Tot seguit, plasmem de la plana 61 a la pàgina 71 de l'explanació, en la versió del 2018.
*[F] Els drets humans i els drets dels Pobles
tenen una correspondència moral i jurídica que els equipara: són els mateixos
drets com a persones individuals o col·lectivitat. Cf. “Pacem in terris”, Sant Joan XXIII, no. 80[1].
[l] Entre nosaltres, oblidar els principis de sobirania històrica i actual,
nascuda de la respectiva cultura, desemboca a presentar Castella-Espanya
com realitat nacionalista centralista, que
ens ha dominat a poc a poc de fa segles ençà.
*l-1)
Partim de “lleis iniqües o
fora de la raó” que ens
obliguen en consciència, com explica clarament
Sant Joan XXIII en l’encíclica “Pacem in terris”, al·ludit en l’anterior *h-4, com ja ho va desenvolupar en el seu
temps Sant Tomàs d’Aquino, quan es referí a les “lleis
iniqües o fora de la raó”.
S’han
de considerar lleis iniqües, injustes, il·legítimes, les que ens situen
fora de la Unió Europea, si s’obtingués la sobirania, indiscutible com a dret
que ens assisteix. Aquesta sobirania, ens anuncien, s’unirà a greus
problemes econòmics i polítics, els quals caurien sobre nosaltres com a càstig.
Sembla que, exigint els drets inqüestionables de la sobirania fonamentada
en la cultura social actual i històrica, ens convertiríem, com una mena de
llebrosos infectes, en empestats, raó per la qual tots haurien d’allunyar-se de
nosaltres.
*l-2)
És normal que aquesta propaganda i aquesta visió de futur tan tenebrós, tal com
es va presentar a Escòcia com també entre nosaltres, promoga injustament el vot
negatiu entre una part considerable de la població. Amb açò, s’indueix a
un vot determinat, mogut per una coacció moral i de por inacceptables.
*l-3)
Examineu les següents paraules de Sant Joan Pau II i apliqueu-les a l’Estat
Espanyol i a la Unió Europea, quant a les lleis i les normes iniqües o
il·legítimes que, en ambdós casos, propugnen la impossibilitat de demanar una
autèntica sobirania:
“Ni un Estat, ni una altra
Nació, ni cap organització internacional no està mai legitimat a considerar que
una determinada nació no és digna d’existir”.
Sant
Joan Pau II, a l’ONU, en 1995, no. 8.
*l-4)
Un desig i un dret sobiranista, fonamentat en la Història d’una manera
especial, no cerca el secessionisme en si mateix, sinó la realització plena
d’una nació determinada, la qual hi té dret, per la seua
existència bastida en la cultura social-històrica, contra la qual no
tenen valor guerres perdudes, lleis iniqües o fora de raó; o bé, perquè uns
senyors “nobles de sang reial” es casaren cinc-cents anys arrere.
Una
altra realitat és la gran immigració castellana patida, sense tenir els mitjans
per a poder defensar i promoure convenientment la nostra identitat.
El
dret al sobiranisme dels Pobles es fonamenta en la sobirania del propi
home, unit a la de la cultura que ha produït al llarg de la seua història, com
a persona i com a societat, que no han capitulat davant les civilitzacions i les imposicions dels invasors. Cf. Sant Joan Pau II, en la UNESCO. No. 2.
*l-5)
Si ens pleguem a les actuacions i a les lleis injustes d’aquests, “ens apartem del deure moral imposat a tots nosaltres
d’edificar un món millor en la veritat i en la justícia, i no podem
exercir amb llibertat, la responsabilitat amb la qual ens competeix davant els
germans i davant la història”. Cf. “Gaudium et Spes”, no. 55 i no. 58.
Per
això, que siga una necessitat moral el “treballar
per a exigir que totes aquestes situacions legals que, injustament, se
cernen sobre nosaltres, per ser contràries a la llei de Veritat que ha imprès
en nosaltres el Creador, siguen corregides”. “Mai no seran
prou refusades”, ens deia Pius XI, ja en 1954.
[m] Els Drets Humans i els Drets dels Pobles
sense Estat, per a ser reconeguts, no han de passar per un referèndum.
*m-1)
I tant que no! No podem fonamentar-nos en interessos polítics, ni
en drets que se sostenen en lleis de majories o de minories de votants. En
consciència, és una cosa irrenunciable, sagrada, que ha de ser admesa per tots.
