A continuació, exposem de la plana 50 a la pàgina 60 de l'explanació, en la versió del 2018.
4.- Ia Part. Reflexions bàsiques que ens qüestionen
com a ciutadans i com a cristians, als qui som membres d’un Poble
determinat, a partir del Magisteri de l’Església i de la nostra Història.
*[A]
Pius XII, en els seus Radiomissatges de Nadal, Sant Joan XXIII, Sant Joan
Pau II i el Papa Francesc, tenint davant els nostres ulls, amb la màxima
consideració i com a gran punt de llum, el Concili Vaticà II.
[a]
Molts dels nostres conciutadans són sumits en la
inconsciència i en la ignorància, pel que fa al que hem comentat en la divisió
anterior 3a. Aquesta inconsciència i ignorància és fruit de molts anys d’”actuació legal del poder estatal” sobre el nostre pensament i com a resultat d’estar avesats a patir
situacions injustes, de les quals hem arribat a pensar que era normal i
correcte que fossen com es presentaven per llei, de Madrid estant, a la nostra
societat.
*a-1)
El Concili Vaticà II, en el no. 55 de la onstitució “Gaudium
et Spes”, ens diu, recordem-ho altra
vegada:
“Cada dia són més
els hòmens i les dones de qualsevol grup o nació que prenen consciència que
ells són els autors i els promotors de la cultura pròpia de la seua comunitat.
Arreu del món i, cada dia, més, creix el seny de l’autonomia i, juntament, el de
la responsabilitat: fet que és de la més gran importància per la maduresa
espiritual i moral de la humanitat”.
“Això es mostra més clarament si
tenim present la unificació del món i l’encàrrec imposat a tots nosaltres d’edificar
un món millor en la veritat i en la justícia”.
*a-2)
Aquest text del no. 55 acaba així: “D’aquesta manera, doncs, som els testimonis d’un nou
humanisme naixent, en què l’home és definit primordialment per la seua
responsabilitat davant els seus germans i davant la història”.
*a-3)
Clarament, ens diu:
Autors i promotors de la cultura
pròpia de la seua Comunitat: ¡quina responsabilitat ens exigeix com a persones i com a grup o nació!
Edificar un món millor en la veritat i en la justícia. És l’encàrrec que tenim com
a obligació moral en consciència davant Déu, cada un, amb la seua respectiva
responsabilitat, d’acord amb les seues possibilitats i amb les seues qualitats.
*a-4) Responsabilitat, quant a l’herència del passat, és a dir, la cultura històrica
i responsabilitat de realització davant els germans, en el present,
treballant i lluitant per aconseguir una societat, d’acord, al màxim possible, a allò que exigeix el Pla de Déu,
cercant una societat fonamentada en la veritat, en la justícia i en l’amor cristiana, segons els
principis evangèlics.
Segons
expressió del Papa Francesc, en el no. 220 de l’encíclica ”Evangelii Gaudium”:
“En cada nació, els habitants desenvolupen la dimensió
social de les seues vides configurant-se com a ciutadans responsables en el si d’un Poble (...). Però convertir-se en Poble és encara més i
requereix un procés constant en el qual cada nova generació es veu involucrada.
És un treball lent i ardu que exigeix voler integrar-se i aprendre a fer-ho
fins a desenvolupar una cultura de trobament en una pluriforme harmonia”.
El
Poble, com a tal, es dur a cap de la consciència que l’home
d’avui ha de considerar-se “autor i promotor
de la cultura pròpia de la seua Comunitat”, fet
que significa que té “dret i deure de
decidir i d’actuar”.
[b] Pius XII, en el seu “Radiomissatge de
Nadal de 1954”, descriu l’Estat dominador i centralista,
el qual, partint d’una nacionalitat determinada en la qual se sustenta, ha
aconseguit la base de la seua força d’expansió sobre les altres nacionalitats
que hi ha en el si d’aquest Estat, derruint-les. Pius XII aplica a aquesta
realitat unes afirmacions molt incisives i contundents. Classifica aquesta
forma d’Estat, la qual és la que se’ns imposa amb el concepte
Castella-Espanya, a poc a poc, per mitjà de la Història, com una cosa “que és germen de rivalitats i incentiu de discòrdies
(...) [la política del qual] no serà mai suficientment rebutjada”.
*b-1)
Pius XII, en aquest “Radiomissatge de
Nadal de 1954”, s’expressa així:
“La vida nacional no arribà mai a
ser principi de dissolució dels Pobles fins que no començà a ser aprofitada com
a mitjà de finalitats polítiques; és a dir, fins que
l’Estat dominador i centralista no va fer de la nacionalitat la base de la seua
força d’expansió. Nasqué aleshores l’Estat
nacionalista, germen de rivalitats i incentiu de discòrdies... [la política del qual] no serà mai
suficientment rebutjada” A.A.S. XLVII,
pp. 22-23, 25-26. 1955.
“L’Estat nacionalista,
dominador i centralista” continua, en
la seua activitat política, els esquemes i les pràctiques de les colonitzacions.
*b-2)
El Magisteri de l’Església és clar i repetitiu en aquest seny, condemnant i
refusant aquesta situació de l’Estat
nacionalista, dominador i centralista.
Aquesta és, precisament, la realitat que nosaltres patim de fa segles
ençà, en contra de la nostra Confederació històrica de la Corona
d’Aragó, amb les seues grans valors culturals, començant per la llengua
pròpia, a Catalunya, al País Valencià, a les Illes Balears i, fins i tot, a
Aragó, d’acord amb la nostra història pluricentenària.
[c]
De Sant Joan Pau II, en recordem algunes de les frases
pronunciades en el discurs al
Parlament Europeu, a Estrasburg, l’11
d’octubre de 1988:
“Una estructura política comuna,
emanada de la lliure voluntat dels ciutadans europeus, ben lluny de posar
en perill la identitat dels Pobles de la Comunitat Europea, garantirà
millor els drets, sobretot, culturals, de totes les seues regions. Aquests
Pobles units d’Europa mai no acceptaran la dominació d’una nació o d’una
cultura sobre les altres, sinó que faran costat al dret igual de totes
a enriquir les altres precisament amb la seua diferència.
Tots els vells imperis, que
intentaren d’establir llur prepotència mitjançant la violència, la
coacció i la política assimilista, han fracassat”[1].
*c-1)
Violència. Per exemple,
allò que va expressar Felip V en el Decret de Nova Planta del 29 de juny de
1707, referint-se als Regnes de València i d’Aragó. En aquest Decret de Nova
Planta, fonamenta els seus drets de possessió de nosaltres en la suposada
herència patrimonial, però fa esment d’una manera especial del que ell indica
com “el justo derecho de conquista que de
ellos han hecho últimamente mis armas”. Aquesta violència l’hem patida en diferents moments i de diferents
formes,al llarg de la Història i la seua finalitat era la política assimilista
del nostre Poble a favor de Castella i d’allò que tenia relació amb Castella,
regne que, sobretot, d’ençà d’aquest decret, progressivament, es va promoure,
principalment, amb la denominació “España”
i amb el mot “español” per a la cosa castellana, tant culturalment com en el camp polític. La mateixa guerra civil del general Franco, de 1936, amb els immensos
sofriments i amb les destruccions que va produir, va tenir, com un dels seus
principals objectius, anihilar el desig de sobirania de Catalunya i dels
altres Pobles de la denominada, d’ençà d’antic, Espanya. La cultura que naix a
Catalunya, bàsicament, constitueix la nostra realitat nacional.
*c-2)
Coacció. Ha estat constant: si algú no sabia castellà, per
exemple, no s’era res, se’n reien i n’abusaven. ¡Les lleis que ens arribaven
del poder de Madrid propiciaven, per la prohibició de l’ús de la llengua
pròpia, situacions que ens coaccionaven i ens reduïen quasi a persones sense
drets!
Els
drets econòmics fonamentals en justícia han estat i constitueixen una altra
realitat per al País Valencià, per a les Illes Balears i per a Catalunya. ¡Ens
deixen sense recursos per a atendre les nostres necessitats! I, després, ens
endossen que som administradors dolents.
*c-3) La política assimilativa. Entre nosaltres, les lleis i les normes que començaren a aplicar-se, d’una manera especial, del segle XVIII ençà, continuaren vigents i s’ampliaren en el segle XIX i en el segle XX i encara ho fan, en molts aspectes, actualment, en la Constitució Espanyola vigent. Vivim en una situació contrària als nostres drets i als nostres desitjos de realització com a Poble. Estem davant una exigència de justícia, la qual demana a crits la correcció i la superació de la política assimiladora. No oblidem que Espanya[2] és tota la Península Ibèrica i que els seus Pobles tenen dret d’una realització d’igualtat de drets, entre d’altres, el de la sobirania política.
Amb les dues dictadures, la de Primo de Rivera[3] i, especialment, la franquista[4], es va voler posar a mil per hora el motor de la destrucció de les nostres característiques culturals, immiscint-se, principalment, fins i tot, en les activitats pastorals de l’Església Catòlica, obligant a l’ús del castellà.
*c-4)
Partint d’una Constitució que vam votar, bàsicament, per a eixir de la
Dictadura de Franco, ens vam trobar amb uns primers articles que, en
definir el que és Espanya, es corresponen, literalment i tot, als
principis del feixisme dels anys anteriors i posteriors a la guerra civil.
