Pere Riutort i la llengua catalana en la política i en l'Església valencianes

Tot seguit, exposem des de la pàgina 77, sencera, fins al final de la plana 78, de l'explanació, en la versió del 2018.

 

8.- Ia Part. La llengua “pròpia i històrica” dels valencians, segons la llei, és la que, popularment, es denomina valencià i, en el món de la ciència de la Romanística internacional, rep la denominació del lloc d’origen d’aquesta llengua, llengua catalana.

Greus problemes que s’han produït, per aquest motiu, en el si de l’Església valenciana i en la mateixa Societat civil.

 

*[A] Normes legislatives.

[a] “Llei d’Ús i Ensenyament del valencià”, 23 de novembre de 1983. P. IV.

“La Generalitat Valenciana té un compromís irrenunciable en la defensa del patrimoni cultural de la Comunitat autònoma i d’una manera especial amb la recuperació del valencià, llengua històrica i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya d’identitat.

Davant la situació diglòssica en què està immersa la major part de la nostra població, consegüent a la situació de sotmetiment del valencià, mantinguda durant la història de quasi tres-cents anys, la Generalitat, com a subjecte fonamental en el procés de recuperació de la plena identitat del poble valencià, té el dret i el deure de retornar la nostra llengua a la categoria i el lloc que mereix, acabant amb la situació de deixadesa i deterioració en què es troba”.

[b] El Reial decret de 3 d’agost de 1979, en el qual es contempla la introducció del valencià en els centres escolars, s’expressa d’aquesta manera:

“La llengua és el símbol i salvaguarda d’una Comunitat i constitueix un dels vincles més importants d’unió entre els seus membres. El llenguatge es forma en el si de la societat i allí l’aprèn l’individu, si aspira a integrar-s’hi plenament. Precisament pel seu singular valor simbòlic, el llenguatge és allò que és més peculiarment humà en la vida social de l’home”.

*b-1) En veritat, el llenguatge és el que va unit més estretament a la persona humana com a ésser racional i social. La reflexió, el pensament, la comunicació humana i, àdhuc, la identificació d’un Poble determinat, s’associa a la llengua respectiva.

*b-2) També cal parlar del caràcter de llengua de cultura moderna a què ha accedit una llengua determinada, fet que cal concretar, especialment, en la possibilitat de creació de paraules noves i de comptar amb el llenguatge de l’abstracció; superació de l’excessiva dialectalització, cercant formes comunes acceptades per tots, com han fet llengües molt diversificades popularment, com ara, l’alemany, l’italià, com, antigament, ja ho va fer el grec, idioma que unificà en la “koiné” els dialectes hel·lenístics. Les nostres petites diferències dialectals actuals en la conjugació començaren en el segle XVI, quan passà a ser substituïda, a nivell formal, pel castellà.

*b-3) Nosaltres, des de Ramon Llull i la incomparable producció literària medieval de la llengua, de part dels nostres avantpassats, a més de la gran riquesa de filiació de llengua hereua i unida a la cultura de les llengües llatina i grega, fa que ens trobem amb una llengua capaç de competir amb qualsevol llengua del món, per a ser considerada llengua de cultura moderna.

No té cap problema per a ser usada en les Universitats, en estudis tècnics i científics, per a tota mena d’estudis i de comunicació.

*b-4) Té una importància màxima el caràcter d’ús artístic que té una llengua determinada amb la producció literària, en les seues diverses formes: narrativa, poètica, unida a la melodia musical o a la dansa... La gran incidència de fonemes sonors que té la nostra llengua és molt important per al cant; supera, en aquest aspecte, el propi italià, la llengua del “bel canto” per excel·lència.

 

 

*[B] Identitat de la llengua. Demagògia d’intoxicació i d’engany, per raó de la denominació de la llengua.

[c] La qüestió de la denominació de la llengua no és una qüestió de poca importància.

*c-1) En terres valencianes, la denominació usual és la que uneix la llengua amb la pròpia terra, valencià; en les Illes Balears, s’uneix el nom de cada Illa a la llengua pròpia. És normal que siga així, perquè partim d’una llengua que, durant cinc segles, ha sigut torpedinada o, si preferiu una altra comparació, que ha sigut col·locada en la cambra de gas per a matar-la, per a ofegar-la, per a derruir-la. Massa ha fet el poble, majoritàriament, analfabet, en conservar-la i en defensar-la.

*c-2) El poble només coneixia d’ella que era la llengua de la seua terra, la llengua amb la qual es comunicaven, la llengua real de cada dia; així ho havien fet els seus avantpassats valencians, mallorquins o catalans. No era la llengua de l’escola, ni la dels diaris, ni la dels llibres. Pesaven, en contra de la llengua, lleis iniqües que s’han succeït, progressivament, fins ara, que fa vergonya recordar-les.

*c-3) Tampoc no sabia el Poble que era la llengua amb la qual s’havien expressat grans savis, en els segles del començament de la cultura europea, en l’època de l’inici de les universitats medievals.

*c-4) En terres valencianes, no era la llengua que es solia usar, normalment, en les esglésies, almenys, des del segle XVIII. Solament s’usava en algunes ocasions, com ara, algun himne, la festa de Sant Vicent Ferrer... A Catalunya i a les Illes Balears, s’ha conservat la seua vigència en les esglésies fins a l’actualitat: en la predicació, en catequesi, en exercicis piadosos com el Rosari, el Viacrucis, el mes de Maria i la pràctica totalitat dels cants populars. Els principis morals de la vida cristiana es feien presents en la pròpia llengua en la catequesi, fet que suposa una vertadera inculturació de la fe de molta importància.

*c-5) La litúrgia, com a tal, havia de fer-se, obligatòriament, en llatí, tot i que no el parlàs, ni l’entengués la immensa majoria dels fidels; això, en tot el món catòlic. Així es determinà en el Concili de Trento. Nogensmenys, tot el que era predicació i catequesi, el mateix Concili va exigir la llengua vernacla respectiva. El Concili de Trento no volgué donar la raó als protestants i optà per la inèrcia de continuar com sempre. Àdhuc, es van prohibir les traduccions bíbliques en llengües populars o vernacles.