Si algú s'esperava que no anara a escriure claret, com qui parla alt i clar, s'havia equivocat. Un Poble, siga del continent que siga, tinga la història que tinga a les seues espatles, l'integren més habitants que els del costat o siga com siga, té dret a ser lliure i a viure dignament.
Grècia, on en l'antiguitat estava la històrica ciutat estat d'Atenes, símbol de la democràcia i u dels referents per al Renaixement cultural que tingué lloc en Europa entre els segles XIV i XVI i que s'inicià en territoris de l'actual Itàlia, que no en França o en lo que ara diem Alemanya, els dos grans interessats per la Unió Europea (ja que Gran Bretanya està ben alliberada i té un camp molt obert i amb països dels que solem qualificar com a rics), ha decidit dir que té dret a ser lliure. I ho serà.
La històrica ciutat estat era un lloc de la qual poden aprendre molt els estudiants actuals i les persones que preferixen, entre d'altres, formar-se de manera alliberaire. Vegem-ne algunes coses!...
a) Els hòmens que eren ciutadans lliures podien votar si algú dels seus pares (la mare o el pare) eren naturals d'Atenes i ciutadans lliures.
b) Les dones ho podien fer, com a ciutadanes lliures, si ho eren els dos pares.
Fins ací, la cosa pot semblar normaleta, com aquell que diu. Però ara vorem algunes singularitats:
c) Qui tenia dret a participar, com a ciutadà o ciutadana lliure,... i renunciava a fer-ho, era conegut com a idiota.
d) El sistema d'organització no tenia res a vore amb el romà, el d'allò de "Feta la llei, feta la trampa", molt pròxim al nostre, al dels representants.
e) El sistema polític atenenc permetia la participació directa dels ciutadans.
I no ens anem a quedar amb els braços plegats, com si no passara res o com si els que ho anaren a fer foren els nostres polítics (dic nostres perquè són els que ocupen els càrrecs, no perquè ens sentim identificats amb ells). Que això semblen frases fetes, no és cert. Vinga!...
1. En 1985 el govern espanyol no feu cap referèndum per a que els majors de 18 anys amb nacionalitat espanyola decidiren si volien formar part de la CEE (Comunitat Econòmica Europea), nom que rebia aleshores lo que ara és la Unió Europea. Propose que es faça pressió al govern espanyol actual per a que se'n celebre u sobre la permanència o no en la Unió Europea, per mitjà d'una iniciativa legislativa popular i per qualsevol mitjà informàtic o de comunicació social.
2. Ni l'Estat francés ni l'actual Alemanya tenen a les seues esquenes un sistema polític amb una forta tradició democràtica i d'exercici del respecte per la llibertat i la diversitat: el centralisme francés i lo conegut com "educació prussiana". Prússia, un estat històric del segle XIX, quan sorgiren els nacionalismes en Europa, fou la gran impulsora de lo que comunament es coneix com la unitat alemanya. I no tenen una tradició democràtica, precisament, com tampoc l'Alemanya nazi que feu que moltíssims intel·lectuals alemanys emigraren cap a estats que els concedien llibertat. Per cert, eixa Alemanya nazi rebé el suport de la diplomàcia d'Estats Units (llegiu l'obra de Noam Chomsky, en la versió castellana, El miedo a la democracia) i, després, com ens diu el lingüista americà, instal·laren en el poder a persones del règim anterior...
i 3) Grècia, com qualsevol estat de la Unió Europea, integrada per "estats democràtics", té dret a exercir la seua sobirania i, per tant, a ser lliure.
I, finalment, diré que, després de Grècia, el País Valencià... Res de deixar que, des de Madrid, s'intente que els polítics del PSPV-PSOE facen lo que els agrade ni, per supost, acceptar que els que estiguen en els càrrecs valencians no es posen de part del més dèbil. El País Valencià, actualment integrat majoritàriament per territoris que ja pertanyien al Regne de València llevat, per exemple, d'algunes poblacions com Cabdet (Caudete) que passà a la província d'Albacete o les poblacions de la zona de Requena i Utiel i de Villena i voltants, formà part d'un estat amb tradició federal, comunament conegut com Corona d'Aragó (sovint se'n citen Catalunya, Aragó i Regne de València).
Entre un estat organitzat de manera centralista i u amb un sistema federal, m'incline pel federal. La Corona d'Aragó respectava les lleis de cada estat i no buscava ofegar-ne a cap dels tres perquè no coincidira amb la resta. Justament al revés: reconeixien al mateix cap d'estat (el rei) i el sobirà reial prometia fidelitat als distints regnes. ¿Ho hem vist, en l'Espanya d'ara o en la Unió Europea actual? Quan? No parle de viatjar a, sinó de reconéixer la singularitat de.
Per això, i així tanque, em sembla fabulós que Grècia haja pres el camí que ha pres i, per descomptat, aprove que el País Valencià també en prenga el seu (i semblant) respecte a Espanya: la independència de l'Índia, amb un cap polític amb esperit pacífic i dialogant, Gandhi, és un exemple que ens mostra que es pot aconseguir la independència per la via pacífica.
TENIM UN PRECEDENT HISTÒRIC I NO ENS EL TOMBARAN.
¡¡¡I BEN CONEGUT!!!
dimarts, 30 de juny del 2015
dilluns, 29 de juny del 2015
Per un món més feliç
Somie en un món més feliç, on les persones siguen tractades com a persones indistintament de lo que les diferencia i que, segons algunes persones, hauria d'estar per davant de tot: em referisc a les etiquetes.
Un dia, mentres llegia el llibre La gallina que cruzó la carretera, sobre lideratge i molt graciós i interessant, deia que les etiquetes només servien per als envasos. Podríem afegir, igualment, que per a les robes i altres productes.
Però, amics i amigues alliberaires, com que les persones no som objectes d'emprar i llançar, com sembla que moltes ho entenen (i no sols en el camp de la sexualitat, per a mi, importantíssim), crec que una opció molt bona és considerar-nos persones i, en acabant, fer la vida tractant de ser feliços i de crear un món millor i més pacífic i en què no hi hagen categories, ni subcategories ni coses per l'estil, on la genialitat es premie i en el qual s'impulse, per mitjà de l'educació lliure, a ser persones lliures i creadores de la nostra vida, cadascú de la seua i, com no!, a cooperar perquè les persones que ara naixen (com també les de pocs anys o les de demà) ho tinguen millor de com nosaltres ens ho trobàrem.
Si al llarg dels cinc anys que vaig viure independent dels meus pares i, per primera vegada, sense ells en casa, no haguera buscat informació sobre PNL, ni haguera consultat webs esperançadores, ni haguera llegit llibres capdavanters (amb idees avançades i constructives), o no haguera confiat en la veracitat de la premsa econòmica i de mitjans de comunicació que em semblaven fiables o, per descomptat, no haguera començat a aprendre anglés i a fer més que un aprenentatge de 45 hores o més a l'any (sinó a aprofitar-lo per a ser més lliure), no haguera arribat ací ni, fins i tot, estaria inspirat per a ser escriptor.
I és que llevar-nos les etiquetes, ens permet ser els creadors de la nostra vida i, així, volar, volar i volar, sentir-nos lliures i ser-ho. I, vos assegure, que mai més tornareu a trobar a faltar la casa dels vostres pares i, a més, tindreu unes possibilitats altíssimes de reconciliar-vos amb ells: els haureu perdonat, els haureu acceptat com a persones, encara que n'haureu aprés... Sereu persones més sàvies i, a més, amants de la vida i optimistes, creadores i escampadores d'esperança... Quan u perdona, la via està lliure... I perdonar és sa; no oblidar (i, així, aprendre), també.
Una abraçada alliberaire.
Un dia, mentres llegia el llibre La gallina que cruzó la carretera, sobre lideratge i molt graciós i interessant, deia que les etiquetes només servien per als envasos. Podríem afegir, igualment, que per a les robes i altres productes.
Però, amics i amigues alliberaires, com que les persones no som objectes d'emprar i llançar, com sembla que moltes ho entenen (i no sols en el camp de la sexualitat, per a mi, importantíssim), crec que una opció molt bona és considerar-nos persones i, en acabant, fer la vida tractant de ser feliços i de crear un món millor i més pacífic i en què no hi hagen categories, ni subcategories ni coses per l'estil, on la genialitat es premie i en el qual s'impulse, per mitjà de l'educació lliure, a ser persones lliures i creadores de la nostra vida, cadascú de la seua i, com no!, a cooperar perquè les persones que ara naixen (com també les de pocs anys o les de demà) ho tinguen millor de com nosaltres ens ho trobàrem.
Si al llarg dels cinc anys que vaig viure independent dels meus pares i, per primera vegada, sense ells en casa, no haguera buscat informació sobre PNL, ni haguera consultat webs esperançadores, ni haguera llegit llibres capdavanters (amb idees avançades i constructives), o no haguera confiat en la veracitat de la premsa econòmica i de mitjans de comunicació que em semblaven fiables o, per descomptat, no haguera començat a aprendre anglés i a fer més que un aprenentatge de 45 hores o més a l'any (sinó a aprofitar-lo per a ser més lliure), no haguera arribat ací ni, fins i tot, estaria inspirat per a ser escriptor.
I és que llevar-nos les etiquetes, ens permet ser els creadors de la nostra vida i, així, volar, volar i volar, sentir-nos lliures i ser-ho. I, vos assegure, que mai més tornareu a trobar a faltar la casa dels vostres pares i, a més, tindreu unes possibilitats altíssimes de reconciliar-vos amb ells: els haureu perdonat, els haureu acceptat com a persones, encara que n'haureu aprés... Sereu persones més sàvies i, a més, amants de la vida i optimistes, creadores i escampadores d'esperança... Quan u perdona, la via està lliure... I perdonar és sa; no oblidar (i, així, aprendre), també.
Una abraçada alliberaire.
dijous, 25 de juny del 2015
Amunt la intel·ligència!!!
En política, passa cada cosa, alliberaires!... I tot, gràcies a Déu, perquè tenim uns polítics cada dia més originals...o, com a ells no els agrada, hi ha cada excèntric... Comencem!
Ahir, en un diari valencià apareixia una notícia amb una qualitat informativa depriment (perquè es podia malinterpretar perfectament des d'un primer moment) que en una localitat valenciana hi haurien ¡¡¡5 tinents d'alcalde!!!. En cristià, diríem que cinc persones que podrien substituir al número 1 del poble o de la ciutat i... la veritat, és que semblava una coseta més de repartir-se els càrrecs. Però, ves per on, en eixe sentit, el diari no n'informava més, sinó que no s'explicava, com aquell que diu, la qual cosa, des del meu punt de vista, justifica qualsevol crítica oberta a eixe periodisme barroer. I ho dic sense pèls en la llengua i encara que els coga.
Quan li preguntí, a u d'eixos càrrecs, el motiu d'eixa quantitat tan alta, el senyoret, que seria el primer en estrenar-se com a tinent d'alcalde, em respongué amb una frase políticament correcta: "En l'anterior ajuntament també n'hi havien cinc". Ho comuniquí a unes quantes persones ja que, per a més inri, eixes paraules havien eixit d'un cap d'una coalició que s'havia presentat electoralment (i l'havia reforçada la premsa digital o en paper) com "d'esquerres". Convincent! Fer com diuen que fan no és pecat... Ha!, ha!, ha!, ha!
Fins ací el principi. També podríem escriure allò que vaig llegir de vesprada: "A high chair for everybody", és a dir, "Una poltrona alta per a tots".
Com veieu, ens estan eixint idees genials... L'humor positiu ho afavorix, ¿ho sabíeu, cavallers? Doncs, a practicar-lo, com si fóra a fer sexe, que dirien alguns...
Si em passí la vesprada mig descollonant-me (i això que no tenia el portàtil!), més em vaig riure quan entraven interesting news (notícies interessants, d'estes de xuplar-se u els dits), com la justificació d'una fan de les modes, les tendències, del culte als càrrecs (familiars, escolars, polítics...), vaja, com si fóra Susana, una de les persones amb què més d'una volta parla Mafalda: "És una qüestió de legalitat". Vaja, que si calia anomenar-ne o crear-ne cinc, no passava res perquè ningú de l'ajuntament ¡¡¡ni tan sols proposara que es canviara la llei!!! I em torní a trencar de riure i a compartir estes cosetes realment gracioses del món en què vivim, estimats alliberaires...
A més, vos contaré que esta fan de les fashions és una com si fóra eixa dona que un dia va dir en les Corts Valencianes "A tot polític li arriba el seu Alcorcón"... I si no, llegiu què més coses va dir (transcrites d'un vídeo que podeu trobar en Internet): "Un president de la Generalitat ha 'de' aspirar, 'per lo menos', a entrar per la porta principal 'de este' parlament". Eixir per la porta gran i entrar per la porta principal sonen a sinònims. ¿Veritat que vos recorda les solemnitats, que nosaltres no acceptem ni de bon tros? I després es posa l'etiqueta d'esquerres... i es pren cada conyac de valentia... que així acaba: de vicepresidenta i sense haver-se fet amb la poltrona tan desitjada... Estic criticant l'actitud, no la persona..., com podeu vore, amb ulleres o sense.
No espereu que cap d'estes dos persones tipus Susana, per exemple, facen miracles de Sant Vicent. I com són més legalistes que ningú, els podríem dir, a les dos, fortament antimasclistes: "¡Que no canvien cap llei a favor de la dona, vosaltres que sou tan antimasclistes!". Ja voreu com aleshores començarien a diferenciar entre aplicar l'as de bastos per als que no pensaren com elles i la vara de la legalitat per a les seues fans i el seu mig tros. A esta gentola, ¡¡¡amb els valors i la llibertat, que no ens parlen com si tots haguérem de primar el grup per damunt del respecte a la singularitat!!! Quina gentola! Com han venut la burra amb lo de la valentia! Com tractava la premsa de justificar l'accés a la presidència de la Generalitat... ¡¡¡en funció de qui preferia la gent que l'exercira i no, per exemple, en funció de qui havia sigut el cap de la llista més votada o de la més votada entre les suposadament "d'esquerres"!!!
I, per si no ho tenia algú claret, una miqueta de registres històrics, de la candidata a la presidència (del mateix vídeo): "Situa vosté, una altra vegada, la política en el ridícul". La por al ridícul, u dels majors impediments per a l'avanç econòmic del País Valencià, pel poc esperit emprenedor ni creatiu, el culte a les figures d'autoritat, les relacions fortament verticals i, per tant, la poca cultura democràtica. Conec persones amants de la fama, de lo que s'estila en cada moment... ¡¡¡i els fa més por el ridícul!!!... Algunes han passat d'estar en la glòria a anar quasi demanant almoina...
Per tant, i en un moment en què "estan amb el tema dels bous al carrer i encara no han entrat en coses serioses", com em deia una persona agosarada i políticament incorrecta, vorem qui diu la mentira més grossa!!! Li podríem regalar... la Medalla a la Mentida Suprema, després de fer una enquesta oberta per Internet. I si no li agrada, ¿què li anem a fer? No aconseguiran que fem lo que els fascinaria: sessions contínues de genuflexió de la rama universitària de Política Aplicada. Sí, ¡i la cama!
AMUNT LA INTEL·LIGÈNCIA!!!
Ahir, en un diari valencià apareixia una notícia amb una qualitat informativa depriment (perquè es podia malinterpretar perfectament des d'un primer moment) que en una localitat valenciana hi haurien ¡¡¡5 tinents d'alcalde!!!. En cristià, diríem que cinc persones que podrien substituir al número 1 del poble o de la ciutat i... la veritat, és que semblava una coseta més de repartir-se els càrrecs. Però, ves per on, en eixe sentit, el diari no n'informava més, sinó que no s'explicava, com aquell que diu, la qual cosa, des del meu punt de vista, justifica qualsevol crítica oberta a eixe periodisme barroer. I ho dic sense pèls en la llengua i encara que els coga.
