Pere Riutort i exposició i comentaris sobre els conceptes estat, nació i sobirania

A continuació, exposem des de la pàgina 45 sencera fins a part de la pàgina 48, de l'explanació, en la versió del 2018.

            [f] Estat-Nació:

            *f-1) Estat és l’entitat política que presideix els destins col·lectius d’una societat i que exerceix, per aquesta raó, el poder legal de manera sobirana, junt amb els altres poders  que hi són concomitants.

            *f-2) Els Estats volen constituir-se, units a una Cultura, a una Nació, que s’ha format a través de la Història i en la cultura d’aquesta nació volen trobar la raó última de la seua existència.

            *f-3) Sovint, però, ens trobem amb Estats que han practicat una política nacionalista d’assimilació i de substitució partint d’una nació determinada que hi ha en el seu si. Els estats nacionalistes centralistes i centralitzadors substitueixen la denominació d’Estat per la de Nació; així, desemboquen en la política de l’estat nacionalista centralitzador. En aquest cas, no és correcte denominar un estat simplement com nació. Cf. Pius XII, AAS. 47, 22-23,25-26. 1954-1955).

            *f-4) Aquests estats han volgut imposar els elements culturals propis de la “nació estatal”, en el nostre cas, la nació castellana, que, a poc a poc, s’ha apropiat de la denominació “España”, la qual s’aplica exclusivament per a la realitat cultural i nacional castellana. Amb l’engany de la denominació “Espanya”, que caldria englobar les altres nacions existents en aquest Estat nacionalista centralista, han volgut fagocitar les altres nacions que hi perviuen, amb el desig d’assimilar-les i d’incorporar assimilant-les a la cultura castellana. Prèviament, s’han dedicat a la destrucció dels elements culturals (actuals i històrics) de la nostra nació, d’una manera especial, la llengua pròpia, “la principal senya d’identitat del nostre Poble”, com especifica la “Llei d’ús i ensenyament del valencià”.

            *f-5) Hem fet esment, en diferents moments, a Pius XII en el Radiomissatge de Nadal de 1954. Vejam com descriu el que considera una nació, en aquest Radiomissatge:

            “La vida nacional és per si mateixa el conjunt operant de tots aquells valors de la civilització que són propis i característics d’un determinat grup, de la unitat espiritual del qual constitueixen com el vincle. Al mateix temps, aquesta vida enriqueix la vida de tota la Humanitat donant-li com la seua pròpia contribució”.[1]

            I Pius XII, entre d’altres afirmacions, senyala: “Una nació pot desenvolupar-se al costat d’altres nacions dins del mateix Estat”. Cf. A.A.S. XLVII, pp. 22-23,25-26. 1955.

            Un exemple evident és Suïssa, on hi ha quatre nacionalitats, amb quatre llengües que conviuen en perfecta harmonia, regides pels principis de responsabilitat democràtica i que fonamenten la seua unitat en el reconeixement de la respectiva llibertat i solidaritat amb els altres cantons.

            *f-6) Fixem-nos que Pius XII comença definint “nació” com conjunt humà, “com a principi operant en els valors de la civilització”.

            “Nació” no és res que, simplement, es posseeix, del qual hem d’estar orgullosos i, fins i tot, hi haurà qui pensarà que forma part d’una nació més poderosa o més culta que altres nacions, “a les quals s’ha de dominar”. “Nació” no és egoisme o domini, com alguns volen suposar i propugnar, especialment, des d’alguns ambients del Socialisme, amb la qual cosa volen desacreditar el valor de la nació com a tal i ho consideren com una cosa ja superada pel socialisme.

            *f-7) Les nacions existeixen i tenen la seua raó de ser, segons Pius XII, com “conjunt operant”, com servei que actua a favor dels ciutadans, a favor del conjunt d’un grup humà que té les seues arrels en la història i ha d’actuar en pro de tota la Humanitat. La nació, és a dir, la cultura, en sentit social històric, és fonament operant de la realització, del perfeccionament, del progrés, de la persona, la família i la mateixa societat; del domini de la naturalesa, la tècnica, etc., com hem vist quan hem explicat el concepte de Cultura, d’acord amb la doctrina del Concili Vaticà II, en la Constitució “Gaudium et Spes”, 53. Divisió actual, 3, [a].

            Els capítols III i IV de la Primera part de la “Gaudium et Spes” (no. 33 al 46), els quals tenen per títols “L’activitat humana en el món” (III) i “El treball de l’Església en el món contemporani” (IV), expliquen amb profunditat el perquè teològic d’aquesta unió de fe i cultura humana. La Part II de la mateixa Constitució Conciliar es refereix a “Alguns problemes més urgents” del nostre temps. El capítol segon d’aquesta Segona Part fa al·lusió a “El degut foment cultural” (no. 53-62), els quals cite amb profusió en els comentaris d’aquests paràgrafs.

            Sant Joan Pau II, en el Discurs en l’ONU de 1995, el qual parla d’una manera especial dels drets de les nacions sense estat, ens dirà en el no. 9: “El cor de tota cultura està constituït per la seua obertura al més gran dels misteris: el misteri de Déu”.

            *f-8) La realitat d’un Estat nacionalista centralitzador, el qual actua contra les nacions que hi ha en el seu si, és contemplada molt negativament en el Magisteri de l’Església. Benedicte XV, durant la Primera Guerra Mundial, amb la seua cèlebre   afirmació “Les nacions no moren”, convidava a “ponderar, amb consciència serena, els drets i les justes aspiracions dels pobles”. Cf, “Exhortació als dirigents dels pobles bel·ligerants”, 28 de juliol de 1915, esmentat per Sant Joan Pau II, en el seu discurs en l’ONU de  1995, no. 6.

            *f-9) Com ja hem adduït en 2, [e], recordem, de nou, les que ens diu l’Encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII, Tercera Part:

            “Les comunitats polítiques, les unes respecte a les altres, són subjectes de drets i de deures; per això, també les seues relacions han de ser regulades en la veritat, en la justícia, en la solidaritat generosa, en la llibertat. La mateixa llei moral que regula les relacions entre les respectives comunitats polítiques” (no. 80).

            *f-10) En els diversos documents de Sant Joan Pau II, se’ns presenten els drets de les nacions sense estat, les quals es fonamenten i tenen el dret de sobirania i d’independència, unit a la cultura pròpia i especifica d’aquesta determinada nació.

            El 2 de juny de 1983, Sant Joan Pau II, a Cracòvia, va beatificar Rafael Kalinowski i Albert Chmielowski, que havien estat condemnats a pena de mort, commutada després pels russos amb penes de molt de sofriment, per haver participat en la insurrecció polonesa de 1863. Va exaltar el seu amor heroic al propi Poble, qualificant-lo de caritat teologal.

            Sant Joan Pau II parla sobre el tema amb freqüència; podem veure que, com a polonès, portava en l’ànima aquest gran problema del món; i, en particular, el de la seua nació polonesa, condemnada a la anihilació per Alemanya (Prússia), Rússia i Àustria (l’Imperi Austrohongarès): precisament la mateixa situació que nosaltres fa més de cinc segles que arrosseguem i que tant de vessament de sang ha produït.

            No ens trobem davant cinc segles d’una nació castellano-espanyola “pacífica, angelical, generosa” respecte de nosaltres, sinó amb cinc segles de negació i destrucció dels drets que ens pertanyen com a poble, amb la seua cultura corresponent, fins i tot, junt amb ella, els drets irrenunciables de sobirania. D’una manera especial, nosaltres hem patit aquesta situació amb l’actuació castellano-espanyola, des dels Reis Catòlic fins a l’actualitat o, millor dit, des del Compromís de Casp. Hem oït, repetidament, que fa cinc segles que “España es un estado moderno”. Serà modern per als castellans, però no per a nosaltres, ja que  considerem Castella-Espanya com un estat colonitzador.

            *f-11) L’Estat com a entitat amb el seu poder polític no ha de significar imposició d’un grup humà per obtenir la superioritat d’una “nació estat” sobre les diverses nacions, com ha succeït tantes vegades en la Història de la Humanitat. Si tinguéssem els coneixements de cultura històrica i dels drets dels Pobles, sincerament, no ho podríem ignorar, exigiríem els nostres irrenunciables drets. Durant segles, hem patit una gran desinformació.

            Si hi ha lleis que veiem aplicades contra aquests drets, s’han de qualificar, segons Sant Tomàs d’Aquino (“Summa Theologica, Ia. IIae. q.93), de “lleis iniqües”[2], la qual cosa és vàlid per a lleis europees, espanyoles o de qualsevol poder en el món. És inacceptable, com ho ha fet l’ONU, que reconega uns determinats drets, per a aconseguir la “descolonització” de territoris africans, asiàtics, americans, i que n’ignore, d’altres, com és el nostre cas europeu. Sembla una discriminació racial contra la nostra raça europea. Tenim els mateixos drets de sobirania que tenen els africans i altres parts del món, a les quals es reconeix el dret a la independència política.

            La violència en guerres i terrorisme, en el si de la societat, per a aconseguir el reconeixement de la sobirania d’una nació, és a dir, per a constituir un estat independent, han de ser rebutjats.

            En el dret de l’existència d’una cultura històrica, el que s’ha d’adduir com a bases de la sobirania autèntica i real d’un poble determinat, per a constituir un estat independent: no val afegir el que s’ha guanyat (o perdut) una guerra. A aquest dret, no es poden oposar moralment amb la violència, “lleis iniqües” de coacció o polítiques assimilatives, les quals, segons el Dret Natural, no poden ser acceptades. Cfr. Sant Joan Pau II en el discurs al Parlament Europeu, a Estrasburg, l’11 d’octubre de 1988.

            Els principis dels “Drets Humans”, l’encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII, el Concili Vaticà II, els diversos documents de Sant Joan Pau II, entre d’altres documents, ens qüestionen i ens indueixen a ser responsables en l’adquisició de coneixements i a ser conseqüents amb la veritat evident i a no acceptar que ens enganyen.

---

[1] Hem partit de com figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat, en 1973, per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.