*c-5)
Comproveu com s’expressava Ramiro Ledesma, el fundador de les JONS. Míting a
Valladolid. JONS: Antologia. P. 64.
“Sabemos que España
es la primera nación moderna que se constituyó en la historia (...). Pero, si
se nos dice que esas justificaciones históricas no son suficientemente válidas,
que, contra esos argumentos, hay otros más firmes, entonces, camaradas,
nosotros debemos, en efecto, abandonar ese campo de la historia y proclamar
que, en último y primer término, España será indivisible y única, porque
nosotros lo queremos, porque nos posee y nos domina la firme y tenacísima
voluntad de mantenerla única e indivisible”. Cf. Josep
Benet. Biblioteca Abat Oliba, 150. P.71.
La
Constitució Espanyola de 1978 ho expressa així:
Article
2n: “La Constitución se fundamenta en
la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de
todos los españoles…”.
Se’ns
presenta el principi d’unitat. Quina unitat? Històricament, domini
inflexible i negació constant dels nostres drets, fins a convertir-nos en uns guetos subjectes al
domini i als interessos d’una nació que no és la nostra..., situació no
acceptada pels nostres avantpassats fins al vessament de la seua sang.
De
després de la Guerra de Successió ençà, ens trobem convertits en l’Espanya
incorporada o assimilada per “justo derecho de
conquista que de ellos han hecho mis armas”. Som “espanyols” com a fruit d’una conquesta. Felip V. 1707.
*c-6)
El primer objectiu del Decret de Nova Plana va estar l’administració de
justícia unificada en tota la Península, la qual s’havia d’impartir usant
exclusivament el castellà. ¡Quants avantpassats nostres foren enganyats
per jutges, advocats, fiscals, que usaven una llengua que ells desconeixien!
*c-7)
Bibliografia: Cf. Josep Benet. “L’intent
franquista de genocidi cultural...”. Biblioteca
Abat Oliva, 150. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995. 534 pàgines. Són
impressionants els decrets i els comunicats del poder estatal central,
a més dels múltiples documents procedents d’altres poders i de la premsa
diària, que existeixen de la Guerra de Successió fins als nostres dies contra
la nostra llengua i contra la nostra cultura en general, és a dir, contra el
que fonamenta la Cultura del nostre Poble, base constitutiva de la nostra
Nació.
Cf. Vicent Pitarch i Almela. “Llengua i Església durant el Barroc valencià”. Biblioteca Sanchis Guarner. “Institut de
Filologia Valenciana”. 382 pàgines. El mal actual de l’Església
valenciana ve de temps arrere. És de molt d’interés l’actitud diversa de la
societat valenciana, sobretot, eclesiàstics i nobles, quant a la llengua, ja en
temps dels Àustries (segles XVI i XVII).
Cf. Ramon Haro i Esplugues. “Introducció i comentaris del sermó de Sant Blai de
1769, predicat a Montaverner”. Mesures contra
la nostra Nació després del “Decret de Nova
Planta”. Actuació de diferents estaments valencians per
tal de llevar la injustícia que suposaven aquestes mesures[5].
*c-8)
Qüestionem la nostra manera d’actuar, seguint el que ens diu el Papa Francesc. “Evangelii Gaudium”, no. 183.
“¿Qui pretendria cloure en un temple i fer callar el
missatge de Sant Francesc d’Assís i de la beata Teresa de Calcuta?
Ells no podrien acceptar-ho. Una autèntica fe -que mai no és còmoda ni
individualista- sempre implica un profund desig de canviar el món, de
transmetre valors, de deixar alguna cosa millor rere el nostre pas per la terra.
Estimem aquest magnífic planeta on Déu ens ha posat, i
estimem la humanitat que l’habita, amb tots els seus drames i cansaments,
amb els seus anhels i esperances, amb les seues valors i fragilitats. La terra és la nostra casa comuna i tots som germans.
Si bé ‘l’ordre just de la societat i
de l’Estat és una tasca principal de la política’, l’Església ‘no pot (ni
deu) romandre al marge en la lluita per la justícia’. Tots els
cristians, també els Pastors, són cridats a preocupar-se per la
construcció d’un món millor.
D’això es tracta, perquè el
pensament social de l’Església és, abans que res, positiu i propositiu, orienta una acció transformadora i, en aquest seny, no deixa de ser un signe
d’esperança que brota del cor amant de Jesucrist (...), tant en l’àmbit de la
reflexió doctrinal com en l’àmbit pràctic’”.
*[B]
La grandesa de les Nacions, dels Estats.
