Pere Riutort i la llengua en les Illes Balears i en campanyes de promoció

 

A continuació, plasmem de la plana 150 a la pàgina 159 de l'explanació, en la versíó del 2018.

Les divisions 19, 20 i 21 tenen un caràcter marcadament personal

 

 

20.- II Part. Records de les circumstàncies de la meua infantesa i de la meua joventut, en les quals la Providència sol traçar una part important del camí de la vida per a cada persona.

 

*[A] Déu ens ha posat en aquest admirable Univers i ens ha fet col·laboradors de la seua Amor, de la seua Bondat i de la seua Misericòrdia.

[a] Cada persona és feta a imatge i semblança de Déu i té una missió en aquesta vida, la qual podrà ser socialment important o podrà tenir la grandesa evangèlica de la senzillesa, l’exemple de la qual posat per Crist és la bellesa i la grandiositat del que és un xiquet. Hi ha diversos camps d’actuació, diversos talents rebuts, a partir dels quals tenim responsabilitat davant Déu, davant els germans i davant la mateixa Història.

*a-1) No cal fer grans coses..., però, a qui Déu ha donat uns determinats talents, uns dons, els quals poden ser-ne més o poden ser-ne menys, els ha de multiplicar pel seu treball i per la seua dedicació, com ha de fer que fructifique el gra que ha caigut en el camp de la seua vida, segons les paràboles evangèliques dels talents i del sembrador. L’objectiu és aconseguir un món, una societat, etc. d’acord amb el Pla de Déu, en els diferents aspectes de la vida personal i de la societat. Sense deixar de posar l’objectiu final en la pròpia glòria de Déu, en aquest món tan extraordinari i admirable, en el camp de la natura i de la gràcia, en què Déu ens ha col·locat.

*a-2) La Providència, normalment, a través de circumstàncies de la vida de cada un, l’ha conduït a treballar en un camp o en un altre (Cf. Lc 19,11-27; Mc 4,13-20). Entre nosaltres, no tenim el problema de l’apartheid que hi havia a Àfrica del Sud, ni el de la venda de la dona en el matrimoni, com hi ha en alguns països; com tampoc el dels dàlits de l’Índia de Vicente Ferrer, però en tenim molts ben visibles que necessiten la nostra ajuda, la nostra actuació, sempre unida a la llibertat responsable de cadascú, com explicà Jesucrist en les paràboles dels talents i del sembrador.

 

*[B] La meua família, la meua vila, Petra (de Mallorca), la pàtria de Sant Juníper Serra. Contacte continuat amb la llengua dels meus avantpassats.

[b] La circumstància de la meua vida, que m’ha portat a aquest treball de compromís personal de defensa i de promoció de la llengua de la nostra terra i de la seua identitat com a Poble, és que m’adoní, en un moment de la meua vida, que estàvem en aquest aspecte, en una situació inacceptable de veritable pobresa i d’abandonament, com a persones, com a societat i com a seguidors de Jesús.

*b-1) Hem suportat contra la nostra estimada llengua, lleis o normes propugnades de manera pública i clara o ben encobertes “de manera que fossen efectives, sense que se’n notàs l’origen”, normes i lleis dirigides perquè desaparegués entre nosaltres la sempre benvolguda llengua dels nostres ancestres.

*b-2) El contacte amb els estudis de Filologia en la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona, en què em vaig iniciar en el coneixement de la importància de la llengua d’un Poble com a cultura i com a valor de la pròpia persona humana, m’ajudaren a comprendre la importància i la urgència del treball de defensa i de promoció de la llengua del nostre Poble.

[c] Sóc fill d’una vila totalment catalanoparlant (mallorquina), on vaig viure l’escola franquista dels immediats anys posteriors a la guerra civil fins a 1945. Tot es feia obligatòriament en castellà. Una llengua superposada, estranya i que feia que, sovint, entenguéssem a mitges el que estudiàvem i el que ens explicaven a l’escola.

*c-1) He patit el que suposa de dificultat viure una llengua íntimament i socialment i, quan ha arribat el moment dels estudis o bé amb motiu d’un examen per a un càrrec, experimentar unes dificultats especials. En general, en la vida social, he hagut d’usar una llengua que no n’és la meua. ¡Quants talents s’han perdut per aquest motiu, condemnats a ser considerats ciutadans de segona categoria si no es deixava la llengua pròpia per usar en exclusiva la llengua de substitució, especialment, per a allò que exigia estudis superiors, amb els seus corresponents llocs en la societat!

*c-2) Pel que fa a la realitat d’unes lleis iniqües com les que obligaven a ignorar, a menysprear i a discriminar per complet la llengua pròpia, que s’han hagut de seguir durant molts segles entre nosaltres, Sant Joan XXIII ens recorda que, en casos com aquest, l’autoritat deixa de ser-ho i degenera en abús. En això, segueix Sant Tomàs d’Aquino en la Ia IIae, q. 93. L’encíclica “Pacem in terris” diu.

“la llei humana és tal en tant que és conforme a la recta raó i deriva, per tant, de la llei eterna. En canvi, quan una llei és en contrast amb la raó, és anomenada llei iniqua; però, en tal cas, cessa de ser llei i esdevé, més aviat, un acte de violència”. “Pacem in terris”[1], no. 51; “Gaudium et Spes”, no. 59.

*c-3) En les Esglésies, Parroquial i del Convent de la meua antiga vila natal de Petra, del Pla de Mallorca, s’usà sempre en exclusiva la llengua pròpia de la terra. Els meus pares no saberen mai el Parenostre en castellà, ni se’ls hi presentà mai la necessitat. Jo mateix he viscut la fe cristiana en la llengua dels meus avantpassats.

*c-4) L’Arquebisbe-bisbe mallorquí Josep Miralles, acabada la guerra civil, quan les autoritats franquistes li exigiren que manàs que la predicació en les Esglésies de Mallorca es fes en “la lengua del Imperio”, el castellà, respongué taxativament que, en les Esglésies, manava ell.

