Opinaven sobre els jutges

 

El 30 de gener del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre els jutges? Gràcies”.

Quant a missatges, el 30 de gener del 2026 comentaren "Els feien molt respecte i molta por alhora" (Angelina Santacana Casals), "No ho sé" (Lurdes Gaspar), "Com ara: toga bruta" (Lydia Quera), "Que n'hi havia uns que es deixaven subornar... Injustícies de la vida, com també ara!!!" (Roser Canals Costa), "No crec que en tinguessin una opinió formada: eren l'autoritat i no hi havia discussió" (Xec Riudavets Cavaller), "Persones molt respectables i de poder confiar en els seus consells" (Margarita Pou Marfany), "Que si els trencaves, no n'hi havia més" (Fermín Carbonell Barbera), "Nooo" (Àngels Sanas Corcoy), "No n'havíem parlat mai de res, llevat de coses quotidianes com lo que es parla d'infant a una persona vella" (Daniel Gros), "Res en especial" (M Pilar Fillat), "Sobre els jutges de penal, mai havia sentit a dir res; sobre el jutge de pau, que era molt bona persona i que, pel que sembla, molts conflictes que haguessin hagut d'anar pel jutjat civil (fins i tot, algun de penal menor), els resolia, entre més parts, el jutge de pau" (Àngel Blanch Picanyol), "'Advocat, jutge i doctor, com més lluny millor', 'Val més sentència de metge que de jutge', 'Advocats i procuradors, a l'infern, de dos en dos'" (Maria Dolors Sala Torras), "No ho sé" (Anna Babra), "Tant la mama com la iaia (bé, tooots) deien 'S'ha de confiar en la justícia, però FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA'.

Han passat molts anys i jo, particularment, opino més que abans" (Montserrat Cortadella), "No recordo que comentessin res sobre aquest tema" (Rosó Garcia Clotet), "No" (Josefina Moya Martínez).

En el meu mur, el 30 de gener del 2026 plasmaren "Mu mare deia 'No hi ha res més tort que la justícia'" (Conxeta Fortesa), "Sobre els jutges, no ho sé, però sempre deia allò d'"Advocats i procuradors, a l'infern, de dos en dos'" (Eusebia Rayó Ferrer).

En nexe amb la meua família, diré que el 30 de març del 2021, ma mare, durant una visita a ma casa, em digué uns mots lleugerament ampliats el 30 de gener del 2026: "El pare de la meua àvia Consuelo [ la paterna, nascuda en 1878,] era jutge.

Ell fou qui, en un juí, sospitava d'un home que enganyava i, en un moment del juí, li digué '¿Com dius eixa mentira, si encara tens sang en el coll i en la cara i allí tens una taca?'. I l'altre home, immediatament, passà a intentar llevar-se-la i, aleshores, el jutge es posà de part de qui sí que havia estat honest".

Ben mirat, el 3 d'abril del 2022, en una altra visita, ens tragué que l'àvia Consuelo deia "Las costumbres hacen leyes" perquè les sentències eren com eixa dita, mots que no fallaven, que eren una realitat i ens ho indicava fent amb la mà dreta el senyal de rectitud, mentres que la baixava verticalment. Agregà que la padrina solia emprar-la per a casos de vicis i que, "en castellà, tenia més força... perquè era la llengua de la justícia" (sic). Empiulant amb aquest detall, posarem que aquests darrers mots foren els únics en què es treia el tema del castellà com la llengua oficial de la justícia en Espanya, un fet encara viu en el segle XXI, fins al punt que quasi totes les sentències es fan en l'esmentat idioma, un fet que li traguérem.

Finalment, ma mare, el 30 de gener del 2026, per telèfon, ens afegí "Ma mare deia que, en el cel, hi havia un raïmet per a jutges i per als advocats, perquè eren tots uns mentirosos i més trapellers, però que encara hi estava sencer perquè no l'havien tocat.

Ma mare ho comentava com si veiera el raïmet. Ma mare era molt assenyada, no alçava pols, ni remolí, escoltava tots i era prou discreta per a no parlar coses fora de casa. El fet de tindre una botiga, això obri molt el pensament perquè tots no pensen igual, ni han tingut les mateixes experiències".