A continuació, exposem de la pàgina 30 a part de la plana 40 de l'explanació, en la versió del 2018.
Com explicarem, a poc a poc, ens
trobem en una situació de gran pobresa. Som (i hem estat) un Poble en
situació de destrucció. ¡Que lluny és l’Església Catòlica Valenciana de
sentir tristor i angoixa en ser col·laboradora primeríssima en la
discriminació i, àdhuc, en la destrucció, de la llengua pròpia i històrica del
Poble amb el qual constitueix unitat, partint de l’acció de l’Esperit! Cf. “Gaudium
et Spes” no. 1 i no. 29. “Lumen
Gentium”, no. 13. “Ad gentes”, nos. 21 i 22, etc..
[e] Sovint,
la tristor i l’angoixa personal meua és compartida amb altres persones
compromeses, però, d’una manera especial, ho és, de manera conscient o
inconscient, pel nostre propi Poble com a tal. Al conjunt dels nostres germans,
fills d’un mateix Poble, se’ls ha negat el dret de conèixer la veritat
relativa a la seua autèntica Cultura històrica, amb les obligacions i amb els
drets que això comporta. Cf. “Pacem in terris”, no. 38, de
Sant Joan XXIII, Encíclica considerada document conciliar.
Aquest Poble nostre, en general,
desconeix que compartim, com a nació o com a nissaga, una Cultura de primera
categoria històrica en la nostra estimada Europa. La Cultura de la nostra
Nació, políticament, confederal, comporta els conseqüents drets,
inalienables i irrenunciables, sempre vigents; però secularment encalçats i
condemnats a desaparèixer. Del segle XVI ençà, assistim a
realitats summament hipòcrites que parteixen de “l’Estat nacionalista
espanyol centralitzador”.
[f] Aquesta veritat ha estat
present de manera responsable i compromesa en la meua vida, des
que la vaig conèixer, com explique al llarg de les vint-i-tres divisions
d’aquesta Explanació. D’una manera especial, resumida i, com en sinopsi,
s’exposa en les cinc darreres divisions, 19-23, les quals tenen
un caràcter molt personal.
*f-1) Sovint, faré les
exposicions amb gran tristesa, per les circumstàncies desagradables en què m’he
vist embolicat, en tants anys de la meua presència en el País Valencià;
però no es podrà oblidar mai, principalment, el que ha patit el conjunt del
nostre Poble, la nostra Nació Confederal no castellana. Com a subjecte de dret,
com a Poble esclavitzat al llarg de la Història, hem de partir d’ençà de
més de cinc-cents anys enrere.
Al patiment i a la dolor del
nostre Poble, vull unir el meu patiment i la meua dolor. El nostre Poble ha
resultat inconscient en determinats moments de la Història; però, també, en
diverses circumstàncies i en alguns moments, s’ha compromès i s’ha mostrat
responsable, fins al vessament de sang dels seus fills.
*f-2) La doctrina de l’Església, la
qual accepte partint de la meua fe i de la meua vivència com a cristià, i que
s’ha desvetlat a poc a poc al llarg de la meua vida, ha estat la gran
llum que ha il·luminat el meu compromís i la meua lluita per aquest Poble,
nostre. Recorde l’afirmació del Cardenal Herrera Oria, quan va dir que,
en els temps actuals, no es pot presentar el cristianisme sense unir-lo a la
Doctrina Social de l’Església.
La Providència, molt contra la
meua voluntat i contra els meus plans personals, m’ha conduït a treballar,
d’una manera especial, a favor del Poble Valencià. Residesc ací perquè m’hi
obligaren a venir, no vaig desitjar mai venir a València i no cal dir que no
vaig triar mai voluntàriament aquest camí sofriment. No preveia, de cap
manera, que pogués ser així.
*f-3) Amb aquest escrit, a vegades,
incisiu, com no podia ser d’altra manera, només he volgut expressar sincerament
el que considere veritat, perquè, partint de la veritat, s’arribe a la
justícia i, per mitjà de la justícia, al goig i a l’esperança, d’un futur
millor per al nostre estimat Poble.
