A continuació, exposem de la plana 71 fins a la pàgina 80 de l'explanació, en la versió del 2018.
*[C] Un passat gloriós valencià que no
es correspon amb la trista situació actual, de menyspreu de la llengua pròpia,
promogut, d’una manera especial, per l’Església Catòlica Valenciana.
[e] Ens referim als darrers segles,
perquè, en segles anteriors, les terres valencianes foren pioneres en la
defensa i en l’ús de la llengua pròpia, com a instrument de pregària,
de reflexió i de predicació del missatge evangèlic.
*e-1) En predicació, no podem deixar de
fer esment del Patró del Regne, Sant Vicent Ferrer, qui, fins i tot, va
tenir el “do de llengües” i predicava en la llengua vernacla valenciana
per tot arreu: “Loquebatur semper lingua materna seu cathalaunica”,
es llig en el text del Procés de Canonització.
*e-2) En literatura religiosa, hi ha una
gran i riquíssima producció valenciana antiga. Recordem, entre d’altres
monuments històrics de la nostra Cultura:
Les representacions dels Misteris, dels
quals ens resta, entre d’altres, l’incomparable “Misteri d’Elx”.
La versió de Guillem Anglès del Cànon
Romà de 1348.
La part catequètica dels Rituals Valencians,
del segle XVI ençà.
La Bíblia, traduïda al valencià, de Fr.
Bonifaci Ferrer i dels monjos de la Cartoixa de la Vall de Crist, l’edició
completa de la qual, de 1478, fou derruïda per la Inquisició castellana, o
espanyola, com hom diu normalment.
“El Cant de la Sibil·la”, ara reconstruït
a partir dels documents valencians de l’època del Concili de Trento
(1545-1563).
No podem ignorar “Obres e trobes en
llaors de la Verge Maria”, editat en 1474, en l’albada de la impremta.
*e-3) Constatem la riquíssima
literatura de diferents autors, dins la qual hem de situar les pregones
produccions literàries en el camp cristià, entre d’altres, Francesc Eiximenis,
Ausiàs March, Sor Isabel de Villena... Una notable i nombrosa literatura
religiosa impresa en els segles XV i XVI.
*e-4) El fet de la constitució de la “Confraria
de la Mare de Déu dels Innocents i Desemparats” i altres
institucions religioso-civils, que incidien en la societat, són fets
religioso-culturals de primera magnitud, els quals conformen, de manera
extraordinària, la cultura del nostre Poble.
*e-5) I els nostres Sants, antics i
moderns, començant per Sant Vicent Ferrer. Uns, nascuts entre
nosaltres; uns altres, vinguts de fora a viure junt amb nosaltres, cercant de
fer realitat, de diferents maneres, el missatge evangèlic. La nòmina de grans
personatges, hòmens i dones, és impressionant.
[f] L’Església defensa les llengües
vernacles, no les de colonització o de substitució lingüística; la “vernacula
Valentinorum” que fa esment l’Arquebisbe Mayoral en l’edició del
Ritual de 1746, no és el castellà, la llengua imposada de substitució.
*f-1) S’ha d’acceptar la segona
llengua universal i és imprescindible per als estudis superiors, quan
la primera llengua, la llengua pròpia o vernacla no ha accedit a ser
llengua de cultura. En aquesta situació, es troben moltes llengües
vernacles en el món. L’altra necessitat a cobrir, a partir d’una segona
llengua, se situa en la necessitat de comunicació universal, fet que actualment
ha assumit la llengua anglesa.
*f-2) La nostra llengua, d’herència
greco-llatina, però, fou la primera llengua viva que va accedir a ser
llengua de cultura en l’Europa medieval, en el segle XIII, per l’obra del
Beat Ramon Llull i, posteriorment a ell, amb la incomparable literatura
que es va produir entre els segles XIII i el XV, amb una llengua, aleshores,
totalment unificada en tot el nostre Domini Lingüístic.
