Caixa Rural de Torrent (del "Grupo Cajamar") menteix i manipula

Tot seguit, exposem el text d'un correu electrònic que he enviat hui a "Caixa Rural de Torrent", del "Grupo Cajamar".

****

<<Bon dia,

He fet totes les passes indicades per vosaltres, per a poder fer una gestió (afegir els darrers sis nombres de la carta de crèdit) i, tot i això, no em permet seguir a l'apartat següent: diu que no és correcte.

Altra vegada, demostreu que la banca online és una estafa.

I ho dic perquè també m'he passat amb Caixa Popular, àdhuc, fent els mateixos treballadors de l'entitat (¡i en l'oficina!), ELLS MATEIXOS, les passes que indiquen al client.

I, com que estic en grup de risc pel tema del Covid-19, vos reenvie aquest correu electrònic.

Sou uns mentirosos.

Atentament,

Lluís Barberà i Guillem 

C/ Dr. Sabater Fornés,16-2a

Alaquàs>>

2a part:

<<Un exemple més de "buenrollismo": "Del buen rollo a la hipocresía", com deia un apartat d'un article sobre com respondre a intents de manipulació externa d'una revista de psicologia cap al 2006>>.

4a part:

<< * "I ho dic perquè també m'ha passat">>.

****

1r. Diem que no tenim la clau per a entrar en el compte. Responen "No te agobies. Vamos a recuperarlas".

2n. Passem a "Recuperar contraseña de acceso a Banca Electrónica" i a indicar l'entitat (ací, la de Torrent, "Caixa Rural Torrent").

3r. Després d'un "¡Vamos allá!", demanen el NIF i veiem l'apartat "Últimos 6 dígitos de tu tarjeta de crédito, débito o prepago".  Un exemple de "buenrollismo".

4t. Escrius els nombres de la carta de crèdit, prems per a que vegen que no ets un robot i passem a "Recuperar contraseña". En el meu cas, la carta de crèdit caducava en febrer del 2022. 

5é. Premem en "Recuperar contraseña".

i 6é. Apareix una pantalla en què posa "Se ha producido un error

Los datos introducidos no existen o son incorrectos. Por favor, vuelva a intentarlo revisando la información que ha indicado". Açò també ens apareix, en fer la gestió per mitjà de l'ordinador portàtil cap a les 13h. del mateix dia.

Aleshores, ¿quins nombres havíem de posar? ¿No hem seguit les indicacions que havien escrit al client? ¿O és que, com deien castellanoparlants, en l'escola, pels anys setanta i huitanta del segle XX en el País Valencià, prenen els clients com si fossen "subnormales profundos"? (Era el segon insult més gros que es deia, en singular, després de "hijo de puta". Això també forma part de la cultura). Espere que no...

perquè,

7é. els bancs i les caixes, sense cap cèntim, se'n van al clot.

Nota: Hem fet les passes, amb el telèfon mòbil (i hem plasmat aquests set punts, amb l'ordinador portàtil) cap a les 12h50 del 17 de novembre del 2024.

Més notes: http://plomalliure.blogspot.com/2022/02/caixa-popular-bloca-targetes-bancaries_18.html.

Lletra a una amiga catalana

Hui, 15 de novembre del 2024, he escrit aquestes paraules a una amiga catalana, nascuda en 1948 i que ha rebut una educació matriarcal:

"Quant al tema de les inundacions, si jo fos un rei d'eixos que podien destituir, faria que dimitís el president valencià i el del govern espanyol. Ambdós, per lentitud i per haver deixat caure la gent.

Igualment, això també afectaria els batles que no haguessen actuat en línia amb recomanacions ecològiques, com és el cas del d'Aldaia (el poble on viuen els meus pares), on ja se sabia, de fa més uns vint-i-quatre anys, que el 60% del terme és zona inundable.

I el Comú d'Aldaia, amb el PSOE, havia aprovat la zona comercial Bonaire.

I en posaria un altre per a cada càrrec, dels que, com en algunes rondalles, ni se'n van de cacera, ni ho deixen per a demà.

En les narracions, els habitants del regne agraeixen un rei que escolta els qui li parlen, que s'interessa pel proïsme", trets que empiulen amb el matriarcalisme.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Pere Riutort i els texts litúrgics valencians, amb l'aprovació dels bisbes valencians i del Vaticà

Tot seguit, exposem de la majora part de la pàgina 122 fins al final de la plana 124 de l'explanació, en la versió del 2018.

 

*[B] Cal derruir l’obra del “frare mallorquí”.

Normativa a seguir per a “les versions i les adaptacions” a llengües vernacles, com en el nostre cas.

[b] Aquests textos dels il·lustrissims acadèmics no tindrien res a veure amb “els del frare mallorquí”, de qui s’havia de derruir “l’obra”, la qual era la culpable del conflicte. ¡Quines coses s’han de veure i s’han d’oir en aquestes terres valencianes!...

*b-1) La traducció dels acadèmics havia de ser tan extraordinària que calia que resultàs “totalment i tan sols valenciana, sense indicis de tenir res de català, ni de mallorquí, la comesa de la qual era aquesta, tal com expressà el president de la Comissió, el Sr. Ramón Arnau, en la premsa diària. Cf. Diari “Levante-EMV”, diversos escrits en gener del 2001. Com si, d’Argentina (o de Mèxic o d’Andalusia) estant, diguessen que farien una traducció d’acord amb la seua modalitat específica, la quan no tindria res de castellà[1]. Clarament: la quadratura del cercle.

*b-2) No he deixat mai de signar, perquè és veritat, que el treball de confecció dels textos litúrgics valencians no és obra meua, sinó de les dues comissions: de la Comissió de versions de tot el Domini lingüístic i la d’Adaptacions, la qual actua a València i per a València.

*b-3) Els “acadèmics” se’ns presentaren, al seu antull, amb una Comissió de l’Acadèmia per a traduccions litúrgiques valencianes, quan ja n’hi havia, editades en un magnífic llibre manual, “Llibre del Poble de Déu”, de 1600 pàgines, el qual conté els textos litúrgics sagrats més importants de la pràctica litúrgica de l’Església, segons la modalitat “vernacula Valentinorum”; a més, hi ha un extens “Cantoral popular” amb la seua edició musical i la secció “Pregàries en família, en grup, individualment”, a més d’altres elements molt útils.

Només faltava acabar l’adaptació dels textos encara no publicats, seguint els principis aprovats anteriorment pels Bisbes, segons he expressat als “Acadèmics” en diferents comunicats que els he adreçat. Quant a això, naturalment, la responsabilitat competeix a la mateixa Església, no a uns acadèmics polítics pel seu compte. ¿En quin lloc del món hauria succeït això, o siga, que una entitat civil assumesca una comesa eclesiàstica de tanta importància? Consulteu els cànons 1381 i 1375 del CIC, els quals presenten el càstig d’una pena canònica.

*b-4) Tot cal que estiga d’acord amb la norma que se’ns va proposar i que s’imposà per a les adaptacions, en 1966, el “Consilium ad exsequendam constitutionem de Sacra Liturgia”, tant per a les Illes Balears com per al País Valencià. Aquesta norma consisteix que s’ha de canviar tan poc com es puga, partint dels textos ja aprovats per a tot el Domini Lingüístic.

*b-5) Aquest permís oficiós l’obtingué en 1966 el responsable de versions litúrgiques, monsenyor Narcís Jubany, aleshores Bisbe de Girona. A partir del moment en què s’havia de fer unes mínimes adaptacions, segons el permís de la Santa Seu, tant per a les Illes Balears com també per al País Valencià, no necessitaven una aprovació nova i oficial de la Santa Seu, sinó que bastava el vistiplau d’aquestes adaptacions, de part dels Bisbes respectius del País Valencià o de les Illes.

L’adaptació s’ha menat a cap partint d’aquest principi, tant per a la modalitat balear, com per a la modalitat valenciana. Així consta en les primeres pàgines de les edicions valencianes i balears.

*b-6) Les tres modalitats de llengua que contemplem (català, valencià i mallorquí o balear) no estan tan diversificades per a donar pàbul a les disquisicions de persones, la majoria de les quals presenten aquestes petites diferències, entre els valencians, com a excusa per a la seua no acceptació de la llengua del seu propi Poble, o bé, en alguns casos, com a manifestació d’un orgull demencial de creure’s importants, el qual no respon a la veritat. “Els valencians volem uns textos litúrgics exclusivament valencians” sembla que volen exigir.

¡Si, després de cinc-cents anys de patir una dinàmica de destrucció i, àdhuc, d’anihilament, encara ens trobem amb una llengua molt unificada i viva per a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears! Compareu-lo amb la divisió dialectal existent en l’alemany o en l’italià. Passa que, entre nosaltres, la llengua només ha pogut ser ensenyada en les escoles, de fa uns pocs anys ençà. Anteriorment, les lleis procedents de Madrid ho prohibien taxativament. ¡Aquesta llengua havia de desaparèixer!

[c] Jo mateix, amb la confecció i amb l’edició dels textos litúrgics, he sigut ¡“apallissador” de l’Església!.

*c-1) Que jo vaig ser, amb el meu treball, apallissador de l’Església valenciana, com així consta en una entrevista al president d’aquesta Comissió Acadèmica per als textos litúrgics valencians, “i només valencians”, el Sr. Ramon Arnau, tal com apareix en el Setmanari “Paraula” del 24 de juny del 2001 i en entrevistes del diari “Levante-EMV”. Però la veritat és que, qui ha sigut apallissat, sóc jo mateix i altres persones que han patit les ires d’aquesta gent, que no sé com cal qualificar-la.

*c-2) “¿Un mallorquí fent lliçons als valencians?”. ¡Això, mai! ¡Si no hi ha cap mallorquí apte per a ser bisbe a les Illes Balears!... Per això, es diu, de València estant, que “els bisbes valencians hem d’anar-hi, a exercir de bisbes”, ”Aquelles illes existeixen eclesiàsticament com a sufragànies valencianes, per enviar a ser-hi bisbes, sobretot, als bisbes auxiliars valencians”.

¡Quant d’orgull! ¡Com menyspreen i no accepten “els altres”, encara que se sacrifiquen per ajudar-los! ¡Quant de patiment m’ha suposat aquesta actitud, la qual he patit tants anys i encara la sofresc, perquè continua!...

 

*[C] La Comissió Valenciana oficial per als textos en llengua vernacla de les Diòcesis valencianes va realitzar el seu treball d’adaptació totalment d’acord amb la normativa de l’Església.

[d] La Comissió valenciana oficial per a les Adaptacions fou constituïda el 12 de novembre de 1973, després de ser creada per un decret de l’Arquebisbe metropolità, en nom de tots els Bisbes valencians, el 18 d’octubre de 1973. Decreto de Presidencia, Boletín Oficial del Arzobispado, 1973, p. 836.

*d-1) Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor i Mn. Vicent Sorribes foren anomenats membres tècnics en valencià de la Comissió per a les adaptacions del text. També hi foren anomenats els senyors Adlert i Casp, els quals sempre van ser convocats a les reunions, malgrat que, a partir de la reunió segona, digueren que renunciaven a formar part de la Comissió.

Vaig ser elegit President de la Comissió valenciana d’Adaptacions, en primera votació, d’acord amb el que disposava el Decret d’Erecció de l’esmentada Comissió i atenent a les normes que ens proposaren de la Santa Seu estant per als textos valencià i balear.

*d-2) També foren membres de la Comissió de textos els delegats de cada una de les diòcesis, especialment, els presidents de les Comissions diocesanes de Litúrgia de cada Diòcesi. Aquestes Comissions de Litúrgia són diferents de la Comissió per als textos litúrgics en llengua vernacla, ja que aquesta Comissió tradueix o adapta els textos litúrgics oficials, mentre que les Comissions de Litúrgia tenen una finalitat bàsicament pastoral.

*d-3) La Comissió oficial per als textos valencians, en primer lloc, va aprovar les normes gramaticals a seguir i, progressivament, acceptà l’adaptació lèxica al valencià més popular, partint del text que constava en la versió de tot el Domini Lingüístic, la qual tenia (i té) l’aprovació oficial, sense discussió, de l’Església en els seus organismes de la Santa Seu i de la Conferència Episcopal.