 

[2] Nota de la traducció: “iniqua” vol dir “contrària a l’equitat, injusta”.

"A cartes vistes, tots són jugadors" i el més a la dreta del PSOE

En el 2009, llegia un llibre sobre lideratge en què deia que hi havia dues classes de canvis: el tècnic i l'adaptatiu. Podríem dir que el primer és conservador i de candidatures polítiques del "més a la dreta", patriarcals i que el segon va en línia amb una actitud oberta, empàtica, en què tots prenen part i ningú no mira l'altre de dalt a baix. El primer és el que hui ha pres el PSOE, un pas "més a la dreta", i, a banda, impopular. 

L'adaptatiu (i matriarcal), per exemple, hauria sigut convocar eleccions per a setembre: per motius meteorològics, socials i pensant en els altres. I, com em deia Pere Riutort durant una conversa telefònica el 10 de març del 2021, en relació amb la comissió que preparà el "Llibre del Poble de Déu": després d'haver escoltat els membres de l'equip de govern. Per això, "Tots sabien lo que sabia cadascun" (sic).

Avant les atxes. 

Una forta abraçada. 

El més a la dreta valencià abraça el furtar i mentir castellà

Sovint es diu que cada llengua va unida a una cosmovisió, això és, a una manera d'entendre la vida. En el cas del més a la dreta, ara, escolans del PSOE de l'altiplà castellà, es decanten pel castellà (i molt més que anys arrere). Per exemple, Més Compromís, en Twitter, com ho podem copsar en tweets de Joan Baldoví o bé d'Aitana Mas.

També sabem, mitjançant el capítol 894 de l'obra "Lo Crestià", de Francesc Eiximenis (escrita en el segle XIV), que la llengua castellana està associada al furtar i al mentir. 

¡En quin merder ha entrat el "més a la dreta"  valencià aquests dies i fruit de fer d'escolanet orientant la mà cap a l'Astre Solar de l'altiplà de Madrid! 

¿Societat matxista, la valenciana, des de fa anys? Fals. Matriarcal, sí: ací en tenim un exemple, plasmat en un poema de Maties Ruiç Esteve:

http://matriarcalisme.blogspot.com/2022/08/lolin-es-de-la-casa-el-timo-que-guia.html

I, en relació amb això, escriurem que el rei va nu, quan així ho faça.

Avant les atxes. 

Més Compromís i el PSOE valencià abracen el més a la dreta polític; però moltes persones no ho fem

Quan he viatjat per Espanya, com quan parle amb estrangers o amb persones d'altres països, no ho faig per motius de modes o de tractar de ser taxatiu indistintament de lo que pensen o m'expressen aleshores, sinó de conéixer més i millor el món, el present, la història de l'altre i de la seua cultura i, així, bastir un món més humà i, si parlem amb vocabulari cristià, més agermanat.

El "més a la dreta" valencià empiula amb aquestes dues opcions i, per això, a penes empra el valencià en Facebook (per candidats polítics, en comparació amb lo que prometen), ni en Twitter, com ara, Més Compromís: corrupció política, neoconservadorisme i, com els del PSOE, mentirosos compulsius i un blaverisme academicista i, en bona mida, des de la Universitat de València-Estudi General. 

Com a exemple, presentar la història del Regne de València com si no hi hagués hagut cap relació amb la de la resta de territoris catalanoparlants. I, si no, minimitzant-ho.

A més, submisos a lo que procedeix de l'altiplà castellà, motiu pel qual allarguen la mà cap a l'Astre Solar de Madrid. 

No els votaré. 

Nota d'exemple: La consellera d'Igualtat i d'inclusió i, òbviament, unida a la dictadura patriarcal del llenguatge incl, Aitana Mas. Així, l'associació que demana ajuda a l'esmentada conselleria i no utilitza aquest llenguatge,... no rep dinerets. Ni un clau.

I, parlant sobre igualtat, mentrestant, afiliats a aquesta candidatura, i que ocupen càrrecs municipals (llevat que se'ls hagen deixat), fan xantatge als seus parents, en vincle amb acusacions falses de tipus sexual presentades oralment per menors, des de la primera legislatura de Pacte del Botànic. 

Com veiem, hi ha molt de merder i, per consegüent, molta política de més a la dreta, a banda de política de "panem et circenses" ("pa i circ").

Twitter està ple de tweets com aquest, publicacions fetes per polítics valencians afiliats a Més Compromís o bé al PSOE valencià. Podeu cercar-ne, també, de Joan Baldoví.

https://twitter.com/AitanaMas/status/1659862811885858817?t=chH5eTb4kXiPrhaXDr9D7Q&s=19

Finalment, direm que, per a mi, hi ha polítics (i no escriuré quins, ni els seus noms, ni els partits en què militen) que tenen a les persones com a lo que, quan jo era xiquet, deien "subnormales profundos". Per cert, no ho deien en llengua catalana, la qual enllaça amb el matriarcalisme.

Pere Riutort i exposició i comentaris sobre els conceptes poble, nació, nacionalitat i l'encíclica "Pacem in terris"

Tot seguit, exposem la major part de la pàgina 42 fins a la pàgina 44, sencera, de l'explanació, en la versió del 2018.