[g] Són molt significatives
les paraules que posa el Papa Benedicte XVI, en el no. 6 de l’encíclica
“Caritas in veritate”, en les quals ens manifesta la raó
de valor teològica i moral, per als qui hem volgut i volem treballar en
la instauració del Regne de Crist, promovent tota classe de justícia i de
veritat en les relacions humanes.
Per a mi, aquestes paraules de Benedicte
XVI; concretament, m’han vingut a dir que la meua lluita a treballar per
la justícia respecte de la nostra llengua i dels nostres drets del nostre Poble,
partint de la seua autèntica identitat històrica i actual, té una valor
teològico-moral. He de confessar que aquest ha estat sempre el veritable
motiu del meu treball i de la meua dedicació de tants anys, que tantes amargors
i amb els patiments que m’ha produït. Benedicte XVI ho
expressa així:
“La caritat manifesta sempre
l’amor de Déu també en les relacions humanes, atorgant valor teologal i
salvífica a qualsevol compromís per la justícia en el món”.
[h] Tot el que
tractaré en aquesta Explanació, voldria que, amb la cerca de la veritat,
amb la sinceritat amb què ho tractaré, estigués d’acord amb allò que
hagué de fer en la seua vida el propi Jesús, qui va parlar clarament i
proclamant el que era veritat, sobretot, quan va tractar amb els
escribes i amb els fariseus.
*h-1) En les vint-i-tres
divisions d’aquesta Explanació, a poc a poc, desgranaré, bàsicament, els
principis de la Doctrina de l’Església i els Drets Humans i, en alguna ocasió,
adduiré la legislació de la Societat civil com també serà necessari que entrem,
encara que siga de manera succinta, en esdeveniments d’Història, de Filologia i
d’altres matèries, unides a l’anàlisi i a la reflexió sobre situacions
històriques del passat. A vegades, també ens centrarem en algunes més recents
i, fins afegirem esdeveniments actuals.
*h-2) Pel fet de ser un estudi i una
reflexió personal, em referiré, d’una manera constant i bàsica, a realitats
unides a la meua vida i, àdhuc, algunes vegades, m’endinsaré en intimitats
viscudes amb molta intensitat, algunes, desconegudes per quasi tots. No
podré amagar les accions patides d’ençà de diferents àmbits, contràries
al treball que he realitzat i respecte del qual m’he compromès en consciència,
sense interessos personals.
Durant molts anys i, encara
actualment, m’he hagut d’enfrontar, quasi sempre, de manera silenciosa, a una
situació continuada de demagògia i de mentida, d’ençà de diferents àmbits,
contra la meua persona.
*h-3)
No oblide, per a mi, i per als conciutadans de bona voluntat, especialment, del
País Valencià, aquelles paraules que ens va llegar Jesús:
“La
veritat vos farà lliures”. Evangeli de Sant Joan 8,32.
*h-4)
Contra la hipocresia, Jesús també va haver de donar la medicina: parlar
clarament i sincerament, sense amagar res; així ho llegim en Lluc 12,2:
“No
hi ha res de secret que no s’haja de revelar, ni res d’amagat que no s’haja de
saber...”.
*h-5)
Sant Pau, en la lletra als cristians d’Efes, 5, 9-14, ens diu:
“El fruit de la llum és
aquest: bondat, justícia i veritat. (...) Tot el que fan d’amagat, fins la
vergonya de dir-ho; però, quan la llum ho denuncia, tot resta en evidència, ja
que les coses evidents són lluminoses”.
*h-6) Hem estat massa temps callats.
Cal exposar la veritat, no amagar-la. Enganyar i no dir la veritat és
inacceptable per a un seguidor de Jesús
Fruit de tants anys d’”actuació
legal” sobre el nostre pensament i, fruit de patir situacions injustes, de
les quals arribem a pensar que era normal i correcte que hi fossen i com ens
les explicaven,
molts encara romanen submisos en la inconsciència i en la ignorància.