*f-3) Amb els grans diccionaris amb què
compta actualment, especialment, “l’Alcover-Moll” (el “Diccionari Català-Valencià-Balear”)
i “el Coromines” (“Diccionari Etimològic i Complementari de la
Llengua Catalana”), és la
llengua més estudiada en el seu lèxic. Aquests dos grans diccionaris suposen
vint grans toms d’estudi de lèxic, en tots els aspectes de la Filologia; són
diccionaris filològics, no són enciclopèdies. En aquests vint grans volums,
s’estudien, en tots els seus aspectes, diversos centenars de milers de mots o
d’accepcions de paraules.
Cal afegir el “Diccionari de la Llengua Catalana” de “l’Institut
d’Estudis Catalans”, el qual té caràcter
normatiu i introdueix, a més, el lèxic corresponent als avanços actuals de la
ciència i de la tecnologia. Vull fer esment de l’obra lexicogràfica, de
procedència valenciana, del benemèrit Francesc
Ferrer Pastor, entre d’altres obres de lèxic de tot el Domini
Lingüístic.
*f-4) Poques llengües en el món poden presentar
les possibilitats com a llengua de cultura per a ser usades, com la nostra, en tots els àmbits de la ciència i,
d’una manera especial, per a fer-ne ús en la litúrgia i en la catequesi. El
clergat valencià, en general, en no acceptar (i, en menysprear) la seua llengua
vernacla en la litúrgia i en catequesi, és inconscient davant el que ignora i bastants
d’ells són veritables promotors de discòrdia.
7.- Ia. Part. L’Església Catòlica
valenciana, ¿compleix el seu deure de donar vida, de defensar, d’enriquir i de
restaurar el Poble Valencià en les seues valors culturals?
“L’Església, de
l’interior de les diverses cultures, posa al seu servei els dons sobrenaturals
amb què compta i ha de defensar, d’enriquir i de restaurar les riqueses de
l’esperit i les qualitats de qualsevol Poble del món i dels diversos temps”
(“Gaudium et Spes”, no. 58).
*[A] Anem a la Història, com ens ho
exigeix la Constitució “Gaudium et Spes” (no. 55).
No podem ignorar
els mateixos documents civils històrics i les vexacions històriques que hem
patit.
[a] Recordem documents civils
tan importants com:
*a-1) “Els Furs” (segle
XIII), amb unes característiques “democràtiques” que s’acosten als
temps actuals.
*a-2) “El Consolat de Mar” (segle XIV), el Codi Marítim, de primera importància mundial.
*a-3) Hi hem d’afegir
altres documents, institucions i realitats civils, que configuren, de manera
molt singular, la nostra cultura històrica,
de la qual som hereus i que ens qüestionen actualment, com a membres d’una
societat civil, que hem d’actualitzar i ser-ne conseqüents amb tant com
suposen, com a ciutadans i com a cristians.
[b] El mateix fet de la confederalitat
de Catalunya amb els altres Regnes, que no canvià el seu estatus com a Comtat
sobirà i passar a ser denominat Regne, és molt
significatiu. No va succeir, així, a Castella, respecte de Lleó, del qual,
pràcticament, Castella fagocità els seus drets històrics.
*b-1) També hem
de considerar la unió modèlica i respectuosa, quasi sempre, dels diferents
Regnes i del Comtat sobirà de Barcelona, on se situava, de fet, el centre, la
capitalitat, que constituïa la nostra Confederació, amb
les Corts de cada un dels que podríem dir “Estats”, a l’estil nord-americà actual, però, aleshores, amb el títol de Regnes.
Catalunya conservà la seua antiquíssima condició de preeminència com a Comtat
de Barcelona. És com el cas de la ciutat de Madrid, que
té la categoria de vila i tots saben que és ciutat
capital.
