A continuació, plasmem part de la pàgina 83 i les planes 84 i 85 de l'explanació, en la versió del 2018.
[e] És de gran importància
l’actitud negativa de l’Arquebisbe En Marcelino Olaechea, després del Concili Vaticà II, qui, juntament amb tots els Arxiprestes
valencians, no acceptà la llengua vernacla o popular propugnada pel Concili
Vaticà II i determinaren, per votació,
que s’usàs “la lengua vernácula oficial”, el castellà. Aquesta proposició ve a suposar una contradictio in
terminis[1].
L’Arquebisbe Mayoral no arribà
a tanta gosadia, perquè qualificà el valencià, i només el valencià, de “vernacula Valentinorum”.
*e-1)
Anteriorment, en l’edició del Ritual Tridentí que va fer l’Arquebisbe Olaechea
després de la guerra civil, feu que s’usàs, per primera vegada en la Història
valenciana, en la part catequètica i en les qüestions que es feien als qui
rebien algun Sagrament, només el castellà.
Correspon a una normativa imposada pel franquisme després de la guerra civil de
1936-1939.
*e-2) Immediatament després del Concili Vaticà II, en
conèixer-se la decisió de l’Arquebisbe Olaechea i dels Arxiprestes valencians,
que votaren unànimement contra l’ús del valencià en les esglésies, hi hagué un moviment
d’arreplega de milers de signatures, les quals es presentaren a En Marcelino, perquè admetés la normativa
conciliar de la llengua vernacla del Poble Valencià, cosa a la qual estava
obligat. Fins i tot, es van posar cartells per la ciutat de València,
denunciant la no acceptació. Mancaven un poc menys de deu anys per a la mort
del general Franco.
*e-3) Una vegada deixà de ser Arquebisbe residencial de
València, en 1966, En Marcelino usà el diari “Las Provincias” per continuar defensant la seua posició, contrària a l’ús de la “vernacula
Valentinorum”, articles periodístics als quals jo mateix vaig contestar en
la revista “Gorg”, promoguda pel benemèrit Joan
Senent. En la meua contestació, li recordí, bàsicament, la normativa de
l’Església, exposada en el Concili Vaticà II i en els documents postconciliars.
Després de l’article de “Gorg”, el vaig visitar en casa seua per recordar-li, clarament,
de paraula, el que havia manat l’Església. Em rebé En Joaquín Mestre, natural d’Alcalalí, amb qui vagi creuar una
interessant conversació, però pràcticament es mantingué en la mateixa decisió
contrària a la normativa conciliar. ¡Quin exemple, a penes edificant!
*e-4) Estàvem en els darrers anys del franquisme. Tingué un
paper molt important l’actitud i el treball de l’aleshores jove Vicent Miquel i
Diego, el canonge Mn. Josep Espasa i un
llarg etcètera, especialment, laics, entre ells, la Junta Diocesana d’Acció
Catòlica de València, presidida per Vicent Ruíz Monrabal i per Francesc
Fayos Vidal. En aquell moment, hi hagué prou clergues diocesans i religiosos
que volgueren secundar els principis conciliars. En la Cúria diocesana de
l’Arxidiòcesi de València, cal posar en positiu el Bisbe auxiliar En Jesús Pla
i En Vicente Ferrando, Vicari General. A Alacant, vull recordar Josep Antoni
Berenguer, Sebastià Soler i Federico Sala com també el bisbe, després,
Cardenal, En Francisco Álvarez. A Castelló, Avel·lí Flors i el grup de
formadors del Seminari Diocesà, a més dels Bisbes Josep Pont i Gol i Josep Ma.
Cases.
[C] Petita introducció a la història d’alguns dels obstacles i dels
greus problemes patits els darrers quaranta anys.
[f] L’educació
antivalenciana en el Seminari metropolità per part del Rector N’Antonio Rodilla
(1939-1969) havia aconseguit el
seu efecte:
*f-1) La majoria dels eclesiàstics valencians, però, no
volgueren canviar l’actitud contrària respecte al valencià, rebuda en
l’educació del Seminari, ni davant la molt seriosa normativa d’un Concili
Ecumènic que qualifica aquesta actitud de discriminació d’una llengua, com a contrària al Pla de
Déu (vegeu l’encíclica “Gaudium et Spes”, no. 29).