[d] La grandesa dels Estats, de les Nacions, no consisteix a posseir grans
territoris, la majoria dels quals han estat fruit d’accions bèl·liques
injustes, en les quals s’ha vessat sang innocent. Se’ns exigeix, contínuament,
una Espanya gran, subjecta a la voluntat del món castellà.
*d-1)
La grandesa d’una Nació consisteix a ajudar a aconseguir una societat en
la qual es promoga la veritat, la igualtat, la llibertat, la solidaritat en el
seu territori i, de la pròpia Nació, a tot el món estant.
La “Declaració Universal dels Drets Humans”, una de les més altes expressions de la consciència humana en el
nostre temps, en frase de Sant Joan Pau II en 1995 en l’ONU i, d’una manera especial, les exigències de
l’Evangeli, pel que fa als més pobres i als necessitats de cada nació i de tot
el món, han de ser els principis i els grans projectes
que s’han de posar com a objectius les nacions.
*d-2)
Actualment, encara vivim situacions colonials procedents d’Estats
forts militarment, econòmicament, culturalment, unides a lleis injustes que van
contra els drets de nacions indefenses per a promoure les seues pròpies
necessitats i els seus drets. Nosaltres estem en eixa situació.
*d-3)
Convé estudiar, sincerament, què diu l’Església Catòlica respecte d’això.
Seguim els consells del Papa Francesc en l’encíclica “Evangelii
Gaudium”:
“Es tracta de privilegiar les
accions que generen dinamismes nous en la societat i que involucren altres
persones i grups que les desenvoluparan, fins que fructifiquen en importants
esdeveniments històrics. Res d’ansietat, però sí conviccions clares i
tenacitat” (no. 223).
“A vegades, em demane qui són els
qui, en el món actual, es preocupen realment per generar processos que
construesquen poble, més que per obtenir resultats immediats que
produesquen un rèdit polític fàcil, ràpid i efímer, però que no construeixen la
plenitud humana” (no. 224).
*[C]
Realitats de la nostra Història, desconegudes per molts o que oblidem.
[e] Partint dels principis que consten en el Magisteri
de l’Església Catòlica, hem comentat:
*e-1)
Cal reconèixer que l’Estat, al qual ara apliquem la denominació “España”, és un Estat de més d’una nació, corresponent cada una a la seua respectiva cultura històrica i
actual, vigent i conscient entre els seus membres, els quals la volen operant
en els temps que vivim.
*e-2)
Castella, amb el poder estatal en les seues mans, a poc a poc, ha
encunyat, partint de les característiques culturals de la nacionalitat
castellana, unida als seus interessos polítics i econòmics, la denominació i
les peculiaritats de “la nació
espanyola”, com a estat nacionalista dominador, centralista i
centralitzador. (Cf, Pius XII en “Radiomissatge de
Nadal de 1954”). Per a això, ha recorregut al poder militar
coercitiu, amb vessament de sang, quan li ha interessat, en diferents
moments de la Història. A hores d’ara, abusa del poder judicial.
*e-3)
Molts de nosaltres, després de repetir-nos-ho en diferents àmbits i
aprofitant-se de la nostra falta de coneixements i del poder polític que es
detenia d’ençà de Castella, al quan havíem d’acudir en tota la nostra vida
civil, com ara, càrrecs en l’administració i en l’activitat socioeconòmica,
titulacions acadèmiques, etc., fins i tot, hem acabat admetent-ho i
creient que aquesta situació assimiladora que hem patit durant tants anys era
la correcta.
*e-4)
La nació castellana, progressivament, ha constituït un poder estatal
centralitzador, dels Reis Catòlics ençà, i, d’una manera especial, en temps
dels seus successors, els Àustria, i s’ha incrementat, en gran manera, amb els
Borbons. La nacionalitat castellana, gradualment, s’ha apropiat i ha
substituït les peculiaritats històriques i els drets propis de la
cultura que determina la nacionalitat del nostre Poble confederal, diversificat
en tants aspectes culturals del de Castella, començant per la llengua pròpia.
Ens
han volgut conduir a ser l’Espanya assimilada i incorporada, de
manera accelerada, després dels “Decrets de Nova
Planta”, fonamentats en el “Justo derecho de conquista” de Felip V, completats pels seus successors.
D’una
manera molt especial, hem de fer present que aquesta assimilació ha estat
promoguda per les dues dictadures del segle XX, sobretot, la que va
seguir a la guerra civil de 1936-1939, després de la victòria del general
Franco, amb execucions, amb exilis i amb actuacions diverses, encaminades a
destruir-nos com a Poble autònom i diferenciat.
[f] Els nostres avantpassats van fer realitat, al
llarg del temps, les característiques culturals de la nostra Nació, la qual no
és Castella i la cosa castellana. Actualment, units
com a germans en la nostra societat i amb les arrels de la Història, les quals ens empenten a realitzar-nos (Cf.
