Els catalanoparlants tiren més a la terra i a lo maternal

Per si no ho publiquen en el grup "Dialectes". Paraules meues, de hui, 31 d'agost del 2023, a un post que Joan Montpou posà ahir en el grup:

<<Bon dia, Joan, 

Faré un comentari que fa uns mesos que el tenia callat i que, potser, no faça ni mig any, me'l feu una dona valenciana, de més de setanta anys i catalanoparlant:

— ¿Per què creus, tu, que, cada vegada, hi ha més violència cap a les dones?

La meua resposta, tranquil·la en la forma i com qui compta amb moltes proves a favor de la seua hipòtesi, fou:

— Té molt a veure amb la introducció del castellà i, sobretot, amb com tracta la població (començant pels valencianoparlants, bé del País Valencià, bé de Catalunya, bé d'altres llocs catalanoparlants) la llengua i el castellà: com més s'acosten als setanta anys (o bé els passen), més interés per la llengua catalana, per parlar i escriure bé, per la cultura, pel folklore i més suavitat en les formes i més en línia amb rondalles recopilades abans de 1932 i amb comentaris sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Els catalanoparlants tiren més a la terra i a tot lo que hi està relacionat des de fa segles.

Per a més informació: web Malandia (https://malandia.cat ), sobretot, des de novembre del 2020.

Avant les atxes.

Una forta abraçada>>.

Com a anècdota, un dia em demanà un dentista:

— ¿Tienes alergia a algo?

I li responguí:

— Sí: a la mentira. 

Igualment, afegirem que els partits polítics del "més a la dreta" (ERC, Junts per Catalunya, CUP, Més Compromís, Podemos, Esquerra Unida, ICV, ERPV,...) prefereixen exposar mentires, fer mítings dient-ne, impulsar una instrucció (primària, secundària i universitària) en què aquests temes siguen tractats de manera mediocre i cercant més el vot, encara que això implique haver de fer rendivús a lo patriarcal vinculat amb l'Astre Solar de l'altiplà castellà i, com diríem col·loquialment, llepar el cul de l'amo. ¡Ah!, i no promoure les humanitats, àdhuc, ni en els estudis de Magisteri (eliminades en temps del PSOE en el govern espanyol, manant Felipe González, no de cap partit de dretes).

Finalment, recordarem que, més d'una vegada, ens conviden a baixar el cap davant la mentira, la manipulació, les veritats a mitges, a seguir la línia de la premsa (per exemple, en relació amb temes de discriminació cap a la dona) i, això sí, sense exposar que, si, com ara, unes dones apareixen agenollades en una foto junt amb polítics que estan drets..., és perquè elles, al capdavall, ho han decidit i ho aproven, com es pot veure en aquest vídeo: https://twitter.com/eldiariocv/status/1697203924384596241?t=C28gtxUq5t6XXK_bu4xMAg&s=19. Totes les jóvens, somrient. Totes. Afegirem que caldria veure, u a u, amb quina llengua s'identifica, com a preferida, cada persona de la foto. N'eixirien resultats interessants com també si ho féssem en relació amb la violència de gènere o, per exemple, amb actes vandàlics. I, òbviament, amb fets vinculats amb la bonesa. 

A banda, cal dir que Joan Ribó, Joan Baldoví i altres polítics valencians han intentat prendre la gent per curta de mollera i, com feu el diari digital "El Nacional", ficar-se el receptor en la butxaca (https://www.elnacional.cat/ca/politica/govern-valencia-agenollar-subcampiones-mon-gimnastica-ritmica-xarxes-esclaten_1085280_102.html). Un titular fals i patriarcal. I més polítics del "més a la dreta", disposats a vendre's a canvi de no viure entre reixes, això és, en una presó. 

És igual que quan te'n vas a una drogueria o a una botiga i tries un producte: ¿no tenim, nosaltres, la darrera paraula com a clients? 

En eixe sentit, moltes crítiques han rebut els polítics de la foto, per exemple, per part de membres de partits polítics d'esquerres, progressistes, etc., que, en lloc de promoure el matriarcalisme, fan lloances al govern espanyol, encara que aquest govern l'encapçale un mentirós compulsiu i un covard en nexe amb temes com els drets dels transsexuals, el dret a l'autodeterminació dels Pobles (i de les persones) i, òbviament, a convocar referèndums com ho fan, per exemple, en Suïssa, en Holanda, en Dinamarca, en Irlanda (dos o tres, com a mínim, cada any), etc. i com es plasma en el matriarcalisme. 