Quan li preguntí, a u d'eixos càrrecs, el motiu d'eixa quantitat tan alta, el senyoret, que seria el primer en estrenar-se com a tinent d'alcalde, em respongué amb una frase políticament correcta: "En l'anterior ajuntament també n'hi havien cinc". Ho comuniquí a unes quantes persones ja que, per a més inri, eixes paraules havien eixit d'un cap d'una coalició que s'havia presentat electoralment (i l'havia reforçada la premsa digital o en paper) com "d'esquerres". Convincent! Fer com diuen que fan no és pecat... Ha!, ha!, ha!, ha!
Fins ací el principi. També podríem escriure allò que vaig llegir de vesprada: "A high chair for everybody", és a dir, "Una poltrona alta per a tots".
Com veieu, ens estan eixint idees genials... L'humor positiu ho afavorix, ¿ho sabíeu, cavallers? Doncs, a practicar-lo, com si fóra a fer sexe, que dirien alguns...
Si em passí la vesprada mig descollonant-me (i això que no tenia el portàtil!), més em vaig riure quan entraven interesting news (notícies interessants, d'estes de xuplar-se u els dits), com la justificació d'una fan de les modes, les tendències, del culte als càrrecs (familiars, escolars, polítics...), vaja, com si fóra Susana, una de les persones amb què més d'una volta parla Mafalda: "És una qüestió de legalitat". Vaja, que si calia anomenar-ne o crear-ne cinc, no passava res perquè ningú de l'ajuntament ¡¡¡ni tan sols proposara que es canviara la llei!!! I em torní a trencar de riure i a compartir estes cosetes realment gracioses del món en què vivim, estimats alliberaires...
A més, vos contaré que esta fan de les fashions és una com si fóra eixa dona que un dia va dir en les Corts Valencianes "A tot polític li arriba el seu Alcorcón"... I si no, llegiu què més coses va dir (transcrites d'un vídeo que podeu trobar en Internet): "Un president de la Generalitat ha 'de' aspirar, 'per lo menos', a entrar per la porta principal 'de este' parlament". Eixir per la porta gran i entrar per la porta principal sonen a sinònims. ¿Veritat que vos recorda les solemnitats, que nosaltres no acceptem ni de bon tros? I després es posa l'etiqueta d'esquerres... i es pren cada conyac de valentia... que així acaba: de vicepresidenta i sense haver-se fet amb la poltrona tan desitjada... Estic criticant l'actitud, no la persona..., com podeu vore, amb ulleres o sense.
No espereu que cap d'estes dos persones tipus Susana, per exemple, facen miracles de Sant Vicent. I com són més legalistes que ningú, els podríem dir, a les dos, fortament antimasclistes: "¡Que no canvien cap llei a favor de la dona, vosaltres que sou tan antimasclistes!". Ja voreu com aleshores començarien a diferenciar entre aplicar l'as de bastos per als que no pensaren com elles i la vara de la legalitat per a les seues fans i el seu mig tros. A esta gentola, ¡¡¡amb els valors i la llibertat, que no ens parlen com si tots haguérem de primar el grup per damunt del respecte a la singularitat!!! Quina gentola! Com han venut la burra amb lo de la valentia! Com tractava la premsa de justificar l'accés a la presidència de la Generalitat... ¡¡¡en funció de qui preferia la gent que l'exercira i no, per exemple, en funció de qui havia sigut el cap de la llista més votada o de la més votada entre les suposadament "d'esquerres"!!!
I, per si no ho tenia algú claret, una miqueta de registres històrics, de la candidata a la presidència (del mateix vídeo): "Situa vosté, una altra vegada, la política en el ridícul". La por al ridícul, u dels majors impediments per a l'avanç econòmic del País Valencià, pel poc esperit emprenedor ni creatiu, el culte a les figures d'autoritat, les relacions fortament verticals i, per tant, la poca cultura democràtica. Conec persones amants de la fama, de lo que s'estila en cada moment... ¡¡¡i els fa més por el ridícul!!!... Algunes han passat d'estar en la glòria a anar quasi demanant almoina...
Per tant, i en un moment en què "estan amb el tema dels bous al carrer i encara no han entrat en coses serioses", com em deia una persona agosarada i políticament incorrecta, vorem qui diu la mentira més grossa!!! Li podríem regalar... la Medalla a la Mentida Suprema, després de fer una enquesta oberta per Internet. I si no li agrada, ¿què li anem a fer? No aconseguiran que fem lo que els fascinaria: sessions contínues de genuflexió de la rama universitària de Política Aplicada. Sí, ¡i la cama!
AMUNT LA INTEL·LIG
dilluns, 22 de juny del 2015
"... sé que no és veritat". Carta a Ximo Puig, futur president de la Generalitat del País Valencià
"Sóc incapaç de declarar en la meua boca, allò que en consciència sé que no és veritat"
Tomàs More
(1478-1535, humanista anglés del Renaixement)
Benvolgut Ximo Puig, actual cap del PSPV-PSOE valencià i futur President de la Generalitat del País Valencià,
Tot seguit vos escriuré unes quantes coses que vull que tingueu present abans de començar a exercir de President i que considere que no puc callar, perquè em remouria la consciència:
1. LA "LEY DE DEPENDENCIA", EN EL SEU TÍTOL ORIGINAL, TÉ EL TERME CASTELLÀ "AUTONOMÍA". Tomás Castillo Arenal, un psicòleg amb veu pròpia i pertanyent a l'associació càntabra AMICA, ho ha manifestat en més d'una font escrita, bé en entrevistes, bé en Internet (http://www.tomascastillo.com). Intuïsc que eixa tergiversació ha sigut ben estudiada i dirigida, voluntàriament i amb males intencions (crear persones més servils), des d'un primer moment, per la classe política i molts funcionaris, amb la intenció de presentar a les persones amb discapacitat com a trompellots que no tenen res a fer i a les quals lo millor que podem fer els polítics és aplicar-los un paternalisme de primera categoria. ¿Veritat que no ho feu amb persones que tenen una orientació sexual diferent a l'heterosexual? ¿Ho havíeu pensat alguna volta? Jo ho vaig saber en el 2011... Per això vos escriuré (a qualsevol polític) que el País Valencià necessita urgentment un associacionisme, relatiu a persones amb discapacitat o no, semblant al de l'organització càntabra AMICA (o millor), tot un exemple de línia de pensament i d'actuació a favor de l'alliberament i del desenvolupament de l'autonomia de les persones. Deixeu-vos, tots els polítics, des del més alt fins al més baix, de sermons i de romanços o, pitjor encara, de manipulacions de la informació. I, en este punt, açò també val per als funcionaris (hòmens i dones).
2. Les persones amb epilèpsia som un 1,2% de la població espanyola, molt més que anys arrere, segons un estudi actual de fa poc de temps i encara no desglossat. Juntament amb les afectades per la lepra, som les que més prohibicions hem patit al llarg de la història de la Humanitat. COMENCEU PELS MÉS DÈBILS, EN LA LLEI I EN EL DIA A DIA. Podeu contactar amb l'associació valenciana ALCE (http://www.alceepilepsia.org) de la qual forme part i, per cert, una entitat que no depén en més d'un 50% de les ajudes públiques. Si fóra així, jo no en formaria part, com ben bé saben algunes persones de la directiva de l'entitat. Vos convide a que, com a futur president, doneu prioritat a les persones que ho tinguen més difícil, no a les persones que tinguen més força dins de les persones amb discapacitat: comenceu per les persones amb alguna malaltia relacionada amb el cervell (no necessàriament mental, deixem-ho clar), després per les de tipus sensorial i, finalment, per les de tipus físic, ja que eixa és la línia de menys a més en grau d'acceptació social de la singularitat de la persona que la viu, no en grau de políticament correcte per a afavorir els vots...
3. NECESSITEM UNA EDUCACIÓ SEXUAL SANA, més enllà dels mètodes anticonceptius. Arrisqueu, sigueu políticament incorrecte i inclineu-vos per una educació (des de casa) a favor de les relacions sexuals interdependents (entre hòmens i dones independents) en lloc de la clàssica actuació insolidària i tradicional, malauradament encara molt viva, de "buscar el meu tros". No assitiré a cap manifestació femellista (d'eixes dones que fan ostentació de ser elles les que realment manen) ni masclista, com tampoc a cap manifestació en contra de la violència de gènere i tendenciosa en la qual no es tracte d'enfocar el món de la sexualitat cap a una convivència entre gèneres (la part positiva). En canvi, sí ho faré o donaré el meu suport a les accions a favor d'una formació sexual sana, alliberadora, entre persones independents i solidàries que no busquen traure-li suc a l'altre com si foren els polls, sinó de fer possible una vida més alegre, humana, esperançadora, però també valenta, sense amenaces ni condicionaments o intents d'aprofitament de l'altre membre de la parella. Vos invite a llegir alguns llibres de l'escriptora valenciana Rosetta Forner o l'obra de Charo Altable "Educación sentimental y erótica para adolescentes", pel que fa a quines classes de relació afavorixen una societat més oberta emocionalment i lliure. Este tema vos és clarament incòmode, motiu pel qual no el tracteu de manera oberta, sinó reduccionista.
4. DEIXEU-VOS DE ROMANÇOS: PER CADA CRÍTICA, TRES PROPOSTES CONSTRUCTIVES, SENSE VIOLÈNCIA NI MALES INTENCIONS. No és idea meua, originalment, sinó del pensador maltés Edward de Bono en la seua obra "Handbook for the positive revolution" (amb versió castellana: "La revolución positiva"). Encara que lo de "sense violència ni males intencions" no figure en l'obra, ho manifesta implícitament en més d'un moment. I la idea, molt interessant, de "contribució positiva", això és, aportar a la societat però de manera positiva. Una de les propostes no violentes seria la introducció de l'humor positiu, l'humor que no haguera permés l'atemptat. No val qualsevol classe d'humor, com ben bé manifestà fa més de mig any el papa actual. Recordem que l'humor no agrada a les organitzacions amb estructura vertical, ja que posaria en perill els dogmatismes, les reverències i, per exemple, la submissió al pensament majoritari i, a més, afavoriria una societat més solidària i unida des del respecte a les diferències i l'esperit de proximitat.
5. ELS POBRES PODEN FER MERAVELLES: NI SÓN TROMPELLOTS, NI HO SERAN TOTA LA VIDA. De la mateixa manera que jo, amb epilèpsia des dels 15 mesos de vida i amb 44 anys a hores d'ara, he pogut arribar a pagar-me una casa i a viure independent sense cap ajuda econòmica exterior després de viure fins als 38 en casa dels meus pares (fins al 2009) i dotze anys treballant en un centre especial d'ocupació (que vos invite a tractar de no crear-ne ni a promoure'n), un pobre també pot fer meravelles amb microcrèdits. I també, vostés, les persones que dieu que ens representeu (ja vorem quants acabeu sent autoritats morals!!!) podeu fer-ne amb la política social i de promoció de l'empreniment i de l'autonomia de cada habitant valencià. En lloc de llegir-vos informació "dels nostres" o de lo que estiga de moda, o d'aquell que vos tracte d'ensenyar a ser menys honest i més manipulador, agafeu un bon llibre com "El banquero de los pobres" o "Las empresas sociales" (ambdós del Nobel de la Pau Muhammad Yunus, qui posà en pràctica els microcrèdits en el grup Grameen) o "La economía del bien común" (del polifacètic austríac Christian Felber) i comenceu a il·lustrar-vos.
M'agradaria que vós, a banda de saber fer bons discursos, fóreu un President realment honrat, amb idees avançades en el cap, però posant-les en marxa en la realitat i que, quan deixàreu el càrrec, més d'un estudiant poguera dir: "Em va servir de referent moral. És un exemple de persona humana i amb autenticitat, més que un polític". Igualment vos diré que es pot viure sol i en una casa llogada pagant un 15% del salari d'un mes al propietari, siga una empresa siga un particular i cobrant un poc més del salari mínim interprofessional 14 vegades a l'any, com així he viscut en una casa que és propietat de ma mare, durant més de 5 anys, com a pensionista. No em crec moltíssims programes socials. I això ja fa temps que es va comprovar en la diòcesi de Sogorb-Castelló, quan unes 500 persones feren la prova de viure un mes amb el salari mínim (aleshores, 69.000 pts, 414€). Aleshores vaig aprendre una lliçó: si volia viure amb el salari modest que cobrava, ho podria fer però sense tirar la casa per la finestra i sense tindre animals ni cap persona al meu càrrec. I així, com vos dic, es pot viure. Evidentment, vostés no busquen referents de superació personal, sinó anar a matar al director, un esport espanyol molt estés en el País Valencià... Podeu consultar la biblioteca de l'organització cristiana i obrera HOAC (publicació ¡Tú!).
6. "A MÉS DE SER COMPRENSIU, CAL SER VALENT". Això vaig llegir fa uns anys en un llibre escrit per Stephen R. Covey, u dels promotors de les relacions interdependents i de l'efectivitat, és a dir, de la combinació de fer les coses bé i de fer-les amb el menor nombre possible de temps i de recursos.
6.1 Ser valent, podria ser, per exemple, aprendre vós a ser una persona assertiva, no passiva ni agressiva. És ben fàcil que rebeu pressions de la vella guàrdia, del senyoret amb una bossa amb diners i que vos presenta un futur econòmic fabulós si feu lo que ell vos diu o si calleu lo que no resultaria admissible per a més d'un valencià però sí per a ell o per a alts càrrecs del partit.
6.2 Comenceu a fer possible que els valencians, com els irlandesos, puguem dir 2 o 3 vegades a l'any què volem per mitjà de referèndums sense que tot depenga de les órdens dictades des de Madrid, base de l'organtizació central del vostre partit. ¿No diuen que en política tot és possible? Doncs, feu-ho realitat. Adopteu allò de "¡Demaneu lo impossible!". Somieu en la lluna, eixiu al carrer amb mentalitat de guanyador, no de victimista; de creatiu, no d'un tiet que s'aprofita del derrotisme i de la incultura per a perpetuar-se en el poder... Deixeu el balcó, sigueu humil com Joan XXIII, el papa actual o moltes persones sense creences religioses però amants de la vida i de la Humanitat. Per cert, no sóc creient, però tampoc ateu, ni agnòstic i tinc amics ben oberts i amb humanisme que sí ho són. I, per què no?,...
6.3 DEMANEU EL DRET DE DECIDIR DEL PAÍS VALENCIÀ. Teniu molts arguments i ben diferents per a dir no a Madrid (i això ho saben les associacions empresarials valencianes, els que esteu en els càrrecs, els que han llegit la Constitució actual no sols per a aprovar les oposicions, etc.). SÍ: AIXÒ I MÉS... Si voleu crear una televisió valenciana, feu-la democràtica, des de la base, no amb programes com el show de Monleón (manava el PSOE amb majoria absoluta), ni tendenciosa (com vespres de les eleccions autonòmiques de 1995), ni amb llistes de termes i expressions censurades o que es recomana no emprar. Crec que no necessitem cap acadèmia lingüística ni cultural subjugada a cap Estatut d'Autonomia Valencià ni als diners de cap grup empresarial: la cultura no es ven, es difon des de la llibertat. En eixe sentit, m'incline per Internet i anar fent, mentrestant, cultura democràtica des de casa, no una que busca els vots com siga, sense escrúpols de cap classe.
7. SIGUEU TOLERANT AMB LES DIFERÈNCIES, NO UN ANTICLERICAL RANCI NI UN DOGMÀTIC DE PRIMERA FILA. Aprengueu a viure enmig de la diversitat, però sense acceptar idees ràncies o que propugnen els totalitarismes, el xovinisme per damunt de l'autoestima sana i l'universalisme, l'agressió en lloc del diàleg a través de l'assertivitat, o la imposició de la llei del més fort (el més votat en representants, encara que no ho haja sigut en vots). Sou president de tots: hòmens i dones, xiquets i xiquetes, jóvens, avis, estrangers, valencians de sempre, valencians d'acollida, etc. Tracteu que el major número de persones possibles es senten ací com si estigueren en sa casa. Actueu i tracteu-les com vos agradaria que vos tractaren: amb dignitat i sense cap intenció real de ferir en cap sentit.