[i] Sovint, en la
vida i, d’una manera especial, quan algú, com és el meu cas, ha patit una
persecució feroç i iniqua, la qual ha anat unida a la que ha patit el mateix
Poble Valencià, tan indefens després de produir-li, en una part molt important,
àdhuc, per part de membres de la mateixa Església Catòlica, una ignorància que
ve de segles. És evident que, si no es parla clarament, no es poden
arribar a resoldre les qüestions pendents. És com quan s’ha produït un
furóncol en el cos, que és necessari extraure’n el pus amb intenció de
guarir-lo.
*i-1) A més de la vida de
Jesús, qui, fins i tot, va acabar en la Creu defensant la veritat; igualment,
ho trobem en el gran Sant Pau, l’Apòstol, qui, triat per Jesús en el
camí de Damasc, va tenir unida al patiment la seua acció pastoral. I quant de
patiment! (Cf. 2Co 11,16-33). Va estar una constant en la vida de Sant
Pau, trobar-se davant tribunals en les més estranyes circumstàncies.
*i-2) Per part meua, no puc amagar,
que, sobrepassats els vuitanta anys, m’he hagut de dedicar a anar darrere
de tribunals. Quan sóc davant els jutges, em demane interiorment, “¿Què
he fe jo, de mal, per a trobar-me, en unes deu causes judicials, immers en
aquests ambients tan desagradables per diferents motius?”.
*i-3) ¿És aquest el premi que
m’ha concedit a la meua labor el Poble Valencià? No ho puc remeiar:
immediatament, recorde Jesús, Sant Pau, el Beat Ramon Llull i tantes persones
que han hagut de seguir el mateix camí del patiment... La valor salvífica de la
Creu és un misteri de la nostra fe, la qual accepte com a voluntat del nostre
Pare, Déu, pel qual ens fem partícips en la Redempció de Crist.
*[C] Necessitem la presència
de Maria en el nostre compromís cristià i humà. Sense que ella ens acompanye
junt amb el seu Fill i la comunió amb l’Església dirigida per l’Esperit de
Veritat, no podrem aconseguir allò que, actualment, pel que ha succeït, i tal
com es desenvolupa, sembla impossible d’arranjar-ho.
[j] Em vull referir,
ja, d’ara endavant, d’una manera especial, als qui s’han volgut aprofitar de
tant de treball, en apropiar-se dels béns econòmics que havia aconseguit a poc
a poc, amb gran sacrifici, amb intenció de deixar una obra estable a favor del
nostre Poble per mitjà de la Fundació o Associació “Arrels cristianes
del nostre Poble”. De fa més de trenta anys ençà, hem volgut constituir un Santuari
marià en la vila de Tàrbena (la Marina Baixa, País Valencià), fet que,
oportunament, en un escrit diferent, acabaré d’explicitar i d’explicar.
Crec
en la justícia divina, per això, repetesc sovint aquesta oració que trobem en
el Salm 42, 1.3:
“Feu-me
justícia, Déu meu,
defenseu
la meua causa contra una gent que no estima. (...)
Envieu-me
la vostra llum i la vostra veritat;
que
elles em guien”.
3.- Ia Part.- Comentaris sobre els
conceptes de cultura, ètnia, pàtria, nissaga, Poble, nació, estat,
confederació, inspirats, d’una manera especial, en el Magisteri de
l’Església i en els “Drets Humans”.
*[A] Pel motiu que,
contínuament, s’empraran els conceptes, és important tenir assimilat el seu
autèntic significat.
Apareixen, sovint, en
els documents del Magisteri de l’Església que adduirem i en els “Drets
Humans” com també en les realitats i en moments històrics i actuals del
nostre Poble que posarem davant la nostra consideració.
[a] Cultura:
El capítol II, de la Segona Part
de la constitució “Gaudium et Spes”, del Concili Vaticà II, ens parla del “El
degut foment del progrés cultural” (53-62), en el qual es
distingeixen tres seccions, de què ara he extret, i ho posaré en altres parts
de l’escrit, alguns d’aquests textos i conceptes que comentaré per diversos
motius:
*a-1) Aquestes seccions són:
1a-
“Situació de la cultura en el món actual”[1]
(54-56).
2a- “Alguns principis per a
l’encertada promoció de la cultura” (57-59).
3a- “Deures més urgents
dels cristians en relació a la cultura” (60-62).
*a-2) El no. 53
introdueix el capítol II amb la intenció de definir i de presentar el
concepte de Cultura. Té aquestes accepcions: el social històric,
el social actual i el personal.
*a-3) El concepte de Cultura,
en seny social històric, va unit al significat d’Ètnia, de Pàtria, de Nissaga, de
Poble, de Nació, d’Estat. L’etimologia diversa d’aquests conceptes i
l’ús que se’n fa, amb algunes connotacions específiques que se’ls apliquen, ens
donen la raó dels seus significats actualment en ús.
*a-4) Cal afirmar, però, que, a
vegades, es donen a aquestes denominacions significats incorrectes o
inconvenients, com quan es confon, per exemple, una situació de
substitució o de colonització amb la de cultura, o quan no es dóna el
significat autèntic, amb les seues connotacions, al concepte de nació i al
d’estat.
*a-5) És una constant en la
doctrina de Sant Joan Pau II, com es comprovarà, l’afirmació que, on
hi ha una cultura social històrica individuada, ens trobem amb una nació, amb un
poble, amb els corresponents drets de sobirania.
Uns drets que comporten el poder
actuar com a entitat autònoma independent, la qual roman en la cultura
pròpia, no en les situacions de violència en les guerres o sota coacció legal,
que s’han produït al llarg de la Història.
Aquesta
sobirania, segons Sant Joan Pau II, es pot expressar de diferents formes, però
sempre ha de ser sobirania, no subordinació que no permeta a aquesta cultura, a
aquest poble, desenvolupar-se lliurement.
Sant
Joan Pau II, Discurs en l’ONU, 5 d’octubre de 1995. No. 8.
*a-6) El Concili Ecumènic
Vaticà II, en la seua “Constitució Gaudium et Spes”[2],
no. 53, en definir “Cultura” com realitat històrica i col·lectiva
actual, ho explicita d’aquesta manera:
“fa que [la persona
humana] expresse, comunique i conserve en les seues obres, per a profit
de molts i fins de tota la humanitat, les seues grans experiències i
aspiracions” (És a dir, història i voluntat de realització en el
present).
“I, d’això, deduïm que la
cultura humana comporta necessàriament un aspecte històric i social” (el qual té
caràcter col·lectiu, cohesionador dels membres de la pròpia nissaga o nació, començant,
d’una manera especial, per la seua història amb la seua llengua) “i
que sovint la paraula cultura té un seny sociològic i també etnològic”
(És a dir, com a comunitat organitzada amb voluntat de realització com a tal
comunitat o poble).
*a-7) “I, en aquest seny, hom
parla de la pluralitat de cultures, perquè, de l’ús divers de les coses, de
la diversitat en el treball, en l’expressió, (d’una manera especial,
en la llengua pròpia) en les pràctiques religioses i morals, en
establir lleis i institucions jurídiques, en el conreu de les ciències, de
l’art i de la bellesa, naixen diferents estils de vida i formes diverses
d’avaluar les coses. I, així, aquestes formes rebudes,
constitueixen el patrimoni propi de cada comunitat humana”.
*a-8) Aquest nombre 53 de la “Gaudium
et Spes””, referint-se a la persona humana individualment i a la
seua relació amb la cultura social-històrica, acaba així:
“I, així, també s’estableix un
determinat medi històric, en el qual és empeltat l’home nascut en qualsevol
poble i en qualsevol temps, i del qual extrau aquelles valors
per a promoure la cultura humana i la civil”.
