Pere Riutort, l'Església valenciana i texts en llengua vernacla

 

Tot seguit, exposem part de la plana 121 fins a la pàgina 130 de l'explanació, en la versió del 2018.

*a-11) Partint dels fonaments amb els quals s’havia autoconstituït la Comissió, ¿quina autoritat podien tenir aquests textos com a vertadera traducció, segons anunciaven? ¿A qui representaven aquests acadèmics autoconstituïts, com a delegats i anomenats per l’Església Catòlica, per a menar a cap una acció intraeclesial de tanta responsabilitat?: “Lex orandi, lex credendi”.

            *a-12) De llatí i de grec, les llengües bàsiques a partir de les quals s’havia de traduir, el Sr. Ramón Arnau sabia poc o a penes. Els seus coneixements de valencià no passaven per a haver-lo de considerar un “analfabet funcional”, és a dir, escrivia en castellà i uns altres li ho passaven al valencià. El llegia, això sí; però no coneixia les normes ortogràfiques per a escriure’l correctament i amb soltesa. Dedicació al coneixement de la llengua, escassa. Segons em va dir, havia llegit Sor Isabel de Villena i el Tirant lo Blanch. Com si un, pel fet d’haver llegit “El Quixot”, es convertís en especialista apte per a confeccionar els textos de la litúrgia en castellà.

*a-13) Pel que fa als altres vuit membres que constituïen la Comissió d’acadèmics que farien aquesta meravellosa i extraordinària “traducció”, ens trobàvem també amb qui[1] no tenia la preparació adient.

*a-14) La intenció era traduir ex novo uns textos diferents als oficials que ja estan en vigor. ¡Quanta preparació i quant d’estudi i de treball requereix aquesta comesa! Si fos veritat aquesta intenció, ¡que atrevits i que mentiders, aquests polítics acadèmics! ¿Com podien anunciar el que van prometre? El resultat ha estat ¡més conflicte, més discussió, més discòrdia! “Què vos passa valencians?”, com diu la cançó de Paco Muñoz.

 

*[B] Cal derruir l’obra del “frare mallorquí”.

Normativa a seguir per a “les versions i les adaptacions” a llengües vernacles, com en el nostre cas.

[b] Aquests textos dels il·lustríssims acadèmics no tindrien cap relació amb “els del frare mallorquí”, de qui s’havia de derruir “l’obra”, la qual era la culpable del conflicte. ¡Quines coses s’han de veure i s’han de sentir en aquestes terres valencianes!...

*b-1) La traducció dels acadèmics havia de ser tan extraordinària que calia que resultàs totalment (i tan sols) valenciana, sense indicis de tenir res de català, ni de mallorquí, la comesa de la qual era aquesta, tal com expressà el president de la Comissió, el Sr. Ramón Arnau, en la premsa diària. Cf. Diari “Levante-EMV”, diversos escrits en gener del 2001. Com si, d’Argentina (o de Mèxic o d’Andalusia) estant, diguessen que farien una traducció d’acord amb la seua modalitat específica, la qual no tindria res de castellà[2]. Clarament: la quadratura del cercle.

*b-2) No he deixat mai d’afirmar, perquè és veritat, que el treball de confecció dels textos litúrgics valencians no és obra meua, sinó de les dues comissions: de la Comissió de versions de tot el Domini lingüístic i de la d’Adaptacions, la qual actua a València i per a València.

*b-3) Els “acadèmics” se’ns presentaren, al seu antull, amb una Comissió de l’Acadèmia per a traduccions litúrgiques valencianes, quan ja n’hi havia, editades en un magnífic llibre manual, “Llibre del Poble de Déu”, de 1600 pàgines, el qual conté els textos litúrgics sagrats més importants de la pràctica litúrgica de l’Església, segons la modalitat “vernacula Valentinorum”; a més, hi ha un extens “Cantoral popular” amb la seua edició musical i la secció “Pregàries en família, en grup, individualment”, a més d’altres elements molt útils.

Només faltava acabar l’adaptació dels textos encara no publicats, seguint els principis aprovats anteriorment pels Bisbes, segons he expressat als “Acadèmics” en diferents comunicats que els he adreçat. Pel que fa a això, és clar que la responsabilitat competeix a la mateixa Església, no a uns acadèmics polítics pel seu compte. ¿En quin lloc del món hauria succeït això, o siga, que una entitat civil assumesca una comesa eclesiàstica de tanta importància? Consulteu els cànons 1381 i 1375 del CIC, els quals presenten el càstig d’una pena canònica.

*b-4) Tot cal que estiga d’acord amb la norma que ens va proposar i que ens imposà per a les adaptacions, en 1966, el “Consilium ad exsequendam constitutionem de Sacra Liturgia”, tant per a les Illes Balears com per al País Valencià. Aquesta norma consisteix que s’ha de canviar tan poc com es puga, partint dels textos ja aprovats per a tot el Domini Lingüístic.

*b-5) Aquest permís oficiós l’obtingué en 1966 el responsable de versions litúrgiques, monsenyor Narcís Jubany, aleshores Bisbe de Girona. A partir del moment en què s’havia de fer unes mínimes adaptacions, segons el permís de la Santa Seu, tant per a les Illes Balears com també per al País Valencià, no necessitaven una aprovació nova i oficial de la Santa Seu, sinó que bastava el vistiplau d’aquestes adaptacions, de part dels Bisbes respectius del País Valencià o de les Illes.

L’adaptació s’ha menat a cap partint d’aquest principi, tant per a la modalitat balear, com per a la modalitat valenciana. Així consta en les primeres pàgines de les edicions valencianes i balears.

*b-6) Les tres modalitats de llengua que contemplem (català, valencià i mallorquí o balear) no estan tan diversificades per a donar pàbul a les disquisicions de persones, la majoria de les quals presenten aquestes petites diferències, entre els valencians, com a excusa per a la seua no acceptació de la llengua del seu propi Poble, o bé, en alguns casos, com a manifestació d’un orgull demencial de creure’s importants, fet que no respon a la veritat. “Els valencians volem uns textos litúrgics exclusivament valencians” sembla que volen exigir.

¡Si, després de cinc-cents anys de patir una dinàmica de destrucció i, àdhuc, d’anihilament, encara ens trobem amb una llengua molt unificada i viva per a Catalunya, per al País Valencià i per a les Illes Balears! Compareu-lo amb la divisió dialectal existent en l’alemany o en l’italià. Passa que, entre nosaltres, la llengua només ha pogut ser ensenyada en les escoles, de fa uns pocs anys ençà. Anteriorment, les lleis procedents de Madrid ho prohibien taxativament. ¡Aquesta llengua havia de desaparèixer!

[c] ¡Jo mateix, amb la confecció i amb l’edició dels textos litúrgics, he estat “apallissador” de l’Església!.

*c-1) Que jo vaig ser, amb el meu treball, apallissador de l’Església valenciana, com així consta en una entrevista al president d’aquesta Comissió Acadèmica per als textos litúrgics valencians, “i només valencians”, el Sr. Ramon Arnau, tal com apareix en el Setmanari “Paraula” del 24 de juny del 2001 i en entrevistes del diari “Levante-EMV”. Però la veritat és que, qui ha estat apallissat, sóc jo mateix i altres persones que han patit les ires d’aquesta gent, que no sé com cal qualificar-la.

*c-2) “¿Un mallorquí fent lliçons als valencians?”. ¡Això, mai! ¡Si no hi ha cap mallorquí apte per a ser bisbe a les Illes Balears!... Per això, es diu, de València estant, que “els bisbes valencians hem d’anar-hi, a exercir de bisbes”, ”Aquelles illes existeixen eclesiàsticament com a sufragànies valencianes, per enviar a ser-hi bisbes, sobretot, als bisbes auxiliars valencians”.

