Pere Riutort i la seua presència en Barcelona i la llengua catalana

Tot seguit, exposem part de la pàgina 157 i les planes 158 i 159 de l'explanació, en la versió del 2018.

*[C] Barcelona: la lenta i difícil recuperació de la llengua catalana. Una situació de discriminació i de gran pobresa, que encara no ha acabat.

[e] No hi havia activitats acadèmiques en llengua catalana en la Universitat de Barcelona. Hi estava prohibit.

En el darrer any de la meua presència en la Universitat de Barcelona, vaig poder aprendre les normes ortogràfiques i els principals fonaments de la llengua en unes classes fora d’horari escolar, les quals s’impartiren per als qui, voluntàriament, ens hi vam inscriure. Els Professors Antoni Ma. Badia Margarit[1] i Joan Veny[2] ens feren aquestes classes, dues a la setmana.

[f] En el darrer any de la meua estada a Barcelona, passava les vesprades dels diumenges en la casa, pròxima a la Parròquia i Santuari del Coll, de l’escriptor i editor Joan Sales[3], qui va organitzar i féu realitat l’editorial “El club dels novel·listes”, la qual va aconseguir editar durant el franquisme “llibres de lectura popular”; em referesc a llibres, no sols de poesia, per exemple, sinó també novel·les, moltes d’elles, originals, i altres llibres d’incidència popular.

*f-1) Joan Sales i la seua dona em comunicaren els seus coneixements de primera mà, sobre tot el que havia ocorregut en la guerra civil, molts detalls personals de la mateixa guerra i de l’exili que van patir fins a 1947, quan tornaren de Mèxic per treballar in situ, perquè es van convèncer que poc podien fer de fora estant, per a la recuperació de la llengua i de la cultura catalanes, feroçment encalçades pel franquisme.

*f-2) M’exposaren la teoria del canonge Cardó, qui, amb tanta crema d’esglésies a Barcelona, a la mateixa hora, s’havia produït un acte de provocació per la part franquista. M’explicaren que Companys no va actuar com devia durant la guerra civil, però que, després, l’actitud que va tenir en el seu afusellament per part de Franco, durant la Segona Guerra Mundial, fou la d’un veritable heroi i màrtir.

*f-3) Unes quatre vesprades es va unir al nostre aplec dominical Mercè Rodoreda. Em parlaren molt del seu amic Màrius Torres, ja mort. De com pogueren burlar, amb les seues estratagemes, les lleis franquistes per poder començar a editar en català. Vam organitzar un curset en la Parròquia del Coll sobre ortografia del català.

 

*[D] Les situacions socials de pobresa. El meu compromís personal pel que fa a la llengua i a la cultura del nostre Poble.

[g] Del moviment estudiantil, majoritàriament, d’esquerres:

*g-1) Vaig rebre el missatge del que suposava lluitar i comprometre’s pel nostre Poble en el camp social. Aquells joves estaven decidits a actuar. La introducció de la contemplació de totes les situacions de pobresa en el món, m’impactà d’una manera especial.

*g-2) A poc a poc, vaig veure que, entre tots, cada un amb el do que havia rebut de Déu, hem de fer realitat el Regne de Déu entre tots, amb una responsabilitat especial de cada un, segons “els talents” dels quals ha de retre compte a Déu, per canviar i destruir les diverses classes de pobresa: l’amor als altres, sobre el que serem examinats en el Judici final. Mt 25,31-46. 

*g-3) D’una manera especial i personal, en el meu cas, vaig adquirir un compromís per la defensa (i per la permanència) de la nostra llengua i de la nostra cultura, fet que concorda amb el que tant insistentment ens demana el Magisteri de l’Església, la qual ho considera una necessitat que respon a les exigències del Pla de Déu.

*g-4) D’ençà d’aleshores, em vaig adonar, clarament, que la realitat social, actual i històrica, de la nostra llengua i de la nostra cultura, ha suposat una situació de pobresa davant la qual, els seguidors de Crist no podíem romandre impassibles com tampoc davant qualsevol cap altra mena de situació de discriminació i de pobresa que se’ns presenta en el món.