Avant les atxes. 

Persones amb bona empatia, que tenen en compte els altres i les arrels

Hi ha una manera més de ser lliure i de ser present: actuar amb empatia, tenir en compte els altres, vivint amb sensibilitat, fent amb tolerància, manifestant creativitat, no tensant la corda per mitjà de la prepotència, no acceptant el derrotisme, ni promovent que cada u vaja a la seua.

I ho dic perquè, per exemple, podem ser fadrins (no estar casats, com, popularment, s'ha dit) i, en canvi, ser persones d'actitud solidària, que ens inclinem per lo terrenal i per eixe riu que és la vida, tenir bona psicologia i, finalment, desaprovar tot lo que faça tuf d'individualisme, de subjecció a principis morals, de romanticisme o, com ara, de culte a la fama, a la política del partit o a la poltrona. De fet, moltes persones preferim viure-hi, malgrat ser fadrins: aprovem el matriarcalisme, però no la cultura de lo patriarcal, tot i que tolerem que hi haja persones de tota classe.

En eixe sentit, els actes de les clavariesses de la Mare de Déu dels Dolors, d'Alaquàs, com també el fet que el 23 de juliol del 2023, en el centre d'instrucció pública (recordem que les lleis espanyoles d'ensenyament parteixen de l'esperit instructiu, d'imposició i conquistador de la cultura castellana, la qual és patriarcal, a diferència de la gallega, de l'asturiana, de la basca, de l'occitana i de la vinculada amb la llengua catalana, que sí que són matriarcalistes) d'Alaquàs (l'Horta de València) on poguí votar, empiulen amb detalls com que, entre l'entrada a l'espai instructiu (les parets externes) i a l'edifici, en un punt que, de zero a deu,... seria el quatre, hi havia uns súbdits del govern espanyol i, a més, del govern municipal. En canvi, en les de maig, hi havia hagut bona empatia amb la gent. 

I tot, en un poble on molta gent fa lloança de les aparences que, en u dels punts d'entrada per carretera al poble (almenys, fa uns anys), es declarava contrari a la violència masclista però no deia res quant a acusacions falses en temes sexuals. Aparences, culte a la fama i, òbviament, amb la mà orientada cap a l'Astre Solar de l'altiplà castellà, és a dir, cap a terres de tradició de robar i de mentir, com ja escrivia Francesc Eiximenis en el segle XIV.

Per cert, el govern municipal de juliol no era de dretes,... però com si ho fos.... perquè, d'acord amb els valors que prioritza i amb els actes, patriarcal ja sabem que ho és. 

Finalment, unes fotos d'obres de recerca sobre el matriarcalisme, lluny d'eixe llenguatge incl que el govern del PSOE junt amb Compromís, des de la Generalitat Valenciana, imposà com a obligat per a qualsevol associació que volgués tenir subvencions, com em comentà una amiga pertanyent a una entitat. 

Notes: Aquesta primera foto és del llibre "Europa indígena matriarcal. Los vascos", de M. Carmen Basterretxea.

Una segona foto del mateix llibre. Té punts en comú amb la tercera, de l'obra 'El matriarcalismo vasco" i en línia amb molts trets matriarcalistes plasmats en moltes narracions tradicionals en llengua catalana anteriors a 1932 com també en molts comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Afegirem que, en eixes narracions, no es fa una exaltació de la fama, però sí que és ben reconegut un rei, una reina (o bé una princesa jove, o bé una reina ja mare) perquè és una persona amb bona empatia, amb sentit de la justícia, de bon cor, molt oberta a persones de totes les edats i de tots els estrats socials i, a més, això fa possible que hi haja bones collites (per allò de la dita "Del que es sembra, es cull"). I, quan els aplega la fama, ho fa perquè la seua política és bonhomiosa i estan més pel nosaltres que no per l'individualisme, ni per fer miques els qui no pensen com ells. 

"Van viure en aquella comunitat i intruïen molta gent" (Ac 11,26)

Hui he llegit els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols (de la Bíblia, que em foren molt importants per a deduir que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcalista) i hi havia dues frases amb què m'he sentit identificat: "van viure en aquella comunitat i instruïen molta gent" (Ac 11, 26), o, com figura en un Nou Testament en què participà Pere Riutort, "conjuntament en la comunitat, i instruint una gran multitud". 

Més avant, penses "En conjunt, aprenc dels altres i avancem; com a recopilador i, per exemple, mitjançant Internet, fas com un mestre".

¿Quines són les activitats que més t'agraden, que més vida et donen i que més fan que estigues en comunitat i com la mare que enllaça amb els fills, amb lo que, en psicologia, diem "el nen interior", i que la teua vida tinga sentit? Escriure i ensenyar. Fins i tot, "ensenyar" amb el sentit de plasmar la realitat, de dir les veritats ("Les coses, pel seu nom").

I demà, més, com l'àvia que conta "rondalles" als nets, a persones de totes les edats, que no renuncia a l'assertivitat però que porta un estil de vida matriarcalista, com es reflecteix en moltes narracions tradicionals en llengua catalana anteriors a 1932 i en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Avant les atxes. 

El Poble valencià de 1927 i el matriarcalisme: ni hipocresia, ni cerimònies, ni refinaments

Bon dia, 

En el llibre "Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València", de Francesc Martínez i Martínez, publicat en 1927, copsem el matriarcalisme, per exemple, quan comenta que "el poble no sol entendre d'hipocresies i, manco, és cerimoniós; (...) es trobaran amb abundoses contarelles (...) que la majoria provenen de l'època medieval (*), en què la gent, tota, tenia un ampli criteri, era més franca i desconeixia el refinament" (p. 11).

El poble no orientava la mà cap a l'Astre Solar de l'altiplà castellà, ni llepava el cul, ni feia cap acte que ens recorde la mamada (fel·lació) com a senyal de submissió a lo que diguen primers ministres (i més polítics, d'ací i del món) de línia patriarcal (com també ho són els partits polítics i les coalicions del "més a la dreta", això és, el PSOE, ERC, Junts per Catalunya, la CUP, ERPV, Més Compromís, Podemos, Esquerra Unida, ICV..., encara que es presenten com que són d'esquerres o bé progressistes, transversals, etc.). Les candidatures polítiques valencianes, catalanes, etc. esmentades són vassalls del govern espanyol actual, encapçalat per un mentirós compulsiu, a qui jo no vendria la meua ànima ni per un cèntim. Votar un president així és votar patriarcal, castellà, a favor de la mentira i de la hipocresia: https://twitter.com/SergiMaranya/status/1693638115372511291?s=20 i https://twitter.com/raposilla4/status/1693645136779936061?s=20 (**).

A tots ells, els deixarem tranquils, és a dir, els deixarem caure. Ja que proposen la llibertat... a l'estil patriarcal, doncs, la gaudiran. I, per descomptat, ni un vot. Ni u a cap d'ells. Ni u.

Finalment, enllaçant amb les paraules de Francesc Martínez i Martínez, la gran majoria de la població vivia del camp.

(*) En aquest cas, entre el segle XIII, quan es crea el Regne de València, i el segle XV (quan, en la Corona Catalanoaragonesa, entra la dinastia dels Trastàmara, castellana, la qual provenia d'una cultura que, ja en el segle XIV, Francesc Eiximenis associava a furtar i mentir).

(**) Aquest fet és del 2018. Ara bé, sembla que, com que era relacionat amb el Barça (i, de rebot, amb Catalunya) i no amb la selecció espanyola de futbol femení, calia girar full. ¡Hipòcrites! ¡Sí: des dels polítics, fins a la FIFA! I, mentrestant, aquesta publicació: https://www.elnacional.cat/ca/esports/filtren-video-jenni-hermoso-fent-broma-peto-rubiales_1084647_102.html.

I més: els anglesos exterminaren, per exemple, molts pobles aborígens d'Austràlia. I això també és fruit d'una conducta patriarcal, encara que tracte de mudar-se de democràtica. 

Finalment, quant a l'ONU, molt de políticament correcte en el tema de lo patriarcal, però, en el dret a l’autodeterminació i en el dret a decidir de Catalunya i dels Pobles del món, fa com Iñigo Errejón, en el 2019, mitjançant el seu "Me pilla lejos", que no és el nostre cas: ¿per què no promou els Pobles matriarcalistes? Respondre amb actituds patriarcals en nom de la democràcia (o com es vullga dir), no deixa de ser patriarcal, com ho són les democràcies formals. I no els promociona perquè serien altres calces. ¡Hipòcrites! ¡Com es venen! 

Avant les atxes.

Una foto, per al tema de l'ONU, criticada per versions científiques alternatives en relació amb el tema de la pandèmia, ací, traslladable a qualsevol acte seu vinculat amb la sexualitat i, òbviament, amb els Pobles de la Mare Terra. Figura en el llibre "El matriarcalismo vasco", d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Frank-Karl Mayr. Per a aquest tema, podeu consultar tweets publicats (o compartits) per Josep Maria Mallarach.

I una altra, però en relació amb Anglaterra i amb Austràlia, la qual figura en el llibre "Rondallari de Pineda", a cura de Josefina Roma (p. 608).

Pere Riutort, drets humans, drets dels Pobles, federalisme i realitat

 

Tot seguit, exposem bona part de la pàgina 60, fins a la pàgina 62, completa, de l'explanació, en la versió del 2018.

*k-1) En aquesta Espanya, hauria de cabre Galícia junt amb Portugal, Castella i les seues diferents comunitats autonòmiques actuals (les quals no tenen drets històrics específics, ja que Castella tenia una fèrria unitat centralitzada. Euskadi junt amb Navarra. A Navarra, es concentren, d’una manera especial, els drets històrics d’Euskal Herria.

            *k-2) La nostra Confederació tenia per centre Barcelona – Catalunya- unida als antics Regnes autònoms de València i de Mallorca, fills, culturalment, d’una mateixa nissaga catalana. L’enumeració dels diferents territoris de la nostra Confederació s’iniciava pel Regne d’Aragó, però nosaltres no érem (ni som) aragonesos.

            *k-3) Parlem de quatre blocs amb cultura històrica, realment actuals, els quals, partint d’ells mateixos com a Estats confederats, formarien uns veritables Estats-Nacions de l’autèntica realitat històrica d’Espanya, la qual seria una, però no única, com se’ns presenta ara, des de la realitat castellana. En aquesta unitat, tots cabríem en règim sobirà d’igualtat: això cal que siga Espanya.

            *k-4) La qüestió d’un poder central secundari, fonamentat en la igualtat de les quatre realitats polítiques, inspirat en l’estil confederal suís, caldria que es resolgués a partir de la monarquia o d’un règim republicà, com s’ha instaurat en bona part dels països europeus, propugnat per la “Declaració Universal dels Drets Humans”. Podria haver-hi, per exemple, una presidència rotatòria.

            Un autèntic poder central polític des de la Unió Europea podria ser la solució en determinats conflictes, realitzar funcions i prestar serveis com un exèrcit únic, concebut més com servei de policia que com element de domini i de confrontació entre els diferents pobles.

 

            *[F] Els drets humans i els drets dels pobles tenen una correspondència moral i jurídica que els equipara: són els mateix drets com a persones individuals o col·lectivitat. Cf. “Pacem in terris”, Sant Joan XXIII, no. 75.

          [l] Entre nosaltres, oblidar els principis de sobirania històrica i actual, nascuda de la respectiva cultura, desemboca a presentar Castella-Espanya com  realitat nacionalista centralista, que ens ha dominat a poc a poc des de fa segles.

            *l-1) Partim de “lleis iniqües o fora de la raó” que ens obliguen en consciència, com explica clarament Sant Joan XXIII en l’encíclica “Pacem in terris”, al·ludit en l’anterior *h-4, com ja ho va desenvolupar en el seu temps Sant Tomàs d’Aquino, quan es referí a les “lleis iniqües o fora de la raó”.

            S’han de considerar lleis iniqües, injustes, il·legítimes, les que ens situen fora de la Unió Europea, si s’obtingués la sobirania, indiscutible com a dret que ens assisteix. Aquesta sobirania, ens anuncien, s’unirà a greus problemes econòmics i polítics , els quals caurien sobre nosaltres com a càstig. Sembla que, exigint els drets inqüestionables de la sobirania fonamentada en la cultura social actual i històrica, ens convertiríem, com una mena de llebrosos, en empestats, raó per la qual tots haurien d’allunyar-se de nosaltres.

            *l-2) És normal que aquesta propaganda i aquesta visió de futur tan tenebrós, tal com es va presentar a Escòcia com també entre nosaltres, promoga injustament el vot negatiu entre una part considerable de la població. Amb açò, s’indueix a un vot determinat, mogut per una coacció moral i de por inacceptables.

            *l-3) Examineu les següents paraules de Sant Joan Pau II, l’Estat Espanyol i la Unió Europea, quant a les lleis i normes iniqües o il·legítimes que, en ambdós casos, propugnen la impossibilitat de demanar una autèntica sobirania:

            “Ni un Estat, ni una altra Nació, ni cap organització internacional no està mai legitimat a considerar que una determinada nació no és digna d’existir”.

            Sant Joan Pau II, a l’ONU, en 1995, no. 8.

            *l-4) Un desig i un dret sobiranista, fonamentat en la Història d’una manera especial, no cerca el secessionisme en si mateix, sinó la realització plena d’una nació determinada, la qual hi té dret, per la seua existència bastida en la cultura social-històrica, contra la qual no tenen valor guerres perdudes, lleis iniqües o fora de raó; o bé, perquè uns senyors “nobles de sang reial” es casaren fa ja cinc-cents anys.

            Una altra realitat és la gran immigració castellana patida, sense tenir els mitjans per a poder defensar i promoure convenientment la nostra identitat.

            El dret al sobiranisme dels pobles es fonamenta en la sobirania del propi home, unit a la de la cultura que ha produït al llarg de la seua història, com a persona i com a societat, que no han capitulat davant les civilitzacions i imposicions dels invasors. Cf. Sant Joan Pau II, en la UNESCO. No. 2.

            *l-5) Si ens pleguem a les actuacions i a les lleis injustes d’aquests, “ens apartem del deure moral imposat a tots nosaltres d’edificar un món millor en la veritat i en la justícia, i no podem exercir amb llibertat, la responsabilitat amb la qual ens competeix davant els germans i davant la història”. Cf. “Gaudium et Spes”, no. 55 i no. 58.

            Per això, que siga una necessitat moral el “treballar per a exigir que totes aquestes situacions legals que, injustament, es cernen sobre nosaltres, per ser contràries a la llei de Veritat que ha imprès en nosaltres el Creador, siguen corregides”. “Mai no seran prou refusades”, ens deia Pius XI, ja en 1954.

            [m] Els Drets Humans i els Drets dels Pobles sense Estat, per a ser reconeguts, no han de passar per un referèndum.

            *m-1) I tant que no! No podem fonamentar-nos en interessos polítics, ni en drets que se sostenen en lleis de majories o de minories de votants. En consciència, és una cosa irrenunciable, sagrada, que ha de ser admesa per tots.

            *m-2) Posem-ne un exemple. Un ésser humà que està subjecte a l’esclavatge té el mateix dret de llibertat, per ser persona; no és lliure perquè ha guanyat una votació. Igualment, podríem posar l’atenció en els drets igualitaris de la dona, en la discriminació racial, en la discriminació d’una llengua, en la llibertat religiosa.

            Els drets de sobirania d’un poble determinat no estan subjectes a concessions voluntàries dels qui retenen la seua llibertat, siga quina siga la raó. Aquesta, i altres situacions al·ludides, són contràries a la Llei de Déu, qui ha imprès en la pròpia Natura, la denominada “Llei Natural”, el “Pla de Déu”.

            *m-3) El dret de llibertat de la persona parteix de la seua dignitat com a tal i el dret de llibertat d’una nissaga (o d’un poble) parteix de la dignitat de la seua cultura històrica determinada, la qual forma unitat junt amb l’home. Ens trobem amb un dret paral·lel. No fer-ho així vol dir que seguim una norma (o llei) inacceptable, iniqua, contrària a la raó. Cf. Sant Joan Pau II i la “Pacem in terris” (*j-1).

            *m-4) “En el mapa d’Europa, hi ha nacions que posseeixen una meravellosa sobirania històrica, nascuda de la seua cultura i, malgrat això, al mateix temps, estan privades de la seua total sobirania”. Sant Joan Pau II, en la UNESCO, 2-VI-1980.

            La cultura social-històrica més important que existeix sense reconèixer com a Estat, actualment, a Europa, sens dubte, és la de la nostra nació-estat confederal, “la qual posseeix una meravellosa sobirania històrica nascuda de la seua cultura”. Després dels Reis Catòlics ençà, estem en la mateixa situació que han estat els pobles colonials d’Àfrica i d’altres parts del món, fins a hores d’ara.

            Aquests pobles, normalment, de raça negra, han adquirit la seua sobirania per imperatiu legal internacional. Nosaltres continuem essent, sobretot, des de Felip V, l’Espanya assimilada o incorporada, amb unes situacions inacceptables de colonització claríssimes. Actualment, sembla que els qui patim la injustícia del “racisme” som els de raça blanca. ¡Que difícil és aconseguir la independència els Pobles d’Europa que encara no l’han assolida, principalment, si la volen obtenir per mitjans pacífics!

 

 

 

D. Pedro San Clemente i la seua decisió, encertada

Ara mateix, he vist una nova relativa a unes clavariesses d'Alaquàs que, com hom sap, empiulen (quant a actitud) amb eixos aldaiers que, cap a 1990, poc o molt, abans que el Crist dels Necessitats fos declarat com a patró principal d'Aldaia (l’Horta de València), on jo vivia, el movien amunt i avall en un acte "religiós" dins del temple i que, més aïna, era un exemple d'espectacle en què, gràcies a Déu, no contractaven cap showman,... ni cap showwoman.

I ho dius i ho escrius, primerament, perquè així ho tries i, òbviament, perquè aquell espectacle (sí, com sona) el veies amb els teus ulls.

Afegirem que Jesús de Natzaret feu fora del temple els qui no s'ajustaven a la finalitat del lloc, així com tots nosaltres tirem el fem al contenidor del carrer (o al camp) i, en eixe sentit, estic totalment a favor de la decisió de D. Pedro San Clemente, rector de la Parròquia de l'Olivar (d'Alaquàs), segons la font a què hem accedit.

És més: d'acord amb comentaris d'una històrica regidora de l'Ajuntament d'Alaquàs i, a banda, d'una dona que, molts anys arrere, fou clavariessa de la Mare de Déu dels Dolors, hi van poques persones i és més un acte de voler fer ostentació, de voler eixir a relluir. 

Per tant, el rebutgem com a possible part de l'estudi sobre el matriarcalisme: no es pot estar a favor de lo matriarcalista i, en realitat, fer-ho en pro de trets i de detalls que enllacen amb lo patriarcal (molt ben plasmat en les paraules i en l'actitud d'aquestes clavariesses). 

I això, indistintament de les ànsies de poder que puga tenir un regidor en cap d'un poble, de la política de mentirós compulsiu del primer ministre d'un Estat en què molts polítics actuen com a violadors de la paraula (i, ¡que curiós!, que sí que actuen contra la violència de gènere, això sí, sense indicar ni la nacionalitat del violador, ni on nasqué, ni, per descomptat, la llengua amb què més s'identifica, la que prioritza). Adduirem que el matriarcalisme tradicional en la península ibèrica està associat a la llengua gallega, a l'asturiana, a la basca, a la catalana i a l'occitana i no, per exemple, a la castellana del Poble castellà (el qual, Francesc Eiximenis, en el capítol 894 de "Lo Crestià", escrit en el segle XIV, vinculava amb furtar i mentir).

Avant les atxes. 

Alaquàs, aparences i ostentació; Torrent i Aldaia, fastuositat

Paraules de hui:

"Els infants i els orats diuen sempre les veritats".

****

Hui, entre altres coses, diré que m'agrada la dita esmentada. 

Igualment, adduirem que hem cercat en Internet i, posteriorment, en Twitter, en relació amb el sentiment de pertinença a la terra. 

I, així com en Facebook, moltes entrades les havia plasmades jo i, en Google, hi havia unes quantes i interessants, ves per on, en entrar en Twitter, captes que n'hi ha moltes i, a banda, amb comentaris curts i, això sí, molt sucosos. 

Aleshores, et demanes si és que serà un tema molt secundari per a moltes persones (almenys, en eixos espais d'informació) o bé és que, com has comentat a dues persones (en nexe amb les festes patronals del poble on viuen i amb un poble veí al meu), es prima més (i, com més cap a ara i, així, major introducció de lo patriarcal, més) la fastuositat. I hi coincidíem. 

Ara bé, quan els he afegit que, sovint, en els pobles més menuts (per exemple, en el Camp de Mirra, valencià), no sols fan un llibre de festes patronals gros, en què no predomina la publicitat i sucós (i en què escriuen "bones plomes") sinó que es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra i, així, molt d'interés per la llengua, per lo que té a veure amb el matriarcalisme i una actitud receptiva i senzilla cap al proïsme..., també hi estaven d'acord. 

Finalment, en línia amb els xiquets del refrany, he considerat adient plasmar un títol com el que encapçala aquesta entrada, per a que els nouvinguts i, si no, els encuriosits i tot, coneguen millor aquestes tres poblacions de l'Horta de València.

Avant les atxes.