¡Quant d’orgull! ¡Com menyspreen i no accepten “els altres”, encara que se sacrifiquen per ajudar-los! ¡Quant de patiment m’ha suposat aquesta actitud, la qual he patit tants anys i encara la sofresc, perquè continua!...

 

*[C] La Comissió Valenciana oficial per als textos en llengua vernacla de les Diòcesis valencianes va realitzar el seu treball d’adaptació totalment d’acord amb la normativa de l’Església.

[d] La Comissió valenciana oficial per a les Adaptacions fou constituïda el 12 de novembre de 1973, després de ser creada per un decret de l’Arquebisbe metropolità, en nom de tots els Bisbes valencians, el 18 d’octubre de 1973. Decreto de Presidencia, Boletín Oficial del Arzobispado, 1973, p. 836.

*d-1) Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor i Mn. Vicent Sorribes foren anomenats membres tècnics en valencià de la Comissió per a les adaptacions del text. També hi foren anomenats els senyors Adlert i Casp, els quals sempre van estar convocats a les reunions, malgrat que, a partir de la segona reunió, digueren que renunciaven a formar part de la Comissió.

            Vaig ser elegit President de la Comissió valenciana d’Adaptacions, en primera votació, d’acord amb el que disposava el Decret d’Erecció de l’esmentada Comissió i atenent a les normes que ens proposaren de la Santa Seu estant per als textos valencià i balear.

*d-2) També foren membres de la Comissió de textos els delegats de cada una de les diòcesis, especialment, els presidents de les Comissions diocesanes de Litúrgia de cada Diòcesi. Aquestes Comissions de Litúrgia són diferents de la Comissió per als textos litúrgics en llengua vernacla, perquè aquesta segona Comissió tradueix o adapta els textos litúrgics oficials, mentre que les Comissions de Litúrgia tenen una finalitat bàsicament pastoral.

*d-3) La Comissió oficial per als textos valencians, en primer lloc, va aprovar les normes gramaticals a seguir i, progressivament, acceptà l’adaptació lèxica al valencià més popular, partint del text que constava en la versió de tot el Domini Lingüístic, la qual tenia (i té) l’aprovació oficial, sense discussió, de l’Església en els seus organismes de la Santa Seu i de la Conferència Episcopal.

*d-4) En la Comissió valenciana d’Adaptacions, hi hagué vint-i-tres sessions, segons consta en les Actes oficials. Per avançat, aquestes sessions van ser preparades conscienciosament per cada un dels membres de la Comissió valenciana, proposant i discutint els canvis per a la “valencianització”. Aquesta preparació meticulosa i gènesi de les adaptacions consta en l’Arxiu de la Comissió, perquè se n’han conservat tots els documents.

*d-5) Així, amb un treball molt seriós i responsable, se’n va presentar el resultat als bisbes valencians, els quals dedicaren dues sessions específiques al seu estudi. Fou aprovat, el resultat del treball d’adaptació de la Comissió per als textos valencians, de part dels bisbes valencians, definitivament, el 29 d’octubre de 1974, després d’una sessió llarga i reflexiva que va durar quatre hores.

En primer lloc, es van discutir i s’aprovaren de part dels Bisbes, les normes gramaticals seguides. Són les mateixes normes amb què és redactada la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”. Difícilment, es podia usar una normativa més valenciana, la qual era l’acceptada pràcticament per tots.

*d-6) Els Bisbes valencians ens enviaren un escrit d’agraïment pel treball realitzat, perquè l’incloguéssem en les “Anotacions introductòries” que es corresponen amb el text definitiu d’aprovació que ens lliuraren.

Diu així: “Els textos litúrgics cal que resten anònims; però des d’ací ha d’agrair-se l’esforç perllongat i valuós del competent equip d’hòmens, que s’ha fet mereixedor de la gratitud de les comunitats diocesanes del Regne de València”. Així consta imprès en la pàgina 22 del “Llibre del Poble de Déu” i el vaig rebre personalment del Bisbe monsenyor En Jesús Pla.

Un fet important a tenir present és el de la gran immigració castellana patida en el segle XX, sense poder defensar la nostra identitat. Vam patir una vertadera situació de colonització.

*d-7) Com ja hem al·ludit en *g-3), d’aquesta divisió 16, els membres de la Comissió de l’Acadèmia no volien admetre que aquests textos litúrgics oficials, en una selecció dels de major ús en les esglésies, ja existien, aprovats i publicats en una preciosa edició manual: el “Llibre del Poble de Déu”. Només faltava completar els allí publicats i usar la mateixa manera aprovada de fer les adaptacions, acceptant les decisions adoptades en ferm pels Bisbes, fins a arribar a tots els textos litúrgics i editar-los en el format d’edició de culte.

*d-8) L’aprovació dels textos litúrgics existents en el “Llibre del Poble de Déu” fou recordada i reafirmada en la Circular signada per l’Arquebisbe José Mª García Lahiguera el 18 de gener de 1977. “Boletín Oficial del Arzobispado”, p. 66.

[e] En una conversació privada que va tenir el Sr. Ramon Arnau amb l’Arquebisbe García-Gasco, sobre els textos que produiria la Comissió de l’Acadèmia, parlaren sobre la seua aprovació, la qual, segons Ramon Arnau, sembla que el Sr. García-Gasco li va prometre que es faria efectiva, una vegada es presentàs aquest text tan extraordinari i competent que es prepararia.

*e-1) No es pot deixar de tenir present allò que diu el cànon 153,3: “Promissio alicuius officii, a quocumque est facta, nullum parit iuridicum effectum”. Parlant clar, en el nostre cas, una simple promesa no comporta cap aprovació i aquesta no és possible si no es compleixen tots els requisits. O se seguia tota la normativa, i es constituïa la comissió, formalment, per escrit, complint tots els passos exigents a donar, o “la promesa” de García-Gasco no tenia cap valor.

Així ha estat. Els Bisbes no han donat cap resposta als acadèmics sobre els seus textos litúrgics valencians, quan han acudit als bisbes valencians, perquè aprovassen les seues elucubracions, algunes de les quals, pel que sé, sense cap fonament teològic, ni lingüístic.

*e-2) S’havien de seguir els passos exigents que consten en els documents postconciliars sobre versions litúrgiques i que estan resumits i posats al dia en l’aleshores nova instrucció “Liturgiam authenticam”, l’existència de la qual desconeixien el Sr. Arnau i els altres acadèmics en el moment de començar a reunir-se[3].

*e-3) L’Església no pot ser la jungla: una simple conversació informal no és constituir una Comissió per a “traduir els textos litúrgics valencians”. Recordem-ho: no es poden oblidar les normes de l’Església en una qüestió de tanta responsabilitat com la de “Lex orandi, lex credendi”[4]. Fer efectiva aquesta realitat eclesial és un ofici eclesiàstic de gran responsabilitat, ofici subjecte en la seua constitució i provisió als cànons 145, 146, 148 i 149.

[f] La revista “SAÓ”, en un monogràfic del 2009, “Els textos litúrgics en valencià”, tracta, sobretot, de la defensa i de l’exigència d’aprovació immediata, de part dels bisbes valencians, dels textos litúrgics, elaborats, “traduïts”, per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquest  monogràfic inclou articles molt interessants i molt correctes, com a recerca i divulgació. D’una manera especial, hi ha un article d’Antoni Ferrando Francés, totalment equivocat, el qual comentaré en un altre moment.

*[D] L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha tingut aquests anys passats un gran pressupost econòmic anual.

[g] S’acosta als set-cents milions de pessetes anuals, quatre milions tres-cents mil euros. Aquesta quantitat és administrada pels “acadèmics” i, en una part molt important, en benefici de tots ells, amb la qual, sincerament, no sé què fan: ¿repetir, posant “valencià” en les publicacions de lèxic procedents de Catalunya o de Mallorca?

*g-1) La gran necessitat rau a endinsar-se en les autèntiques i grans mancances que té la normalització de la llengua en el si de l’Església com també incidir en la promoció dels recursos didàctics per a l’ensenyament de la llengua, de la Història, de la cultura valenciana, especialment, en la necessitat de poder comptar amb recursos audiovisuals, musicals, lúdics, esportius, representació teatral curta per a diverses edats, enregistraments audiovisuals fets pels alumnes, etc..

*g-2) Les quantioses quantitats que ha disposat aquesta entitat, pagada pel Poble Valencià, serviren perquè els seus membres cobrassen a raó de 360 euros la sessió. Pel que fa als textos litúrgics, sabem que, pràcticament, tots els seus membres desconeixien les llengües originals que havien de ser traduïdes.

Aquesta fantasmagòrica traducció hauria costat un total de més de setanta milions de pessetes al Poble Valencià.  Per a res! Per a crear més conflicte! És com el tema del tercer Papa de Pisa, en el Cisma d’Occident[5], qui havia de substituir al de Roma i al d’Avinyó i no resultà una solució, sinó un nou gran problema.

*g-3) El 19 de maig del 2022 vaig enviar, oficialment, a la presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la meua ex-alumna a qui vaig iniciar en l’estudi de la llengua catalana en el Centre Universitari de Castelló de la Plana, Honorable Ascensión Figueres, un escrit en el qual li indicava la impossibilitat de constituir motu proprio una Comissió per als textos litúrgics valencians, a partir d’una entitat civil a les seques.        

Li vaig exposar que, per a arribar a la constitució d’aquesta Comissió, calia complir unes quantes exigències, bastant difícils de fer-les realitat per part d’aquests “Acadèmics”.

¿Una Comissió, per a una altra Comissió, com digueren després? ¿A què hi venia i amb quina finalitat? ¿És que els “Acadèmics” sabien el que no sabien els membres de les dues Comissions que realitzaren l’encàrrec d’acord amb la normativa eclesiàstica en 1973? ¡Si molts problemes de la traducció castellana feta a Madrid, se solucionaven en la Comissió de tot el Domini Lingüístic català de Barcelona!  

*g-4) Li vaig explanar que no eren nous textos litúrgics el que calia que menàs a cap l’Acadèmia, sinó altres activitats imprescindibles per a les quals calia un investiment econòmic considerable, el qual era, precisament, en mans de l’Acadèmia. La veritat és que, sense una dedicació important, no podrem arribar mai a una Església valenciana. Manca el material corresponent per a la catequesi i per a les publicacions bàsiques perquè el poble estiga habituat a la llengua escrita.

En castellà, tot hi està; en la modalitat valenciana, n’hi ha una necessitat, la qual va unida a una gran pobresa de recursos econòmics i, sobretot, encara falta remoure la consciència del Clergat i del Poble. Si no s’hi ajuda econòmicament, no es pot resoldre el problema. Poc podia ajudar-hi el “suposat treball”, tan ben remunerat, dels Acadèmics. De fet, servia per a crear més conflicte, més que per a solucionar-lo.

*g-5) Quan vaig demanar a l’Honorable Ascensión Figueres que una primera acció imprescindible per a valencianitzar l’Església Catòlica, amb les ingents quantitats amb què comptava l’Acadèmia, partia d’organitzar cursos d’aprenentatge de la llengua per al clergat i per a agents de pastoral, l’Honorable presidenta em digué que els organitzàs jo mateix... ¿Amb quins mitjans? Ells, a cobrar, ¿amb quines activitats?... I els que no tenim ni un cèntim, ens toca portar a cap el que ells han de fer, tan ben pagats i que disposen de grans mitjans econòmics per a realitzar el que fa falta. ¡I, a més, tenen una suposada autoritat com a Acadèmics!...

*g-6) La resposta de l’Honorable Presidenta fou deplorable en tots els aspectes. S’hi veia, clarament, que, l’Acadèmia tenia un únic objectiu “polític”: destruir el treball fet i ben fet de l’adaptació valenciana oficial vigent... i res més.  

S’enfrontaven a uns textos fixats, com corresponia, per la Comissió que va actuar en nom dels Bisbes valencians en els anys 1973 i 1974. Els textos seguiren tots els passos exigits per l’Església, les normes canòniques d’anomenament i de constitució de la Comissió, amb una nòmina de tècnics de primera categoria, amb l’anomenament de delegats corresponents a les diferents diòcesis valencianes i amb l’aprovació, per part dels Bisbes, del model normatiu de llengua i d’adaptacions lèxiques, fet que es va produir, definitivament, en una darrera reunió, el 29 d’octubre de 1974...

*g-7) I els de l’Acadèmia..., ¡a oposar-se al que estava fet i ben fet! ¿Era aquest el seu gran treball a realitzar? ¿És això el que van prometre quan, amb la seua extraordinària “traducció”, posarien pau a la barrabassada, promoguda, de manera indigna, especialment, per eclesiàstics?

Segurament siga l’encàrrec que han rebut dels polítics que els han anomenats. ¡Dedicar-se a crear conflicte! La mateixa tasca a què es va dedicar[6] F. Abril Martorell i els seus ajudants valencians.

Fins i tot, la violència física i moral ha estat part important d’aquesta obstinada oposició, contra allò que ja ha estat realitzat. A mi, personalment, en aquest tema, me n’ha tocat una part important.

 

*[E] Falta de responsabilitat de l’Església valenciana, en l’acceptació de la voluntat de l’Església Universal, sobre la introducció de la llengua pròpia o vernacla. La responsabilització econòmica.

[h] Vaig haver de fer-me càrrec, personalment, de l’edició manual de 1975, i pagar-la individualment, per incompliment de la responsabilització econòmica promesa de part d’alguns valencians, reunits en l’Associació canònica “La Paraula  Cristiana”,  la qual haguí de crear i d’aconseguir, per a l’objectiu esmentat, perquè, per a “responsabilitzar-se” econòmicament de l’edició, m’exigiren que existís aquesta entitat canònica.

            *h-1) Em vaig enfrontar a les grans assignacions econòmiques que provenien de la Vicepresidència del Govern de Madrid, la qual ostentava aleshores Fernando Abril Martorell. Amb això, es creà el conflicte, unit a membres molt poderosos de la Cúria diocesana de València, a la premsa diària i a grups organitzats i subvencionats. Fins i tot, es va arribar a comptar amb un partit polític ad hoc, fonamentat en la promoció de la confusió de la identitat de la llengua. ¡Quanta hipocresia, quina poca vergonya i quanta irresponsabilitat!

*h-2) Vaig haver de patir aquest enfrontament d’una manera especial. Van caure sobre mi els colps de la incomprensió, de l’enveja irracional, del desagraïment. He recordat les paraules de Jesús, dirigides a qui li pegà el colp en la cara durant la seua Passió i que també he hagut de dir: “Si he parlat malament, digues en què; però, si he parlat com cal, per què em pegues?”, Jo 18,23.

*h-3) L’edició manual del “Llibre del Poble de Déu”, de la qual es publicaren 8500 exemplars, consideràvem que havia de durar dos anys, com a edició manual apta per a la litúrgia, per a preparar, progressivament, el camí per a la litúrgia en llengua vernacla... ¡I aquesta edició ja té més de quaranta anys en ús!

*h-4) No s’havia pensat mai que, en dos anys, no tinguéssem ja les edicions de culte. Fa més de quaranta anys que ho han assolit a Catalunya i a les Illes Balears. Per què no al País Valencià? ¿És que hi ha tanta pobresa que, ací, no es poden pagar? ¿És que l’única possibilitat és que algun no nadiu valencià pague al seu compte i risc les edicions, mitjançant préstecs bancaris, com ha estat el meu cas, després que els membres de l’Associació “La Paraula Cristiana” no compliren el seu compromís? ¿És que l’Església i el mateix Poble Valencià no hi tenen cap responsabilitat?

*h-5) Al País Valencià, ¿no es pot fer el mateix que s’ha fet a les Illes Balears, on ha estat organitzat a partir de les Cúries diocesanes i s’han responsabilitzat de l’edició dels diversos llocs de culte i han resultat unes edicions econòmicament molt acceptables i que podríem qualificar d’econòmiques?

*h-6) L’ús del valencià, com a llengua vernacla en la litúrgia, no és una voluntarietat: és una obligació; si no, es discrimina la llengua. Es va contra el Pla de Déu i s’incompleix l’article 2n de la “Declaració Universal dels Drets Humans”. És l’honor incomparable que té qualsevol llengua popular del món: tenir uns textos litúrgics amb els quals rebre la Paraula de Déu i poder expressar, amb la pròpia llengua, la nostra oració, la nostra paraula dirigida a Déu. Cf. Sant Pau VI: “Al·locució[7] de la darrera sessió del Concili Vaticà II, no. 10” – 7 de desembre de 1965.

*h-7) En haver de responsabilitzar-me de l’economia, haguí de donar més de tres mil exemplars del “Llibre del Poble de Déu”, perquè, de bon principi, pràcticament, es féu invendible, després de patir la terrible propaganda en contra, orquestrada en diferents àmbits. Els altres exemplars venuts ho han estat pràcticament a preu de cost de l’edició. ¡Grans pèrdues econòmiques i molts disgustos!

Mentrestant, els actuals acadèmics del Valencià, vinga cobrar i vinga cobrar, a raó de 360€ la reunió, a compte d’una suposada traducció fantasmagòrica de la litúrgia al valencià, la qual no té cap eixida possible d’acord amb els motius assenyalats.

[i] ¡Quina meravella d’organització i d’exemple que fa l’Església Valenciana i, fins i tot, una part important de la mateixa Societat i, molt concretament, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en els darrers anys!

*i-1) Alguns dels bisbes actuals i bona part del clergat valencià sembla que són contents que les coses vagen com han anat (i com encara van), perquè, així, s’exoneren d’haver d’aprendre amb correcció la llengua vernacla i, així, de poder-la usar amb soltesa.

*i-2) Segurament, els fa nosa la mateixa existència de la llengua: “Com és una cosa que discuteixen, millor no ficar-s’hi” és la frase que se sent contínuament i aquesta és l’excusa per a evadir-se de la seua obligació en consciència, de la implantació de la llengua vernacla a les esglésies. És de suposar que no volen anar contra el Pla de Déu, discriminant la pròpia llengua... “Gaudium et Spes”, no. 29. Immediatament, un ha de pensar que el que volen és que desaparega la llengua que parlà Sant Vicent Ferrer en totes parts, l’estimada llengua dels nostres avantpassats, la llengua de la terra dels pares, la llengua pàtria, tan important per la cultura de la qual ha estat vehicle.

*i-3) Davant l’actuació de l’Acadèmia, la realitat ha estat: més divisió, més dificultat, més vergonya davant la Història i davant la consciència de tants valencians de bona voluntat que lamenten, sincerament de cor, el que ha succeït i el que encara succeeix.

*i-4) El Papa Francesc ens incita a una actuació pacífica, però ferma a favor de les situacions de pobresa de les persones i dels Pobles:

“la pau es funda, no sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el dels drets dels Pobles”[8], “Evangelii Gaudium”,  no. 190.

“És indispensable prestar atenció per estar a prop de noves formes de pobresa i de fragilitat en les quals som cridats a reconèixer el Crist sofrent, encara que això, aparentment, no ens aporte beneficis tangibles i immediats”, “Evangelii Gaudium”, no. 210.

L’ús de la llengua pròpia en l’Església i la seua promoció, amb les seues conseqüències tan desagradables, va unit a una nova forma de pobresa, en què estem cridats a reconèixer Crist sofrent. Per part meua, he procurat acceptar la unió dels meus patiments als de Crist.

La promoció de la llengua en l’Església no s’ha de separar del compromís, partint de la nostra fe en Crist, Crucificat i Ressuscitat, de promoció del reconeixement dels drets irrenunciables del nostre estimat Poble. No és fer política de partit quan es defensen els drets de la nostra NACIONALITAT: és un dret natural, del Pla de Déu, irrenunciable.

 

---

[1] Nota de la traducció. En l’original, “con quienes no tenían”. Per tant, fa al·lusió a més de dues persones.

[2] Nota de la traducció. Podríem continuar i afegir (encara que no figure en l’original), “i sí d’argentí, de mexicà i d’andalús, respectivament”.

[3] Nota  de la traducció. En l’original, “que en el momento de empezar a reunirse el Sr. Arnau y los otros académicos desconocían su existencia”.

[4] Nota de la traducció. Aquesta dita en llatí vol dir “La llei del que es prega és la llei del que es creu”. És a dir, l’oració i la fe van juntes.

[5] Nota de la traducció. Entre els anys 1378 i 1417, hi hagué diferents papes que es consideraven el legítim. Entremig, a tall del Concili de Pisa (en 1409), en sorgí un tercer. Finalment, en 1417, s’establí un papa únic.

[6] Nota de la traducció. En l’original, “Lo mismo a lo que se dedicó”.

[7] Nota de la traducció. En el DCVB, figura com “Discurs breu d’un superior als seus subordinats”.

[8] Nota de la traducció. Hem considerat adient posar “Pobles” en majúscula, com a sinònim de “cultures”.

Pere Riutort i la llengua vernacla en l'ensenyament i en l'Església valenciana

 A continuació, plasmem de la plana 111 fins a la major part de la pàgina 121 de l'explanació, en la versió del 2018.

14.- Ia Part. Situació dels centres educatius valencians dependents de l’Església Catòlica, pel que fa a la discriminació de la llengua pròpia. La Universidad Católica.

            *[A] La llengua del nostre Poble, per a la seua supervivència, cal que siga usada en tots els àmbits de la cultura i, d’una manera especial, en l’ensenyament escolar general obligatori i també en els mitjans universitaris. Maternal

            [a] Un bon ensenyament (i, a més, eficient) escolar[1], general i obligatori en la llengua pròpia.

            *a-1) La llengua pròpia d’una comunitat humana és la primera necessitat de dedicació i d’estudi en qualsevol programació didàctica d’ensenyament generalitzat; però ens referim a la llengua pròpia, no a la llengua de substitució, la qual, en el nostre cas, és el castellà.

            *a-2) La producció de llibres de temàtica diversa és imprescindible, tant per a la ciència i per a l’estudi, com per a la lectura de caràcter literari, per exemple, la novel·la, l’assaig, la poesia...

            Els audiovisuals, a mesura que passa el temps, esdevenen elements de cultura de gran importància, imprescindibles en la didàctica de les llengües i, per a aconseguir que una determinada llengua accedesca al món de la cultura.

            *a-3) Un altre punt del qual parla la UNESCO, el qual considera molt important per a l’ensenyament de les diverses llengües del món, és l’edició de premsa infantil, tant de caràcter educatiu com de lleure i lúdica.

            Les sèries infantils que s’emeten en les televisions tenen una importància didàctica extraordinària per a l’aprenentatge de qualsevol llengua.

            *a-4) Per als ciutadans, en general, la llengua discriminada, si és que es vol recuperar, s’ha d’usar, com a llengua normal, en tots els mitjans de comunicació social, com ara, en la ràdio, en la televisió, en Internet,... en la premsa periòdica d’informació, en les publicacions esportives, en les “del cor”, en les específiques dels diferents àmbits de la vida humana.

