Aquest blog compta amb molts escrits personals i amb uns altres en nexe amb l'explanació de Pere Riutort Mestre (1935-2021) en la versió del 2018. Així, podem plasmar fets que, en determinats canals dedicats al "buenrollismo", al puritanisme o, si no, romàntics ("Don Precís", sic), serien motiu de censura o bé de parapeu als lectors, als membres o, fins i tot, als usadors.
dimarts, 27 de febrer del 2024
Pere Riutort i lideratge
dilluns, 19 de febrer del 2024
Pere Riutort i l'actitud castellanitzadora de l'Església valenciana, de l'AVL i de polítics valencians
A continuació, plasmem part de la pàgina 83 i les planes 84 i 85 de l'explanació, en la versió del 2018.
[e] És de gran importància
l’actitud negativa de l’Arquebisbe En Marcelino Olaechea, després del Concili Vaticà II, qui, juntament amb tots els Arxiprestes
valencians, no acceptà la llengua vernacla o popular propugnada pel Concili
Vaticà II i determinaren, per votació,
que s’usàs “la lengua vernácula oficial”, el castellà. Aquesta proposició ve a suposar una contradictio in
terminis[1].
L’Arquebisbe Mayoral no arribà
a tanta gosadia, perquè qualificà el valencià, i només el valencià, de “vernacula Valentinorum”.
*e-1)
Anteriorment, en l’edició del Ritual Tridentí que va fer l’Arquebisbe Olaechea
després de la guerra civil, feu que s’usàs, per primera vegada en la Història
valenciana, en la part catequètica i en les qüestions que es feien als qui
rebien algun Sagrament, només el castellà.
Correspon a una normativa imposada pel franquisme després de la guerra civil de
1936-1939.
*e-2) Immediatament després del Concili Vaticà II, en
conèixer-se la decisió de l’Arquebisbe Olaechea i dels Arxiprestes valencians,
que votaren unànimement contra l’ús del valencià en les esglésies, hi hagué un moviment
d’arreplega de milers de signatures, les quals es presentaren a En Marcelino, perquè admetés la normativa
conciliar de la llengua vernacla del Poble Valencià, cosa a la qual estava
obligat. Fins i tot, es van posar cartells per la ciutat de València,
denunciant la no acceptació. Mancaven un poc menys de deu anys per a la mort
del general Franco.
*e-3) Una vegada deixà de ser Arquebisbe residencial de
València, en 1966, En Marcelino usà el diari “Las Provincias” per continuar defensant la seua posició, contrària a l’ús de la “vernacula
Valentinorum”, articles periodístics als quals jo mateix vaig contestar en
la revista “Gorg”, promoguda pel benemèrit Joan
Senent. En la meua contestació, li recordí, bàsicament, la normativa de
l’Església, exposada en el Concili Vaticà II i en els documents postconciliars.
Després de l’article de “Gorg”, el vaig visitar en casa seua per recordar-li, clarament,
de paraula, el que havia manat l’Església. Em rebé En Joaquín Mestre, natural d’Alcalalí, amb qui vagi creuar una
interessant conversació, però pràcticament es mantingué en la mateixa decisió
contrària a la normativa conciliar. ¡Quin exemple, a penes edificant!
*e-4) Estàvem en els darrers anys del franquisme. Tingué un
paper molt important l’actitud i el treball de l’aleshores jove Vicent Miquel i
Diego, el canonge Mn. Josep Espasa i un
llarg etcètera, especialment, laics, entre ells, la Junta Diocesana d’Acció
Catòlica de València, presidida per Vicent Ruíz Monrabal i per Francesc
Fayos Vidal. En aquell moment, hi hagué prou clergues diocesans i religiosos
que volgueren secundar els principis conciliars. En la Cúria diocesana de
l’Arxidiòcesi de València, cal posar en positiu el Bisbe auxiliar En Jesús Pla
i En Vicente Ferrando, Vicari General. A Alacant, vull recordar Josep Antoni
Berenguer, Sebastià Soler i Federico Sala com també el bisbe, després,
Cardenal, En Francisco Álvarez. A Castelló, Avel·lí Flors i el grup de
formadors del Seminari Diocesà, a més dels Bisbes Josep Pont i Gol i Josep Ma.
Cases.
[C] Petita introducció a la història d’alguns dels obstacles i dels
greus problemes patits els darrers quaranta anys.
[f] L’educació
antivalenciana en el Seminari metropolità per part del Rector N’Antonio Rodilla
(1939-1969) havia aconseguit el
seu efecte:
*f-1) La majoria dels eclesiàstics valencians, però, no
volgueren canviar l’actitud contrària respecte al valencià, rebuda en
l’educació del Seminari, ni davant la molt seriosa normativa d’un Concili
Ecumènic que qualifica aquesta actitud de discriminació d’una llengua, com a contrària al Pla de
Déu (vegeu l’encíclica “Gaudium et Spes”, no. 29).
*f-2) Van tenir, com a mentors intel·lectuals, en aquesta
lluita malaurada i mai imaginada per mi mateix, anticipadament, que això seria
així, els senyors Adlert i Casp, als qui se’ls uniren els senyors Almiñana i
Alcon. Aquests
orquestraren, amb la gran ajuda econòmica d’Abril Martorell, la guerra de les
ortografies, que encara no ha acabat.
*f-3) Actualment, tot i els molts milions d’euros que ha
rebut l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, segons diuen, per “posar pau”,
en lloc de pau,
l’Acadèmia ha promogut un secessionisme inacceptable i immoral, perquè ha reafirmat i ha consagrat la guerra de
les ortografies. L’exemple més sagnant és el de la promoció d’una “nova traducció dels
textos litúrgics valencians”, font de conflictes nous, contràriament a la pau que deien que
aconseguirien.
[g] La història d’obstacles i de
greus problemes patits en el si de l’Església Catòlica, els hem de situar,
especialment, en la confecció dels textos
litúrgics valencians, units a la publicació del “Llibre del Poble de Déu” i, posteriorment, en la publicació de la “Bíblia
interconfessional”,
realitzada per l’”Editorial Saó”.
*g-1) Açò darrer ja va succeir en temps de N’Agustín
García-Gasco. ¡Que un arquebisbe no admeta la publicació de la Bíblia! ¿On estem? No volgué que es publicàs perquè
estava redactada la traducció en una llengua secularment perseguida,
discriminada, fet que està contra el Pla de Déu, segons la doctrina de
l’Església Catòlica. Si aquesta Bíblia hagués presentat la traducció en la
llengua castellana, pròpia d’aquest Senyor, no hi hagués hagut cap problema. ¡Això es diu ser un
colonitzador i no un arquebisbe de l’Església Catòlica! Hi hagué d’oposar-se el recordat i estimat bisbe de Sogorb-Castelló, Mn. Josep
Ma. Cases, “el bisbe sant”, com
el denominaven molts en la seua diòcesi.
*g-2) Les terribles i desagradables campanyes
d’obstrucció, que van començar immediatament després de la publicació del “Llibre del Poble de
Déu” (aparegut el 25 de
novembre de 1975), tenien una claríssima base política, intencionalitat, aleshores i encara actualment,
fonamentada en el franquisme, en la doctrina joseantoniana[2]
i en la vella història de voluntat de dominació castellana. Ens trobem amb una
situació molt contrària al que es proposa, com un deure de consciència,
especialment, en la Constitució “Gaudium et Spes” i en el “Magisteri
ordinari de l’Església Catòlica” anterior i posterior al Concili Vaticà II,
arreplegat també en les legislacions civils de diversa procedència.
En aquests documents, sobretot, en el que proposa
l’Església Catòlica, consta clarament la defensa de totes les cultures del món,
començant per la
cultura i per la llengua pròpia de cada Poble concret del món, d’una manera
especial, quan aquestes cultures-llengües estan en situació de persecució i de
destrucció, amb la qual cosa, cal considerar-les en situació de gran pobresa.
*g-3) Aquesta actitud col·laboracionista, en contra dels
nostres drets culturals i històrics, que ha existit, quasi sempre, entre alguns
de nosaltres, té, en els qui els sostenen, la qualificació de botiflers, denominació referida als favorables a Felip V,
la qual es feu popular durant la Guerra de Successió.
Aquests problemes i obstacles patits es descriuran,
específicament, en l’Apartat D, el
qual es publicarà posteriorment, i que té per títol “Problemes amb una part de la societat valenciana”.
[h] En el seu moment, ja
no ho va tenir fàcil Mn. Vicent Sorribes, per a l’edició de “l’Eucologi”, segons em va explicar amb
tots els detalls ell mateix. Malauradament, aquesta edició tingué un incidència
popular mínima, perquè sols es posaren en mans del poble els dos-cents
exemplars que s’editaren per a vendre de manera general. Sobre això i altres
aspectes de l’edició de “l’Eucologi”, em reportà Josep Giner, l’important filòleg valencià (deixeble de
Pompeu Fabra), qui s’encarregà, de manera especial, de la part lingüística de
“l’Eucologi”.
[1] Nota de la traducció.
Aquesta expressió llatina vol dir “contradicció en els térmens”, és a
dir, contrasentit.
[2] En relació amb la política
de José Antonio Primo de Rivera (1903-1936), polític espanyol fundador i
ideòleg del partit Falange Española.
dissabte, 3 de febrer del 2024
Pere Riutort i la restitució de la llengua catalana en terres valencianes
Tot seguit, exposem des de la pàgina 81, sencera, fins a la major part de la plana 83, de l'explanació, en la versió del 2018.
*[A] Un canvi de mentalitat, “metánoia”,
penitència, que ha de fer la nostra Església.
[a] L’Església Catòlica valenciana té el deure sagrat de
restitució, després de la seua actuació, tan negativa, com s’ha esmentat:
*a-1) Hauria sigut important que hagués tingut un
compromís d’avantguarda en la recuperació de la llengua dins la societat
valenciana, especialment, després del Concili Vaticà II, quan aquest deure resultava
clar, sense discussió, si es
volia seguir la doctrina proclamada en un Concili Ecumènic, per la qual, la
llengua de les versions litúrgiques noves era la llengua vernacla o popular, la llengua pobra i
encalçada. No “la lengua oficial castellana”, la llengua que comptava amb tots els drets, amb prerrogatives i ajudes,
l’única que, al capdavall, havia de romandre, segons es pensava i es projectava
des de l’Estat Espanyol.
*a-2) Estem davant un deure que exigim dels cristians, en
realitats de discriminacions que s’han viscut. Posem, com a exemples, l’apartheid d’Àfrica del Sud o la
lluita de Martin Luther King per la igualtat racial en els Estats Units
d’Amèrica o el dret de la dona de tenir una educació igual que la de l’home, o
de poder-se casar lliurement, etc.
*a-3) L’Església Catòlica Universal s’ha adherit a
aquestes reivindicacions i a totes les altres que es refereixen als drets
humans. Es complany, en el no. 29 de la “Gaudium et Spes”, que aquests drets
fonamentals de les persones, entre ells, el de la discriminació d’una llengua,
encara no estiguen garantits íntegrament en tot el món. Açò ho propugna un Concili Ecumènic que,
després de la Bíblia, ve a constituir la font més important de veritat, per a
la fe dels cristians.
*a-4) Ho repetirem tantes vegades com creguem adient: el
cas de la discriminació d’una llengua com la nostra, l’Església Catòlica, en la seua doctrina, ho considera un fet contrari al
Pla de Déu, de la mateixa categoria que els altres cinc drets als quals fa
al·lusió en el no. 29 del text conciliar de l’encíclica “Gaudium et Spes”. El nostre cas n’és el número cinc
entre els sis que enumera.
*a-5) L’Església Catòlica, en terres valencianes, en la
seua majoria, encara actualment, mira cap a una altra part i ignora el seu
deure ineludible, quant a la llengua pròpia i històrica dels membres de la seua
Església. Això requereix una restitució, unida a un canvi de mentalitat, amb les
seues conseqüències.
[b] La majoria de l’Església
valenciana ha volgut considerar llengua vernacla de la litúrgia la
llengua castellana, que no és, històricament, de dret i, popularment, en
l’actualitat, en bona part del territori, llengua vernacla o popular, sinó la llengua de substitució, a l’estil de les
colonitzacions que s’han produït al llarg dels anys. L’Església Universal no ho accepta així: es fa seus els principis que consten en la “Declaració Universal dels Drets Humans”.
*[B] Tres eclesiàstics que actuaren molt negativament: Belluga, Mayoral i
Olaechea.
[c] L’acció de substitució del Cardenal Belluga, en la comarca de l’Horta d’Oriola, i, àdhuc, en
tot el Regne de València.
*c-1) Aquest bisbe de Cartagena, posteriorment creat
Cardenal, va contribuir eficaçment a erradicar el valencià en l’Horta d’Oriola.
*c-2) Cal recordar, d’una manera especial, la seua actuació, tan poc cristiana,
i, menys encara, pròpia d’un bisbe, en promoure un exèrcit a favor de Felip V i
en contra del Poble Valencià, en ocasió de la Guerra de Successió, ja que va participar activament en
la batalla d’Almansa[1] contra els valencians. Fins i tot, ell mateix
empunyà personalment les armes: ¡un bisbe de l’Església Catòlica matant
valencians i encoratjant altres persones a fer-ho!
Abans de la batalla d’Almansa, el bisbe de Cartagena presentà la lluita
armada a favor de Felip V com si fos una croada. Àdhuc, després d’Almansa, va desenvolupar una
incansable activitat militar contra les poblacions que s’havien inclinat en pro
de Carles III d’Àustria, fins a arribar a Ontinyent, que fou saquejada per
haver proclamat rei l’Arxiduc Carles. Inicià els processos contra els contraris
a Felip V i els confiscà els seus bens. Felip V li va conferir el poder civil
per a actuar contra els valencians.
*c-3) La diòcesi d’Oriola-Alacant actual té un deure moral de restitució i de
reparació especial. S’ha
de tornar el valencià, encara que siga testimonialment, en les celebracions
litúrgiques de l’Horta d’Oriola i, d’una manera especial, en la Catedral
oriolana, la qual és Seu de tota la diòcesi. En la Diòcesi, el valencià, actualment, si més
no, de dret, es la llengua majoritàriament pròpia de les poblacions que
integren la totalitat de la diòcesi d’Oriola-Alacant.
c-4) S’ha de contribuir, com a deure de consciència de
part de l’Església, a fer que els fills de la ciutat d’Oriola tornen a considerar
com a llengua pròpia la llengua dels seus avantpassats. De fet, ja hi ha centres educatius on s’ofereix
el seu ensenyament[2].
Fou molt important l’existència d’aquesta llengua entre
els seus habitants, en la decisió de constitució de la diòcesi oriolana, en separar-la de Cartagena el 14 de juliol de
1564, per butla de Pius IV.
*c-5) Amb més raó, en les comarques de llengua vernacla valenciana, com la Marina Baixa. És impresentable, com a
cristians catòlics, que unes poblacions com Tàrbena, Bolulla, Callosa d’en
Sarrià i un llarg etcètera, usen en exclusiva la “lengua del Imperio”, no la
llengua vernacla, per a la litúrgia i per a la catequesi.
[d] L’Arquebisbe Mayoral, qui, de manera taxativa, va obligar a l’ús del castellà en els arxius
eclesiàstics durant el segle XVIII, amb la seua disposició de 1762, prou
posterior al Decret de Nova Planta de 1707. Pertany a la nòmina de bisbes que
s’enviaren a les diòcesis per a castellanitzar-les en temps de Felip V[3]
i de Carles III.
*d-1) La disposició de Mayoral encara no ha sigut abolida per cap autoritat eclesiàstica. No obstant això,
s’oposa totalment al que és doctrina de l’Església Universal, ja que és una
discriminació pura i dura d’una llengua. Està abolida, certament, per les determinacions del
Concili Vaticà II.
*d-2) L’edició que Mayoral va fer del Ritual Valentí en 1746 addueix, en
la Introducció, en primer lloc, “vernacula Valentinorum, quam Lemosinam vocant”.
En segon lloc, posa la castellana, “quam absolute Hispanicam vocant”, i diu que aquesta llengua, junt amb la “vernacula
Valentinorum”, és familiar en diversos llocs de la seua arxidiòcesi i és el
motiu pel qual posa la versió castellana, la qual va en segon lloc, en les
parts catequètiques del Ritual valencià, d’acord amb el Concili de Trento. Per
primera vegada, es té en consideració la població que parlava castellà, la qual correspon,
geogràficament i de dret, a un 10% de la població total valenciana actual.
*d-3) Les edicions anteriors al Ritual Valentí de
Mayoral, inclosa la que feu Sant Joan de Ribera, solament usaren la llengua “vernacula Valentinorum”
per a la part catequètica que consta en els Rituals editats posteriorment al
Concili de Trento. Sembla que, fins aleshores, encara no s’havien percatat que els
valencians eren “Bilingües desde siempre”[4]. Un invent, relativament, nou i que correspon a interesssos polítics
actuals.
*d-4) Com hem apuntat anteriorment, en l’administració
dels Sagraments i en els Sagramentals, després del Concili de Trento, es va continuar usant
exclusivament el llatí. Només empraven la “llengua vernacla” quan s’havia d’instruir
sobre allò que feia referència al Sagrament que s’administrava i en alguns
diàlegs. Si s’usava el llatí, en aquests casos, el poble no entenia el que
se’ls deia com igualment hauria succeït en la predicació en les Esglésies; per
això, l’esmentat concili ja determinà que aquesta havia de fer-se en la llengua
usual en el Poble, és a dir, la llengua vernacla o popular. La llengua de les
Universitats continuava sent el llatí en bona part de les matèries.
[1] Esdevingué el 25 d’abril de 1707.
[2] Nota de la traducció. En línia amb aquestes
paraules sobre l’ús de la llengua catalana en Oriola, el 14 de novembre del
2022 aparegué un escrit del periodista Vicent Partal, “De Salses a Oriola:
el català s’expandeix territorialment cap al sud” (https://www.vilaweb.cat/noticies/de-salses-a-oriola-el-catala-sexpandeix-territorialment-cap-al-sud), en el diari digital “VilaWeb”, en què comentava
que “ja hi ha cert reviscolament del català al Baix Segura, incipient encara
i minoritari, però prou evident”.
[3] Nota de la traducció. Encara
que Pere Riutort, en l’original, indica “en tiempos de
Carlos III”, he considerat adient
posar-ho com “en temps de Felip V i de Carles III”, ja que l’esmentat
arquebisbe fou proposat com a tal per Felip V en 1737 per a l’Arquebisbat de
València i rebé l’aprovació del papa Climent XII el mateix any i en prengué
possessió el 31 de març de 1738, això és, en temps del rei Felip V.
[4] Nota de la traducció. Hem decidit emprar la forma castellana, com figura
en el text original.