Pere Riutort i els texts litúrgics valencians, amb l'aprovació dels bisbes valencians i del Vaticà

Tot seguit, exposem de la majora part de la pàgina 122 fins al final de la plana 124 de l'explanació, en la versió del 2018.

 

*[B] Cal derruir l’obra del “frare mallorquí”.

Normativa a seguir per a “les versions i les adaptacions” a llengües vernacles, com en el nostre cas.

[b] Aquests textos dels il·lustrissims acadèmics no tindrien res a veure amb “els del frare mallorquí”, de qui s’havia de derruir “l’obra”, la qual era la culpable del conflicte. ¡Quines coses s’han de veure i s’han d’oir en aquestes terres valencianes!...

*b-1) La traducció dels acadèmics havia de ser tan extraordinària que calia que resultàs “totalment i tan sols valenciana, sense indicis de tenir res de català, ni de mallorquí, la comesa de la qual era aquesta, tal com expressà el president de la Comissió, el Sr. Ramón Arnau, en la premsa diària. Cf. Diari “Levante-EMV”, diversos escrits en gener del 2001. Com si, d’Argentina (o de Mèxic o d’Andalusia) estant, diguessen que farien una traducció d’acord amb la seua modalitat específica, la quan no tindria res de castellà[1]. Clarament: la quadratura del cercle.

*b-2) No he deixat mai de signar, perquè és veritat, que el treball de confecció dels textos litúrgics valencians no és obra meua, sinó de les dues comissions: de la Comissió de versions de tot el Domini lingüístic i la d’Adaptacions, la qual actua a València i per a València.

*b-3) Els “acadèmics” se’ns presentaren, al seu antull, amb una Comissió de l’Acadèmia per a traduccions litúrgiques valencianes, quan ja n’hi havia, editades en un magnífic llibre manual, “Llibre del Poble de Déu”, de 1600 pàgines, el qual conté els textos litúrgics sagrats més importants de la pràctica litúrgica de l’Església, segons la modalitat “vernacula Valentinorum”; a més, hi ha un extens “Cantoral popular” amb la seua edició musical i la secció “Pregàries en família, en grup, individualment”, a més d’altres elements molt útils.

Només faltava acabar l’adaptació dels textos encara no publicats, seguint els principis aprovats anteriorment pels Bisbes, segons he expressat als “Acadèmics” en diferents comunicats que els he adreçat. Quant a això, naturalment, la responsabilitat competeix a la mateixa Església, no a uns acadèmics polítics pel seu compte. ¿En quin lloc del món hauria succeït això, o siga, que una entitat civil assumesca una comesa eclesiàstica de tanta importància? Consulteu els cànons 1381 i 1375 del CIC, els quals presenten el càstig d’una pena canònica.

*b-4) Tot cal que estiga d’acord amb la norma que se’ns va proposar i que s’imposà per a les adaptacions, en 1966, el “Consilium ad exsequendam constitutionem de Sacra Liturgia”, tant per a les Illes Balears com per al País Valencià. Aquesta norma consisteix que s’ha de canviar tan poc com es puga, partint dels textos ja aprovats per a tot el Domini Lingüístic.

*b-5) Aquest permís oficiós l’obtingué en 1966 el responsable de versions litúrgiques, monsenyor Narcís Jubany, aleshores Bisbe de Girona. A partir del moment en què s’havia de fer unes mínimes adaptacions, segons el permís de la Santa Seu, tant per a les Illes Balears com també per al País Valencià, no necessitaven una aprovació nova i oficial de la Santa Seu, sinó que bastava el vistiplau d’aquestes adaptacions, de part dels Bisbes respectius del País Valencià o de les Illes.

L’adaptació s’ha menat a cap partint d’aquest principi, tant per a la modalitat balear, com per a la modalitat valenciana. Així consta en les primeres pàgines de les edicions valencianes i balears.

*b-6) Les tres modalitats de llengua que contemplem (català, valencià i mallorquí o balear) no estan tan diversificades per a donar pàbul a les disquisicions de persones, la majoria de les quals presenten aquestes petites diferències, entre els valencians, com a excusa per a la seua no acceptació de la llengua del seu propi Poble, o bé, en alguns casos, com a manifestació d’un orgull demencial de creure’s importants, el qual no respon a la veritat. “Els valencians volem uns textos litúrgics exclusivament valencians” sembla que volen exigir.

¡Si, després de cinc-cents anys de patir una dinàmica de destrucció i, àdhuc, d’anihilament, encara ens trobem amb una llengua molt unificada i viva per a Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears! Compareu-lo amb la divisió dialectal existent en l’alemany o en l’italià. Passa que, entre nosaltres, la llengua només ha pogut ser ensenyada en les escoles, de fa uns pocs anys ençà. Anteriorment, les lleis procedents de Madrid ho prohibien taxativament. ¡Aquesta llengua havia de desaparèixer!