            *a-5) Sant Joan Pau II, en el discurs a l’ONU de 1995, sobre els Drets dels Pobles i de les Nacions que no tenen Estat, s’expressava així:

            “La història demostra que, en circumstàncies extremes (com les que s’han vist en la terra en què vaig nàixer) [és a dir, a Polònia], precisament, la seua mateixa llengua permet a una nació sobreviure a la pèrdua de la pròpia independència política i econòmica. Cada nació, consegüentment, té dret de modelar la seua pròpia vida segons les seues pròpies tradicions, excloent, és clar, tota violació dels drets humans fonamentals i, particularment, l’opressió de les minories.

            Cada nació té també dret de construir el propi futur, donant a les generacions més jóvens una educació apropiada” (no. 8).

            [b] El dret d’una educació unit al fet que una llengua discriminada, com ara, la nostra, accedesca a l’àmbit universitari en tots els seus estudis i graduacions:

            *b-1) És una baula que s’ha de reivindicar perquè una determinada llengua arraconada com la nostra, siga, realment, llengua de cultura moderna i, així, s’assegure el seu futur en el temps. D’aquesta manera, amb el nombre de parlants de la llengua catalana, entrem en una situació com l’hongarès, el polonès, el suec, el danès, si deixa de ser encalçada.

            *b-2) És imprescindible l’estudi i poder usar amb facilitat una segona llengua, de caràcter universal, però com a segona llengua i única llengua en el món, a la qual s’ha de reconèixer en la teoria i, d’una manera especial, en la pràctica, aquesta categoria de llengua universal.

            *b-3) Quan ja s’haja fet efectiva la segona llengua, universal, coneguda i usada per tothom, llengües com el portuguès, el castellà, el francès, el rus, el xinès, etc., passaran a ser-ne menys importants, perquè, precisament, tindran, en menor grau, el caràcter de llengua d’intercomunicació.

            *b-4) Durant el segle XX, a poc a poc, la llengua anglesa ha assumit la comesa de llengua universal. Així ha acabat la situació dels anglesos amb la seua llengua i amb la seua cultura, als qui ajudàrem de manera decisiva durant la Guerra de Successió, després de la qual, i, amb els grans guanys que els va donar aquesta contesa en els tractats subsegüents, construïren el seu imperi mundial.

            *[B] “Accurate linguam patriam edoceantur”. “Siguen instruïts, amb cura, pel que fa a la llengua pàtria”.

            [c] El cànon 249 del Codi de Dret Canònic (CIC) diu que els alumnes que es preparen en els Seminaris al Ministeri sacerdotal, en els seus estudis, “accurate linguam patriam edoceantur”.

            *c-1) L’autèntic significat de al paraula “pàtria” el vam explicar en la divisió tercera. Té un caràcter social-familiar. La llengua pàtria, clarament, és el valencià, la llengua dels avantpassats, “dels pares”. El castellà és la llengua d’uns de fora, a qui estimen com a germans, però són membres d’aquella nació constitutiva de l’Estat nacionalista, descrit per Pius XII, la qual ha usat la nacionalitat castellana amb la respectiva llengua i amb els seus interessos (de tota mena), com a element de substitució i de destrucció de la nostra llengua i de tot allò que és propi de la nostra autèntica nacionalitat. Cf. Pius XII. Radiomissatge de Nadal de 1954.

            *c-2) ¿És que, en els Seminaris valencians, no es compleixen els articles preceptius del Dret Canònic? “Accurate” significa un estudi, una dedicació i un coneixement seriós, teòric i pràctic.

            És més que dir una missa en valencià, puntualment, en els Seminaris, enmig de discussions interessades i promogudes, de si s’ha d’usar tal paraula o tal altra i, clarament, en inferioritat total respecte del castellà, amb una manifesta discriminació, “contrària al Pla de Déu”.

            *c-3) ¿Hi ha aquesta actitud pel que fa a les versions en castellà? En l’ús del castellà, ¿hi ha aquest desordre anihilador que, entre nosaltres, ha acabat fent fàstic per a molts, l’ús de la llengua pròpia, per les baralles interminables i interessades que comporta? ¡Amb quina seriositiat i amb quina solvència es van fer  les versions de tot el Domini Lingüístic en la llengua comuna catalana! Igualment, la serietat i la resolució de les adaptacions valencianes. ¡Si, precisament, acudien a la nostra Comissió de tot el Domini Lingüístic, de Madrid estant, perquè els resolguéssem problemes i ens demanaven que els confeccionàssem diferents textos per a la litúrgia en castellà, els quals es van preparar a Barcelona! Això s’explicarà en l’apartat escaient.

            *c-4) Ja sabien què es feien els acòlits de Fernando Abril Martorell, quan es promogué i se subvencionà, de manera molt generosa, amb molts diners, aquest desgavell respecte dels textos litúrgics valencians. Edicions “pirates” alternatives, substitucions de textos perquè sí, sense cap raó seriosa, subvenció molt benèvola d’entitats com “Amunt el cor”. Tot va recaure en una part molt important, en darrer termini, sobre la meua persona, pel que jo mateix havia hagut d’assumir, tant en els textos litúrgics, les edicions del quals es convertiren en invendibles, com en el material didàctic que vam preparar per a l’ensenyament de la llengua, que va patir, a més, la discriminació de la Conselleria de Ciprià Ciscar i l’encalçament del “lizondisme”. ¡Com vaig patir i com patesc encara!... ¡Enveja irracional, desagraïment i autoodi! Malauradament, no sé una altra manera de qualificar-ho.

 

            *[C] La Facultat de Teologia i les altres activitats universitàries de temàtica religiosa existents a València.

            [d] Basta recordar l’actitud, tan diferent, si fem una comparació pel que fa a l’ús i a l’estima de la llengua “pròpia i històrica”, en les Universitats públiques valencianes, a diferència de les Facultats de caràcter religiós existents al País Valencià i dependents de l’Església Catòlica.

            *d-1) S’ha de subratllar el compromís per la llengua de la terra, pràcticament nul, de la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer. Sí, com ho dic: ¡Sant Vicent Ferrer! ¡Quina burla al Sant, de part de la seua Església valenciana!, qui, segons el procés de canonització, “loquebatur semper lingua materna seu cathalaunica”. El Sant Patró no reconeixeria, si es fes present entre nosaltres, la seua gent valenciana, en la Facultat que el té com a titular i com a guia. Probablement, hauria d’usar del miracle del do de llengües perquè el comprenguessen els seus paisans valencians.

            *d-2) Si no es prepara, en els seus estudis, els futurs ministres de l’Església, en el coneixement i en l’ús efectiu de la llengua pròpia i històrica, ¿com podran exercir el seu ministeri en llengua vernacla, els futurs ministres de la Paraula, tal com té expressada la seua voluntat l’Església Catòlica, signe de la presència i de l’actuació de l’Esperit Sant, segons els Fets dels Apòstols, 2?.

            *d-3) ¿Quantes matèries s’imparteixen en la llengua pròpia i històrica? Fem la comparació entre les matèries que s’ensenyen en valencià en les Universitats públiques i les que s’ensenyen en valencià en els centres universitaris dependents de l’Església, la qual es presenta com a Catòlica o Universal. La Catolicitat exigeix que s’assumesquen com a pròpies de l’Església totes les cultures-llengües del món, és clar que sense exceptuar la del Poble Valencià. En la Universitat Pública, estem, en algunes Facultats, en el 40% de les classes.

            *d-4) Segons notícies, no s’imparteix cap matèria en valencià, en la llengua de la terra, en la llengua de Sant Vicent Ferrer, en la Facultat de Teologia que té com a titular el Sant Valencià: “En la llengua pròpia i històrica de les terres valencianes, de les quals constitueix la seua primera senya d’identitat”.

            *d-5) En la formació dels futurs sacerdots en el Seminari Metropolità de València, durant el llarg període que va de 1939 a 1969, es va promoure l’actitud d’ignorància, de menyspreu i de fort encalçament a la llengua pròpia del Poble Valencià. Em referesc al Rector N’Antonio Rodilla. Hi ha hagut capellans que m’han parlat d’expulsions del Seminari perquè el Rector els havia sentit parlar la llengua del seu Poble. Aquesta terrible situació me la recordaren amb gran disgust Manuel Sanchis Guarner, Martí Domínguez[2] i un llarg etcètera de valencians conscients i conseqüents. ¡Quanta ignorància en el clergat valencià! Temps del franquisme i dels franquistes en plena actuació, fet que encara no s’ha superat perquè en patim les conseqüències i, fins i tot, la praxi actualitzada.

 

            *[D] L’universalisme que propugna l’Església Catòlica.

            [f] ¿És que, anihilant la llengua pròpia, la llengua pàtria, es fan universals els centres acadèmics catòlics valencians?

            *f-1) L’universalisme que es palpa en els centres catòlics valencians és l’universalisme de les colonitzacions, tan denostat ja per Pius XII en els Radiomissatges de Nadal de 1941 i de 1954 i també, anteriorment, per Pius XI en la seua encíclica contra el nazisme. Benedicte XV ja parlà clarament sobre el tema durant la Primera Guerra Mundial, en exigir el reconeixement dels drets de les nacions sense estat: “Les nacions no moren”.

            *f-2) Recordem, altra vegada, el que ens diu Sant Pau VI en el no. 40 de l’encíclica “Populorum Progressio”[3]:

            “Ric o pobre, cada país posseeix una civilització rebuda dels seus avantpassats: institucions necessàries a la vida terrenal i manifestacions superiors artístiques, intel·lectuals i religioses de la vida de l’esperit. Quan aquestes darreres contenen valors humanes, fóra una greu error sacrificar-les a les primeres. Un poble que ho consentís, perdria així allò millor de si mateix. Sacrificaria, per viure, les seues raons de viure”.

            Al capdavall, diu: “També, per als pobles, val l’exhortació de Crist: ‘Què traurà l’home, de guanyar tot el món, si perd la seua ànima?’”. La llengua pròpia d’un Poble és la valor més important d’una cultura heretada.

            [g] En el nostre cas, la llengua pròpia és el més característic de la nostra cultura com a Poble Valencià.

            *g-1) Consultem, altra vegada, encara que ho repetim, la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”, del 23 de novembre de 1983. P. IV.

            “La Generalitat Valenciana té un compromís irrenunciable en la defensa del patrimoni cultural de la Comunitat autònoma i d’una manera especial amb la recuperació del valencià, llengua històrica i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya d’identitat.

            Davant la situació diglòssica en què està immersa la major part de la nostra població, consegüent a la situació de sotmetiment del valencià, mantinguda durant la història de quasi tres-cents anys, la Generalitat, com a subjecte fonamental en el procés de recuperació de la plena identitat del poble valencià, té el dret i el deure de retornar la nostra llengua a la categoria i el lloc que mereix, acabant amb la situació de deixadesa i deterioració en què es troba”.

            El no. 44 de l’encíclica “Pacem in terris” de Sant Joan XXIII, ens indica:

            “Quan, en els éssers humans, floreja la consciència dels seus drets, no pot deixar de sorgir-hi la consciència dels seus deures respectius: de manera que aquell qui té alguns drets, té també el deure de fer valer els seus drets com una exigència i com una expressió de la pròpia dignitat; i tots els altres éssers humans tenen el deure de reconèixer i de respectar aquells mateixos drets”.

            *g-2) El Reial Decret del 3 d’agost de 1979 addueix:

            “La llengua és el símbol i salvaguarda d’una Comunitat i constitueix un dels vincles més importants d’unió entre els seus membres. El llenguatge es forma en el si de la Societat i allí l’aprèn l’individu, si aspira a integrar-s’hi plenament. Precisament pel seu substancial valor simbòlic, el llenguatge és allò que és més peculiarment humà en la vida social de l’home”.

            *g-3) La universalitat no s’aconsegueix oprimint, ignorant ni, fins i tot, menyspreant allò que correspon “a l’ànima dels Pobles”, com és la llengua pròpia. L’encíclica “Gaudium et Spes”, no. 54, sobre “particular” i “universal” ens diu:

            “a poc a poc, pren forma un model més universal de cultura humana, el qual, com més respecta les característiques de cada una de les cultures, més promou i expressa la unitat del gènere humà”[4].

            Parlant clar, essent fidels a allò que representa la nostra cultura, començant per la defensa i per la promoció de la llengua pròpia, és com ens fem universals. ¡Com més valencians, més universals!

            *g-4) Sant Joan Pau II, en la seua nombrosa aportació al tema que tractem i pronunciada en els fòrums mundials més importants i diversos, no es cansa de repetir aquest diàleg i aquesta acceptació mútua de les diferents produccions culturals, concretades, d’una manera especial, en les llengües pròpies. Vejam com s’expressava a Tòquio el 24 de febrer de 1981 en un discurs dirigit als jóvens:

            “La cultura de qualsevol nació s’expressa, entre d’altres coses, en primer lloc, en la llengua. La llengua és la forma que nosaltres donem als nostres pensaments, és com el vestit que va compenetrat amb el nostre pensament.

            En la llengua, hi ha el principal tret de la identitat d’un poble i d’una nació. En cert seny, hi batega el cor d’aquesta nació perquè, en la llengua, en la pròpia llengua, s’expressa allò de què viu l’ànima humana en la comunitat familiar, en la nacional, en la història”.

 

 

           

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

            15.- Ia Part. El fet que el valencià estiga present en la família, a l’escola, en els mitjans de comunicació com la ràdio i la televisió i en l’ambient popular i que no ho faça en les esglésies.

            *[A] Era molt més difícil la implantació de l’ensenyament del valencià i en valencià en l’àmbit escolar, que la instauració de l’ús de la llengua vernacla o popular en l’Església.

            [a] En l’àmbit escolar:

            Va suposar un ensenyament generalitzat a tota la població. Hi havia la ignorància i la no preparació dels docents i, ¡heus ací, de fa més de trenta-cinc anys! Pràcticament, no posa ningú en dubte que cal fer classe de valencià en els centres escolars i, a més, ¡quants centres són adherits a la línia en valencià, en la qual la majoria de les matèries s’imparteixen en la llengua de la terra!

            [b] Quant a l’Església:

            *b-1) Després de la democratització, hi havia unes lleis civils que promovien i que exigien l’aprenentatge i l’ús del valencià, la llengua vernacla.

            *b-2) Aquestes superaven les lleis i les normatives emanades de la Guerra de Successió, les quals, ininterrompudament, volgueren derruir l’ús de la nostra llengua i ofegar-la, prohibint-ne l’ús.

            En el segle XX, ens trobem amb els moviments feixistes anteriors a la guerra civil i, d’una manera especial, s’engega la normativa franquista d’intens culturicidi, posterior a la terrible contesa.

            Durant el segle XVII, amb els Àustries, ja comença la lluita sobre l’ús d’una llengua o de l’altra en les esglésies valencianes i, sobretot, en les “predicacions d’upa”, s’inclina per la llengua de la Cort, en contra de la llengua que entenia i que emprava el Poble. Entre d’altres, hem de recordar l’exemple memorable del franciscà Pare Pere Esteve de Dénia (1582-1658), qui optà per l’evangelització dels pobres, qui sempre va usar el valencià en les seues activitats de predicador popular.

            *b-3) En els darrers anys del franquisme, hi havia una normativa de tot un Concili Ecumènic, el Concili Vaticà II, que va optar per la llengua vernacla o popular en la mateixa litúrgia i que, així, superava el Concili de Trento, el qual ja havia propugnat la “vernacla” només per a la predicació i per a la catequesi.

            El mateix Concili Vaticà II dedicà, a la valor i a la necessitat de la promoció de la cultura pròpia de cada Poble del món, una aportació doctrinal molt important i exigent, que no s’havia expressat tan clarament, de part de l’Església Universal, en els segles anteriors.

            *b-4) L’actitud hipòcrita i inacceptable, com ja hem adduït, però, és que, sobretot, a partir dels ambients eclesiàstics valencians, posteriorment al Concili Vaticà II, s’ha tramat i s’ha promogut el conflicte que hem patit (i que encara no està superat), el qual ha resultat tan negatiu i anihilador.

            ¡Ens diuen que cal esperar que no siga conflictiu! Observeu, altra vegada, en el Cànon 752 de les Constitucions Sinodals de València, de 1987, el text del qual s’ha transcrit en 10 *b-1. Podrem esperar quatre-cents anys i, amb la dinàmica en acció que patim, estarem com ara, passats els quatre-cents anys... Amb aquesta situació i amb aquesta actitud, l’ús de la llengua haurà desaparegut de la boca del nostre Poble. Aquesta actitud és clarament contra el “Pla de Déu”. Cf. 29 de l’encíclica “Gaudium et Spes”.

            [c] ¡Quantes poblacions parlen en casa en valencià, fins i tot, reben l’ensenyament en l’Escola en valencià i la catequesi en l’Església és en castellà!

            Un dia vaig saludar un jove capellà de l’Arxidiòcesi de València, rector d’un poble pregonament valencià, Parcent, qui em digué “que podia parlar-li en valencià, perquè l’entenia”. Qui és titular d’una parròquia, en qualsevol lloc del món, no li basta amb entendre la llengua dels seus feligresos, ha de parlar-la amb fluïdesa i correctament. Ha de sentir-la, ha d’estimar-la i ha d’usar-la, si és que vol arribar al cor dels fidels. Entre nosaltres, hi és imprescindible defensar-la. Nelson Mandela[5] explicà magistralment la diferència entre la llengua coneguda i la llengua pròpia, la qual entra en l’interior i arriba a l’emoció del sentiment humà.

*[B] A les discussions, els han donat lletra de ciutadania, perquè les han deixat produir i, fins i tot, les han promogudes.

[d] Per ignorància o per l’interès de menyspreu i per desig de destrucció de la que és la vertadera llengua vernacla o popular, la llengua pròpia i històrica dels valencians, la llengua dels nostres avantpassats.

*d-1) Aquestes discussions han creat un gran problema, desgast i, fins i tot, fàstic en l’ús de la llengua, i, moltes vegades, ens trobem sota la falsa bandera d’haver de sentir que deien que volien defensar el valencià davant el català, quan, veritablement, el que volien era la desaparició de la llengua pròpia.

Hi ha hagut rectors que han hagut de desistir de l’ús de la llengua vernacla en la litúrgia perquè, en introduir-la, de seguida, començaven les baralles interessades a crear el conflicte. ¡Quina pena que, durant tants anys, hàgem hagut de patir aquesta situació, aquesta vertadera plaga! Els arquebisbes de València, àdhuc, algunes vegades, s’han doblegat a la mentida.

*d-2) Els xiquets capten i, sobretot, copsaran en el futur, en el seu record, l’actitud de discriminació i, fins i tot, de menyspreu, de part de la majoria d’eclesiàstics, quant a la llengua de la seua família i de l’escola. Aquesta realitat, psicològicament, és molt negativa en l’esdevenidor dels qui s’eduquen actualment.

*d-3) Quan reconeixeran l’engany i el desdeny amb què ha estat tractada la llengua pròpia, la de la seua família, la dels seus avantpassats, la de la seua nissaga, la de la seua autèntica pàtria, produirà (en molts, ja, a hores d’ara) una actitud molt contrària al que cal significar l’Església de Crist, l’Església de Pentecostès. No podran deixar de veure-ho com un exemple d’hipocresia i de falta de compromís amb la veritat, sobretot, quan coneguen realitats històriques com les que ací evoquem, les quals els les han amagades o els les han presentades amb engany. En els temps que vivim, no es pot estar escudat darrere de la falsedat històrica, ni de la mentida que fa anys i panys que patim. En aquelles paraules de Crist, “No hi ha res de secret que no s’haja de revelar, ni res d’amagat que no s’haja de saber”, Lluc, 12, 2.

[e] Altra vegada, parem esment als centres eclesiàstics de formació del Clergat i en la necessitat de comptar amb els recursos pastorals adients:

            *e-1)  Si, en els Seminaris, no han après la llengua pàtria, la llengua dels avantpassats, “dels pares”, segons el cànon 249 del Dret Canònic, “accurate”, és a dir, amb tota dedicació, per mitjà d’un estudi teòric convenient i a través d’un ús de la llengua pròpia i històrica com també d’un ús de la llengua pròpia i històrica en la pregària i en els estudis eclesiàstics junt amb les seues respectives classes i, a més, és imprescindible que, progressivament, es produesquen les edicions necessàries per a la catequesi i per a la pregària litúrgica i personal. Són bàsics per a tot el Poble de Déu els elements indispensables per a la lectura de caràcter cristià i per a l’estudi i que arriben a mans de tots.

Si això no es fa realitat, no es complirà la greu obligació moral que té l’Església valenciana “de defensar, de restaurar i de perfeccionar” l’ús de la llengua pròpia del seu Poble i formar unitat entre ambdues realitats: Poble i llengua. Cf. “Gaudium et Spes”, no. 58, i “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”.

Ací, ens manquen entitats, com les que actuen a Catalunya o a les Illes Balears, que treballen a favor de l’ús de la llengua en l’Església. Si no les hi tenim, difícilment podem pensar en la valencianització de l’Església.

*e-2) El clergat valencià, educat en el Seminari Metropolità, en una total ignorància, amb menyspreu i, àdhuc, amb odi a la llengua pròpia, la de les seues famílies, la dels seus avantpassats, la de la seua nissaga, entre els anys 1939-1969, ha estat fidel, en aquests darrers quaranta anys, en una proporció important, majoritària, a aquest desconeixement i, fins i tot, a aquesta aversió, que se’ls va inculcar i que se’ls imposà en el Seminari.

*e-3) Sembla que el clericat valencià o bé no sap llegir, o bé no entén el que diu el Concili Vaticà II: “Discriminar una llengua va contra el Pla de Déu”. “Gaudium et Spes”, no. 29. Això comporta una greu obligació moral.

Més aïna, sembla que consideren: “En el Seminari Metropolità de València, ens formaren com a persones de prestigi, perquè ens van induir a abandonar l’ús de la ‘indocta’ llengua dels nostres avantpassats, de la nostra terra valenciana i aprenguérem, en la nostra ment i, sobretot, en el nostre cor, a menysprear i a ignorar aquesta llengua, la qual usen, en els pobles, ‘els llauradors’ incultes. En el Seminari, aprenguérem, com a ‘persones cultes’ a defensar i a usar, exclusivament, ‘la llengua vernacla oficial espanyola’, la qual va constituir l’Imperi Espanyol i res més”.

*e-4) Aquesta manera de pensar i d’actuar és un fet, tot i que els documents civils, com ara, la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià” ens diu que és “la llengua històrica i pròpia del nostre poble, del qual constitueix la més peculiar senya d’identitat”. Si, després d’aquesta asseveració, els sembla poc digna de consideració als preveres i als religiosos valencians la llengua pàtria, no sé com s’ha de qualificar la ciència i la sensibilitat culturals que en tenen la majoria. Ignoren una realitat de gran transcendència teològica i de cultura humana: la llengua pròpia.

16.- Ia Part. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua i “els seus textos litúrgics valencians”, un altre dels problemes greus afegits en la normalització de la llengua vernacla en els llocs de culte catòlic.

 

*[A] L’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la seua “traducció pròpia” dels textos litúrgics valencians.

[a] El 16 de setembre de 1998 es va promulgar la “Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua”, la qual, en l’article 4t, estableix que “Els principis i criteris que han d’inspirar l’actuació de l’Acadèmia són els que es desprenen del dictamen aprovat pel Consell Valencià de Cultura el 13 de juliol de 1998” i que s’addueix com a document previ, bàsic, de la mateixa llei de l’Acadèmia.

*a-1) L’article 7é de l’esmentada “Llei de creació de l’Acadèmia”[6] determina que seran competències seues “Vetlar per l’ús normal del valencià”. Aquest futur amb caràcter imperatiu, equivalent a “vetlarà”, significa anar al gra i cercar eficientment la normalització en els diferents àmbits, començant pel que és més abandonat, el de l’Església Catòlica. Precisament el Consell Valencià de Cultura, en el dictamen fonamental al·ludit, s’expressa així: “Es dirigeix al món eclesiàstic perquè se sume en el seu àmbit a aquest impuls de valencianització”. Aquest deure, com que no es complia, ni es compleix, començant per la pròpia Església, el món civil, amb les seues lleis, demanà que l’Església Catòlica ho portàs a terme. “Encara continuem igual o pitjor. ¿Què en dirà la Història?

*a-2) Els membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua van obtenir els anomenaments com a acadèmics, per quotes dels partits polítics, els quals foren els qui, no cal dir, els designaren, i els col·locaren en l’Acadèmia d’acord amb els seus interessos.

*a-3) Alguns d’aquests acadèmics s’autoproclamaren, a voluntat de cada un, membres d’una novella “Comissió de textos religiosos”, la principal comesa de la qual o, millor dit, l’única, era la nova, definitiva i inqüestionada traducció dels textos litúrgics valencians de l’Església Catòlica. El President i ànima d’aquesta Comissió fou l’Excel·lentíssim i reverendíssim monsenyor[7] Ramon Arnau, fins aleshores membre de la secessionista Real Acadèmia de Cultura Valenciana, qui, llavors, era Degà de la Seu de València i Protonotari Apostòlic de Sa Santedat.

*a-4) Aquesta promesa “traducció” dels textos litúrgics valencians preparats per la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua era l’activitat més emblemàtica que s’havia proposat la nova l’Acadèmia. Així s’anunciava en la premsa i en diverses entrevistes que es van fer al Sr. Arnau.

*a-5) Els “acadèmics” passaren per alt que, per a fer una traducció ex novo, el que expressa l’article 36.3 de la Constitució “Sacrosanctum Concilium”, del Concili  Vaticà II, i el desig, repetit, dels organismes de la Santa Seu, per a engegar les versions litúrgiques en llengua vernacla; “Que no es multipliquen ‘les traduccions’ a cada llengua”[8].

*a-6) D’una manera més concreta, s’havia de tenir en consideració el no. 36 de la “Instrucció per aplicar la Constitució sobre Sagrada Litúrgia”, del 26 de setembre de 1964, el qual, en l’apartat c), diu que, “pertoca a les autoritats[9] competents, (...) si es dóna el cas, havent-se aconsellat amb els bisbes de les regions veïnes de la mateixa llengua, de decidir sobre el fet i sobre la manera d’usar la llengua vernacla”[10].

*a-7) Crec que tampoc sabrien que, amb data del 7 d’abril de 1965, el Dr. Josep Pont i Gol, aleshores, bisbe de Sogorb-Castelló, va rebre resposta negativa de part del “Consilium ad exsequendam constitutionem de Sacra Liturgia” a la petició que féu per a preparar uns textos litúrgics valencians. La resposta de Roma hi era clara: “La llengua catalana requeria un únic text”.

*a-8) Ja el 28 de març del 2001 ens trobàrem amb els 132 articles, paràgrafs, de la Instrucció “Liturgiam authenticam”, els quals posen al dia en un sol document tot el referent a les versions dels textos litúrgics en llengua vernacla. Les exigències que es contemplen en aquest document, crec, sincerament, que eren insalvables pels Acadèmics valencians, autoconstituïts en Comissió de traducció de textos litúrgics valencians.

*a-9) Entre d’altres exigències per a engegar aquesta Comissió: “aquests acadèmics”, prèviament, havien de comptar amb el permís corresponent de la Santa Seu, de la Conferència Episcopal i de Bisbes de tot el Domini lingüístic i, especialment, dels valentins. Mancava la imprescindible selecció dels seus membres, de qui s’havia d’enviar el currículum a la Santa Seu i els anomenaments oficials de cada un dels membres de la Comissió. De manera escaient, s’havia de fer la constitució formal de l’esmentada Comissió.

           *a-10) I no cal dir que els membres havien de ser capaços de fer una bona traducció, la qual, si més no, fos millor que l’existent i que complís tots els requisits de les traduccions litúrgiques de l’Església Catòlica a les llengües vernacles, les quals constaven en l’aleshores relativament nova Instrucció “Liturgiam authenticam”.

---

[1] Nota de la traducció. En l’original, “Una buena y eficiente enseñanza escolar”.

[2] Nota de la traducció. Es refereix a Martí Domínguez Barberà (1908-1984), jornalista valencià i, entre d’altres coses, històric director del diari “Las Provincias”.

[3] Nota de la traducció. La traducció del text original seria “Que un poble que consent, en nom d’interessos internacionalistes o econòmics, menysprear les valors de la cultura heretada dels avantpassats, perd, amb això, allò millor de si mateix; sacrifica, per viure, les pròpies raons de viure” (p. 114). Hem plasmat, amb lleugers retocs, el text que figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, treball de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica (p. 7).

[4] Nota de la traducció. Hem partit del text que figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, elaborat per Pere Riutort (p. 6).

[5] Nota de la traducció. Les paraules de Nelson Mandela, a què accedírem mitjançant Internet, són “Si parleu a algú en una llengua que entén, les paraules aniran al seu cap. Si li parleu en la seua llengua pròpia, les paraules aniran al seu cor”.

[6] Nota de la traducció. Hem considerat adient posar “Llei de creació de l’Acadèmia”, en l’original, “Ley de la Academia”, perquè no és una dictada per l’esmentada organització, sinó de la seua fundació.

[7] Nota de la traducció. Aquestes formes de tractament, en la versió en llengua catalana, ens foren facilitades el 26 de setembre del 2024 per Josep Ma. Virgili i Ortiga. Agraesc la seua generositat.

[8] Nota de la traducció. El text del llibre de “Concili Ecumènic Vaticà II. Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per Editorial Claret en el 2005 i amb llicència eclesiàstica de l’Arquebisbat de Barcelona, en l’article 36.2, posa que “Observades aquestes normes, correspon a la competent autoritat eclesiàstica territorial, de què parla l’art. 22, & 2, havent també consultat, si convé, els bisbes de regions veïnes de la mateixa llengua, la determinació relativa a l’ús i a l’amplitud de la llengua vernacla; les decisions seran aprovades, és a dir, confirmades, per la Seu Apostòlica” (p. 191). Afegirem que, com Pere Riutort ens comentà un dia per telèfon, la idea de les regions veïnes de la mateixa llengua sorgí de croates i de catalans.

[9] Nota de la traducció. Com es pot veure en l’article 36.4 d’aquesta normativa del Concili Vaticà II, es refereix a “l’autoritat eclesiàstica competent esmentada més amunt”.

[10] Hem partit de com figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, de Pere Riutort Mestre (p. 9).