegada, més exigents, pel que fa als drets de la persona,
individualment i col·lectiva.
*a-12) Des d’aquest
àmbit de la cultura històrico-social, formalitzada, especialment, en la
realitat cultural de la nació respectiva, la persona humana, “és
d’on extrau aquells valors per a promoure la civilització humana”,
expressió ja al·ludida amb què acaba aquest número 53 de la Constitució “Gaudium
et Spes”, en el qual es descriu i s’explicita el que exigeix el
concepte de cultura i que, en sentit social-històric, és equivalent al concepte
de poble, nació, nissaga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada