dissabte, 18 d’octubre del 2025

Pere Riutort i la llengua vernacla i l'Església valenciana i els partits polítics

A continuació, plasmem de la pàgina 184 a la major part de la plana 185, de l'explanació, en la versió del 2018.


En 1760, els representants en les noves Corts Castellanes (les quals centralitzaven tot el poder estatal) procedents del Regne de València, de Catalunya i de Mallorca, representants del que, actualment, denominam Països de llengua Catalana, els tres a l’una, detall que posa de manifest la consciència que tenien d’unitat en la nostra Nació, recordaven al Rei Carles III, en la seua “Representacion sobre los males imponderables que la Nueva Planta había producido”, que “Hi ha lleis que obliguen que, a Catalunya, a València i a Mallorca, que els naturals (o bé els criats) en aquests territoris siguen bisbes o clergues de les seues esglésies”. No es pot oblidar que, en aquell temps, el lloc on tot el poble sentia parlar una llengua determinada era a les esglésies.

El conjunt del “Memorial”, que tracta diferents temes, presentat per tots els representants de la nostra Confederació, els aragonesos i tot, fou rebut per Carles III de manera molt displicent, malgrat que els representants de les noves Corts centralitzades castellanes eren “botiflers”, és a dir, favorables a la causa borbònica.

Els arxius públics, en gran mesura, eren arxius eclesiàstics; per això, apareixen les disposicions que obligaven, de part dels bisbes borbònics, que, en bona part, devien el seu nomenament al Rei, a exigir que, en el futur, es redactassen en castellà tots els documents de l’Església. A l’Arxidiòcesi de València, aquest canvi fou obra de l’Arquebisbe Mayoral en 1746. A Mallorca, és recordat el bisbe Juan Díaz de la Guerra, 1772, qui tingué tanta oposició que va haver d’abandonar la diòcesi tres anys després, en 1775.

En la ciutat d’Alacant, en 1784, es posava multa a tots els alacantins que parlaven en públic en valencià.

Totes les lleis del segle XIX imposen, per exemple, en les lleis sobre Ensenyament, el castellà en exclusiva. Els xiquets en les escoles eren castigats si no parlaven en castellà. L’estudi del catecisme s’havia de fer en castellà: fins i tot, en 1902, encara hi ha un Reial Decret que ho obliga.

En 1896, quan s’instal·laren els primers telèfons públics, era obligatori parlar en castellà en usar-los. S’imposava multa a qui no feia així.

Les dues dictadures del segle XX, la del general Primo de Rivera i la del general Franco, posaren en marxa sistemes de repressió vertaderament immorals. Aquestes lleis i normatives de les dues dictadures, en bona part, són encara vigents, en realitat, en la major part dels llocs de culte de l’Església Catòlica valenciana.

En la darrera època del govern del PP, el mateix president de la Generalitat valenciana, de fet, semblava que ignorava que els seus governats tinguessen una llengua pròpia[1]; igualment, la Batlessa de València, etc. Sembla que no volen tacar la seua boca amb una llengua “tan inculta i menyspreable” com és la llengua dels valencians, de qui reberen el manament de governar-los. Quanta ignorància! Quant d’abús!

*f-6) “Ob religionem”: la discriminació per la religió. En molts països, especialment els cristians, són perseguits i discriminats econòmicament i socialment.

Fins i tot, els lleven la vida, com si estiguéssem en l’Edat Mitjana. És normal contemplar que hi ha llocs en el món on hi ha qui agafa una arma i es posa a matar persones perquès són cristians. Segrestos de cristians, lleis inacceptables i execucions.

Dins de l’Islamisme contemplem lluites sagnants a mort entre ells mateixos per raons religioses, les quals crèiem ja superades. Mètodes de terrorisme molt sofisticats. Tot açò en el segle XXI. Les organitzacions internacionals, pràcticament, no actuen en defensa dels encalçats.

La llibertat religiosa és un dret i és un deure, la qual hem d’exigir i de treballar per a fer-la realitat. Hem de ser receptius amb els qui tenen altres religions diferents a la cristiana, però també hem d’exigir els nostres drets de llibertat religiosa en els països on aquestes altres religions són majoritàries.

Totes les realitats enumerades, segons les nostres possibilitats, han de ser remogudes, per ser principis de Dret Natural que el Creador ha imprès en la mateixa naturalesa humana, feta a imatge i semblança de Déu. Cal actuar en consciència, com una greu obligació moral, per a fer efectives aquestes normes de Dret Natural: això comporta “el Pla de Déu”, amb la seua exigència moral de dur-lo a terme.

 

 

*[F] Som responsables i col·laboradors del Pla de Déu.

[g] Entre nosaltres, com a obligació de consciència, s’ha de treballar a resoldre eficientment, en la mesura de les possibilitats de cada un, un problema com el de la discriminació lingüística.

*g-1) ¿Qui dubtaria que fos menester treballar de manera resolutiva contra la terrible pobresa que pateix una part molt important de la Humanitat? ¿Qui qüestionaria, a hores d’ara, que s’havia de treballar en consciència per a resoldre l’apartheid sud-africà, el qual va costar anys de presó a Nelson Mandela o la qüestió sobre els drets dels negres estatunidencs, arran la qual Martin Luther King pagà la vida? ¿I els drets de la dona als Països islàmics i a l´Índia?

*g-2) Tot el que suposa d’autoritat d’un Concili Ecumènic, ens exigeix una actuació fonamentada en la teologia moral com a cristians. Per tant, entre les situacions al·ludides de discriminació que esmenta expressament el Concili Vaticà II i que ha volgut explicitar en els paràgrafs anteriors amb referència a fets i a realitats que coneixem del nostre entorn, figura, clarament, la de la nostra discriminació lingüística.

Aquesta discriminació, la qual trobem, d’una manera molt especial, escandalosa, en el si de la pròpia Església Catòlica valenciana i en la praxis d’alguns governants i en polítics de la societat civil, ajuda a promoure un abandonament de la llengua de part de molts valencians.


[1] Nota de la traducció. En el moment en què Pere Riutort ho escrigué, a tot estirar, en el 2018, el PP valencià havia manat en la Generalitat Valenciana entre 1995 i el 2011. Quant a la batlessa de València, del PP i de qui fa esment un poc després, ho fou entre 1991 i el 2015.


dijous, 9 d’octubre del 2025

Pere Riutort i la discriminació (i mentires) cap a la llengua vernacla en el País Valencià

Bon dia i bon 9 d'Octubre, 

A continuació, exposem part de l'explanació (pp. 185-186), per a hui, festivitat del 9 d'Octubre, dia de la celebració de l'entrada del rei Jaume I en la ciutat de València, després de la rendició dels musulmans.



<<Tot el que suposa d’autoritat d’un Concili Ecumènic, ens exigeix una actuació, fonamentada en la teologia moral com a cristians. Entre les situacions al·ludides de discriminació que esmenta expressament el Concili Vaticà II i que ha volgut explicitar en els paràgrafs anteriors amb referència a fets i a realitats que coneixem del nostre entorn, figura, clarament, la de la nostra discriminació lingüística.

Aquesta discriminació, la qual trobem, d’una manera molt especial, escandalosa, en el si de la pròpia Església Catòlica valenciana i en la praxis d’alguns governants i en polítics de la societat civil, ajuda a promoure un abandonament de la llengua de part de molts valencians.

Aquesta discriminació ha de ser superada i eliminada perquè és contrària al Pla de Déu. Cf. “Gaudium et Spes”, 29.

*g-3) Hem de lluitar contra falsedats històriques que han arribat a considerar-se veritats, després de segles que ens les han fetes oir en ambients socials i de docència popular. Aquestes mentides tenen el fonament polític d’unes lleis injustes i inacceptables, com ara, l’actual llei constitucional de preponderància del castellà sobre la llengua de la nostra terra. Al capdavall, aquesta norma rep la consideració constitucional que el castellà és un dret i una obligació i que la nostra estimada llengua té, àdhuc, entre nosaltres, una categoria jurídica i social molt secundària. ¿Què diríem si els de raça negra són acceptats en l’Església un dia a l’any? Recordem el que succeeix en la festa de Sant Vicent Ferrer[1].

Aquesta situació s’ha de qualificar com de substitució colonial d’una llengua  i res més, pura discriminació contrària al Pla de Déu. Lleis iniqües que no obliguen en consciència i contra les quals s’ha de lluitar>>.


[1] Nota de la traducció. El dia de la festivitat de Sant Vicent Ferrer sol ser l’únic dia en què es fa una missa en llengua catalana (“valencià”) en quasi totes les parròquies valencianes en zona catalanoparlant.

diumenge, 5 d’octubre del 2025

Pere Riutort i la llengua vernacla i les discriminacions en "Gaudium et Spes"

Tot seguit, exposem les pàgines 181-183 de l'explanació, en la versió del 2018.


 

*[E] “Utpote Dei proposito contrarius”. Com fet contrari al Pla de Déu, la discriminació de la nostra llengua.

[f] Recordem-ho i recalquem-ho altra vegada. L’Església Catòlica equipara, en els seus documents, com ara, en el no. 29 de l’encíclica “Gaudium et Spes” del Concili Vaticà II, una realitat com la nostra, de  greu discriminació  lingüística, a diverses situacions en el món, inacceptables en consciència, per ser un fet contrari al Pla de Déu, “Uptote Dei Proposito contrarius”, oposat als drets fonamentals de la persona. L’Església es lamenta d’haver de constatar que aquestes realitats no siguen íntegrament respectades i garantides en totes parts.

Vejam quines són aquestes sis discriminacions que contempla aquest article no. 29 de l’encíclica “Gaudium et Spes” i en traurem la conclusió de la importància en negatiu, de la discriminació de la nostra llengua, la qual capim entre nosaltres.

El text conciliar, en el seu original llatí, ho expressa així:

“Sane varia capacitate physica viriumque intellectualium et moralium diversitate non omnes homines aequiparantur. Omnis tamen discriminandi modus in iuribus personae fundamentalibus, sive socialis sive culturalis, ob sexum, stirpem, colorem, socialem condicionem, linguam aut religionem, superandus et removendus est, utpote Dei proposito contrarius. Vere enim dolendum est iura illa fundamentalia personae adhuc non ubique sarta tecta servari”[1].

La versió en valencià[2]:

“És veritat que no totes les persones són iguals del punt de vista de la diferent capacitat física i de la diversitat de forces intel·lectuals i morals. Però qualsevol forma de discriminar en els drets fonamentals de la persona, tant en el camp social com en el cultural, per raó de sexe, la nissaga[3], la color, la classe social, la llengua o la religió, ha de ser superada i refusada per contrària al pla de Déu. Cal doldre’s de debò que aquells drets fonamentals de la persona encara no siguen respectats i garantits arreu”.    

Tot seguit, passarem a conèixer el seu autèntic significat, adduint explicitacions conegudes, a cada una de les sis situacions discriminacions que enumera el Concili Vaticà II i que, en l’article 2n de la “Declaració Universal dels Drets Humans”, s’esmenten com a contràries a aquests Drets de caràcter universal.

*f-1) “Ob sexum”: la realitat social d’inferioritat de la dona, la seua donació en matrimoni sense el seu consentiment i no poder arribar al mateix nivell de cultura que es concedeix a l’home...

*f-2) “Ob stirpem”: un grup humà determinat, a partir de les  seus pròpies arrels (o d’ençà de la seua essència), el qual denomina “nissaga” (concepte sinònim de “Poble”), menyspreat o perseguit per ser allò que és, com el cas dels jueus pels nazis, els dàlits[4] a l’Índia, el Poble gitano...; en el món castellano-espanyol, “els catalans”, etc.

Estirp prové de la paraula llatina “stirps”, en acusatiu,”stirpem”, que significa l’arrel, la part fonamental d’un arbre o d’una planta, la qual és essencial per a la vida d’un vegetal; és el seu constitutiu bàsic, vital. És una denominació usada sovint en els documents del Magisteri de l’Església, traduïda incorrectament, a vegades, per “raça”, quan la seua traducció és la del concepte de “Poble” o “nació”. És millor consignar-lo com “estirp”. En l’essència constitutiva dels Pobles, de les estirps (o nissagues), l’Església posa en consideració la seua cultura, no la raça dels membres d’una comunitat humana determinada. El no. 58 de l’encíclica “Gaudium et Spes” consigna, en el tercer paràgraf, “stirpi aut nationi”: ens trobem amb una conjunció “aut”, la qual denota equivalència.

*f-3) “Ob colorem”: la color de la pell o raça, amb conseqüències com l’apartheid o com la discriminació social estatunidenca contra el que lluitaren Nelson Mandela i Martin Luther King.

*f-4) “Ob socialem conditionem”: les situacions de pobresa, inherents a unes condicions socials que les produeixen. Malauradament, en coneixem prou entre nosaltres i és esgarrifós i terrible en determinades parts del món, on es passa vertadera fam. Les conseqüències de les pobresa es reconeixen també en la manca d’habitatge digne i estable, en la falta de treball, en l’atenció sanitària i educativa, etc. Podem considerar altres situacions de pobresa que provenen de la realitat social, per exemple, en la família desestructurada i subjecta a pur egoisme dels seus membres, en la drogoaddicció, etc.

*f-5) “Ob linguam”: la discriminació d’una llengua o per la llengua, com la que esdevé en el si de l’Església Catòlica en el País Valencià i també, en una proporció important, en la mateixa societat civil valenciana.

En les altres parts del Domini Lingüístic, subsisteixen greus problemes per a la normalització lingüística, fruit de segles de persecusió de la llengua pàtria, la molt estimada llengua que ens llegaren els nostres avantpassats.

És impensable en l’Església, que és Catòlica, que els Pastors, bisbes, preveres i diaques, als qui cal afegir els religiosos i religioses, laïcs, la universitat catòlica, facultats teològiques, publicacions diocesanes,... que no usen correctament la llengua, “tan encalçada fins a contribuir a desitjar-la derruir-la de part de l’Església” entre els fidels valencians. Açò no passa, de part de l’Església Catòlica, ni en les Missions, ni entre els Pobles primitius, quant a la seua cultura-llengua. Ens trobem amb una ignorància preparada i acceptada, contrària a la Catolicitat de l’Església, que contradiu, greument, el missatge dels mateixos inicis de l’Església en Pentecostès, el qual és manifest en el capítol 2n  dels Fets dels Apòstols.

La recuperació i la normalització de la nostra estimada llengua ha anat unida a la superació de grans dificultats en tot el nostre Àmbit Lingüístic, entrebancs que s’han produït, d’una manera especial, en haver de lluitar contra lleis i normatives moralment impresentables i inacceptables, emanades d’ençà del poder estatal, sobretot, després de la Guerra de Successió, i que han arribat fins als nostres dies, passant, àdhuc, per dictadures militars.

Immediatament després de la Guerra de Successió, els Borbons, principalment, Carles III, s’esforçaren a ocupar-se de la castellanització de l’Església, enviant bisbes castellanitzadors per a la destrucció de les nostres característiques culturals, en primer lloc, de la llengua pròpia.


[1] Nota de la traducció. Tot i que el text original figura en l’explanació, hem accedit a la web del Vaticà, en què el 15 de setembre del 2025 apareixia sota aquest enllaç: https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19651207_gaudium-et-spes_lt.html.

[2] Nota de la traducció. En l’original, posa La versión en castellano: junt amb la traducció en llengua castellana. Nosaltres, amb lleugers retocs, hem adoptat la versió en català, partint del llibre “Concili Ecumènic Vaticà II. Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per l’Editorial Claret en 1993, a què accedírem en el 2015.

[3] Partint que, en l’original llatí, posa “stirpem”. Ací hem pres el mot “nissaga” (en lloc del terme “raça”, el que figura en el llibre), perquè hem considerat que enllaça com a més pròxim al de “Poble”.

[4]Nota de la traducció. Fa referència al grup dels intocables, u dels més marginats de l’Índia.