Finalment vos escriuré unes frases que els estudiants de Magisteri que el feren junt amb mi en la Universitat de València (1991-1994) poguérem escoltar més d'un dia en boca de mestres de l'especialitat Humanes (ara retirada del pla de Magisteri ¡¡¡des de fa més de vint anys!!!, la qual cosa no sembla que vos importe gens ni miqueta, mentres dieu que la crisi té un origen econòmic...): "Açò de retirar l'especialitat Humanes del futur pla de Magisteri es pagarà molt car. Tindrem persones menys humanes i més fàcils de manipular". No podia evitar dir-vos-ho, a vós i a la resta de valencians i valencianes, alt i clar. El tema del "caloret" i la vergonyosa actuació immediata (i durant els mesos següents) per part de moltíssimes persones amb estudis universitaris, del País Valencià i que escriuen en la premsa valenciana o són ben conegudes, és un altre exemple de lo que ens comentaven i tractàvem en aquelles classes i que s'ha traduït en un meninfotisme oficial per tot lo que sone a poder tindre una societat més humana, amb major dignitat i lliure.
Una abraçada i avant,
Lluís Barberà i Guillem
Tomàs More
(1478-1535, humanista anglés del Renaixement)
Benvolgut Ximo Puig, actual cap del PSPV-PSOE valencià i futur President de la Generalitat del País Valencià,
Tot seguit vos escriuré unes quantes coses que vull que tingueu present abans de començar a exercir de President i que considere que no puc callar, perquè em remouria la consciència:
1. LA "LEY DE DEPENDENCIA", EN EL SEU TÍTOL ORIGINAL, TÉ EL TERME CASTELLÀ "AUTONOMÍA". Tomás Castillo Arenal, un psicòleg amb veu pròpia i pertanyent a l'associació càntabra AMICA, ho ha manifestat en més d'una font escrita, bé en entrevistes, bé en Internet (http://www.tomascastillo.com). Intuïsc que eixa tergiversació ha sigut ben estudiada i dirigida, voluntàriament i amb males intencions (crear persones més servils), des d'un primer moment, per la classe política i molts funcionaris, amb la intenció de presentar a les persones amb discapacitat com a trompellots que no tenen res a fer i a les quals lo millor que podem fer els polítics és aplicar-los un paternalisme de primera categoria. ¿Veritat que no ho feu amb persones que tenen una orientació sexual diferent a l'heterosexual? ¿Ho havíeu pensat alguna volta? Jo ho vaig saber en el 2011... Per això vos escriuré (a qualsevol polític) que el País Valencià necessita urgentment un associacionisme, relatiu a persones amb discapacitat o no, semblant al de l'organització càntabra AMICA (o millor), tot un exemple de línia de pensament i d'actuació a favor de l'alliberament i del desenvolupament de l'autonomia de les persones. Deixeu-vos, tots els polítics, des del més alt fins al més baix, de sermons i de romanços o, pitjor encara, de manipulacions de la informació. I, en este punt, açò també val per als funcionaris (hòmens i dones).
2. Les persones amb epilèpsia som un 1,2% de la població espanyola, molt més que anys arrere, segons un estudi actual de fa poc de temps i encara no desglossat. Juntament amb les afectades per la lepra, som les que més prohibicions hem patit al llarg de la història de la Humanitat. COMENCEU PELS MÉS DÈBILS, EN LA LLEI I EN EL DIA A DIA. Podeu contactar amb l'associació valenciana ALCE (http://www.alceepilepsia.org) de la qual forme part i, per cert, una entitat que no depén en més d'un 50% de les ajudes públiques. Si fóra així, jo no en formaria part, com ben bé saben algunes persones de la directiva de l'entitat. Vos convide a que, com a futur president, doneu prioritat a les persones que ho tinguen més difícil, no a les persones que tinguen més força dins de les persones amb discapacitat: comenceu per les persones amb alguna malaltia relacionada amb el cervell (no necessàriament mental, deixem-ho clar), després per les de tipus sensorial i, finalment, per les de tipus físic, ja que eixa és la línia de menys a més en grau d'acceptació social de la singularitat de la persona que la viu, no en grau de políticament correcte per a afavorir els vots...
3. NECESSITEM UNA EDUCACIÓ SEXUAL SANA, més enllà dels mètodes anticonceptius. Arrisqueu, sigueu políticament incorrecte i inclineu-vos per una educació (des de casa) a favor de les relacions sexuals interdependents (entre hòmens i dones independents) en lloc de la clàssica actuació insolidària i tradicional, malauradament encara molt viva, de "buscar el meu tros". No assitiré a cap manifestació femellista (d'eixes dones que fan ostentació de ser elles les que realment manen) ni masclista, com tampoc a cap manifestació en contra de la violència de gènere i tendenciosa en la qual no es tracte d'enfocar el món de la sexualitat cap a una convivència entre gèneres (la part positiva). En canvi, sí ho faré o donaré el meu suport a les accions a favor d'una formació sexual sana, alliberadora, entre persones independents i solidàries que no busquen traure-li suc a l'altre com si foren els polls, sinó de fer possible una vida més alegre, humana, esperançadora, però també valenta, sense amenaces ni condicionaments o intents d'aprofitament de l'altre membre de la parella. Vos invite a llegir alguns llibres de l'escriptora valenciana Rosetta Forner o l'obra de Charo Altable "Educación sentimental y erótica para adolescentes", pel que fa a quines classes de relació afavorixen una societat més oberta emocionalment i lliure. Este tema vos és clarament incòmode, motiu pel qual no el tracteu de manera oberta, sinó reduccionista.
4. DEIXEU-VOS DE ROMANÇOS: PER CADA CRÍTICA, TRES PROPOSTES CONSTRUCTIVES, SENSE VIOLÈNCIA NI MALES INTENCIONS. No és idea meua, originalment, sinó del pensador maltés Edward de Bono en la seua obra "Handbook for the positive revolution" (amb versió castellana: "La revolución positiva"). Encara que lo de "sense violència ni males intencions" no figure en l'obra, ho manifesta implícitament en més d'un moment. I la idea, molt interessant, de "contribució positiva", això és, aportar a la societat però de manera positiva. Una de les propostes no violentes seria la introducció de l'humor positiu, l'humor que no haguera permés l'atemptat. No val qualsevol classe d'humor, com ben bé manifestà fa més de mig any el papa actual. Recordem que l'humor no agrada a les organitzacions amb estructura vertical, ja que posaria en perill els dogmatismes, les reverències i, per exemple, la submissió al pensament majoritari i, a més, afavoriria una societat més solidària i unida des del respecte a les diferències i l'esperit de proximitat.
5. ELS POBRES PODEN FER MERAVELLES: NI SÓN TROMPELLOTS, NI HO SERAN TOTA LA VIDA. De la mateixa manera que jo, amb epilèpsia des dels 15 mesos de vida i amb 44 anys a hores d'ara, he pogut arribar a pagar-me una casa i a viure independent sense cap ajuda econòmica exterior després de viure fins als 38 en casa dels meus pares (fins al 2009) i dotze anys treballant en un centre especial d'ocupació (que vos invite a tractar de no crear-ne ni a promoure'n), un pobre també pot fer meravelles amb microcrèdits. I també, vostés, les persones que dieu que ens representeu (ja vorem quants acabeu sent autoritats morals!!!) podeu fer-ne amb la política social i de promoció de l'empreniment i de l'autonomia de cada habitant valencià. En lloc de llegir-vos informació "dels nostres" o de lo que estiga de moda, o d'aquell que vos tracte d'ensenyar a ser menys honest i més manipulador, agafeu un bon llibre com "El banquero de los pobres" o "Las empresas sociales" (ambdós del Nobel de la Pau Muhammad Yunus, qui posà en pràctica els microcrèdits en el grup Grameen) o "La economía del bien común" (del polifacètic austríac Christian Felber) i comenceu a il·lustrar-vos.
M'agradaria que vós, a banda de saber fer bons discursos, fóreu un President realment honrat, amb idees avançades en el cap, però posant-les en marxa en la realitat i que, quan deixàreu el càrrec, més d'un estudiant poguera dir: "Em va servir de referent moral. És un exemple de persona humana i amb autenticitat, més que un polític". Igualment vos diré que es pot viure sol i en una casa llogada pagant un 15% del salari d'un mes al propietari, siga una empresa siga un particular i cobrant un poc més del salari mínim interprofessional 14 vegades a l'any, com així he viscut en una casa que és propietat de ma mare, durant més de 5 anys, com a pensionista. No em crec moltíssims programes socials. I això ja fa temps que es va comprovar en la diòcesi de Sogorb-Castelló, quan unes 500 persones feren la prova de viure un mes amb el salari mínim (aleshores, 69.000 pts, 414€). Aleshores vaig aprendre una lliçó: si volia viure amb el salari modest que cobrava, ho podria fer però sense tirar la casa per la finestra i sense tindre animals ni cap persona al meu càrrec. I així, com vos dic, es pot viure. Evidentment, vostés no busquen referents de superació personal, sinó anar a matar al director, un esport espanyol molt estés en el País Valencià... Podeu consultar la biblioteca de l'organització cristiana i obrera HOAC (publicació ¡Tú!).
6. "A MÉS DE SER COMPRENSIU, CAL SER VALENT". Això vaig llegir fa uns anys en un llibre escrit per Stephen R. Covey, u dels promotors de les relacions interdependents i de l'efectivitat, és a dir, de la combinació de fer les coses bé i de fer-les amb el menor nombre possible de temps i de recursos.
6.1 Ser valent, podria ser, per exemple, aprendre vós a ser una persona assertiva, no passiva ni agressiva. És ben fàcil que rebeu pressions de la vella guàrdia, del senyoret amb una bossa amb diners i que vos presenta un futur econòmic fabulós si feu lo que ell vos diu o si calleu lo que no resultaria admissible per a més d'un valencià però sí per a ell o per a alts càrrecs del partit.
6.2 Comenceu a fer possible que els valencians, com els irlandesos, puguem dir 2 o 3 vegades a l'any què volem per mitjà de referèndums sense que tot depenga de les órdens dictades des de Madrid, base de l'organtizació central del vostre partit. ¿No diuen que en política tot és possible? Doncs, feu-ho realitat. Adopteu allò de "¡Demaneu lo impossible!". Somieu en la lluna, eixiu al carrer amb mentalitat de guanyador, no de victimista; de creatiu, no d'un tiet que s'aprofita del derrotisme i de la incultura per a perpetuar-se en el poder... Deixeu el balcó, sigueu humil com Joan XXIII, el papa actual o moltes persones sense creences religioses però amants de la vida i de la Humanitat. Per cert, no sóc creient, però tampoc ateu, ni agnòstic i tinc amics ben oberts i amb humanisme que sí ho són. I, per què no?,...
6.3 DEMANEU EL DRET DE DECIDIR DEL PAÍS VALENCIÀ. Teniu molts arguments i ben diferents per a dir no a Madrid (i això ho saben les associacions empresarials valencianes, els que esteu en els càrrecs, els que han llegit la Constitució actual no sols per a aprovar les oposicions, etc.). SÍ: AIXÒ I MÉS... Si voleu crear una televisió valenciana, feu-la democràtica, des de la base, no amb programes com el show de Monleón (manava el PSOE amb majoria absoluta), ni tendenciosa (com vespres de les eleccions autonòmiques de 1995), ni amb llistes de termes i expressions censurades o que es recomana no emprar. Crec que no necessitem cap acadèmia lingüística ni cultural subjugada a cap Estatut d'Autonomia Valencià ni als diners de cap grup empresarial: la cultura no es ven, es difon des de la llibertat. En eixe sentit, m'incline per Internet i anar fent, mentrestant, cultura democràtica des de casa, no una que busca els vots com siga, sense escrúpols de cap classe.
7. SIGUEU TOLERANT AMB LES DIFERÈNCIES, NO UN ANTICLERICAL RANCI NI UN DOGMÀTIC DE PRIMERA FILA. Aprengueu a viure enmig de la diversitat, però sense acceptar idees ràncies o que propugnen els totalitarismes, el xovinisme per damunt de l'autoestima sana i l'universalisme, l'agressió en lloc del diàleg a través de l'assertivitat, o la imposició de la llei del més fort (el més votat en representants, encara que no ho haja sigut en vots). Sou president de tots: hòmens i dones, xiquets i xiquetes, jóvens, avis, estrangers, valencians de sempre, valencians d'acollida, etc. Tracteu que el major número de persones possibles es senten ací com si estigueren en sa casa. Actueu i tracteu-les com vos agradaria que vos tractaren: amb dignitat i sense cap intenció real de ferir en cap sentit.
Finalment vos escriuré unes frases que els estudiants de Magisteri que el feren junt amb mi en la Universitat de València (1991-1994) poguérem escoltar més d'un dia en boca de mestres de l'especialitat Humanes (ara retirada del pla de Magisteri ¡¡¡des de fa més de vint anys!!!, la qual cosa no sembla que vos importe gens ni miqueta, mentres dieu que la crisi té un origen econòmic...): "Açò de retirar l'especialitat Humanes del futur pla de Magisteri es pagarà molt car. Tindrem persones menys humanes i més fàcils de manipular". No podia evitar dir-vos-ho, a vós i a la resta de valencians i valencianes, alt i clar. El tema del "caloret" i la vergonyosa actuació immediata (i durant els mesos següents) per part de moltíssimes persones amb estudis universitaris, del País Valencià i que escriuen en la premsa valenciana o són ben conegudes, és un altre exemple de lo que ens comentaven i tractàvem en aquelles classes i que s'ha traduït en un meninfotisme oficial per tot lo que sone a poder tindre una societat més humana, amb major dignitat i lliure.
Una abraçada i avant,
Lluís Barberà i Guillem
dissabte, 20 de juny del 2015
Este caracollons!!!
De segur que el títol no se l'esperava més d'u dels que l'ha llegit. Doncs bé, ¿on té el seu origen? Ahir, un amic em passava un correu que havien enviat a més de 120 persones, potser totes elles valencianes (encara que no totes residents en el País Valencià), acompanyat d'un text digne de denúncia per tendenciós (com també el vídeo adjunt) i que, una vegada més, es limitava a passar-li la responsabilitat a l'altre, una cosa que sembla ser u dels esports nacionals d'Espanya (però també de terres valencianes).
M'he trobat correus de persones honrades, fins a estes que s'emparen en lo que sempre s'ha dit... ¡Ah!, cavallers!, ¡acabe d'escriure un "lo"! Comencem...
¿Per què una de les persones a qui anava dirigit el correu, amb unes quantes obres en defensa del vocabulari valencià genuí i conservat, no es manifesta, per escrit, favorable a l'ús formal (per exemple, més enllà de casa i les amistats), d'este terme? Recordem que el "lo neutre", eixe (no el de formes com lo carrer, lo xiquet...), s'empra des de terres d'Aragó, passant per Andorra o Catalunya, fins a les Illes Balears o la ciutat italiana de l'Alguer. Esta persona, de qui no diré el nom, és un Torquemada sense complexos, com l'històric personatge. I ho dic perquè els dos formàrem part d'una entitat valencianista de tipus lingüístic, al meu coneixement, més bé dedicada a parlar sobre el bé i el mal que a arriscar i defendre que, per exemple, en eixe punt, u puga escriure amb llibertat... Ara bé, el dia que vaig qüestionar a qui feia de cap de colla d'eixa organització (i, així, desafiant lo que per a mi havia sigut un abús de l'autoritat), fou una de les primeres persones que tractà de desautoritzar-me, com si les vaques, totes, hagueren de ser sagrades. Si fóra així, no en beuríem ni una miqueta de llet. Ai!, Senyor!