*b-2) No es va unir Catalunya a Aragó, sinó
Aragó a Catalunya, per voluntat del Rei Ramir el Monjo; això no
obstant, els comtes de Barcelona tingueren la deferència[1]
d’usar, com a primer títol, el de Reis d’Aragó. No hi havia cap problema a
passar a ser Reis de Catalunya, com, en el seu dia, els comtes de Castella
passaren a ser Reis de Castella i llevaren la personalitat històrica al Regne
de Lleó. En els documents, apareix, a vegades, el títol de Reis de Catalunya
perquè, de fet, ho eren, així com Madrid no és una “vila”, sinó una gran
ciutat.
*b-3) Els Reis
d’Aragó, després de la unió amb Catalunya, se
soterraven a Catalunya, i el Gran Arxiu de la Confederació era l’”Arxiu de
Barcelona”, ara denominat “Arxiu de la Corona d’Aragó”,
l’Arxiu antic més important d’Europa, després de l’Arxiu Vaticà.
*b-4) En els
temps actuals de la dinastia borbònica, el pare del Rei Joan Carles I, En Joan
de Borbó, serà considerat Joan III, per
haver estat Comte de Barcelona.
*b-5) Els
diferents Regnes, oportunament, s’unien i celebraven Corts Generals. Aquesta manera de respecte mutu ens porta a un model de cultura social
de primera importància en la civilització i en la cultura europees de l’època
medieval. Catalunya va tenir “Parlament” i “Constitució” abans
que els anglesos.
*b-6) La persona
del Rei únic era centre d’unitat, de poder i de respecte amb ell i també, per
part del sobirà, cap als seus governats: “Car
ells tenen a Nos com a Senyor, e Nos a ells, com a bons vassalls e companyons”, com va dir, en paraules memorables que ens ha conservat la Història, el
Rei Alfons “el Benigne” a la seua esposa, Elionor de Castella, en el
problema que Francesc de Vinatea li presentà en nom dels ciutadans valencians.
*b-7) Catalunya, el País Valencià i Mallorca
comparteixen la mateixa nacionalitat, a la qual Aragó té dret de ser-ne part,
si és que així ho desitja.
*b-8) La nostra
diversitat cultural històrica amb Castella, i també actual, és molt important i
evident. En els nostres orígens, no tenim cap relació amb els castellans. No així, històricament, Portugal, que
s’esqueixà de Castella en el segle XII i que,
després de la unió per raons hereditàries en temps de Felip II de Castella,
recobrà la independència en el regnat de Felip IV, aprofitant-se de la
conjuntura favorable de la “Guerra dels Segadors” de 1640-1659, guerra
duta a terme per Catalunya contra el poder central castellà.
[c] El magisteri de Sant Joan Pau II incideix, insistentment, com ho feren en el seu moment Benedicte XV, Pius XI i Pius XII, que les nacions subsisteixen i que tenen els seus drets, tot i la
violència dels exèrcits, de la policia o de la dinàmica de l’economia contra
les nacions subjugades; com també, tot i
l’existència de lleis polítiques especials de l’Estat centralista dominant, per
a sotmetre les nacions que no tenen poder polític independent, amb la intenció
de fer-les desaparèixer, assimilant-les.
*c-1) Les
nacions, com a tals, subsisteixen per la
força de la cultura pròpia, que és el que, en realitat, fa sobiranes les
nacions, encara que no tinguen independència política com a estats legalment sobirans. Aquest principi va estar repetit sovint per Sant
Joan Pau II en els documents que va subscriure.
*c-2) Benedicte XV, durant la primera guerra mundial, la qual començà perquè l’Imperi
Austro-hongarès no volia reconèixer la nacionalitat de Bòsnia-Hercegovina,
recordava, durant la guerra, que “Les nacions no
moren” i demanava als Pobles bel·ligerants “que ponderassen amb consciència serena
els drets i les justes aspiracions dels Pobles” (”Als Pobles i als seus caps bel·ligerants”, 1915).