*m-2)
Posem-ne un exemple. Un ésser humà que és subjecte a l’esclavatge té el dret de
llibertat per ser persona; no és lliure perquè ha guanyat una votació.
Igualment, podríem posar l’atenció en els drets igualitaris de la dona, en la
discriminació racial, en la discriminació d’una llengua, en la llibertat
religiosa.
Els
drets de sobirania d’un Poble determinat no són subjectes a concessions
voluntàries dels qui retenen la seua llibertat, siga quina siga la raó.
Aquesta, i altres situacions al·ludides, són contràries a la Llei de Déu,
qui ha imprès en la pròpia Natura, la denominada “Llei Natural”, el “Pla de Déu”.
*m-3)
El dret de llibertat de la persona parteix de la seua dignitat com a tal i el
dret de llibertat d’una nissaga (o d’un Poble) parteix de la dignitat de la
seua cultura històrica determinada, la qual forma unitat junt amb l’home mateix.
Ens trobem amb un dret paral·lel. No fer-ho així vol dir que
seguim una norma (o una llei) inacceptable, iniqua, contrària a la raó. Cf. Sant Joan Pau II i l’encíclica “Pacem in terris” (*j-1).
*m-4)
“En el mapa d’Europa, hi ha nacions que
posseeixen una meravellosa sobirania històrica, nascuda de la seua cultura
i, tot i això, al mateix temps, són privades de la seua total sobirania”. Sant Joan Pau II, en la UNESCO, 2-VI-1980.
La
cultura social-històrica més important que existeix sense reconèixer com a
Estat, actualment, a Europa, sens dubte, és la de la nostra nació-estat
confederal, “la qual posseeix
una meravellosa sobirania històrica nascuda de la seua cultura”. Després dels Reis Catòlics
ençà, estem en la mateixa situació que han estat els Pobles colonials
d’Àfrica i d’altres parts del món, fins a hores d’ara.
Aquests Pobles, normalment, de raça
negra, han adquirit la seua sobirania per imperatiu legal internacional. Nosaltres
continuem essent, sobretot, de Felip V ençà, l’Espanya assimilada o
incorporada, amb unes situacions inacceptables de colonització claríssimes.
Actualment, sembla que els qui patim la injustícia del “racisme” som els
de raça blanca. ¡Que difícil és aconseguir la independència els Pobles d’Europa
que encara no l’han assolida, principalment, si la volen obtenir per mitjans
pacífics!
5.- Ia
Part: La inculturació de la fe:
D’ençà de Pentecostès, l’Església de la Nova Aliança
parla totes les llengües del món i això és signe de la Catolicitat i de la
Unitat de l’Església de Crist i de la presència de l’Esperit Sant. Cf. “Fets dels Apòstols”, cap. 2.
*[A] La unió de la fe i de la vida cristiana amb les diverses
cultures-llengües del món ha rebut la denominació d’”inculturació de la fe”.
[a] “Inculturació de
la fe” és aconseguir la introducció de la fe en la
cultura, en la manera de ser i d’actuar de tots els Pobles del món.
*a-1)
”Inculturació de la fe” és el que va voler portar a terme la primitiva Església de Pentecostès
endavant, moguda i dirigida per l’Esperit, la qual té
exponents molt clars i significatius que apareixen en els Fets dels Apòstols,
en els escrits d’actuació de Sant Pau i en la predicació dels altres apòstols.
També és recordada, aquesta “inculturació´ de l’Església que és Catòlica, en els escrits dels Pares de l’Església.
*a-2)
¿Quants elements de la cultura grecollatina no s’han introduït en la
nostra litúrgia i en la nostra vida cristiana?: festes, imatges,
ornaments litúrgics, aigua beneïda, ciris, els santuaris amb els seus costums,
processons,...
*a-3)
La llei jueva, amb els seus múltiples preceptes, que, sobretot, Sant Pau,
propugnava que no havia de ser imposada als gentils, va ser en el centre dels
grans problemes del cristianisme primitiu, el qual va concloure que els
gentils calia que visquessen la fe en Jesucrist, partint de la seua manera de
ser i de viure.
Una
constant, en els mateixos Evangelis, és la manera d’actuar de Jesús, qui deia,
clarament, que un legalisme formalista no era la voluntat de Déu i, davant
això, Jesús exigí la llibertat dels qui l’acceptaven com a Messies, com a
enviat pel Pare.