“Gaudium et Spes”, 55), volem continuar essent artífexs de la nostra
cultura, la qual volem viva i actuant en el nostre temps, tot i els
obstacles patits durant cinc segles, entrebancs, però que, en una
part molt important, encara subsisteixen.
*f-1)
Som, això no obstant, un Poble autònom i diferent del castellà,
dins del marc de la cultura grecollatina, amb una forta influència germànica
federal d’ençà dels orígens, unit a l’humanisme cristià d’Europa. Tenim
assumits fortament els elements de les valors democràtiques, propugnades,
especialment, en l’època de la Il·lustració, les quals podem qualificar
de valors cristianes.
*f-2)
Les valors democràtiques ja les va posar vigents el primitiu Cristianisme. Basta
llegir els Fets dels Apòstols en el seu conjunt i les Epístoles de Sant Pau, que revelen unes Comunitats
participatives i responsables. Llegiu el capítol 15 del Concili de Jerusalem,
versicles 23 i següents. Quan envien els delegats a Antioquia, el comunicat
comença així: “Els apòstols i
els qui presideixen la comunitat de Jerusalem, germans vostres, saluden els
germans no jueus d’Antioquia, Síria i Cilícia”[6]. ¿Quina entitat popular de l’Imperi Romà del segle I s’expressava
d’aquesta forma?
Quan
es va redactar la Constitució dels Estats Units d’Amèrica, s’addueix que, damunt
de la taula, hi havia les Constitucions de l’Orde dels Predicadors, els
dominics, que superaven el concepte d’abats vitalicis, en els monestirs. Amb
això, es va optar per la temporalitat en els càrrecs.
*f-3)
Els drets culturals d’un Poble sempre tenen vigència, sobretot, si aquest
Poble té consciència d’eixos drets: “Les
nacions no moren” deia Benedicte
XV durant la Primera Guerra Mundial. Els drets
culturals sobirans dels Pobles exigeixen els drets polítics sobirans d’eixos
mateixos pobles. Llegiu i rellegiu com ho explica Sant Joan Pau II en diferents documents, especialment, en el Discurs en l’ONU de 1995. Cf. 22, *[D] e, f..
[g] Sant Joan XXIII, en l’encíclica “Pacem in terris”, en la Part Tercera, sobre les
relacions entre les Comunitats polítiques,
presenta un apartat de defensa i de drets de les minories “gentes pauciores numero intra fines nationis alius
stirpis”, com es citen en el document original llatí de l’encíclica.
Així, podem afirmar que la situació que nosaltres hem patit, i que encara
patim, en bona part, “és una greu
violació de la justícia”, AAS, p. 253.
*g-1)
Després de diverses vicissituds de la Història, tot i la sang vessada
pels nostres avantpassats, s’ha volgut considerar la nostra nació d’un
rang molt inferior, quant a les característiques històriques, culturals,
geogràfiques, polítiques, econòmiques de Castella..., i ens han constituït, com
adés hem al·ludit, en “la España incorporada
o asimilada”. Ens ho diuen clarament, sense cap rubor, com si
ens considerassen gent que ha de canviar, com si fóssem una colònia subordinada
a ells.
*g-2)
Nosaltres, com a Poble vertaderament autònom, hem de constituir un grup humà
operant i realitzador de la llibertat de la nostra cultura, “davant els germans (sobretot, actualment)
i davant la Història (les nostres
arrels que ens espenten a realitzar-nos i que ens conformen com a Poble)”, “Gaudium et Spes”, 55, deixant a
banda la part negativa del nostre passat, si no és per a prendre consciència
del per què i del com de la situació a la qual hem arribat, i que cal
superar-la i treballar per a la realització de la nostra nació, en tots els
aspectes, sense oblidar, en primer lloc, les valors de l’esperit com a cristianes[7],
unides a les valors humanes que compartim amb tota la Humanitat; especialment,
l’ajuda als més necessitats.
Les valors cristianes i les
valors humanes formen una gran unitat. Ambdues tenen una mateixa procedència en
Jesucrist. “Per quem omnia facta sunt”[8], com confessem en
la professió de fe, de Nicea-Constantinoble. L’Evangelista Sant Joan, ens diu
(1,3), referint-se a Jesús: “Per ella, tot ha vingut a l’existència, i res
del que existeix, no hi ha vingut sense ella” (Jo 1,3). “La Paraula
s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres” (Jo 1,14).
[D]
“Summum ius, summa iniuria”[9]
[h] És molt estrany i ostentós, actualment, el
fet d’acudir als textos literals de la Constitució Espanyola de 1978,
per a refusar el dret de ser responsables, a decidir la nostra vida com a Poble
sobirà, tal com ho explica Sant Joan Pau II en els diferents documents,
especialment, en el de l’ONU, de 1995.