*c-3) Sant Pau VI reconeixerà, en
el no. 40 de l’encíclica “Populorum
Progressio”, la necessitat de protegir i de promoure les valors
culturals, l’ànima dels
Pobles, com qualifica les diverses cultures, com la gran
valor que tenen aquests Pobles, independentment del terrible mal de la seua
pobresa, per als quals demana al món “la caritat d’ajudar-los a progressar”.
En referència a
la defensa i a la permanència, “Ric o pobre, cada
país posseeix una civilització rebuda dels seus avantpassats: (...)
manifestacions superiors artístiques, intel·lectuals i religioses de la vida de
l’esperit”[2] aplica a aquests Pobles, mentre que els demana que les defensen, les
paraules en l’Evangeli: “¿Què traurà
l’home de guanyar tot el món, si perd la seua ànima?”, Mt 16,26. Mc 8,36. Lc 9,25.
*[B] Situem-nos,
altra vegada, en la valor màxima
de la nostra cultura, la llengua pròpia.
L’escàndol de l’Església Catòlica valenciana.
[d] En els segles XIII, XIV i XV, després dels escrits
en llengua llatina, els quals, en aquells
temps, tenien vigència universal[3]
en els estudis universitaris europeus i en bona part dels documents:
*d-1) La nostra llengua, en el seu conjunt, té
un caràcter primeríssim en les produccions literàries i culturals dels segles al·ludits, per davant de les importants llengües actuals, com ara, el francès,
l’anglès, el castellà, l’alemany i el portuguès.
Podem considerar
la nostra llengua comuna, de Catalunya, del Regne de Valencià i de Mallorca,
com la llengua de comunicació civil internacional més important de l’Europa
d’aquells segles, després del llatí.
*d-2) No ens
podem cansar de manifestar clarament i d’afirmar repetidament que la
discriminació actual i la situació en l’Església valenciana, pel que fa a la
llengua pròpia, és contrària al Pla
de Déu, “Dei proposito contrarius”, segons apareix sense embuts en el no. 29 de la Constitució “Gaudium
et Spes” del Concili Vaticà II; perquè, entre les sis discriminacions que
fa esment el Concili, les quals han de
ser superades i eliminades, per ser contràries al Pla de Déu, inclou, en cinquè
lloc, la discriminació de les llengües dels Pobles del món que no tenen els
seus drets degudament reconeguts, llengües
realment perseguides i discriminades, amb la intenció, normalment, de fer-les
desaparèixer.
[e] Hem estat en situació de
persecució per a anihilar la nostra llengua, encalçament que s’han concretat partint d’interessos
polítics, culturals i econòmics del món castellà, de ja fa segles ençà.
*e-1) Aquesta
persecució, per diferents motius, encara continua portant-se a terme, en els
temps actuals, però, d’una manera
especial, la part més important, escandalosa i més visible, en el País Valencià,
se situa en el si de l’Església Catòlica,. Un fet
vertaderament inacceptable per als qui volem de seguir Jesús de Natzaret dins
de la seua Església, la qual proclama aquesta situació com a contrària al Pla de Déu.
*e-2) En aquest
aspecte, l’Església valenciana, ¿pertany al Regne de Crist com a Regne de veritat, de justícia, d’amor i de
pau? ¿O bé és seguidora de la
mentida, en un seny que implica la mateixa Catolicitat de l’Església?
[f] Comprovem, en el seu mateix text de la doctrina conciliar, el qual es
troba en el no. 29 de la Constitució “Gaudium et Spes”, del Concili Vaticà II.
“És veritat que no
totes les persones són iguals, del punt de vista de la diferent capacitat
física i de la diversitat de forces intel·lectuals i morals. Però, qualsevol
forma de discriminar en els drets fonamentals de la persona, tant en el camp
social com en el cultural, per raó de sexe, de raça, de color, de classe
social, de llengua o de religió, ha d’ésser superada i refusada per contrària
al pla de Déu. Cal doldre’s de debò que aquells drets fonamentals de la
persona encara no siguen respectats i garantits arreu”[4].
“Uptote Dei proposito contrarius” significa “Com contrari al pla
de Déu” o, de manera més intel·ligible, “Com contrari a la voluntat de
Déu”.
[g] L’enumeració de les sis situacions
anteriors “contràries al Pla de Déu” no és exhaustiva. Possiblement,
serà convenient que en recordem algunes més, adduïdes en diferents textos del Magisteri de l’Església:
*g-1) Situacions
d’abús en les relacions socials en el treball, que arriba a realitats semblants
a l’esclavatge dels indefensos. La manca d’atenció a les necessitats
espirituals de l’home, les quals han de ser ateses amb la promoció de donar seny
i valors a la vida. L’existència d’una falsa ètica individualista i egoista, la
qual es fa habitual en molts matrimonis. La terrible situació actual de la
desocupació laboral[5]. El
greu problema de les migracions.
La defensa de la
vida en totes les etapes de la vida humana. El fet de la fam en el món. La
manquesa de pau en el món. La corrupció en la política i en l’administració de la
justícia. La pederàstia i l’abús sexual. La violència, fins a l’assassinat,
promoguda del sexe. La drogoaddicció,...
*g-2) El Papa Francesc, en la seua encíclica “Evangelii
Gaudium”, dedica la Segona part del Capítol Quart a la “Inclusió social dels pobres”, al qual dedica els nombres del 186 al 216. En paràgraf 186,
introductori, comença així:
“De la nostra fe
en Crist fet pobre, i sempre pròxim als pobres i als exclosos, brota la
preocupació pel desenvolupament integral dels més abandonats de la
societat”.
*g-3) La
situació actual de la nostra llengua en l’Església Catòlica valenciana és d’una
autèntica realitat de
pobresa i d’exclusió. L’Església Catòlica,
¿compleix el seu deure de defensar,
d’enriquir i de restaurar la vida del Poble Valencià en les seues valors culturals? La resposta és manifesta; basta comprovar com es presenta en el si de
la mateixa Església, la seua actitud d’abandonament i, àdhuc, d’encalçament, de
la llengua vernacla, popular, pròpia i històrica del Poble Valencià.
8.- Ia Part. La
llengua “pròpia i històrica” dels valencians, segons la llei, és la
que, popularment, es denomina valencià i, en el món de la ciència de
la Romanística internacional, rep la denominació del lloc d’origen d’aquesta
llengua, llengua catalana.
Greus problemes
que s’han produït en el si de l’Església valenciana i en la mateixa Societat
civil, per la identitat de la llengua.
*[A] Normes
legislatives.
[a] “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”, 23 de novembre de 1983. P. IV.
“La Generalitat
Valenciana té un compromís irrenunciable en la defensa del patrimoni cultural
de la Comunitat Autònoma i d’una manera especial amb la recuperació del
valencià, llengua històrica
i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya
d’identitat.
Davant la
situació diglòssica en què està immersa la major part de la nostra població,
consegüent a la situació de sotmetiment del valencià mantinguda durant la
història de quasi tres-cents anys, la Generalitat, com a subjecte fonamental en
el procés de recuperació de la plena identitat del poble valencià, té el dret i el deure de retornar la
nostra llengua a la categoria i el lloc que mereix, acabant amb la situació de deixadesa i deterioració en què es troba”.
[b] El Reial decret de 3 d’agost de 1979, en el qual es contempla la introducció del valencià en els centres
escolars, s’expressa d’aquesta manera:
“La llengua és
el símbol i salvaguarda d’una Comunitat i constitueix un dels vincles més
importants d’unió entre els seus membres. El
llenguatge es forma en el si de la societat i allí l’aprèn l’individu, si
aspira a integrar-s’hi plenament.
Precisament pel seu singular valor simbòlic, el llenguatge és allò que és més
peculiarment humà en la vida social de l’home”.
