A continuació, plasmem de la pàgina 169 a la 170 senceres i bona part de la plana 171 de l'explanació, en la versió del 2018.
*g-2) El Concili Vaticà II presenta la cultura social-històrica, siga
el Poble o siga la Nació, com una realitat i com una activitat que perfecciona
contínuament la societat, “a partir de la qual, extrau les valors per a promoure la civilització
humana”. És la valor determinant que ha de tenir un
autèntic nacionalisme, fonamentat en veritables principis en benefici del
mateix home (com a persona i com a societat); centrat, en primer lloc i,
especialment, a beneficiar els més necessitats de la pròpia societat nacional
i amb un compromís per a tota la Humanitat, la qual és una i múltiple.
*g-3) L’àmbit històric i actual de la cultura en què es fonamenta
“el nacionalisme que no vol subordinar-se i servir als interessos d’un
nacionalisme centralista estatal, com el cas espanyol”, considere que no interessaria si no tingués un
seny vertaderament social.
Personalment, ho tinc assumit amb tota sinceritat de fa molts anys
ençà. Oposar nació a socialisme ho considere inconscient i fora de lloc, si assumim el recte concepte de “nació” i de “socialisme”. La nació i la família són realitats insubstituïbles i imprescindibles
per a l’home i per a la pròpia societat.
*g-4) Molts dels grans reptes de la societat actual no tenen la solució
definitiva amb la simple històrica lluita de classes o amb uns principis
econòmics liberals, sinó amb una visió (i amb una actuació) responsable,
generosa, del conjunt de la societat, és a dir, del Poble, de la nació,
per resoldre els greus problemes que hi ha en el món d’avui. La nació és com
una gran família, en què s’ha d’actuar a favor del benestar i de la solució, per
a tots, de problemes.
Hi ha nacions, sobretot, petites en nombre d’habitants, que se’ns
presenten com a envejables en aquest aspecte: Dinamarca, Finlàndia, Suècia, etc. Tots estem
cansats d’una Espanya de quaranta-set milions d’habitants, que suposa que alguns
tracten d’aprofitar-se egoísticament al màxim de l’Estat, encara que això
comporte que uns altres no tinguen el que cal.
També estem farts de la irresponsabilitat d’alguns en l’assumpció del
deure del treball i voler viure amb l’esquena
dreta. Hi ha parts de l’Estat espanyol que reben suport, que confien “en la solidaritat d’altres”, mentre que passen bona part del dia perdent el
temps en bars, perquè ja han fet “las peonadas”...
i s’ha d’exercir a favor d’ells una “solidaritat de vertader engany”,
en la qual els qui
l’exerceixen es troben en situació precària. Hi ha parts de l’Espanya actual
que volen viure perpètuament de la subvenció. La gent d’aquests llocs
solen ser “muy españoles”
Ens trobem davant el vertader frau organitzatiu d’una Nació-Estat que
vol ser molt gran en espai territorial i en nombre d’habitants, però que a
penes és eficient en el camp social, en la solidaritat.
El greu problema de la desocupació exigirà responsabilitat i
solidaritat social, que haurà de partir de la mateixa actuació d’ençà
de l’autèntica nació, per a aconseguir treball per a tothom, ajudant, promovent
i, fins i tot, exigint la solidaritat en el camp empresarial. Ha de ser com la
família en què tots els seus membres es responsabilitzen a favor d’ella. Per
això, és tan important aconseguir que ens sentim (i que actuem) com a
Poble, com a realitat nacional autèntica, assumida i estimada solidàriament per
tothom i que ajuda a tots en pla d’igualtat.
No valdrà el posseir per posseir i qui puga fer-se amb més al seu interès, que en tinga més, encara que
els altres romanguen en la misèria. Cal un nacionalisme de vertadera
responsabilitat: “Davant els germans i davant la Història”. ¡Que
manifest i clar és el Concili Vaticà II, en l’encíclica “Gaudium et Spes”, no. 55 i no.
58!
¡Amb quina claredat i amb quina visió de futur, parla la doctrina
social de l’Església, feta
present en el món, d’una manera especial, de Lleó XIII fins als nostres
dies! Per poder actuar responsablement, cal poder partir de la pròpia
identitat, la qual exigeix l’Església que siga reconeguda a la diverses
nacions, tinguen Estat independent o no; de manera semblant, s’expressa
l’article 2n de la “Declaració Universal dels Drets Humans”.