*c-5) Sóc el setè fill d’una família nombrosa, amb uns pares digníssims i cristianíssims, amb una compenetració vertadera entre ells. Ma mare tenia molt de seny de la política, més que mon pare. Per això, quan es parla dels drets de la dona, sempre pense en ma mare, en la seua intel·ligència i en la seua manera de viure, amb responsabilitat cristiana, d’amor als altres quan estaven en situacions de necessitat. Això, insensiblement, m’ha portat a acceptar que la intel·ligència i la capacitat de realització, de govern, no va unida a un sexe, sinó que és igualment de l’home i de la dona.

 

*[C] He viscut durant dèsset anys en el Santuari de Lluc.

[d] He viscut durant dèsset anys en el cor de Mallorca, en les muntanyes de Lluc, on la imatge de Nostra Senyora és venerada, tan estimada per tots els mallorquins. Allí es fa present durant tot l’any un esdevenir de gent procedent de tot Mallorca i també de les Illes germanes, als qui se sumen els procedents de tot Europa i dels espais més recòndits del món. Es calcula, poc o molt, les sis-centes mil persones que s’atansen anualment al Santuari, entre mallorquins i visitants forasters. La Serra de Tramuntana, els grans pics de més de mil metres, són denominats, popularment, “Ses muntanyes de Lluc”.

*d-1) La llengua de la terra ha estat sempre la llengua usada en el Santuari. Si Lluc és el Santuari marià de tots els mallorquins, la llengua de la terra és la llengua que bàsicament s’ha de fer servir allí. És una cosa inherent a la pròpia existència d’un Santuari, la connexió amb el seu Poble, la qual inclou la defensa de la seua cultura en els moments de dificultat.

*d-2) Aquest títol de Lluc, “Lucus” en llatí (“Beata Maria Virgo de Luco”), com consta en els documents llatins que, del segle XIII ençà, es conserven en l’arxiu del Santuari i en altres fonts, té el significat de “Bosc Sagrat”. Vertaderament és així, perquè les grans muntanyes, els grans pics de la serra de Tramuntana, els quals envolten el Santuari, són recoberts d’immensos boscos igualment imponents.

Aquells bells paratges han estat santificats pel pelegrinatge continu de totes les generacions dels nostres avantpassats, possiblement, fins i tot, abans de la pròpia Reconquesta; però, sens dubte, de temps del Rei En Jaume ençà, amb els nous pobladors després de la Reconquesta, els quals, en la seua imaginació, unien aquells cims amb els de Montserrat, els quals havien deixat a Catalunya, com consta documentalment. Aquelles grans valls i aquells pics amb les seues oliveres, amb les alzines i amb els pins... han impactat sempre el meu record i, àdhuc, la meua imaginació, la qual s’ha unit a la psicologia més pregona de la meua persona.

*d-3) En la visita que vaig fer al santuari de la Grècia clàssica de Delfos, amb els companys de curs, al final dels meus estudis de Filologia Clàssica, no poguí deixar de recordar Lluc[2].

Davant aquells bells paisatges del món clàssic, el Parnàs, la font de Castàlia... i d’aquelles activitats culturals que es realitzaven en el santuari del Delfos clàssic, vaig veure la unió de la manera de religiositat dels nostres avantpassats grecollatins i la nostra, la qual, en termes teològico-pastorals del Cristianisme, denominem “Via pulchritudinis”, amb què es refereix a la bellesa de l’entorn, unida a l’obra cultural humana, que solen albergar aquests llocs, els quals ens condueixen de manera inexplicable i molt profunda  a la nostra fe en les realitats sobrenaturals i a les identitàries com a Poble.

*d-4) Altra vegada podem recordar, pel que fa als santuaris especialment marians, els capítols 10, 11 i 15 dels Fets dels Apòstols. El primitiu Cristianisme acceptà com eren, sense el compliment de la llei judaica, la igualtat en Jesucrist de jueus i de grecs, de tots. Cf. capítol 11, versicle 17: “Déu els concedia el mateix do que a nosaltres, que hem cregut en el Senyor Jesucrist”[3].

Amb Pentecostès, el cristianisme s’uneix amb totes les cultures. Tenim la guia de l’article 37 de la Constitució “Sacrosanctum Concilium”, sobre litúrgia, del Concili Vaticà II[4].

Els nostres avantpassats pagans passaren a ser cristians sense renunciar, per exemple, a les imatges, a les lleis del que era pur o impur en el menjar, etc. L’existència dels santuaris cristians i, fins i tot, de certes formes de veneració i pràctiques, ens recorden els santuaris pagans dels nostres ancestres cristianitzats.

*d-5) Vaig tenir l’honor, d’ençà dels deu anys, de ser blauet de l’Escolania, unida dels seus orígens (en 1531) ençà, amb l’Escolania de Montserrat. Vaig fer els meus estudis eclesiàstics, amb molta dedicació, en el mateix Santuari i, allí mateix, vaig ser ordenat Sacerdot en 1959.

*d-6) En acabar un curs en l’Instituto de Pastoral de Madrid, vaig ser Preceptor de l’Escolania de Lluc, del 1960 al 1962, i Professor d’ençà del 1967-1969, després d’obtenir la meua Llicenciatura en Filologia Clàssica i en Ciències de l’Educació en la Universitat de Barcelona, l’única universitat que hi havia aleshores per a Catalunya i per a les Illes Balears. Vaig passar a Roma, on estiguí del 1969 al 1971.

*d-7) Del 1971 fins ara, sempre he residit en terres valencianes, en la ciutat de València, a Castelló de la Plana (com a Professor en el Centre universitari i en el Seminari Diocesà) i, al capdavall, del 2005 ençà, visc en el que volem que siga en el futur el Santuari marià de Tàrbena. La meua presència a València fou perquè m’hi destinaren a aquesta ciutat, ben contra la meua voluntat.

 

*[D] Promoció de l’ensenyament de la llengua a les Illes Balears.

[e] En aquests dos darrers anys de la meua estada a Mallorca, 1967-1969, de Lluc estant, vaig començar la campanya d’ensenyament de la llengua en l’àmbit escolar per a totes les Illes, la qual va tenir un gran succés[5], el qual descriuré amb els seus detalls en el respectiu apartat sobre el tema.