*b-1) En
veritat, el llenguatge és el que va unit més
estretament a la persona humana com a ésser racional i social. La reflexió, el pensament, la comunicació humana i, àdhuc, la
identificació d’un Poble determinat, s’associa a la llengua respectiva.
*b-2) També cal
parlar del caràcter de
llengua de cultura moderna a què ha accedit una llengua determinada, fet que cal concretar, especialment, en la possibilitat de creació de
paraules noves i de comptar amb el llenguatge de l’abstracció; superació de
l’excessiva dialectalització, cercant formes comunes acceptades per tots, com
han fet llengües molt diversificades popularment, com ara, l’alemany, l’italià,
com, antigament, ja ho va fer el grec, idioma que va unificar en la “koiné”
els dialectes hel·lenístics. Les nostres petites diferències dialectals actuals
en la conjugació començaren en el segle XVI, quan va passar a ser substituïda pel
castellà[6].
*b-3) Nosaltres,
de Ramon Llull i la incomparable producció literària medieval de la llengua
ençà, de part dels nostres avantpassats, a més de la gran riquesa de filiació
de llengua hereua i unida a la cultura de les llengües llatina i grega, fa que
ens trobem amb una llengua capaç
de competir amb qualsevol llengua del món, per a ser considerada llengua de
cultura moderna.
No té cap
problema per a ser usada en les Universitats, en estudis tècnics i científics, per a tota mena d’estudis i de comunicació.
*b-4) Té una
importància màxima el caràcter d’ús
artístic que té una llengua determinada amb la producció
literària, en les seues diverses formes: narrativa, poètica, unida a la melodia
musical o a la dansa... La gran incidència de fonemes sonors que té la nostra
llengua és molt important per al cant; supera, en aquest aspecte, el propi
italià, la llengua del “bel canto” per excel·lència.
*[B] Identitat
de la llengua. Demagògia d’intoxicació i d’engany, per raó de la denominació de la llengua.
[c] La qüestió de la denominació de la
llengua no és una qüestió de poca importància.
*c-1) Al País Valencià, la denominació usual és
la que uneix la llengua amb la pròpia terra, valencià; a les Illes Balears, s’uneix el nom de cada Illa a la llengua pròpia.
És normal que siga així, perquè partim d’una llengua que, durant cinc segles,
ha estat torpedinada o, si preferiu una altra comparació, que ha estat col·locada
en la cambra de gas per a matar-la, per a ofegar-la, per a derruir-la. Massa ha
fet el Poble, majoritàriament, analfabet, en conservar-la i en defensar-la.
*c-2) El Poble només coneixia d’ella que era la
llengua de la seua terra, la llengua amb la qual es comunicaven, la llengua real de cada dia; així ho havien fet els seus avantpassats
valencians, mallorquins o catalans. No era la llengua de l’escola, ni la dels
diaris, ni la dels llibres. En contra de la llengua, hi pesaven lleis iniqües
que s’han succeït, progressivament, fins ara, i que fa vergonya recordar-les.
*c-3) El Poble tampoc sabia que era la llengua
amb la qual s’havien expressat grans savis, en els segles del començament de la
cultura europea, en l’època de l’inici de les universitats medievals.
*c-4) En terres
valencianes, no era la llengua
que se solia usar, normalment, en les esglésies, almenys, del segle XVIII ençà. Solament s’hi emprava algunes vegades,
com ara, en algun himne, en la festa de Sant Vicent Ferrer... A Catalunya i a les Illes Balears, s’ha
conservat la seua vigència en les esglésies fins a l’actualitat: en la predicació, en catequesi, en exercicis piadosos com el Rosari, en
el Viacrucis, en el mes de Maria i en la pràctica totalitat dels cants
populars. Els principis morals de la vida cristiana es feien presents en la
pròpia llengua en la catequesi, fet que suposa una vertadera inculturació de la
fe de molta importància.
*c-5) La
litúrgia, com a tal, havia de fer-se,
obligatòriament, en llatí, tot i que no el parlàs, ni l’entengués la immensa
majoria dels fidels; això, en tot el món
catòlic. Així es determinà en el Concili de Trento. Nogensmenys, tot el que era
predicació i catequesi, el mateix Concili va exigir la llengua vernacla
respectiva. El Concili de Trento no volgué donar la raó als protestants i optà
per la inèrcia de continuar com sempre. Àdhuc, es van prohibir les traduccions
bíbliques en llengües populars o vernacles.
*[C] La
denominació pel lloc d’origen és la normal.
[d] Es dirà llatí, anglès,
castellà, català, pel lloc d’origen
d’aquestes llengües. Les denominacions de les
llengües no són científiques, tenen un caràcter de denominació usual i de
conveniència.
*d-1) Com hem
explicat, és normal que la nostra gent la denominàs amb l’afectuós nom de la
pròpia terra; però, en tot el món, en els temps
actuals, rep la denominació pel lloc d’origen: llengua catalana. En el segle XVI, va començar a denominar-se llemosí, especialment, quan s’usava el registre literari, comú a tot el Domini
Lingüístic. Es creia, equivocadament, que la llengua procedia de Limoges.
*d-2) La llengua
es va introduir a les Illes Balears i al País Valencià per la Reconquesta i per
la repoblació posterior[7],
la qual, molt majoritàriament, provingué
de Catalunya. El castellà era desconegut per la pràctica
totalitat de la població; era una llengua veritablement estrangera i d’escassa
importància[8]
cultural i de relació exterior que la comuna llengua
catalana. L’aragonès sempre hi va tenir poca
importància; actualment és parlat per uns vint mil aragonesos.
*d-3) Els repobladors del Regne de València no
aprengueren la llengua dels indígenes musulmans, qui, precisament, parlaven
àrab. Totes les hipòtesis[9]
que puguen contradir l’origen de la llengua de Catalunya estant són pura imaginació i, en molts casos,
mentida conscient, perquè, bona part dels qui les sustenten, coneixen
molt bé l’autèntica veritat.
*d-4) Els arxius
de la pràctica totalitat de les poblacions de l’històric Regne de València,
incloses les poblacions que ara parlen castellà, fins
a després de la nostra derrota en la Guerra de Successió, estan en valencià.
*d-5) S’han
aprofitat del desconeixement popular sobre la matèria i han usat, per a això,
una demagògia indigna, a la qual s’ha unit la col·laboració de persones que,
per interessos, han acceptat la mentida; algunes d’aquestes persones, tot i tenir una preparació acadèmica que les
impedia, moralment, acceptar-ho.
*d-6) El fet de
la identitat de la llengua, esventat amb molta
freqüència per la premsa, de manera falsa i demagògica, especialment, en altres
temps, pel diari “Las Provincias”, ha
influït en la mentalitat popular. La incidència continuada de la mentida en les
ments populars, usant l’autoritat de la lletra impresa en els diaris i, fins i
tot, l’autoritat aliada amb la mentida d’algunes persones amb estudis
eclesiàstics, han fet efecte en bastants
individus de la societat valenciana. Per això,
actualment, encara hi ha persones que dubten, sincerament, sobre la identitat i
sobre l’origen de la llengua.
*d-7) El
partit polític “Unió Valenciana”, de Vicente González Lizondo, amb el fals
argument que el valencià era una llengua diferent del català, arribà a
aconseguir, si fa no fa, quatre-cents mil vots en les eleccions autonòmiques i
municipals. És una cosa
estranya que, per mitjà de demagògia, s’arribe a assolir un poder polític tan
important, fonamentat en la immoralitat d’una mentida.
[e] Els arguments lèxics, fonètics i
morfosintàctics que avalen la unitat de valencià-català-balear són evidents i
totalment científics. Ens trobem, indubtablement, amb una llengua única.
*e-1) Un
habitant de Vinaròs, valencià, i un d’Alcanar, vila veïna ja pertanyent a
Catalunya, reconeix com a
veritat incontestable, sense dubtar-ho, que parlen la mateixa llengua.
*e-2) La gran
quantitat de documents que produí la nostra llengua en els segles XIII, XIV i
XV corresponen a una llengua tan unificada que, difícilment,
partint de l’examen dels mateixos textos, podem saber si l’escrit és obra d’un
valencià, d’un català o d’un mallorquí. Les
petites diferències actuals començaren a
produir-se i a expandir-se del segle XVI ençà, quan passà a donar-se importància al castellà, amb els Reis de la Casa
d’Àustria. Aquesta realitat va tenir el seu gran moment després de la nostra derrota
de la Guerra de Successió, de principi del segle XVIII fins a l’actualitat.
*e-3) Els
arguments contraris a la unitat de la llengua són ridículs i fan pena, perquè
són pura falsedat, falsedat que amaga
interessos polítics que, en el futur, faran vergonya als qui els han sustentat i que han produït (i que encara produeixen) molt de mal a la
irrenunciable (i imprescindible) recuperació de la llengua. És manifest que la Història demandarà aquesta situació i
en culparà els qui l’han generada, com a individus i com a col·lectivitat.
[f] Com he apuntat en diferents moments d’aquest escrit, eclesiàstics i gent molt unida a
l’Església es compten entre els principals promotors d’aquesta
mentida que ha produït la divisió entre “catalanistes” i “valenciano-castellanistes”.
No és correcte anomenar-los simplement “valencianistes”, perquè,
normalment, amb aquesta denominació, volen crear un conflicte anihilador; volen
que el valencià, al capdavall, desaparega: “Divideix
i venceràs”.
*f-1) Però,
l’Església Catòlica, en terres valencianes, per a la seua vergonya actual i,
sobretot, històrica, hi arribarà tard i malament. El
compromís contra aquesta discriminació de la llengua en la nostra terra,
contrària al Pla de Déu, l’han assumit, especialment, altres de fora de
l’Església, cosa diferent del que ha succeït a Catalunya i a
les Illes Balears, on l’Església Catòlica ha estat conseqüent amb la
responsabilitat i amb l’actuació que li corresponia, de defensar la veritat, principalment,
en els ambients populars i traient la cara en moments difícils.
*f-2) Aquest deure no es podia esquivar, després de les
determinacions d’un Concili Ecumènic com el Concili Vaticà II i els documents posteriors que digirien la seua engegada, especialment,
en la litúrgia i en la catequesi. El Concili Vaticà II va determinar que
s’havia d’usar la llengua vernacla o popular en tot el món. Discriminar-la és anar contra el Pla de Déu. Vegeu “Gaudium et Spes”, no. 29.
[1]
Nota de la traducció. Consideració, mirament.
[2] Hem partit de com figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província
eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, treball de
recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat, en 1973, per
la Junta Diocesana d’Acció Catòlica (p. 7).
[3]
Nota de la traducció. En l’original, indica “universal” i hem afegit “europeus”,
perquè hem considerat que, si més no, fa al·lusió a l’Europa d’aleshores, però no
a nivell mundial. Això es reflecteix unes línies després.
[4]
Nota de la traducció. Partim del llibre “Concili Ecumènic Vaticà II.
Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per l’Editorial Claret
en 1993 (p. 115).
[5]
Nota de la traducció. Aquesta frase sobre la desocupació laboral, potser fos
escrita per l’any 2013 o un poc abans.
[6]
Nota de la traducció. Ací caldria dir que, primerament i sobretot, pels àmbits
formals, puix que fou la llengua de la Inquisició (a partir del segle XV) i,
ben mirat, va estar introduïda en la noblesa després de la Germania.
[7]
Aleshores, tingué lloc en lo que ara són les Illes Balears i en el Regne de
València.
[8]
Nota de la traducció. En el text original, “de mucha menor importància”.
[9]
Nota de la traducció. En el text original, escriu “teorías” i hem
considerat més adient posar “hipòtesis”.
