dimarts, 28 de maig del 2024

L'Ajuntament d'Alaquàs és patriarcal, del "més a la dreta"

Com sona: el fet que, per a poder comptar amb la clau per a poder fer tramitacions per Internet (de la web de l'Ajuntament), hages de passar per l'edifici físic, com he comentat a qui m'ha atés ara mateix, per telèfon, és un exemple més de centralització i, per tant, de política patriarcal (que no és la que promoc, ni amb la que m'identifique), en aquest cas, pròpia de vassalls de la cultura castellana i castellanitzadora.

Com que això de "patriarcal" no els ha agradat, han penjat. Un altre exemple de castellanització aprovada pel PSOE en terres valencianes, la qual, igualment, empiula amb la d'aquell PSOE que facilità la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930).

Adduirem que, en plena campanya electoral de les eleccions generals del 2011 (en novembre), una dona que tenia carnet del PSOE, en un mercat municipal de l'Horta de València i davant de moltes persones, em digué que no em donaria propaganda del partit perquè ja sabia ella a qui votaria jo... 

I, en aquelles eleccions, comencí a votar nul amb la papereta del PSOE (com en moltes consultes posteriors), cosa que no tenia previst fer, i mai no havia votat Compromís (ni els he votat encara, ni ho faré mentres que la seua política siga del "més a la dreta" i, per consegüent, patriarcal i castellanista).

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís


****

Tot seguit, l'escrit que he enviat per correu electrònic, llevat del número del telèfon i del DNI:

"Bon dia,

Estic interessat per saber com podria posar-me en contacte per Internet (estic en grup de risc, pel tema del Covid-19) per a comentar un tema relatiu a uns contenidors que han passat d'estar en el Carrer Cervantes i que, ara, ni tan sols estan en el Carrer Tomàs Martínez Medina (cantó amb C/ Dr. Sabater Fornés (d'on els desplaçaren farà, poc o molt, un any), sinó a més de cent metres d'on solen plantar la Falla Cervantes: en el Carrer González Huguet. 

Atentament, 

Lluís Barberà i Guillem

C/ Dr. Sabater Fornés, 16-2a
46970 Alaquàs".


diumenge, 26 de maig del 2024

Pere Riutort, la llengua, esdeveniments i alguns Pobles europeus del segle XVIII en avant

A continuació, plasmem part de la majoria de la pàgina 98, fins a més de la meitat de la plana 100 de l'explanació, en la versió del 2018.


*[B] Vejam alguns aspectes de la Història que acabaren promovent el poder castellà.

[e] A partir del segle XVI, ja estava completament vigent “el muntatge” d’Isabel damunt de Ferran. La divisa “Tant munta, munta tant”, pràcticament, ja no existia pràcticament en vida dels Reis Catòlics.

*e-1) Sovint, si el que Ferran es proposava fer, no redundava en benefici de Castella, no hi havia res a fer: Ferran havia d’acabar claudicant als desitjos d’Isabel. Si Isabel fou Reina de Castella, ho va ser, sobretot, per l’acció de Ferran i per la sang vessada per l’exèrcit que ell encapçalava, compost, majoritàriament, per la nostra gent, que va arranjar problemes greus que hi havia amb Portugal.

*e-2) Es va reconquerir Granada amb la col·laboració de tots i, d’una manera especial, estigueren presents els súbdits i l’exèrcit de Ferran: ¡Granada castellana!

¡Amèrica, només per als castellans!... quan teníem el mateix dret que ells, després de les Capitulacions de Granada. La Butla del Papa Alexandre VI contempla Castella i Aragó, però Castella (i només Castella) es féu amb tot. El “furtar e mentir” d’Eiximenis, que ja ho adduïa en el segle XIV.

Els Reis de la nostra Confederació no havien signat cap compromís amb Portugal: hauríem pogut anar a Amèrica i recórrer el món, lliurement, d’acord amb els drets que ens assistien. Però no: Castella, i només Castella, havia de tenir els beneficis del comerç i la seua expansió nacional... Precisament, nosaltres, i no els castellans, érem els tècnics en navegació. Fins i tot, vam ensenyar els portuguesos en l’Escola d’Enric el Navegant[1].

