Tot seguit, exposem de la plana 174 fins a la pàgina 187 de l'explanació, en la versió del 2018.
Llengua vernacla o
popular en la Litúrgia de l’Església
Catòlica en les terres valencianes.
Resum de les exposicions de les 18 primeres divisions:
23.
II Part.- Compromís i
urgència, de part de tots, en el treball de defensa i de promoció de la
nostra llengua en el si de l’Església Catòlica i en tota la societat del País
Valencià, com a imperatiu de consciència.
“Un món que ha de ser canviat, fins
a complir-se en si mateix, tot el Pla de Déu”, encíclica “Gaudium
et Spes”, 2.
En aquesta divisió 23, vull
fer una crida a la consciència de tots per resoldre el greu problema
que, de fa segles ençà, arrossega la nostra cultura i, d’una manera especial,
la nostra estimada llengua. L’actuació inacceptable de l’Església Catòlica en
el País Valencià, la qual ha contribuït (i encara ho fa) a la desaparició de la
nostra llengua. En aquesta divisió, incidiré en alguns documents i en
principis del Magisteri de l’Església Catòlica, anteriorment, esmentats i, fins
i tot, comentats.
*[A] La llengua del nostre Poble, en
situació de gran pobresa. Ens volen “espanyolitzar” derruint-nos.
[a] Sant Joan
Pau II,
en el discurs a l’ONU sobre els drets dels Pobles sense Estat independent,
i
Sant Joan XXIII (en l’encíclica “Pacem in terris”) ens proposen els
drets de les llengües dels Pobles sense Estat independent, de les llengües de les
nissagues de menor nombre d’habitants respecte d’altres més majoritàries (“les
minories”).
Recordem com s’expressa Sant
Joan Pau II en diversos paràgrafs del nombre 8 del seu discurs en l’ONU:
*a-1) “El dret a l’existència
implica, naturalment, per a cada nació, el dret a la pròpia llengua i a
la pròpia cultura, mitjançant les quals un Poble expressa i promou allò
que jo anomenaria la seua originària ‘sobirania’ espiritual. La
història demostra que, en circumstàncies extremes (com les que s’han vist en la
terra en què vaig nàixer), precisament, la seua mateixa cultura permet a una
nació de sobreviure a la pèrdua de la pròpia independència política i
econòmica.
Cada
nació té, consegüentment, també el dret a modelar la pròpia vida segons
les pròpies tradicions, excloent, és clar, tota violació dels drets
humans fonamentals i, particularment, l’opressió de les minories. Cada
nació té també dret a construir el propi futur donant a les generacions més
jóvens una educació apropiada”.
*a-2) Quan, en aquest document,
parla de nació, Sant Joan Pau II es refereix,
especialment, a les nacions que no tenen Estat propi. Aquests textos ens
resulten molt significatius perquè ens diuen una cosa que hem de tenir
molt present i ser-hi conseqüents, perquè, clarament, van dirigits a
una situació com la nostra.
*a-3) Hem sentit, de part del Govern
Central de l’Estat Espanyol, després del lent procés de les Autonomies, que hem
d’admetre (amb les seues grans consecucions positives, però també amb les seues
grans deficiències) que nosaltres hem de ser espanyolitzats pel
poder central d’un Estat nacionalista que té els ressorts del poder com a Estat.
¿Coneix el govern de Madrid
l’existència del dret, proclamat per Sant Joan Pau II en l’ONU en 1995, que les
Nacions sense Estat propi tenen dret a donar a les generacions més
jóvens una educació apropiada, la qual ha d’estar d’acord a les pròpies
tradicions, o, dit d’una
altra manera, atenent a les seues pròpies característiques culturals, suprimint
les situacions de colonització secular que hem patit i que encara sofrim?
Tenim davant nosaltres un govern que, amb la llei d’educació, LOMCE, ha
posat el seu punt de mira a espanyolitzar, llegiu castellanitzar,
Catalunya. A les Illes Balears, s’ha hagut de protestar contra
aquesta intenció, que llevava importància a l’ensenyament de la llengua
catalana.
Al País Valencià, també hem
patit accions inacceptables contra els nostres drets lingüístics a l’escola i
en la televisió en la pròpia llengua, canal que, fins i tot, el van fer
desaparèixer.
La situació de l’Església
valenciana, pel que fa a la llengua pròpia, fa vergonya actualment i serà
pitjor quan es contemple amb visió històrica...
*a-4) Sembla que, en el govern de
Madrid, no saben interpretar (i que no volen veure) la situació de gran pobresa
en què es troba la nostra llengua a Catalunya, al País Valencià i a les
Illes Balears, respecte del castellà. Jo mateix, fins a trenta anys, no vaig
tenir ocasió de començar a conèixer les regles ortogràfiques corresponents a la
llengua que parlava, la meua estimada llengua pròpia, la llengua dels meus antecessors,
la meua vertadera llengua pàtria. I això, després d’haver-me dedicat a l’Estudi
universitari de Filologia en la Universitat de Barcelona. Parle de 1962-1966.
*a-5) No podem oblidar que una
llengua que no té els ressorts de la cultura moderna es troba en
vies d’extinció. Una llengua, per exemple, que no és usada en les classes dels
estudis de caràcter general, en els ambients populars i en els estudis de la
Universitat, li manca el suport de la cultura moderna.
Recordem, altra vegada, el que ens
diu Sant Joan Pau II: tenim el dret irrenunciable, com a Poble, tal com ho hem
esmentat abans, en *a-1, “de bastir el propi futur donant a les
generacions més jóvens una educació adient”.
Aquesta educació no es configura
d’acord als interessos de “l’Estat nacionalista dominador i
centralista”, segons la precisa expressió de Pius XII en el Radiomissatge
de Nadal de 1954, sinó seguint les característiques i la voluntat de la
nació sense estat propi, com, malauradament, és el nostre cas. És un dret que
ens veiem en la situació d’haver-lo de reivindicar.
*a-6) Admetem, això sí, una
segona llengua universal, compaginable amb totes les llengües del món,
pròpies dels diversos Pobles. El castellà, al cap i a la fi, arribarà a estar
en la mateixa situació que la nostra llengua. Té molts parlants, però no és la
llengua universal.
[b] No hem de
menester altra cosa, sinó examinar-nos actualment, malgrat l’avanç que han
suposat “les autonomies”, com tenim, a hores d’ara, allò que l’encíclica
“Pacem
in terris”
considera
una exigència de justícia el fet de promocionar les minories.