*d-4) En la Comissió valenciana d’Adaptacions, hi hagué vint-i-tres sessions, segons consta en les Actes Oficials. Anticipadament, aquestes sessions van ser preparades conscienciosament per cada un dels membres de la Comissió valenciana, proposant i discutint els canvis per a la “valencianització”. Aquesta preparació meticulosa i gènesi de les adaptacions consta en l’Arxiu de la Comissió, ja que s’han conservat tots els documents.

*d-5) Així, amb un treball molt seriós i responsable, es va presentar el resultat als bisbes valencians, els quals dedicaren dues sessions específiques al seu estudi. Fou aprovat, el resultat del treball d’adaptació de la Comissió per als textos valencians, de part dels bisbes valencians, definitivament, el 29 d’octubre de 1974, després d’una sessió llarga i reflexiva que va durar quatre hores.

En primer lloc, es van discutir i s’aprovaren de part dels Bisbes, les normes gramaticals seguides. Són les mateixes normes amb què està redactada la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”. Difícilment, es podia usar una normativa més valenciana, la qual era l’acceptada pràcticament per tots.

---

[1] Nota de la traducció. Podríem continuar i afegir (encara que no figure en l’original), “i sí d’argentí, de mexicà i d’andalús, respectivament”.

Diàleg entre amics, amb Ricard Jové Hortoneda (1929)

Bon vespre,

Ahir, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), ens féu aquest comentari:

"Bona tarda, Lluís,

He llegit el que fa memòria del Pare Abat de Montserrat, (...), i m'han vingut a la memòria els anys del franquisme, en què el visitàvem un parell de vegades l'any, i passàvem uns vint o trenta minuts parlant amb ell. Sortíem abrivats, era una persona sàvia. 

En una certa ocasió que hi vam anar a fer una trobada de treball, al Monestir, hi vam passar dos dies i una nit, ens van invitar a sopar a tots amb la Comunitat. 

Enyoro aquells temps de lluita. Ho podia fer, ara no puc fer res, però tu i uns quants més m'ajudeu a entretenir la vida i a viure noves experiències. 

Moltes gràcies!!!!".

Després de llegir-lo, anit, li responguérem:

"Bon vespre, Ricard, i gràcies pel teu escrit, molt sucós,

Afegiré que, amb persones com tu, aprens moltes vivències que no ixen en els llibres, ni en Internet i que, igualment, ajudeu molt als catalanoparlants més jóvens.

Amb el temps, he pogut veure que les persones que, quan començà la guerra, tenien deu anys o més, són molt més democràtiques i obertes que les que ho feren després de la contesa. En eixe sentit, entre el 2009 i el 2013, fiu molta amistat amb persones d'eixa època (1918-1926) i algunes m'han deixat empremta. N'hi hagué que també visqueren després del 2013.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís".

Lletra a Guillem, batle d'Aldaia (l'Horta de València), en relació amb les inundacions

Bon dia, Guillem,

Com que ens coneixem de fa molts anys ençà, t'escric pel nom amb què et presentaves.

Tot seguit, et plasmaré unes qüestions:

1) L'abat Aureli Maria Escarré i Jané, del Monestir de Montserrat, en 1949, deia a uns jóvens que fessen pàtria (Catalunya), no partit ("Feu pàtria, no política. Notareu que feu política, quan us dividiu"). ¿Posaràs el sentiment de pertinença a la terra (Aldaia, això és, el poble on manes, a la comarca de l'Horta de València i al País Valencià) per davant del partit (el PSOE) i de les decisions que es prenguen en els despatxos del govern espanyol i sense passar ells per terres valencianes (o molt tard), com enguany?

2) ¿Te'n recordaràs de Catalunya, no solament ara, quan n'han aplegat molts catalans (ben prompte, abans que militars, a Aldaia, com també bascs), sinó, igualment, després de l'ajuda? ¿O, en acabant, es traduirà en un "¡Por ahí te pudras!" i en actituds en pro de qualsevol política "A por ellos, oé" (com vespres del referèndum d'independència en Catalunya) i de molt de futbol, falles, flamenco, "Visca el Crist dels Necessitats!" i, òbviament, d'eixe "buenrollismo" que t'ha acompanyat com també al primer ministre espanyol actual, a Ximo Puig i a l'anterior president del govern d'Espanya i que no és propi de les cultures matriarcalistes, com ara, de la valenciana?

3) En març de 1958, després de la riuada de 1957, Martí Domínguez i Barberà vingué a dir que calia anar més enllà de l'estoreta velleta i tocà els peus en terra. Un poc després, li costà el càrrec (https://ca.wikipedia.org/wiki/Mart%C3%AD_Dom%C3%ADnguez_i_Barber%C3%A0). ¿Preferiràs fer com ell i, així, fer costat al poble o deixaràs caure els habitants i els qui participaran en la recuperació de moltes poblacions valencianes? Hui, ma mare (nascuda en 1943) m'ha dit que, en el Carrer Sant Antoni (on viuen els meus pares i on vaig estar fins a la primavera del 2009), hi aplegà a haver 1'5 de tarquim, fet que, ni de bon tros, no havia ocorregut en la riuada de 1957.

4) Tu i el PSOE local, ¿esteu disposats a reconéixer que la zona comercial Bonaire rebé l'aprovació del vostre partit i del Comú d'Aldaia, tot i reports i suggeriments d'ecologistes, àdhuc, d'Aldaia? Ho dic perquè és més fàcil carregar el mort al PP o a l'obrer de la cançó "El Miquelet de la Seu" que acceptar-ho. I, si vos en presenten un altre, et limitaràs a dir "Un report realment interessant"?

I 5) ¿aprofitareu els representants del govern municipal els noms de les poblacions d'on provenen els voluntaris i les ajudes, per a crear vincles de germanor, una idea, al meu coneixement (segons una lectura en el 2013), del general Eisenhower, qui fou president dels Estats Units? 

Com hem pogut veure, l'altruisme cap al País Valencià, fins i tot, ha vingut de la Catalunya Nord. I, per part de molts valencians, hi ha hagut agraïment cap als catalans. 

Al cap i a la fi, no sols som germans de llengua, sinó que la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana és matriarcalista.

