diumenge, 15 d’octubre del 2023

Pere Riutort, llengua i cultura pròpies, història i l'encíclica "Gaudium et Spes"

A continuació, plasmem des de la pàgina 68 fins a l'inici de la plana 70, de l'explanació, en la versió del 2018.


6.- Part Ia. Acció de l’Església Catòlica en terres valencianes, pel que fa a la seua llengua i a la seua cultura.

Exigències de la seua important Història cultural i religiosa cristiana.

 

        *[A] “El valencià” és la llengua “històrica i pròpia” del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya d’identitat.” Llei d’ús i ensenyament del valencià”. Llei 4/ 1983 de la Generalitat Valenciana.

          [a] Des d’un primer moment, no podem oblidar la circumstància història en la qual l’Església Catòlica en les terres valencianes, en la seua majoria i, en el seu conjunt, començant pels dos segles de la Casa d’Àustria, però, sobretot, des de l’adveniment dels Borbons, del segle XVIII ençà i, d’una manera especial, des de principis dels segle XX. Ha sigut molt negativa en l’acció que havia de dur a terme, quant al fet cultural en la seua pròpia llengua, el primer element de la cultura d’un Poble determinat.

            *a-1) Vejam la doctrina exposada en la Constitució “Gaudium et Spes”[1], no. 58, del Concili Vaticà II:

            “... enviada a tots els pobles de qualsevol edat i territori, l’Església no es lliga exclusivament, ni indissolublement, a cap raça o nació, a cap forma particular de costums, a cap antic o nou comportament. Fidel a la pròpia tradició i, alhora, conscient de la seua missió universal, és capacitada a establir comunicació amb les diverses formes de cultura, comunicació que enriqueix tant la mateixa Església, com les diverses cultures.

Purifica i eleva constantment els costums dels pobles, fecunda de dins estant amb riqueses espirituals, enforteix, completa i restableix en Crist les qualitats i capacitats espirituals de cada poble i edat.

            *a-2) Per consegüent, l’Església també calia (i cal) que actue així en favor del Poble Valencià, “la nissaga valenciana”, donant vida, defensant, enriquint i restaurant les seues riqueses de l’esperit, entre les quals té el lloc més preeminent la llengua pròpia.

            No és el castellà la cultura, la llengua pròpia i preeminent de la nostra terra. La llengua pròpia i característica d’ací és la que denominem, popularment, valencià, la qual la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, de 1983, qualifica de “Llengua històrica i pròpia del nostre poble del qual constitueix la més peculiar senya d’identitat” (Preàmbul 9).

*a-3) El text conciliar anterior, no. 58 de la “Gaudium et Spes” que hem esmentat, en *a-1) conclou així:

            “Així, l’Església, complint la pròpia missió, ja per aquest sol fet, impulsa i contribueix a la cultura humana i civil i, amb la seua actuació, també amb la litúrgica, educa l’home en la llibertat interior.

*a-4) ¡Que fortes i que significatives, aquestes afirmacions del text del Concili Vaticà II! ¡Parlem de tot un Concili Ecumènic! ¡I com cal fer reflexionar l’Església de Crist en les terres valencianes, ja que la llengua pròpia és el vehicle de les experiències humanes personals i de les socials d’un Poble. La nostra fe i la nostra vivència cristianes no poden deixar d’anar unides a la llengua pròpia o vernacla.

La llengua de cada Poble del món és la manifestació del seu esperit, porta la marca del seu geni, dels seus sentiments, de les seues lluites, de les seues aspiracions. Llengua i Poble formen una unitat permanent que cal ser indissoluble. Aquest mateix fet va necessàriament unit a la nota de Catolicitat de l’Església. Cf. “Lumen Gentium”, 13.

