Tot seguit, exposem des de la pàgina 65 fins a la plana 67, completes, de l'explanació, en la versió del 2018.
[e] Aquesta necessitat de l’ús i de la defensa de les diverses llengües dels Pobles del món, encara que no formen un Estat, consta, d’una manera especial, en els documents pontificis que parlen de l’activitat missionera de l’Església. El Concili Vaticà ho tractà en el decret “Ad Gentes”. D’aquest decret conciliar, en recordarem algunes d’aquestes afirmacions, les quals apareixen en el no. 4:
“El dia de Pentecostès...
l’Església va manifestar, públicament, davant la multitud, la difusió de
l’evangeli entre els diversos pobles i, aleshores, des d’eixe moment, es
presentà el signe de la unió dels pobles en la catolicitat de la fe, per mitjà
de l’Església de la Nova Aliança que parla totes les llengües, entén i abraça
en la caritat totes les llengües i venç, d’aquesta manera, la dispersió de
Babel”.
[f] El
Concili Vaticà II, expressament, intencionadament, usà la denominació “Llengua vernacla” per a referir-se a la llengua viva de qualsevol
poble del món, per a la Litúrgia Romana de l’Església Catòlica.
El Dr. Josep Pont i Gol, Arquebisbe de Tarragona, em va
explicar, en tots els seus detalls, la gènesi de l’ús exclusiu d’aquesta
denominació, de “llengua vernacla o popular”, la
qual consta en els documents del Concili Vaticà II i en els documents posteriors
de la implantació de la llengua vernacla. Aquesta denominació, amb el seu
significat, fou una opció expressa i inamovible que acordà el Concili Vaticà
II, a petició dels bisbes catalans, als quals s’hi van unir els bisbes croates,
segons m’explicà el Dr. Pont i Gol, bisbe de Sogorb-Castelló en els temps del
Concili.
[g] Sant
Joan Pau II, en la UNESCO, 2-6-1980, parla del primer constitutiu
cultural que té tot ésser humà, la llengua pròpia, la
qual és, també, com acabem d’indicar, el primer element de la inculturació de la fe:
“La família comença la seua obra d’educació per allò que és més simple, la
llengua, i, així, permet d’aprendre a parlar l’home al principi de la seua
formació; d’aquesta manera, es converteix en membre de la comunitat,
mitjançant la seua família i la seua nació”.
Ja ho vam explicar en la divisió 3a, que nació no
és sinònim d’estat, en la majoria dels documents del Magisteri de
l’Església.
[h] Segons
“Varietates
legitimae”, el principi de psicologia
profunda, personalment i socialment, que constitueix l’ús de la llengua pròpia,
i de la seua comunitat cultural, constitueix allò més essencial i
característic de la “Inculturació de la fe” com a cristians catòlics.
Aquesta inculturació per la llengua pròpia s’ha de
concretar, especialment, en la Litúrgia, en la Catequesi i a fer arribar a les mans dels cristians
catòlics, en la llengua vernacla o popular, altres instruments de la
inculturació de la fe, com ara, llibres, edicions musicals i audiovisuals,
material didàctic segons edats, etc. És imprescindible un lloc on puguen
fer-los conèixer i poder-los adquirir (o bé poder ser deixats en préstec)
aquests recursos didàctics o pastorals, necessaris en l’actualitat.
[i] La fe cristiana s’incultura en els diversos pobles del món. És molt important que la nostra fe continue i
que entre en els elements de la cultura del nostre Poble i de la nostra època. Defensem
la llibertat religiosa, però també volem que la nostra fe, com a cristians,
s’inculture i que, així, entre a formar unitat amb la realitat de la nostra
nació, de la nostra societat històrica i actual.
Per això, pense tant en “Les arrels cristianes del nostre Poble”, tal com han fet en un document memorable els
Bisbes de Catalunya, en 2011 i en 1985. No parlem del nacional-catolicisme,
imposat per llei segons principis totalitaris, parlem d’una realitat i d’una
necessitat voluntària dels pobles del món, la qual uneix la identitat de cada
poble amb la fe i amb vivència cristiana.
La inculturació va unida, és part irrenunciable, del que
constitueix la Catolicitat de l’Església, de la seua pròpia essència de
l’Església de Crist, vivificada per la presència del “Nou Consolador i Guia”, l’Esperit Sant. Cf. “Fets dels Apòstols”, c.2.
*[B] El
Papa Francesc, en l’Exhortació Apostòlica “Evangelii Gaudium”[1], dedica diferents espais a la necessitat i a la
importància de la inculturació de la fe en el nostre temps i en la nostra
societat.