 

[e] Poble-Nació:

            [e] Els conceptes de Poble i de Nació tenen uns matisos específics, però són conceptes semblants i també molt pròxims als de Pàtria i Nissaga.

            *e-1) Aquestes quatre denominacions, Poble, Nació, Pàtria, Nissaga, País, van més enllà del concepte d’Estat, el qual suposa un poder polític independent. Nació no cal ser un concepte equivalent al d’Estat. A Europa, hi ha uns pocs estats, com el de Portugal, on l’estat i la nació són el mateix.

*e-2) Nació suposa un Poble que viu de manera estable en un territori determinat, en el qual “ha nascut”, en principi, el grup humà característic d’aquella Nació.

*e-3) Els que són de procedència externa, s’insereixen en la Nació que els acull i que els accepta o, si ho expliquem amb una comparació, s’empelten formant unitat amb els arbres originaris d’eixa Nació i volen participar en la seua manera de ser i actuar. Conserven les seues arrels originàries, no pot ser d’una altra manera, però l’empelt és el que ha de prevaler i s’han de convertir en un més d’aquell Poble determinat.

            Si aquests vinguts de fora s’estableixen en un lloc determinat, amb el desig de suprimir i de substituir la Nació originària, caldrà que siguen considerats com colonitzadors, realitat que, actualment, no és admesa per l’Univers Món.

            *e-4) Nació pot ser Estat polític o no ser-ho. Sense ser estat, també la nació existeix igualment. Qualsevol nació subsisteix per raó de la pròpia cultura. Nosaltres, indubtablement, en aquest moment, constituïm una nació sense estat propi. Probablement, en l’actualitat, nosaltres som la nació més important d’Europa que subsisteix sense ser reconeguda com a nació amb el corresponent estat.

            Sant Joan Pau II es va expressar així en el discurs a la Unesco. 2 de juny de 1980:

            “¿No hi ha, en el mapa d’Europa i del món, nacions que posseeixen una meravellosa sobirania històrica nascuda de la seua cultura i que, tot i això, al mateix temps, estan privades de la seua total sobirania?”.

            *e-5) Nacionalitat consta en la Constitució espanyola, en referència a les autonomies que tenen una realitat cultural especifica, que les constitueix en nació, sense tenir el poder polític corresponent a un estat-nació.

            El concepte de nacionalitat té un caràcter més abstracte, però té el mateix significat que nació. Podem dir, per exemple, “Miquel és molt bo” i “Miquel té una gran bondat”. “Bo” parteix d’un concepte concret; “bondat” parteix d’un concepte abstracte. Ambdues frases tenen, en definitiva, el mateix significat. Igualment, podem aplicar l’exemple a “nació”  i “nacionalitat” i fer la comparació del significat idèntic dels dos termes al·ludits: un, més concret, “nació”; i, l’altre, més abstracte, “nacionalitat”[1].

            *e-6) El Concili Vaticà II; quan parla del valor de les Cultures, en el nostre cas, la Cultura social present, que vertebra, que la fa operant la societat, fonamentada en les arrels de la Història, es refereix, amb això, al valor essencial, constitutiu d’eixa realitat que denominem Nació. Per tant, en referir-se el Concili Vaticà II al valor de les Cultures amb llur caràcter social-històric, ve a senyalar i, així cal interpretar-ho, “del valor de les nacions”.

            El Papa Benedicte XVI, en el seu Discurs del 28 de maig de 2006, en el camp d’extermini nazi d’Auschwitz, va comentar la làpida que fa referència a l’extermini de  la nació polonesa amb sis milions de polonesos que perderen la vida durant la Segona Guerra Mundial El seu comentari fou en aquests termes:

            “En una primera fase, abans que res, es volia eliminar l’elit cultural i fer desaparèixer el poble com a subjecte històric autònom, per a reduir-lo, en la mesura que continuàs existint, en un poble d’esclaus”.

            *e-7) La legalitat estatal espanyola ha sigut programada per a destruir la mateixa existència de la nostra nació, a favor de la nació castellana. És prou recordar la gran quantitat de “nacionalistes” que s’hagueren d’exiliar quan va acabar la guerra de Franco, amb les execucions, les confiscacions de béns, la supressió de drets. Anteriorment, un fet semblant, per motiu de la Guerra de Successió, a principis del segle XVIII, després del triomf de Felip V. El vessament de sang dels nostres avantpassats ha sigut una constant en la Història de segles.

            Pel que fa al genocidi cultural de voler fer desaparèixer la nostra estimada llengua i els altres drets culturals-polítics, que explica Sant Joan Pau II en el discurs a l’ONU de 1995, s’ha concretat, del segle XVIII ençà, especialment: en l’actuació de l’Estat, unit a les lleis pertinents relatives a l’escola generalitzada, concebuda, exclusivament, en llengua castellana, la judicatura, l’exèrcit, els mitjans de comunicació, el teatre i altres mitjans d’expressió artística.