El "lo neutre" s'empra arreu... i ja l'empraven els clàssics del segle XV... I això està ahí... ¡i ho saben! Com també ho sap més d'un acadèmic de l'AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua), a la qual no pense donar suport, ja que no partí de la gent sinó d'un acord polític i perquè, a més, està tutelada per l'Estatut d'Autonomia valencià, subjugada, una cosa inadmissible entre persones suposadament d'esquerres, "progres" o com es vullguen dir. I en parlaré més, de l'acadèmia: la llengua anglesa no en té cap i, per tant, el valencià també pot seguir-ne les mateixes petjades o, com a mínim, tindre'n una, valenciana i independent de qualsevol partit polític o llei semblant a l'Estatut o, fins i tot, de subvencions empresarials o externes, és a dir, econòmicament lliure i efectiva. I, com no!, pluralista en la manera d'actuar, no com el clàssic mestre de l'escola vella, la que mai mor. ¿Qui ha vist que els equips valencians de futbol que ara estan en Primera Divisió també estiguen tutelats per l'Estatut? Es podria fer... ¿No diuen que en política tot és possible? Però bé,... deixem-ho estar.
Tornant a la suposada utilitat de l'acadèmia i lo que a mi em sembla una indiferència davant la cultura popular i el patrimoni lingüístic (fins i tot dels clàssics!), ja se sap: el tema no és políticament correcte, malgrat que persones valentes i a favor de la llibertat d'expressió, com ara, l'escriptor Quim Monzó, hagen rebut el vist-i-plau d'editorials com Quaderns Crema, com ja ha escrit u dels defensors, per a mi, de la llibertat d'expressió per a les persones que emprem lo que uns diuen català i altres valencià però que m'ha permés anar per Catalunya sense haver d'inscriure'm en cap centre oficial d'idiomes ni en cap associació privada per a l'ensenyament de llengües estrangeres: Ignasi Moreta. Continue...
"Este caracollons!" és una manera de dir, més d'una volta, "¡Ara ens ve, este, amb estos romanços!... ¿Tu, et creus?" i amb altres històries per a no dormir i, lo que és més sagnant, de persones que denuncien al PP com si el PSOE haguera sigut el partit alliberador del bé i del mal i, a hores d'ara (com aleshores), fóra portador d'uns valors extraterrenals o universals. Vinga!, anem a reescriure la història! Tot seguit passaré a fer un alliberament cultural intensiu per als alliberaires i per a persones amants de la informació veraç, eixes persones que posen en qüestió l'statu quo més d'una volta i que resulten una mena de tocacollons per al poder establit, ja que al pa li diuen pa i al vi vi i no es paren en romanços. Ah!, i per a curiosos! Mans a l'obra!
1. El PSOE feu la vida impossible a xicotetes editorials independents que havien treballat pel valencià durant els anys setanta i principis dels huitanta. En creà una que als quatre dies ja estava amb l'aigua al coll. Parleu amb Pere Riutort, històric mestre meu i un abnegat que no pogué tirar avant enmig d'eixa deixadesa oficial per lo que ja s'havia estat movent, possiblement, perquè no anava amb la línia de pensament oficial de Madrid. Els seus llibres, com els d'altres persones o grups, s'empraven en les sessions populars de valencià. Una germana meua, ara regidora, en comprà u en el curs 81-82, és a dir, abans de les eleccions autonòmiques de 1983.
2. El PSOE, quan s'iniciaren les emissions de RTVV, comptava amb majoria absoluta en les Corts Valencianes i s'exposà tot un llistat (la famosa llista d'Amadeu Fabregat) de termes i expressions que no podrien emprar els periodistes ni les persones que ens presentarien les notícies i els programes. Per cert, vorem quin programa d'humor ens introduïxen. No necessitem cap show d'ara per a saber on toquen les campanes... (el de Monleón es feu manant el PSOE) i d'una qualitat baixa al costat, per exemple, de Polònia (TV3), un programa, a més, ben obert, no com els típics del Gran Wyoming, clarament parcials.
3. Pocs dies abans de les eleccions autonòmiques de 1995, les primeres que guanyà el PP (encara que no aconseguí la majoria absoluta), el noticiari de migdia (el de l'hora de dinar, perquè la vesprada, per als valencians, comença després de dinar) dedicà una quantitat desorbitada de temps a una notícia referent a manifestacions a favor del valencià, la dels famosos casals Jaume I, sovint amb moltes persones del PSOE darrere.
4. A hores d'ara no tinc coneixement que cap escriptor, artista, intel·lectual, periodista, col·laborador de diaris (digitals o no), polític, etc. haja gosat dir en públic o per escrit (i no per a la seua parròquia o grupet d'amics) que l'alcaldessa de València estava bufada en el moment de proclamar el famós "caloret". Jo ho vaig fer en anglés, en una web pròpia, el 24 de febrer del 2015 (The mayoress of Valencia was drunk, http://que-rebona-estas-tu2.webnode.cat/news/the-mayoress-of-valencia-was-drunk/, és a dir, L'alcaldessa de València estava bufada). Molts de vostés tenen por al periodisme de qualitat, genial, que no busca la mediocritat i que treballa pel pensament lliure. Vos acollona el pensament lliure, les plomes lliures, la gent que no té complexos i que, de manera assertiva i des de l'asssumpció de la responsabilitat dels seus actes, són i es senten lliures. ´
No crec que vos agrade el periodisme britànic: el trobareu massa descarat, per exemple, si llegíreu el titular i el subtitular de la notícia relacionada amb l'actual cap d'Estat espanyol i la seua germana, pel tema de fa unes setmanes, atenent a com figurava en The Guardian (http://www.theguardian.com/world/2015/jun/12/spanish-king-strips-sister-of-duchess-title-amid-tax-evasion-scandal), que podríem traduir-lo, literalment, com "El rei espanyol despulla a la germana del títol de duquessa enmig de l'escàndol tributari", si el comparàreu amb els titulars, per exemple, del Levante-EMV o La Vanguardia. No és descarat: per a mi és molt més democràtic i directe que l'espanyol. ¡Ací podem fer possible un altre periodisme i des de l'amor per la llibertat, no des de l'amor pel poder, cavallers!
5. No considere imprescindible la recuperació d'una ràdio i una televisió valenciana com RTVV: ja tenim Internet, un canal que ens atorga més grau de llibertat i que ens alliberaria de caure en el paternalisme, el directisme i de qualsevol intent d'anul·lació o restricció dels drets humans, bé dels treballadors, bé del consumidors... des dels partits, és a dir, des de grups reduïts i de signe polític clarament visible. Una ràdio i una televisió participativa i feta des de la base, sí. Però vos acollonaria esta proposta: sembleu fills dels temples de comerciants de diners, eixos que, amb tanta valentia i sense pensar-s'ho dos voltes, Jesucrist denuncià dient que no volia que allò fóra una cova de lladres i d'hipòcrites. No el condemnaren perquè fóra bo, ni perquè morira per la gent, ni, com diria Rosetta Forner (escriptora de Borriana, 1959, http://silviagelices.com/2008/11/08/entrevista-a-rosetta-forner-coach-y-escritora/), "para que nos sintierámos víctimas: esa es la moto que nos han vendido". Ho feren perquè era una persona que, des dels seus ideals, promovia la dignitat de les persones i la llibertat per damunt del poder polític, econòmic, militar, etc. I això només ho dirà la gent amb personalitat pròpia, les persones lliures, però no els fills de les fashions (les modes) o les trends (tendències). I eixos són els periodistes que no voleu en RTVV...
Afegiré que no m'agraden les modes, ni les tendències, ni, per descomptat, la informació tendenciosa i, lo més sagnant (i en el tema que estem tractant, més encara), no elaborada ni preparada des de cap població valenciana. ¿O és que algú creu que una web com www.estimoelcatala.cat no té un nom clar i que ens pot fer qüestionar que els polítics i molts dels signants tingueren la gosadia de crear, des d'ells, i cada u per separat, una web pròpia o una iniciativa personal o bé enviar un escrit personal al president valencià Ximo Puig? A més, quan em vaig endinsar, em semblà una proposta poc original... en lloc d'una feta per un col·lectiu de valencians i valencianes interessades pel reviscolament de RTVV i amb intenció d'aprofitar la minoria parlamentària de tots els partits de les Corts Valencianes per a aconseguir més quotes de qualitat i de dignificació de la llengua i, també, una cultura alliberadora i més sana.
Finalment diré que els alliberaires creiem en les idees noves, renovadores, dialogants, genials, amb autonomia i rebel·lia sana i autoestima, no en allò de l'esperit de grup (però d'ací u a manar i noranta-nou a callar...) i que... NO!, ¡NO PODRAN AMB NOSALTRES, AMICS!
Una abraçada i avant, alliberaires!
M'he trobat correus de persones honrades, fins a estes que s'emparen en lo que sempre s'ha dit... ¡Ah!, cavallers!, ¡acabe d'escriure un "lo"! Comencem...
¿Per què una de les persones a qui anava dirigit el correu, amb unes quantes obres en defensa del vocabulari valencià genuí i conservat, no es manifesta, per escrit, favorable a l'ús formal (per exemple, més enllà de casa i les amistats), d'este terme? Recordem que el "lo neutre", eixe (no el de formes com lo carrer, lo xiquet...), s'empra des de terres d'Aragó, passant per Andorra o Catalunya, fins a les Illes Balears o la ciutat italiana de l'Alguer. Esta persona, de qui no diré el nom, és un Torquemada sense complexos, com l'històric personatge. I ho dic perquè els dos formàrem part d'una entitat valencianista de tipus lingüístic, al meu coneixement, més bé dedicada a parlar sobre el bé i el mal que a arriscar i defendre que, per exemple, en eixe punt, u puga escriure amb llibertat... Ara bé, el dia que vaig qüestionar a qui feia de cap de colla d'eixa organització (i, així, desafiant lo que per a mi havia sigut un abús de l'autoritat), fou una de les primeres persones que tractà de desautoritzar-me, com si les vaques, totes, hagueren de ser sagrades. Si fóra així, no en beuríem ni una miqueta de llet. Ai!, Senyor!
El "lo neutre" s'empra arreu... i ja l'empraven els clàssics del segle XV... I això està ahí... ¡i ho saben! Com també ho sap més d'un acadèmic de l'AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua), a la qual no pense donar suport, ja que no partí de la gent sinó d'un acord polític i perquè, a més, està tutelada per l'Estatut d'Autonomia valencià, subjugada, una cosa inadmissible entre persones suposadament d'esquerres, "progres" o com es vullguen dir. I en parlaré més, de l'acadèmia: la llengua anglesa no en té cap i, per tant, el valencià també pot seguir-ne les mateixes petjades o, com a mínim, tindre'n una, valenciana i independent de qualsevol partit polític o llei semblant a l'Estatut o, fins i tot, de subvencions empresarials o externes, és a dir, econòmicament lliure i efectiva. I, com no!, pluralista en la manera d'actuar, no com el clàssic mestre de l'escola vella, la que mai mor. ¿Qui ha vist que els equips valencians de futbol que ara estan en Primera Divisió també estiguen tutelats per l'Estatut? Es podria fer... ¿No diuen que en política tot és possible? Però bé,... deixem-ho estar.
Tornant a la suposada utilitat de l'acadèmia i lo que a mi em sembla una indiferència davant la cultura popular i el patrimoni lingüístic (fins i tot dels clàssics!), ja se sap: el tema no és políticament correcte, malgrat que persones valentes i a favor de la llibertat d'expressió, com ara, l'escriptor Quim Monzó, hagen rebut el vist-i-plau d'editorials com Quaderns Crema, com ja ha escrit u dels defensors, per a mi, de la llibertat d'expressió per a les persones que emprem lo que uns diuen català i altres valencià però que m'ha permés anar per Catalunya sense haver d'inscriure'm en cap centre oficial d'idiomes ni en cap associació privada per a l'ensenyament de llengües estrangeres: Ignasi Moreta. Continue...
"Este caracollons!" és una manera de dir, més d'una volta, "¡Ara ens ve, este, amb estos romanços!... ¿Tu, et creus?" i amb altres històries per a no dormir i, lo que és més sagnant, de persones que denuncien al PP com si el PSOE haguera sigut el partit alliberador del bé i del mal i, a hores d'ara (com aleshores), fóra portador d'uns valors extraterrenals o universals. Vinga!, anem a reescriure la història! Tot seguit passaré a fer un alliberament cultural intensiu per als alliberaires i per a persones amants de la informació veraç, eixes persones que posen en qüestió l'statu quo més d'una volta i que resulten una mena de tocacollons per al poder establit, ja que al pa li diuen pa i al vi vi i no es paren en romanços. Ah!, i per a curiosos! Mans a l'obra!
1. El PSOE feu la vida impossible a xicotetes editorials independents que havien treballat pel valencià durant els anys setanta i principis dels huitanta. En creà una que als quatre dies ja estava amb l'aigua al coll. Parleu amb Pere Riutort, històric mestre meu i un abnegat que no pogué tirar avant enmig d'eixa deixadesa oficial per lo que ja s'havia estat movent, possiblement, perquè no anava amb la línia de pensament oficial de Madrid. Els seus llibres, com els d'altres persones o grups, s'empraven en les sessions populars de valencià. Una germana meua, ara regidora, en comprà u en el curs 81-82, és a dir, abans de les eleccions autonòmiques de 1983.
2. El PSOE, quan s'iniciaren les emissions de RTVV, comptava amb majoria absoluta en les Corts Valencianes i s'exposà tot un llistat (la famosa llista d'Amadeu Fabregat) de termes i expressions que no podrien emprar els periodistes ni les persones que ens presentarien les notícies i els programes. Per cert, vorem quin programa d'humor ens introduïxen. No necessitem cap show d'ara per a saber on toquen les campanes... (el de Monleón es feu manant el PSOE) i d'una qualitat baixa al costat, per exemple, de Polònia (TV3), un programa, a més, ben obert, no com els típics del Gran Wyoming, clarament parcials.
3. Pocs dies abans de les eleccions autonòmiques de 1995, les primeres que guanyà el PP (encara que no aconseguí la majoria absoluta), el noticiari de migdia (el de l'hora de dinar, perquè la vesprada, per als valencians, comença després de dinar) dedicà una quantitat desorbitada de temps a una notícia referent a manifestacions a favor del valencià, la dels famosos casals Jaume I, sovint amb moltes persones del PSOE darrere.
4. A hores d'ara no tinc coneixement que cap escriptor, artista, intel·lectual, periodista, col·laborador de diaris (digitals o no), polític, etc. haja gosat dir en públic o per escrit (i no per a la seua parròquia o grupet d'amics) que l'alcaldessa de València estava bufada en el moment de proclamar el famós "caloret". Jo ho vaig fer en anglés, en una web pròpia, el 24 de febrer del 2015 (The mayoress of Valencia was drunk, http://que-rebona-estas-tu2.webnode.cat/news/the-mayoress-of-valencia-was-drunk/, és a dir, L'alcaldessa de València estava bufada). Molts de vostés tenen por al periodisme de qualitat, genial, que no busca la mediocritat i que treballa pel pensament lliure. Vos acollona el pensament lliure, les plomes lliures, la gent que no té complexos i que, de manera assertiva i des de l'asssumpció de la responsabilitat dels seus actes, són i es senten lliures. ´
No crec que vos agrade el periodisme britànic: el trobareu massa descarat, per exemple, si llegíreu el titular i el subtitular de la notícia relacionada amb l'actual cap d'Estat espanyol i la seua germana, pel tema de fa unes setmanes, atenent a com figurava en The Guardian (http://www.theguardian.com/world/2015/jun/12/spanish-king-strips-sister-of-duchess-title-amid-tax-evasion-scandal), que podríem traduir-lo, literalment, com "El rei espanyol despulla a la germana del títol de duquessa enmig de l'escàndol tributari", si el comparàreu amb els titulars, per exemple, del Levante-EMV o La Vanguardia. No és descarat: per a mi és molt més democràtic i directe que l'espanyol. ¡Ací podem fer possible un altre periodisme i des de l'amor per la llibertat, no des de l'amor pel poder, cavallers!