*e-3) Ferran el Catòlic, fart de tanta injustícia i de tant d’afront, al capdavall de la seua vida, va voler separar  els nostres Regnes confederats, de la unió amb els castellans. Quan li tocava governar Castella, en la minoria d’edat del seu nét Carles,  el futur Emperador, després de la mort d’Isabel i del seu gendre Felip el Formós, hagué d’anar-se’n, perquè l’insultaven els castellans dient-li “Viejo catalanote, ¡vete a tus Reinos de Aragón!”. Després d’haver fet el que havia fet per la seua esposa i per Castella, se n’anà amb un disgust fenomenal. A més, es va casar altra vegada, amb Germana de Foix, per a tenir descendència i per a separar-se dels castellans; el fill dels dos, però, morí un poc després de nàixer.

*e-4) Que Espanya és Espanya, dels Reis Catòlics ençà, partint de les característiques culturals castellanes, com ara succeeix, és una falsedat. Sí que començà, aleshores, lentament, la voluntat d’assimilar-nos, d’incorporar-nos i de subordinar-nos a Castella. El poder del Rei, centralitzat a Castella, a partir dels Àustries, a poc a poc, va voler fer efectiva aquesta assimilació, com si fóssem una colònia.

*e-5) Dins d’aquesta dinàmica, Castella, al llarg dels segles, progressivament, s’apropià i posà en marxa la denominació Espanya, referida, bàsicament, a Castella i a la cultura castellana en exclusiva: tot, per als seus interessos. Els que no érem castellans, ens vam convertir en simple comparsa, situats en guetos sense cap futur, sense cap possibilitat d’expansió. No vam poder comerciar amb Amèrica fins a 1778.

*e-6) És la realització efectiva, total, del que al·ludia el Papa Pius XII en el seu Radiomissatge de Nadal de 1954. Pius XII diu que, amb situacions com aquesta, naix “l’Estat dominador i centralitzador, el qual usa la política nacionalista”, és a dir, la política nacionalista estatal d’assimilació, partint d’igualar i de subordinar a una de les nacionalitats, en el nostre cas, la castellana, les altres existents dins d’un determinat estat polític. Sobre aquesta realitat, diu:

“És germen de rivalitats i incentiu de discòrdies, que mai no serà prou refusat”. A.A.S., XLVII, 1955, pp. 22-23.25-26.

*e-7) Ens han volgut fer creure que el que ens ha succeït a través de la Història és una cosa normal, que cal acceptar, com si sempre hagués sigut així i que toca ser així. Per a això, el poder polític, el militar, el cultural, el diplomàtic... s’empren per a apropiar-se de la denominació Espanya exclusivament per a Castella. Un engany de dalt a baix.

El nostre no és un cas aïllat, ja que, en una situació semblant, han estat també Polònia, Hongria, els txecs, els eslovacs, els eslaus del Sud, o siga, Sèrbia, Bòsnia Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, els Estats Bàltics com Estònia, Letònia i Lituània, etc. Podríem continuar, amb diferents circumstàncies històriques, com Grècia, Irlanda, Romania, Bulgària, etc. Més de la meitat dels estats europeus s’han formalitzat en els segles XIX i XX i, quasi tots, amb una cultura-llengua de menor importància històrica que la nostra. França és el prototip de la destrucció de les diverses nacionalitats que hi ha en el seu si, a favor de la part nord de la Gàl·lia, amb capital, París, amb la seua llengua francesa, en contra, sobretot, de l’occità o provençal, que era la llengua dels heretges càtars. Fou un dels motius que van adduir.

*e-8) Si partim dels Reis Catòlics, durant el seu regnat, encara no era usual el canvi de la denominació de Castella per la d’Espanya. Aquesta denominació s’utilitzà, progressivament i lentament, sobretot, de països estrangers estant, que qualificaven com espanyol tot el que era de la Península Ibèrica. Camoens, en “Os lusiadas”, dóna l’apel·latiu d’espanyols, als portuguesos. Nosaltres, encara actualment, denominem la llengua de Castella amb el nom de castellà; a molts, ens fa nosa anomenar-la espanyol.