*b-1) Parlem dels drets de “les
nissagues de menor nombre d’habitants”, com són denominades, en
el text original de l’encíclica “Pacem in terris”, les minories que
existeixen en un Estat, les quals tenen el dret de ser tractades “amb
mesures eficaces a favor de la seua llengua, de la seua cultura, dels seus
costums, dels seus recursos i de les seues iniciatives econòmiques”[1].
I açò és una
exigència de justícia.
Dins de la Unió Europea, el nostre
Estat-nació confederal constitueix una “minoria” superior en
habitants a dinou dels seus vint-i-vuit estats.
*b-2) Ves per on, actualment, com ja
hem al·ludit, les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià també han de
parlar de greu discriminació econòmica. No adduïm política de
partit amb els seus interessos, sinó de xifres evidents, de vertaders drets
inalienables d’un Poble, el qual ha de reivindicar, com a exigència de
justícia, un tracte econòmic just, que proclama el text de l’encíclica “Pacem
in terris”.
*b-3) Amb l’excusa de “pobresa”
que exigeix solidaritat per a unes determinades autonomies, hem de
practicar una “solidaritat enganyosa i obligatòria” que amaga
irresponsabilitat i egoisme en els beneficiaris i que, a nosaltres, ens
condemna a una situació de no poder atendre convenientment les necessitats de
pobresa que també són molt presents entre nosaltres.
*[B] L’Església Catòlica del País
Valencià, ¿”fecunda, defensa, perfecciona i restaura en Crist” la
llengua i la cultura del Poble Valencià?
“Animi ornamenta dotesque
cuiuscumque populi vel aetatis supernis divitiis velut ab intra foecundat,
communit, complet atque in Christo restaurat”. Encíclica
“Gaudium et Spes”, no. 58.
[c] Partint
d’aquesta veritat pregona i exigent, la qual contempla el no. 58 de
l’encíclica “Gaudium et Spes” tenint, davant la nostra
consideració, l’encíclica “Pacem in terris” de
Sant Joan XXIII, “com a exigència de justícia” i els
nostres principis directius de moralitat social, exposats per Sant Joan
Pau II en els seus diferents documents, exposats en espais molt
significatius, com són l’ONU, la UNESCO i el Parlament Europeu, i fonamentant-nos
en allò que el Concili Vaticà II determinà i proclamà que
havíem de seguir els cristians com a exigència del Pla de Déu, el
qual determina l’encíclica “Gaudium et Spes”, no. 29, ens ve al
pensament, de manera evident, fet que ens qüestiona en consciència:
*c-1) L’Església Catòlica en el
País Valencià, ¿ha complit (i compleix) aquesta “exigència de justícia”,
aquest “Pla de Déu” de promoció de la llengua pròpia del Poble
Valencià?
*c-2) L’Església Catòlica
valenciana, segons proclama el Concili Vaticà II, ¿”fecunda, defensa,
perfecciona i restaura en Crist” (encíclica “Gaudium
et Spes”, no. 58) els drets del seu Poble, amb el qual forma
unitat en virtut de la Catolicitat de l’Església? Hem de constatar, amb molt
de disgust, que la llengua “pròpia i històrica del Poble valencià” és en
una situació històrica i, sobretot, actual, de menyspreu, de discriminació
i, fins i tot, d’encalçament en el si de la pròpia Església.
*c-3) O, parlant més clarament: ¿no
és que ha comès, l’Església, “la greu violació de la justícia”, fet
que comporta el contribuir a sufocar la vitalitat de la nostra llengua en
l’Església? ¿No serà que el darrer desig de l’Església Catòlica al País
Valencià, “el que és una cosa encara més greu”, n’és el de fer
desaparèixer entre nosaltres la llengua dels nostres avantpassats? Cf.
Encíclica “Pacem in terris” de
Sant Joan XXIII. A.A.S., 1963, pàg. 283 (no. 89[2]).
*c-4) Si es prescindeix d’una llengua, tal
com fa l’Església Catòlica valenciana en els temples i en els seus centres
acadèmics, es contribueix a condemnar-la a la seua progressiva
desaparició i que, al final, muira. Basta reconèixer què ha passat en
la ciutat de València, a Alacant i en alguna altra ciutat valenciana durant el
segle XX. Anteriorment, havia desaparegut en altres parts per motius diversos.
En les ciutats al·ludides, es parlava valencià, pràcticament, per part de tota
la població, en la primera meitat del segle XX. Què hi passa ara?
*c-5) Fins que va aparèixer la ràdio i,
d’una manera especial, la televisió, el lloc on se sentia parlar una
llengua determinada per la generalitat de la població era als temples:
així esdevenia a Catalunya i a les Illes Balears. Els teatres podien fer una
mica d’acció; però el valencià, en els teatres, es reduïa, sobretot, al sainet.
El Catecisme, entre els valencians,
s’ensenyava en castellà, una llengua estranya per a la majoria dels valencians.
És impressionant el testimoni de Vicente Boix, en aquest aspecte, en el
pròleg que fa del “Diccionari Escrig” a mitjan segle XIX (1851), en
constatar que no entenien i que no interioritzaven el que aprenien en els
centres d’ensenyament, especialment, pel que fa al Catecisme.
En
el segle XVIII anterior, Gregori Maians[3] ja
es dolia d’aquest fet d’ensenyar el Catecisme en una llengua estranya que
no entenien i, sobretot, que no la sentien com a pròpia. ¿Per què, a
Catalunya i a les Illes Balears, es feia en la pròpia llengua i, entre els
valencians, amb algunes excepcions, no era així?[4]
*c-6) Amb la situació promoguda durant
tants anys, ens trobem amb aquestes greus responsabilitats morals de
l’Església de les terres valencianes, perquè ha estat (i encara ho
està) col·laboradora de primer ordre, en aquesta situació de
discriminació, contrària al Pla de Déu. “Gaudium et Spes”, no. 29.
*c-7)
Recordem, com ara, els casos de Grècia i de Polònia. L’Església,
amb la seua actuació pastoral, històricament i encara avui dia, ha infós
el sentit de llibertat en aquests Pobles i hi ha contribuït de manera
molt eficient (encíclica “Gaudium et Spes”, no. 58) fins
que aquestes nacions han aconseguit la independència política, la qual els
corresponia en virtut de la independència de la seua cultura històrica i actual,
com repetidament ens evoca Sant Joan Pau II.
*c-8) Amb aquesta doctrina exposada,
ens trobem amb uns principis fonamentats en el Pla de Déu, proclamats
clarament pel Magisteri de l’Església Universal en un Concili Ecumènic i en el
Magisteri ordinari, la doctrina de la qual hem de seguir, com a deure moral,
tots els qui seguim la nostra fe catòlica.
