A continuació, plasmem la major part de la pàgina 58 fins a l'inici de la plana 60 de l'explanació, en la versió del 2018.
*h-4) Sant
Joan XXIII, en l’Encíclica “Pacem in terris”, en la seua Segona Part, amb el títol “Relacions entre els hòmens i els
poders públics en el si de cada Comunitat política”, desgrana els principis morals referents a les
lleis que es formen en les Comunitats o
Nacions. Entre ells, ens diu:
“L’autoritat no és
una força incontrolada; és, més bé, la facultat de manar segons la
raó... (...) la dignitat de l’autoritat
política és la dignitat de la seva participació de l’autoritat de Déu” (no. 47).
“Sempre que les lleis o
preceptes de l’autoritat estiguen en contrast amb l’ordre moral i, per tant, en
contrast amb la voluntat de Déu, aquests no tenen força per a obligar la
consciència, ja que ‘s’ha
de creure Déu abans que els hòmens’” (Act.
5,29); en aquest cas, l’autoritat cessa de ser-ho i degenera en abús. La llei humana ho és, en el
sentit que està d’acord amb la recta raó i, per consegüent, deriva de la llei
eterna. En canvi, quan una llei està en contrast amb la raó, es denomina llei iniqua; però, en aquest cas, deixa de ser llei i es
converteix en acte de violència”. (No. 46).- Cf. “Summa Theologica” de Sant Tomàs d’Aquino, Ia.-IIae, q. 93. Cf. Pius XII, “Radiomissatge de Nadal de 1944”, AAS., pp. 5-23, 1945.
No es pot confondre legalitat amb legitimitat.
Una llei, pel simple fet de ser llei[1],
no és legítima. ¡Quantes lleis injustes, no legítimes, iniqües, hi ha en el
món!
*[E] “¿No hi ha, en el mapa d’Europa i del món, nacions que posseeixen una meravellosa sobirania
històrica, nascuda d’una cultura i, tot i això, al mateix temps, estan privades
de la seua total sobirania?”, Sant Joan Pau II, a la UNESCO, el 2 de juny de 1980.
[i] La unitat i la indivisibilitat de la “Nación Española”, tal com s’ha encunyat a poc a poc i s’ha
promogut des de Castella, que és com consta en la Constitució Espanyola de
1978, se’ns presenta com un dogma indiscutible.
*i-1) Aquesta situació procedeix, en els seus primers moments,
d’un maridatge de dos senyors amb poders absoluts. Nosaltres vam contribuir,
de manera molt important i decisiva, a favor d’Isabel de Castella. Uns anys
després, però, va resultar que responia, ni més ni menys, que al que addueix
Sant Joan Pau II, és a dir, a haver d’acceptar el domini d’un poble
estrany a nosaltres, amb el seu desig de dominació unit als seus interessos.
En diferents moments de la Història, s’ha produït el vessament
de sang dels nostres avantpassats, a causa de la defensa dels nostres drets
polítics, econòmics i socials contra el poder del Rei i dels interessos del
poble castellà.
Al llarg d’aquesta explanació, en distints punts,
expliquem com s’ha produït (i com s’ha promogut) des de Castella el
concepte d’Espanya i de la seua unitat, en benefici dels castellans.
*i-2) La nostra unió amb Castella sempre ha resultat un
problema, el qual s’ha tractat d’esquivar cercant el presentar-nos uns suposats
interessos econòmics que tenia la unió. Però, en moments propicis, quan se n’ha
tingut consciència, si s’ha actuat amb sinceritat i amb veritat, s’ha
hagut de reconèixer que aquesta unió era fruit d’una ineludible capitulació
dels nostres drets, especialment, perduts des de la Guerra de Successió del
segle XVIII. Si hi ha hagut “pau”, en algunes etapes de la
Història, s’ha fonamentat en un irenisme evident o en la ignorància o en
la coacció. Cf. 4, *j-1. Sant Joan Pau II, UNESCO, 1980.