*h-1)
Per a sustentar la negació del dret de decidir, es parteix, d’una
manera especial, del concepte de nació espanyola en bloc,
sostingut en els moviments polítics totalitaris que aparegueren abans i després
de la Guerra civil, en contra dels principis que figuren en els Drets humans,
acceptats en la seua totalitat, a més, pel Magisteri
de l’Església. Cf. Ramiro Ledesma en Josep Benet, pp.
70,71,74,75. Cf. Divisió actual 4, *c-5..
No
és acceptable que el dret de decidir haja de passar per la concessió a
rampellades, blindada, com diuen, per uns articles de la Constitució, a favor
dels quals els representen i en són usufructuaris, de fa segles ençà, “de l’Estat dominador i centralista, que se serveix
d’una nació per a subjugar les altres, ‘germen d’infinits mals i incentiu de rivalitats i de discòrdies, que
no serà mai suficientment rebutjat’”. Pius XII. 1954. Cf. AAS. 47, pp. 22-23, 25-26 (1955).
*h-2)
Davant aquesta realitat, un es troba amb aquella veritat, referent al fet que
el pur legalisme, portat fins a l’extrem, pot acabar en la negació del
que toca comportar la llei en la societat i en la mateixa persona humana: “Summum ius, summa iniuria”[10], com ja deien els antics.
*h-3)
La Vicepresidenta del govern de l’Estat espanyol, del PP, fins a 2018, Na
Soraya Sáenz de Santamaría, va recordar al President de la Generalitat de
Catalunya, que no poden votar, que no poden decidir, d’acord amb
la Constitució Espanyola, i això significa que diu a Catalunya que no poden
exercir la seua “responsabilitat
davant els seus germans i davant la Història”, “Gaudium et Spes”,
55, i li afegeix que, si és President de la
Generalitat, ho és en virtut de la mateixa Constitució Espanyola.
El
President de la Generalitat li va respondre, per la seua banda, que ell
era el cent vint-i-novè President de la Generalitat i que, molt abans
que existissen Constitucions espanyoles, ja hi havia els Presidents de la
Generalitat de Catalunya i hi exercien el poder polític.
En
Joan de Borbó serà considerat Joan III, per haver estat Comte de
Barcelona, no en virtut d’un article concret de la Constitució Espanyola.
*h-4)
Sant Joan XXIII, en l’encíclica
“Pacem in terris”, en la seua Segona Part, amb el títol “Relacions entre els hòmens i els poders públics en el
si de cada comunitat política”, desgrana els
principis morals referents a les lleis que es formen en les Comunitats o Nacions. Entre ells, ens diu:
“L’autoritat no és una força
incontrolada; és, més aïna, la facultat de manar segons la raó... (...)
la dignitat de l’autoritat política és la dignitat
de la seva participació de l’autoritat de Déu” (no. 47).
“Sempre que les lleis (o els preceptes)
de l’autoritat estiguen en contrast amb l’ordre moral i, per tant, en contrast
amb la voluntat de Déu, aquests no tenen força per a obligar la consciència, perquè
‘s’ha de creure Déu abans que els hòmens’” (Act. 5,29); en aquest cas, l’autoritat cessa de ser-ho i
degenera en abús. La llei humana ho és, en el seny que està d’acord amb
la recta raó i, per consegüent, deriva de la llei eterna. En canvi,
quan una llei està en contrast amb la raó, es denomina llei iniqua; però, en aquest cas, deixa de ser llei i es
converteix en acte de violència”. (No.
46).- Cf. “Summa Theologica” de Sant Tomàs d’Aquino, Ia.-IIae, q. 93. Cf. Pius XII, “Radiomissatge de Nadal de 1944”, AAS., pp. 5-23, 1945.
No
es pot confondre legalitat amb legitimitat. Una llei, pel simple fet de
ser llei[11], no
és legítima. ¡Quantes lleis injustes, no legítimes, iniqües, hi ha en el món!
*[E]
“¿No hi ha, en el mapa d’Europa i
del món, nacions que posseeixen una meravellosa sobirania històrica, nascuda
de la seua cultura i, tot i això, al mateix temps, són privades de la seua
total sobirania?”, Sant Joan Pau II, a
la UNESCO, el 2 de juny de 1980.
[i] La unitat i la indivisibilitat de la “Nación Española”, tal com s’ha encunyat a poc a poc i s’ha promogut de Castella estant,
que és com consta en la Constitució Espanyola de 1978, se’ns presenta com
un dogma indiscutible.