*c-9) Els principis de responsabilitat de
l’actuació de l’Església Catòlica a Catalunya i a les Illes Balears, pel que fa
a la llengua vernacla, tan diferents de
la manera d’actuar de l’Església Catòlica valenciana, són a la vista de
tots.
*[C] L’assumpció de totes les
particularitats culturals del món, especialment, de les lingüístiques,
desemboca en la universalitat, en la catolicitat.
[d] València és molt culta, ens diran,
perquè usa una “lengua universal[5]”,
és a dir, el castellà, la qual, a poc a poc, injustament, a través de la
Història, s’ha apropiat de la denominació d’”español”. “Els que defensen el
valencià són incultes, plebeus” ens diran.
*d-1) ¡Com s’ignora, si no és que es
vol ignorar, tot allò que proclama en aquest aspecte el Magisteri universal de
l’Església Catòlica! El no. 54 de la constitució “Gaudium et
Spes” s’expressa amb aquest principi:
“a
poc a poc, pren forma un model més universal de cultura humana, el qual, com
més respecta les característiques de cada una de les cultures, més promou i
expressa la unitat del gènere humà”[6].
¡Com
més valencians, més universals serem!
*d-2) L’Església Catòlica com a tal, en la
seua universalitat, no accepta el que és una pura colonització.
L’actitud que promou l’Església valenciana, pel que fa a la llengua vernacla,
és la de substitució destructiva de la llengua pròpia, per la castellana, que
no és la seua llengua pròpia i històrica. És una clara dinàmica de
colonització.
*d-3) Les lleis civils europees i
d’altres àmbits de protecció i de promoció de llengües no estatals, com la
nostra, ¿són conegudes en la Cúria diocesana de València i en els centres
universitaris catòlics valencians?
*d-4) Ens vindran amb els principis
hipòcrites, dels quals ja parlàrem i desemmascaràrem en les divisions 8,
9, 10 i 11 d’aquesta “Explanació”: “Que no és pastoral,
que crea desunió, que cal esperar fins que no siga conflictiu, que tots entenen
el castellà...” i no sé quantes coses més. Tot són excuses
fonamentades en la ignorància, en la inoperància, en la irresponsabilitat com a
fills de l’Església, que cal formar unitat amb la defensa del nostre Poble, en
virtut de la nota de la Catolicitat de la pròpia Església, exigència de la
inculturació de la fe.
*d-5) La presència de l’Esperit
Sant, el dia de Pentecosta, que parlà en totes les seues llengües als presents,
s’hauria de qualificar de no pastoral, d’actitud inculta, de creació de
desunió...
Algunes d’aquestes llengües, en aquell
moment, a penes eren importants: això no obstant, l’Esperit Sant, en
recórrer a elles, va transmetre el missatge de l’Evangeli de Jesús. És allò que
Sant Pau VI va dir en el seu discurs, en la darrera sessió de promulgació dels
quatre darrers textos aprovats pel Concili Vaticà II, el 7 de desembre de
1965:
“Les llengües innombrables que parlen els
Pobles d’avui, han estat admeses per a expressar litúrgicament la paraula
dels hòmens a Déu i la paraula de Déu als hòmens”.
Ens trobem davant una nova Pentecosta, tal
com apareix en el capítol 2n dels Fets dels Apòstols. Hi hem d’afegir
que la llengua pròpia és la llengua sentida, la que arriba al cor.
*d-6) ¿Serà que, entre aquestes innombrables
llengües, no és inclosa la llengua que parla el Poble Valencià i
que n’és pròpia? ¿O és poc important per a incloure-la entre els diversos
centenars de llengües que ja han estat admeses per a la litúrgia, després del
Concili Vaticà II? Tanta discussió, tant de menyspreu i tanta ignorància ho
avala. La principal senya d’identitat del Poble Valencià, la seua
llengua, ¿no és acceptada per l’Església?
*d-7) Entre els valencians, és molt
habitual confondre el que és substitució lingüística pura, a l’estil de les
colonitzacions, amb la idea que, si s’usàs la llengua vernacla o popular, no
seria pastoral. ¿És que agredir i mirar de derruir la llengua del nostre
Poble és pastoral? Quin concepte es té de “Pastoral”? Pastoral,
¿és no resoldre els problemes i deixar-los podrir?... Pastoral, ¿és fugir dels
problemes? No s’expressa així el Papa actual, Francesc. Cf.
encíclica “Evangelii Gaudium”, no. 218.
“La pau social no pot entendre’s com un
irenisme o com una mera absència de violència, aconseguida per la imposició
d’un sector sobre els altres”[7].
La pau no és no tenir conflictes, és saber
i voler resoldre’ls. A partir d’aquesta situació, s’arriba a la pau. “El fruit
de la justícia serà la pau”, Isaïes 32,17.
*d-8) La Constitució “Sacrosanctum
Concilium” del Concili Vaticà II, sobre la Sagrada Litúrgia,
a més dels documents postconciliars d’implantació de les llengües vernacles, és
conscient i conseqüent de l’acceptació de totes les llengües del món, com
a llengües de litúrgia, independentment de la seua categoria política.
L’Església sí que exigeix un treball previ
sobre moltes de les llengües que han estat acceptades: com ara, creació
de paraules noves per a expressar els conceptes de la fe cristiana, un estudi
amb molta cura sobre les fórmules sagramentals, etc. Aquesta necessitat
s’estén a la predicació de l’Evangeli en general
En el món, hi ha unes cinc mil llengües i
moltes en tenen un lèxic molt reduït. No totes poden usar-se en la
litúrgia abans de treballar i de preparar aquests llengües, enriquint-les en el
seu lèxic, fixant-les en la seua ortografia i fugint de l’excessiva
dialectalització.
*d-9) La nostra llengua no té
cap problema. D’ençà del segle XIII, té la categoria primeríssima de llengua de
cultura, molt abans que el castellà i que la resta de les llengües europees.
*d-10) La denominació constant de les
llengües que s’admeten en la Litúrgia, segons el Concili Vaticà II i en els
documents posteriors de la seua aplicació, és la de les llengües vernacles
o llengües populars, forma que l’Arquebisbe Mayoral ja reserva per al
valencià, però no per al castellà en el seu Ritual de 1746. En fa esment del
valencià com “vernacula Valentinorum”.
