Pere Riutort i Estat, nació, cultura i la Confederació

Tot seguit, exposem de la pàgina 45 a la plana 49 de l'explanació, en la versió del 2018.

            [f] Estat-Nació:

            *f-1) Estat és l’entitat política que presideix els destins col·lectius d’una societat i que exerceix, per aquesta raó, el poder legal de manera sobirana junt amb els altres poders que hi són concomitants.

            *f-2) Els Estats volen constituir-se, units a una Cultura, a una Nació, que s’ha format a través de la Història i que, en la cultura d’aquesta nació, volen trobar la raó darrera de la seua existència.

            *f-3) Sovint, però, ens trobem amb Estats que han practicat una política nacionalista d’assimilació i de substitució partint d’una nació determinada que hi ha en el seu si. Els estats nacionalistes centralistes i centralitzadors substitueixen la denominació d’Estat per la de Nació; així, desemboquen en la política de l’estat nacionalista centralitzador. En aquest cas, no és correcte denominar un estat simplement com nació. Cf. Pius XII, AAS. 47, 22-23,25-26.(1954-1955).

            *f-4) Aquests estats han volgut imposar els elements culturals propis de la “nació estatal”, en el nostre cas, la nació castellana, la qual, a poc a poc, s’ha apropiat de la denominació “España”, la qual s’aplica exclusivament per a la realitat cultural i nacional castellana. Amb l’engany de la denominació “Espanya”, amb la qual caldria englobar les altres nacions existents en aquest Estat nacionalista centralista, han pretès fagocitar les altres nacions que hi perviuen, amb el desig d’assimilar-les i d’incorporar-les a la cultura castellana. Prèviament, s’han dedicat a la destrucció dels elements culturals (actuals i històrics) de la nostra nació, d’una manera especial, de la llengua pròpia, “la principal senya d’identitat del nostre poble”, com especifica la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”.

            *f-5) Hem fet esment, en diferents moments, de Pius XII en el Radiomissatge de Nadal de 1954. Vejam com descriu el que considera una nació, en aquest Radiomissatge:

            “La vida nacional és per si mateixa el conjunt operant de totes aquelles valors de la civilització que són pròpies i característiques d’un determinat grup, de la unitat espiritual del qual constitueixen com el vincle. Al mateix temps, aquesta vida enriqueix la vida de tota la Humanitat donant-li com la seua pròpia contribució”.[1]

            I Pius XII, entre d’altres afirmacions, senyala: “ [ Una nació] pot desenvolupar-se al costat d’altres nacions dins el mateix Estat”. Cf. A.A.S. XLVII, pp. 22-23,25-26. 1955.

            Un exemple evident és Suïssa, on hi ha quatre nacionalitats, amb quatre llengües que conviuen en perfecta harmonia, regides pels principis de responsabilitat democràtica i que fonamenten la seua unitat en el reconeixement de la respectiva llibertat i de la solidaritat amb els altres cantons.

            *f-6) Observem que Pius XII comença definint “nació” com conjunt humà, “com a principi operant en les valors de la civilització”.

            “Nació” no és res que, simplement, es posseeix, del qual hem d’estar orgullosos i, fins i tot, hi haurà qui pensarà que forma part d’una nació més poderosa o més culta que altres nacions, “a les quals s’ha de dominar”. “Nació” no és egoisme o domini, com alguns volen suposar i propugnar, especialment, d’alguns ambients del Socialisme, amb la qual cosa volen desacreditar la valor de la nació com a tal i ho consideren com una cosa ja superada pel socialisme.

            *f-7) Les nacions existeixen i tenen la seua raó de ser, segons Pius XII, com a “conjunt operant”, com a servei que actua en favor dels ciutadans, en pro del conjunt d’un grup humà que té les seues arrels en la història i que ha d’actuar en pro de tota la Humanitat. La nació, és a dir, la cultura, en seny social i històric, és fonament operant de la realització, del perfeccionament, del progrés, de la persona, de la família i de la mateixa societat; del domini de la naturalesa, de la tècnica, etc., com hem vist quan hem explicat el concepte de Cultura, d’acord amb la doctrina del Concili Vaticà II, en la Constitució “Gaudium et Spes”, no. 53. Divisió actual, 3, [a].

            Els capítols III i IV de la Primera Part de l’encíclica “Gaudium et Spes” (nos. 33 al 45), els quals tenen per títols “L’activitat humana en el món” (III) i “El treball de l’Església en el món contemporani” (IV), expliquen amb profunditat el perquè teològic d’aquesta unió de fe i cultura humana. La Part II de la mateixa Constitució Conciliar es refereix a “Alguns problemes més urgents” del nostre temps. El capítol segon d’aquesta Segona Part fa al·lusió a “El degut foment del progrés cultural” (nos. 53-62), els quals esmente amb profusió en els comentaris d’aquests paràgrafs.

            Sant Joan Pau II, en el Discurs en l’ONU de 1995, el qual parla, d’una manera especial, dels drets de les nacions sense estat, ens dirà en el no. 9: “El cor de tota cultura és constituït per la seua obertura al més gran dels misteris: el misteri de Déu”.

            *f-8) La realitat d’un Estat nacionalista centralitzador, el qual actua contra les altres nacions que hi ha en el seu si, és contemplada molt negativament en el Magisteri de l’Església. Benedicte XV, durant la Primera Guerra Mundial, amb la seua cèlebre afirmació “Les nacions no moren”, convidava a “ponderar, amb consciència serena, els drets i les justes aspiracions dels Pobles”. Cf, “Exhortació als dirigents dels Pobles bel·ligerants”, 28 de juliol de 1915, esmentat per Sant Joan Pau II, en el seu discurs en l’ONU de  1995, no. 6.

            *f-9) Com ja hem adduït en 2, [e], recordem, altra vegada, el que ens diu l’encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII, Tercera Part:

            “les comunitats polítiques, les unes respecte de les altres, són subjectes de drets i de deures; per això, també les seues relacions han de ser regulades en la veritat, en la justícia, en la solidaritat generosa, en la llibertat. La mateixa llei moral que regula les relacions entre cada un dels éssers humans, regula també les relacions entre les respectives comunitats polítiques” (no. 80).

            *f-10) En els diversos documents de Sant Joan Pau II, se’ns presenten els drets de les nacions sense estat, les quals es fonamenten i tenen el dret de sobirania o d’independència, unit a la cultura pròpia i especifica d’aquesta determinada nació.

            Els textos pontificis de Sant Joan Pau II sobre cultura-nació foren pronunciats en espais de molta significació mundial, com ara, en l’ONU, en el Parlament Europeu, en la UNESCO, com també en altres àmbits i en llocs del món actual, per exemple, a Japó, a Estònia, etc. Vejam un exemple molt significatiu.

            El 2 de juny de 1983, Sant Joan Pau II, a Cracòvia, va beatificar Rafael Kalinowski i Albert Chmielowski, que havien estat condemnats a pena de mort, commutada després pels russos amb penes de molt de sofriment, per haver participat en la insurrecció polonesa de 1863. Va exaltar la seua amor heroica al propi Poble, qualificant-la de caritat teologal.

            Sant Joan Pau II parla sobre el tema amb molta freqüència; podem veure que, com a polonès, portava en l’ànima aquest gran problema del món; i, en particular, el de la seua nació polonesa, condemnada a l’anihilació per Alemanya (Prússia), Rússia i Àustria (l’Imperi Austrohongarès): precisament la mateixa situació que nosaltres fa més de cinc segles que arrosseguem i que tant de vessament de sang ha produït.

            No ens trobem davant cinc segles d’una nació castellano-espanyola “pacífica, angelical, generosa” respecte de nosaltres, sinó amb cinc segles de negació i de destrucció dels drets que ens pertanyen com a Poble, amb la seua cultura corresponent, fins i tot, junt amb ella, els drets irrenunciables de sobirania. D’una manera especial, nosaltres hem patit aquesta situació amb l’actuació castellano-espanyola, d’ençà dels Reis Catòlics fins a l’actualitat o, millor dit, d’ençà del Compromís de Casp. Hem sentit, repetidament, que fa cinc segles que “España es un estado moderno”. Serà modern per als castellans, però no per a nosaltres, perquè  considerem Castella-Espanya com un estat colonitzador.

            *f-11) L’Estat, com a entitat amb el seu poder polític, no ha de significar imposició d’un grup humà per obtenir la superioritat d’una “nació estat” sobre les diverses nacions, com ha succeït tantes vegades en la Història de la Humanitat. Si tinguéssem els coneixements de cultura històrica i dels drets dels Pobles, sincerament, no ho podríem ignorar, exigiríem els nostres irrenunciables drets. Durant segles, hem patit una gran desinformació.