*j-3) Ens trobem, amb això, amb la constitució d’un
autèntic “Estat nacionalista dominador i centralitzador”, descrit per Pius XII en el “Radiomissatge de Nadal de 1954”, unit als plans d’incorporació, d’assimilació i
d’anihilament de la nostra cultura actual i històrica, gràcies a la qual tenim
el dret a la sobirania, com ho explica clarament Sant Joan Pau II en el seu
Magisteri.
Pius XII considera la realitat d’un Estat amb aquestes
característiques, nacionalista, dominador i centralitzador (en el
nostre cas, Castella-Espanya), com a “germen de rivalitats i incentiu de discòrdies, que no
serà mai suficientment rebutjada”. Cf. 4, *h-1)
anteriorment esmentat.
No podem oblidar els textos del Concili Vaticà II,
ni els d’altres Papes del segle XX. La situació de no respectar
convenientment els drets “de les nissagues de número inferior de membres”, “minories”, dins d’un determinat Estat, l’Encíclica
“Pacem in
terris”, de Sant Joan XXIII, ho qualifica de greu violació de la justícia.
[j] El
fonament de la cultura pròpia, com a constitutiu bàsic de la sobirania d’una
nació, amb el respectiu dret de llibertat i d’autodeterminació, ho
exposa i es refereix a ell, d’una manera especial, el Magisteri constantment
repetit de Sant Joan Pau II, en la UNESCO de 1980, el qual va ser
desenvolupat, amb més profunditat i amb més detalls, en el discurs a l’ONU, del
5 d’octubre de 1995. Cf. 22,
*[D].[e]-[f] i l’Apèndix dels textos, on es
pot llegir en el seu text complet.
*j-1) Entrem, amb sinceritat, en alguns dels principis de
Sant Joan Pau II en la UNESCO, del 2 de juny de 1980, en els
quals exposa una doctrina molt evident i exigent per a nosaltres. Ens diu,
entre d’altres proposicions:
“El que dic, pel que fa
als drets de la nació, els quals es fonamenten en la seua cultura, no és
fruit de cap ‘nacionalisme’ (que predica el menyspreu de les altres nacions
o cultures), sinó que ens trobem amb un element estable de l’experiència humana i de
les perspectives humanistes del desenvolupament de l’home.
Hi ha una sobirania
fonamental de la societat, la qual es manifesta en la cultura de la nació.
Amb aquesta sobirania, l’home és, al mateix temps, sobirà suprem. I, en
expressar-me així, pense, igualment, amb una pregona emoció interior, en les
cultures de tants pobles antics, que no han capitulat, quan s’han trobat cara a cara amb
les civilitzacions dels invasors, i continuen essent, per a l’home, la font del seu ésser
humà en la veritat interior de la seva humanitat”[2]
(no. 14).
*j-2) Recordem les diferents i nombroses nacions
que han accedit a ser estats independents a Europa en els segles XIX i XX. Pocs
d’ells poden presentar els valors culturals de la nostra nació confederal
(tan diferent de Castella), la qual va dominar al voltant del segle XIV la
Mediterrània, i la llengua catalana de la qual va ser la més important a
Europa, després del llatí, durant tres segles: XIII, XIV i XV.
[k]
L’Espanya unida que, possiblement, podríem acceptar, seria l’Espanya a
l’estil de la “Confederació Helvètica” o Suïssa. La “Confoederatio Helvetica” (així es titula, oficialment, en llatí) té moltes semblances amb la que ha sigut la
nostra Confederació de la Corona d’Aragó, durant la Història.
[1] Nota de la traducció. En el text original, "Una ley, por ser ley”.
[2] Nota de la traducció. Per a la part final
d’aquest paràgraf, hem recorregut al text que figura en el document “La
sobirania d’un poble, en el pensament de Joan Pau II”, publicat per “Catalunya
Cristiana”, el qual es pot trobar en la pàgina 194 de l’explanació.