Després del greus esdeveniments que s’han produït en les terres valencianes des de fa quaranta anys, pel que fa a la introducció, en les esglésies, del fet cultural més important de la mateixa Església, la introducció de la llengua pròpia en la mateixa Litúrgia, com examinarem de manera adient i amb més detall en l’apartat C, hem d’arribar a la conclusió que ¡la Història i el mateix Poble, al qual l’Església havia de servir i de formar unitat amb ell (“Lumen Gentium”, 13), ho demandarà en contra de la mateixa Església!

L’Església, amb la seua actuació, “també amb la litúrgica”, educa, forma, condueix l’home ‘en la llibertat interior’. Cf. no. 58 de la Constitució “Gaudium et Spes”, esmentat en els paràgrafs anteriors. (*a-3)).

[b] ¿Quina llibertat s’ha produït, pel que fa a la introducció de la litúrgia en llengua vernacla en el propi Poble Valencià? Vegem “Gaudium et Spes”, no. 58.

*b-1) ¡Que trist, que l’Església valenciana, en una proporció molt majoritària, en un aspecte tan important com l’ús de la llengua pròpia, per a comunicar-nos amb Déu i rebre’n la seua Paraula, no ha educat cap a la llibertat, sinó que ha consentit i ha contribuït a conduir el Poble, amb el qual forma unitat (Cf. “Lumen Gentium”, 13) cap a la mentida, el desordre, la injustícia i l’enfrontament.

*b-2) Ens trobem amb un pecat personal, del qual alguns en tenen una culpabilitat individual molt important, i té, a més, un caràcter col·lectiu, històric, que requereix, en ambdós casos, una metanoia, una penitència, personal (per una banda), si ha sigut personal; però també col·lectiva, per una altra banda, en trobar-nos amb una culpabilitat social, col·lectiva. La doctrina de l’Església, en eixe aspecte, és clara i diàfana.

*b-3) Un exemple, el cas de Galileu Galilei, per al qual es partia de la Bíblia per a la ciència, quan s’havia de donar la primacia a la ciència experimental, realitat veritablement incontestable, que no contradiu la Bíblia en realitat, ja que la Bíblia no és un llibre de ciència, sinó un llibre que es refereix a la veritat religiosa revelada, enquadrada, quan es van escriure els diferents llibres, en els coneixements científics d’unes èpoques determinades en la Història dels pobles del món.

Hi ha més culpabilitat en el cas de la litúrgia en valencià, que en el cas de Galileu Galilei. En l’època de Galileu, ho creien així, sincerament. En la inculturació de la fe per la llengua pròpia, ens trobem amb una doctrina clara i evident de l’Església Catòlica, començant per la del Concili Ecumènic. En les terres valencianes, es va, clarament, contra el Pla de Déu, expressat en l’encíclica “Gaudium et Spes”, 29, i en altres Documents Pontificis.

 

 

 



[1] Nota de la traducció. Ací, amb lleugeres adaptacions, hem recorregut al llibre “Concili Ecumènic Vaticà II. Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per l’Editorial Claret en 1993, a què accedírem en el 2015, per recomanació de Pere Riutort, arran d’una conversa telefònica.


dimarts, 10 d’octubre del 2023

Matriarcalisme en parròquies valencianes

Ahir, en la Parròquia Nostra Senyora de l'Assumpció, d'Alaquàs (l'Horta de València), s'estrenava un capellà nou, Ismael Ortiz Company. Des d'ací, la meua benvinguda i que el seu missatge i el seu estil deixe la mateixa empremta que ha aconseguit el capellà anterior entre molts dels qui hem pres part en les activitats (o projectes) de la parròquia, o bé en el despatx o bé a nivell social i pel bé de la gran majoria de la població, de la gent que viu ara i del futur.

Afegirem que, com a exemple de matriarcalisme, podem dir que es plasma molt bé en el fet que, en l'informatiu parroquial (de què pose unes fotos, la gran majoria, de l'any 2017), des del grup de Càritas, fins als de neteja, tinguessen dret a escriure en aquest mitjà de la parròquia.

Sens dubte, un cristianisme que empiula amb el dels primers cristians i, per exemple, amb el que es reflecteix en els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols.

Avant les atxes.