Finalment, dir-vos, als aldaiers, que, per part meua, continuaré en relació amb moltes persones d'Aldaia i d'altres indrets.

Avant les atxes.

Atentament,

Lluís Barberà i Guillem 

D'Alaquàs (l'Horta de València) estant.

Paraules que m'han escrit de Catalunya estant, ahir i hui:

"Molts ànims i molta força!", Jaume Piquer Jordana.

"Un abrazo y mucha fuerza", Teresa Arjona Díaz.

"Avant les atxes i molta força per als teus pares", Rosa Rovira.

Paraules de Daniel Gros, en un missatge del 12 de novembre del 2024:

"No tenir pressa i escoltar... Escoltar! Fer un dol reposat i intel·ligent per a mesurar una reacció madura i creativa per, quan sigui el moment de fer, entrar la política, la justícia i l'empatia amb la gent!

Una abraçada a la mare Lluís!".

Lletra a un amic català, resident en Brasil i molt obert, sobre les inundacions

A migdia, un amic, Tonet, m'ha enviat un missatge:

"Molt bon dia, Lluís,

M'agradaria saber la teua opinió sobre la gestió de la catàstrofe per part del govern del País Valencià i del govern central. 

Avant les atxes.

Una forta abraçada!!".

****

Bon dia, Tonet, 

Indistintament dels partits que hagen governat part d'aquesta legislatura autonòmica (PP i VOX) o bé estatal (PSOE, amb el suport de partits catalans, valencians, de les Illes Balears i del País Basc), la cosa va més enllà de dretes i esquerres.

En eixe sentit, en línia amb el joc que té molt a veure amb les relacions i amb la presa de decisions (parle de volar un catxirulo, un estel), quan, sense la meua intenció, es trenca el fil, córrec a pel catxirulo, perquè no vull que es trenque i que calga comprar-ne un altre.

En canvi, el PP valencià i el govern espanyol l'han deixat anar a la sort del vent.

Igualment, hui he comentat a un veí de la finca sobre la riuada de 1957: el govern espanyol no posà ni un cèntim (ni un cèntim!, com sona) en la recuperació de la ciutat de València i de les altres poblacions afectades. Això, m'ho havien dit, més d'una vegada, els meus pares (qui encara viuen).

El veí m'ha respost que sí, que així fou: ni un cèntim!

Aleshores, li he afegit: 

"— Si això ocorre en Madrid o en Valladolid, el govern espanyol es mou immediatament".

I ell m'ha adduït.

"— I, si és en l'estranger, ja veus Pedro Sánchez enviant unitats militars i ajuda".

Llavors, li he dit:

"— Però açò no és Castella. Els valencians no vivim en terres castellanes".

És un veí molt obert i amb bona empatia.

El president valencià, l'espanyol i el del PP estatal són castellanistes i els la bufa lo que passe en terres catalanoparlants, si no és per a explotar-les i per a tractar d'anul·lar lo vernacle, lo que té a veure amb la llengua catalana, amb lo que no és castellà i que fa segles i segles que és propi d'ací.

Hui he captat que, de Perpinyà estant, s'han mobilitzat per ajudar als valencians.

Encara no he llegit cap article, ni cap notícia procedent de terres històricament vinculades amb el Regne de Castella (per exemple, de Castella la Manxa, de Madrid, d'Extremadura i de l'Andalusia latifundista i de las peonás i d'anar al bar i esperar la solidaritat de terres catalanoparlants).

El batle d'Aldaia (on viuen els meus pares, de la comarca de l'Horta de València) ha posat que se n'ha anat a Madrid a parlar amb el govern.

¿Per què no s'ha mobilitzat Pedro Sánchez el primer dia? Ha aplicat lo que deia Íñigo Errejón (de Podemos i, després, de Sumar ) en el 2019, sobre el tema de Catalunya: "Me pilla lejos".

Només cerquen el vot i que continuem submisos mentalment i culturalment, que els donem un vot a canvi de res.

Ma mare, diumenge, em digué que el poble d'Aldaia (on viuen, dels més afectats) no havia aparegut ni un segon en la tele, ni se n'havia fet referència.

(...) Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Notes: Hui, 7 de novembre del 2024, he pogut llegir un article en el diari valencià "Levante-EMV", en relació amb el petit comerç dels Nàssio (Aldaia), en el barri on visquí fins al 2009, i amb algunes paraules d'Empar Folgado, tinent de batle del poble, del PSOE.

No posa ni una paraula indicant que la zona comercial Bonaire (inundada i que el president valencià Mazon fou de les primeres que tractà de salvar, amb l'ajuda dels voluntaris) rebé l'aprovació del govern local (del PSOE).

Jornalisme vergonyós.

****

El 8 de novembre del 2024, Daniel Gros, de Catalunya, ens envià aquest missatge: "La meva solidaritat emocional als qui ho han perdut tot.... (...).

Molta força als teus pares Lluís!!".

Gràcies, Daniel, per les teues paraules.

El 9 de novembre del 2024 veiérem que, més de setanta-dues hores abans, un català,  Modesto, havia escrit açò en el seu mur de Facebook:

"Avui, aquí, Almenar, recollida d'aliments, productes de neteja personal, etc., etc., pel País Valencià, València i rodalies. Molta afluència i col·laboració. 

La mestressa i jo hi hem posat el granet d'arena. Em sento satisfet de fer-ho.

Ànims, que els necessitareu.

Una abraçada des de Catalunya".

Respostes sobre les inundacions en el País Valencià a dos amics de Catalunya i a un valencià

Hui, de matí, he vist que Daniel Gros, adés, m'havia escrits aquest missatge:

"— Molts ànims, Lluís, per aquesta tragèdia que viviu al País valencià i, sobretot, la pitjor tragèdia és tenir incompetents que us governin!!".

Aleshores, li he comentat  "Gràcies, Daniel, per tot, i bon dia,

No he pogut evitar el plor. Em passí quasi quaranta-huit hores seguides sense poder parlar amb ningú dels meus pares. Hi mancaren uns minuts.

Tot i això, el fet que el telèfon mòbil tingués relativa cobertura per a Internet (amb l'ordinador portàtil, suara, és impossible) i que estigués bé, m'ha permés poder accedir a la realitat, contactar amb alguns familiars i amb uns quants amics i traure un poc de ferro al tema. 