*e-1) Vaig organitzar onze cursos per a iniciació en la llengua catalana per a professors i per a agents de la pastoral. Vaig fer conèixer a Mallorca les noves editorials catalanes de caràcter cristià “Estela”  i “”Nova Terra”, de les quals promovia depòsits de llibres en diferents llocs. Se’n vengueren bastants. Vaig tenir contacte amb els qui fomentaven l’ensenyament de la llengua a Catalunya, d’una manera especial, amb els qui feien l’admirable revista “Cavall Fort” i amb el recordat Joan Triadú[6] i l’organització que s’havia format per a impulsar l’ensenyament de la llengua. Parlem de 1967. Sempre m’ha unit una pregona amistat amb el P. Josep Massot, de Montserrat.

*e-2) Quan encara restaven quasi deu anys per a la mort de Franco, no sabíem com acabaria la qüestió de la permanència de la nostra estimada llengua. La forta presència de la immigració castellana i les noves tecnologies audiovisuals, com ara, la televisió, ens situaven davant un repte difícil de superar. ¡Era imprescindible treballar com a deure de consciència davant la més que possible desaparició de la llengua!  

*e-3) Amb Mossèn Pere J. Llabrés al capdavant i, junt amb altres companys sacerdots, en aquests anys, 1967-1969, vam promoure la litúrgia en llengua vernacla a les Illes Balears. També hi hagué allí qui, “per encàrrec”, féu gestions perquè, en les nostres Illes, la llengua vernacla no s’hi usàs en la litúrgia, manada pel Concili Vaticà II. Després de molta lluita, fins i tot, d’anys, assolírem implantar-la de manera molt important, com esdevé ara.

*e-4) Personalment, em vaig dedicar en aquests anys, de manera especial, a l’imprescindible àmbit escolar, necessari també per a la implantació de la litúrgia en llengua vernacla, organitzant cursos per a professors i per a agents de pastoral, sobretot, per a sacerdots.

*e-5) Començàrem la campanya una hora de “mallorquí” en l’horari escolar, campanya que vaig continuar després de la meua tornada de Roma en 1971, situat ja a València, la qual estenguérem amb molt de succés a les Illes germanes de Menorca i d’Eivissa. Hi hagué una gran col·laboració, com a Manacor, amb l’actuació de Gabriel Barceló en l’organització modèlica de l’Escola de Mallorquí.

Les diferents Escoles de l’Església i les públiques s’hi van adherir i hi col·laboraren d’una manera molt exemplar, eficient i nombrosa.

*e-6) D’ençà d’aleshores, em vaig ocupar a estudiar i a propagar quina era la normativa de l’Església del Vaticà II, pel que fa a la litúrgia en llengua vernacla i, en general, la doctrina de l’Església sobre la defensa d’una llengua i d’un Poble perseguits fins a l’extermini, com és el nostre cas. Havíem d’explicar que la llengua vernacla no era la llengua de substitució, la denominada “llengua oficial espanyola”, la qual, del Decret de Nova Planta fins ara, i, principalment, a partir del franquisme, era l’única llengua amb drets, estudiada i usada exclusivament a les escoles, oficialment i en públic.

*e-7) En el poder central i en els altres graons[7], encara hi havia la divisa que “les altres llengües d’Espanya havien de desaparèixer i de cedir el lloc a l’espanyol”. Aquest principi encara es propugna, actualment, de fet, en el si de l’Església catòlica valenciana. Per a això, s’han atiat discussions eternes que impossibiliten (o que dificulten) en gran manera la recuperació de la llengua als llocs de culte.

L’acció de l’Església a Catalunya i a les Illes Balears va estar (i continua estant) molt important perquè la nostra llengua no acabàs morta “pel gasament legal”, procedent del poder central “castellano-espanyol”, com va succeir en els camps d’extermini nazis. Això es patia de feia molts segles ençà. Després de la guerra civil, el joseantonianisme i el franquisme premeren l’accelerador al màxim per a la destrucció de l’ús de la llengua.

 

---

[1] Nota de la traducció. D’acord amb la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (p. 61), correspon al no. 51 i no al no. 46 com s’indica en la versió original de l’explanació.

[2] Nota de la traducció. En l’original, “no pude menos de recordar”.

[3] Nota de la traducció. Així figura en la “Bíblia catalana” publicada per l’Associació Bíblica de Catalunya, pel Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, per Editorial Claret i per Societat Bíblica, en Barcelona en el 2014. La versió original de l’explanació posa “Dios ha concedido a los paganos el mismo don que a nosotros, por haber creído en Jesús, señor y Mesías”.

 

[4] Nota de la traducció. En el llibre “Concili Ecumènic Vaticà II. Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per l’Editorial Claret en 1993, aquest article, en l’apartat “D) Normes de l’adaptació a la mentalitat de les tradicions dels pobles”, posa que, “En allò que no repercuteix en la fe o en el bé de tota la comunitat, l’Església no té cap desig d’imposar una uniformitat rígida, ni tan sols en la Litúrgia; ans ben al contrari, cultiva i afavoreix les qualitats i els dons espirituals de les diverses nacions i pobles; considera amb benvolença tot allò que, en els costums dels pobles, no va indissolublement lligat a supersticions i a errors i, si pot, ho conserva íntegre, més encara, de vegades, fins ho admet en la mateixa Litúrgia, mentre s’avinga amb les característiques de l’esperit litúrgic autèntic i veritable” (pp. 191-192).

[5] Nota de la traducció. Hem adoptat la forma genuïna “succés”, en lloc del castellanisme “èxit”.

[6] Nota de la traducció. Es refereix a Joan Triadú i Font (1921-2010), escriptor, crític literari i pedagog, qui participà en molts projectes culturals i de promoció de la llengua catalana.

[7] Nota de la traducció. En l’original, “Desde el poder central”.

Pere Riutort, textos litúrgics, vivències i agraïments

 

Tot seguit, exposem de la plana 141 fins a la pàgina 149 de l'explanació, en la versió del 2018.

Segona Part: Vicissituds personals en diversos moments de la meua vida

          Divisions 22 i 23: Resums i recapitulacions.

 

-Algunes situacions patides en el meu treball: Divisió 19.

-Els camins personals de la Providència: Divisions 20 i 21.

-Resum de la Primera Part: Divisió 22.

-Litúrgia en llengua vernacla al País Valencià: Divisió 23.

 

19.- II. Part. Algunes realitats i situacions molt desagradables de la meua persona en els treballs de promoció escolar de la llengua i de la litúrgia en valencià. El gran frau econòmic patit en les Fundacions “La Mata de Jonc” i “Lucània”.

 

*[A] El  culpable és “el frare mallorquí Pere Riutort”.

[a] ¡Quanta ignorància, pel que fa als textos litúrgics valencians! Aquesta actitud tan negativa la promou, de manera especial, el clergat valencià, el qual vol tenir la primacia en cultura i vol ensenyar al món lliçons de gran saviesa, però, principalment, vol dominar “les pobretes” Illes Balears, històricament, les seues diòcesis injustes, sufragànies des que En Roderic de Borja (després, Papa Alexandre VI) era bisbe en ambdues diòcesis de Mallorca i de València. Per Història i per Geografia, antiga i actual, existeix el dret que l’antic Regne de Mallorca es constituesca en província Eclesiàstica de les Illes Balears o, si es vol, es pot conservar la denominació històrica “de Mallorca” per a totes les Illes.

*a-1) Poden ser enviats bisbes valencians a tota l’espanyolitat castellana, però, sobretot, resulten magnífics i aptíssims per a Catalunya i per a les Illes Balears, on aquests bisbes parlants de “la llengua valenciana”, ves per on, són entesos perfectament pels qui hi parlen “la diferenciadíssima i estranyíssima llengua de catalans i de balears”. ¿No serà que aquests bisbes residencials o administradors apostòlics valencians, per a exercir el seu ministeri a Catalunya i a les Illes Balears, tindran miraculosament el do de llengües, com Sant Vicent Ferrer?

*a-2) El fet clar i manifest, però, és que, tant a Catalunya, com a les Illes Balears, entenen perfectament aquests bisbes valencians, sense necessitat d’usar un diccionari per comprendre el que diuen i no cal dir que sense cap miracle del do de llengües. Pel fet de presidir les seus episcopals germanes, es converteixen, de dret, en catalans i en balears. Per aq ser bisbes, els membres del clergat valencià no tenen cap inconvenient a dir i a acceptar que catalans, valencians i balears tenim la mateixa llengua.

*a-3) A les Illes Balears, des que Teodor Úbeda[1] fou nomenat Bisbe Auxiliar d’Eivissa, hi ha hagut, en aquests més de quaranta anys, tretze preses de possessió com a bisbes residencials o com a administradors apostòlics, de part de membres del clergat valencià. Des que es va nomenar bisbe Miquel Moncadas[2] per a Menorca, ja fa quaranta anys, i, actualment, Sebastià Taltavull[3], pràcticament, no ha estat nomenat cap bisbe, ni en terres valencianes, ni en catalanes, ni en balears, procedent de les Illes Balears. No n’ha estat tampoc nomenat cap bisbe religiós. ¿Per què no es nomena un català o un mallorquí per a les diòcesis valencianes? ¿És que, pel fet d’acceptar i de seguir allò que propugna l’Església, quant a l’ús de la llengua vernacla o pròpia en el seu si, catalans i mallorquins han de ser apartats de ser-ne nomenats bisbes?

El Bisbe de Mallorca, Teodor Úbeda, davant el fet de ser jo menyspreat per ser mallorquí, entre els valencians, per la qüestió dels textos litúrgics, detall que el disgustava en gran manera, em parlà espontàniament del seu desig de nomenament de bisbes procedents de les Illes Balears per a les nostres Illes. Aleshores, Monsenyor Dadaglio[4] era Nunci.

*a-4) Sembla que resulta d’un interés especial l’actitud secessionista del clergat valencià, pel que fa a la llengua, en el nomenament de bisbes  per a Catalunya i per a les Illes Balears. Igualment, hi juga a favor el poc d’interés (si no és oposició) en relació amb l´ús de la llengua pròpia en l’Església del País Valencià. Clarament, hi ha una voluntat política determinada contra la nostra llengua; això no és nou: ja passà en temps del general Primo de Rivera i, d’una manera especial, en temps del franquisme i, més encara, continua[5] vigent.

[b] A mi, per ser mallorquí, ¿quantes vegades no m’han menyspreat molts valencians? Fins i tot, algú m’ha volgut culpar de tot el que ha ocorregut, quan jo sóc, precisament, qui ho ha patit d’una manera especial, a la seua pròpia carn i que va fer l’impossible perquè els valencians tinguessen els textos litúrgics postconciliars, quan es determinava desistir de fer-los, en el llunyà 1971. Va esdevenir després del fracàs econòmic que suposà l’edició de l’”Ordinari de la Missa”, l’edició del qual pagà personalment Mn. Lluís Alcon.

*b-1) L’Església valenciana no s’ha volgut responsabilitzar mai econòmicament de les seues edicions corresponents de la litúrgia en llengua vernacla. Es veu, clarament, que, per al clergat valencià com també per al propi Poble Valencià catòlic, la llengua pròpia i dels seus avantpassats ha de desaparèixer i ha de ser substituïda pel castellà. Aquesta segona llengua[6] volen que siga la seua autèntica i única llengua per a la litúrgia. ¡Sembla que pensen que el valencià és “indigne” per a parlar amb Déu!  

*b-2) Els membres de l’Associació “La Paraula Cristiana”, els quals s’havien compromès en la part econòmica, m’abandonaren amb l’edició a mitjan camí, quan van veure com es posava el panorama dominat per la hipocresia i per la desraó dels catòlics valencians units al clergat educat per En Rodilla i encapçalats i, de bon espai, subvencionats, per Fernando Abril Martorell, vicepresident del govern de Madrid. Temps del franquisme, el qual encara continua en molts.

Com a agraïment, d’aleshores ençà, he rebut tota classe d’injúries, de menyspreus, dificultats econòmiques imponents, incompliment de la paraula donada, violència real i, sobretot, anunciada, àdhuc, l’assassinat... Molt, però que molt de sofriment. Déu ho sap! En diferents moments de la meua vida, he recordat allò que digué Jesús als Jueus: “Jo he fet davant vostre moltes obres bones (...). Per quina d’elles em voleu apedregar?”, Joan 10,32.

*b-3) Quan veig tants diners balafiats en festes de part dels valencians, i es presenten com “molt valencians i parlant en castellà”, llavors, dic en el meu interior: “¡No heu estat capaços de fer realitat la màxima honor que pot tenir la vostra llengua!”, la qual n’és també la meua, de manera que servís en paraules del Papa Sant Pau VI:

“Per expressar litúrgicament la paraula dels hòmens a Déu i la Paraula de Déu als hòmens”, Discurs de Sant Pau VI en la sessió de clausura del Concili Vaticà II, 7 de desembre de 1965, no. 9.

*b-4) Els zulús, els nabibs, els indis d’Amèrica,... tenen aquesta gran honor... Els valencians la menyspreen i no la volen; és més: la refusen... ¡Sincerament, és la màxima honor que pot tenir la llengua de qualsevol Poble del món!

Les edicions litúrgiques en nabib, una llengua africana que compta amb uns trenta mil catòlics i amb uns dos-cents mil habitants, sí que ha estat promoguda per organismes de l’Arxidiòcesi de València. El missioner valencià Alexandre Alapont n’ha realitzat una traducció, fet que m’alegra moltíssim, tant per la versió com per l’edició, pagada per València.

*b-5) Pel que fa als textos litúrgics valencians, però, ens hem trobat amb grans problemes, amb dificultats, en principi, insalvables, amb llevantances, amb menyspreus, amb violència..., vertadera deshonor d’una societat com la valenciana, la qual s’ha deixat conduir per la demagògia destructiva i no per la veritat de les coses.

*b-6) Sembla que els valencians creuen que “Els mallorquins són uns beneits”... L’expressió, tan poc cristiana i despectiva, injusta i desagraïda, falsa i calumniosa..., “Que ha fet els textos litúrgics valencians un frare mallorquí”, la usaren, ja en els primers moments, en la cèlebre lletra de la Comissió diocesana de Litúrgia de València, del 22 de gener de 1976, document subscrit pels senyors Almiñana i Sancho, enviat oficialment per l’Arquebisbat de València, fet que va suposar un gran rebombori públic i que comentaré en un altre escrit, detalladament, en els apartats C i D.

*b-7) Darrerament, però, amb la mateixa significació despectiva i indigna, de forta demagògia, aquesta frase encara apareix en el darrer monogràfic de la revista “SAÓ” sobre els textos litúrgics valencians, de desembre del 2009. Qui usa la denominació de frare mallorquí, d’aquesta manera inacceptable i desdenyosa, en el pròleg del monogràfic, és un dels bisbes valencians anomenats aquests darreres anys passats, l’Excm. i rdm. mons. Rafael Sanús[7], qui faltà un poc després de publicar-se’n el pròleg.

 

*[B] L’economia del meu treball

[c] Per una altra banda, “aquest miserable frare mallorquí”, jo mateix, va haver d’encarregar-se de la part econòmica, pràcticament, de tot, d’ençà de 1973. Si no, no haurien tingut res els valencians per celebrar la litúrgia en llengua vernacla després del Concili Vaticà II.

*c-1) Parlem d’una cosa que començà ja fa més de quaranta anys. Dir que ho pagà l’Associació “La Paraula Cristiana” fou una generositat que tinguí amb ells, en posar  que l’edició manual popular, el “Llibre del Poble de Déu” havia estat promoguda per l’esmentada associació, tot i que l’entitat no havia complit el seu compromís de responsabilització econòmica de l’edició. Em deixaren sol, amb un deute que suposava el que, aleshores, valien catorze estatges de protecció oficial, 3.500.000 pts, amb els seus interessos, els quals augmentaven el deute; els vaig pagar al 21%. Eren els anys 1974 endavant, quan hi havia una inflació que arribava al 27% anual. ¡I jo, amb una edició invendible!

*c-2) Enfront, hi havia un cavaller molt poderós, qui repartí diners procedents de Madrid, abundantment, per a tot allò que calgués per a crear el conflicte. Em referesc al Sr. Fernando Abril Martorell, vicepresident del govern d’Adolfo Suárez. A Josep Lluís Albinyana, President de la Preautonomia, li’n tocà la seua bona part. Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster van tenir les seues bombes preparades per a matar en el seu propi domicili. Amb mi, per viure en una Comunitat religiosa, no els va resultar possible atemptar contra la meua vida, hagués estat contraproduent, tot i que, en diferents moments, m’anunciassen i em prometessen, públicament, que farien volar el meu cap. Sovint, em cridaven quan em veien pel carrer: “El més roín de tots”. La Comunitat religiosa em demanà, diria, m’obligà, a viure fora de la Comunitat. ¡Tenien veritable pànic! ¡Temien per les seues vides! Quantes coses han succeït!...

*c-3) Que es produís el conflicte contra els textos litúrgics oficials valencians i contra els textos escolars “Els vents del món”, possiblement, fos el que més interessava Fernando Abril Martorell i els seus col·laboradors valencians, per la seua gran incidència popular. Aquests textos i els altres llibres publicats es feren invendibles: la premsa hi havia dit, un dia i un altre, que era una cosa en contra del Poble valencià. ¡Perquè eren escrits en català, no en valencià! Quina classe d’agraïment em van donar!

*c-4) Mentrestant, rebia tota mena d’afronts per part dels valencians “no catalans”, de diferents maneres, fins i tot, la violència física i escopint-me en públic en tres moments i altres “galanies”. Ho vaig passar molt malament, tant en el camp econòmic com també en la relació social. ¡Amb quina gent tan agraïda i responsable em vaig trobar! D’ençà d’aleshores, la cosa no ha canviat; s’ha produït un cansament, una extenuació davant el problema... Quin orgull! ¡Com menyspreen els qui no són valencians, sobretot, si són de les Illes, encara que ho hagen donat tot per ajudar-los!...

*c-5) ¿Cobrar el meu treball de milers i milers d’hores? Ni un cèntim. Sempre vaig tenir cotxes de segona mà per als meus continus viatges de promoció. Si hagués cobrat a raó de 360€ la reunió, a més dels milers d’hores del meu treball intel·lectual i promocional, com cobren les seues reunions “els savis acadèmics polítics” de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, seria molt ric i ara estic en el carrer, sense un cèntim per a demanar justícia davant els tribunals.

*c-6) S’havia fet una edició de 8.500 exemplars del “Llibre del Poble de Déu”. El deute, en la seua totalitat, estava sota la meua responsabilitat perquè jo era qui havia tret la cara perquè començàs l’edició, abans que es fessen arrere els de “La Paraula Cristiana”. Com és natural, comptava amb la paraula donada per ells i jo, de la meua part, havia complit, personalment, la seua exigència de constitució de l’associació canònica “La Paraula Cristiana”.

*c-7) El llibre d’Agustí Colomer “Retrobar la tradició”, de l’editorial SAÓ, dedica el capítol 6é a l’Associació “La Paraula Cristiana”. El capítol és replet d’inexactituds; he tractat de parlar amb l’autor de la publicació i no hi ha hagut manera que em volgués escoltar sobre les correccions abundants que necessita el capítol. El capítol anterior, el 5è, dedicat al “Llibre del Poble de Déu”, respon prou a la veritat del que descriu, però també hi ha algunes asseveracions que no són exactament com consten. Algunes dades importants no hi són esmentades.  

*c-8) Convé recordar i recalcar, d’ara endavant, abans que ho expliquem detalladament, quan calga, que el que publicaren els Reverends Almiñana i Alcon, els denominats “textos pirates”, titulats així per l’Arquebisbe Miguel Roca, valent-se de les enormes quantitats de diners que Fernando Abril Martorell va portar a València procedent dels “fons de rèptils”, amb l’única i autèntica intenció de crear i d’atiar un gran conflicte, era fer impossible l’ús dels textos litúrgics aprovats i de promoure calumniosament i sense cap fonament de veritat l’oposició als mateixos.

*c-9) Pretenien, amb les discussions que crearen, la no introducció o la desaparició de la litúrgia en valencià, la qual, amb tant de treball, s’havia aconseguit en petites porcions de les diòcesis valencianes. Amb eixe objectiu, no dubtaren a usar la violència i, àdhuc, el sacrilegi, com el que va ocórrer en l’Església de la Companyia de Jesús de València i en altres esglésies, les quals hagueren de prescindir de la litúrgia en valencià.

*c-10) Basta recordar, per exemple, que els “textos litúrgics pirates”, elaborats per Almiñana, Alcon, Adlert i Casp, en un any, en 1977, imprimiren, en diferents publicacions, quatre formulacions diverses del Parenostre en valencià. Crec que els de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en “la seua traducció”, també n’han posat la mà pel seu compte en el Parenostre.

*c-11) El que ha ocorregut a València i d’ençà de València no ha passat en cap altre lloc del món. El Cardenal James Knox, aleshores, Prefecte de la Congregació per al Culte Diví, en una llarga entrevista que vaig tenir amb ell a Roma el 22 de març de 1980, em digué que “El problema dels textos litúrgics valencians per a les versions en llengua vernacla és, en tota l’Església Catòlica, el problema més estrany i irresoluble que existeix”. En efecte, voler passar la mentida per veritat, crea uns problemes reals i psíquics irresolubles. I així hem estat més de quaranta anys llargs.

Cal aplicar a aquesta trista realitat allò que ens proposa el Papa Francesc en “Evangelii gaudium”[8], no. 219 i no. 239:

“La pau es construeix dia rere dia en la instauració d’un ordre volgut per Déu, que comporta una justícia més perfecta entre els hòmens”(no. 219).

“L’autor principal, el subjecte històric d’aquest procés [ de diàleg], és la gent i la seua cultura, no és (...) una elit” (no. 239).

 

*[C] L’ensenyament escolar de la llengua: la guerra de les ortografies contra la unitat de la llengua, problema nefast per a la seua recuperació.

[d] Un altre punt de consideració en què també he treballat al màxim que he pogut, és la promoció de l’ensenyament de la llengua en l’àmbit escolar, d’anys anteriors a la desaparició de Franco ençà, quan pensàvem que era possible que tot continuàs igual després de la mort del “Generalísimo”[9].

*d-1) Quant de patiment m’ha produït! ¡Quin agraïment he rebut per tant de treball i de sofriment!... Que en responguen, d’una manera especial, els senyors Ciprìà Ciscar i Antoni Ferrando junt amb els qui els ajudaren, membres subordinats de la seua Conselleria i membres del seu partit polític[10], per desprestigiar-me en unes oposicions de catedràtic d’Institut, les quals descriuré fil per randa en l’apartat F. Volgueren produir la meua discriminació acadèmica en unes oposicions, les quals es qualificaren contra tota justícia.

*d-2) No puc deixar d’agrair els escrits de les revistes “SAÓ” (setembre de  1984) i “EL TEMPS” (1r d’octubre de 1984), que denunciaren la fellonia en sengles escrits de les publicacions. No puc tampoc oblidar els aplaudiments, grans i perllongats, que em dedicaren a Gandia, quan vaig renunciar a la plaça d’interí que em corresponia, abans de començar el nou curs.

*d-3) La Conselleria de Ciscar va tractar de no aprovar en 1983 els textos escolars, dels quals em vaig responsabilitzar i promoguí en el primer curs junt amb Enric Valor, “quan no donaven guanys econòmics”, i que iniciaren en l’ensenyament de la llengua a milers i milers d’alumnes, anteriorment a la mort del general Franco i en els anys de la Transició. Actualment, encara, molts docents se m’atansen per agrair-me el que va suposar, per a ells, aquell material didàctic i la seua metodologia, el qual avui dia usen en classe mitjançant fotocòpies.

