Una de les missions que té un Poble si vol aprendre a ser ell mateix, a no permetre que li donen gat per llebre en l'aprenentatge de les llengües (com tampoc de la història) és endinsar-se en la descoberta de la seua història, no de la que li han contat els vencedors en els camps de batalla.
En eixe sentit, fa quasi dos anys, escrivia en un bloc propi un article titulat Las lenguas y las culturas en España. Algo más que patrimonio constitucional. Estava íntegrament en castellà i es dirigia, sobretot, a castellanoparlants residents en algun territori de l'Estat espanyol on no es parlara cap llengua no castellana com a cooficial o com a llengua pròpia, encara que també podria ser interessant per a persones que estigueren aprenent el castellà.
Un Poble que vol viure lliure, independent, és com un fill que desitja independitzar-se dels pares, que creu en el seu futur i que es llança a l'aventura de viure des de la llibertat, de crear la vida que més li agrade i, des de l'obertura a l'exterior, tractar de viure en germanor compartint amb els altres Pobles i persones lo millor que té i, alhora, mostrant-se receptiu a lo millor que conserven els altres pobles i a les noves idees que arriben en un continu donar i rebre espontani que beneficia a tots.
Ara bé, en qualsevol moment, si s'estima a ell mateix, estimarà a l'altre, perquè només les persones que s'estimen sense prepotència i de manera sincera, estan preparades i en disposició real de rebre, de manera liberal, lliure, a l'altre: només podem donar lo que tenim (no sols en el sentit material, sinó també en l'espiritual, el cultural, el de la nostra singularitat). Un Poble que s'estima de manera sana és un Poble receptiu i donant, de la mateixa manera que qui estima el seu cos i tot lo que li forma part, per exemple, no es tanca a la possibilitat de donar sang sempre que les condicions li siguen favorables. Partim, per tant, de la voluntat d'afavorir una dignitat per a tots, no d'una igualtat que ens duguera a un café per a tots, sinó de tots tindre a l'abast la possibilitat de ser lliures, no sols d'acord amb lo escrit, amb la llei, sinó en la realitat.
Igualment, una de les missions dels Pobles, indistintament de l'origen dels habitants que els integren (i més, en un món amb molts intercanvis culturals com el que vivim a hores d'ara), és acceptar la diversitat interna. Quan els seus habitants actuen de manera democràtica, no cal competir ni criticar a l'altre. Obrir-se per a aprendre a millorar, sí; obrir-se per a aprendre estratègies de colonització i d'anul·lació de la llibertat de qualsevol persona o Poble, no, ja que és inadmissible en una societat democràtica. Caldrà recordar que en els darrers anys han aparegut estudis que confirmen que les persones som bones i altruistes per naturalesa, com el que tingué lloc en el 2010, en Alemanya, amb menors de 24 mesos: la gran majoria actuaven de manera altruista immediatament.
¿Podem, per tant, viure en comunitat i, al mateix temps, cadascú amb la seua llibertat? Sí. En les cases on triomfa l'educació per a la llibertat, on les persones (totes) es poden expressar de manera lliure i se les educa per a la llibertat, és on qualla amb major facilitat la persona amb autoestima sana, amb una formació social més oberta (indistintament de la seua singularitat), i un esperit més tolerant i universalista, una creativitat ben plasmada, el sentit de l'humor i altres ingredients bàsics per a la convivència.
I tot això facilita, sens dubte, el respecte per la diversitat del Planeta, no sols l'ecològica, sinó també la cultural. En els estats més democràtics hi ha una legislació més oberta al pluralisme, a que els ciutadans i les ciutadanes puguen triar i modificar directament (sovint, per referèndums, com ara, els dos o tres que es solen fer en Irlanda cada any) lo que consideren que els interessa i beneficia. O més, a poder dir els ciutadans com volen que es gestionen els diners, com ja ocorria fa, més o menys, tretze anys en una població andalusa en què el 30% del pressupost es decidia directament, des de la gent, no des dels representants ni per referèndum... (vegeu la biblioteca del butlletí cristià ¡Tú!, de l'HOAC). I qui diu diners, diu qualsevol part de la vida diària i pública.
I un Poble que estima el seu patrimoni, fins i tot, l'històric, una de les passes que li caldrà fer és crear una cultura democràtica per a que, si està en posició d'inferioritat respecte a un altre, els seus habitants prenguen consciència que només ampliant el seu desig de llibertat (nació lliure) i de diàleg com a punt de partida per a un pas a pas cap a majors quotes d'igualtat, podrà arribar més lluny i, fins i tot, aconseguir explicar la seua història sense revenja.
Crec que només des d'una exposició oberta dels sentiments d'un Poble i, al mateix temps, amb l'ús de la raó, una persona aliena a eixa manera de pensar podrà accedir a majors quotes d'empatia i, així, comprendre millor al proïsme, tornar-se més tolerant i no tractar, mai més, d'imposar en cap moment la llei del més fort ni d'acceptar cap intent extern de fer-la subjugar.
Imaginem-nos, per exemple, què passaria si durant unes setmanes els escolars de Guatemala d'origen blanc reberen una formació sobre tots els patiments rebuts per la cultura quítxua des de l'arribada de les tropes castellanes a Amèrica... O que adults nascuts en Anglaterra es veieren, virtualment, en les mateixes condicions que moltes persones d'Irlanda a primeries del segle XX... Escric estes dos idees que m'han vingut al cap perquè en abril del 2001 poguí vore en València, potser durant més d'una hora (i no en forma de pel·lícula amb alguns fragments històrics reals), imatges de la guerra que, a moltes persones, ens impactaren molt. I vos puc assegurar que més d'una (adults i tot) se n'eixí plorant: no volíem més guerres després de vore aquelles escenes reals i crues.
En el mateix sentit, a eixos alumnes els podria ajudar a guanyar sentit de germanor, a prendre decisions pensant més en lo universal i, així, a reduir un xovinisme que, en els temps que vivim, des del meu punt de vista, no hauria de formar part de la ment de cap cultura, la qual cosa no vol dir que no s'haguera d'incloure el dret a la llibertat d'expressió... però sí posar, per damunt de tot, el dret a la dignitat, a una vida digna (bé individual, bé col·lectiva).
Per això em sembla molt important promoure la recuperació del nostre patrimoni.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada