Tot seguit, plasmem de part de la pàgina 40 a la plana 49 de l'explanació, en la versió del 2018.
[d] Nissaga, País:
*d-1) “Nissaga”, etimològicament, significa les
“arrels amb el seu refillol que donen entitat i subsistència a una planta que
es desenvolupa i que viu per si mateixa”. Aquesta definició apareix enumerada, en segon lloc,
com una de les sis classes de discriminació, “discriminació
de la nissaga”, que presenta el no. 29 de la Constitució “Gaudium et Spes” del Concili Vaticà II, les quals han de ser superades
i eliminades com a contràries al Pla de Déu, i això significa que és un deure moral greu.
*d-2)
Poble, nissaga, país, és el grup humà d’un conjunt individuat de la
Humanitat, el qual parteix de les pròpies arrels, de la cultura pròpia produïda
al llarg de la Història i que dóna unitat i operativitat responsable i en
benefici dels seus membres, els quals es constitueixen en una germandat,
estimada per Déu mateix per a la Humanitat.
Recordem
el que professem amb el Credo: “Per
quem omni facta sunt”[1].
Recordem
també el pregon i bell inici de l’Evangeli de Sant Joan, el qual
veneraven els nostres avantpassats. Per això, es proclamava per al poble al
capdavall de la Missa. Així, llegim:
“El Logos (Jesús - el Messies) estava amb Déu, al
principi. Per Ell, tot ha vingut a l’existència i res no hi ha vingut sense
Ell”[2].
La
mateixa vida humana, unida a la societat que forma, és el màxim de l’existència
d’aquest vivent que som nosaltres, fets a imatge i semblança de Déu, que, fins
i tot, podem arribar a ser constituïts fills adoptius de Déu per l’acció
alliberadora del Logos.
*d-3)
El grup humà que correspon a les denominacions de “Poble” o de “Nissaga”, àdhuc, pot desenvolupar la seua vida, en alguns casos, de
manera discontínua, en diversos espais geogràfics, als quals, sovint,
es denominen “País” i, en el seu cas, “Països”, en plural.
*d-4)
Direm “el Poble Gitano”, el qual no té un territori determinat. Si el tingués, podríem denominar-lo “la
Nació gitana” o “el
País gitano”. És correcte dir la nissaga gitana; però no és
aconsellable conèixer-la, entre nosaltres, raça gitana, diferenciada de
la nostra. Precisament, els gitanos són indoeuropeus blancs com
nosaltres, per tant, compartim raça amb ells.
*d-5)
En algunes versions, la paraula “nissaga”, que apareix amb certa freqüència en els documents de l’Església,
alguns la tradueixen per “raça”. ¡Poques vegades n’és correcta aquesta traducció!
Com
ja hem indicat, els documents de l’Església donen molta importància a la
Cultura dels Pobles del món, però, de fet, no es considera la “raça” com
característica cultural. El Magisteri de
l’Església pensa, més aïna, en grups socials units per una mateixa cultura, en
la qual entren característiques com les que hem adduït en aquesta divisió 3, [a], quan hem
parlat de les característiques de les cultures, partint de l’enciclica “Gaudium et Spes” , no. 53, del Concili Vaticà II. El que és autèntica cultura ha de ser
compartit, en pla d’igualtat, per persones de diferents races, incloent-hi
orígens diversos.
El
cas dels Estats Units d’Amèrica, el de Sud-àfrica i el d’altres països és paradigmàtic.
Els líders antiracistes, com ara, Nelson Mandela o Martin Luther King,
es van pronunciar i lluitaren per una igualtat de les diferents races, unides
en un mateix Poble, caracteritzat per la mateixa cultura, la qual igualava a
tots i havia de donar les mateixes oportunitats de drets socials a tothom.
*d-6)
Continuem amb un altre exemple. Denominarem “la
Nissaga jueva” o “el Poble jueu”, escampat per tot el món, però direm l’Estat d’Israel o
la Nació d’Israel, amb els seus límits geogràfics, en el qual està present el
Poble jueu.
Per
tant, amb les denominacions “Poble”
i “nissaga”, signifiquem el grup humà amb la seua cultura pròpia, la qual,
necessàriament, no té uns límits geogràfics determinats.
*d-7)
País, “Cives”:
És
una denominació que té la seua etimologia en el concepte llatí de “pagus, pagense”, és a dir, “terra que es
conrea”. Per extensió, va passar a significar “llogaret”, “comarca”, “districte” i, fins i tot,
“nació”. La nostra denominació en català, molt usual a Mallorca, de pagès, pagesia, per a indicar la gent que viu en el camp i del camp, és un derivat
del “pagus” llatí. La denominació de “País” (“Pays”, en francès) s’ha fet molt freqüent en
algunes llengües, en al·lusió al concepte de Nació, sobretot, tenint present,
originàriament, el fet que té un territori determinat.
“Cives”. S’usa,
en alguns documents de l’Església, com a sinònim de “Poble”. Convé examinar[3]
el text original llatí de l’encíclica “Pacem
in terris”, en diversos capítols.
Plebs[4].
Es refereix a “multitud”, “poble”, en contraposició als patricis romans, que venien a ser els nobles,
els importants.
[e]
Poble-Nació:
[e] Els conceptes de “Poble” i de “Nació” tenen uns matisos específics, però són conceptes
semblants i també molt pròxims als de Pàtria i Nissaga.
*e-1)
Aquestes quatre denominacions, Poble,
Nació, Pàtria, Nissaga, País, van més
enllà del concepte d’Estat, el qual
suposa un poder polític independent. Nació no cal ser un concepte equivalent al d’Estat. A Europa, hi ha uns pocs
estats, com el de Portugal, on l’estat i la nació són el mateix.
*e-2) Nació suposa un Poble que viu de manera
estable en un territori determinat, en el qual “ha nascut”, en principi, el grup humà característic d’aquella Nació.
*e-3) Els que són de procedència externa
s’insereixen en la Nació que els acull i que els accepta o, si ho expliquem
amb una comparació, s’empelten formant unitat amb els arbres originaris d’eixa Nació
i volen participar en la seua manera de ser i d’actuar. Conserven
les seues arrels originàries, no pot ser d’una altra manera, però l’empelt és
el que ha de prevaler i s’han de convertir en un més d’aquell Poble determinat.
Si
aquests vinguts de fora s’estableixen en un lloc determinat amb el desig de
suprimir i de substituir la Nació originària, caldrà que siguen considerats
com colonitzadors, realitat que, actualment, no és admesa per l’Univers
Món.
*e-4)
Nació pot ser Estat polític o no ser-ho. Sense ser estat, també la nació existeix igualment. Qualsevol nació
subsisteix per raó de la pròpia cultura. Nosaltres, indubtablement, en
aquest moment, constituïm una nació sense estat propi. Probablement, a
hores d’ara, nosaltres som la nació més important d’Europa que subsisteix sense
ser reconeguda com a nació amb el corresponent estat.
Sant
Joan Pau II es va expressar així en el discurs a la UNESCO. 2 de
juny de 1980:
“¿No hi ha, en el mapa d’Europa i del món, nacions que
posseeixen una meravellosa sobirania històrica nascuda de la seua cultura
i que, tot i això, al mateix temps, són privades de la seua total sobirania?”.
*e-5)
Nacionalitat consta en la Constitució espanyola, en
referència a les autonomies que tenen una realitat cultural especifica
que les constitueix en nació, sense tenir el poder polític corresponent a un
estat-nació.
El
concepte de nacionalitat té un caràcter més abstracte, però té el mateix significat que nació. Podem dir,
per exemple, “Miquel és molt
bo” i “Miquel té una
gran bondat”. “Bo” prové d’un concepte concret; “bondat” prové d’un concepte abstracte. Ambdues frases tenen, en definitiva, el
mateix significat. Igualment, podem aplicar l’exemple a “nació” i a “nacionalitat” i fer la comparació del significat idèntic dels dos termes al·ludits:
un, més concret, “nació”; i, l’altre, més abstracte, “nacionalitat”[5].
*e-6)
El Concili Vaticà II; quan parla de la valor de les Cultures, en
el nostre cas, de la Cultura social present, que vertebra, que fa operant la
societat, fonamentada en les arrels de la Història, es refereix, amb això, a la
valor essencial, constitutiva d’eixa realitat que denominem Nació. Per
tant, en referir-se el Concili Vaticà II a la valor de les Cultures amb llur
caràcter social-històric, ve a senyalar i, així cal interpretar-ho, “de la valor de les nacions”.
El
Papa Benedicte XVI, en el seu Discurs del 28 de maig de 2006, en el
camp d’extermini nazi d’Auschwitz, va comentar la làpida que fa referència a
l’extermini de la nació polonesa amb sis
milions de polonesos que perderen la vida durant la Segona Guerra Mundial.
El seu comentari fou en aquests termes:
“En una primera fase i, abans que
res, es volia eliminar l’elit cultural i fer desaparèixer el Poble com a
subjecte històric autònom, per a reduir-lo, en la mesura, que continuàs existint
en un Poble d’esclaus”.
*e-7)
La legalitat estatal espanyola ha estat programada per a destruir
la mateixa existència de la nostra nació, a favor de la nació castellana. Basta
recordar la gran quantitat de “nacionalistes” que s’hagueren d’exiliar quan va acabar la guerra de Franco, amb les
execucions, amb les apropiacions de béns, amb la supressió de drets.
Anteriorment, un fet semblant, per motiu de la Guerra de Successió, a principi
del segle XVIII, després del triomf de Felip V. El vessament de sang dels
nostres avantpassats ha estat una constant en la Història de segles.
Pel
que fa al genocidi cultural de voler fer desaparèixer la nostra estimada
llengua i els altres drets culturals-polítics, que explica Sant Joan
Pau II en el discurs a l’ONU de 1995, s’ha concretat, del segle XVIII ençà,
especialment: en l’actuació de l’Estat, unit a les lleis pertinents
relatives a l’escola generalitzada, concebuda, exclusivament, en llengua
castellana, a la judicatura, a l’exèrcit, als mitjans de comunicació, al teatre
i a altres mitjans d’expressió artística.
Cal
tenir present els interessos de persones i de col·lectius econòmics,
que han subordinat a poc a poc els seus interessos a la destrucció dels drets
humans dels Pobles. Açò, ho hem vist recentment amb les empreses que han estat estimulades
a anar-se’n de Catalunya[6].
Com ho han repetit! ¡Com han volgut fer por presentant un futur ombrívol i
impossible si no se n’anaven!...
La
“nació” espanyola, tal com apareix definida
en la Constitució de 1978 o en els discursos de Ramiro Ledesma, fundador de la
JONS, és el resultat de l’acció centralista i centralitzadora estatal
castellana.
Recordem, per
exemple, que vam arribar a considerar normal l’absència de la nostra llengua en les escoles i en el dia rere dia de la vida social: un tribunal de
justícia no t’atenia en la teua pròpia llengua; un document que no fos en
castellà no tenia validesa en una notaria. És que érem pàries? ¿Érem un Poble
esclau, sense drets, subjecte a l’arbitri d’un altre Poble, el castellà,
detentor d’un poder estatal exclusiu, del qual s’havia apropiat de feia segles
ençà?
Fins
i tot, quan es va col·locar el telèfon públic en 1896, si no es parlava en
castellà, s’havia d’abonar una multa per imposició legal.
Al
País Valencià, durant uns quants anys, no hi ha hagut televisió, ni ràdio
autonòmiques en la llengua pròpia i històrica i s’ha prohibit (i s’ha
tallat) el senyal a les televisions procedents de Catalunya, mentre que les
emissions castellanes, especialment, procedents de Madrid, en constitueixen una
multitud.
*e-8)
Com a cristians, tenim l’obligació d’estimar i de contribuir a realitzar
la nostra nació, la cultura pròpia d’ella i les valors socials que comporta. La
nostra fe en Crist ens impulsa a fer-ho realitat, com a exigència de
l’establiment del Regne de Déu entre nosaltres.
Aquest
significat de nació, de cultura, ens impulsa a convertir-nos en Poble cohesionat, “com a ciutadans responsables en el si d’un Poble, no
com a massa arrossegada per les forces dominants”, “Evangelii Gaudium” (no. 220).
*e-9)
Aquest principi operant de qualsevol nació ha de promoure les valors de la
civilització, els principis evangèlics d’amor i de responsabilitat unida
a la llibertat. Ha de ser actuant en totes les necessitats socials que
comporten benestar i solidaritat, entre els ciutadans de la pròpia nació que
són els més febles i els més necessitats, per les diverses classes de pobresa
que puguen patir.
*e-10) El concepte de nació no ha de ser excloent,
sinó universalista. Vejam la necessitat d’aquesta universalització. La
societat que es composa de famílies ben estructurades i que progressen ens
portarà al fet que la realització de les famílies desemboca en la bona marxa i
en la realització de la societat com a tal. Igualment, la bona marxa i la
realització de les diverses nacions del món, constituint-se en Pobles
responsables i cohesionats, formant autèntica comunitat, condueix a una
Humanitat, la qual veritablement compleix les seues finalitats de
perfeccionament i de progrés universal en els diversos aspectes.
L’Encíclica “Pacem in terris”, de Sant Joan
XXIII (no. 25[7]),
ens diu:
“Pel fet de ser
ciutadà d’una determinada comunitat política, no perd gens de contingut la
pròpia pertinença, en qualitat de membre, a la mateixa família humana; i, per
tant, la pertinença, en qualitat de ciutadà, a la comunitat mundial”.
*e-11)
Les valors sobrenaturals de la nostra fe en Crist, Fill Unigènit del Pare,
que es va encarnar de Maria, Mare de Déu, que fou crucificat i va ressuscitar,
que continua present junt amb l’Esperit Sant en els seus seguidors i en el món,
ens presenten les màximes valors, les
quals estan presents en les arrels cristianes del nostre Poble.
És la gran realitat a assolir i és el gran missatge que comporta la
inculturació de la nostra fe en el món actual i històric en què vivim,
sobrenatural i natural: “per quem omnia
facta sunt”[8] (Joan 1,3 i en la Professió de fe de Nicea-Constantinoble).
Déu,
el nostre Pare, ha volgut
“recapitular en el Crist totes les coses, tant les del cel com les de la terra” (Efesis 1,10).
[f] Estat-Nació:
*f-1)
Estat és l’entitat política que presideix els destins col·lectius
d’una societat i que exerceix, per aquesta raó, el poder legal de manera
sobirana junt amb els altres poders que hi són concomitants.
*f-2)
Els Estats volen constituir-se, units a una Cultura, a una Nació,
que s’ha format a través de la Història i que, en la cultura d’aquesta
nació, volen trobar la raó darrera de la seua existència.
*f-3)
Sovint, però, ens trobem amb Estats que han practicat una política
nacionalista d’assimilació i de substitució partint d’una nació determinada
que hi ha en el seu si. Els estats nacionalistes centralistes i
centralitzadors substitueixen la denominació d’Estat per la de Nació;
així, desemboquen en la política de
l’estat nacionalista centralitzador. En aquest cas, no és correcte denominar un estat simplement com nació. Cf. Pius XII, AAS. 47, 22-23,25-26.(1954-1955).
*f-4)
Aquests estats han volgut imposar els elements culturals propis de la “nació estatal”, en el nostre cas,
la nació castellana, que, a poc a
poc, s’ha apropiat de la denominació “España”, la qual s’aplica exclusivament per a la realitat cultural i nacional
castellana. Amb l’engany de la denominació “Espanya”, la qual
caldria englobar les altres nacions existents en aquest Estat nacionalista
centralista, han pretès fagocitar les altres nacions que hi perviuen, amb el
desig d’assimilar-les i d’incorporar assimilant-les a la cultura castellana.
Prèviament, s’han dedicat a la destrucció dels elements culturals (actuals i
històrics) de la nostra nació, d’una manera especial, de la llengua pròpia, “la principal senya d’identitat del nostre Poble”, com
especifica la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”.
*f-5)
Hem fet esment, en diferents moments, de Pius XII en el Radiomissatge de
Nadal de 1954. Vejam com descriu el que considera una nació, en
aquest Radiomissatge:
“La vida nacional és per si
mateixa el conjunt operant de totes aquelles valors de la civilització que
són pròpies i característiques d’un determinat grup, de la unitat espiritual
del qual constitueixen com el vincle. Al mateix temps, aquesta vida enriqueix la
vida de tota la Humanitat donant-li com la seua pròpia contribució”.[9]
I Pius XII, entre d’altres
afirmacions, senyala: “Una nació pot desenvolupar-se al costat
d’altres nacions dins del mateix Estat”. Cf. A.A.S. XLVII, pp. 22-23,25-26.
1955.
Un
exemple evident és Suïssa, on hi ha quatre nacionalitats, amb quatre
llengües que conviuen en perfecta harmonia, regides pels principis de
responsabilitat democràtica i que fonamenten la seua unitat en el reconeixement
de la respectiva llibertat i de la solidaritat amb els altres cantons.
*f-6)
Observem que Pius XII comença definint “nació” com conjunt humà, “com
a principi operant en les valors de la civilització”.
“Nació” no és res que, simplement, es posseeix, del qual hem d’estar
orgullosos i, fins i tot, hi haurà qui pensarà que forma part d’una nació
més poderosa o més culta que altres nacions, “a les quals s’ha de dominar”. “Nació” no és egoisme
o domini, com alguns volen suposar i propugnar, especialment, d’alguns ambients
del Socialisme, amb la qual cosa volen desacreditar la valor de la nació com a tal i
ho consideren com una cosa ja superada pel socialisme.
*f-7)
Les nacions existeixen i tenen la seua raó de ser, segons Pius XII, com a “conjunt operant”, com
a servei que actua a favor dels ciutadans, a favor del conjunt d’un
grup humà que té les seues arrels en la història i que ha d’actuar en pro de
tota la Humanitat. La nació, és a dir, la cultura, en seny social i històric, és
fonament operant de la realització, del perfeccionament, del progrés, de la persona, de la família i de la mateixa societat;
del domini de la naturalesa, de la tècnica, etc., com hem vist quan hem explicat el concepte de Cultura, d’acord amb la
doctrina del Concili Vaticà II, en la Constitució “Gaudium et Spes”, 53. Divisió actual, 3, [a].
Els
capítols III i IV de la Primera Part de l’encíclica “Gaudium et Spes” (nos. 33 al 45), els quals tenen per títols “L’activitat
humana en el món” (III) i “El treball de l’Església en el món contemporani” (IV), expliquen amb
profunditat el perquè teològic d’aquesta unió de fe i cultura humana. La Part
II de la mateixa Constitució Conciliar es refereix a “Alguns problemes més urgents” del nostre temps. El capítol segon d’aquesta Segona Part fa al·lusió a “El degut foment cultural” (nos. 53-62), els quals cite amb profusió en els comentaris d’aquests
paràgrafs.
Sant
Joan Pau II, en el Discurs en l’ONU de 1995, el qual parla, d’una
manera especial, dels drets de les nacions sense estat, ens dirà en el no. 9:
“El cor de tota cultura és constituït per
la seua obertura al més gran dels misteris: el misteri de Déu”.
*f-8)
La realitat d’un Estat nacionalista centralitzador, el qual actua contra
les nacions que hi ha en el seu si, és contemplada molt negativament en
el Magisteri de l’Església. Benedicte XV, durant la Primera Guerra Mundial, amb la seua cèlebre afirmació
“Les nacions no moren”, convidava a “ponderar, amb
consciència serena, els drets i les justes aspiracions dels Pobles”. Cf, “Exhortació als
dirigents dels Pobles bel·ligerants”, 28 de
juliol de 1915, esmentat per Sant Joan Pau II, en el seu discurs en l’ONU
de 1995, no. 6.
*f-9)
Com ja hem adduït en 2, [e], recordem, altra vegada, el que ens diu l’encíclica
“Pacem in terris” de Sant Joan XXIII, Tercera
Part:
“les comunitats polítiques, les unes
respecte a les altres, són subjectes de drets i de deures; per això, també les
seues relacions han de ser regulades en la veritat, en la justícia, en la
solidaritat generosa, en la llibertat. La mateixa llei moral que regula les
relacions entre cada un dels éssers humans, regula també les relacions entre
les respectives comunitats polítiques” (no. 80).
*f-10)
En els diversos documents de Sant Joan Pau
II, se’ns presenten els drets de les nacions sense
estat, les quals es fonamenten i tenen el dret de sobirania o d’independència,
unit a la cultura pròpia i especifica d’aquesta determinada nació.
Els
textos polítics de Sant Joan Pau II sobre cultura-nació foren pronunciats
en espais de molta significació mundial, com ara, en l’ONU, en el Parlament
Europeu, en la UNESCO, com també en altres àmbits i en llocs del món
actual, per exemple, a Japó, a Estònia ,etc. Vejam un exemple molt
significatiu:
El
2 de juny de 1983, Sant Joan Pau II, a Cracòvia, va beatificar Rafael
Kalinowski i Albert Chmielowski, que havien estat condemnats a pena de
mort, commutada després pels russos amb penes de molt de sofriment, per haver
participat en la insurrecció polonesa de 1863. Va exaltar la seua amor
heroica al propi Poble, qualificant-la de caritat teologal.
Sant
Joan Pau II parla sobre el tema amb molta freqüència; podem veure
que, com a polonès, portava en l’ànima aquest gran problema del món; i, en
particular, el de la seua nació polonesa, condemnada a la anihilació per
Alemanya (Prússia), Rússia i Àustria (l’Imperi Austrohongarès): precisament
la mateixa situació que nosaltres fa més de cinc segles que arrosseguem
i que tant de vessament de sang ha produït.
No
ens trobem davant cinc segles d’una nació castellano-espanyola “pacífica, angelical, generosa” respecte de nosaltres, sinó amb cinc segles de negació i de destrucció
dels drets que ens pertanyen com a Poble, amb la seua cultura corresponent,
fins i tot, junt amb ella, els drets irrenunciables de sobirania. D’una manera especial, nosaltres hem patit aquesta
situació amb l’actuació castellano-espanyola, d’ençà dels Reis Catòlics fins a
l’actualitat o, millor dit,
d’ençà del Compromís de Casp. Hem sentit,
repetidament, que fa cinc segles que “España
es un estado moderno”. Serà modern per
als castellans, però no per a nosaltres, ja que
considerem Castella-Espanya com un estat colonitzador.
*f-11)
L’Estat, com a entitat amb el seu poder polític, no ha de significar
imposició d’un grup humà per obtenir la superioritat d’una “nació estat” sobre les diverses nacions, com ha
succeït tantes vegades en la Història de la Humanitat. Si tinguéssem els
coneixements de cultura històrica i dels drets dels Pobles, sincerament, no ho
podríem ignorar, exigiríem els nostres irrenunciables drets. Durant segles, hem
patit una gran desinformació.
Si
hi ha lleis que veiem aplicades contra aquests drets, s’han de qualificar, segons
Sant Tomàs d’Aquino (“Summa Theologica”,
Ia. IIae. q.93), de “lleis iniqües”[10],
la qual cosa és vàlid per a lleis
europees, espanyoles o de qualsevol poder en el món. És inacceptable,
com ho ha fet l’ONU, que reconega uns determinats drets, per a aconseguir la “descolonització” de territoris
africans, asiàtics, americans i que n’ignore, d’altres, com és el del nostre
cas europeu. Sembla una discriminació racial contra la nostra raça blanca europea.
Tenim els mateixos drets de sobirania que tenen els
africans i altres parts del món, a les quals es reconeix el dret de la
independència política.
La
violència en guerres i terrorisme en el si de la societat, per a
aconseguir el reconeixement de la sobirania d’una nació, és a dir, per a
constituir un estat independent, han de ser rebutjats.
És
el dret de l’existència d’una cultura històrica el que s’ha d’adduir com a base
de la sobirania autèntica i real d’un Poble determinat, per a constituir un
estat independent: no val afegir que s’ha guanyat (o que s’ha perdut) una
guerra. A aquest dret, no es poden oposar
moralment amb la violència les “lleis iniqües” de coacció o polítiques assimilatives, les quals, segons el Dret
Natural, no poden ser acceptades. Cf. Sant Joan Pau
II en el discurs al Parlament Europeu, a Estrasburg, l’11 d’octubre de 1988.
Els
principis dels “Drets Humans”, l’encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII, el Concili
Vaticà II, els diversos documents de
Sant Joan Pau II, entre d’altres fonts, ens qüestionen i ens indueixen a ser
responsables en l’adquisició de coneixements i a ser conseqüents amb la veritat
evident i a no acceptar que ens enganyen.
Confederació:
el Nostre Estat Confederal
Confederació:
És l’associació permanent d’estats
independents formant un únic estat col·lectiu, el qual és responsable, d’una
manera especial, de la política general corresponent a tots els estats.
*g-1)
La unió, resultat del matrimoni dels Reis Catòlics, Ferran i Isabel,
volgué unir en pla d’igualtat, “Tanto
monta, monta tanto, Isabel como Fernando”, dos Pobles enquadrats en dues classes d’Estats:
Castella,
unitari amb el Dret Romà, amb una dinàmica política centralitzadora
culturalment i econòmicament.
L’altre
Estat, la Confederació de la Corona d’Aragó, presentava els
diferents Regnes, units al Comtat sobirà de Barcelona, amb preeminència
històrica de fet sobre tots, els qual es va independitzar de l’Imperi Germànic
al final del segle X. S’enumeraven els diferents Regnes un rere
l’altre, començant per Aragó, al qual s’afegien Catalunya (Comtat-Regne), València i
Mallorca i els de Sicília,
Sardenya i Nàpols.
Catalunya,
València i Mallorca (actualment, Illes Balears) formaven i
formen una unitat especial, sense deixar d’admetre la respectiva autonomia
política històrica de cada un dels tres Estats-Regnes. Tenim la mateixa
llengua i institucions legals i polítiques molt semblants, que es van portar a
terme en la Història. Cal afirmar, clarament, que tots tres compartim
nacionalitat, però amb les seues institucions independents en cada un dels tres
Regnes, conjuntades antigament per la persona del nostre Rei únic junt amb les
Corts Generals.
*g-2)
Les emigracions i les immigracions han estat importants. Cal
recordar la immigració que tingué Catalunya en l’època de la Revolució
Francesa.
És
important la repoblació del Regne de València després de l’expulsió dels
moriscos en 1609, que es va dur a terme del “Regne” de Mallorca estant en les
comarques de la Marina, la
Safor, la Ribera i el Comtat. Altres
comarques valencianes foren repoblades en
aquesta època de terres de llengua castellana estant; per això, aquestes
comarques parlen castellà actualment. Ens resultava impossible integrar-les.
Hi ha altres casos d’immigració, com ara, la Canal de Navarrés i l’Horta
d’Oriola i la realitat, provinent del segle XIX, de la Castella valenciana.
En
el segle XX, hi ha hagut una gran immigració a Catalunya, al País Valencià i a
les Illes Balears, procedent de zones de llengua castellana
econòmicament deprimides. Es va promoure, en bona mesura, de Madrid estant, per
a la destrucció de les nostres característiques culturals. A hores d’ara,
hi ha partits polítics interessats en la no integració, més aïna promouen la
confrontació colonial amb tot el que això comporta.
*g-3)
D’ençà de la constitució de la “Marca
Hispànica”, instituïda per l’Imperi Franco-Germànic, a
principi del segle IX, el Dret Germànic era el principi legal dels nostres
Regnes Confederats. Un únic Rei era qui presidia i actuava en tots i en
cada un dels “estats”, a l’una amb les institucions i amb els drets de cada un dels diversos
Regnes-estats.
*g-4)
Per raons hereditàries, els Comtes de Barcelona van estendre el seu
domini a una part molt important d’Occitània, la qual va passar a
França, llevat de Montpeller, per la “Croada de Simon
de Montfort” contra els albigesos.
Diferents
vicissituds històriques van unir a la nostra Confederació les grans Illes
de Sicília i de Sardenya, d’ençà de final del segle XIII. D’ençà
del segle XV, el Regne de Nàpols va formar part de la nostra Confederació.
Altres
parts d’Europa, com ara, dels Ducats d’Atenes i de Neopàtria i Còrsega, en
diversos moments, també van pertànyer a la nostra Confederació.
Oportunament,
reflexionarem de manera succinta[11],
abreujada, sobre la nostra exclusió històrica de l’”Imperi
castellano-espanyol” a Amèrica i en altres parts del món. Cf. Divisió 13.
[1]
Nota de la traducció. Frase llatina que vol dir “Per qui tota cosa fou
creada”.
[2]
Nota de la traducció. Hem fet aquesta traducció partint de l’original de Pere
Riutort i, igualment, d’acord amb la versió que figura en la “Bíblia
catalana. Traducció interconfessional”, publicada per l’Associació
Bíblica de Catalunya, pel Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, per
Editorial Claret i per Societat Bíblica en Barcelona en el 2014, la qual em
recomanà ell, en el 2016, a què s’ajusta, amb lleugeres adaptacions, el “Llibre
del Poble de Déu”.
En l’esmentada Bíblia catalana, es pot llegir “La Paraula era Déu. Ella estava amb Déu al principi. Per ella tot ha vingut a l’existència, i res del que existeix no hi ha vingut sense ella” (Jo 1,2-3).
[3]
Nota de la traducció. En l’original, “Examina”.
[4]
Nota de la traducció. En l’original, “Plebs, plebe”.
[5]
Nota de la traducció. Lo concret té relació amb lo matriarcalista; en canvi, lo
abstracte ho fa amb lo patriarcal.
[6]
Nota de la traducció. Aquest fet començà arran de la celebració del referèndum
sobre la independència de Catalunya, el qual tingué lloc en Catalunya el 1r
d’octubre del 2017, després del qual s’inicià aquest estímul de què parla Pere
Riutort. Recordem que aquesta traducció és de la versió del 2018.
[7]
D’acord amb la versió “Pacem in terris. Pau a la
terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a.
edició (pp. 50-51), correspon al no. 25 i no al no. 20 com s’indica
en la versió original de l’explanació.
[8]
En català, “Per ella, tot ha vingut a l’existència”, com figura en la
Bíblia Catalana.
[9] Hem recorregut a com figura, amb lleugers retocs, en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.
[10]
Nota de la traducció. “iniqua” vol dir “Contrària a l’equitat,
injusta”.
[11]
Nota de la traducció. “Succinta”
vol dir “breu”.
