Tot seguit, exposem des de la pàgina 52 fins a bona part de la pàgina 54, de l'explanació, en la versió del 2018.
*c-1)
Violència. Per exemple,
allò que va expressar Felip V en el Decret de Nova Planta de 29 de juny de
1707, referint-se als Regnes de València i d’Aragó. En aquest Decret de Nova
Planta, fonamenta els seus drets de possessió de nosaltres en la suposada
herència patrimonial, però fa esment d’una manera especial “el justo derecho de conquista que
recientemente han hecho de ellos mis armas”. Aquesta violència l’hem patida
en diferents moments i de diferents formes, al llarg de la Història i la seua
finalitat era la política assimilista del nostre Poble en favor de Castella i
del que tenia a veure amb Castella, regne que, sobretot, des d’aquest decret,
progressivament, es va promoure, principalment, amb la denominació “España” i “español” per al castellà, tant culturalment com en el
polític. La mateixa guerra civil del
general Franco, de 1936, amb els immensos sofriments i les destruccions que va
produir, va tenir, com un dels seus principals objectius, anihilar el
desig de sobirania de Catalunya i dels altres Pobles de la denominada, des
d’antic, Espanya. La cultura que naix a Catalunya, bàsicament, constitueix la
nostra realitat nacional.
*c-2)
Coacció. Ha sigut constant: si algú no sabia castellà, per
exemple, no s’era res, se’n reien i n’abusaven. ¡Les lleis que ens arribaven
del poder de Madrid propiciaven, per la prohibició de l’ús de la llengua
pròpia, situacions que ens coaccionaven i ens reduïen quasi a persones sense
drets!
Els
drets econòmics fonamentals en justícia han sigut i són una altra realitat per
al País Valencià, les Illes Balears i Catalunya. ¡Ens deixen sense
recursos per a atendre les nostres necessitats! I, després, ens endossen que
som administradors dolents.
*c-3)
La política assimilativa. Entre nosaltres, les lleis i les normes
que comencen a aplicar-se, d’una manera especial, des del segle XVIII,
continuen vigents i s’amplien en el segle XIX i en el XX i encara ho fan, en
molts aspectes, en l’actualitat, en la Constitució Espanyola vigent.
Vivim en una situació contrària als nostres drets i als nostres desitjos
de realització com a poble. Estem davant una exigència de justícia, la
qual demana la correcció i la superació de la política assimiladora. No oblidem
que Espanya
és tota la Península Ibèrica i que els seus pobles tenen dret a una realització
d’igualtat de drets, entre ells, el de la sobirania política.
Amb
les dues dictadures, la de Primo de Rivera
i, especialment, la franquista, es va voler posar a mil per hora el motor de
la destrucció de les nostres característiques culturals, immiscint-se, d’una
manera especial, fins i tot, en les activitats pastorals de l’Església
Catòlica, obligant a l’ús del castellà.
*c-4)
Partint d’una Constitució que vam votar, bàsicament, per a eixir de la
Dictadura de Franco, ens vam trobar amb uns primers articles que, en
definir el que és Espanya, es corresponen, literalment i tot, als
principis del feixisme dels anys anteriors i posteriors a la guerra civil.
*c-5)
Comproven com s’expressava Ramiro Ledesma, el fundador de les JONS. Míting a Valladolid. JONS: Antologia. P. 64.
“Sabemos que España es la primera nación
moderna que se constituyó en la historia… Pero si se nos dice que esas
justificaciones históricas no son suficientemente válidas, que contra esos
argumentos hay otros más firmes, entonces, camaradas, nosotros debemos en
efecto, abandonar ese campo de la historia y proclamar que en último y
primer término España será indivisible y única, porque nosotros lo queremos,
porque nos posee y nos domina la firme y tenacísima voluntad de mantenerla
única e indivisible”. Cf. Josep
Benet. Biblioteca Abat Oliba, 150. P.71.
La
Constitució Espanyola de 1978 ho expressa així:
Article
2n.: “La Constitución
se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e
indivisible de todos los españoles…”.
Se’ns
presenta el principi d’unitat. Quina unitat? Històricament, pur
domini i negació constant dels nostres drets, fins a convertir-nos en guetos subjectes al domini i als interessos d’una nació
que no és la nostra..., situació no acceptada pels nostres avantpassats
fins al vessament de la seua sang.
Des
de després de la Guerra de Successió, ens trobem convertits en l’Espanya
incorporada o assimilada per “justo
derecho de conquista que de ellos han hecho mis armas”. Som “espanyols” com a fruit d’una conquesta. Felip V. 1707.
*c-6)
El primer objectiu del Decret de Nova Plana fou l’administració de
justícia unificada en tota la Península, la qual s’havia d’impartir usant
exclusivament el castellà. ¡Quants avantpassats nostres foren enganyats
per jutges, advocats, fiscals, que usaven una llengua que ells desconeixien!
*c-7)
Bibliografia: Cf. Josep Benet. “L’intent franquista de genocidi cultural...”. Biblioteca Abat Oliva, 150. Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, 1995. 534 pàgines. Són impressionants els decrets
i els comunicats del poder estatal central, a més dels múltiples
documents procedents d’altres poders i de la premsa diària, que existeixen des
de la Guerra de Successió fins als nostres dies contra la nostra llengua i
contra la nostra cultura en general, és a dir, contra el que fonamenta la
Cultura del nostre Poble, base constitutiva de la nostra Nació.
*c-7)
Vicent Pitarch i Almela. “Llengua i Església durant el Barroc valencià”. Biblioteca Sanchis Guarner. “Institut de Filologia
Valenciana”, 382 pàgines. El mal actual
de l’Església valenciana ve de temps arrere. És de molt d’interés l’actitud
diversa de la societat valenciana, sobretot, eclesiàstics i nobles, quant a la
llengua, ja en temps dels Àustries (segles XVI i XVII).
Cf.
Ramon Haro i Esplugues. “Introducció i comentaris del sermó de Sant Blai de 1769, predicat a
Montaverner”. Mesures contra la nostra Nació
després del “Decret de Nova Planta”.
Actuació de diferents estaments valencians per tal de llevar la injustícia que
suposaven aquestes mesures.
*c-8)
Qüestionem la nostra manera d’actuar, seguint el que ens diu el Papa
Francesc. “Evangelii Gaudium”, 183.
“¿Qui pretendria cloure en un
temple i fer callar el missatge de sant Francesc d’Assís i de la beata
Teresa de Calcuta? Ells no podrien acceptar-ho. Una autèntica fe
-que mai no és còmoda ni individualista- sempre implica un profund desig de
canviar el món, de transmetre valors, de deixar alguna cosa millor rere el
nostre pas per la terra.
Estimem aquest magnífic planeta
on Déu ens ha posat, i estimem la humanitat que l’habita, amb tots els seus
drames i cansaments, amb els seus anhels i esperances, amb els seus valors i
fragilitats. La terra és la nostra casa comuna i tots som germans.
Si
bé ‘l’ordre just de la societat i de l’Estat és una tasca principal de la
política’, l’Església ‘no pot ni deu quedar-se al marge en la lluita per
la justícia’. Tots els cristians, també els Pastors, són cridats a
preocupar-se per la construcció d’un món millor.
D’això
es tracta, perquè el pensament social de l’Església és, abans que res, positiu
i propositiu, orienta una acció transformadora i, en aquest sentit, no deixa de ser un signe
d’esperança que brota del cor amant de Jesucrist (...), tant en l’àmbit de la
reflexió doctrinal com en l’àmbit pràctic’”.