            Cal tenir present els interessos de persones i de col·lectius econòmics, que han subordinat a poc a poc els seus interessos a la destrucció dels drets humans dels Pobles. Açò, ho hem vist recentment amb les empreses que han sigut estimulades a anar-se’n de Catalunya. Com ho han repetit! ¡Com han volgut fer por presentant un futur ombrívol i impossible si no se n’hi anaven!...

            La “nació” espanyola, tal com apareix definida en la Constitució de 1978 o en els discursos de Ramiro Ledesma, fundador de la JONS, és el resultat de l’acció centralista i centralitzadora estatal castellana.

            Recordem, per exemple, que vam arribar a considerar normal l’absència de la nostra llengua en les escoles i en el dia rere dia de la vida social: un tribunal de justícia no t’atenia en la teua pròpia llengua; un document que no fos en castellà, no tenia validesa en una notaria. És que érem pàries? ¿Érem un Poble esclau sense drets, subjecte a l’arbitri d’un altre Poble, el castellà, detentador d’un poder estatal exclusiu, del qual s’havia apropiat des de feia segles?

            Fins i tot, quan es va col·locar el telèfon públic en 1896, si no es parlava en castellà, s’havia d’abonar una multa per imposició legal.

            En el País Valencià, durant uns quants anys, no hi ha hagut televisió i ràdio en la llengua pròpia i històrica i s’ha prohibit (i s’ha tallat) el senyal a les televisions procedents de Catalunya, mentre que les emissions castellanes, especialment, procedents de Madrid, en constitueixen una multitud.

            *e-8) Com a cristians, tenim l’obligació d’estimar i de contribuir a realitzar la nostra nació, la cultura pròpia d’ella i els valors socials que comporta. La nostra fe en Crist ens impulsa a fer-ho realitat, com a exigència de l’establiment del Regne de Déu entre nosaltres.

            Aquest sentit de nació, de cultura, ens impulsa a convertir-nos en Poble cohesionat, “com a ciutadans responsables en el si d’un poble, no com a massa arrossegada per les forces dominants”, “Evangelii Gaudium” (220).

            *e-9) Aquest principi operant de qualsevol nació ha de promoure els valors de la civilització, els principis evangèlics d’amor i de responsabilitat unida a la llibertat. Ha de ser actuant en totes les necessitats socials que comporten benestar i solidaritat, entre els ciutadans de la pròpia nació que són els més dèbils i necessitats, per les diverses classes de pobresa que puguen patir.

*e-10) El concepte de nació no ha de ser excloent, sinó universalista. Vejam la necessitat d’aquesta universalització. La societat que es composa de famílies ben estructurades i que progressen, ens portarà al fet que la realització de les famílies porta la bona marxa i la realització de la societat com a tal. Igualment, la bona marxa i realització de les diverses nacions del món, constituint-se en pobles responsables i cohesionats, formant autèntica comunitat, condueix a una Humanitat, la qual vertaderament compleix les seues finalitats de perfeccionament i de progrés universal en els diversos aspectes.

            L’Encíclica “Pacem in terris”, de Sant Joan XXIII (no. 25[2]), ens diu:

            “Pel fet de ser ciutadà d’una determinada comunitat política, no perd gens de contingut la pròpia pertinença, en qualitat de membre, a la mateixa família humana; i, per tant, la pertinença, en qualitat de ciutadà, a la comunitat mundial”.

            *e-11) Els valors sobrenaturals de la nostra fe en Crist, Fill Unigènit del Pare, que es va encarnar de Maria, Mare de Déu, que fou crucificat i va ressuscitar, que continua present junt amb l’Esperit Sant en els seus seguidors i en el món, ens presenten els màxims valors, els quals estan presents en les arrels cristianes del nostre Poble. És la gran realitat a assolir i és el gran missatge que comporta la inculturació de la nostra fe en el món actual i històric en què vivim, sobrenatural i natural: “per quem omnia facta sunt”[3] (Joan 1,3 i en la Professió de fe de Nicea-Constantinoble).

            Déu, el nostre Pare, ha volgut “recapitular en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra” (Efesis 1,10).

 

 

 

---

[1] Nota de la traducció. Lo concret té a veure amb lo matriarcal; en canvi, lo abstracte ho fa amb lo patriarcal.

[2] D’acord amb la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (pp. 50-51), correspon al no. 25 i no al no. 20 com s’indica en la versió original de l’explanació.

[3] En català, “Per ella tot ha vingut a l’existència”, com figura en la Bíblia Catalana.

Mentires de polítics valencians i catalans del ram més a la dreta en relació a les dones en la Història

Bon dia,

Tot seguit, exposem part del llibre "Història de les dones a la Catalunya medieval", de Teresa Vinyoles Vidal, amb la intenció que els lectors no siguen manipulats per polítics, ni per afiliats, ni per simpatitzants de candidatures polítiques del ram dels "més a la dreta", ni com a persones, ni culturalment, no sols durant una campanya electoral, sinó, per exemple, quan es parla (o quan s'escriu) sobre les dones en la Història (en aquest cas, en relació amb la dels territoris catalanoparlants).