*a-9) El mateix concepte de
cultura històrico-social incideix i comença en la persona
humana, individualment, unint la realitat de la cultura al
perfeccionament personal, d’una manera especial, per mitjà de l’educació i
de l’aprenentatge en els diferents camps.
“És propi de la persona humana
arribar a un nivell de vertadera i plena humanitat, només per la cultura, és a
dir, pel cultiu dels béns i de les valors de la naturalesa. I, per tant,
sempre que es tracte de la vida humana, naturalesa i cultura resten lligades
molt íntimament” (No. 53).
“En general, amb aquesta
expressió cultura, indiquem tot allò que fa que l’home desplegue i afine,
de moltes maneres, les seues qualitats espirituals i corporals; que mire de
posar sota el seu domini, amb l’estudi i el treball, tota la terra; de fer
tornar més humana la vida social, tant dins la família com en tota la
convivència civil” (No. 53).
Individualment, es forma una
unitat inseparable entre cultura i persona. Aquest procés va unit
als béns de la natura, en seny ampli i en seny individual, personal.
La vida cultural serà diferent en
una naturalesa com un desert i en la vida cultural que correspon
a l’exuberància d’un país tropical. Igualment, la diversitat
física i intel·lectual de cada persona, dóna unes possibilitats
culturals diverses segons les qualitats i les circumstàncies de cada un, que es
manifesten, d’una manera especial, en la professió personal, sobretot, unida al
treball que realitza.
La Cultura exigeix el
perfeccionament en la convivència en societat, familiar o civil, i el
progrés en tots els àmbits.
*a-10) Tota cultura autèntica
tendeix a la universalitat:
“a través del temps, fa que
expresse, que comunique i que conserve en les seues obres, per profit de
molts i fins de tota la humanitat, les seues grans experiències i
aspiracions” (no.
53).
Per mitjà de la cultura individuada
en cada un dels grups humans del món, concepte que és equivalent al de nació
o poble, se’ns ha de conduir a la universalitat i a la
unitat de tota la Humanitat, incloent-hi el domini egoista d’una cultura
determinada (llegiu, també, d’una nació determinada) sobre una
altra: la cultura és perfeccionament, és contribució, no és domini injust.
*a-11) Igualment, podem parlar
de les diverses èpoques de la Història, “a través del temps”, en
les quals la cultura que influïa en la formació de l’home i que dirigia la
convivència en una societat determinada, era diversa d’una època a una altra.
Això ocorre, d’una manera molt
especial, actualment, amb la nostra civilització tan canviant i progressiva,
en l’economia, en la majoria de les ciències i, sobretot, en la tecnologia.
Els canvis socials, com ara,
l’organització política i els drets en el treball, segueixen un ritme
molt superior i molt ràpid a diferència del que hi havia en èpoques passades.
Els Drets Humans són, com
més va, més exigents, pel que fa als drets de la persona, individualment i
col·lectivament.
*a-12) D’aquest àmbit de la
cultura històrico-social, formalitzada, principalment, en la realitat cultural
de la nació respectiva, la persona humana, “és d’on extrau
aquelles valors per a promoure la civilització humana”, expressió
ja al·ludida amb què acaba aquest nombre 53 de la Constitució “Gaudium
et Spes”, en el qual es descriu i s’explicita el que exigeix el
concepte de cultura i que, en seny social-històric, és equivalent al concepte
de poble, de nació, de nissaga.
[b] Ètnia:
*b-1) La denominació grega “to
éthnos”, amb l’adjectiu derivat “etnikós”, dels quals
procedeixen les paraules “ètnia” i “ètnic”. En el llenguatge
bíblic i eclesiàstic, signifiquen poble, nació, nissaga.
Fins i tot, podria traduir-se pel concepte llatí de “cultura”, sobretot,
si la considerem en el seu caràcter social-històric.