[b] És paradigmàtic el capítol 10 dels Fets dels Apòstols, on Pere és
enviat a la casa del centurió Corneli, qui era gentil.
*b-1)
Pere acabà dient:
“Ara veig de veritat que Déu no
fa distinció de persones, sinó que es complau en els qui creuen en ell (...), de
qualsevol nació que siguen” (Ac 10,34-35).
L’”ethnos”, que s’ha traduït per “nació”, té el significat del que concebem com “cultura”, base i essència de tota nació.
*b-2)
El cristianisme primitiu, per tant, va cercar la inculturació de la fe,
no sols per les diverses llengües unides en la confessió d’una mateixa fe, per
l’obra de l’Esperit, sinó, també, acceptant els altres elements que
constitueixen la manera de ser i de viure de qualsevol “ethnos” de tota la
Humanitat, és a dir, les diferents cultures amb la seua diversitat,
com l’única condició “qui creuen en ell
i obren amb rectitud”. Capítol 10, v. 35 dels “Fets dels
Apòstols” i els capítols 10 i 15.
*b-3)
En el no. 37 de la Constitució “Sacrosanctum
Concilium”, sobre la Sagrada
litúrgia, del Concili Vaticà II, es diu:
“L’Església, en els camps que no
toquen la fe, ni al bé de tota la Comunitat, no vol, ni tan sols en la
litúrgia, imposar una norma rígida ni única; és més, honra i afavoreix les
qualitats dels diversos Pobles i llurs dons”[2].
[c] Subratllem la gran importància que té que l’Església faça ús de la
llengua pròpia de cada un dels diversos Pobles del món i que “s’inculture” en els
elements propis del seu geni i de la seua manera de ser.
*c-1)
L’ús de la llengua i dels conceptes de cada un dels diversos Pobles del món,
per a expressar la fe i per a viure-la, a més de l’acceptació dels principis
científics, és “l’intercanvi
viu que es promou entre l’Església i les diverses cultures”, “Gaudium et Spes”, no. 44.
*c-2)
Teològicament, acceptar la llengua pròpia o vernacla resulta ser el
principal Signe de la presència de l’Esperit Sant i de la Catolicitat de la
pròpia Església. “Fets dels
Apòstols”, capítol 2n.
*c-3)
Es pot comprovar, succintament, la veracitat d’aquesta afirmació entre d’altres
documents: “Fets dels
Apòstols”, capítol 2n i altres textos del Nou Testament – “Lumen Gentium“, no. 13” i altres textos del Concili Vaticà II, especialment, les Constitucions
“Gaudium et Spes” i “Sacrosanctum
Concilium” -- “Els
Pares de l’Església”, tal com apareixen
esmentats en la nota 21 del no. 4 del Decret “Ad
Gentes”. Es pot aconsellar la Lectura patrística de
l’Ofici de lectures del dissabte anterior a la festa de Pentecostès. – “Catecisme de l’Església Catòlica”, no. 831 i altres documentes de
l’Església, principalment, dels Papes del
segle XX. El Concili de
Trento i els documents posteriors de diversa índole
d’aquest Concili Ecumènic, que impulsaren l’ús de les llengües populars o
vernacles en la predicació i en la catequesi.
[d] D’una manera específica, hem de referir-nos a la Instrucció “Varietates legitimae” (A.A.S. 87, -1995- 302), el document de la Santa Seu sobre la
Inculturació. En ell, s’exposa que l’ús de les llengües vernacles en la
Litúrgia Romana és la cosa més essencial de la Inculturació de la fe en la
Litúrgia, perquè els altres additaments, propis de les diverses
cultures, com ara, cants, danses, simbologia pròpia, etc., dels quals fa esment
l’article 37 de la constitució “Sacrosanctum
Concilium” del Concili Vaticà II, anteriorment al·ludit,
poden tenir el seu espai, dins l’esquema de la reforma vigent de la Litúrgia
Romana del Concili Vaticà II.
Aquesta
reforma litúrgica del Concili Vaticà II s’ha de considerar summament simple,
pastoral, significativa, bella i, precisament, d’acord amb la tradició
litúrgica de l’Església, tal com ens ho avalen els estudis històrics sobre la
Litúrgia Romana. La tradició litúrgica de l’Església, en la seua Història,
la trobem, més que en la Reforma Tridentina[3]
de la Litúrgia, en la Reforma del Concili Vaticà II, la qual seguim en
l’actualitat.