Precisament, les immenses multituds de la Xina, de l’Índia, d’Àfrica,
en la seua incorporació efectiva com a treballadors al conjunt mundial,
exigiran uns models socials perquè tots puguen tenir una vida com més
digna possible, en la qual “la responsabilitat davant els seus germans i de la
Història”, és a dir, la nació, el
Poble, com a realitat bàsica que actua i que es responsabilitza, jugarà un
paper preponderant, central insubstituïble. “Gaudium et Spes”, no. 55 i no. 58.
*g-5) Abundant en aquesta necessitat de partir com a Poble, postposant
els nostres purs interessos personals, vejam què ens diu el Papa Francesc
en un dels seus textos significatius i qüestionants de l’exhortació apostòlica “Evangelii Gaudium”, del 24 de novembre del 2013, no. 220.
Unes paraules que ixen de la seua vivència com a cristià i de la seua
responsabilitat de Pastor de l’Església Universal.
“En cada nació, els habitants desenvolupen la dimensió social de les seues
vides configurant-se com a ciutadans responsables en el si d’un Poble, no
com a massa arrossegada per les forces dominants. Recordem que ‘el fet de
ser ciutadà fidel és una virtut i la participació en la vida política és una
obligació moral’. Però convertir-se en Poble és encara més i requereix un procés constant en el qual cada nova generació es veu
involucrada. És un treball lent i ardu que exigeix voler integrar-se i
aprendre a fer-ho fins a desenvolupar una cultura del trobament en una
pluriforme harmonia”.
*g-6) “Convertir-se en Poble, en nació responsable i eficient, és una virtut que
requereix un procés constant en el qual cada generació es veu involucrada. És
un treball personal i col·lectiu, lent i ardu...” ¡D’aquesta manera, jo sóc “nacionalista”
en consciència, no puc ser altra cosa!
Per a mi, voler ser autèntic nacionalista és una exigència de ser
persona humana i cristià, unit al desig d’una societat més justa, més humana,
més d’acord al Pla de Déu, una persona que es responsabilitza, d’una manera especial, davant les
múltiples situacions de pobresa i que cerca el benestar de tots.
*g-7) D’una manera concreta, en el nostre cas, aquesta necessitat ens
qüestiona com a Poble condemnat a desaparèixer. Tenim la voluntat,
fruit d’un deure irrenunciable de posar el nostre Poble en la situació que li
correspon. En primer lloc, superant tot el que injustament ha patit en el
passat i que encara sofreix en l’actualitat i cercant la seua realització
atenent al Pla de Déu, en el seu Regne, “el qual abraça l’Evangeli i la vida concreta, personal i
social de l’home” Cf. Sant Pau VI, “Evangelii nuntiandi”, no. 29.
*g-8) Com a cristians, propugnem que allò que denominem cultura
social-històrica actual, és a dir, la nació, amb el poder polític i
econòmic que li correspon com a dret propi i irrenunciable, s’ha de
fonamentar i s’ha de menar a cap la veritat, la justícia i l’amor entre tots
els seus membres, cercant, com a compromís de consciència, arribar a fer-ho
realitat en tota la Humanitat, partint de la pròpia nació unida a la seua
Història.
*g-9) Si no s’assoleix tot ensems, cal continuar el treball amb
conviccions clares i amb tenacitat. El Papa Francesc ens ho expressa així
en l’encíclica “Evangelii Gaudium”, nos.
222-225:
“el temps és superior a l’espai.
Aquest principi permet treballar a llarg termini, sense obsessionar-se
per resultats immediats. Ajuda a suportar amb paciència situacions
difícils i adverses, o els canvis de plans que imposa el dinamisme de la
realitat. (...)
Donar prioritat al temps és ocupar-se d’iniciar processos més que de posseir espais. (...) Es tracta de privilegiar
les accions que generen dinamismes nous en la societat i que involucren
altres persones i grups que les desenvoluparan, fins que fructifiquen en
importants esdeveniments històrics. Res d’ansietat, però sí conviccions
clares i tenacitat.
(...) Aquest criteri també és
molt propi de l’evangelització, que requereix tenir present l’horitzó,
assumir els processos possibles i el camí llarg”.