*b-2) En els Fets dels Apòstols,
capítol segon, v. 5è, parla de persones procedents d’“apó pantós éthnou”
(“ex omni natione”, segons la traducció de la Vulgata). Normalment,
quan l’Església, actualment, parla de “grup ètnic”, cal entendre-ho com
grup humà amb la seua pròpia cultura; pràcticament, no es refereix mai
als Pobles primitius i a la seua evolució cultural, com sol significar-se amb
la denominació d’Etnologia com a ciència.
*b-3) L’Església no considera la
raça com a part de la cultura: la color de la pell característica bàsica de cada
una de les races, o bé altres característiques físiques molt
secundàries en la persona humana que, per als documents del Magisteri de
l’Església, suposen una cosa accidental per a la cultura i, consegüentment,
ho són també per al constitutiu d’un Poble, d’una nació.
*b-4) L’organització d’una societat,
partint de la superioritat de determinades races i de la inferioritat
d’unes altres, ha produït situacions deplorables en la Humanitat, com
l’apartheid i l’esclavisme, especialment, de la
raça negra, fins i tot, arribant-la a considerar, per alguns, com raça
inferior. En el segle XX, després de la Primera Guerra Mundial, arribem a la
bogeria del nazisme.
Entre nosaltres, també s’ha parlat i
s’ha teoritzat de la raça espanyola, de l’“Imperio”, partint de
l’ideari d’alguns moviments polítics units al feixisme i al nazisme. El dotze
d’octubre, durant molts anys, es va intitular “Día de la Raza”, i
prou que de la “Raza” i de la cultura castellanes, amb l’apropiació
incorrecta de la denominació d’“Española”. Precisament, les
característiques culturals del nostre Poble no castellà, s’havien d’anihilar a
favor de “la Raza Española-castellana”, tal com han
propugnat, planificat i portat a terme els moviments polítics feixistes, dels
quals es va apropiar com a ideari la Dictadura del general Franco.
*b-5) “Etnoi” solia
significar, sovint, en el cristianisme primitiu, els Pobles no jueus, els
pagans, els “goïm” dels hebreus.
[c] Pàtria:
*c-1) Amb el mot “Pàtria”,
ens trobem amb un concepte bàsicament familiar, “Terra pàtria”,
és a dir, el lloc, la terra, on han viscut i on estan soterrats els “pares”,
els avantpassats, dels qui, amb el concepte de “Pàtria”,
ens reconeixem hereus de les seues persones, de les seues pertinences
i, d’una manera especial, de la cultura que ells van fényer durant segles,
sobretot, la llengua pròpia i llur forma de vida. S’hi ha d’incloure el culte
religiós amb les seues característiques específiques, pròpies dels Pobles no
jueus. Cf. Capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols .-
Sacrosanctum Concilium, no.37 i no. 38.
*c-2) El concepte autèntic de “Pàtria”
no es correspon exactament a la realitat d’un Estat, com consta, per
exemple, en la divisa de la Guardia Civil o de l’Exèrcit espanyol, “Todo
por la Patria”, o en l’himne francès de la Marsellesa, “enfants de la
Patrie” (“fills de la Pàtria”),
referit a l’Estat francès, el qual, originàriament, és un Estat plurinacional
que, a través dels segles, ha actuat, segons expressió precisa de Pius XII, com
estat nacionalista centralitzador.
Així
ha actuat l’estat castellano-espanyol, especialment, dels Reis Catòlics ençà, amb
els Àustries i, principalment, amb els Borbons. Contínuament, ens diuen i ens
repeteixen que, a Espanya, pel sistema d’estat nacionalista centralitzador,
s’ha constituït l’estat més antic d’Europa. Així ho addueixen els polítics
centralistes espanyols, els quals constitueixen la majoria en el parlament de
Madrid.