*e-9) El nom d’Espanya i d’espanyol per al territori i per a la llengua, respectivament, [2] es va promocionar i es féu efectiu, d’una manera especial, després de la Guerra de Successió, posteriorment, a la batalla d’Almansa (25 d’abril de 1707) i, a Catalunya, després de l’11 de setembre de 1714 i, a Mallorca, del 1715 ençà, ja, amb els Borbons com a reis, quan ens van sotmetre “per just dret de conquesta, mitjançant les seues armes”. El títol de Rei d’Espanya, usat en documents oficials, és molt recent: abans, els reis s’identificaven posant els títols dels diversos regnes històrics, un rere l’altre.

[f] I ara, en el segle XXI, ¿què té a veure amb nosaltres que uns senyors es casassen fa més de cinc-cents anys? Del fet històric de la Revolució Francesa endavant, no s’accepta la “tirania” d’uns dictadors coronats, els reis absoluts i les seues decisions, qui, fins i tot, eren amos d’imposar la pena capital a la seua voluntat.

*f-1) Com a resultat d’això, tot i la sang vessada pels nostres avantpassats, pretenen que acabem[3] essent pràcticament de l’Espanya assimilada, sense poder ser el que ens toca ser com a Poble diferenciat, per la seua Cultura pròpia, com els Estats que constitueixen la Unió Europea, començant per l’ús lliure i efectiu de la nostra llengua i dels altres drets, proclamats clarament en el Magisteri social de l’Església, sobretot, en el segle XX, a partir de Benedicte XV, el Papa de la Primera Guerra Mundial, iniciada en 1914.

D’una manera especial, hem de tenir present l’Encíclica “Pacem in terris”, de Sant Joan XXIII, que la “Gaudium et Spes” del Concili Vaticà II (no. 23) considera doctrina conciliar. Cf. Sobretot, la Segona part d’aquesta Encíclica, la qual addueix, en el no. 46, la doctrina de la “Suma teològica” de Sant Tomàs d’Aquino, sobre la “lex iniqua” (Ia. IIae,  q.93).

*f-2) Ens parlen de la unitat. Per descomptat! La unitat interessada d’uns sobre els altres i desposseint-nos a nosaltres. D’aquesta manera, qualsevol desitja la unitat, ¡jo el primer! “Furtar e mentir”, com deia l’escriptor franciscà Francesc Eiximenis en el segle XIV. El pitjor és que una “gran nació” no és paradigma de bonesa en l’administració i en la prosperitat d’un determinat Poble en el món. Així, nacions amb pocs habitants, com Dinamarca, Finlàndia, Suècia, Eslovènia, etc., tenen una vida social més perfeccionada i eficient que estats grans. Megaloestats com els Estats Units, Rússia, la Xina, etc., tenen deficiències socials impressionants.



[1] Nota de la traducció. Enric el Navegant (1394-1460), portugués, era u dels fills del rei Joan I de Portugal i tingué molt a veure amb l’expansió marítima portuguesa.

[2] Nota de la traducció. En l’original, “para lo castellano”, és a dir, tant per a lo que ara es coneix com Espanya com també per a la llengua castellana.

[3] Nota de la traducció. En l’original, “hemos de acabar, a pesar de la sangre derramada por nuestros antepasados, siendo  prácticamente la España asimilada”.

 

diumenge, 12 de maig del 2024

Pere Riutort, la llengua i la literatura catalanes en els segles XIII-XV

Tot seguit, exposem part de la pàgina 95 fins a bona part de la plana 98 de l'explanació, en la versió del 2018.

 

*[D] Amb la pèrdua dels nostres drets històrics civils a primeries del segle XVIII, les accions hi anaren unides per a derruir la nostra llengua i per a imposar, progressivament, en exclusiva, el castellà. A poc a poc, hem pogut reaccionar en la nostra defensa.

[h] Tot i tanta desgràcia històrica, la qual hem recordat succintament, actualment, més de cent-cinquanta universitats del món ensenyen la llengua catalana i la seua important literatura.

