Pere Riutort, història sobre nacions i estats i valors democràtics

A continuació, exposem des de la pàgina 54 fins a la majoria de la pàgina 56, de l'explanació, en la versió del 2018.

 

            *[B] La grandesa de les Nacions, dels Estats.

            [d] La grandesa dels Estats, de les Nacions,  no consisteix a posseir grans territoris, la majoria dels quals han sigut fruit d’accions bèl·liques injustes, en les quals s’ha vessat sang innocent. Se’ns exigeix, contínuament, una Espanya gran, subjecta a la voluntat del món castellà.

            *d-1) La grandesa d’una Nació consisteix a ajudar a aconseguir una societat en la qual es promoga la veritat, la igualtat, la solidaritat en el seu territori i, des de la pròpia Nació, a tot el món.

            La Declaració universal dels drets de l’home, una de les més altes expressions de la consciència humana en el nostre temps, en frase de Sant Joan Pau II en 1995 en l’ONU i, d’una manera especial, les exigències de l’Evangeli, pel que fa als més pobres i als necessitats de cada nació i de tot el món, han de ser els principis i els grans projectes que s’han de posar com a objectius les nacions.

            *d-2) Actualment, encara vivim situacions colonials, procedents d’Estats forts militarment, econòmicament, culturalment, unides a lleis injustes, que van contra els drets de nacions indefenses per a promoure les seues pròpies necessitats i els seus drets. Nosaltres estem en eixa situació.

            *d-3) Convé estudiar, sincerament, què diu l’Església Catòlica respecte a això. Seguim els consells del Papa Francesc en “Evangelii Gaudium”:

            “Es tracta de privilegiar les accions que generen dinamismes nous en la societat i involucren altres persones i grups que les desenvoluparan, fins que fructifiquen en importants esdeveniments històrics. Res d’ansietat, però sí conviccions clares i tenacitat”   (no. 223).

            “A vegades, em pregunte qui són els qui, en el món actual, es preocupen realment per generar processos que construesquen poble, més que per obtenir resultats immediats que produesquen un rèdit polític fàcil, ràpid i efímer, però que no construeixen la plenitud humana” (no. 224).

 

            *[C] Realitats de la nostra Història, desconegudes per molts o que oblidem.

            [e] Partint dels principis que consten en el Magisteri de l’Església Catòlica, hem comentat:

            *e-1) Cal reconèixer que l’Estat, al qual apliquem la denominació “España”, és un Estat més que una nació, corresponent cada una a la seua respectiva cultura històrica i actual, vigent i conscient entre els seus membres, els quals la volen operant en els temps que vivim.

            *e-2) Castella, amb el poder estatal en les seues mans, a poc a poc, ha encunyat, partint de les característiques culturals de la nacionalitat castellana, unida als seus interessos polítics i econòmics, la denominació i les peculiaritats de “la nació espanyola”, com a estat nacionalista dominador, centralista i centralitzador. (Cf, Pius XII en “Radiomissatge de Nadal de 1954”). Per a això, s’ha recorregut al poder militar coercitiu, amb vessament de sang, quan li ha interessat, en diferents moments de la Història. Actualment, abusa del poder judicial.

            *e-3) Molts de nosaltres, després de repetir-nos-ho en diferents àmbits i aprofitant-se de la nostra falta de coneixements i del poder polític que es detenia des de Castella, al quan havíem d’acudir en tota la nostra vida civil, com ara, càrrecs en l’administració i en l’activitat socioeconòmica, titulacions acadèmiques, etc., fins i tot, hem acabat admetent-ho i creient que aquesta situació assimiladora que hem patit durant tants anys, era la correcta.

            *e-4) La nació castellana ha constituït un poder estatal centralitzador, a poc a poc, des dels Reis Catòlics, i, d’una manera especial, en temps dels seus successors, els Àustria, i s’ha incrementat, en gran manera, amb els Borbons. La nacionalitat castellana, paulatinament, s’ha apropiat i ha substituït les peculiaritats històriques i els drets propis de la cultura que determina la nacionalitat del nostre Poble confederal, diversificat en tants aspectes culturals com el de Castella, començant per la llengua pròpia.

            Ens han volgut conduir a ser l’Espanya assimilada i incorporada, de manera accelerada, després dels “Decrets de Nova Planta”, fonamentats en el “Justo derecho de conquista” de Felip V, complementats pels seus successors.

            D’una manera molt especial, hem de fer present que aquesta assimilació ha sigut promoguda per les dues dictadures del segle XX, sobretot, la que va seguir a la guerra civil de 1936-1939, després de la victòria de Franco, amb execucions, exilis i actuacions diverses, encaminades a destruir-nos com a Poble autònom i diferenciat.

            [f] Els nostres avantpassats van fer realitat, al llarg del temps, les característiques culturals de la nostra Nació, que no és Castella i el castellà. Actualment, units com a germans en la nostra societat i amb les arrels de la Història, que ens empenten a realitzar-nos (Cf. “Gaudium et Spes”, 55), volem continuar essent artífexs de la nostra cultura, la qual volem viva i actuant en el nostre temps, malgrat els obstacles patits, durant cinc segles, entrebancs, però que, en una part molt important, encara subsisteixen.

            *f-1) Som, no obstant això, un poble autònom i diferent del castellà, dins del marc de la cultura grecollatina, amb una forta influència germànica federal des dels orígens, unit a l’humanisme cristià d’Europa. Tenim assumits fortament els elements dels valors democràtics, propugnats, especialment, en l’època de la Il·lustració, els quals podem qualificar de valors cristians.

            *f-2) Els valors democràtics ja els va posar vigents el primitiu Cristianisme. Resulta senzill llegir els Fets dels Apòstols en el seu conjunt i les Cartes de Sant Pau, que revelen unes comunitats participatives i responsables. Llegiu el capítol 15 del Concili de Jerusalem, versicles 23 i següents. Quan envien els delegats a Antioquia, el comunicat comença així: “Els apòstols i els qui presideixen la comunitat de Jerusalem, germans vostres, saluden els germans no jueus d’Antioquia, Síria i Cilícia”[1]. ¿Quina entitat popular de l’Imperi Romà del segle I s’expressava d’aquesta forma?

            Quan es va redactar la Constitució dels Estats Units d’Amèrica, s’addueix que, damunt de la taula, hi havia les Constitucions de l’Orde dels Predicadors, els dominics, que superaven el concepte d’abats vitalicis, en els monestirs. Amb això, es va optar per la temporalitat en els càrrecs.

            *f-3) Els drets culturals d’un Poble sempre tenen vigència, sobretot, si aquest Poble té consciència d’eixos drets: “Les nacions no moren” deia Benedicte XV durant la Primera Guerra Mundial. Els drets culturals sobirans dels pobles exigeixen els drets polítics sobirans d’eixos mateixos pobles. Llegiu i rellegiu com ho explica Sant Joan Pau II, en diferents documents, especialment, en el Discurs en l’ONU de 1995. Cf. 22, *[D] e, f..

---

[1] En la versió original de l’explanació, posa “Los apóstoles y responsables de la comunidad con los hermanos, saludan a los hermanos procedentes del paganismo…” i, per tant, copsem que es fa al·lusió al paganisme.