Si es vol parlar de “lengua
vernácula oficial”[8],
com es va determinar a València en la reunió que tots els Arxiprestes
valencians tingueren amb l’Arquebisbe M. Olaechea, és una contradictio in
terminis. És una ignorància indigna del clergat valencià, que diuen
que és tan culte.... D’això, me’n va parlar, en diferents moments, M.
Sanchis Guarner.
¿O és que és una opció contrària a
la voluntat de l’Església, però favorable al franquisme, el qual va
imposar una normativa fèrria d’ús obligatori del castellà en les esglésies
després de la guerra civil de 1936-1939?
*d-11) Entre els valencians, sembla
que no té importància que la llenguà pròpia siga o no, és clar, llengua de la
litúrgia. El País Valencià serà important per les falles, pel moros i
cristians, pels bous al carrer, per les fogueres, etc., però açò de tenir un
poc de dignitat com a Poble, pel que fa a la seua llengua pròpia i que
servesca per a parlar amb Déu i per a rebre el seu missatge en l’oració oficial
de l’Església, la litúrgia, tot fa pensar que açò no interessa...
Amb aquesta actitud, sembla que els
valencians admeten i propugnen que, ¡amb la col·laboració eficaç de la mateixa
Església Catòlica, cal acabar derruint la llengua pròpia i històrica dels
antecessors valencians!
¡Per a això, cal continuar en el
conflicte, artificial, que impedesca la
recuperació lingüística! ¿Demanar que siguen enviats bisbes a les terres
valencianes perquè hi parlen realment la llengua pròpia i històrica de la terra
i perquè s’hi complesca el que és la voluntat de l’Església i dret
irrenunciable del nostre Poble? ¡No interessa! Això, en tot cas, es
donarà a Catalunya i a les Illes Balears; per eixe motiu, hi envien tants
valencians com a bisbes.
*d-12) Al País Valencià, no cal que els
bisbes parlen la llengua del Poble... ¡Això és dret dels zulús, dels nabibs,
dels indis de l’Amazones!... “Els valencians són més cultes que aquests ‘indígenes
primitius’”. Els valencians no volen parlar llengües plebees, “de
llauradors”. “¡Ja ens ho va ensenyar així, en el Seminari Metropolità,
Don Antonio Rodilla!”, diran els capellans. Davant aquests principis
imperants, he de dir, sincerament, tot i que amb gran disgust: “Us manca
dignitat i us sobra arrogància, fonamentada en la ignorància, la qual uniu al
menyspreu i a l’oposició del que és clara doctrina i norma de l’Església i dret
irrenunciable dels Pobles del món que volen tenir dignitat!”.
*d-13) No es pot dir ni una Missa en
llengua vernacla ni en la Seu de València, ni en la Basílica de la Mare de Déu
dels Desemparats, ¡perquè crea conflicte!... ¡Perquè no és pastoral! Davant
aquesta realitat, cal repetir als responsables d’aquesta situació, la
qualificació de Crist als fariseus: ¡hipòcrites! Les discussions
han existit (i encara poden existir) durant segles perquè es permeten i, fins i
tot, es desitgen i es promouen de part dels valencians “catòlics” que
volen continuar ancorats en la mentida conscient, promovent la baralla i la
desobedìència a la voluntat de l’Església Universal, i no fent res per a
superar-la a partir de la veritat.
No ho diran obertament, però és
manifest que, en el seu interior, començant per l’Església Catòlica, desitgen
que el valencià desaparega per sempre més. Les realitats que hem contemplat
durant tants i tants anys ho evidencien.
*[D] El Papa Sant Joan Pau II: “Vetleu
per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seua
pròpia cultura”. La llengua, el primer element de la cultura dels Pobles
i de les Nacions. UNESCO, 2 de juny de 1980.
[e] Sant Joan Pau II demana la nostra actuació
efectiva i afectiva, d’ençà del més íntim de la nostra consciència, com
un deure moral, com el té qui defensa la seua pròpia família, quan la
volen anihilar.
*e-1) Les formes d’aquesta sobirania poden
ser diverses, però sempre han de ser veritable sobirania, acceptada
com l’autèntica i que es reflecteix en la cultura de cada Poble del món,
començant per la primera valor cultural: la llengua pròpia. Ens demana
que no permetem, de cap manera, en consciència, no exigir aquesta vertadera
sobirania de la cultura, que s’ha d’unir a una sobirania política,
econòmica, educacional dels membres d’aquell determinat Poble:
“Amb tots els mitjans que tingueu a la
vostra disposició, vetleu per aquesta sobirania fonamental, la qual
posseeix cada nació en virtut de la seua pròpia cultura. Protegiu-la, com la
pupil·la dels ulls, per al futur de la gran família humana”.
“No permeteu que aquesta sobirania
fonamental es convertesca en presa d’interessos polítics i econòmics. No
permeteu que siga víctima de totalitarismes, d’imperialismes o d’hegemonies,
per als quals l’home només compta com a objecte de dominació i no com a
subjecte de la seua pròpia existència humana”. Discurs a la
UNESCO, 2 de juny de 1980.
No es poden oblidar, i cal tenir sempre
presents, aquestes paraules de Sant Joan Pau II, pregones i molt serioses: “Presa
d’interessos polítics i econòmics. Víctima de totalitarismes, d’imperialismes o
d’hegemonies”. ¿És que la nostra nació no és víctima d’aquestes
realitats execrables que, de manera tan precisa, addueix Sant Joan Pau II?
Mirem, sincerament, el que ocorre en els
temps actuals; però, per una altra part, també prenguem en consideració
i, d’una manera especial, la Història d’ençà dels Reis Catòlics junt
amb els Àustries i dels decrets de Nova Planta amb els Borbons en avant. Que
ens responguen els del PP, els de Ciutadans i tutti quanti[9],
que usen la identitat de la llengua com a arma llancívola.
*e-2) Personalment, he de manifestar que,
el mitjà que tinc, i podria dir que el que tenim tots els qui ens
responsabilitzem d’això, només és “el de vetlar per la
sobirania fonamental”, amb uns mitjans molt simples, els quals es
corresponen a dir sincerament la veritat, una veritat incòmoda, que ens
ha creat molts problemes i disgustos en la vida, amb un succés mínim en el si
de l’Església Catòlica, ancorada en els principis del franquisme.
*e-3) De la meua part, hauria pogut
dedicar-me a altres activitats en diferents àmbits i no m’hauria creat
tanta amargor. Com jo mateix, n’hi ha uns quants que també han
experimentat aquest entrebanc, en aquesta necessitat de ser conseqüents amb la
veritat. Altres persones, però, malauradament, àdhuc, s’han aliat amb la
mentida conscientment, perquè no poden dir que no s’haja explicat, clarament,
quina és la voluntat de l’Església, com és la veritat. Difícilment, podem
creure que ho han fet per ignorància.
*[E] “Utpote Dei
proposito contrarius”. Com fet contrari al Pla de Déu, la discriminació
de la nostra llengua.
[f] Recordem-ho i recalquem-ho
altra vegada.
L’Església Catòlica equipara, en els seus documents, com ara, en el no. 29 de
l’encíclica “Gaudium et Spes” del Concili Vaticà II, una realitat com la
nostra, de greu discriminació lingüística, a diverses situacions en
el món, inacceptables en consciència, per ser un fet contrari al Pla
de Déu, “Uptote Dei proposito contrarius”, oposat als drets fonamentals de la
persona. L’Església es lamenta d’haver de constatar que aquestes realitats no siguen
íntegrament respectades i garantides en totes parts.
Vejam quines són aquestes sis
discriminacions que contempla aquest article no. 29 de l’encíclica “Gaudium et
Spes” i en traurem la conclusió de la importància en negatiu, de la discriminació
de la nostra llengua, la qual capim entre nosaltres.
El text conciliar, en el seu original
llatí, ho expressa així:
“Sane varia capacitate physica viriumque
intellectualium et moralium diversitate non omnes homines aequiparantur. Omnis
tamen discriminandi modus in iuribus personae fundamentalibus, sive socialis
sive culturalis, ob sexum, stirpem, colorem, socialem condicionem, linguam aut religionem, superandus et
removendus est, utpote Dei proposito contrarius. Vere enim dolendum est iura illa
fundamentalia personae adhuc non ubique sarta tecta servari”[10].
La versió en
valencià[11]:
“És veritat
que no totes les persones són iguals del punt de vista de la diferent capacitat
física i de la diversitat de forces intel·lectuals i morals. Però qualsevol
forma de discriminar en els drets fonamentals de la persona, tant en el camp
social com en el cultural, per raó de sexe, nissaga[12],
color, classe social, llengua o religió, ha de ser superada i refusada per contrària al pla de Déu. Cal doldre’s de debò que aquells drets fonamentals de la
persona encara no siguen respectats i garantits arreu”.
Tot seguit,
passarem a conèixer el seu autèntic significat, adduint explicitacions
conegudes, a cada una de les sis situacions, discriminacions, que
enumera el Concili Vaticà II i que, en l’article 2n de la “Declaració
Universal dels Drets Humans”, són esmentades com a contràries a
aquests Drets de caràcter universal.
*f-1) “Ob
sexum”: la realitat social d’inferioritat de la dona, la
seua donació en matrimoni sense el seu consentiment i no poder arribar al
mateix nivell de cultura que es concedeix a l’home...
*f-2) “Ob
stirpem”: un grup humà determinat, a partir de les seues pròpies
arrels (o d’ençà de la seua essència), el qual denomina “nissaga”
(concepte sinònim de “Poble”), menyspreat o perseguit per ser allò que
és, com el cas dels jueus pels nazis, els dàlits[13]
a l’Índia, el Poble gitano...; en el món castellano-espanyol, “els catalans”,
etc.
Estirp prové de la paraula llatina “stirps”, en
acusatiu,”stirpem”, que significa l’arrel, la part fonamental d’un arbre
o d’una planta, la qual és essencial per a la vida d’un vegetal; és el seu
constitutiu bàsic, vital. És una denominació usada sovint en els documents del
Magisteri de l’Església, traduïda incorrectament, a vegades, per “raça”,
quan la seua traducció és la del concepte de “Poble” o “nació”. És
millor consignar-lo com “estirp”. En l’essència constitutiva dels
Pobles, de les estirps (o nissagues), l’Església posa en consideració la seua
cultura, no la raça dels membres d’una comunitat humana determinada. El no. 58
de l’encíclica “Gaudium et Spes” consigna, en el tercer paràgraf, “stirpi
aut nationi”: ens trobem amb una conjunció “aut”,
la qual denota equivalència.
*f-3) “Ob
colorem”: la color de la pell o raça, amb
conseqüències com l’apartheid o com la discriminació racial estatunidenca
contra els quals lluitaren Nelson Mandela i Martin Luther King
respectivament.
*f-4) “Ob
socialem conditionem”: les situacions de pobresa, inherents a unes
condicions socials que les produeixen. Malauradament, en coneixem prou
entre nosaltres i és esgarrifós i terrible en determinades parts del món, on es
passa vertadera fam. Les conseqüències de les pobresa es reconeixen també en la
manca d’habitatge digne i estable, en la falta de treball, en l’atenció
sanitària i educativa, etc. Podem considerar altres situacions de pobresa que
provenen de la realitat social, per exemple, en la família desestructurada i
subjecta a pur egoisme dels seus membres, en la drogoaddicció, etc.
*f-5) “Ob
linguam”: la discriminació d’una llengua o per la llengua, com la
que esdevé en el si de l’Església Catòlica en el País Valencià i també,
d’una manera important, en la mateixa societat civil valenciana.
En les altres
parts del Domini Lingüístic, subsisteixen greus problemes per a la
normalització lingüística, fruit de segles de persecució de la llengua
pàtria, la molt estimada llengua que ens llegaren els nostres antecessors.
És impensable
en l’Església, que és Catòlica, que els Pastors, bisbes, preveres i
diaques, als qui cal afegir els religiosos i les religioses, els laïcs, la
universitat catòlica, facultats teològiques, publicacions diocesanes,...
que no usen correctament la llengua, “tan encalçada fins a contribuir
a desitjar-la derruir de part de l’Església” entre els fidels
valencians. Açò no passa, de part de l’Església Catòlica, ni en les Missions,
ni entre els Pobles primitius, quant a la seua cultura-llengua. Ens trobem amb
una ignorància preparada i acceptada, contrària a la Catolicitat de l’Església,
que contradiu, greument, el missatge dels mateixos inicis de l’Església
en Pentecostès, el qual és manifest en el capítol 2n dels Fets dels Apòstols.
La
recuperació i la normalització de la nostra estimada llengua ha anat unida a
la superació de grans dificultats en tot el nostre Àmbit Lingüístic,
entrebancs que han estat produïts, d’una manera especial, en haver de lluitar
contra lleis i normatives moralment impresentables i inacceptables,
emanades del poder estatal, sobretot, després de la Guerra de Successió, i que
han arribat fins als nostres dies, passant, àdhuc, per dictadures militars.
Immediatament
després de la Guerra de Successió, els Borbons, principalment, Carles III,
s’esforçaren a ocupar-se de la castellanització de l’Església, enviant bisbes
castellanitzadors per a la destrucció de les nostres característiques
culturals, en primer lloc, de la llengua pròpia.
En 1760, els
representants en les noves Corts Castellanes (les quals centralitzaven tot el
poder estatal) procedents del Regne de València, de Catalunya i de
Mallorca, representants del que, actualment, denominem Països de
llengua Catalana, els tres a l’una, detall que posa de manifest la consciència
que tenien d’unitat en la nostra Nació, recordaven al Rei Carles III, en la
seua “Representación sobre los males imponderables que la Nueva Planta
había producido”[14],
que “Hi ha lleis que obliguen que, a Catalunya, a València i a Mallorca, els
naturals (o bé els criats) en aquests territoris siguen bisbes o clergues de
les seues esglésies”. No es pot oblidar que, en aquell temps, el lloc
on tot el poble sentia parlar una llengua determinada era en les esglésies.
El conjunt
del “Memorial”, el qual tracta diferents temes, presentat per
tots els representants de la nostra Confederació, els aragonesos i tot, fou
rebut per Carles III de manera molt displicent, malgrat que els representants
de les noves Corts centralitzades castellanes eren “botiflers”, és a
dir, favorables a la causa borbònica.
Els arxius
públics, en gran mesura, eren arxius eclesiàstics; per això, apareixen les disposicions que obligaven, de part
dels bisbes borbònics, que, en bona part, devien el seu nomenament al Rei, a
exigir que, en el futur, es redactassen en castellà tots els documents de
l’Església. A l’Arxidiòcesi de València, aquest canvi fou obra de l’Arquebisbe
Mayoral en 1746. A Mallorca, és recordat el bisbe Juan Díaz de la
Guerra, 1772, qui tingué tanta oposició que va haver d’abandonar la
diòcesi tres anys després, en 1775.
En la ciutat
d’Alacant, en 1784, es posava multa a tots
els alacantins que parlaven en públic en valencià.
Totes les
lleis del segle XIX imposen, per
exemple, en les lleis sobre l’Ensenyament, el castellà en exclusiva.
Els xiquets en les escoles eren castigats si no parlaven en castellà. L’estudi
del catecisme s’havia de fer en castellà: fins i tot, en 1902, encara hi ha un
Reial Decret que ho obliga.
En 1896, quan
s’instal·laren els primers telèfons públics, era obligatori
parlar en castellà en usar-los. S’imposava multa a qui no feia així.
Les dues
dictadures del segle XX, la del general Primo de Rivera i la del general Franco, posaren en marxa sistemes de repressió vertaderament
immorals. Aquestes lleis i normatives de les dues dictadures, en bona part, són
encara vigents, en realitat, en la major part dels llocs de culte de l’Església
Catòlica valenciana.
En la darrera
època del govern del PP[15],
el mateix President de la Generalitat valenciana, de fet, semblava que ignorava
que els seus governats tinguessen una llengua pròpia[16];
igualment, la Batlessa de València[17],
etc. Sembla que no volen tacar la seua boca amb una llengua “tan
inculta i menyspreable” com és la llengua dels valencians, de qui reberen
el manament de governar-los. Quanta ignorància! Quant d’abús!
*f-6) “Ob
religionem”: la discriminació per la religió. En molts
països, especialment els cristians, són perseguits i discriminats econòmicament
i socialment.
Fins i tot,
els lleven la vida, com si estiguéssem en l’Edat Mitjana. És normal contemplar que hi ha llocs en el món on hi ha qui
agafa una arma i es posa a matar persones perquè són cristians. Segrestos de
cristians, lleis inacceptables i execucions.
Dins de
l’Islamisme, contemplem lluites sagnants a mort entre ells mateixos per raons
religioses, les quals crèiem ja superades. Mètodes de terrorisme molt
sofisticats. Tot açò en el segle XXI. Les organitzacions internacionals,
pràcticament, no actuen en defensa dels encalçats.
La llibertat
religiosa és un dret i és un deure, la qual hem d’exigir i hem de treballar per
a fer-la realitat. Hem de ser receptius amb els qui tenen altres
religions diferents a la cristiana, però també hem d’exigir els nostres drets
de llibertat en els països on aquestes altres religions són majoritàries.
Totes les
realitats enumerades, segons les nostres possibilitats, han de ser remogudes, per
ser principis de Dret Natural que el Creador ha imprès en la mateixa naturalesa
humana, feta a imatge i semblança de Déu. Cal actuar en consciència,
com una greu obligació moral, per a fer efectives aquestes normes de Dret
Natural: això comporta “el Pla de Déu”, amb la seua
exigència moral de fer-lo.
*[F] Som
responsables i col·laboradors del Pla de Déu.
[g] Entre nosaltres, com a obligació de consciència,
s’ha de treballar a resoldre eficientment, en la mesura de les possibilitats de
cada un, un problema com el de la discriminació lingüística.
*g-1) ¿Qui
dubtaria que hagués de menester treballar de manera resolutiva contra
la terrible pobresa que pateix una part molt important de la Humanitat? ¿Qui
qüestionaria, a hores d’ara, que s’havia de treballar en consciència per a
resoldre l’apartheid sud-africà, el qual va costar anys de presó
a Nelson Mandela o la qüestió sobre els drets dels negres estatunidencs,
com a resultat de la qual Martin Luther King pagà la vida? ¿I els drets de la
dona als Països islàmics i a l’Índia?
*g-2) Tot el
que suposa d’autoritat d’un Concili Ecumènic, ens exigeix una actuació
fonamentada en la teologia moral com a cristians. Per tant, entre les
situacions al·ludides de discriminació que esmenta expressament el Concili
Vaticà II i que he volgut explicitar en els paràgrafs anteriors amb referència
a fets i a realitats que coneixem del nostre entorn, figura, clarament, la de la nostra discriminació lingüística.
Aquesta
discriminació, la qual trobem, d’una manera molt especial, escandalosa, en el
si de la pròpia Església Catòlica valenciana i en la praxis d’alguns governants
i en polítics de la societat civil, ajuda a promoure un abandonament de la
llengua de part de molts valencians.Aquesta discriminació ha de ser superada i eliminada perquè és contrària al Pla de Déu. Cf. Encíclica “Gaudium et Spes”, no. 29.
*g-3) Hem de
lluitar contra falsedats històriques que han arribat a considerar-se veritats,
després de segles que ens les han fetes sentir en ambients socials i de
docència popular. Aquestes mentides tenen el fonament polític d’unes
lleis injustes i inacceptables, com ara, l’actual llei constitucional
de preponderància del castellà sobre la llengua de la nostra terra. Al
capdavall, aquesta norma rep la consideració constitucional que el castellà és
un dret i una obligació i que la nostra estimada llengua, àdhuc, entre
nosaltres, té una categoria jurídica i social molt secundària. ¿Què diríem si
els de raça negra són acceptats en l’Església un dia a l’any? Recordem el que esdevé
en la festa de Sant Vicent Ferrer[18].
Aquesta
situació s’ha de qualificar com de substitució colonial d’una llengua i res més: pura discriminació contrària al
Pla de Déu. Lleis iniqües que no obliguen en consciència i contra les quals
s’ha de lluitar. Sant Tomàs d’Aquino, “Summa
Theologica”, Ia IIae. q. 93. Pius XII, Missatge
de Nadal de 1944. Sant Joan XXIII, encíclica “Pacem in terris”, no. 51[19].
En els temps
actuals, és inacceptable deixar de tenir un mitjà audiovisual com la televisió
i la ràdio en la llengua pròpia. És imprescindible com a mitjà de
normalització[20]
i de normativització[21]
de la llengua. En consciència, no es pot permetre la seua
desaparició. Caldria equiparar, si més no, les transmissions que es fan en
llengua castellana amb les que es fan en llengua catalana. Quanta diferència
patim!
*g-5) És
manifest que l’Església Catòlica en el País Valencià, amb la
discriminació de la llengua pròpia, com ara, l’Església, actua clarament i
greument, contra el PLA DE DÉU. Aquesta constatació la fem amb molt de
disgust i demana (no pel que dic jo, sinó pel que proclama la mateixa Església)
una col·laboració de tots per a defensar i per a situar la nostra llengua
en el lloc que li correspon en l’Església i en la Societat.
El Papa
Francesc dedica el capítol IV de l’encíclica “Evangelii Gaudium” a “La
dimensió social de l’evangelització”[22]:
“en el cor
mateix de l’Evangeli, hi ha la vida comunitària i el compromís amb els
altres. El contingut del primer anunci té una immediata repercussió
moral que té com a centre la caritat” (no. 177).
“El
Regne que s’anticipa i que creix entre nosaltres ho toca tot i ens
recorda aquell principi de discerniment que Pau VI proposava en relació al
veritable desenvolupament: ‘Tots els hòmens i tot l’home’” (no. 181).
*g-6) ¡Quina
insensibilitat mostra la nostra Església, en no sentir tristor, ni angoixa,
com apareix en les belles i significatives frases del començament de
l’encíclica “Gaudium et Spes”, la qual hem transcrit en la
divisió 2, [d], quan contribueix (i quan ha contribuït) eficientment a
la discriminació de la llengua pròpia i històrica del nostre Poble, llengua, en
altres temps, tan important a Europa i ara en terres valencianes, amb aquesta
col·laboració de l’Església Catòlica, la qual traspua ignorància i que cerca
interessos i privilegis, es col·loca en situació de pobresa i camí d’anihilació!
*g-7) El
papa Francesc, mentre ens convoca a ser responsables, més enllà de les nostres
comoditats, en les diverses situacions de la vida, ens diu:
“La dignitat
de la persona i el bé comú són per damunt de la tranquil·litat d’alguns que no
volen renunciar als seus privilegis. Quan aquestes valors es veuen afectades, és
necessària una veu profètica”[23], encíclica “Evangelii Gaudium”, no. 218.
¡Quantes
realitats s’han vist tristament, en aquestes terres valencianes, que exigien (i
que exigeixen) unes veus profètiques a favor de l’ús de la llengua i en defensa
de la cultura del Poble Valencià per part de la mateixa Església!
Vejam què ens
diu el Concili Vaticà II:
“Purifica i
eleva constantment els costums dels Pobles, fecunda de dins estant amb riqueses
espirituals, enforteix, completa i
restableix en Crist les qualitats i
les capacitats espirituals de cada Poble i de cada edat. Així, l’Església, complint la
pròpia missió (la d’evangelitzar),
ja, per aquest sol fet, impulsa i contribueix a la cultura humana i civil i,
amb la seua actuació, també amb la litúrgica, educa l’home en la llibertat
interior”[24]. Encíclica “Gaudium et Spes”, no. 58, paràgraf 4t.
L’Església
Catòlica valenciana, com a tal, i tots com a persones, estem convidats a una
“metànoia”, és a dir, a un canvi de mentalitat unit a la voluntat d’acció
eficient, per a no deixar de fer realitat el Pla de Déu; no fer-lo resulta “utpote Dei proposito contrarius”, fet que implica la promoció i la defensa de l’ús
constant de la llengua pròpia de les terres valencianes, la llengua vernacla
o popular, en tots els àmbits.
D’una manera
especial, ho exigim en el si de la mateixa Església Catòlica: litúrgia,
catequesi i predicació; publicacions, centres escolars, ús col·loquial, etc. “L’Església, amb la seua acció, fins i tot, amb la
pròpia litúrgia, educa la persona per a obtenir la llibertat interior”,
així ens ho proposa el Concili Vaticà II. En aquest aspecte, ¿quina
llibertat, fonamentada en la veritat, ha promogut l’Església Catòlica
valenciana? Hem vist excuses i més excuses de part de l’Església, i la
promoció interessada de dubtes i de mentides.
Tàrbena, la Marina, 9 d’octubre del 2014.
Signat: Dr. Pere Riutort Mestre, prevere.
Partida Coll de sa Creu, 260. Santuari.
D.P.:
03518 Tàrberna (la Marina, País Valencià)
Tel.:
686 700 068 / 633 597 859
E-mail: prm.lucania@gmail.com.
[1]
Nota de la traducció. “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan
XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (no. 96, p. 78).
[2]
D’acord amb la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan
XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (p. 77),
correspon al no. 95 i no al no. 89 com s’indica en la versió original de
l’explanació.
[3]
Nota de la traducció. Gregori Maians i Císcar (1699-1781) fou un erudit,
historiador i lingüista valencià. En una lletra al bisbe Climent, de 1768, li
comentava en castellà que “sempre cal la conservació de la catalana per a la
intel·ligència de les lleis, d’escrits antics i de llibres; i per a entendre
millor la Doctrina Cristiana, puix que, en el nostre Regne, hi ha molts que
l’aprenen en castellà i que no l’entenen perquè no saben la llengua estranya de
la mateixa manera que la nadiua”.
[4]
Nota de la traducció. En una versió parcial d’aquesta obra, en Internet, “Diccionario
valenciano-castellano” (https://books.google.es/books?id=SpYCAAAAMAAJ&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false),
de José Escrig y Martínez, Librería de Pascual Aguilar, 1871, hi ha una part de
la introducció (ací, traduïda) en què es pot llegir que, “Llevat de les
oracions que aprenen en la primera educació religiosa i d’uns quants sermons
anuals, són molt estranyes les viles en què s’ouen i en què es parle la llengua
castellana: essencialment, agrícoles, es dediquen, d’ençà de l’edat de dotze
anys o menys, a les fatigues del camp i, per consegüent, obliden encara els
primers rudiments de la religió que aprengueren en castellà. Els capellans han
d’explicar, sovint, en llengua valenciana, els deures del cristià, per a
deixar-se entendre millor; i, en les escoles d’instrucció primària, els xiquets
no parlen mai la llengua de Castella. I això no és tan notable en les nombroses
viles xicotetes del nostre poblat Regne, sinó que també hem oït dir els Pares
de les Escoles Pies de la ciutat de Gandia, que els era molt difícil
l’explicació de les matèries senyalades per a l’estudi dels primers anys del
segon ensenyament, perquè havien de fer dues explicacions: una, en valencià; i
una altra, en castellà” (p. XV).
[5]
Nota de la traducció. Hem recorregut al castellà, com un poc després, en el
mateix paràgraf, perquè aquesta forma (“lengua universal”) sol ser més
usual entre castellanoparlants que, sovint, exalten el castellà com a llengua
de cultura i universal, que la parlen moltíssims milions de persones i que, com
diuen algunes vegades, contribuí a aportar cultura en terres on hi havia
civilitzacions primitives, retardades...
[6] Nota de la traducció. Hem partit de com figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“ (p. 6), treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.
[7] Nota de la traducció. Ací partim de l’obra “La joia de l’Evangeli. Evangelii Gaudium”, en la versió de l’Editorial Claret publicada el 2013 (p. 161).
[8]
Nota de la traducció. Hem triat aquesta forma en castellà, per ser la que
figura en el document oficial en què es volia posar el castellà com a llengua de
la jerarquia eclesiàstica valenciana, tot i els documents sorgits del Concili
Vaticà II i, de pas, dels catòlics valencians.
[9]
Nota de la traducció. Forma italiana equivalent a “tothom”, o siga, a la
gran majoria de la població, en aquest cas, dels partits polítics
espanyolistes.
[10]
Nota de la traducció. Tot i que el text original figura en l’explanació, hem
accedit a la web del Vaticà, en què el 15 de setembre del 2025 apareixia sota
aquest enllaçament: https://www.vatican.va/archive/hist_councils/ii_vatican_council/documents/vat-ii_const_19651207_gaudium-et-spes_lt.html.
[11]
Nota de la traducció. En l’original, posa “La versión en castellano:”
junt amb la traducció en llengua castellana. Nosaltres, amb lleugers retocs, hem
adoptat la versió en català, partint del llibre “Concili Ecumènic Vaticà
II. Constitucions, decrets, declaracions” (p. 115), publicat per
l’Editorial Claret en 1993, a què accedírem en el 2015.
[12]
Partint que, en l’original llatí, posa “stirpem”. ací hem pres el mot
“nissaga” (en lloc del terme “raça”, el que figura en el llibre),
perquè hem considerat que enllaça com a més pròxim al de “Poble”.
[13]Nota
de la traducció. Fa referència al grup dels intocables, u dels més marginats de
l’Índia.
[14]
Nota de la traducció. En català, se sol traduir, per exemple, com “Representació
sobre els greuges imponderables que la Nova Planta ha produït” i, per
això, de manera reduïda, és conegut com el “Memorial de greuges de 1760”.
[15]
Nota de la traducció. Es refereix al govern del Partit Popular en el País
Valencià, majoritàriament, amb majoria absoluta, entre 1995 i el 2015. Tornà a
governar-hi en el 2023.
[16]
Nota de la traducció. En el moment en què Pere Riutort ho escrigué, a tot
estirar, en el 2018, el PP valencià havia manat en la Generalitat Valenciana
entre 1995 i el 2011. Quant a la batlessa de València, del PP i de qui fa
esment un poc després, ho fou entre 1991 i el 2015.
[17]
Nota de la traducció. En al·lusió a Rita Barberá, batlessa de València, del
Partit Popular, entre 1991 i el 2015, fervorosa anticatalanista i contrària a
la cultura vernacla del País Valencià.
[18]
Nota de la traducció. El dia de la festivitat de Sant Vicent Ferrer sol ser-ne
l’únic en què es fa una missa en llengua catalana (“valencià”) en quasi
totes les parròquies valencianes en zona catalanoparlant.
[19]
Nota de la traducció. En l’original, 46, hem adoptat els nombres del llibre
publicat per Editorial Claret, el qual emprem com a referent.
[20]
Nota de la traducció. Ús normal de la llengua, en tots els nivells i en tots
els llocs possibles, dins de l’espai geogràfic autòcton. Enllaça amb el mot “normal”.
[21]
Nota de la traducció. Acte de posar unes normes ortogràfiques, fonètiques, etc.
a una llengua. Enllaça amb el mot “norma”.
[22]
Nota de la traducció. Ací partim de l’obra “La joia de l’Evangeli.
Evangelii Gaudium”, en la versió de l’Editorial Claret publicada en el
2013 (p. 133 i p. 137 respectivament).
[23]
Nota de la traducció. Ací partim de l’obra “La joia de l’Evangeli.
Evangelii Gaudium”, en la versió de l’Editorial Claret publicada en el
2013 (p. 162).
[24]
Nota de la traducció. Hem fet lleugers canvis i hem adaptat el text a partir de
la versió del llibre “Concili Ecumènic Vaticà II. Constitucions, decrets,
declaracions” (p. 144), publicat per l’Editorial Claret en 1993. Una
traducció amb el text original de l’explanació com a llengua de partida
resultaria així: “Posant al seu servei els dons sobrenaturals amb què
compta, de l’interior de les diverses cultures estant, ha de donar vida, defensar, enriquir i
restaurar les riqueses de l’esperit i les qualitats pròpies de qualsevol
Poble del món i dels diversos temps. Així, l’Església, mentre fa el seu paper
propi (el d’evangelitzar), contribueix a la civilització i
la impulsa i, amb la seua acció, fins i tot, amb la mateixa litúrgia, educa la
persona per a obtenir la llibertat interior”.