Adduirem que Teresa Vinyoles comenta (i ho podem veure en una de les fotos) "penso que el tema és prou important per a parlar-ne. I precisament en vull parlar perquè només en tinc un parell de referències, mentre que en èpoques posteriors les violències contra les dones es multipliquen, i malauradament sovintegen en el nostre temps, fins a poder fer pensar a algú que són fets més o menys normals i que això ha passat, i s'ha tolerat, des de sempre. Rotundament, hem de dir que no és així" (p. 48).

Finalment, direm alguns noms de polítics d'aquest ram: Ximo Puig, Mónica Oltra, Joan Ribó, Joan Baldoví i Pere Aragonès.

<<El llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval” , de Teresa Vinyoles Vidal, quan escriu sobre els segles IX-XI, plasma frases com les següents: “Amb la mateixa fortuna o misèria, la dona no és objecte de cap mena de menysvaloració particular per part dels homes que l’envolten en la vida quotidiana, i especialment per part del marit.

(…) Hem trobat molt poques referències concretes a violència domèstica en els documents consultats dels segles IX a l’XI. Les fonts, almenys aparentment, ens mostren una gran cohesió familiar, entre marit i muller, entre generacions, o entre germans (…) Podem assegurar que en la mentalitat de mil anys enrere el fet que un marit matés la dona era un acte greu, una falta gravíssima. L’Església del segle X es refereix a usos ancestrals quan considera que hi ha un pecat que té una penitència irrevocable segons l’antic costum: l’homicidi de la muller”. Açò no és una cosa puntual i que, així, ens ve a dir que aleshores predominava el matriarcalisme a nivell rural i, fins i tot, social, de la mateixa manera que, com encara fan algunes cultures de l’Índia, no hi ha infanticidi femení, ni s’infravalora la dona.

Continuant amb el tema de la dona i, de rebot, amb el matriarcalisme, hi ha informació que, fins i tot, està relacionada amb la comarca del Vallespir, en què està Arles, i, concretament, al segle X, és a dir, quan s’incorporaren els Sants de la Pedra a la cultura catalana. Figura en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles. Podríem dir-ne que són molt sucoses, ja que ens donen moltes pistes sobre com es viuria i, per tant, quina hauria estat la visió de la cultura catalana en els seus orígens, no sols en el temps, sinó en l’espai geogràfic: “La seua filla Goltregoda, vídua de Llop I de Pallars, com la mare fou vídua durant una trentena d’anys (950-980), donà als seus fills els noms de Borrell i Sunyer, onomàstica emprada en la casa de Barcelona, però estranya a les cases de Pallars-Ribagorça. Tant ella com la seva nora Ermengarda de Vallespir, filla d’un noble local i muller d’Oliba Cabreta, foren dones que tingueren preeminència dins la família, la seva autoritat fou gran. A Ermengarda, el marit la va deixar l’any 988 al capdavant dels comtats de Cerdanya i Besalú, per ingressar a Montecassino, i ella va governar-los i administrar-los al costat dels seus fills, als quals traspassà el poder. Es reservà els béns propis que tenia al Vallespir, on continuava exercint la seva autoritat, de manera que l’any 994 presidia allà un judici.

(…) Aquestes primeres figures femenines de l’època carolíngia, actives, revestides d’autoritat i lloades pels seus contemporanis, se sostenen en un context social i uns costums favorables (…); però són només uns pocs exemples entre molts d’altres i són aproximadament com una avançada del gran protagonisme polític que tindran les dames del segle XI” (p. 24).

Aquest matriarcalisme té lloc en un ambient on predomina la transmissió de la cultura, majoritàriament, per mitjà de la paraula oral (a diferència de la que tindrà lloc, principalment, en el segle XVIII i posteriors, això és, a partir de la Revolució industrial)>>.

Recomanem les humanitats i l'interés pel pensament crític i per redactar amb ploma lliure per a forjar una societat i una visió de la vida en què es desaprove qualsevol intent voluntari de manipulació de les persones. 

Quant al llibre, molt interessant, molt obert i no publicista, ni fet de cara a la galeria. 

Avant les atxes. 

Nota: El text en color està vinculat amb la recerca sobre els Sants de la Pedra i figura en la web Malandia (https://malandia.cat). I, si el llegiu en el llibre sobre els sants esmentats i publicat per l'editorial Bubok, el trobareu en les pàgines 40 i 41.

Els partits polítics progressistes valencians abracen el més a la dreta

Ha començat la campanya electoral i, de moment, copses que candidats de partits polítics valencians i d'altres indrets es presenten com que són d'esquerres, progressistes, que no són corruptes, etc., i més romanços.

Per això, hui he comentat a un periodista que, com m'escrigué un amic, en relació amb el tema del matriarcalisme, en una ocasió, ell oí com Joan Lerma (aleshores, president de la Generalitat Valenciana) deia que la societat valenciana era matriarcal. 

Sí, i ho ha sigut, tradicionalment, encara que aquestes candidatures polítiques no tinguen l'atreviment (associat amb les persones obertes) de dir-ho en mítings, ni en xarrades, ni en aplecs, ni de comentar-ho en els mitjans de comunicació social, ni per Internet. 