*i-1)
Aquesta situació procedeix, en els seus primers moments, d’un maridatge de
dos senyors amb poders absoluts. Nosaltres vam contribuir, de manera molt
important i decisiva, a favor d’Isabel de Castella. Uns anys després, però, va
resultar que responia, ni més ni menys, al que addueix Sant Joan Pau II, és a
dir, a haver d’acceptar el domini d’un Poble estrany a nosaltres, amb el
seu desig de dominació unit als seus interessos.
En
diferents moments de la Història, s’ha produït el vessament de sang dels
nostres avantpassats, a causa de la defensa dels nostres drets
polítics, econòmics i socials contra el poder del Rei i dels interessos del Poble
castellà.
Al
llarg d’aquesta explanació, en distints punts, expliquem com s’ha produït
(i com s’ha promogut) de Castella estant el concepte d’Espanya i de la seua
unitat, en benefici dels castellans.
*i-2)
La nostra unió amb Castella sempre ha resultat un problema, el qual s’ha
tractat d’esquivar cercant el presentar-nos uns suposats interessos econòmics
que tenia la unió. Però, en moments propicis, quan se n’ha tingut consciència, si
s’ha actuat amb sinceritat i amb veritat, s’ha hagut de reconèixer que aquesta
unió era fruit d’una ineludible capitulació dels nostres drets,
especialment, perduts arran de la Guerra de Successió del segle XVIII. Si hi ha
hagut “pau”, en
algunes etapes de la Història, s’ha fonamentat en un irenisme evident o
en la ignorància o en la coacció. Cf. 4, *j-1. Sant Joan Pau II, UNESCO, 1980.
*i-3)
Ens trobem, amb això, amb la constitució d’un autèntic “Estat nacionalista dominador i centralitzador”, descrit per Pius XII en el “Radiomissatge de
Nadal de 1954”, unit als plans d’incorporació, d’assimilació i
d’anihilament de la nostra cultura actual i històrica, per mitjà de la qual
tenim el dret de la sobirania, com ho explica clarament Sant Joan Pau II en el
seu Magisteri.
Pius
XII considera la realitat d’un Estat amb aquestes característiques, nacionalista,
dominador i centralitzador (en el nostre cas, Castella-Espanya), com “germen de rivalitats i incentiu de discòrdies, que no
serà mai suficientment rebutjada”. Cf. 4, *h-1)
anteriorment esmentat.
No
podem oblidar els textos del Concili Vaticà II, ni els d’altres Papes del
segle XX. La situació de no respectar convenientment els drets “de les nissagues de nombre inferior de membres”, “minories”, dins d’un determinat Estat, l’encíclica “Pacem in terris”, de Sant Joan XXIII, ho qualifica
de gran violació de la justícia.
[j] El fonament de la cultura pròpia, com a constitutiu bàsic de la
sobirania d’una nació, amb el respectiu dret de llibertat i
d’autodeterminació, ho exposa i es refereix a ell, d’una manera especial, el
Magisteri constantment repetit de Sant Joan Pau II, en la UNESCO en
1980, el qual va ser desenvolupat, amb més profunditat i amb més detalls, en el
discurs a l’ONU, del 5 d’octubre de 1995. Cf.
22, *[D].[e]-[f] i l’Apèndix dels textos, on es pot llegir en el seu text complet.
*j-1)
Entrem, amb sinceritat, en alguns dels principis de Sant Joan Pau II en
la UNESCO, del 2 de juny de 1980, en els quals exposa una doctrina molt
evident i exigent per a nosaltres. Ens diu, entre d’altres proposicions:
“El que dic, pel que fa als drets
de la nació, els quals es fonamenten en la seua cultura, no és fruit de cap
‘nacionalisme’ (que predica el menyspreu de les altres nacions o cultures), sinó que ens
trobem amb un element estable de l’experiència humana i de les perspectives
humanistes del desenvolupament de l’home.
Hi ha una sobirania fonamental de
la societat, la qual es manifesta en la cultura de la nació. Amb aquesta
sobirania, l’home és, al mateix temps, sobirà suprem. I, en expressar-me
així, pense, igualment, amb una pregona emoció interior, en les cultures de
tants Pobles antics, que no han
capitulat, quan s’han trobat cara a cara amb les civilitzacions dels invasors, i continuen essent, per a l’home, la font del seu
ésser humà en la veritat interior de la seua humanitat”[12]
(no. 14).
*j-2)
Recordem les diferents i nombroses nacions que han accedit a ser estats
independents a Europa en els segles XIX i XX. Pocs d’ells poden presentar les
valors culturals de la nostra nació confederal (tan diferent de
Castella), la qual va dominar al voltant del segle XIV la Mediterrània, i la
llengua catalana de la qual va ser la més important a Europa, després del
llatí, durant tres segles: XIII, XIV i XV.