Continuaré ajudant els veïns i els qui conec i a qui puga, com més fàcil em resulte. 

He pogut parlar i escoltar familiars i amics que viuen en zones pitjors que en el meu poble. Ho sentia com una obligació moral, perquè no em remogués la consciència: de vegades, m'han fet costat i m'han aplanat un dia més agradable.

Quan vosaltres heu passat eixes calorades semitropicals, més d'una vegada, dic als més pares:

'— Quina sort que ací no passe igual!'".

Cap a migdia, copses que Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929 i que ha conegut una guerra i una postguerra, amb tot lo que això suposa), hui t'havia enviat un correu electrònic:

"— Bon dia, Lluís, una abraçada,

Entremig de tanta destrucció i desgràcia, és reconfortant de rebre aquestes espurnes de claror de familiars i amics d'aquestes terres vostres, acreditant que esteu bé, la qual cosa no treu la gravetat d'aquesta DANA, que jo li dic un diluvi localitzat. 

Pots estar segur que més que mai em sento solidari amb tant de dolor i desolació com esteu patint: uns, molt directament; els altres, potser, amb una mica més de distància. 

I, quan dic 'solidari', des de la meva butaca mirant la televisió, em fa una mica més de pena,, perquè se'm fa més evident el desori.

No sé si és l'emoció, la tristesa o l'edat, o totes tres coses alhora, Lluís. Però, de tant en tant, pico tecles que em fan anar de bòlit. 

Deia que se'm fa més evident el desori que us ha quedat a tots els valencians. Sí que conhorta veure aquesta reacció dels joves valencians acudint en massa amb eines i coratge a ajudar als seus veïns, netejant fang, escombrant l'aigua, retirant mobles i ensers destruïts per la força de l'aigua...

M'emociona i m'hi sento totalment identificat. Ara caldrà que actuin les màquines per a retirar tants vehicles destruïts que impedeixen acudir amb més efectivitat en auxili i suport a tots els afectats. 

Lluís, t'agrairé que, en els pròxims dies, ens vagis tenint al corrent de la recuperació i confio que la força moral no us abandoni mai per a poder sortir d'aquesta maltempsada tan col·losal. 

Una forta abraçada!!!!"

Tot seguit, li plasmes aquestes paraules:

"— Gràcies, Ricard, pels teus escrits, i bon dia,

Els publicaré i els compartiré per Internet.

No sóc de reportar sobre temes així, sinó més bé d'encoratjar per mitjà de l'esperança i de tocar els peus en terra, les dues bandes del meu joc preferit: volar un catxirulo.

Nogensmenys, sí que et diré que, ahir, de vesprada, una cosina (qui viu en el mateix poble que jo) em digué que estaven bé.

No és l'edat. Per això, t'adjunte unes paraules que he escrit hui a un català, de bon matí, Daniel Gros (...).

Abans de les 11h, he baixat a omplir un poal d'aigua que pose a disposició de la dona que neteja la finca. Hi havia una veïna netejant el pati. 

Li he proposat omplir eixe poal i garrafes grans d'aigua. Ho ha acceptat i, entre ella i jo, hem estat una mitja hora dedicats a això. Més de sis marraixes de deu litres si fa no fa. I encara n'hem deixat unes quatre. 

Un veí del costat ens ha dit que, en Aldaia, la coordinació derivada dels polítics del Comú era nefasta i que, en canvi, en Alaquàs (on visc), bona del primer moment ençà: 'Tu fes això; tu, allò...' i en grup.

Al capdavall, hem acordat deixar que altres veïns també s'impliquen, perquè tots vivim en la finca, i demà contactar amb els administradors (unes dones molt obertes).

Avant les atxes.

Una forta abraçada".

A més, t'adduiré que, en aquests dies i en situacions així, capte que l'arquetip del rei (és a dir, el simbolisme ancestral de la figura del cap d'Estat, sia un monarca, sia un comte o una princesa que porta un principat, com, fins i tot, hi ha en rondalles tradicionals i vernacles en llengua catalana), reflecteixen que el narrador transmet missatges interessants per al dia rere dia:

1) el rei que escolta els consells, els súbdits, els vassalls i la població de l'estat que governa,... és estimat pels habitants,

2) els habitants acullen bé un polític (la reina, si és qui encapçala el territori) que siga just, de bon cor, sincer, que no faça ostentació, ni favoritismes, que aplique allò de "Paraula de Rei no pot mentir", que visite els pobres i els necessitats, que no tinga la fal·lera de declarar la guerra als països veïns, ni al poble,

3) que estiga obert a persones de totes les edats,

4) que estime la terra i, per consegüent, els xiquets, les dones i, àdhuc, les velletes (quan se'n va a la guerra, diu que cuiden el xiquet i la mare, o siga, la maternitat),

5) que visca per a la política al servici de la gent, no de la gent amb intenció de viure ell de baldraga, ni de dedicar-se a la cacera o a les relacions sexuals amb moltes dones (visita de prostíbuls) i, així, que repartesca els tributs rebuts, amb intenció de millorar el futur del territori i les relacions internacionals,

6) que no delegue de les funcions de l'Estat, però que no siga agressiu, ni poca-solta

i 7) ni apareix la figura del polític políticament correcte (dóna molta importància a les normes i, sovint, estan pròxims al fanatisme), ni a sotmetre els altres als seus capricis.

Així s'explica per què, quan aquest personatge de les rondalles és obert i desenvolupa aquest arquetip més centrat en els altres que en mirar-se el melic, les collites són abundoses, hi ha fecunditat, augmenta la població i la bonesa fa acte de presència en la vida quotidiana.

Finalment, en més d'una narració vernacla, un rei autoritari mor i el seu fill, qui el substitueix, és un home noble, íntegre, de bon cor i que procura ser just amb tots i guanyar-se'n la simpatia, i... comencen a fructificar els camps i a nàixer més xiquets (qui representen l'esdevenidor).

Nota: Agraesc els missatges de suport que hui he rebut del valencià Vicent Pla, de Benigànim, qui m'ha posat "Moltes gràcies pels missatges dels amics catalans donant-nos ànims als valencians. I també cal agrair a tota la gent (i molts són jóvens que van voluntaris a ajudar-vos). 