[c] Jo mateix, amb la confecció i amb l’edició dels textos litúrgics, he sigut ¡“apallissador” de l’Església!.

*c-1) Que jo vaig ser, amb el meu treball, apallissador de l’Església valenciana, com així consta en una entrevista al president d’aquesta Comissió Acadèmica per als textos litúrgics valencians, “i només valencians”, el Sr. Ramon Arnau, tal com apareix en el Setmanari “Paraula” del 24 de juny del 2001 i en entrevistes del diari “Levante-EMV”. Però la veritat és que, qui ha sigut apallissat, sóc jo mateix i altres persones que han patit les ires d’aquesta gent, que no sé com cal qualificar-la.

*c-2) “¿Un mallorquí fent lliçons als valencians?”. ¡Això, mai! ¡Si no hi ha cap mallorquí apte per a ser bisbe a les Illes Balears!... Per això, es diu, de València estant, que “els bisbes valencians hem d’anar-hi, a exercir de bisbes”, ”Aquelles illes existeixen eclesiàsticament com a sufragànies valencianes, per enviar a ser-hi bisbes, sobretot, als bisbes auxiliars valencians”.

¡Quant d’orgull! ¡Com menyspreen i no accepten “els altres”, encara que se sacrifiquen per ajudar-los! ¡Quant de patiment m’ha suposat aquesta actitud, la qual he patit tants anys i encara la sofresc, perquè continua!...

 

*[C] La Comissió Valenciana oficial per als textos en llengua vernacla de les Diòcesis valencianes va realitzar el seu treball d’adaptació totalment d’acord amb la normativa de l’Església.

[d] La Comissió valenciana oficial per a les Adaptacions fou constituïda el 12 de novembre de 1973, després de ser creada per un decret de l’Arquebisbe metropolità, en nom de tots els Bisbes valencians, el 18 d’octubre de 1973. Decreto de Presidencia, Boletín Oficial del Arzobispado, 1973, p. 836.

*d-1) Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor i Mn. Vicent Sorribes foren anomenats membres tècnics en valencià de la Comissió per a les adaptacions del text. També hi foren anomenats els senyors Adlert i Casp, els quals sempre van ser convocats a les reunions, malgrat que, a partir de la reunió segona, digueren que renunciaven a formar part de la Comissió.

Vaig ser elegit President de la Comissió valenciana d’Adaptacions, en primera votació, d’acord amb el que disposava el Decret d’Erecció de l’esmentada Comissió i atenent a les normes que ens proposaren de la Santa Seu estant per als textos valencià i balear.

*d-2) També foren membres de la Comissió de textos els delegats de cada una de les diòcesis, especialment, els presidents de les Comissions diocesanes de Litúrgia de cada Diòcesi. Aquestes Comissions de Litúrgia són diferents de la Comissió per als textos litúrgics en llengua vernacla, ja que aquesta Comissió tradueix o adapta els textos litúrgics oficials, mentre que les Comissions de Litúrgia tenen una finalitat bàsicament pastoral.

*d-3) La Comissió oficial per als textos valencians, en primer lloc, va aprovar les normes gramaticals a seguir i, progressivament, acceptà l’adaptació lèxica al valencià més popular, partint del text que constava en la versió de tot el Domini Lingüístic, la qual tenia (i té) l’aprovació oficial, sense discussió, de l’Església en els seus organismes de la Santa Seu i de la Conferència Episcopal.

*d-4) En la Comissió valenciana d’Adaptacions, hi hagué vint-i-tres sessions, segons consta en les Actes Oficials. Anticipadament, aquestes sessions van ser preparades conscienciosament per cada un dels membres de la Comissió valenciana, proposant i discutint els canvis per a la “valencianització”. Aquesta preparació meticulosa i gènesi de les adaptacions consta en l’Arxiu de la Comissió, ja que s’han conservat tots els documents.

*d-5) Així, amb un treball molt seriós i responsable, es va presentar el resultat als bisbes valencians, els quals dedicaren dues sessions específiques al seu estudi. Fou aprovat, el resultat del treball d’adaptació de la Comissió per als textos valencians, de part dels bisbes valencians, definitivament, el 29 d’octubre de 1974, després d’una sessió llarga i reflexiva que va durar quatre hores.

En primer lloc, es van discutir i s’aprovaren de part dels Bisbes, les normes gramaticals seguides. Són les mateixes normes amb què està redactada la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”. Difícilment, es podia usar una normativa més valenciana, la qual era l’acceptada pràcticament per tots.

---

[1] Nota de la traducció. Podríem continuar i afegir (encara que no figure en l’original), “i sí d’argentí, de mexicà i d’andalús, respectivament”.