A continuació, plasmem des de la pàgina 79, sencera, fins al capdavall de la plana 80, de l'explanació, en la versió del 2018.
[d] Es dirà llatí, anglès,
castellà, català, pel lloc d’origen d’aquestes llengües. Les denominacions de les llengües no són científiques, tenen un
caràcter de denominació usual i de conveniència.
*d-1) Com hem explicat, és normal que la nostra gent la denominàs amb l’afectuós
nom de la pròpia terra; però, en tot el
món, en els temps
actuals, rep la denominació pel lloc d’origen: llengua catalana. Des del segle XVI, va començar a denominar-se llemosí, especialment, quan s’usava el registre
literari, comú a tot el Domini Lingüístic. Es creia, equivocadament, que la
llengua procedia de Limoges.
*d-2) La llengua es va introduir a les Illes Balears i al País Valencià
per la Reconquesta i per la repoblació posterior[1],
la qual, molt
majoritàriament, provingué de Catalunya. El castellà era desconegut per la pràctica totalitat de la població;
era una llengua veritablement estrangera i d’escassa importància[2]
cultural i de relació exterior que la comuna llengua catalana. L’aragonès sempre va tenir poca importància; actualment, és
parlat per uns vint mil aragonesos.
*d-3) Els repobladors del Regne de València no aprengueren la llengua dels
indígenes musulmans, qui, precisament, parlaven àrab. Totes les hipòtesis[3]
que puguen contradir l’origen de la llengua des de Catalunya són pura imaginació
i, en molts casos, mentida conscient, ja que, bona part dels qui les sustenten, coneixen molt bé l’autèntica
veritat.
*d-4) Els arxius de la pràctica totalitat de les poblacions de l’històric
Regne de València, incloses les poblacions que ara parlen castellà, fins a després de la
nostra derrota en la Guerra de Successió, estan en valencià.
*d-5) S’han aprofitat del desconeixement popular sobre la matèria i han
usat, per a això, una demagògia indigna, a la qual s’ha unit la col·laboració
de persones que, per interessos, han acceptat la mentida; algunes d’aquestes, tot i tenir una bona
preparació acadèmica que els impedia, moralment, acceptar-ho.
*d-6) El fet de la identitat de la llengua, esventat amb molta freqüència per la premsa, de manera
falsa i demagògica, especialment, en altres temps, pel diari “Las
Provincias”, ha influït en la mentalitat
popular. La incidència continuada de la mentida en les ments populars, usant
l’autoritat de la lletra impresa en els periòdics i, fins i tot, l’autoritat
aliada amb la mentida d’algunes persones amb estudis eclesiàstics, han fet efecte en prou
individus de la societat valenciana. Per això, actualment, encara hi ha persones que dubten, sincerament,
sobre la identitat i sobre l’origen de la llengua.
*d-7) El partit polític “Unió Valenciana”, de Vicente González Lizondo, amb el fals argument que el valencià era una
llengua diferent de la catalana, arribà a aconseguir prop de quatre-cents mil
vots en les eleccions autonòmiques i municipals. És una cosa estranya que, per mitjà de demagògia,
s’arribe a aconseguir un poder polític tan important, fonamentat en la
immoralitat d’una mentida.
[e] Els arguments lèxics, fonètics i morfosintàctics que
avalen la unitat de valencià-català-balear són evidents i totalment científics.
Ens trobem, indubtablement, amb una llengua única.
*e-1) Un habitant de Vinaròs, valencià, i un d’Alcanar, poble veí ja
pertanyent a Catalunya, reconeix com a veritat incontestable, sense dubtar-ho, que parlen la
mateixa llengua.
*e-2) La gran quantitat de documents que produí la nostra llengua en els
segles XIII, XIV i XV corresponen a una llengua tan unificada que, difícilment, partint
de l’examen dels mateixos textos, podem saber si l’escrit és obra d’un
valencià, d’un català o d’un mallorquí. Les petites diferències actuals començaren a produir-se i a expandir-se des del segle XVI, quan començà a donar-se importància al
castellà, amb els Reis de la Casa d’Àustria. Va tenir el seu gran moment
aquesta realitat, després de la nostra derrota de la guerra de Successió, de
principis del segle XVIII, fins a l’actualitat.
*e-3) Els arguments contraris a la unitat de la llengua són ridículs i
fan pena, perquè són pura falsedat, falsedat que amaga interessos polítics que, en el futur, faran vergonya als
qui els han sustentat i que
han produït (i encara produeixen) molt de mal a la irrenunciable (i
imprescindible) recuperació de la llengua. És manifest que la Història demandarà
aquesta situació i en culparà els qui l’han generada, com a individus i com a
col·lectivitat.
[f] Com he apuntat en diferents
moments d’aquest escrit, eclesiàstics i gent molt unida a l’Església es compten entre els principals promotors
d’aquesta mentida que ha produït la divisió entre “catalanistes” i “valenciano-castellanistes”.
No és correcte anomenar-los simplement “valencianistes”, perquè,
normalment, amb aquesta denominació, volen crear un conflicte anihilador; volen
que el valencià, al capdavall, desaparega: “Divideix i venceràs”.
*f-1) Però, l’Església Catòlica, en terres valencianes, per a la seua
vergonya actual i, sobretot, històrica, arribarà tard i malament. El compromís contra
aquesta discriminació de la llengua en la nostra terra, contrària al Pla de
Déu, l’han assumit, especialment, altres de fora de l’Església, cosa diferent del que ha succeït a Catalunya i
a les Illes Balears, on l’Església Catòlica ha sigut conseqüent amb la
responsabilitat i amb l’actuació que li corresponia, de defensar la veritat, principalment,
en els ambients populars i traient la cara en moments difícils.
*f-2) Aquest deure no es pot esquivar, després de les determinacions d’un Concili
Ecumènic com el Concili Vaticà II i els documents posteriors que digirien la seua engegada, especialment,
en la litúrgia i en la catequesi. El Concili Vaticà II determinà que s’havia
d’usar la llengua vernacla o popular en tot el món. Discriminar-la és anar contra el Pla
de Déu. Vegeu “Gaudium et Spes”,
29.
[1] Aleshores, tingué lloc en lo que ara són les
Illes Balears i en el Regne de València.
[2] En el text original, “de mucha menor
importància”.
[3] En el text original, escriu “teorías” i hem considerat més adient
posar “hipòtesis”.