¡I... no serà perquè siga una frase massa llarga, ni perquè no siga incl, ni punyetes amb salmorra!

Simplement, perquè ells allarguen la mà cap a l'Astre Solar de l'altiplà castellà, perquè prefereixen fer ostentació de cosmopolites i de ser políticament correctes. 

Això sí, són del ram dels "més a la dreta". 

Per això, i per més motius, estic a favor de la defensa de les humanitats, des de bon matí, com moltes persones que conec.

De fet, aquests "més a la dreta" s'ajusten a un escrit que publiquí el 15 de maig del 2018:

<<Ens podem trobar amb moltes persones, hòmens i dones, que porten una política patriarcal, per exemple, fent una exaltació de lo que, gràcies a la victòria sobre la religió, ha fet possible un món més lliure o, per exemple, proclamant que la substitució d'hòmens per dones en les organitzacions (com ara, en un govern o en una associació), farà realitat una societat més justa.

Ara bé, en el primer cas, el de la religió, apleguem a trobar frases (no precisament al principi d'una font escrita, com ara, un llibre), en què es diu que l'interés per lo rural afavoreix el sentiment de comunitat. I, en el segon, no ho considere cert: ¿fou no patriarcal l'estil polític de Margaret Thatcher? Era dona.

I, d'ací, arribem a una conclusió: no és lo extern (en aquests casos, lo biològic) lo que fa que l'estil de vida o, per exemple, una política, siga matriarcalista (en lloc de patriarcal), sinó la psicologia de la persona, de nosaltres>>. I qui diu Margaret Thatcher, diu Angela Merkel i Indira Gandhi, com posa Angie Simonis (una dona molt oberta i amb una bona sensibilitat) en la seua tesi (https://rua.ua.es/dspace/bitstream/29947/1/Tesis_Angie_Simonis.pdf).

Avant les atxes.

Nota: Prosseguirem escrivint sobre el vestit dels emperadors que realment són de candidatures polítiques "més a la dreta".

A favor de les humanitats

Tot seguit, adjunte dues fotos d'un article que es publicà en el diari català "Ara" el 20 d'abril del 2014: "5 motius per defensar les humanitats".

Hi estic en pro, en relació amb l'ensenyament i en l'educació de les persones i he copsat que tenen molt a veure amb el matriarcalisme,... però no, per descomptat, amb els partits polítics (o coalicions) que promouen un estil de vida i un ensenyament "més a la dreta" (llevat que ho considerem perquè les menyspreen o perquè les qualifiquen com no útils) en línia amb el govern francés actual (per exemple, hui, en lo referent a la llengua catalana en la Catalunya Nord). 

I qui diu partits polítics, diu també persones.

Nota del 10 de maig del 2023: Considere "més a la dreta", entre altres possibles candidatures polítiques en el País Valencià, PSOE, Més Compromís, Unidas Podemos i ERPV. Els deixaré caure: perquè així ho trie, per voluntat pròpia i lliure de pressions externes.

Aquestes formacions, militaritzades (per això, lo de militància) i instructives, són dels qui llepen el cul del primer polític de l'altiplà castellà que els ofereix un calbot a canvi de callar més que una puta i de permetre (i, a banda, de promocionar) els abusos preparats des de terres castellanes (la terra del famós furtar i mentir des del segle XIV, tirant per baix) i, per descomptat, de dir lo que és políticament correcte o bé de seguir les modes dictades des d'ala Madrí, ala Madrí.

I, com diu un refrany, "En les cases, més prompte donen la cadira a una puta que a una lladrona". 

Per això, si en trobe alguna (candidatura) que abrace, en paraules (i, molt més, en fets), la cosmovisió matriarcalista de la vida, la votaré. Però s'ho haurà de guanyar. Tens molts amics i molts coneguts que acullen eixa manera d'entendre la vida.

Mentrestant, i, com qui juga a lo que més li agrada i de manera lúdica, em dedique a estudiar, a explanar i a ensenyar sobre el matriarcalisme català i, per consegüent, a fer-ho possible, com si fos el dia de Pasqua.

Pere Riutort, exposició i comentaris sobre els conceptes nissaga, país i plebs

A continuació, plasmem part de la pàgina 40 fins a l'inici de la pàgina 42, de l'explanació, en la versió del 2018.

 

            [d] Nissaga, País:

            *d-1) “Nissaga”, etimològicament, significa les “arrels amb el seu refillol que donen entitat i subsistència a una planta que es desenvolupa i viu per si mateixa”. Aquesta definició apareix enumerada, en segon lloc, com un dels sis tipus de discriminació, “discriminació de la nissaga”, que presenta el no. 29 de la Constitució “Gaudium et Spes” del Concili Vaticà II, els quals han de ser superats i eliminats com a contraris al Pla de Déu, i això significa que és un deure moral greu.

            *d-2) Poble, nissaga, país, és el grup humà d’un conjunt individuat de la Humanitat, el qual parteix de les pròpies arrels, de la cultura produïda al llarg de la història i que dóna unitat i operativitat responsable i en benefici dels seus membres, els quals es constitueixen en una germandat, estimada per Déu mateix per a la Humanitat.