[e] No es pot deixar de recordar els senyors Adlert i Casp, que es dedicaren a promoure l’artificial i inconsistent guerra de les ortografies, la qual encara no ha cessat. Darrerament, per culpa dels “polítics” directius i responsables de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquesta “Acadèmia”, de fet, és la col·laboradora del secessionisme de Fernando Abril Martorell, unit a les consignes d’Adlert i de Casp, qui en van estar els seus mentors intel·lectuals. La manifasseria de normes ortogràfiques que han propugnat és fatal per a normativitzar i per a normalitzar la nostra estimada llengua, especialment, en el si de l’Església.

*e-1) Aquesta situació indigna ha donat dividends de vots a determinades formacions polítiques fins ara. Ja ho va dir Jesús: “La veritat vos farà lliures”. La veritat no es pot silenciar: ¡pobre Poble Valencià, que mal t’han tractat els qui havien d’obrar amb responsabilitat a la teua favor!

*e-2) Els qui estan contentíssims d’això són els enemics de la recuperació de la comuna i estimadíssima llengua dels nostres avantpassats valencians, catalans i mallorquins... ¡Com els ho podem permetre que, al capdavall, derruesquen el tresor més gran de la nostra cultura, la llengua de la nostra vida, la dels nostres sentiments, la de la nostra reflexió, de tant d’art literari, la llengua que ens identifica! ¡Llengua tan important en la història cultural d’Europa!...

*e-3) ¡Quina poca ajuda he rebut! ¡Quasi no he sabut el que era un mínim d’agraïment davant tant de treball i de responsabilitat assumits, en bona mesura, personalment, i contra vent i marea! ¡Quantes vegades m’han caigut espontàniament les llàgrimes pel boicot als textos litúrgics i als escolars!

 

*[D] Lladres refinats. Grans experts en l’engany i en la mentida.

[f] El que ha ocorregut del 2005 ençà, no ho puc oblidar i, d’una manera especial, no es pot silenciar. En els darrers anys, ¡quant he patit pel gran robatori sofert, de part d’un grup de valencians, els quals, fingint-se amics i col·laboradors, han fet molt difícil, quasi impossible per ara, l’edificació i la constitució del Santuari de la Mare de Déu a Tàrbena, el qual desitge que siga exponent de la cultura i de la identitat del nostre Poble, ubicat, precisament, en les terres del Migjorn del País.

*f-1) Em referesc, d’una manera especial, a tot el que té relació amb la venda fraudulenta en benefici d’interessos personals i d’empreses adjudicatàries amigues d’ells, de l’edifici, el qual, amb molt de treball i de sacrifici, havia aconseguit, a poc a poc, entre els carrers València i Calatrava del centre històric de València.

Aquests béns que es venien, anaven destinats a l’obra religiosa, social, cultural, identitària valenciana, ecumènica,... del santuari marià de Tàrbena, programat d’ençà fa quasi trenta anys. Amb la gran estafa, progressivament, s’han apropiat de quantitats molt importants de diners, perquè el preu de mercat de la venda de tot l’edifici corresponia, en aquell moment, a vuit milions d’euros, és a dir, al voltant de mil quatre-cents milions de pessetes. Aquesta quantitat, com a preu de mercat, estava prevista una vegada rehabilitat l’edifici de part de les empreses presentades pels dos Campos. M’amagaren la veritat i m’enganyaren, sobretot, en la venda a la segona entitat, “PROPEVI”[11], per al blanqueig. ¡Frau absolut i gran frau!..

*f-2) Aquest fet suposa corrupció ben clara, pecat contra l’Esperit Sant, segons els Fets dels Apòstols, 5. Vertader frau sacríleg per la finalitat que tenia aquesta venda. Ha estat possible per l’engany d’unes persones que, pels càrrecs que tenien o que exercien, càrrecs que jo mateix els vaig confiar, calia tenir fidelitat amb l’obra projectada i amb mi mateix. Tot allò, “de manera refinada”, com es diu vulgarment, partint de la mentida i de l’estafa, molt estudiats i programats i amb molta tàctica per a això.

*f-3) Vergonya col·lectiva, si no se sap reaccionar davant tant d’abús, exigint i aconseguint justícia. ¡I que la justícia siga justícia!

*f-4) Les persones que han produït la paralització total de l’obra del santuari són els qui feren possible el gran frau. Aquests van estar Lluís Miquel Campos Sanchis, amb un càrrec important en el Bloc Nacionalista Valencià, qui actuà conjuntament amb son pare, Miguel Campos Navarro, que ho feren a l’una junt amb l’arquitecte de la Generalitat Valenciana, En Ricardo Candela i juntament amb N’Ángel Navarro. Les empreses beneficiàries tenen per títol GESPRO i PROPEVI. D’això, en tinc un escrit extens, el qual revela tots els detalls de la gran estafa.

[g] S’hi ha d’afegir l’acció realitzada pel monsenyor Francisco Alonso Sirvent Domínguez, Protonotari Apostòlic i Arximandrita, a qui l’Arquebisbat de València ha deixat campar a lloure i tot. També he fet un estudi detallat sobre aquest sacerdot valencià, qui va haver d’eixir-se’n corrents de Puerto Rico perquè la policia estatunidenca el cercava acusat de pederàstia. M’ha furtat el que no et pots imaginar, m’ha mentit amb raboseria i, fins i tot, m’ha alçat llevantances d’haver-me enriquit i d’haver-me apoderat de béns de les dues Fundacions. ¡Si ho he donat, tot bé, voluntàriament!

Ha venut, enganyant tres notaris, contra tota llei, el Baix del Carrer de Calatrava de la ciutat de València i se n’ha apoderat de l’import. ¡Si un no ho veiés, no ho creuria possible!

Ha produït problemes molt greus en la nova Fundació “Lucània”, constituïda al seu profit, amb tota mena d’enganys. És un personatge protegit en veritat per l’Arquebisbat de València, del qual és originari i és on resideix.