*f-2) Van tenir, com a mentors intel·lectuals, en aquesta
lluita malaurada i mai imaginada per mi mateix, anticipadament, que això seria
així, els senyors Adlert i Casp, als qui se’ls uniren els senyors Almiñana i
Alcon. Aquests
orquestraren, amb la gran ajuda econòmica d’Abril Martorell, la guerra de les
ortografies, que encara no ha acabat.
*f-3) Actualment, tot i els molts milions d’euros que ha
rebut l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, segons diuen, per “posar pau”,
en lloc de pau,
l’Acadèmia ha promogut un secessionisme inacceptable i immoral, perquè ha reafirmat i ha consagrat la guerra de
les ortografies. L’exemple més sagnant és el de la promoció d’una “nova traducció dels
textos litúrgics valencians”, font de conflictes nous, contràriament a la pau que deien que
aconseguirien.
[g] La història d’obstacles i de
greus problemes patits en el si de l’Església Catòlica, els hem de situar,
especialment, en la confecció dels textos
litúrgics valencians, units a la publicació del “Llibre del Poble de Déu” i, posteriorment, en la publicació de la “Bíblia
interconfessional”,
realitzada per l’”Editorial Saó”.
*g-1) Açò darrer ja va succeir en temps de N’Agustín
García-Gasco. ¡Que un arquebisbe no admeta la publicació de la Bíblia! ¿On estem? No volgué que es publicàs perquè
estava redactada la traducció en una llengua secularment perseguida,
discriminada, fet que està contra el Pla de Déu, segons la doctrina de
l’Església Catòlica. Si aquesta Bíblia hagués presentat la traducció en la
llengua castellana, pròpia d’aquest Senyor, no hi hagués hagut cap problema. ¡Això es diu ser un
colonitzador i no un arquebisbe de l’Església Catòlica! Hi hagué d’oposar-se el recordat i estimat bisbe de Sogorb-Castelló, Mn. Josep
Ma. Cases, “el bisbe sant”, com
el denominaven molts en la seua diòcesi.
*g-2) Les terribles i desagradables campanyes
d’obstrucció, que van començar immediatament després de la publicació del “Llibre del Poble de
Déu” (aparegut el 25 de
novembre de 1975), tenien una claríssima base política, intencionalitat, aleshores i encara actualment,
fonamentada en el franquisme, en la doctrina joseantoniana[2]
i en la vella història de voluntat de dominació castellana. Ens trobem amb una
situació molt contrària al que es proposa, com un deure de consciència,
especialment, en la Constitució “Gaudium et Spes” i en el “Magisteri
ordinari de l’Església Catòlica” anterior i posterior al Concili Vaticà II,
arreplegat també en les legislacions civils de diversa procedència.
En aquests documents, sobretot, en el que proposa
l’Església Catòlica, consta clarament la defensa de totes les cultures del món,
començant per la
cultura i per la llengua pròpia de cada Poble concret del món, d’una manera
especial, quan aquestes cultures-llengües estan en situació de persecució i de
destrucció, amb la qual cosa, cal considerar-les en situació de gran pobresa.
*g-3) Aquesta actitud col·laboracionista, en contra dels
nostres drets culturals i històrics, que ha existit, quasi sempre, entre alguns
de nosaltres, té, en els qui els sostenen, la qualificació de botiflers, denominació referida als favorables a Felip V,
la qual es feu popular durant la Guerra de Successió.
Aquests problemes i obstacles patits es descriuran,
específicament, en l’Apartat D, el
qual es publicarà posteriorment, i que té per títol “Problemes amb una part de la societat valenciana”.
[h] En el seu moment, ja
no ho va tenir fàcil Mn. Vicent Sorribes, per a l’edició de “l’Eucologi”, segons em va explicar amb
tots els detalls ell mateix. Malauradament, aquesta edició tingué un incidència
popular mínima, perquè sols es posaren en mans del poble els dos-cents
exemplars que s’editaren per a vendre de manera general. Sobre això i altres
aspectes de l’edició de “l’Eucologi”, em reportà Josep Giner, l’important filòleg valencià (deixeble de
Pompeu Fabra), qui s’encarregà, de manera especial, de la part lingüística de
“l’Eucologi”.
[1] Nota de la traducció.
Aquesta expressió llatina vol dir “contradicció en els térmens”, és a
dir, contrasentit.
[2] En relació amb la política
de José Antonio Primo de Rivera (1903-1936), polític espanyol fundador i
ideòleg del partit Falange Española.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada