Tot seguit, exposem des de la pàgina 81, sencera, fins a la major part de la plana 83, de l'explanació, en la versió del 2018.
9. Ia. Part. El deure sagrat de restitució, de part de l’Església
Catòlica en terres valencianes.
*[A] Un canvi de mentalitat, “metánoia”,
penitència, que ha de fer la nostra Església.
[a] L’Església Catòlica valenciana té el deure sagrat de
restitució, després de la seua actuació, tan negativa, com s’ha esmentat:
*a-1) Hauria sigut important que hagués tingut un
compromís d’avantguarda en la recuperació de la llengua dins la societat
valenciana, especialment, després del Concili Vaticà II, quan aquest deure resultava
clar, sense discussió, si es
volia seguir la doctrina proclamada en un Concili Ecumènic, per la qual, la
llengua de les versions litúrgiques noves era la llengua vernacla o popular, la llengua pobra i
encalçada. No “la lengua oficial castellana”, la llengua que comptava amb tots els drets, amb prerrogatives i ajudes,
l’única que, al capdavall, havia de romandre, segons es pensava i es projectava
des de l’Estat Espanyol.
*a-2) Estem davant un deure que exigim dels cristians, en
realitats de discriminacions que s’han viscut. Posem, com a exemples, l’apartheid d’Àfrica del Sud o la
lluita de Martin Luther King per la igualtat racial en els Estats Units
d’Amèrica o el dret de la dona de tenir una educació igual que la de l’home, o
de poder-se casar lliurement, etc.
*a-3) L’Església Catòlica Universal s’ha adherit a
aquestes reivindicacions i a totes les altres que es refereixen als drets
humans. Es complany, en el no. 29 de la “Gaudium et Spes”, que aquests drets
fonamentals de les persones, entre ells, el de la discriminació d’una llengua,
encara no estiguen garantits íntegrament en tot el món. Açò ho propugna un Concili Ecumènic que,
després de la Bíblia, ve a constituir la font més important de veritat, per a
la fe dels cristians.
*a-4) Ho repetirem tantes vegades com creguem adient: el
cas de la discriminació d’una llengua com la nostra, l’Església Catòlica, en la seua doctrina, ho considera un fet contrari al
Pla de Déu, de la mateixa categoria que els altres cinc drets als quals fa
al·lusió en el no. 29 del text conciliar de l’encíclica “Gaudium et Spes”. El nostre cas n’és el número cinc
entre els sis que enumera.
*a-5) L’Església Catòlica, en terres valencianes, en la
seua majoria, encara actualment, mira cap a una altra part i ignora el seu
deure ineludible, quant a la llengua pròpia i històrica dels membres de la seua
Església. Això requereix una restitució, unida a un canvi de mentalitat, amb les
seues conseqüències.
[b] La majoria de l’Església
valenciana ha volgut considerar llengua vernacla de la litúrgia la
llengua castellana, que no és, històricament, de dret i, popularment, en
l’actualitat, en bona part del territori, llengua vernacla o popular, sinó la llengua de substitució, a l’estil de les
colonitzacions que s’han produït al llarg dels anys. L’Església Universal no ho accepta així: es fa seus els principis que consten en la “Declaració Universal dels Drets Humans”.
*[B] Tres eclesiàstics que actuaren molt negativament: Belluga, Mayoral i
Olaechea.
[c] L’acció de substitució del Cardenal Belluga, en la comarca de l’Horta d’Oriola, i, àdhuc, en
tot el Regne de València.
*c-1) Aquest bisbe de Cartagena, posteriorment creat
Cardenal, va contribuir eficaçment a erradicar el valencià en l’Horta d’Oriola.
*c-2) Cal recordar, d’una manera especial, la seua actuació, tan poc cristiana,
i, menys encara, pròpia d’un bisbe, en promoure un exèrcit a favor de Felip V i
en contra del Poble Valencià, en ocasió de la Guerra de Successió, ja que va participar activament en
la batalla d’Almansa contra els valencians. Fins i tot, ell mateix
empunyà personalment les armes: ¡un bisbe de l’Església Catòlica matant
valencians i encoratjant altres persones a fer-ho!
Abans de la batalla d’Almansa, el bisbe de Cartagena presentà la lluita
armada a favor de Felip V com si fos una croada. Àdhuc, després d’Almansa, va desenvolupar una
incansable activitat militar contra les poblacions que s’havien inclinat en pro
de Carles III d’Àustria, fins a arribar a Ontinyent, que fou saquejada per
haver proclamat rei l’Arxiduc Carles. Inicià els processos contra els contraris
a Felip V i els confiscà els seus bens. Felip V li va conferir el poder civil
per a actuar contra els valencians.
*c-3) La diòcesi d’Oriola-Alacant actual té un deure moral de restitució i de
reparació especial. S’ha
de tornar el valencià, encara que siga testimonialment, en les celebracions
litúrgiques de l’Horta d’Oriola i, d’una manera especial, en la Catedral
oriolana, la qual és Seu de tota la diòcesi. En la Diòcesi, el valencià, actualment, si més
no, de dret, es la llengua majoritàriament pròpia de les poblacions que
integren la totalitat de la diòcesi d’Oriola-Alacant.
c-4) S’ha de contribuir, com a deure de consciència de
part de l’Església, a fer que els fills de la ciutat d’Oriola tornen a considerar
com a llengua pròpia la llengua dels seus avantpassats. De fet, ja hi ha centres educatius on s’ofereix
el seu ensenyament.
Fou molt important l’existència d’aquesta llengua entre
els seus habitants, en la decisió de constitució de la diòcesi oriolana, en separar-la de Cartagena el 14 de juliol de
1564, per butla de Pius IV.
*c-5) Amb més raó, en les comarques de llengua vernacla valenciana, com la Marina Baixa. És impresentable, com a
cristians catòlics, que unes poblacions com Tàrbena, Bolulla, Callosa d’en
Sarrià i un llarg etcètera, usen en exclusiva la “lengua del Imperio”, no la
llengua vernacla, per a la litúrgia i per a la catequesi.
[d] L’Arquebisbe Mayoral, qui, de manera taxativa, va obligar a l’ús del castellà en els arxius
eclesiàstics durant el segle XVIII, amb la seua disposició de 1762, prou
posterior al Decret de Nova Planta de 1707. Pertany a la nòmina de bisbes que
s’enviaren a les diòcesis per a castellanitzar-les en temps de Felip V
i de Carles III.
*d-1) La disposició de Mayoral encara no ha sigut abolida per cap autoritat eclesiàstica. No obstant això,
s’oposa totalment al que és doctrina de l’Església Universal, ja que és una
discriminació pura i dura d’una llengua. Està abolida, certament, per les determinacions del
Concili Vaticà II.
*d-2) L’edició que Mayoral va fer del Ritual Valentí en 1746 addueix, en
la Introducció, en primer lloc, “vernacula Valentinorum, quam Lemosinam vocant”.
En segon lloc, posa la castellana, “quam absolute Hispanicam vocant”, i diu que aquesta llengua, junt amb la “vernacula
Valentinorum”, és familiar en diversos llocs de la seua arxidiòcesi i és el
motiu pel qual posa la versió castellana, la qual va en segon lloc, en les
parts catequètiques del Ritual valencià, d’acord amb el Concili de Trento. Per
primera vegada, es té en consideració la població que parlava castellà, la qual correspon,
geogràficament i de dret, a un 10% de la població total valenciana actual.
*d-3) Les edicions anteriors al Ritual Valentí de
Mayoral, inclosa la que feu Sant Joan de Ribera, solament usaren la llengua “vernacula Valentinorum”
per a la part catequètica que consta en els Rituals editats posteriorment al
Concili de Trento. Sembla que, fins aleshores, encara no s’havien percatat que els
valencians eren “Bilingües desde siempre”. Un invent, relativament, nou i que correspon a interesssos polítics
actuals.
*d-4) Com hem apuntat anteriorment, en l’administració
dels Sagraments i en els Sagramentals, després del Concili de Trento, es va continuar usant
exclusivament el llatí. Només empraven la “llengua vernacla” quan s’havia d’instruir
sobre allò que feia referència al Sagrament que s’administrava i en alguns
diàlegs. Si s’usava el llatí, en aquests casos, el poble no entenia el que
se’ls deia com igualment hauria succeït en la predicació en les Esglésies; per
això, l’esmentat concili ja determinà que aquesta havia de fer-se en la llengua
usual en el Poble, és a dir, la llengua vernacla o popular. La llengua de les
Universitats continuava sent el llatí en bona part de les matèries.