 

*[E] El trist deure d’haver de demanar justícia.

[h] Al capdavall de la meua vida, he hagut de dedicar-me a anar darrere dels tribunals a per uns lladres refinats que m’han enganyat, partint dels càrrecs que tenien en la fundació “La Mata de Jonc” i en “Lucània”, els quals exigien una actuació responsable.

*h-1) Diners per a presentar-me davant tribunals civils amb les despeses que això suposa, no els he tinguts tampoc, ni en tinc. Quin present m’han fer arribar-hi! Quina fidelitat hi han tingut! Quina honor per als valencians! Com han agraït la meua dedicació! Quant de disgust! Si la justícia no fos justícia, la responsabilitat recauria en el mateix Poble Valencià, pel fet de consentir que s’encobresquen casos contra béns que són del propi Poble, com és el cas de l’obra projectada a Tàrbena, la del Santuari marià unit a la imprescindible necessitat de promoció de l’Evangelització junt amb la inculturació de la nostra fe cristiana.

*h-2) ¡Quant de patiment, en el meu cap, que he pensat, en algun moment, que esclataria  amb algun atac en el meu cos, pel gran patiment psíquic que he suportat tot aquest temps! ¡Quantes vegades, les llàgrimes han brollat espontànies dels meus ulls! Gràcies a Déu, per l’edat que tinc, de més de vuitanta anys, gaudesc de bona salut.

*h-3) L’oració ha estat la meua major medicina, posant-me en les mans de Déu i demanant la intercessió de Nostra Senyora i dels meus avantpassats i d’amics que m’han comprès i que m’han ajudat i que ja se n’han anat a l’altre món. La meua súplica ha estat continuada, tractant d’acceptar la voluntat de Déu. He demanat constantment allò del Salm 42: “Fes-me justícia (...) contra una gent que no estima. (...) Envia’m la teua llum i la teua veritat; que elles em guien”[12].

*h-4) He demanat contínuament la força de l’Esperit perquè no defallesca en aquest Pla de Déu de constituir un Santuari a Nostra Senyora, que tant de bé farà a tot el nostre Poble, com a proclamació i vivència de la Bona Nova de Jesús i com a defensa i promoció de la identitat del nostre Poble.

*h-5) ¡Com agraesc l’oració dels qui m’han acompanyat en aquests anys difícils, del 2005 ençà! D’una manera especial, Déu escoltarà les oracions de la meua germana Margarita, religiosa canònica regular, qui fa poc passà a la Casa del Pare amb més de noranta-dos anys; la intercessió dels meus pares i familiars i dels membres de la Congregació, alguns dels quals tant m’han estimat i tan bé m’han aconsellat i que se n’han anat a l’altre món; companys i germans en el sacerdoci; fills de la vila de Tàrbena i de la meua estimada vila de Mallorca i tants veritables amics, qui m’han ajudat amb la seua col·laboració i amb pregàries en aquesta obra del santuari. Sobretot, he demanat la intercessió de Santa Catalina Tomàs, de Sant Juníper Serra i de l’inigualable Beat Ramon Llull.

*h-6) Econòmicament, com he indicat anteriorment, els uns i els altres, literalment, m’han deixat en el carrer... ¡Quina honor, per als valencians, haver-me tractat d’aquesta manera! L’agraïment és el més humà i el més formós que es pot veure i experimentar en aquesta vida. És el llenguatge del cor de les persones ben nascudes, com es diu popularment.

---

[1] Nota de la traducció. Es refereix a Teodor Úbeda i Gramage (1931-2003), religiós valencià que, entre d’altres coses, fou bisbe auxiliar d’Eivissa en 1970 i que, en 1973, fou elegit bisbe de Mallorca. El seu pontificat anava en la línia del Concili Vaticà II.

[2] Nota de la traducció. Es refereix a Miquel Moncadas i Noguera (1921-1989), bisbe i teòleg mallorquí que fou bisbe de Menorca (1969-1977) i de Solsona (1977-1989).

[3] Nota de la traducció. Es refereix a Sebastià Taltavull i Anglada (1848), nat en Ciutadella de Menorca. En el 2017, començà a ser bisbe de Mallorca i ha estat un gran defensor de la llengua catalana.

[4] Nota de la traducció. Es refereix a Luigi Dadaglio (1914-1990), arquebisbe italià.

[5] Nota de la traducció. En l’original, aquesta continuïtat podria tenir a veure 1) amb el franquisme i, igualment, amb l’actitud de l’Església, 2) amb l’Església (àdhuc, durant la monarquia postfranquista) i 3) només amb el règim militar que s’instaurà després de la guerra, ja que diu “..., que de hecho continúa vigente”.

[6] Nota de la traducció. En l’original, “Ésta quieren que sea”, és a dir, la llengua castellana.

[7] Nota de la traducció. Agraesc la col·laboració de Josep Ma. Virgili i Ortiga, qui l’11 de febrer del 2025 ens reportà en relació amb abreujaments.

[8] Nota de la traducció. Partim de l’obra “La joia de l’Evangeli”, escrita en l’any 2013. Ací emprem la versió de l’Editorial Claret publicada el mateix any.

[9] Nota de la traducció. Aquest títol fou el que va adoptar el general Francisco Franco com a cap de l’Estat durant el seu comandament en Espanya (1939-1975).

[10] Nota de la traducció. Es refereix als qui eren vinculats amb el PSPV-PSOE, un partit que responia molt a les directrius que provenien de Madrid, on és l’executiva central com també ho continuava fent en el primer quart del segle XXI.

[11] Nota de la traducció. En l’original, “a la segunda entidad ‘PROPEVI’”. No indica si es tracta d’una segona entitat de PROPEVI o si PROPEVI n’era la segona.

[12] Nota de la traducció. Hem partit de com figura en la “Bíblia catalana”, traducció interconfessional, publicada per l’Associació Bíblica de Catalunya, per l’Editorial Claret i per la Societat Bíblica en el 2014 en Barcelona.