Gràcies a tu".

I li hem comentat "Gràcies. Ho posaré en una entrada que faig".

Recomanacions de lectura en relació amb l'arquetip del rei: 

"El príncep", de Maquiavel, per a captar l'estil que predomina en la política europea.

"Educació del príncep cristià", d'Erasme de Rotterdam.

L'encíclica "Als pobles beligerants i als seus governs", del papa Benet XV (escrita en 1915).

I, per descomptat, moltes rondalles anteriors a 1932 de la tradició vernacla vinculada amb la llengua catalana.

Dos amics amb el suport de molts jornalistes catalanoparlants i de terres valencianes

Bon dia, 

Entre 1979 i el 2011, el PSOE manà en Aldaia (l'Horta de València) amb majoria, quasi sempre, absoluta (1983-1995 i 1999-2011). 

En la tardor del 2000, hi hagué una inundació que blocà els tres ponts i la policia local avisà cap a les 3h de la matinada.

Cap a les 12h, ja hi havia obert el pont més nou i més pla (el que connecta amb les Encreullades).

Bonaire rebé l'aprovació del govern local, del PSOE, però no de col·lectius ecologistes. Afegirem que hi ha un refrany popular que diu "Vora al riu, no faces el niu" i que el 60% del terme municipal esmentat és zona inundable.

El primer ministre espanyol actual i el batle d'Aldaia (a qui conec, poc o molt, del 1989 ençà) són políticament correctes. La informació del Comú d'Aldaia a la població (per Facebook), primerament, en castellà. I, si no, la principal.

El primer ministre espanyol actual no està per fer-se càrrec de la Generalitat Valenciana, això és, per aplicar una mena de 155 per al País Valencià, zona no precisament nacionalista, ni independentista. 

En la segona meitat dels anys noranta, algunes vegades parlí amb el futur batle d'Aldaia (em referesc a l'actual) i un dia li diguí "Guillem: no m'agrada que em vingues amb mentiretes, perquè un dia serà veritat i no et creuré".

I és que Aldaia no depén només del color de la Generalitat Valenciana (a hores d'ara, governada pel Partit Popular), sinó, sobretot, d'un fet real: els valencians, tradicionalment i culturalment, no som castellans, no hem sigut part del Regne de Castella. De fet, algunes persones de més de huitanta anys, més d'una vegada, m'han dit que, com que l'Estat no ajudava després de la riuada de 1957, durant molts anys, en cada lletra (correu ordinari), cada valencià hi afegia un segell de 25 cts.. I és que, com se sol dir, el gos no mossega la mà de l'amo. 

Igualment, Guillem, vull recordar-te que, en el 2019, et demaní per a l'estudi sobre els Sants de la Pedra. Em respongueres que en què podies ajudar-me... I tot fou un formalisme que no passà de paraules boniques, com ara fa el teu company de partit, Pedro Sánchez. 

Finalment, escriurem que, si els fets haguessen esdevingut en terres castellanes, com ara, en Madrid o en Valladolid, serien altres calces.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

****

Nota: Nasquí en Aldaia en 1971, hi vaig viure en el Carrer Sant Antoni fins a maig del 2009, quan em mudí a Alaquàs, població veïna on nasqueren els meus avis materns.

A partir de la creació de l'emissora municipal "Aldaia Ràdio", durant unes temporades, feia de cap d'un programa relacionat amb la "CEVA" ("Coordinadora ecologista veïnal d'Aldaia i Alaquàs") junt amb un tecles del col·lectiu, molt obert i pacient.

Comentaris sobre les inundacions de fa poc en Aldaia i en Alaquàs

Escrit enviat hui a un català, qui ens havia fet una qüestió sobre el tema, en relació amb aquestes dues poblacions de l'Horta de València.

<<Bon dia, Jordi (*), i gràcies per interessar-te,

Pel barri on visc, d'Alaquàs (a uns 6km de la ciutat de València), prou aigua, més que mai, segons he pogut oir. A més, acompanyada de fang.

Hui, si vas pel mig del carrer, sec. Si vas per les bandes interiors de la zona asfaltada, fang (en molts llocs).

No ha sigut pluja, perquè tinc bona oïda i no era torrencial, ni de riuada. 

Passa que n'ha baixat molta de l'interior del País Valencià.

Suara, he parlat per telèfon amb un ecologista que viu en el mateix poble que els meus pares (Aldaia, també a uns 6km de la ciutat de València) i m'ha dit que molts carrers eren rius i que, unes paraules que ahir, de nit, em deia mon pare ("Metre i mig d'aigua en la planta baixa", en el centre històric), podien ser certes.

A més, m'ha confirmat que Aldaia (on viuen els meus pares) és un poble que té inundable el 60% del terme.

Avant les atxes.

Una forta abraçada>>.

****

(*) El nom és fictici.

Converses amb Pere Riutort sobre l'educació i les dones de Mallorca

Bon dia, 

Tot seguit, exposem sobre la dona en les Illes Balears, a partir de converses amb Pere Riutort, de què conserve els originals, bé en diaris personals, bé en fulls:

****

24 de desembre del 2019:

"Les dones, en les Illes Balears, estaven en superioritat.

Així com, en la península, hi havia un 15% d'alfabetització de les dones de poble, en canvi, era un 60% en les Illes Balears".

****

18 d'abril del 2020:

"A Mallorca, com a Catalunya, hi ha hagut escoles femenines, congregacions femenines dedicades a l'educació de la dona, perquè no podia.

Els xics, fins als set anys, a les monges; les xiques, totes: faenes de casa, catecisme.

'Filles de Maria' (associació de Mallorca). Les dones eren mares cristianes.

A Mallorca, es van crear onze congregacions de monges. Unes 'Mares de Teresa de Calcuta'. Totes tenien escoles: cent vint anys a Petra. 

S'encarreguen d'educar, sobretot, les dones.

En 1900, a Mallorca, el 60% de les dones estaven alfabetitzades. Això es devia a les dones. En una llengua que no era la seua".

****

31 de gener del 2021:

"A Mallorca, es fundaren onze fundacions de dones.

A València, hi ha hagut alguna cosa, però en un grau molt menor que a Catalunya o a Mallorca, de fundacions religioses per a pobres. I, ací, bastant menys".

"L'any 1939, el 49% dels valencians eren analfabets [en castellà]".

****

Pere Riutort Mestre (1935-2021), per telèfon.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem 

Alaquàs (l'Horta de València)

22 d'octubre del 2024 

Pere Riutort, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i la traducció "ex novo" de la Comissió

 A continuació, plasmem de la pàgina 119 fins a part de la plana 122, de l'explanació, en la versió del 2018.

[e] Altra vegada, parem esment als centres eclesiàstics de formació del Clergat i en la necessitat de comptar amb els recursos pastorals adients:

 

*e-1)  Si, en els Seminaris, no han après la llengua pàtria, la llengua dels avantpassats, “dels pares”, segon el cànon 249 del Dret Canònic, “accurate”, és a dir, amb tota dedicació, per mitjà d’un estudi teòric convenient i a través d’un ús de la llengua pròpia i històrica com també d’un ús de la llengua pròpia i històrica en la pregària i en els estudis eclesiàstics amb les seues respectives classes i, a més, és imprescindible que, progressivament, es produesquen les edicions necessàries per a la catequesi i per a la pregària litúrgica i personal. Són bàsics per a tot el Poble de Déu els elements indispensables per a la lectura de caràcter cristià i per a l’estudi i que arriben a mans de tots.

Si això no es fa realitat, no es complirà la greu obligació moral que té l’Església valenciana “de defensar, restaurar i perfeccionar” l’ús de la llengua pròpia del seu Poble i formar unitat entre ambdues realitats: Poble i llengua. Cf. “Gaudium et Spes”, 58, i “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”.

Ací, ens manquen entitats, com les que actuen a Catalunya o a les Illes Balears, que treballen a favor de l’ús de la llengua en l’Església. Si no les tenim, difícilment podem pensar en la valencianització de l’Església.

*e-2) El clergat valencià, educat en el Seminari metropolità, en una total ignorància, amb menypreu i, àdhuc, amb odi a la llengua pròpia, la de les seues famílies, la dels seus avantpassats, la de la seua nissaga, entre els anys 1939-1969, ha sigut fidel, en aquests darrers quaranta anys, en una proporció important, majoritària, a aquest desconeixement i, fins i tot, a aquesta aversió, que se’ls va inculcar i se’ls imposà en el Seminari.

*e-3) Sembla que el clericat valencià o bé no sap llegir, o bé no entén el que diu el Concili Vaticà II: “Discriminar una llengua va contra el Pla de Déu”. “Gaudium et Spes”, 29. Això comporta una greu obligació moral.

Més bé, sembla que consideren: “En el Seminari Metropolità de València, ens formaren com a persones de prestigi, perquè ens van induir a abandonar l’ús de la ‘indocta’ llengua dels nostres avantpassats, de la nostra terra valenciana i aprenguérem, en la nostra ment i, sobretot, en el nostre cor, a menysprear i a ignorar aquesta llengua, la qual usen, en els pobles, ‘els llauradors’ incultes. En el Seminari, aprenguérem, com a ‘persones cultes’ a defensar i a usar, exclusivament, ‘la llengua vernacla oficial espanyola’, la qual va constituir l’Imperi Espanyol i res més”.

*e-4) Aquesta manera de pensar i d’actuar és un fet, tot i que els documents civils, com ara, la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià” ens diu que és “la llengua històrica i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya d’identitat”. Si, després d’aquesta asseveració, els sembla poc digna de consideració als preveres i als religiosos valencians la llengua pàtria, no sé com s’ha de qualificar la ciència i la sensibilitat culturals que en tenen la majoria. Ignoren una realitat de gran transcendència teològica i de cultura humana: la llengua pròpia.

 

 

16.- Ia Part. L’Acadèmia valenciana de la llengua i “els seus textos litúrgics valencians”, un altre dels problemes greus afegits en la normalització de la llengua vernacla en els llocs de culte catòlic.

 

*[A] L’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la seua “traducció pròpia” dels textos litúrgics valencians.

[a] El 16 de setembre de 1998 es va promulgar la “Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua”, la qual, en l’article 4t estableix que “Els principis i criteris que han d’inspirar l’actuació de l’Acadèmia són els que es desprenen del dictamen aprovat pel Consell Valencià de Cultura el 13 de juliol de 1998” i que s’afig com a document previ, bàsic, de la mateixa llei de l’Acadèmia.

*a-1) L’article 7é de l’esmentada “Llei de creació de l’Acadèmia”[1] determina que seran competències seues “Vetlar per l’ús normal del valencià”. Aquest futur amb caràcter imperatiu, equivalent a “vetlarà”, significa anar al gra i cercar eficientment la normalització en els diferents àmbits, començant pel que és més abandonat, el de l’Església Catòlica. Precisament el Consell Valencià de Cultura, en el dictamen fonamental al·ludit, s’expressa així: “Es dirigeix al món eclesiàstic perquè se sume en el seu àmbit a aquest impuls de valencianització”. Aquest deure, com que no es complia, ni es compleix, començant per la pròpia Església, el món civil, amb les seues lleis, demanà que l’Església Catòlica ho portàs a terme. “Encara continuem igual o pitjor. ¿Què en dirà la Història?

*a-2) Els membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua van obtenir els anomenaments com a acadèmics, per quotes dels partits polítics, els quals foren els qui, efectivament, els designaren, i els col·locaren en l’Acadèmia d’acord amb els seus interessos.

*a-3) Alguns d’aquests acadèmics s’autoproclamaren, a voluntat de cada un, membres d’una novella “Comissió de textos religiosos”, la principal comesa de la qual o, millor dit, l’única, era la nova, definitiva i inqüestionada traducció dels textos litúrgics valencians de l’Església Catòlica. El President i ànima d’aquesta Comissió fou l’Excel·lentíssim i reverendíssim monsenyor[2] Ramon Arnau, fins aleshores membre de la secessionista Academia Valenciana de Cultura, qui, llavors, era Degà de la Seu de València i Protonotari Apostòlic de Sa Santedat.