*c-3)
El concepte de “Pàtria” ens condueix, bàsicament, a una realitat d’origen familiar-social. Pot
ser vàlid en determinats casos, com ara, Portugal, dir “Pàtria” a un Estat,
però, difícilment, es pot aplicar, amb propietat, el concepte de “Pàtria” als estats plurinacionals que han volgut derruir les diverses nacions
i imposar-hi el predomini absolut de les característiques d’una sola nació, amb l’acció de l’estat nacionalista centralitzador, fent ús, sovint,
de la força de les armes per a imposar-lo, com és el nostre cas espanyol.
Recordeu quantes vegades hem patit la força de les armes, amb vessament de
sang, contra els nostres avantpassats i en temps més pròxims.
*c-4)
La Terra Pàtria es besa, perquè és la terra dels pares, dels
avantpassats, on reposen les seues cendres; la terra de la comunitat humana
autèntica de cada un, no la, freqüentment, imposada per una situació de domini,
de substitució, de colonització. Les colonitzacions han estat açò, canvi
del propi pel que correspon a un altre Poble, el qual ha dominat un
Poble originari amb els esquemes de domini i de coacció, i hi ha suplantat els
elements de la seua cultura i hi ha imposat els de l’Estat colonitzador, amb
els seus interessos econòmics, militars, d’expansió territorial...
En
un viatge que vaig fer a Califòrnia en 1987, el militar que ens va dur a veure
una base de llançament de coets, ens va dir que, sempre que havien de fer una
construcció militar, ho consultaven als indis nadius, encara existents, per si,
en aquell lloc, hi havia algun cementeri desconegut, perquè, si removien la
terra amb els ossos dels seus avantpassats, es posarien furiosos: era l’ofensa
més gran que se’ls podia inferir.
Aquest
sentiment i aquesta raó de Pàtria, que hi ha en la Humanitat, és la primera
característica cultural d’un Poble històric, el qual descansa sobre la cultura
dels avantpassats i que es vol “operant” en els temps actuals per l’acció responsable dels qui constitueixen
una determinada Comunitat. Aquesta actuació responsable és la raó i
justificació d’una autèntica democràcia política: no són acceptables les
dictadures, ni tampoc les dictadures de les monarquies, com s’han succeït,
quasi sempre, al llarg dels segles.
*c-5)
L’himne de la Coronació de la Mare de Déu dels Desemparats comença així: “La Pàtria valenciana, s’empara...”. És el concepte autèntic de “Pàtria” el que s’expressa en l’inici d’aquest himne, perquè respon a les
arrels autèntiques familiars, les arrels del Poble Valencià,
actualment, sense Estat propi com el va tenir, almenys, teòricament, fins a
1707, quan es va instaurar el Decret de Nova Planta de Felip V. Els nostres
avantpassats van formar un poble, una nissaga, una societat cohesionada, una
nació confederal que nosaltres hem rebut com a herència i a la qual, moralment,
no podem renunciar.
*c-6)
Recalquem-ho: és una contradicció dir “Pàtria”al fet d’un “Estat
nacionalista dominador i centralista”, com el
va qualificar Pius XII en el Radiomissatge de Nadal de 1954. Aquest Estat
nacionalista s’ha servit, per a construir-se i per a fiançar-se, de l’expansió
i de la preeminència d’una sola de les nacions que hi ha en el si d’aquest
Estat, a costa de derruir i d’apropiar-se dels drets propis de la cultura
històrica i actual, de l’altra (o de les altres nacions) que hi ha en ell.
Quasi
sempre, quan hi ha aquesta situació, ha anat acompanyada d’una acció
militar. També s’ha fet ús de la “lex
iniqua” que addueix Sant Tomàs d’Aquino i diferents
documents de la Doctrina de l’Església. Ens
trobem amb lleis ad hoc[3], normalment, injustes i moralment inacceptables, per a aconseguir el
domini, pur i dur, d’una nació sobre l’altra o sobre la resta.
Nosaltres
continuem en aquesta situació històrica, la qual encara és ben real actualment.