[k] L’Espanya unida que, possiblement, podríem acceptar, seria l’Espanya
a l’estil de la “Confederació
Helvètica” o Suïssa. La “Confoederatio Helvetica” (així es titula,
oficialment, en llatí) té moltes
semblances amb el que va estar la nostra Confederació de la Corona d’Aragó,
durant la Història.
*k-1)
En aquesta Espanya, hauria de cabre Galícia junt amb Portugal, Castella
i les seues diferents comunitats autonòmiques actuals (les quals no tenen drets
històrics específics, perquè Castella tenia una fèrria unitat centralitzada. Euskadi
junt amb Navarra. A Navarra, es concentren, d’una manera especial, els
drets històrics d’Euskal Herria.
*k-2)
La nostra Confederació tenia per centre Barcelona – Catalunya- unida als
antics Regnes autònoms de València i de Mallorca, fills, culturalment,
d’una mateixa nissaga catalana. L’enumeració dels diferents
territoris de la nostra Confederació s’iniciava pel Regne d’Aragó,
però nosaltres no érem (ni som) aragonesos.
*k-3)
Parlem de quatre blocs amb cultura històrica, realment actuals, els quals,
partint com a Estats confederats, formarien uns veritables Estats-Nacions de l’autèntica
realitat històrica d’Espanya, la
qual seria una, però no única, com se’ns presenta ara, de la realitat
castellana. En aquesta unitat, tots hi cabríem en règim
sobirà d’igualtat: això cal que siga Espanya.
*k-4)
La qüestió d’un poder central secundari, fonamentat en la igualtat de les
quatre realitats polítiques, inspirat en l’estil confederal suís,
caldria que es resolgués a partir de la monarquia o d’un règim republicà, com
s’ha instaurat en bona part dels països europeus, propugnat per la “Declaració Universal dels Drets Humans”. Podria haver-hi, per exemple, una presidència rotatòria.
Un
autèntic poder central polític de la Unió Europea estant podria ser la
solució en determinats conflictes, realitzar funcions i prestar serveis com un
exèrcit únic, concebut més com servei de policia que com element de
domini i de confrontació entre els diferents Pobles.
[1]
Nota de la traducció. Hem recorregut,
amb lleugers retocs, a la versió que figura en la pàgina 194 de l’explanació,
per mitjà del document “La sobirania d’un poble, en el pensament de Joan
Pau II”, publicat per “Catalunya Cristiana” (any X, no.
480, del 4 al 10 de desembre de 1988, p. 14), el qual es pot trobar en la
pàgina 194 de l’explanació.
[2]
Nota de la traducció. Pere Riutort parteix del terme llatí que empraven els
romans, per a indicar tota la Península Ibèrica, és a dir, “Hispania”,
del qual prové el mot “Espanya”.
[3]
Nota de la traducció. Es refereix a la del general Miguel Primo de Rivera, de
1923 a 1930 i que, entre d’altres aliats, comptà amb el suport del rei Alfons
XIII i amb el del PSOE.
[4]Nota
de la traducció. La dictadura franquista prové de la que imposà el general
Francisco Franco i que, en tot l’Estat espanyol, durà de 1939 a 1975. Entre
ambdues dictadures, hi hagué, sobretot, un retorn a un període republicà de
cinc anys (1931-1936) i una guerra (1936-1939).
[5]
Nota de la traducció. Aquest paràgraf i l’anterior són escrits en català en la
versió original en castellà que ens envià Pere Riutort, del 2018.
[6]
En la versió original de l’explanació, posa “Los apóstoles y los responsables de la comunidad con los
hermanos, saludan a los hermanos procedentes del paganismo…” i, per tant,
copsem que es fa al·lusió al paganisme.
[7]
Nota de la traducció. Ací, com es pot veure un poc després, es refereix a les
valors cristianes, no a les valors dels cristians, puix que, tot seguit, parla
de les valors humanes: cristianisme i humanisme.
[8]
Nota de la traducció. Aquesta
frase en llatí vol dir “Per qui tot va estar fet”
[9]
Nota de la traducció. Aquest aforisme llatí vol dir “A major justícia, major
dany”, amb el seny que, a vegades,
ser recte amb la justícia formal, pot comportar més injustícia.
[10]
Nota de la traducció. Aquesta dita llatina vol dir que, “A major justícia,
major dany”.
[11]
Nota de la traducció. En el text original, “Una ley, por ser ley”.
[12]
Nota de la traducció. Per a la part final d’aquest paràgraf, hem recorregut al
text que figura en el document “La sobirania d’un poble, en el pensament
de Joan Pau II”, publicat per “Catalunya Cristiana” (any
X, no. 480, del 4 al 10 de desembre de 1988, p. 14), el qual es pot trobar en
la pàgina 194 de l’explanació.