*a-4) Aquesta promesa “traducció” dels textos litúrgics valencians preparats per la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua era l’activitat més emblemàtica que s’havia proposat l’Acadèmia nova. Així s’anunciava en la premsa i en diverses entrevistes que es van fer al Sr. Arnau.

*a-5) Els “acadèmics” passaren per alt que, per a fer una traducció ex novo, el que expressa l’article 36.3 de la Constitució “Sacrosanctum Concilium”, del Concili  Vaticà II i el desig, repetit, dels organismes de la Santa Seu, per a la posada en marxa de les versions litúrgiques en llengua vernacla; “Que no es multipliquen ‘les traduccions’ a cada llengua”[3].

*a-6) D’una manera més concreta, s’havia de tenir en consideració el no. 36 de la “Instrucció per aplicar la Constitució sobre Sagrada Litúrgia”, del 26 de setembre de 1964, el qual, en l’apartat c) diu que, “pertoca a les autoritats[4] competents, (...) si es dóna el cas, havent-se aconsellat amb els bisbes de les regions veïnes de la mateixa llengua, de decidir sobre el fet i la manera d’usar la llengua vernacla”[5].

*a-7) Crec que tampoc sabrien que, amb data del 7 d’abril de 1965, el Dr. Josep Pont i Gol, aleshores, bisbe de Sogorb-Castelló, va rebre resposta negativa de part del “Consilium ad exsequendam constitutionem de Sacra Liturgia” a la petició que féu per a preparar uns textos litúrgics valencians. La resposta de Roma era clara: “La llengua catalana requeria un únic text”.

*a-8) Ja el 28 de març del 2001 ens trobàrem amb els 132 articles, paràgrafs, de la Instrucció Liturgiam authenticam, els quals posen al dia en un sol document tot el referent a les versions dels textos litúrgics en llengua vernacla. Les exigències que es contemplen en aquest document, crec, sincerament, que eren insalvables pels Acadèmics valencians, autoconstituïts en Comissió de traducció de textos litúrgics valencians.

*a-9) Entre d’altres exigències per a posar en marxa aquesta Comissió: “aquests acadèmics”, prèviament, necessitaven comptar amb el permís corresponent de la Santa Seu, de la Conferència Episcopal i de Bisbes de tot el Domini lingüístic i, especialment, dels valentins. Mancava la imprescindible selecció dels seus membres, de qui s’havia d’enviar el currículum a la Santa Seu i els anomenaments oficials de cada un dels membres de la Comissió. De manera escaient, s’havia de fer la constitució formal de l’esmentada Comissió.

*a-10) I, naturalment, els membres havien de ser capaços de fer una bona traducció, la qual, si més no, fos millor que l’existent i que complís tots els requisits de les traduccions litúrgiques de l’Església Catòlica a les llengües vernacles, les quals constaven en l’aleshores relativament nova Instrucció “Liturgiam authenticam”.

*a-11) Partint dels fonaments amb els quals s’havia autoconstituït la Comissió, ¿quina autoritat podien tenir aquests textos com a vertadera traducció, segons anunciaven? ¿A qui representaven aquests acadèmics autoconstituïts, com a delegats i anomenats per l’Església Catòlica, per a portar a terme una acció intraeclesial de tanta responsabilitat: “Lex orandi, lex credendi”?

*a-12) De llatí i de grec, les llengües bàsiques a partir de les quals s’havia de traduir, el Sr. Ramón Arnau sabia poc o a penes. Els seus coneixements de valencià no passaven per a haver-lo de considerar un “analfabet funcional”, és a dir, escrivia en castellà i altres li ho passaven al valencià. El llegia, això sí; però no coneixia les normes ortogràfiques per a escriure’l correctament i amb soltesa. Dedicació al coneixement de la llengua, escassa. Segons em va dir, havia llegit Sor Isabel de Villena i el Tirant lo Blanch. Com si un, pel fet d’haver llegit “El Quixot”, es convertís en especialista apte per a confeccionar els textos de la litúrgia en castellà. 

*a-13) Pel que fa als altres vuit membres que constituïen la Comissió d’acadèmics que farien aquesta meravellosa i extraordinària “traducció”, ens trobàvem també amb qui no tenia la preparació adient.

*a-14) La intenció era traduir ex novo, uns textos diferents als oficials que ja estan en vigor. ¡Quanta preparació i quant d’estudi i de treball requereix aquesta comesa! Si fos veritat aquesta intenció, ¡que atrevits i que mentiders, aquests polítics acadèmics! ¿Com podien anunciar el que van prometre? El resultat ha sigut: ¡més conflicte, més discussió, més discòrdia! “Què vos passa valencians?”, com diu la cançó de Paco Muñoz. 

 

                                                                                                                           

---

[1] Nota de la traducció. Hem considerat adient posar “Llei de creació de l’Acadèmia”, en l’original, “Ley de la Academia”, perquè no és una dictada per l’esmentada organització, sinó de la seua fundació.

[2] Nota de la traducció. Aquestes formes de tractament, en la versió en llengua catalana, ens foren facilitades el 26 de setembre del 2024 per Josep Ma. Virgili i Ortiga. Agraesc la seua generositat.

[3] Nota de la traducció. El text del llibre de “Concili Ecumènic Vaticà II. Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per Editorial Claret en el 2005 i amb llicència eclesiàstica de l’Arquebisbat de Barcelona, en l’article 36.2, posa que “Observades aquestes normes, correspon a la competent autoritat eclesiàstica territorial, de què parla l’art. 22, & 2, havent també consultat, si convé, els bisbes de regions veïnes de la mateixa llengua, la determinació relativa a l’ús i a l’amplitud de la llengua vernacla; les decisions seran aprovades, és a dir, confirmades per la Seu Apostòlica” (p. 191). Afegirem que, com Pere Riutort ens comentà un dia per telèfon, la idea de les regions veïnes de la mateixa llengua sorgí de croates i de catalans.

[4] Nota de la traducció. Com es pot veure en l’article 36.4 d’aquesta normativa del Concili Vaticà II, es refereix a “l’autoritat eclesiàstica competent esmentada més amunt”.

[5] Hem partit de com figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, de Pere Riutort Mestre (p. 9).