            Recordem el que professem amb el Credo: “Per quem omni facta sunt”[1].

            Recordem també el pregon i bell inici de l’Evangeli de Sant Joan, el qual veneraven els nostres avantpassats. Per això, es proclamava per al poble, al capdavall de la Missa. Així, llegim:

            “El Logos (Jesús- el Messies) estava amb Déu, al principi. Per Ell, tot ha vingut a l’existència i res no hi ha vingut sense Ell”[2].

            La mateixa vida humana, unida a la societat que forma, és el màxim de l’existència d’aquest vivent que som nosaltres, fets a imatge i semblança de Déu, que, fins i tot, podem arribar a ser constituïts fills adoptius de Déu per l’acció alliberadora del Logos.

            *d-3) El grup humà que correspon a les denominacions de “Poble” o de “Nissaga”, àdhuc, pot desenvolupar la seua vida, en alguns casos, de manera discontínua, en diversos espais geogràfics, als quals, sovint, es denominen “País” i, en el seu cas, “Països”, en plural.      

            *d-4) Direm “el Poble Gitano”, el qual no té territori determinat. Si el tingués, podríem denominar-lo “la Nació gitana”  o “el País gitano”. És correcte dir la nissaga gitana; però no és aconsellable conèixer-la, entre nosaltres, raça gitana, diferenciada de la nostra. Precisament els gitanos són indoeuropeus blancs com nosaltres, per tant, compartim raça amb ells.

            *d-5) En algunes versions, la paraula “nissaga”, que apareix amb certa freqüència en els documents de l’Església, alguns la tradueixen per “raça”. ¡Poques vegades n’és correcta aquesta traducció!

            Com ja hem indicat, els documents de l’Església donen molta importància a la Cultura dels Pobles del món, però, de fet, no es considera “raça” com característica cultural. El Magisteri de l’Església pensa, més bé, en grups socials units per una mateixa cultura, en la qual entren característiques com les que hem adduït en aquesta divisió 3, [a], quan hem parlat de les característiques de les cultures, partint de la “Gaudium et Spes” , no. 53, del Concili Vaticà II. El que és autèntica cultura ha de ser compartit, en pla d’igualtat, per persones de diferents races, incloent-hi orígens diversos.

            El cas dels Estats Units d’Amèrica,  de Sud-àfrica i d’altres països és pragmàtic. Els líders antiracistes com Nelson Mandela o Martin Luther King es van pronunciar i lluitaren per una igualtat de les diferents races, unides en un mateix Poble, caracteritzat per la mateixa cultura, que igualava a tots i havia de donar les mateixes oportunitats de drets socials a tothom.

            *d-6) Continuem amb un altre exemple. Denominarem la Nissaga jueva o el Poble jueu, escampat per tot el món, però direm l’Estat d’Israel o la Nació d’Israel, amb els seus límits geogràfics, en el qual està present el Poble jueu.

            Per tant, amb les denominacions “poble” i “nissaga”, signifiquem el grup humà amb la seua cultura pròpia, la qual, necessàriament, no té uns límits geogràfics determinats.

 

            *d-7) País, “Cives”:

            És una denominació que té la seua etimologia en el concepte llatí de “pagus, paguense”, és a dir, “terra que es conrea”. Per extensió, va passar a significar “llogaret”, “comarca”, “districte” i, fins i tot, “nació”. La nostra denominació en català, molt usual a Mallorca, de pagès-pagesia, per indicar la gent que viu en el camp i del camp, és un derivat del “pagus” llatí. La denominació de “País” (“Pays”, en francès), s’ha fet molt freqüent en algunes llengües, en al·lusió al concepte de Nació, sobretot, tenint present, originàriament, el fet que té un territori determinat.

            Cives. S’utilitza, en alguns documents de l’Església, com a sinònim de “Poble”. Convé examinar[3] el text original llatí de l’encíclica “Pacem in terris”, en diversos capítols.

            Plebs[4]. Es refereix a “multitud”, “poble”, en contraposició als patricis romans, que venien a ser els nobles, els importants.

---

[1] Nota de la traducció: “Per Ell, tota cosa fou creada”.

[2] Nota de la traducció. Hem fet aquesta traducció partint de l’original de Pere Riutort i, igualment, des de la versió que figura en la “Bíblia catalana. Traducció interconfessional”, publicada per l’Associació Bíblica de Catalunya, pel Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, per Editorial Claret i per Societat Bíblica, en Barcelona en el 2014, la qual em recomanà ell, en el 2016, a què s’ajusta, amb lleugeres adaptacions, el “Llibre del Poble de Déu”.

En l’esmentada Bíblia catalana, es pot llegir “La Paraula era Déu. Ella estava amb Déu al principi. Per ella tot ha vingut a l’existència, i res del que existeix no hi ha vingut sense ella” (Jo 1,2-3).

[3] Nota de la traducció. En l’original, “Examina”.

[4] Nota de la traducció. En l’original, “Plebs, plebe”.