[j] Endinsem-nos
en les seues reflexions i proposicions, no. 68 i 69:
No. 68: “No convé ignorar la tremenda importància que té una
cultura marcada per la fe, perquè aquesta cultura evangelitzada, més enllà
dels seus límits, té molts més recursos que una mera suma de creients enfront
dels embats del secularisme actual. Una cultura popular evangelitzada conté
valors de fe i de solidaritat que poden provocar el desenvolupament d’una
societat més justa i creient, i posseeix una saviesa peculiar que cal saber
reconèixer amb una mirada agraïda”.
No.
69: “És imperiosa la necessitat d’evangelitzar les cultures, per a
inculturarzzz l’Evangeli. En els països de tradició catòlica, es tractarà
d’acompanyar, cuidar i enfortir la riquesa que ja existeix i, en els països
d’altres tradicions religioses o profundament secularitzats, es tractarà de procurar
nous processos d’evangelització de la cultura, encara que suposen projectes a
molt llarg termini”.
No.
122: “L’ésser humà ‘és, al mateix temps, fill i pare de la cultura a la
qual pertany’. Quan, en un poble, s’ha inculturat l’Evangeli, en el seu
procés de transmissió cultural també transmet la fe de maneres sempre noves;
d’ací, la importància de l’evangelització entesa com a inculturació. Cada
porció del Poble de Déu, en traduir en la seua vida el do de Déu segons el seu
geni propi, dóna testimoni de la fe rebuda i l’enriqueix amb noves
expressions que són eloqüents. Pot dir-se que ‘el poble s’evangelitza
contínuament a si mateix’. Ací agafa importància la pietat popular,
veritable expressió de l’acció missionera espontània del Poble de Déu. Es
tracta d’una realitat en permanent desenvolupament, en què l’Esperit Sant és
l’agent principal”.
Tot
açò que exposa el Papa Francesc és un dels grans motius i finalitats del
Santuari marià que volem bastir en els bells paratges de Tàrbena. Cal partir de
l’autèntica i històrica identitat, del geni, de la cultura del nostre Poble,
per a fer present la Bona Nova de Jesucrist.
“Caminar
junts cap als santuaris i participar en altres manifestacions de la pietat
popular, també portant-hi els fills i convidant-hi altres persones, és, en si
mateix, un gest evangelitzador”, “Evangelii
Gaudium” (no. 124).
D’una
manera molt especial, hi haurà el culte a la Mare de Déu del Regne, la
Mare de Déu que, junt amb Sant Jordi i l’Àngel del Regne, presideix, des de fa
segles, la “Generalitat del Regne de València”. “La Mare
de Déu del Regne” i “La Mare de Déu dels Innocents i Desemparats”
formen una unitat inseparable especial: “Reina i Mare de
misericòrdia” la invoquem en la “Salve”. Aquestes
dues advocacions estaran en el centre motor i vivencial del nostre Santuari.
En el
nostre Santuari marià, volem fer manifest també el Retrobament
actual de la Repoblació mallorquina amb la valenciana, esdevinguda a primeries
del segle XVII.
L’espai
del “tossal”, al qual ens ha conduït la Providència, és un monticle, per
a la “via pulchritudinis”, de primera categoria, on es podrà
complir a la perfecció les finalitats d’un Santuari marià, com s’exigeix en
l’actualitat per l’Església. Aquestes són:
1a.
Cerca i vivència del Regne de Déu, amb una característica especial de trobada
amb la Bona Notícia, per a persones que desitgen una iniciació o bé un
retrobament amb la fe. Pensem, sobretot, en
jóvens, ancians, matrimonis.
2a.
Solidaritat i amor cristià, per a ajudar a resoldre dificultats de les persones
que vulguen viure-hi, per estar situat en un espai amb la peculiaritat d’una
natura molt bella i saludable; amb unes solucions assistencials en la malaltia
i de conreu de l’esperit com a cristians, unit a una presència singular de Maria,
la Mare de Jesús i de nosaltres.
3a. Promoció de la identitat, de la realització i de la
defensa de la nostra Nació, d’acord amb tot el que propugna el Magisteri de
l’Església Catòlica, en la nostra realitat tan important i que exigeix un
especial compromís.
4a. Reunits des de la diversitat, caminem cap a la unitat
de la Humanitat, moguts per l’acció en nosaltres de l’Esperit del Pare, amb la
presència, entre nosaltres, de Jesús, fins a la fi dels segles. D’una manera especial, farem nostre el “Moviment Ecumènic”
cristià i la connexió fraternal amb altres religions.
[1] Nota de la traducció. Es refereix a l’obra “La
joia de l’Evangeli”, escrita en l’any 2013. Ací emprem la versió de
l’Editorial Claret publicada el mateix any.