            Si hi ha lleis que veiem aplicades contra aquests drets, s’han de qualificar, segons Sant Tomàs d’Aquino (“Summa Theologica”, Ia. IIae. q.93), de “lleis iniqües”[2], la qual cosa és vàlid per a lleis europees, espanyoles o de qualsevol poder en el món. És inacceptable, com ho ha fet l’ONU, que reconega uns determinats drets, per a aconseguir la “descolonització” de territoris africans, asiàtics, americans i que n’ignore, d’altres, com és el del nostre cas europeu. Sembla una discriminació racial contra la nostra raça blanca europea. Tenim els mateixos drets de sobirania que tenen els africans i altres parts del món, a les quals es reconeix el dret de la independència política.

            La violència en guerres i terrorisme en el si de la societat, per a aconseguir el reconeixement de la sobirania d’una nació, és a dir, per a constituir un estat independent, han de ser rebutjats.

            És el dret de l’existència d’una cultura històrica el que s’ha d’adduir com a base de la sobirania autèntica i real d’un Poble determinat, per a constituir un estat independent: no val afegir-hi que s’ha guanyat (o que s’ha perdut) una guerra. A aquest dret, no es poden oposar moralment amb la violència les “lleis iniqües” de coacció o polítiques assimilatives, les quals, segons el Dret Natural, no poden ser acceptades. Cf. Sant Joan Pau II en el discurs al Parlament Europeu, a Estrasburg, l’11 d’octubre de 1988.

            Els principis dels “Drets Humans”, l’encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII, el Concili Vaticà II, els diversos documents de Sant Joan Pau II, entre d’altres fonts, ens qüestionen i ens indueixen a ser responsables en l’adquisició de coneixements i a ser conseqüents amb la veritat evident i a no acceptar que ens enganyen.

 

Confederació: el Nostre Estat Confederal

          Confederació: És l’associació permanent d’estats independents formant un únic estat col·lectiu, el qual és responsable, d’una manera especial, de la política general corresponent a tots els estats[3].

            *g-1) La unió, resultat del matrimoni dels Reis Catòlics, Ferran i Isabel, volgué unir en pla d’igualtat, “Tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando”, dos Pobles enquadrats en dues classes d’Estats:

            Castella, unitari amb el Dret Romà, amb una dinàmica política centralitzadora culturalment i econòmicament.

            L’altre Estat, la Confederació de la Corona d’Aragó, presentava els diferents Regnes, units al Comtat sobirà de Barcelona, amb preeminència històrica de fet sobre tots, els qual es va independitzar de l’Imperi Germànic al final del segle X. S’enumeraven els diferents Regnes un rere l’altre, començant per Aragó, al qual s’afegien Catalunya (Comtat-Regne), València i Mallorca i els de Sicília, Sardenya i Nàpols.

            Catalunya, València i Mallorca (actualment, Illes Balears) formaven i formen una unitat especial, sense deixar d’admetre la respectiva autonomia política històrica de cada un dels tres Estats-Regnes. Tenim la mateixa llengua i institucions legals i polítiques molt semblants que van anar endavant en la Història. Cal afirmar, clarament, que tots tres compartim nacionalitat, però amb les seues institucions independents en cada un dels tres Regnes, conjuntades antigament per la persona del nostre Rei únic junt amb les Corts Generals.

            *g-2) Les emigracions i les immigracions han estat importants. Cal recordar la immigració que tingué Catalunya en l’època de la Revolució Francesa.

            És important la repoblació del Regne de València després de l’expulsió dels moriscos en 1609, que es va realitzar del “Regne” de Mallorca estant en les comarques de la Marina, la Safor, la Ribera i el Comtat. Altres comarques valencianes foren repoblades en  aquesta època de terres de llengua castellana estant; per això, aquestes comarques parlen castellà actualment. Ens resultava impossible integrar-les. Hi ha altres casos d’immigració, com ara, la Canal de Navarrés i l’Horta d’Oriola i la realitat, provinent del segle XIX, de la Castella valenciana.

            En el segle XX, hi ha hagut una gran immigració a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears, procedent de zones de llengua castellana econòmicament deprimides. Es va promoure, en bona mesura, de Madrid estant, per a la destrucció de les nostres característiques culturals. A hores d’ara, hi ha partits polítics interessats en la no integració, més aïna, promouen la confrontació colonial amb tot el que això comporta.

            *g-3) D’ençà de la constitució de la “Marca Hispànica”, instituïda per l’Imperi Franco-Germànic, a principi del segle IX, el Dret Germànic era el principi legal dels nostres Regnes Confederats. Un únic Rei era qui presidia i actuava en tots i en cada un dels “estats”, a l’una amb les institucions i amb els drets de cada un dels diversos Regnes-estats.

            *g-4) Per raons hereditàries, els Comtes de Barcelona van estendre el seu domini a una part molt important d’Occitània, la qual va passar a França, llevat de Montpeller, per la “Croada de Simon de Montfort” contra els albigesos.

            Diferents vicissituds històriques van unir a la nostra Confederació les grans Illes de Sicília i de Sardenya, d’ençà de final del segle XIII. D’ençà del segle XV, el Regne de Nàpols va formar part de la nostra Confederació.

            Altres parts d’Europa, com ara, els Ducats d’Atenes i de Neopàtria i Còrsega, en diversos moments, també van pertànyer a la nostra Confederació.

            Oportunament, reflexionarem de manera succinta[4], abreujada, sobre la nostra exclusió històrica de l’”Imperi castellano-espanyol” a Amèrica i en altres parts del món. Cf. Divisió 13.

---

[1] Hem recorregut a com figura, amb lleugers retocs, en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.

 [2] Nota de la traducció. “iniqua” vol dir “Contrària a l’equitat, injusta”.

[3] Nota de la traducció. En un estat confederal en la seua política, a diferència de la que hi hauria en un estat federal, cada una de les parts es pot separar del conjunt sense que cap de les altres hi puga declarar la guerra.

[4]  Nota de la traducció. “Succinta” vol dir “breu”.

La candidatura neocomunista Compromís i els seus acòlits

La candidatura neocomunista Compromís pretén que minven les desigualtats socioeconòmiques sense promoure les Humanitats.

En altres mots, arreplegar peix al costat del riu sense cap canya de pescar i, mentrestant, jugar a conillets a amagar.

Votaré candidatures valencianes que manifesten públicament, en els estatuts, en els mítings, en conferències, en els mitjans de comunicació social, en campanya electoral (i tres anys després), que la cultura vernacla en el País Valencià és matriarcalista.

Afegiré que els partits són com el director en companyia de l'orquestra i del públic: si hi ha bona avinença entre el cap del grup (els líders), cada membre de l'orquestra (els afiliats) i els qui hi han pagat per a veure'ls i per a escoltar-los, hi ha molts aplaudiments; però, si no, reben la responsió dels assistentes en funció de com s'ha desenvolupat la tasca. ¿O és que, en una empresa, per exemple, familiar, recompensen qui gira l'esquena als parroquians? No, ni de bon tros!

Per això, no he votat mai Compromís, ni PSOE, ni Podemos,... ni un fum de partits. De les europees del 2004 ençà, només he votat tres vegades a alguna candidatura: en el 2015 (al Senat), en les autonòmiques valencianes del 2019 i en les europees del 2019. La resta, vot nul. I els qui no reberen altra vegada el meu vot posteriorment, no el rebran tampoc ara. 

Al cap i a la fi, com diu una rondalla eròtica valenciana en llengua catalana, "El peix, per a qui se'l mereix".

Sílvia Orriols, la glossa de Ramon Cotarelo i llegendes a favor de les llibertats dels catalans

Bon dia,

Ahir, de bon matí, després de lo que havia capit la vespra, en relació amb l'Ajuntament de Ripoll i amb el parlament que havia fet Ramon Cotarelo en el monestir de la ciutat, cerquí com anaven les coses. 

I viu que la paeria havia tret un escrit en què Sílvia Orriols deia que ella tenia punts en comú amb el politòleg i que considerava que la glossa no s'ajustava tant a la Diada (https://x.com/orriolsderipoll/status/2098678794248769769): "La glossa que l'Ajuntament de Ripoll va encarregar a en @ramoncotarelo era institucional i sobre la diada. I és cert, que no es va cenyir a l'encàrrec. Subscric bona part de la seva intervenció, però no era el context ni el lloc adequat. Les seves paraules eren més apropiades per una conferència o debat que no per una glossa institucional de la diada" (sic) i continua, tant en el seu compte en Twitter com en el de Facebook.