El món de la ciència va més enllà dels interessos polítics. El món de la cultura cal  que tinga una autonomia, la qual fa que no es puga oblidar la importància d’una llengua, ni d’una cultura, en l’albada del despertar universitari europeu, dels segles XIII al XV, i que, en eixe temps, es va produir una literatura i que tingué una activitat de primera categoria dins del món europeu.

[i] En el nostre temps, progressivament, es ressitua en el lloc que correspon a una llengua europea, a la qual s’ha negat injustament el dret històric d’expansió i d’un ús normalitzat, contràriament al que ha succeït amb el castellà, amb el portuguès, amb l’anglès, amb el francès, amb l’holandès... No obstant això, té una gran activitat literària en l’actualitat. Cada any es publiquen al voltant de set mil llibres en els diversos territoris de llengua catalana. És la llengua número dinou del món que més llibres publica anualment. Ocupa el lloc novè en la Unió Europea, com a nombre de parlants.

[j] Estimem i desitgem el màxim bé i prosperitat a la nostra Nació i, d’una manera molt sentida, a la nostra llengua, perquè és la nostra, com un estima la seua família perquè és la seua família, no perquè siguen rics o importants en la societat.

Manuel Sanchis Guarner em repetia sovint, amb gran èmfasi i sentiment, el que deien els Romans:

Nemo patriam suam amat quia magnam, sed qui suam

Ningú no estima la seua pàtria perquè és gran, sinó perquè és la seua.

 

 

12. La llengua dels castellans, passant els anys de poder polític absolut centralitzat i de les guerres, s’ha convertit, progressivament, en “la llengua espanyola”. Aquesta llengua, segons el desig de la majoria del món castellà, ha de dominar (i de substituir) la nostra llengua i, així, configurar una Espanya uniforme, assimiladora i totalment única.

*[A] Pinzellades de la Història de la nostra llengua.

[a] Ens han enganyat en la interpretació i en la visió de la Història i ens han fet passar del castellà a l’espanyol dins el qual nosaltres resultem ser-ne una part subordinada i en vies de desaparició. Només recordaré ací el final del no. 55 de la “Gaudium et Spes”, la qual al·ludesc en diferents moments i que acaba així: “l’home és definit primordialment per la seua responsabilitat davant els seus germans i de la història[1].

Hem arribat a creure que eren correctes i bones les situacions de destrucció del nostre Poble, el qual, amb les lleis procedents de Castella[2], a poc a poc, ens han endossat de Madrid estant. D’una manera especial, han dirigit els seus esforços en la destrucció de la nostra llengua unificada i han creat divisions de tota mena, de temps pretèrits fins ara, però, sobretot, en l’actualitat, entre els valencians.

[b] El que desconeix bona part del clergat valencià, el qual ha sigut educat en l’autoodi lingüístic unit a la ignorància, i ha tingut un primer paper en la discussió anihiladora de la qual faig el comentari, l’explanació, és que aquesta llengua que alguns menyspreeen, dels segles XIII al XV, ocupà, després del llatí, el primer lloc com a llengua de cultura i de comunicació a Europa. Les literatures castellana, francesa, anglesa i alemanya no tenen la riquesa i la importància de la nostra en aquests tres segles; el toscà, progressivament, es situà en un lloc important. Aquesta veritat convé recalcar-la i repetir-la tantes vegades com calga.

[c] És coneguda aquesta afirmació de Menéndez y Pelayo[3]:

“Quan, en el segle XIII, el castellà encara estava en les beceroles, la llengua catalana, per l’obra escrita per Ramon Llull, ja era una llengua adulta per a qualsevol classe de reflexió de caràcter cultural”.

*c-1) Fou la primera llengua en Occident, llevat del llatí, en què s’escrigué sobre filosofia, teologia, mística... com també novel·la, ciència en general i poesia i formava unitat en els primers temps, amb la seua germana, de la qual encara no s’havia separat, la llengua occitana, coneguda, per molts, com llengua provençal.

De Ramon Llull, n’hi ha catalogats més de 270 títols autèntics, dels quals ens han arribat 242. I açò, ja en el segle XIII i a primeries del segle XIV.