 

[h] Crec que és important posar en consideració allò que consta en el no. 48 de l’esmentada Encíclica “Pacem in terris” del recordat i estimat Sant Joan XXIII, encíclica que el Concili Vaticà II, en el no. 23 de la “Gaudium et Spes”, eleva a la categoria de document conciliar. Tinc molt assumit el no. 45 de l’Encíclica.

“quan, en els éssers humans, floreja la consciència dels seus drets, no pot deixar de sorgir-hi la consciència dels deures respectius: de manera que, aquell qui té alguns drets, té també el deure de fer valer els seus drets com una exigència i com una expressió de la pròpia dignitat, i tots els altres éssers humans tenen el deure de reconèixer i de respectar aquells mateixos drets” (A.A.S.L.V. 268[4]).

*h-1) Els drets dels quals ens fem conscients comporten, el deure de menar a cap una actuació que els faça efectius, com una exigència i com una expressió de la pròpia dignitat: “I tots els altres éssers humans tenen el deure de reconèixer i de respectar aquells mateixos drets”.

D’aquesta manera, s’expressa, clarament, l’Encíclica “Pacem in terris”. Aquest és el nostre deure, com a col·laboradors responsables de l’obra de Déu, davant les situacions de tota mena de pobresa i de discriminació en el món.

*h-2) Dins d’aquesta pobresa, cal incloure la nostra tan negativa situació històrica “de la civilització rebuda dels nostres avantpassats”, la qual té les seues conseqüències en l’actualitat. Una pobresa referida a la defensa de la cultura pròpia dels diversos Pobles del món, com explica Sant Pau VI en el no. 40 de l’Encíclica “Populorum Progressio”, la qual exigeix convertir-se en la primera necessitat del mateix esperit humà, la protecció de les valors culturals dels diversos Pobles del món, més enllà de la pobresa material. 

*h-3) Tenim necessitat de consciència, de conèixer amb sinceritat, els fonaments històrics fiables que té la nostra nació. Que no amaguen (ni ens tergiversen) la veritat, que reconeguen el que som junt amb els nostres drets.

Tots hem d’admetre (jo, el primer) que hem rebut un ensenyament falsificat de la Història, amb unes interpretacions que, clarament, van contra els drets que té el nostre Poble; explicacions que són, sens dubte, contra els “Drets Humans”, els quals, així, són els drets dels Pobles, ja que cal considerar els “Drets humans de la col·lectivitat”, com a equivalents i de la mateixa categoria que els Drets dels individus. “Pacem in terris”, Tercera part.

*h-4) Nou anys abans de la mort del general Franco, poc esperàvem del futur. Era quasi impensable admetre que vindria una democràcia i un cert reconeixement d’uns drets, els quals consideràvem molt difícils d’assolir. Franco ho va voler deixar tot lligat i ben lligat.

[i] En diversos moments d’aquesta “Explanació”, hi ha la gènesi del meu compromís pel que fa a la defensa i a la promoció de la llengua dels meus avantpassats: a Catalunya, a les Illes Balears i en les Terres valencianes.

La descripció detallada i comentada del ocorregut, com a Explanació o explicació clara i sincera , donant les raons a allò que considere veritat, quant a la promoció escolar de la llengua, a la confecció i edició dels textos litúrgics valencians, a l’actuació tan negativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i a la constitució del santuari de Tàrbena, restaran exposats en els apartats següents: B, C, D i E. En l’apartat F, tractaré de la meua activitat docent acadèmica, dels col·lectius “Per una Església nostra”, “Paraula Cristiana”, “Grup d’Estudis Nacionalistes”. En aquestes activitats, he treballant iniciant-les o bé col·laborant en elles, com un compromís ineludible de consciència. Consignar-ho per al futur és un deure i un servei a la societat, el qual considere que cal fer.

---

[1] Nota de la traducció. Antoni Ma. Badia i Margarit fou un filòleg i un lingüista català (1920-2014), estudiós de la història de la llengua catalana i de la gramàtica catalana.

[2] Nota de la traducció. Joan Veny i Clar (nascut en 1932) és un lingüista i dialectòleg mallorquí.

[3] Nota de la traducció. Joan Sales i Vallès (1912-1983) fou escriptor, editor i traductor català.

[4] Nota de la traducció. En la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició, correspon al no. 44 (p. 57).