Afegiré que sempre vaig partir que tota persona és innocent mentres que no es demostre lo contrari. I, anit, 12 de setembre del 2026, un seguidor de Ramon Cotarelo (i, més avant, ell) reportava sobre un vídeo de més de mitja hora (el qual he escoltat de dalt a baix) en què parla l'estudiós (nascut en 1943 i resident en Catalunya, poc o molt, del 2016 ençà): https://x.com/SaltCuantic/status/2098852428422529223, https://photos.app.goo.gl/xtY4JzYrHCk9DiJW7.

A més, hi ha unes línies del llibre "500 històries i llegendes de les terres de Lleida", de Joan Bellmunt i Figueras, publicat en el 2004 i que hem aprofitat per a la recerca sobre el matriarcalisme i que van com l'anell al dit per a una Diada de Catalunya... i per al dia rere dia. 

Així, en la dedicatòria, diu el folklorista: "A les meves filles Marta i Marina, perquè estimin les nostres tradicions i llegendes, i perquè valorin que aquest llibre no és un simple llegat del pare sinó que hi ha les històries i les arrels de moltes generacions que ens les han transmès oralment durant segles fins a arribar a l'actualitat que s'han recollit en aquest volum.

Amb tota l'estima del vostre pare".

Com a mostra, uns fragments de l'obra: "A poc a poc, les nostres terres tornaven a recuperar la sobirania d'aquells a qui pertanyien, els catalans.

(...) fer fora els sarraïns que quedaven a la nostra terra"; "Els comtes d'Erill eren allí, fidels (...) a la seva terra. Ells van contribuir en gran manera a tota la tasca"; "Es diu que la Verge de Pinós tingué a veure amb el recobrament de la llibertat per part del senyor d'aquestes terres"; "no torneu mai més per aquesta terra ni en aquest castell, que no volem saber res de vosaltres que voleu trencar les llibertats del nostre poble. Fora, fora!

(..) com la salvadora del castell de la baronia de Sant Oïsme".

Finalment, hem vist que una batlessa s'ha disculpat i, així, que ha reconegut la seua humanitat, detall que li han destacat alguns i, altrament, que hi ha lideratge per part d'ambdós, encara que amb estils diferents: una batlessa que dóna la cara i un politòleg que incita a publicar algun vídeo en què aparega tota la glossa que ell feú. Ah! I no he trobat motius per a rebutjar ningú dels dos: 1) ni, a ella, per la seua manera de fer política en aquest tema; ni 2), a ell, per la seua sinceritat i per la seua actitud davant els intents de manipulació per part de partits, de diaris, del jornalisme, de polítics, de particulars...

Com a nota, vos adduiré que, quan era xiquet, el bon cor ja m'unia a mon pare i a ma mare, que ho vivia en ma casa..., que ho he continuat fins ara i que, no cal dir que forma part de la meua vida com una cosa, per dir-ho així, sagrada, que reps amb simpatia.

****

Paraules de Ricard Jové Hortoneda (1929), hui, 13 de setembre del 2026:

"Bon dia, Lluís. No estic gaire al cas, si t'he de dir la veritat. Sovint, em fascinen les opinions de Cotarelo i les subscriuria, però, darrerament, em costa concentrar-me. Sobre la Sílvia Orriols, en molts aspectes, estic molt a prop, però les opinions, el criteri i les actituds, no han de ser murs inexpugnables que puguin barrar els debats per a compartir objectius. Si ho va dir, jo estic d'acord en el fet que la Diada no té relació amb l'Islam. Una altra cosa és la conquesta del nostre País per mitjans pacífics i a base del gota a gota, com ens passa ara, i fa l'efecte que no ens n'adonem. Una forta abraçada, Lluís!!!!".

Ramon Cotarelo (politòleg), Saxònia-Anhalt i les humanitats

Escrit de Ramon Cotarelo, politòleg nascut en 1943, el 7 de setembre del 2026, en relació amb unes declaracions de Patxi López (del PSOE, https://x.com/patxilopez/status/2096939624044089653) sobre la suposada extrema dreta en Alemanya com també amb el nazisme (https://x.com/ramoncotarelo/status/2097065498831630761): "Les organitzacions nazis i d'extrema dreta estan prohibides a Alemanya. Hi ha vint prohibides. Però no AfD. O creu que a Alemanya pot guanyar les eleccions un partit prohibit? Per cert, el seu, l'SPD, ha obtingut el 9,3% de vots, així que, com a fre, no promet" (sic).

Patxi López havia escrit: "Hoy es un día triste para Europa.

80 años después, una fuerza abiertamente nazi ha ganado las elecciones en Sajonia-Anhalt (Alemania) con un resultado aterrador.

