Tot seguit, exposem part de la pàgina 95 fins a bona part de la plana 98 de l'explanació, en la versió del 2018.
*[D] Amb la pèrdua dels nostres drets
històrics civils a primeries del segle XVIII, les accions hi anaren unides per
a derruir la nostra llengua i per a imposar, progressivament, en exclusiva, el
castellà. A poc a poc, hem pogut reaccionar en la nostra defensa.
[h] Tot i tanta desgràcia històrica, la qual hem recordat succintament, actualment, més de cent-cinquanta
universitats del món ensenyen la llengua catalana i la seua important literatura.
El món de la
ciència va més enllà dels interessos polítics. El món de la cultura cal que tinga una autonomia, la qual fa que no es puga oblidar la
importància d’una llengua, ni d’una cultura, en l’albada del despertar
universitari europeu, dels segles XIII al XV, i
que, en eixe temps, es va produir una literatura i que tingué una activitat de
primera categoria dins del món europeu.
[i] En el nostre temps, progressivament, es
ressitua en el lloc que correspon a una llengua europea, a la qual s’ha negat injustament el dret
històric d’expansió i d’un ús normalitzat,
contràriament al que ha succeït amb el castellà, amb el portuguès, amb
l’anglès, amb el francès, amb l’holandès... No obstant això, té una gran
activitat literària en l’actualitat. Cada any es publiquen al voltant de set
mil llibres en els diversos territoris de llengua catalana. És la llengua
número dinou del món que més llibres publica anualment. Ocupa el lloc novè en la Unió Europea, com a nombre de parlants.
[j] Estimem i desitgem el màxim bé i
prosperitat a la nostra Nació i, d’una manera molt sentida, a la nostra
llengua, perquè és la nostra, com un estima la seua família perquè és la seua
família, no perquè siguen rics o importants en la societat.
Manuel Sanchis
Guarner em repetia sovint, amb gran èmfasi i sentiment, el que deien els
Romans:
Nemo patriam suam
amat quia magnam, sed qui suam
Ningú no estima
la seua pàtria perquè és gran, sinó perquè és la seua.
12. La llengua
dels castellans, passant els anys de poder polític absolut centralitzat i de
les guerres, s’ha convertit, progressivament, en “la llengua espanyola”. Aquesta
llengua, segons el desig de la majoria del món castellà, ha de dominar (i de
substituir) la nostra llengua i, així, configurar una Espanya uniforme,
assimiladora i totalment única.
*[A] Pinzellades
de la Història de la nostra llengua.
[a] Ens han enganyat en la
interpretació i en la visió de la Història i ens han fet passar del castellà a
l’espanyol dins el qual nosaltres resultem ser-ne una part
subordinada i en vies de desaparició. Només recordaré ací el final del no. 55
de la “Gaudium et Spes”, la qual al·ludesc en diferents moments i que acaba així: “l’home és
definit primordialment per la seua responsabilitat davant els seus germans i
de la història”[1].
Hem arribat a
creure que eren correctes i bones les situacions de destrucció del nostre
Poble, el qual, amb les lleis procedents de Castella[2],
a poc a poc, ens han endossat de Madrid estant. D’una manera especial, han dirigit els seus esforços en la destrucció
de la nostra llengua unificada i han creat divisions de tota mena, de temps
pretèrits fins ara, però, sobretot, en l’actualitat, entre els valencians.
[b] El que desconeix bona part del clergat valencià, el qual ha sigut educat
en l’autoodi lingüístic unit a la ignorància, i ha tingut un primer paper en la
discussió anihiladora de la qual faig el comentari, l’explanació, és que aquesta llengua que alguns
menyspreeen, dels segles XIII al XV, ocupà, després del llatí, el primer lloc
com a llengua de cultura i de comunicació a Europa. Les literatures castellana, francesa, anglesa i alemanya no tenen la
riquesa i la importància de la nostra en aquests tres segles; el toscà,
progressivament, es situà en un lloc important. Aquesta veritat convé recalcar-la
i repetir-la tantes vegades com calga.
[c] És coneguda aquesta afirmació
de Menéndez y Pelayo[3]:
“Quan, en el segle
XIII, el castellà encara estava en les beceroles, la llengua catalana, per
l’obra escrita per Ramon Llull, ja era una llengua adulta per a qualsevol
classe de reflexió de caràcter cultural”.
*c-1) Fou la
primera llengua en Occident, llevat del llatí, en
què s’escrigué sobre filosofia, teologia, mística... com també novel·la,
ciència en general i poesia i formava
unitat en els primers temps, amb la seua germana, de la qual encara no s’havia
separat, la llengua occitana, coneguda, per molts, com llengua provençal.
De Ramon Llull,
n’hi ha catalogats més de 270 títols autèntics, dels quals ens han arribat 242. I açò, ja en el segle XIII i a
primeries del segle XIV.
Per a trobar la
gran figura del castellà literari, quan ja té, en les seues mans, una llengua
de cultura perfeccionada en el Renaixement, hem d’arribar fins al Quixot, de
Miguel de Cervantes, a principis del segle XVII, és a dir, en els temps de ple
domini polític castellà.
*c-2) Ramon Llull és una de les figures bàsiques
en la Història cultural de la Humanitat i és,
indubtablement, la figura màxima de la nostra Cultura històrica. Passa que no
fou castellà, ni italià, ni francés, ni anglès, ni alemany i que la seua
immensa i singular figura de laic cristià ha patit la incomprensió i l’encalçament:
entre d’altres motius, perquè era un
innovador i un personatge summament irrepetible. Tot i això, fou un home conseqüent amb el seu compromís cristià total,
de primer ordre, en uns temps que privaven en molts ambients eclesiàstics els
interessos humans abans que els evangèlics. Ramon Llull fou laic tota la seua
vida; àdhuc, és dubtós que fos terciari franciscà.
[d] I el segle XV valencià? ¡Quanta
activitat! Quanta creació en el camp cristià, reflexió, art,...!: la Bíblia dels monjos de la Cartoixa de Fr. Bonifaci Ferrer, l’obra
d’Ausiàs March i la de Joanot Martorell, la primera edició amb “Les obres e
trobes”, Sor Isabel de Villena i un llarg etcètera importantíssim que,
precisament, preparà, ajudà i inspirà, de manera eficient, l’aparició de la
producció literària castellana del segle XVI.
[1]
Hem partit de com figura en el document “L’ús
de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina
–País Valencià, Illes Balears-“, treball de recollida de texts
realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat, en 1973, per la Junta Diocesana
d’Acció Catòlica.
[2]
Nota de la traducció. En l’original, “que, con sus leyes, nos han ido endosando”. Com
que es refereix a les lleis procedents de Castella, hem considerat adient
posar-ho en el text.
[3]
Nota de la traducció. Es refereix a Marcelino Menéndez y Pelayo (1856-1912), un
erudit que, entre d’altres coses, estudià Filologia Hispànic i, com podíem
llegir en Viquipèdia el 1r de maig del 2024, mostrà proximitat a la llengua
catalana. En el text original, posa “Es conocida la afirmacion de Menéndez y Pelayo. Así se
expresó:”.