Per a trobar la gran figura del castellà literari, quan ja té, en les seues mans, una llengua de cultura perfeccionada en el Renaixement, hem d’arribar fins al Quixot, de Miguel de Cervantes, a principis del segle XVII, és a dir, en els temps de ple domini polític castellà.

*c-2) Ramon Llull és una de les figures bàsiques en la Història cultural de la Humanitat i és, indubtablement, la figura màxima de la nostra Cultura històrica. Passa que no fou castellà, ni italià, ni francés, ni anglès, ni alemany i que la seua immensa i singular figura de laic cristià ha patit la incomprensió i l’encalçament: entre d’altres motius, perquè era un innovador i un personatge summament irrepetible. Tot i això, fou un home conseqüent amb el seu compromís cristià total, de primer ordre, en uns temps que privaven en molts ambients eclesiàstics els interessos humans abans que els evangèlics. Ramon Llull fou laic tota la seua vida; àdhuc, és dubtós que fos terciari franciscà.

[d] I el segle XV valencià? ¡Quanta activitat! Quanta creació en el camp cristià, reflexió, art,...!: la Bíblia dels monjos de la Cartoixa de Fr. Bonifaci Ferrer, l’obra d’Ausiàs March i la de Joanot Martorell, la primera edició amb “Les obres e trobes”, Sor Isabel de Villena i un llarg etcètera importantíssim que, precisament, preparà, ajudà i inspirà, de manera eficient, l’aparició de la producció literària castellana del segle XVI.



[1] Hem partit de com figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat, en 1973, per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.

[2] Nota de la traducció. En l’original, “que, con sus leyes, nos han ido endosando”. Com que es refereix a les lleis procedents de Castella, hem considerat adient posar-ho en el text.

[3] Nota de la traducció. Es refereix a Marcelino Menéndez y Pelayo (1856-1912), un erudit que, entre d’altres coses, estudià Filologia Hispànic i, com podíem llegir en Viquipèdia el 1r de maig del 2024, mostrà proximitat a la llengua catalana. En el text original, posa “Es conocida la afirmacion de Menéndez y Pelayo. Así se expresó:”.

Accepte candidatures sense la síndrome d'Estocolm

Bon dia,

Accepte candidatures electorals sense la síndrome d'Estocolm, això és, opcions que no siguen "del més a la dreta", ni contràries al dret de decidir de les persones i dels Pobles:

https://www.bbc.com/mundo/noticias-internacional-41463295

En aquest article, en castellà, es pot llegir 

<<El presidente del gobierno catalán, Carles Puigdemont, proclamó la victoria del "sí" en el referéndum de independencia que los tribunales declararon inconstitucional y el gobierno español intentó impedir con un fuerte dispositivo policial.

Puigdemont dijo que el "sí' a la independencia es mayoritario" y anunció que trasladará ahora los resultados al Parlamento de Cataluña "para que se implementen">>.

A les que no acullen eixa síndrome, els dic allò de "No mos faran castellans". 

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

dissabte, 11 de maig del 2024

Paraules d'un amic meu i advocat

Hui, un amic m'ha enviat aquestes paraules, sobre Catalunya, la "Immunitas Plebis" i la Justa Causa:


<<Estem a un pas de votar els nostres diputats al Parlament de Catalunya, on es decidirà el nostre futur, o com a nació independent, o com a província.

Tot i la foscor dels programes electorals, nosaltres decidirem quin partit votar, en llistes tancades de polítics professionals, processistes. En les negociacions posteriors per conformar govern, s’imposaran els interessos d’Estat, els de Madrid, dissimulats en minses concessions a canvi de suports en els pressupostos de l’Estat espanyol, engrunes com Rodalies, i més desinversions cròniques que continuaran empitjorant el dèficit fiscal a Catalunya, això sí, seuran en taules de negociació, amb intermediaris, a la foscor, sense taquígrafs.

Els bona fe com jo continuem explorant en els nostres drets ancestrals, «faci lo rei i la llei a la Cort, amb la Cort»; «de què serveix fer lleis, si no són observades»; «la llei no és el Dret, sinó que hauria de ser una assenyada expressió del Dret»; «la sobirania és del poble» o aquell més important que ens atorga el Dret Natural, la Immunitas Plebis, la immunitat que té el poble en exercici de la seva sobirania i llibertats, de fer efectiva la República, sense por a ser perseguits, ni apallissats, ni expedientats, ni castigats, ni encausats, ni empresonats, ni exiliats… per haver exercit i guanyat democràticament la nostra independència en aquell gloriós Referèndum vinculant, confirmat i recolzat el dia 3 d’octubre, que provocà la Declaració de la República Catalana el 27-O, suspenent-la qui no tenia mandat per a fer-ho, ferint-nos d’estocada, agreujada pel cop d’estat de l’article 155CE, devaluant l’autogovern a autonomia vigilada, tutelada per un estat incomplidor crònic, que trenca cada any el tracte, el contracte social del nostre Estatut de Sau, i el del 2006, més encara després de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol del 2010 contra el darrer, per no haver referendat el poble la reforma.

Pels incompliments constants, perd l’Estat, la potestas, deslegitimant la convocatòria de noves eleccions al desembre 2017 que, tot i això, tornàrem a guanyar, defenestrant l’Estat i les seves estructures, en abús de poder, al MHP Torra, per un llençol vindicador en la façana de la Generalitat, acte de força del Poder Judicial, que també juga fort en la desavinença de sobiranies, la del poble sobirà afectat, el català, i la de l’Estat, imposat per la força, gens legitimat per una constitució de 1978, viciada de nul·litat, en imposar els militars els articles 2 i 8 d’aital CE que, per aquest sol fet, la democràcia esdevé viciada, inversa, en retrocés pel 23-F-81, la LOAPA, i els incompliments constants de l’Estat espanyol en afers que afecten la Nació Catalana, legitimada com a tal, per la S-TJUE de gener 2023, que ens reconeix com a Grup Organitzadament Identificable i identificat, que, per causa justa, vol decidir lliurement el seu futur, sense altra premissa que fer-ho pacíficament i democràtica, recuperant la sobirania originària com a nació, titular de la Immunitas Plebis, a l’empara també, del Dret de Resistència i de Recuperació que defensava Sant Tomas d’Aquino, i l’Escola de Salamanca a principis del segle XVI, com es desprèn del Vindiciae contra tyrannos (1579), d’acord amb el que, amb l’Acta d’Abjuració de Leiden, o Decret d’Abandonament —verlaten— (26/07/1581) (1) les Províncies Unides del Nord dels Països Baixos, abjurant de la fidelitat al Borbó Felip II de les sEpanyes, declararen la seva independència, per Justa Causa, com la que empara ara, novament, a Catalunya, espoliada i perseguida, lligada a l’Estat espanyol forçadament, amb connivències de poder, càrrecs, indults i amnisties, per ocults interessos d’estat i de govern, contra la voluntat del poble votant, titular de la sobirania, amb llibertat d’actuar entorn de la societat civil organitzada.

L’Assemblea Nacional Catalana és la casa comuna, transversal de totes aquelles persones lliures que vàrem organitzar, posar urnes, votar i guanyar el Referèndum de 2017, en el que també votaren els Càrrecs Electes de Catalunya, d’un color i l’altre, socialistes, convergents, d’Esquerra Republicana, de Comuns, de Cup i altra gent demòcrata, els que votaren no, en el seu dret estaven, en clar exemple de transversalitat a mantenir i potencia cada cop que aquesta entitat (amb altres) ho organitza, i com farà novament, després de reestructurar-se en un nou Secretariat Nacional, unit i transversal, compromès a escoltar i fer-se escoltar, com pertoca, per empènyer a fer el que cal fer, el nou govern resultant, o per a fer-ho el poble, entorn de la gran estructura de l’Assemblea, amb l’assemblea de Càrrecs Electes i AMI, on pertoqui, ja que la sobirania és nostra i no dels partits aburgesats, amb estructures empresarials, amb càrrecs i interessos orgànics, allunyats del sentiment del poble, de la gent desencisada, mig enganyada, a la que ben aviat homenatjarem si qualla el que alguns transversals preparen en honor seu.

Catalanoparlants, catalanopensants, gent nostrada, ja han cicatritzat les ferides, hem plorat el dol, aixequem-nos i tornem a caminar, el futur és nostre. Tenim dret a fer-ho, exercim-lo, per Justa Causa.


(1) La independència dels Estats Units també va ser de resultes de la Causa Justa en la seva declaració d’independència>>.

dilluns, 6 de maig del 2024

Tornaré a votar nul: un altre tipus de vot

Bon dia,

Denomine "el més a la dreta" els partits i les coalicions que es posen l'etiqueta de progressistes, d'esquerres, de transversals i que, per exemple:

* afavoreixen l'accés al govern espanyol d'un polític amb fama de mentirós compulsiu,

* d'un govern espanyol que dificulta la consulta en llengua catalana en Internet,

* que no actua en pro de restaurar el dret civil valencià,

* que actua d'acord amb l'estil de vida patriarcal i en defensa de lo patriarcal,

* que no promou les humanitats,

* promociona el vassallatge (òbviament, a lo patriarcal) per part de diaris digitals com "El Nacional", Nació Digital", "VilaWeb", "La República" i, per exemple, "El Punt Avui", el "Levante-EMV"... Nosaltres no en som súbdits, sinó que escrivim la nostra història, no la que impulsen (mitjançant la instrucció obligatòria en tot l'estat espanyol) en línia amb la versió castellana.

Per això, no votaré cap de les candidatures "del més a la dreta", ni, per descomptat, cap candidatura que els seus candidats siguen castellanistes.

"Els del més a la dreta", en tot cas, són autonomistes: ¿on heu vist una persona que prenga les claus de la casa que adés ha comprat i que, immediatament, diga que vol tornar-les, perquè s'ho ha pensat millor? Jo no ho fiu el 7 d'agost del 2014, quan em donaren les claus de la casa on visc, després d' haver lliurat dos talons. Això val per a la declaració d'independència de Catalunya i per al referèndum del 1r d'octubre del 2017. I, òbviament, per als qui, a mitjan del 2018, votaren a favor del primer ministre espanyol actual, sense que el futur president de govern hagués demanat perdó, ni, com ara, que hagués promet en les corts espanyoles la restauració del dret civil valencià. Això es diu tenir la síndrome d'Estocolm.

La gran majoria de les vegades que hi ha hagut eleccions de juny del 2004 ençà, he votat nul i mai no he votat cap dels grups del Pacte del Botànic...., ni els votaré, mentres que donen suport a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, la qual, en paraules de Pere Riutort, paga 360€ per reunió a cada u dels seus membres, ni mentres que aquestes candidatures impulsen el castellà en les seues campanyes electorals i la castellanització lingüística i cultural.

En canvi, sí que votaré candidatures que empiulen amb el matriarcalisme.

Finalment, adduiré que, un dia que havia anat a ca Pere Riutort (quan ell vivia en la ciutat de València), em comentà que el darrer dia de la campanya electoral de les eleccions autonòmiques valencianes de 1995, Eliseu Climent (cap d'Acció Cultural del País Valencià), digué "Voteu PSOE".

Avant les atxes.

Una abraçada i bona setmana.


Nota: Adjuntem unes fotos d'un llibre a què ja han tingut accés persones molt pròximes, el qual recomanem junt amb "El matriarcalismo vasco" i "Europa indígena matrilineal. Los vascos". 

"Podem assegurar que en la mentalitat de mil anys enrere el fet que un marit matés la dona era un acte greu, una falta gravíssim. L'Església del segle X es refereix a usos ancestrals quan considera que hi ha un pecat que té una penitència irrevocables segons l'antic costum: l'homicidi de la muller. (...)

Entre la nombrosa documentació consultada hem trobat un sol exemple concret d'assassinat de la muller per part del marit a la Catalunya carolíngia" (p. 49 del llibre "Història de les dones a la Catalunya medieval", de Teresa Vinyoles Vidal, publicat en el 2005).