Este hecho nos encomienda a los socialistas una misión: ser su freno" (sic).

El detall sobre la legislació en Alemanya ja el vaig saber, potser, més de vint anys arrere.

¿Quants polítics dels qui han criticat els resultats en Saxònia-Anhalt han manifestat a favor de les humanitats en els darrers vint-i-cinc anys? ¿I de més de trenta anys arrere, fins ara, això és, des que foren eliminades de Magisteri en Espanya pel govern de Felipe González (del PSOE)?

Gràcies.

Estic obert a qualsevol comentari vostre.

****

Ricard Jové Hortoneda (1929) i jo, hui:

"— Moltes gràcies, Lluís. No sé si serviran de res aquestes advertències, ni les eleccions citades, però el cert és que posen els pèls de punta. Una forta abraçada, d'esperança!!!!

— Bon dia, Ricard,

A mi, ja fa anys que em preocupa una cosa: la política dels polítics respecte de les humanitats. 

I, més encara, del 2011 (amb les revoltes de caire econòmic i social) ençà, en Europa i en altres indrets.

Com a mostra: Amnistia Internacional, en els primers mesos del 2012, defenia 'la primavera' en Algèria. Sempre considerí que l'entitat no havia d'haver-se posat de part de la revolta, sinó reportar-ne en relació amb els drets humans. I ja pensí aleshores que la futura resposta del govern algerià seria més repressiva que fins llavors. I encertí.

En canvi, en octubre del 2017, un familiar acostat que sabia que jo era membre d'AI, em demanà:

'— I què diu Amnistia Internacional sobre el tema de la independència de Catalunya, amb tot açò del referèndum?'.

I jo li amollí:

'— Per ara, no ha dit res'. Devia ser, si fa no fa, el 9 d'octubre.

— Gràcies, Lluís. T'ho dic sincerament: a mi, AI no m'ha fet mai goig, depèn massa de les subvencions! No sé si he vist (o llegit) mai un comentari favorable, ni els he vist mai en alguna de les nostres PACÍFIQUES manifestacions! Una forta abraçada!!!!

— Uns dies després, me'n doní de baixa. El dia del 9 d'Octubre del 2017, uns dies després del referèndum, uns grups espanyolistes d'extrema dreta tractaren de fer miques el desenvolupament de la manifestació".

I més: "después de que el Parlamento valenciano dejara sin condena lo sucedido en la manifestación del 9 d'Octubre...". 

Font: "El País", 19 d'octubre del 2017.

Lluís Barberà i Guillem 

Magisteri (especialitat Humanes, 1994)

Pere Riutort i índex sinòptic de l'explanació

 

Tot seguit, exposem les planes 22 i 23 de l'explanació, en la versió del 2018.         

Índex sinòptic del present apartat d’Explanacions -A-

Primera Part: diverses reflexions bàsiques.

          1. D’ençà de l’any 1966, un compromís personal, de consciència, en la promoció de la llengua pròpia, a les Illes Balears i al País Valencià. P. 24.

            2. El Magisteri de l’Església Catòlica.

               “La veritat vos farà lliures”, Joan 8,32. P. 28.

             3. Comentaris sobre els conceptes de cultura, ètnia, pàtria, nissaga, Poble, nació, estat, confederació, inspirats, d’una manera especial, en el Magisteri de l’Església i en els “Drets Humans”. P. 34.

            4. Reflexions bàsiques que ens qüestionen com a ciutadans i com a cristians, als qui som membres d’un Poble determinat, a partir del Magisteri de l’Església i de la nostra Història. P. 50.

            5. La inculturació de la fe.

               D’ençà de Pentecostès, l’Església de la Nova Aliança parla totes les llengües del món i això és signe de la Catolicitat i de la Unitat de l’Església de Crist i de la presència de l’Esperit Sant. Cf. “Fets dels Apòstols”, cap. 2. P. 63.

             6. Acció de l’Església Catòlica en terres valencianes, pel que fa a la seua llengua i a la seua cultura.

Exigències de la seua important Història cultural i religiosa cristiana. P. 68. 

            7. L’Església valenciana, ¿compleix el seu deure de donar vida, defensar, enriquir i restaurar el Poble Valencià en les seues valors culturals? Encíclica “Gaudium et Spes”, no. 58. P. 73

            8. La llengua “pròpia i històrica” dels valencians, segons la llei, és la que, popularment, es denomina valencià i, en el món de la ciència de la Romanística internacional, rep la denominació del lloc d’origen d’aquesta llengua, llengua catalana.

            Greus problemes que s’han produït en el si de l’Església valenciana i en la mateixa Societat civil, per la identitat de la llengua. P. 77.

            9. El deure sagrat de restitució de part de l’Església Catòlica en terres valencianes. P. 81.

            10. “¡Cal esperar que no siga conflictiu!”, “¡Vos convé abandonar la vostra pobra i inútil llengua!: el món actual ho exigeix!”. P. 86.

            11. El poder polític i cultural central castellà, denominat, actualment, espanyol, constituït en estat nacionalista centralitzador, de 500 anys arrere fins ara, ha volgut conduir cap a la destrucció de nosaltres, com a Poble històric i diferenciat. P. 91.

            12. La llengua dels castellans, passant els anys de poder polític absolut centralitzat i de les guerres, s’ha convertit, progressivament, en la “llengua espanyola”. Aquesta llengua, segons el desig de la majoria del món castellà, ha de dominar (i ha de substituir) la nostra llengua i, així,  configurar una Espanya uniforme, assimiladora i totalment única. P. 97.

            13. La nostra presència a Amèrica va ser vetada durant quasi tres segles, fins a l’any 1778. En aquests segles, s’hi implantaren portuguesos, francesos, anglesos, holandesos. ¡Nosaltres no podíem anar-hi, ni establir-nos-hi! ¿Érem, aleshores, “espanyols”, o ens havien convertit en una colònia més, subordinada a Castella? P. 104.

             14. Situació dels centres educatius valencians dependents de l’Església Catòlica, pel que fa a la discriminació de la llengua pròpia. La Universidad Católica. P. 111.

            15. El fet que el valencià estiga present en la família, a l’escola, en els mitjans de comunicació com la ràdio i la televisió i en l’ambient popular i que no ho faça en les esglésies. P. 117.

            16. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua i “els seus textos litúrgics valencians”, un altre dels problemes greus afegits en la normalització de la llengua vernacla en els llocs de culte catòlic. P. 120.

            17. Quant a l’ús i a l’estimació efectius de la llengua pròpia, continuen seguint-se, en la majoria de les esglésies valencianes i, en una part de la mateixa societat civil valenciana, les normes existents durant el franquisme.  P. 131.

            18. El postfranquisme i la Constitució Espanyola de 1978. Unes lleis i unes normes que, de part d’alguns, es volen pràcticament inamovibles i eternes i que, en principi, no es fonamenten en la veritat, ni en els Drets Humans. P. 135.

 

Segona Part: Vicissituds personals en diversos moments de la meua vida

          Divisions 22 i 23: Resums i recapitulacions.

            19. Algunes realitats i situacions molt desagradables de la meua persona, en els treballs de promoció escolar de la llengua i de la litúrgia en valencià. El gran frau econòmic patit en les Fundacions “La Mata de Jonc” i “Lucània”. P. 141.

            20. Records de les circumstàncies de la meua infantesa i de la meua joventut, en les quals la Providència sol traçar una part important del camí de la vida per a cada persona. P. 150.

            21. Alguns records personals de quan era estudiant en la Universitat de Barcelona, els quals han significat molt en la meua vida i m’han conduït a una exigència de compromís personal amb la societat. P. 155.

            22. La nostra Història i els nostres drets com a Cultura, com a Poble, com a Nació,... i la llengua, considerats a la llum del Magisteri Pontifici dels Papes del segle XX i, d’una manera especial, de Benedicte XV, de Pius XII, de Sant Joan XXIII i de Sant Joan Pau II, i tenint sempre, davant la nostra consideració, el Concili Vaticà II.

               “Un món que ha de ser alliberat fins a complir-se en ell tot el Pla de Déu”, encíclica “Gaudium et Spes”, no. 2. P. 160.

             23. II Part.- Compromís i urgència, de part de tots, en el treball de defensa i de promoció de la nostra llengua en el si de l’Església Catòlica i en tota la societat del País Valencià, com a imperatiu de consciència. P. 174.

Convé triar rondalles compilades abans de 1985

Sobre per què cal llegir rondalles de 1980/1985 cap arrere i mirar amb lupa les posteriors

 

Si féssem cas a polítics com Mónica Oltra, Joan Baldoví o bé com Joan Ribó (anterior batle de València), ens trobaríem que, en nom de "la modernitat", acollirien

1) un relat en què un home (capellà de fa poc) fa un repartiment la nit de Nadal en cals seus pares. Sa mare confia en el fill ("perquè sap molt, perquè té estudis") i també ho fa el pare.