Contemplem, amb gran dolor, la continuació de la destrucció de la nostra
llengua, dels nostres drets històrics i culturals i de la imprescindible
realització política autèntica, com a societat viva i veritablement sobirana.
Com
a exemples d’aquest domini de substitució, podem fer esment de Polònia, d’Hongria,
de Grècia, d’Irlanda i d’altres països, els quals han patit aquesta situació de
vertadera colonització, de substitució real, en estar subjectes a una o a més
nacions, com ara, el cas de Polònia, sota el domini de tres Estats: Rússia,
Alemanya (Prússia) i Àustria (Imperi Austrohongarès).
En
els diferents territoris de Polònia, per exemple, hi hagueren de confessar
públicament que eren de la “pàtria” alemanya, russa o austríaca en els segles
XVIII i XIX, en què hi hagué tres particions, d’acord amb el lloc on residien,
pertanyent al territori dominat pels seus veïns. Després de la Primera
Guerra Mundial, els polonesos van recobrar la seua independència política,
la qual durà el temps que volgueren l’Alemanya nazi i l’URSS comunista, només
vint anys. Aleshores, començà la Segona Guerra Mundial.
*c-7)
El concepte, unit a l’adjectiu substantivat “pàtria”, té una equivalència de significat i coincideix, pràcticament,
amb el de “nissaga”.
*c-8)
Pàtria: és una paraula i un concepte que hem heretat de les
llengües i cultures grecollatines, com he indicat. Besaven la terra
pàtria, pròpia, com es besa una mare. Per als grecs, era “He gue méter”: “La Mare Terra”. El concepte de nissaga, com hem anotat, ve de les arrels del vegetal, imprescindibles per a
la vida de la planta.
Sant
Joan Pau II, en el no. 7 del Discurs a l’ONU de
1995 ens diu:
“El terme ‘nació’ evoca el nàixer,
mentre que el terme ‘pàtria’ evoca la família”. Ambdós conceptes es complementen.
*c-9)
El cànon 249 del “Codi de Dret
Canònic”, quan parla de la necessitat d’aprendre la llengua
pròpia en els Seminaris eclesiàstics catòlics, ho expressa així: “Accurate linguam
patriam edoceantur” (“Acuradament, siguen instruïts pel que fa a la llengua
pàtria”).
Aquesta
denominació s’ha d’interpretar partint de l’autèntic significat de Pàtria; per tant, es
refereix, bàsicament, a la llengua vernacla, popular,
familiar, pròpia, llegada pels avantpassats, dels pares, tal com
cal i com suposa veritablement el concepte de “Pàtria”, en el nostre cas, referit a la llengua. No és al·ludida la
llengua de l’Estat nacionalista centralitzador. Si s’ha canviat “la nostra llengua pròpia i històrica” per la de l’”Estat
nacionalista centralitzador”, a força de
coacció, diríem de robatori, és un deure de consciència el de la restitució com
s’explicita en l’apartat 9 de la Ia Part.
Els
principis pels quals es regeix l’Església no resten subjectes, no
corresponen a les llengües de substitució, pròpies de les
colonitzacions (com, en el nostre cas, el castellà), sinó a les llengües
populars o pròpies de cada un dels Pobles del món, a les quals defensa
l’Església en el seu Magisteri, especialment, quan es refereix a la llengua que
ha de ser usada en la Litúrgia i en la Catequesi. Són les llengües de Pentecostès
les que defensa d’una manera especial l’Església: que és una, santa,
catòlica i apostòlica.
[1]
Nota de la traducció. Ací, amb
lleugeres adaptacions, hem recorregut al llibre “Concili Ecumènic Vaticà
II. Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per l’Editorial
Claret en 1993, a què accedírem en el 2015 per recomanació de Pere Riutort,
arran d’una conversa telefònica.
[2] Nota de la traducció. Ací recorrem
prou al document “L’ús de la
llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País
Valencià, Illes Balears-“, treball de recollida de texts realitzat per
Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.
[3] Nota de la traducció: “Per a això”.