5. No considere imprescindible la recuperació d'una ràdio i una televisió valenciana com RTVV: ja tenim Internet, un canal que ens atorga més grau de llibertat i que ens alliberaria de caure en el paternalisme, el directisme i de qualsevol intent d'anul·lació o restricció dels drets humans, bé dels treballadors, bé del consumidors... des dels partits, és a dir, des de grups reduïts i de signe polític clarament visible. Una ràdio i una televisió participativa i feta des de la base, sí. Però vos acollonaria esta proposta: sembleu fills dels temples de comerciants de diners, eixos que, amb tanta valentia i sense pensar-s'ho dos voltes, Jesucrist denuncià dient que no volia que allò fóra una cova de lladres i d'hipòcrites. No el condemnaren perquè fóra bo, ni perquè morira per la gent, ni, com diria Rosetta Forner (escriptora de Borriana, 1959, http://silviagelices.com/2008/11/08/entrevista-a-rosetta-forner-coach-y-escritora/), "para que nos sintierámos víctimas: esa es la moto que nos han vendido". Ho feren perquè era una persona que, des dels seus ideals, promovia la dignitat de les persones i la llibertat per damunt del poder polític, econòmic, militar, etc. I això només ho dirà la gent amb personalitat pròpia, les persones lliures, però no els fills de les fashions (les modes) o les trends (tendències). I eixos són els periodistes que no voleu en RTVV...
Afegiré que no m'agraden les modes, ni les tendències, ni, per descomptat, la informació tendenciosa i, lo més sagnant (i en el tema que estem tractant, més encara), no elaborada ni preparada des de cap població valenciana. ¿O és que algú creu que una web com www.estimoelcatala.cat no té un nom clar i que ens pot fer qüestionar que els polítics i molts dels signants tingueren la gosadia de crear, des d'ells, i cada u per separat, una web pròpia o una iniciativa personal o bé enviar un escrit personal al president valencià Ximo Puig? A més, quan em vaig endinsar, em semblà una proposta poc original... en lloc d'una feta per un col·lectiu de valencians i valencianes interessades pel reviscolament de RTVV i amb intenció d'aprofitar la minoria parlamentària de tots els partits de les Corts Valencianes per a aconseguir més quotes de qualitat i de dignificació de la llengua i, també, una cultura alliberadora i més sana.
Finalment diré que els alliberaires creiem en les idees noves, renovadores, dialogants, genials, amb autonomia i rebel·lia sana i autoestima, no en allò de l'esperit de grup (però d'ací u a manar i noranta-nou a callar...) i que... NO!, ¡NO PODRAN AMB NOSALTRES, AMICS!
Una abraçada i avant, alliberaires!
dijous, 18 de juny del 2015
¡A recuperar el nostre patrimoni!
Una de les missions que té un Poble si vol aprendre a ser ell mateix, a no permetre que li donen gat per llebre en l'aprenentatge de les llengües (com tampoc de la història) és endinsar-se en la descoberta de la seua història, no de la que li han contat els vencedors en els camps de batalla.
En eixe sentit, fa quasi dos anys, escrivia en un bloc propi un article titulat Las lenguas y las culturas en España. Algo más que patrimonio constitucional. Estava íntegrament en castellà i es dirigia, sobretot, a castellanoparlants residents en algun territori de l'Estat espanyol on no es parlara cap llengua no castellana com a cooficial o com a llengua pròpia, encara que també podria ser interessant per a persones que estigueren aprenent el castellà.
Un Poble que vol viure lliure, independent, és com un fill que desitja independitzar-se dels pares, que creu en el seu futur i que es llança a l'aventura de viure des de la llibertat, de crear la vida que més li agrade i, des de l'obertura a l'exterior, tractar de viure en germanor compartint amb els altres Pobles i persones lo millor que té i, alhora, mostrant-se receptiu a lo millor que conserven els altres pobles i a les noves idees que arriben en un continu donar i rebre espontani que beneficia a tots.
Ara bé, en qualsevol moment, si s'estima a ell mateix, estimarà a l'altre, perquè només les persones que s'estimen sense prepotència i de manera sincera, estan preparades i en disposició real de rebre, de manera liberal, lliure, a l'altre: només podem donar lo que tenim (no sols en el sentit material, sinó també en l'espiritual, el cultural, el de la nostra singularitat). Un Poble que s'estima de manera sana és un Poble receptiu i donant, de la mateixa manera que qui estima el seu cos i tot lo que li forma part, per exemple, no es tanca a la possibilitat de donar sang sempre que les condicions li siguen favorables. Partim, per tant, de la voluntat d'afavorir una dignitat per a tots, no d'una igualtat que ens duguera a un café per a tots, sinó de tots tindre a l'abast la possibilitat de ser lliures, no sols d'acord amb lo escrit, amb la llei, sinó en la realitat.
Igualment, una de les missions dels Pobles, indistintament de l'origen dels habitants que els integren (i més, en un món amb molts intercanvis culturals com el que vivim a hores d'ara), és acceptar la diversitat interna. Quan els seus habitants actuen de manera democràtica, no cal competir ni criticar a l'altre. Obrir-se per a aprendre a millorar, sí; obrir-se per a aprendre estratègies de colonització i d'anul·lació de la llibertat de qualsevol persona o Poble, no, ja que és inadmissible en una societat democràtica. Caldrà recordar que en els darrers anys han aparegut estudis que confirmen que les persones som bones i altruistes per naturalesa, com el que tingué lloc en el 2010, en Alemanya, amb menors de 24 mesos: la gran majoria actuaven de manera altruista immediatament.
¿Podem, per tant, viure en comunitat i, al mateix temps, cadascú amb la seua llibertat? Sí. En les cases on triomfa l'educació per a la llibertat, on les persones (totes) es poden expressar de manera lliure i se les educa per a la llibertat, és on qualla amb major facilitat la persona amb autoestima sana, amb una formació social més oberta (indistintament de la seua singularitat), i un esperit més tolerant i universalista, una creativitat ben plasmada, el sentit de l'humor i altres ingredients bàsics per a la convivència.
I tot això facilita, sens dubte, el respecte per la diversitat del Planeta, no sols l'ecològica, sinó també la cultural. En els estats més democràtics hi ha una legislació més oberta al pluralisme, a que els ciutadans i les ciutadanes puguen triar i modificar directament (sovint, per referèndums, com ara, els dos o tres que es solen fer en Irlanda cada any) lo que consideren que els interessa i beneficia. O més, a poder dir els ciutadans com volen que es gestionen els diners, com ja ocorria fa, més o menys, tretze anys en una població andalusa en què el 30% del pressupost es decidia directament, des de la gent, no des dels representants ni per referèndum... (vegeu la biblioteca del butlletí cristià ¡Tú!, de l'HOAC). I qui diu diners, diu qualsevol part de la vida diària i pública.
I un Poble que estima el seu patrimoni, fins i tot, l'històric, una de les passes que li caldrà fer és crear una cultura democràtica per a que, si està en posició d'inferioritat respecte a un altre, els seus habitants prenguen consciència que només ampliant el seu desig de llibertat (nació lliure) i de diàleg com a punt de partida per a un pas a pas cap a majors quotes d'igualtat, podrà arribar més lluny i, fins i tot, aconseguir explicar la seua història sense revenja.
Crec que només des d'una exposició oberta dels sentiments d'un Poble i, al mateix temps, amb l'ús de la raó, una persona aliena a eixa manera de pensar podrà accedir a majors quotes d'empatia i, així, comprendre millor al proïsme, tornar-se més tolerant i no tractar, mai més, d'imposar en cap moment la llei del més fort ni d'acceptar cap intent extern de fer-la subjugar.
Imaginem-nos, per exemple, què passaria si durant unes setmanes els escolars de Guatemala d'origen blanc reberen una formació sobre tots els patiments rebuts per la cultura quítxua des de l'arribada de les tropes castellanes a Amèrica... O que adults nascuts en Anglaterra es veieren, virtualment, en les mateixes condicions que moltes persones d'Irlanda a primeries del segle XX... Escric estes dos idees que m'han vingut al cap perquè en abril del 2001 poguí vore en València, potser durant més d'una hora (i no en forma de pel·lícula amb alguns fragments històrics reals), imatges de la guerra que, a moltes persones, ens impactaren molt. I vos puc assegurar que més d'una (adults i tot) se n'eixí plorant: no volíem més guerres després de vore aquelles escenes reals i crues.
En el mateix sentit, a eixos alumnes els podria ajudar a guanyar sentit de germanor, a prendre decisions pensant més en lo universal i, així, a reduir un xovinisme que, en els temps que vivim, des del meu punt de vista, no hauria de formar part de la ment de cap cultura, la qual cosa no vol dir que no s'haguera d'incloure el dret a la llibertat d'expressió... però sí posar, per damunt de tot, el dret a la dignitat, a una vida digna (bé individual, bé col·lectiva).
Per això em sembla molt important promoure la recuperació del nostre patrimoni.
En eixe sentit, fa quasi dos anys, escrivia en un bloc propi un article titulat Las lenguas y las culturas en España. Algo más que patrimonio constitucional. Estava íntegrament en castellà i es dirigia, sobretot, a castellanoparlants residents en algun territori de l'Estat espanyol on no es parlara cap llengua no castellana com a cooficial o com a llengua pròpia, encara que també podria ser interessant per a persones que estigueren aprenent el castellà.
Un Poble que vol viure lliure, independent, és com un fill que desitja independitzar-se dels pares, que creu en el seu futur i que es llança a l'aventura de viure des de la llibertat, de crear la vida que més li agrade i, des de l'obertura a l'exterior, tractar de viure en germanor compartint amb els altres Pobles i persones lo millor que té i, alhora, mostrant-se receptiu a lo millor que conserven els altres pobles i a les noves idees que arriben en un continu donar i rebre espontani que beneficia a tots.
Ara bé, en qualsevol moment, si s'estima a ell mateix, estimarà a l'altre, perquè només les persones que s'estimen sense prepotència i de manera sincera, estan preparades i en disposició real de rebre, de manera liberal, lliure, a l'altre: només podem donar lo que tenim (no sols en el sentit material, sinó també en l'espiritual, el cultural, el de la nostra singularitat). Un Poble que s'estima de manera sana és un Poble receptiu i donant, de la mateixa manera que qui estima el seu cos i tot lo que li forma part, per exemple, no es tanca a la possibilitat de donar sang sempre que les condicions li siguen favorables. Partim, per tant, de la voluntat d'afavorir una dignitat per a tots, no d'una igualtat que ens duguera a un café per a tots, sinó de tots tindre a l'abast la possibilitat de ser lliures, no sols d'acord amb lo escrit, amb la llei, sinó en la realitat.
Igualment, una de les missions dels Pobles, indistintament de l'origen dels habitants que els integren (i més, en un món amb molts intercanvis culturals com el que vivim a hores d'ara), és acceptar la diversitat interna. Quan els seus habitants actuen de manera democràtica, no cal competir ni criticar a l'altre. Obrir-se per a aprendre a millorar, sí; obrir-se per a aprendre estratègies de colonització i d'anul·lació de la llibertat de qualsevol persona o Poble, no, ja que és inadmissible en una societat democràtica. Caldrà recordar que en els darrers anys han aparegut estudis que confirmen que les persones som bones i altruistes per naturalesa, com el que tingué lloc en el 2010, en Alemanya, amb menors de 24 mesos: la gran majoria actuaven de manera altruista immediatament.
¿Podem, per tant, viure en comunitat i, al mateix temps, cadascú amb la seua llibertat? Sí. En les cases on triomfa l'educació per a la llibertat, on les persones (totes) es poden expressar de manera lliure i se les educa per a la llibertat, és on qualla amb major facilitat la persona amb autoestima sana, amb una formació social més oberta (indistintament de la seua singularitat), i un esperit més tolerant i universalista, una creativitat ben plasmada, el sentit de l'humor i altres ingredients bàsics per a la convivència.
I tot això facilita, sens dubte, el respecte per la diversitat del Planeta, no sols l'ecològica, sinó també la cultural. En els estats més democràtics hi ha una legislació més oberta al pluralisme, a que els ciutadans i les ciutadanes puguen triar i modificar directament (sovint, per referèndums, com ara, els dos o tres que es solen fer en Irlanda cada any) lo que consideren que els interessa i beneficia. O més, a poder dir els ciutadans com volen que es gestionen els diners, com ja ocorria fa, més o menys, tretze anys en una població andalusa en què el 30% del pressupost es decidia directament, des de la gent, no des dels representants ni per referèndum... (vegeu la biblioteca del butlletí cristià ¡Tú!, de l'HOAC). I qui diu diners, diu qualsevol part de la vida diària i pública.
I un Poble que estima el seu patrimoni, fins i tot, l'històric, una de les passes que li caldrà fer és crear una cultura democràtica per a que, si està en posició d'inferioritat respecte a un altre, els seus habitants prenguen consciència que només ampliant el seu desig de llibertat (nació lliure) i de diàleg com a punt de partida per a un pas a pas cap a majors quotes d'igualtat, podrà arribar més lluny i, fins i tot, aconseguir explicar la seua història sense revenja.
Crec que només des d'una exposició oberta dels sentiments d'un Poble i, al mateix temps, amb l'ús de la raó, una persona aliena a eixa manera de pensar podrà accedir a majors quotes d'empatia i, així, comprendre millor al proïsme, tornar-se més tolerant i no tractar, mai més, d'imposar en cap moment la llei del més fort ni d'acceptar cap intent extern de fer-la subjugar.
Imaginem-nos, per exemple, què passaria si durant unes setmanes els escolars de Guatemala d'origen blanc reberen una formació sobre tots els patiments rebuts per la cultura quítxua des de l'arribada de les tropes castellanes a Amèrica... O que adults nascuts en Anglaterra es veieren, virtualment, en les mateixes condicions que moltes persones d'Irlanda a primeries del segle XX... Escric estes dos idees que m'han vingut al cap perquè en abril del 2001 poguí vore en València, potser durant més d'una hora (i no en forma de pel·lícula amb alguns fragments històrics reals), imatges de la guerra que, a moltes persones, ens impactaren molt. I vos puc assegurar que més d'una (adults i tot) se n'eixí plorant: no volíem més guerres després de vore aquelles escenes reals i crues.
En el mateix sentit, a eixos alumnes els podria ajudar a guanyar sentit de germanor, a prendre decisions pensant més en lo universal i, així, a reduir un xovinisme que, en els temps que vivim, des del meu punt de vista, no hauria de formar part de la ment de cap cultura, la qual cosa no vol dir que no s'haguera d'incloure el dret a la llibertat d'expressió... però sí posar, per damunt de tot, el dret a la dignitat, a una vida digna (bé individual, bé col·lectiva).
Per això em sembla molt important promoure la recuperació del nostre patrimoni.
dimecres, 17 de juny del 2015
Els carques del segle XXI
Hi han alcaldes que diuen ser progressistes, que pertanyen a l'esquerra, que una de les primeres decisions que prenen quan arriben al poder, per exemple, d'una ciutat, és arraconar obres d'art del Renaixement fetes per una persona, fins i tot, amb estil propi, com ara, Joan de Joanes, valencià del segle XVI.
Que estes persones, en lloc de donar algun argument sòlid, com ara, que consideren que en un museu (o en una sala preparada de manera més genuïna) es podrien conservar millor, lo primer que fan i, sense haver comentat res en el seu programa electoral, ni haver obert la possibilitat de celebrar un referèndum popular, ni una votació interna entre tota la militància de la localitat, entre d'altres opcions, és retirar-les..., la primera impressió que poden causar a més d'una persona de pensament lliure i obert és que són uns carques. I això és lo que m'ha semblat: una actitud dels anys 30 del segle passat o de revenja, impulsiva, feta sense dos dits de coneixement i, potser, pensant més de cara a la galeria.
I ho diré amb este llenguatge políticament incorrecte perquè no tinc por a fer-ho i a assumir la meua responsabilitat, com ara, que tinga bloquejat (com ja m'ha passat en dos ocasions i potser durant més de dotze hores) una web, després de manifestar coses que no agraden en estes terres peninsulars. I que no em vinguen els gestors de la web amb lo que ho justificaria: "Es que si has escrito mucho..." (sic) y "porque nosotros, personalmente, no lo hemos censurado; lo que pasa es que está programado para..." (sic). Amb eixes paraules, més o menys, m'ho explicava fa uns dies un treballador d'una web. Ah!, doncs si està programat, el gestor sí que sap lo que fa...; a vore si anem a fer com aquell soldat que deia: "No, jo no el volguí matar: és que vaig rebre órdens...".
Quan hui li ho comentava a un estranger que porta ja sis anys vivint ací i que és d'un país anglosaxó i de ment oberta, a més d'haver estudiat Història, no feia una altra cosa que posar cara d'estupefacte i dir: "Però si són obres d'art, això és cultura...".
Però un carca té una visió ben distinta de la cultura ja que es tracta d'una "Persona d'idees retrògrades, d'altres temps, d'una actitud contrària a lo nou, a lo fresc".
I ara que lo que s'ha fet, s'ha fet... que no ens vinguen amb romanços ni amb històries per a no dormir... A vore quin dia prenen consciència i assumixen de cara a la societat que una de les coses que més por els fa és reconéixer públicament que l'Estat espanyol no ha tingut les portes obertes a la llibertat, un valor que quallà més prompte en altres països i cultures. No ho diran: els feriria un ego que no volen qüestionar i que, en canvi, gràcies al nou somriure Profidén que porten en la boca, diuen que ens farà més feliços (això, sí, en la intimitat, cavallers!)... Jo no m'alie amb eixe "ens": defenc la llibertat.
Nota: Açò val per a qualsevol autoritat politica, no sols els alcaldes o les alcaldesses i, d'una manera molt particular, per a aquelles que no deixen de fer discursos de defensa de la diversitat, del pluralisme, de democràcia i, després, no actuen a favor d'una democràcia real allà on exercixen la seua autoritat.
Que estes persones, en lloc de donar algun argument sòlid, com ara, que consideren que en un museu (o en una sala preparada de manera més genuïna) es podrien conservar millor, lo primer que fan i, sense haver comentat res en el seu programa electoral, ni haver obert la possibilitat de celebrar un referèndum popular, ni una votació interna entre tota la militància de la localitat, entre d'altres opcions, és retirar-les..., la primera impressió que poden causar a més d'una persona de pensament lliure i obert és que són uns carques. I això és lo que m'ha semblat: una actitud dels anys 30 del segle passat o de revenja, impulsiva, feta sense dos dits de coneixement i, potser, pensant més de cara a la galeria.
I ho diré amb este llenguatge políticament incorrecte perquè no tinc por a fer-ho i a assumir la meua responsabilitat, com ara, que tinga bloquejat (com ja m'ha passat en dos ocasions i potser durant més de dotze hores) una web, després de manifestar coses que no agraden en estes terres peninsulars. I que no em vinguen els gestors de la web amb lo que ho justificaria: "Es que si has escrito mucho..." (sic) y "porque nosotros, personalmente, no lo hemos censurado; lo que pasa es que está programado para..." (sic). Amb eixes paraules, més o menys, m'ho explicava fa uns dies un treballador d'una web. Ah!, doncs si està programat, el gestor sí que sap lo que fa...; a vore si anem a fer com aquell soldat que deia: "No, jo no el volguí matar: és que vaig rebre órdens...".
Quan hui li ho comentava a un estranger que porta ja sis anys vivint ací i que és d'un país anglosaxó i de ment oberta, a més d'haver estudiat Història, no feia una altra cosa que posar cara d'estupefacte i dir: "Però si són obres d'art, això és cultura...".
Però un carca té una visió ben distinta de la cultura ja que es tracta d'una "Persona d'idees retrògrades, d'altres temps, d'una actitud contrària a lo nou, a lo fresc".
I ara que lo que s'ha fet, s'ha fet... que no ens vinguen amb romanços ni amb històries per a no dormir... A vore quin dia prenen consciència i assumixen de cara a la societat que una de les coses que més por els fa és reconéixer públicament que l'Estat espanyol no ha tingut les portes obertes a la llibertat, un valor que quallà més prompte en altres països i cultures. No ho diran: els feriria un ego que no volen qüestionar i que, en canvi, gràcies al nou somriure Profidén que porten en la boca, diuen que ens farà més feliços (això, sí, en la intimitat, cavallers!)... Jo no m'alie amb eixe "ens": defenc la llibertat.
Nota: Açò val per a qualsevol autoritat politica, no sols els alcaldes o les alcaldesses i, d'una manera molt particular, per a aquelles que no deixen de fer discursos de defensa de la diversitat, del pluralisme, de democràcia i, després, no actuen a favor d'una democràcia real allà on exercixen la seua autoritat.
dimarts, 16 de juny del 2015
Sobre la importància de l'assignatura "Història"
Si hi ha una assignatura que crec que rep un interés especial per part de tots els governs i que els definix, és "Història". Podria començar a parlar sobre distintes línies d'ensenyament que vaig aprendre en Magisteri i les que he aprés amb el pas dels anys, però ho faré més senzill.
Un dia, li enviava un missatge a una adolescent amb la pregunta següent: "Una pregunta: com vos ensenyen la Història? ¿Vos parlen sobre altres cultures del món, sobre les minories o la història i les dones? Què sabeu d'altres estats del món? Gràcies".
I la resposta inicial, no pogué ser més clara: "La història en general, després en Europa i després en Espanya".
Continuava amb el diàlèg i, per mitjà de la intuïció i l'experiència, li pregunte: "Quina 'història en general'? La que diu que 'la història és l'estudi del conjunt de fets que han ocorregut des de la prehistòria fins ara'?"
I contesta: "Sí".
I, per a deixar clar què amagava tota eixa manera d'ensenyar, li explique: "Eixa és la tradicional, la que ens interessa tombar si volem que les minories, els grups històricament marginats, la pau, l'ecologisme, la creativitat (obertura al món), el llenguatge no agressiu, la participació ciutadana, la fraternitat, la llibertat i altres temes i valors estiguen presents en les nostres vides. (...) Fomenta el patriotisme, el culte a la bandera i als alts càrrecs (des dels pares fins als caps d'estat o a les persones que feren 'grans fites'). No la compartisc".
I, tot seguit, li afegia unes frases que, des d'ací, llance a la població, més que res perquè crec que estem en un moment privilegiat per a fer camí cap a canvis imprevists i positius. U dels que he pogut vore, des de que acabí Magisteri, ha sigut el de l'adopció d'un nacionalisme gandhià en Catalunya, cosa que manifestava Artur Mas en la tardor del 2013 i que crec que ha sigut u dels motius pels quals part de la premsa anglosaxona (Estats Units o Gran Bretanya) seguix amb una atenció especial el procés de Catalunya i, al mateix temps, no acaben de posar-se de part d'un posicionament que consideren no democràtic (el del govern central espanyol). Caldria recordar que són dos estats amb major cultura democràtica, com en altres països on triomfà el luteranisme o altres línies religioses alternatives al catolicisme del segle XVI i, per tant, la idea de llibertat.
Sobre el nacionalisme català, vos puc assegurar que em mostrava molt escèptic que evolucionara cap a formes més obertes que no feren olor a xovinisme, per no emprar eixe terme que molts diuen que no els agrada o que ells no ho són: nacionalisme. Però quan vaig llegir quina cadena catalana estava previst fer i que partiria del model que quallà en els països bàltics, on s'aconseguí la independència de manera pacífica, pensí: "Vinga!, anem a vore com acaba açò!". I la premsa estrangera anglosaxona destacava el caràcter festiu, tranquil i pacífic de l'acte de la Diada... com també la d'altres països i, en molts casos, explicaven què havia portat a eixe moviment ciutadà. Estic parlant de la via catalana de la Diada del 2013.
Per això, quan l'adolescent m'afegia "Sí, però és l'obligatòria", lo primer que vaig pensar és que hi havia molt a fer i li escrivia: "Esta potenciarà Compromís i més partits: això ho tinc més clar que l'aigua. Conec molt este tema".
Finalment, tancava el diàleg escrit amb les frases següents: "A través de la literatura, per exemple, la podem denunciar o, millor encara, arraconar. Necessitem persones valentes. Un escriptor alemany, Bertold Brecht, deia que totes les persones som importants i que la fem entre tots".
Un dia, li enviava un missatge a una adolescent amb la pregunta següent: "Una pregunta: com vos ensenyen la Història? ¿Vos parlen sobre altres cultures del món, sobre les minories o la història i les dones? Què sabeu d'altres estats del món? Gràcies".
I la resposta inicial, no pogué ser més clara: "La història en general, després en Europa i després en Espanya".
Continuava amb el diàlèg i, per mitjà de la intuïció i l'experiència, li pregunte: "Quina 'història en general'? La que diu que 'la història és l'estudi del conjunt de fets que han ocorregut des de la prehistòria fins ara'?"
I contesta: "Sí".
I, per a deixar clar què amagava tota eixa manera d'ensenyar, li explique: "Eixa és la tradicional, la que ens interessa tombar si volem que les minories, els grups històricament marginats, la pau, l'ecologisme, la creativitat (obertura al món), el llenguatge no agressiu, la participació ciutadana, la fraternitat, la llibertat i altres temes i valors estiguen presents en les nostres vides. (...) Fomenta el patriotisme, el culte a la bandera i als alts càrrecs (des dels pares fins als caps d'estat o a les persones que feren 'grans fites'). No la compartisc".
I, tot seguit, li afegia unes frases que, des d'ací, llance a la població, més que res perquè crec que estem en un moment privilegiat per a fer camí cap a canvis imprevists i positius. U dels que he pogut vore, des de que acabí Magisteri, ha sigut el de l'adopció d'un nacionalisme gandhià en Catalunya, cosa que manifestava Artur Mas en la tardor del 2013 i que crec que ha sigut u dels motius pels quals part de la premsa anglosaxona (Estats Units o Gran Bretanya) seguix amb una atenció especial el procés de Catalunya i, al mateix temps, no acaben de posar-se de part d'un posicionament que consideren no democràtic (el del govern central espanyol). Caldria recordar que són dos estats amb major cultura democràtica, com en altres països on triomfà el luteranisme o altres línies religioses alternatives al catolicisme del segle XVI i, per tant, la idea de llibertat.
Sobre el nacionalisme català, vos puc assegurar que em mostrava molt escèptic que evolucionara cap a formes més obertes que no feren olor a xovinisme, per no emprar eixe terme que molts diuen que no els agrada o que ells no ho són: nacionalisme. Però quan vaig llegir quina cadena catalana estava previst fer i que partiria del model que quallà en els països bàltics, on s'aconseguí la independència de manera pacífica, pensí: "Vinga!, anem a vore com acaba açò!". I la premsa estrangera anglosaxona destacava el caràcter festiu, tranquil i pacífic de l'acte de la Diada... com també la d'altres països i, en molts casos, explicaven què havia portat a eixe moviment ciutadà. Estic parlant de la via catalana de la Diada del 2013.
Per això, quan l'adolescent m'afegia "Sí, però és l'obligatòria", lo primer que vaig pensar és que hi havia molt a fer i li escrivia: "Esta potenciarà Compromís i més partits: això ho tinc més clar que l'aigua. Conec molt este tema".
Finalment, tancava el diàleg escrit amb les frases següents: "A través de la literatura, per exemple, la podem denunciar o, millor encara, arraconar. Necessitem persones valentes. Un escriptor alemany, Bertold Brecht, deia que totes les persones som importants i que la fem entre tots".
dilluns, 15 de juny del 2015
Teresa Forcades, una monja activista i lliure
Fa pocs dies, Gemma Ubasart, secretària general de Podemos, en Catalunya, manifestava, segons he llegit hui en La Vanguardia: "Forcades (de Procés Constituent) no tiene liderazgo comparable con Colau, no existe un liderazgo indiscutible como el de Colau". Per a fer un aclariment, Ada Colau, Colau, és l'actual alcaldessa de Barcelona. Unes hores després, em portà a recordar una frase ben coneguda que, intuïsc que no gosaria dir Ubasart: "Els capellans, que no es fiquen en política".
No crec que siguen unes declaracions precisament d'una línia política de pensament obert i em fa l'efecte que més bé ho són d'un partit que confon (o oculta la intenció clara) d'identificar "gente", "el partido de la gente", amb lo de "Como en Fuenteovejuna: todos a una" i, per tant, de tractar d'anul·lar qualsevol línia d'actuació a favor de la llibertat o a tota persona de ment lliure o, per què no?, liberal, com és el meu cas, ja que és el meu posicionament polític, entenent liberal en el sentit de "partidari de la llibertat i d'accedir a ella sense fer-ho amb la violència" i de "persona que no tracta de limitar ni condicionar la llibertat del proïsme". He parlat claret, ¿veritat que sí? Doncs bé, continuem...
Igualment diré que he llegit alguns escrits de Teresa Forcades, monja benedictina (els de l'orde del famós Ora et labora, és a dir, Prega i treballa) en què si bé critica durament al capitalisme, defén la iniciativa privada... exempta d'intents de manipulació laboral, d'explotació...
I, quant al seu lideratge, crec que sí que en té.I ho dic perquè, encara que no l'haja vista, tinc un amic que va gaudir de la ponència que feu la monja en el Fòrum Cristianisme i Món d'Avui celebrat l'any passat en València. ¡Quina fortalesa i quina inspiració tenia el meu amic, psicòleg de professió i també capellà! I és que, em sembla que a moltes persones de Podemos (i de molts partits, sindicats, agrupacions...) lo que, parlant en plata, els fot sobiranament, és que hi hagen persones genials, rebels del pensament majoritari o del pensament únic i que, lliures, defenguen el seu dret a ser lliures, com també el seu dret a decidir.
En eixe sentit, el del dret a decidir, és un apartat on ella es desmarca clarament de Podemos i d'altres línies que diuen estar a favor de lo social. Així, defén que, per exemple, Catalunya, i més en un moment en què un 80% de la població major d'edat diu sí a que tots puguen opinar en unes urnes (només en Catalunya, no per mitjà d'un referèndum o una llei en Espanya sobre Catalunya... i els seus drets, deixem-ho clar), puga manifestar què vol fer amb el seu futur polític respecte a la seua relació amb l'actual Espanya.
Estes persones que defenen la llibertat, com ara, el cantautor xativí Raimon, qui l'any passat hagué de suportar crítiques pel simple fet de no compartir línies de pensament favorables a que, fins i tot, Catalunya poguera arribar a independitzar-se,... són persones que, des de l'ús de la seua llibertat, trenquen una llança a favor del dret a la llibertat d'expressió, de pensament, d'iniciativa... i que mai tracten de retallar la llibertat de ningú, però sí es manifesten (de paraula i de fet) contra tot lo que poguera barrar el pas al lliure albir.
O com "el cantacançons" Dani Miquel (l'Alcúdia, 1967), a qui un col·laborador d'un diari digital valencià escrit en valencià qualificava, fa unes setmanes, d'excèntric (sí, amb eixa paraula). ¿Serà que ser lliure, disfrutar de la professió (com és el cas de Dani, amic meu) com si estiguera jugant, haver començat a consolidar-se com a artista lliure (després de tirar per un camí nou i arriscat, a causa de la gran presència de cantants per a xiquets i en valencià) i, a més, tindre èxit professional sense haver rebut honors i no arrunsar-se en els premis o coses semblants, és pecat?
Ni és pecat que Teresa Forcades defenga el dret a decidir, ni que Raimon es manifeste de manera lliure respecte a lo que no agradaria a més d'u, ni que Dani siga un home que no té la fel amarga i, a més, triomfe des de l'alegria i la llibertat a l'hora de vestir en els seus actes, plens d'humanisme i de joia.
Per tot això, tancaré l'escrit dient no sols que la gent lliure no falta al respecte a la diversitat, ni al pluralisme (és més, el valoren moltíssim i no es neguen a lluitar per ell!!!) sinó que, a més, un activista (o una monja, o un artista, etc.) partidari de la llibertat poden tindre un lideratge molt bo i, a més, fer-ho sense tractar de condicionar a ningú, ni de donar-li gat per llebre o altres coses. I, en un moment com este, en què hi han temes de primera línia, i molts progres que "no els quadra" que un capellà puga assistir a un acte civil de manera senzilla en la roba, amb un pensament lliure i obertura a altres línies de pensament, i llegir (o escoltar) unes declaracions així, no ens hauria d'estranyar gens ni miqueta... I això no és bon senyal.
Però crec que tampoc no ho és, i menys, que encara sentim aquella frase castellana tan popular, de "¡Es muy bonito estar unidos!". Me l'han dita persones que, fins i tot, desconeixien com era la realitat en els escoles públiques de l'Estat Espanyol des de que s'aprovà la primera llei d'educació pública per a tota Espanya (Ley de Instrucción Pública o "ley Moyano", 1857), la qual durà fins a 1970 i que no permetia l'ensenyament de cap llengua distinta al castellà com a cooficial en les aules. Durant les Falles d'enguany, mentres parlava castellà amb una dona aficionada a la lectura i que estava de pas (ja que venia de Cuenca), com a turista, i em va dir eixa frase (que ja l'he sentida més voltes, fins i tot de persones obertes però que desconeixen, sense mala intenció, part de lo ací escrit), li responguí: "Sí. Es bonito estar unidos... pero cuando se acepta el derecho de cada persona (o de cada Pueblo) a la libertad. Y yo, estoy a favor de ese derecho".
I en eixe sentit, crec que la secretària de Podemos i altres persones del mateix ram, no són activistes i lliures... sinó que tracten d'usurpar la llibertat. I això és inadmissible... NO NECESSITEM UNA ALTRA VELLA GUÀRDIA... SINÓ MÉS EXERCICI REAL DELS DRETS HUMANS.
No crec que siguen unes declaracions precisament d'una línia política de pensament obert i em fa l'efecte que més bé ho són d'un partit que confon (o oculta la intenció clara) d'identificar "gente", "el partido de la gente", amb lo de "Como en Fuenteovejuna: todos a una" i, per tant, de tractar d'anul·lar qualsevol línia d'actuació a favor de la llibertat o a tota persona de ment lliure o, per què no?, liberal, com és el meu cas, ja que és el meu posicionament polític, entenent liberal en el sentit de "partidari de la llibertat i d'accedir a ella sense fer-ho amb la violència" i de "persona que no tracta de limitar ni condicionar la llibertat del proïsme". He parlat claret, ¿veritat que sí? Doncs bé, continuem...
Igualment diré que he llegit alguns escrits de Teresa Forcades, monja benedictina (els de l'orde del famós Ora et labora, és a dir, Prega i treballa) en què si bé critica durament al capitalisme, defén la iniciativa privada... exempta d'intents de manipulació laboral, d'explotació...
I, quant al seu lideratge, crec que sí que en té.I ho dic perquè, encara que no l'haja vista, tinc un amic que va gaudir de la ponència que feu la monja en el Fòrum Cristianisme i Món d'Avui celebrat l'any passat en València. ¡Quina fortalesa i quina inspiració tenia el meu amic, psicòleg de professió i també capellà! I és que, em sembla que a moltes persones de Podemos (i de molts partits, sindicats, agrupacions...) lo que, parlant en plata, els fot sobiranament, és que hi hagen persones genials, rebels del pensament majoritari o del pensament únic i que, lliures, defenguen el seu dret a ser lliures, com també el seu dret a decidir.
En eixe sentit, el del dret a decidir, és un apartat on ella es desmarca clarament de Podemos i d'altres línies que diuen estar a favor de lo social. Així, defén que, per exemple, Catalunya, i més en un moment en què un 80% de la població major d'edat diu sí a que tots puguen opinar en unes urnes (només en Catalunya, no per mitjà d'un referèndum o una llei en Espanya sobre Catalunya... i els seus drets, deixem-ho clar), puga manifestar què vol fer amb el seu futur polític respecte a la seua relació amb l'actual Espanya.
Estes persones que defenen la llibertat, com ara, el cantautor xativí Raimon, qui l'any passat hagué de suportar crítiques pel simple fet de no compartir línies de pensament favorables a que, fins i tot, Catalunya poguera arribar a independitzar-se,... són persones que, des de l'ús de la seua llibertat, trenquen una llança a favor del dret a la llibertat d'expressió, de pensament, d'iniciativa... i que mai tracten de retallar la llibertat de ningú, però sí es manifesten (de paraula i de fet) contra tot lo que poguera barrar el pas al lliure albir.
O com "el cantacançons" Dani Miquel (l'Alcúdia, 1967), a qui un col·laborador d'un diari digital valencià escrit en valencià qualificava, fa unes setmanes, d'excèntric (sí, amb eixa paraula). ¿Serà que ser lliure, disfrutar de la professió (com és el cas de Dani, amic meu) com si estiguera jugant, haver començat a consolidar-se com a artista lliure (després de tirar per un camí nou i arriscat, a causa de la gran presència de cantants per a xiquets i en valencià) i, a més, tindre èxit professional sense haver rebut honors i no arrunsar-se en els premis o coses semblants, és pecat?
Ni és pecat que Teresa Forcades defenga el dret a decidir, ni que Raimon es manifeste de manera lliure respecte a lo que no agradaria a més d'u, ni que Dani siga un home que no té la fel amarga i, a més, triomfe des de l'alegria i la llibertat a l'hora de vestir en els seus actes, plens d'humanisme i de joia.
Per tot això, tancaré l'escrit dient no sols que la gent lliure no falta al respecte a la diversitat, ni al pluralisme (és més, el valoren moltíssim i no es neguen a lluitar per ell!!!) sinó que, a més, un activista (o una monja, o un artista, etc.) partidari de la llibertat poden tindre un lideratge molt bo i, a més, fer-ho sense tractar de condicionar a ningú, ni de donar-li gat per llebre o altres coses. I, en un moment com este, en què hi han temes de primera línia, i molts progres que "no els quadra" que un capellà puga assistir a un acte civil de manera senzilla en la roba, amb un pensament lliure i obertura a altres línies de pensament, i llegir (o escoltar) unes declaracions així, no ens hauria d'estranyar gens ni miqueta... I això no és bon senyal.
Però crec que tampoc no ho és, i menys, que encara sentim aquella frase castellana tan popular, de "¡Es muy bonito estar unidos!". Me l'han dita persones que, fins i tot, desconeixien com era la realitat en els escoles públiques de l'Estat Espanyol des de que s'aprovà la primera llei d'educació pública per a tota Espanya (Ley de Instrucción Pública o "ley Moyano", 1857), la qual durà fins a 1970 i que no permetia l'ensenyament de cap llengua distinta al castellà com a cooficial en les aules. Durant les Falles d'enguany, mentres parlava castellà amb una dona aficionada a la lectura i que estava de pas (ja que venia de Cuenca), com a turista, i em va dir eixa frase (que ja l'he sentida més voltes, fins i tot de persones obertes però que desconeixen, sense mala intenció, part de lo ací escrit), li responguí: "Sí. Es bonito estar unidos... pero cuando se acepta el derecho de cada persona (o de cada Pueblo) a la libertad. Y yo, estoy a favor de ese derecho".
I en eixe sentit, crec que la secretària de Podemos i altres persones del mateix ram, no són activistes i lliures... sinó que tracten d'usurpar la llibertat. I això és inadmissible... NO NECESSITEM UNA ALTRA VELLA GUÀRDIA... SINÓ MÉS EXERCICI REAL DELS DRETS HUMANS.
dissabte, 13 de juny del 2015
"Ya se alejan las columnas hembristas de diadema floja "
Una de les primeres coses en què somiaven moltes persones que es pengen l'etiqueta d'esquerres (o de defensores de la gente), com si les etiquetes serviren per a més coses que per a informar-nos dels productes (¿és que som productes, les persones, d'emprar i llançar?), era en allò de l'alliberament femení. I, com que ho faran, quasi sempre, a xicoteta escala o, siga, de manera reduccionista, ens trobarem amb un femellisme de primera divisió i preparat per a la Champions League de l'EBC i PC, que no tenen res a vore amb cap nou periòdic, ni amb cap errada de l'ABC ni amb el PC informàtic, sinó amb l'Equip de la Bona Conducta i del Pensament Políticament Correcte.
No esperarem grans coses, com no siga que ens solten un sermonet de la muntanyeta de fil de vint i que, d'ací a uns mesos, comencem a vore coses fantàstiques. I les vorem gràcies, diran, a que s'ha restaurat el somriure Profidén que tants polítics somiaven, com si les emocions no es pogueren gestionar bé i dia a dia...
Anem a vore si, per exemple, instauren l'estàtua de la dona alliberadora, que serà, com diria Rosetta Forner, "una damisela de diadema floja" o, com diem en valencià, de mitja bocinada. I ja sabem que les estàtues no es mouen. Per això mateix no estic a favor d'esta actitud estàtica a la llarga, sinó d'una en moviment i cap a davant, amb esperances amb fonament, pensant a la llarga (però no per a passar a la posteritat com fan els dictadors, sinó en l'alliberament de la incultura), pensant en servir i formar i formar-nos per a ser més lliures i no en manar... amb la vara que alguns confonen amb l'as de bastos.
Amics i amigues alliberaires, quan se'ns arrime una columna femellista, res de traure el contrallibre roig de la dona, sinó molt d'humor, creativitat, esperit constructiu i no deixar-los que intenten xafar-nos cap dret ni imposar la seua veritat de Pinet, com deien quan jo era xiquet. Perquè els llibres rojos també es veien com a xurros en la Xina i ja sabem quina línia de pensament tractaven que primara: la d'unificar la pluralitat. Així que ni rojos, ni nacionals: lliures.
I a les femellistes, ni aigua! I res de deixar-los dormir! Però masclisme, tampoc. I escrivia "deixar-los" perquè també hi han hòmens que els fan costat. I a tots, els podem donar més faena que un porc solt i de manera intel·ligent.
Com se m'ocorre? No fent-los el joc sinó actuant com no els agradaria, des de la nostra gosadia, el nostre go for it! (avant!) amb tot lo que creguem, sense predicar per a ser nosaltres els futurs alliberadors que, quan arriben al poder, ja no saben què fer, perquè se'ls han acabat els arguments que justificaven la revolució. Podem crear persones lliures, amb criteri propi, molta creativitat, claredat mental, esperit universalista, estima per lo propi i lo d'altres llocs i cultures... ¡Ja ho crec que açò també és possible!
I fins i tot, lo que no se sol dir...: començar tot allò que ens agradaria vore fora... en el nostre interior, des de nosaltres. Ai!..., com els dolen estes parauletes finals!!!
No esperarem grans coses, com no siga que ens solten un sermonet de la muntanyeta de fil de vint i que, d'ací a uns mesos, comencem a vore coses fantàstiques. I les vorem gràcies, diran, a que s'ha restaurat el somriure Profidén que tants polítics somiaven, com si les emocions no es pogueren gestionar bé i dia a dia...
Anem a vore si, per exemple, instauren l'estàtua de la dona alliberadora, que serà, com diria Rosetta Forner, "una damisela de diadema floja" o, com diem en valencià, de mitja bocinada. I ja sabem que les estàtues no es mouen. Per això mateix no estic a favor d'esta actitud estàtica a la llarga, sinó d'una en moviment i cap a davant, amb esperances amb fonament, pensant a la llarga (però no per a passar a la posteritat com fan els dictadors, sinó en l'alliberament de la incultura), pensant en servir i formar i formar-nos per a ser més lliures i no en manar... amb la vara que alguns confonen amb l'as de bastos.
Amics i amigues alliberaires, quan se'ns arrime una columna femellista, res de traure el contrallibre roig de la dona, sinó molt d'humor, creativitat, esperit constructiu i no deixar-los que intenten xafar-nos cap dret ni imposar la seua veritat de Pinet, com deien quan jo era xiquet. Perquè els llibres rojos també es veien com a xurros en la Xina i ja sabem quina línia de pensament tractaven que primara: la d'unificar la pluralitat. Així que ni rojos, ni nacionals: lliures.
I a les femellistes, ni aigua! I res de deixar-los dormir! Però masclisme, tampoc. I escrivia "deixar-los" perquè també hi han hòmens que els fan costat. I a tots, els podem donar més faena que un porc solt i de manera intel·ligent.
Com se m'ocorre? No fent-los el joc sinó actuant com no els agradaria, des de la nostra gosadia, el nostre go for it! (avant!) amb tot lo que creguem, sense predicar per a ser nosaltres els futurs alliberadors que, quan arriben al poder, ja no saben què fer, perquè se'ls han acabat els arguments que justificaven la revolució. Podem crear persones lliures, amb criteri propi, molta creativitat, claredat mental, esperit universalista, estima per lo propi i lo d'altres llocs i cultures... ¡Ja ho crec que açò també és possible!
I fins i tot, lo que no se sol dir...: començar tot allò que ens agradaria vore fora... en el nostre interior, des de nosaltres. Ai!..., com els dolen estes parauletes finals!!!
divendres, 12 de juny del 2015
El cap d'Estat no és responsable dels seus actes
Hi han estats del món on el cap d'Estat no es fa càrrec dels seus actes. Qualsevol persona que haja llegit la Constitució Espanyola de 1931 i la de 1978 observarà una diferència ben clara: en la de la República, el president (el cap) era una cosa... i en la de 1978 (monàrquica) n'era una altra.
Passeu a llegir-les i ja em direu si aproveu que un cap d'Estat no siga criminalment responsable del seus actes. Jo, no. Això no vol dir que aprove cap de les dos constitucions..., simplement estic exposant un fet històric i la meua valoració.
Quan explique esta curiositat històrica, a partir d'una reproducció de cada una d'eixes constitucions (que no inventant-me la informació ni tractant de tergiversar-la, sinó a partir de reproduccions dels texts històrics), sempre recórrec a l'exemple següent. "Tu imagina't que li pegues a una pilota i trenques els vidres d'una finestra. Qui els paga? Tu, no? Doncs bé, en una de les dos constitucions el cap d'Estat sí era responsable dels seus actes, en la republicana". I més d'una vegada em responen: "Com?". I continue: "Lo que has sentit: que tu hauries de pagar els vidres i el cap d'Estat, no". I, quan li ho contí per primera vegada a un mestre particular irlandés, em digué: "Aìxò en el meu país no passaria. És increïble. ¿I, això, en un país democràtic?". Jo responc: "Diuen que ací hi ha democràcia, però jo no m'ho crec. He vist casos directes a través d'experiències ben diverses i crec que hi han molts motius per a dir lo que t'acabe de dir". I comence a citar-ne... a partir de fets relacionats amb polítics que he conegut o que amb els quals he pogut compartir temps. Per cert, u d'ells més d'una vegada tractava de prendre'm el pèl (crec que encara no estava ficat en política) i, quan fa un temps, vaig vore que era el cap del PSOE d'una població valenciana... ja podeu pensar què m'imaginava, ja que més d'un dia li deia: "Si continues així, al final no em creuré lo que serà veritat. No m'agrada eixa manera d'actuar". I se'n reia.
Esperem que augmente, a partir d'ara, el número de representants polítics, indistintament del partit en què militen dins de l'arc de Sant Martí, que se'n facen càrrec de les seues actuacions. I, per descomptat, el de caps d'Estat del món que també actuen així... I, com no!, el dels simpatitzants polítics i de persones que, sense estar ficats en el món de la política, també formen un territori administratiu. I tot això per una raó: perquè no tot ha de reduir-se a fer un parlament amb un vocabulari ben estudiat i buit (però que sona molt bonic; molt bé, això sí, ¡¡molt, però que molt bé!!) sinó també a donar exemple d'actitud democràtica.
Però tampoc em sentiria a gust amb mi si només passara a criticar, ja que hi han caps d'Estat i governants que sí són exemple de senzillesa, d'humanisme i de pensar en els seus ciutadans (tots els que viuen on manen) en lloc de pensar només en ells mateixos o en els seus. I en citaré dos: el president irlandés Michael D. Higgins i l'expresident uruguaià Pepe Mújica, molt famós per la seua generositat i la seua senzillesa.
Per tant, ja vorem quin dia els representants polítics espanyols, tinguen el càrrec oficial que tinguen i des del més alt fins al més baix i des del cap d'Estat (siga monàrquic o republicà, o d'un estat nou i independent políticament, siga Catalunya o el que siga), renuncien a quasi el 90% del seu salari i passen a dedicar-lo a causes socials o a iniciatives per a ajudar a la població a reviscolar, a prosperar i a ser més persones... com feia el d'Uruguai.
Tocant un altre punt diré que en una ocasió vaig manifestar clarament (en una plaça pública i davant de més de vint persones, entre elles, càrrecs del PSOE local d'on vivia) que ens agradaria saber què opinava el cap d'Estat espanyol al voltant de la possible col·laboració del govern espanyol en Irak (¿recordeu aquella campanya del 2003 que deia "No a la guerra"?). Doncs bé, dos hòmens agafàrem la Constitució Espanyola d'ara, llegírem quines són les funcions del Rei (cap de les forces armades) i, quan acabà la concentració, se m'arrimà una persona uns trenta anys major que jo i em digué: "No era el lloc per a traure eixes coses". I jo li diguí: "Escolta, si el Rei opina sobre altres temes, també podria manifestar què pensa sobre este, de la mateixa manera que ho fa el president del Govern".
Finalment diré que estos dies he pogut comprovar que som més les persones que no aconseguim traure'ls ni una paraula de la boca a molts polítics... ¿Voldran viure de la política? Esperem que no. I ho esperem els que confiem en una societat més democràtica de paraula i de fet: volem actes, actitud creativa, no canvis formals ni democràcies de mitja bocinada, sinó com les dels països més avançats políticament (o millors) i, com mostren els estudis, entre d'altres, amb ciutadans més participatius i... feliços.
Passeu a llegir-les i ja em direu si aproveu que un cap d'Estat no siga criminalment responsable del seus actes. Jo, no. Això no vol dir que aprove cap de les dos constitucions..., simplement estic exposant un fet històric i la meua valoració.
Quan explique esta curiositat històrica, a partir d'una reproducció de cada una d'eixes constitucions (que no inventant-me la informació ni tractant de tergiversar-la, sinó a partir de reproduccions dels texts històrics), sempre recórrec a l'exemple següent. "Tu imagina't que li pegues a una pilota i trenques els vidres d'una finestra. Qui els paga? Tu, no? Doncs bé, en una de les dos constitucions el cap d'Estat sí era responsable dels seus actes, en la republicana". I més d'una vegada em responen: "Com?". I continue: "Lo que has sentit: que tu hauries de pagar els vidres i el cap d'Estat, no". I, quan li ho contí per primera vegada a un mestre particular irlandés, em digué: "Aìxò en el meu país no passaria. És increïble. ¿I, això, en un país democràtic?". Jo responc: "Diuen que ací hi ha democràcia, però jo no m'ho crec. He vist casos directes a través d'experiències ben diverses i crec que hi han molts motius per a dir lo que t'acabe de dir". I comence a citar-ne... a partir de fets relacionats amb polítics que he conegut o que amb els quals he pogut compartir temps. Per cert, u d'ells més d'una vegada tractava de prendre'm el pèl (crec que encara no estava ficat en política) i, quan fa un temps, vaig vore que era el cap del PSOE d'una població valenciana... ja podeu pensar què m'imaginava, ja que més d'un dia li deia: "Si continues així, al final no em creuré lo que serà veritat. No m'agrada eixa manera d'actuar". I se'n reia.
Esperem que augmente, a partir d'ara, el número de representants polítics, indistintament del partit en què militen dins de l'arc de Sant Martí, que se'n facen càrrec de les seues actuacions. I, per descomptat, el de caps d'Estat del món que també actuen així... I, com no!, el dels simpatitzants polítics i de persones que, sense estar ficats en el món de la política, també formen un territori administratiu. I tot això per una raó: perquè no tot ha de reduir-se a fer un parlament amb un vocabulari ben estudiat i buit (però que sona molt bonic; molt bé, això sí, ¡¡molt, però que molt bé!!) sinó també a donar exemple d'actitud democràtica.
Però tampoc em sentiria a gust amb mi si només passara a criticar, ja que hi han caps d'Estat i governants que sí són exemple de senzillesa, d'humanisme i de pensar en els seus ciutadans (tots els que viuen on manen) en lloc de pensar només en ells mateixos o en els seus. I en citaré dos: el president irlandés Michael D. Higgins i l'expresident uruguaià Pepe Mújica, molt famós per la seua generositat i la seua senzillesa.
Per tant, ja vorem quin dia els representants polítics espanyols, tinguen el càrrec oficial que tinguen i des del més alt fins al més baix i des del cap d'Estat (siga monàrquic o republicà, o d'un estat nou i independent políticament, siga Catalunya o el que siga), renuncien a quasi el 90% del seu salari i passen a dedicar-lo a causes socials o a iniciatives per a ajudar a la població a reviscolar, a prosperar i a ser més persones... com feia el d'Uruguai.
Tocant un altre punt diré que en una ocasió vaig manifestar clarament (en una plaça pública i davant de més de vint persones, entre elles, càrrecs del PSOE local d'on vivia) que ens agradaria saber què opinava el cap d'Estat espanyol al voltant de la possible col·laboració del govern espanyol en Irak (¿recordeu aquella campanya del 2003 que deia "No a la guerra"?). Doncs bé, dos hòmens agafàrem la Constitució Espanyola d'ara, llegírem quines són les funcions del Rei (cap de les forces armades) i, quan acabà la concentració, se m'arrimà una persona uns trenta anys major que jo i em digué: "No era el lloc per a traure eixes coses". I jo li diguí: "Escolta, si el Rei opina sobre altres temes, també podria manifestar què pensa sobre este, de la mateixa manera que ho fa el president del Govern".
Finalment diré que estos dies he pogut comprovar que som més les persones que no aconseguim traure'ls ni una paraula de la boca a molts polítics... ¿Voldran viure de la política? Esperem que no. I ho esperem els que confiem en una societat més democràtica de paraula i de fet: volem actes, actitud creativa, no canvis formals ni democràcies de mitja bocinada, sinó com les dels països més avançats políticament (o millors) i, com mostren els estudis, entre d'altres, amb ciutadans més participatius i... feliços.
Cavallers!: fil a la ploma!
El dia que el periodisme valencià, com l'espanyol, tinga la gosadia de fer escrits, per exemple, sobre el cap d'Estat espanyol, de la mateixa manera que hui podem llegir en el diari britànic The Guardian, al voltant del reial decret que ha tret i relacionat amb una de les seues germanes, u podrà creure que, una vegada més, té un altre motiu, no ja per a confiar en este sistema de govern, sinó en els periodistes (hòmens o dones) que diuen que treballen per la democràcia.
Crec que estem parlant claret. I este és el periodisme que m'agrada. En el cas de la notícia en el periòdic britànic, no sol indica què ha passat sinó una raó... ¡¡que no veiem en alguns diaris de l'Estat espanyol (i, potser, hui ho facen la gran majoria)!! El seu titular és determinat, sense por. I lo que en la premsa espanyola que he consultat figurava com a titular es corresponia, més o menys, al subtítol del diari britànic. Podeu comprovar-ho, per exemple, llegint el Levante-EMV o La Vanguardia.
I és que el tema va més lluny, ja que la qüestió no és saber només escriure sense faltes d'ortografia o parlar de manera ortofònica (amb una pronunciació correcta, del grec ortos, 'recte' i fonos, 'so'), sinó escriure amb veu pròpia, amb una ploma que llisca pel teclat o pel full amb tota la llibertat del món...
No podem oblidar que u dels punts per a descobrir el grau de democràcia en un país, com podreu imaginar, és la llibertat d'expressió, la qual també està present en els mitjans de comunicació escrits, com ara, la premsa.
Quan pel mes d'octubre del 2014 li vaig dir a un històric mestre de valencià (molt sincer en el seu estil d'elaborar els seus escrits) que m'agradava molt escriure i el periodisme, em va dir: "En temps de Franco és que... escriure era molt arriscat...". I ara, també. I si no, comencem a furgar en els temes políticament incorrectes i en els que no ho són i sabrem quin grau de democràcia tenim, quina classe de periodisme abunda (en la ràdio, en els canals televisius, en Internet...) i si, per tant, podrem creure que els governs autonòmics ja existents, els que d'ací a unes hores es renovaran i els ajuntaments que comencen de vell nou, ho seran.
En eixe sentit, un exemple que llance als futurs estudiants de Periodisme, d'Història, de Magisteri, de Filologia, etc. seria per què la premsa no gosà escriure (amb l'adjectiu que més els agradara) que l'alcaldessa de València estava borratxa. Que no ens vinguen amb històries per a no dormir, perquè tots sabem que frases com "un conductor que iba borracho", "el político conducía ebrio"... El ciutadà, borracho; el polític, ebrio... En eixe cas, ¿com va a estar la number one (número u) de l'Ajuntament de València, la tercera ciutat més poblada de l'Estat? ¡¡¡A vore si és que, aleshores, tenia una salut de ferro i estava més sana que ningú!!!
Ací passa com en el conte tan famós en què un xiquet, enmig del silenci dels adults, diu: "Pare, el rei està nuet". I tots els adults començaren a riure i, el rei, des d'aleshores, a fer una vida més austera... cosa que també seria d'agrair en qualsevol dels Estats on els seus caps es passen de la ratlla respecte al nivell de vida dels habitants que viuen en el territori on ells exercixen el seu poder amb determinats drets i privilegis polítics.
Per tant,... cavallers!: fil a la ploma!
Crec que estem parlant claret. I este és el periodisme que m'agrada. En el cas de la notícia en el periòdic britànic, no sol indica què ha passat sinó una raó... ¡¡que no veiem en alguns diaris de l'Estat espanyol (i, potser, hui ho facen la gran majoria)!! El seu titular és determinat, sense por. I lo que en la premsa espanyola que he consultat figurava com a titular es corresponia, més o menys, al subtítol del diari britànic. Podeu comprovar-ho, per exemple, llegint el Levante-EMV o La Vanguardia.
I és que el tema va més lluny, ja que la qüestió no és saber només escriure sense faltes d'ortografia o parlar de manera ortofònica (amb una pronunciació correcta, del grec ortos, 'recte' i fonos, 'so'), sinó escriure amb veu pròpia, amb una ploma que llisca pel teclat o pel full amb tota la llibertat del món...
No podem oblidar que u dels punts per a descobrir el grau de democràcia en un país, com podreu imaginar, és la llibertat d'expressió, la qual també està present en els mitjans de comunicació escrits, com ara, la premsa.
Quan pel mes d'octubre del 2014 li vaig dir a un històric mestre de valencià (molt sincer en el seu estil d'elaborar els seus escrits) que m'agradava molt escriure i el periodisme, em va dir: "En temps de Franco és que... escriure era molt arriscat...". I ara, també. I si no, comencem a furgar en els temes políticament incorrectes i en els que no ho són i sabrem quin grau de democràcia tenim, quina classe de periodisme abunda (en la ràdio, en els canals televisius, en Internet...) i si, per tant, podrem creure que els governs autonòmics ja existents, els que d'ací a unes hores es renovaran i els ajuntaments que comencen de vell nou, ho seran.
En eixe sentit, un exemple que llance als futurs estudiants de Periodisme, d'Història, de Magisteri, de Filologia, etc. seria per què la premsa no gosà escriure (amb l'adjectiu que més els agradara) que l'alcaldessa de València estava borratxa. Que no ens vinguen amb històries per a no dormir, perquè tots sabem que frases com "un conductor que iba borracho", "el político conducía ebrio"... El ciutadà, borracho; el polític, ebrio... En eixe cas, ¿com va a estar la number one (número u) de l'Ajuntament de València, la tercera ciutat més poblada de l'Estat? ¡¡¡A vore si és que, aleshores, tenia una salut de ferro i estava més sana que ningú!!!
Ací passa com en el conte tan famós en què un xiquet, enmig del silenci dels adults, diu: "Pare, el rei està nuet". I tots els adults començaren a riure i, el rei, des d'aleshores, a fer una vida més austera... cosa que també seria d'agrair en qualsevol dels Estats on els seus caps es passen de la ratlla respecte al nivell de vida dels habitants que viuen en el territori on ells exercixen el seu poder amb determinats drets i privilegis polítics.
Per tant,... cavallers!: fil a la ploma!
dijous, 11 de juny del 2015
Per una societat democràtica i lliure no sols de paraula
Bon dia a tots,
Comence este bloc després que, una vegada més, en este estat conegut com "ES-PA-ÑA, RA, RA, RA", m'hagen bloquejat l'anterior (http://que-rebona-estas-tu2.webnode.cat), de la mateixa manera que ja ho feren el dia que vaig intentar penjar allí l'entrada humorística Augmenta la confiança en els polítics o en la classe política. No la recorde, a hores d'ara, però sé que ficava eixes paraules referents a l'augment de la confiança en les persones que viuen en el món de la política, encara que moltes semblen viure gràcies a les poltrones i a la manera tan pobra i poregosa d'actuar, no sols per persones que s'embutxaquen gràcies a eixe món, sinó de gent (en el sentit valencià de la paraula) que tracten de menysprear i d'anul·lar qualsevol intent de diversitat i de pluralisme, a canvi d'un plat de llentilles, encara que no ens agrade.
Però no callaré i continuaré escrivint.
Done les gràcies a totes les persones que confien en les plomes lliures i que creuen en un món millor, més alegre, més feliç i més lliure.
A totes elles, els dedique este escrit.
Comence este bloc després que, una vegada més, en este estat conegut com "ES-PA-ÑA, RA, RA, RA", m'hagen bloquejat l'anterior (http://que-rebona-estas-tu2.webnode.cat), de la mateixa manera que ja ho feren el dia que vaig intentar penjar allí l'entrada humorística Augmenta la confiança en els polítics o en la classe política. No la recorde, a hores d'ara, però sé que ficava eixes paraules referents a l'augment de la confiança en les persones que viuen en el món de la política, encara que moltes semblen viure gràcies a les poltrones i a la manera tan pobra i poregosa d'actuar, no sols per persones que s'embutxaquen gràcies a eixe món, sinó de gent (en el sentit valencià de la paraula) que tracten de menysprear i d'anul·lar qualsevol intent de diversitat i de pluralisme, a canvi d'un plat de llentilles, encara que no ens agrade.
Però no callaré i continuaré escrivint.
Done les gràcies a totes les persones que confien en les plomes lliures i que creuen en un món millor, més alegre, més feliç i més lliure.
A totes elles, els dedique este escrit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)