2) Llavors, ell, aprofitant el bon cor dels pares, s'adjudica la part més sucosa del peix.

3) Relats en què un home se'n va de la seua vila a unes altres i hi ensenya coses que, per a ell, són evidents, senzilles.

En canvi, en relació amb aquestes narracions, però en la versió de més de cent anys arrere, abans de 1926 (o, si no, de 1932, quan es morí Antoni Ma. Alcover):

1) una filla noble i senzilla fa el repartiment i son pare, sa mare i ella en beneficien del seny de la justícia de la filla;

2) la filla no tracta d'aprofitar-se de la bondat dels seus parents i ella s'adjudica la part que li correspon en funció de l'edat i de les seues necessitats reals.

3) Qui passa per aquestes tres viles és un home que considera que la seua dona és curta i, quan retorna, li diu que la prefereix com també la terra (la vila) on ell vivia.

¿Capteu ara un motiu més per a no renegar de les arrels i per a no votar els qui fan ostentació de seguir la moda?

La recerca ens diu que, en moltíssims casos, eixe afany de modernització va unit a una castellanització cultural i, de rebot, com hem pogut veure, a una desaparició de trets matriarcalistes.

L'etnopoètica, instrueix; el folklore matriarcal, ensenya i arrela

 Escrit d'anit.

****

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Agraïda per tot. Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i, quan li he dit "rondalles", m'ha demanat:

"— Quantes?".

Llavors, li dius que, poc o molt, n'havies llegit (i analitzat) unes dues mil. Més avant, has fet comptes, has cercat obres i has capit que sí, que devia ser cert. I, això, sense comptar les que hi ha en Internet o les que t'han enviat.

Altrament, hem llegit uns mots de la Neus, una dona que és mestra i amant dels balls i de la cultura tradicional catalana (https://x.com/neusparce/status/2090859191288152272):

"— Gairebé tots els països i altres llocs de la Península veneren amb honor el seu vestit típic, tots, llevat dels catalans. Per què no els fem servir en celebracions i festes nostrades? Per què ens fa vergonya i ens limitem a treure'ls per fer de pastorets per Nadal? És lamentable".

Tot seguit, li he respost (https://x.com/LluisBarbera50m/status/2091256496244011374):

"— Bon vespre, la Neus,

No he estudiat el tema, però sí que he capit que, en relació amb el mot 'folklore', en articles, poc o molt, del 2013 ençà, es prefereix emprar 'etnopoètica':

1) 'folklore' s'associa a la superficialitat en temps del franquisme, a lo que, despectivament, es diu 'folklore': 'Això és pur folklore'...

2) En canvi, he observat que gent molt arrelada a la terra, a la llengua catalana i no a partits polítics (vull dir, dels qui no semblen com els gossos de l'amo), que no decideixen en funció de les línies del partit, sí que aproven l'ús del terme 'folklore' i actes en què es plasme. Això sí, com una part més de la cultura tradicional catalana. 

Un exemple: entre el 2017 i el 2020, torní a una recerca sobre Sant Nin i Sant Non. Quan un històric mestre de Magisteri, Pere Riutort Mestre, ja havia consultat l'exemplar que li doní editat, em digué:

'— Cultura i folklore'.

Com que l'estudi anava unit a la cultura autòctona, ell considerava que n'omplia un buit.

Avant les atxes i gràcies pels vostres escrits.

Una forta abraçada".

Finalment, vos diré que, en distints moments de la vesprada, he captat que, com ja indicava ahir a Catalina Portell Buades, "En les cançons, en les rondalles i en els poemes, com més antics, més solen reflectir trets de caire matriarcalista.

Les cançons, millor si són anteriors a 1980. Si, per exemple, són gloses (no cançons tradicionals), d'abans de 1940.

Les rondalles, poc o molt, millor si no són dels noranta o posteriors.

I els poemes, preferiblement, de gent amb un alt sentiment de pertinença a la terra, i que no siguen poetes de renom del segle XX o d'ara.

El motiu: són més en línia amb la tradició autòctona".

Com em digué un amic valencià, "Un 'professor', instrueix; un 'mestre', crea deixebles'", puix que el mestre no fa ostentació del seu títol, ni fa lloança de qui el protegeix, sinó que compta amb aliats i arrela en la terra, entre els autòctons.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.