[e] Aquesta necessitat de l’ús i de la defensa de les diverses llengües
dels Pobles del món, encara que no formen un Estat, consta, d’una manera
especial, en els documents pontificis que parlen de l’activitat
missionera de l’Església. El Concili Vaticà II ho tractà en el decret “Ad Gentes”.
D’aquest decret conciliar, en recordarem algunes d’aquestes afirmacions, les
quals apareixen en el no. 4:
“el dia de Pentecostès (...)
l’Església es manifestà públicament, davant la multitud, la difusió de l’Evangeli
entre els diversos Pobles i, d’aleshores ençà, es presentà el signe de la
unió dels Pobles en la catolicitat de la fe, per mitjà de l’Església de la Nova
Aliança que parla totes les llengües, que entén i que abraça en la caritat
totes les llengües i que venç, d’aquesta manera, la dispersió de Babel”.
[f] El Concili Vaticà II, expressament, intencionadament, usà la
denominació “Llengua vernacla” per a referir-se a la llengua viva de qualsevol Poble del món, per a
la Litúrgia Romana de l’Església Catòlica.
El
Dr. Josep Pont i Gol, Arquebisbe de Tarragona, em va explicar, en tots els seus
detalls, la gènesi de l’ús exclusiu d’aquesta denominació, de “llengua vernacla o popular”, la qual consta en els
documents del Concili Vaticà II i en els documents posteriors de la implantació
de la llengua vernacla. Aquesta denominació, amb el seu significat, fou una
opció expressa i inamovible que acordà el Concili Vaticà II, a petició dels
bisbes catalans, als qui s’hi van unir els bisbes croates, segons m’explicà el
Dr. Pont i Gol, bisbe de Sogorb-Castelló en els temps del Concili.
[g] Sant Joan Pau II, en la UNESCO, el 2 de juny de 1980, parla del primer constitutiu
cultural que té tot ésser humà, la llengua pròpia, la qual és, també, com adés hem indicat, el primer element de la inculturació de la fe:
“La família comença la seua obra d’educació per allò
que és més simple, la llengua, i, així, permet d’aprendre a parlar l’home al
principi de la seua formació; d’aquesta manera, es converteix en membre
de la comunitat, mitjançant la seua família i la seua nació”.
Ja
ho vam explicar en la divisió 3a, que nació no és sinònim d’estat en la majoria dels documents del Magisteri de l’Església.
[h] Segons “Varietates
legitimae”, el principi de psicologia profunda, personalment
i socialment, que constitueix l’ús de la llengua pròpia, i de la seua comunitat
cultural, constitueix allò més essencial i característic de la “Inculturació de la fe” com a cristians catòlics.
Aquesta
inculturació per la llengua pròpia s’ha de concretar, especialment, en la
Litúrgia, en la Catequesi i a fer
arribar a les mans dels cristians catòlics, en la llengua vernacla o popular,
altres instruments de la inculturació de la fe, com ara, llibres, edicions
musicals i audiovisuals, material didàctic segons edats, etc. És imprescindible
un lloc on puguen fer-los conèixer i poder-los adquirir (o bé poder ser deixats
en préstec) aquests recursos didàctics o pastorals, necessaris en l’actualitat.
[i] La fe cristiana s’incultura en els diversos Pobles del món. És molt important que la nostra fe continue i que entre en els
elements de la cultura del nostre Poble i de la nostra època. Defensem la
llibertat religiosa, però també volem que la nostra fe, com a cristians,
s’inculture i que, així, entre a formar unitat amb la realitat de la nostra
nació, de la nostra societat històrica i actual.
Per
això, pense tant en “Les arrels
cristianes del nostre Poble”, tal com han
fet en un document memorable els Bisbes de Catalunya, en 2011 i en 1985. No
parlem del nacional-catolicisme, imposat per llei segons principis totalitaris;
parlem d’una realitat i d’una necessitat voluntària dels Pobles del món, la
qual uneix la identitat de cada Poble amb la fe i amb la vivència cristiana.
La
inculturació va unida, és part irrenunciable, del que constitueix la
Catolicitat de l’Església, de la seua pròpia essència de l’Església de Crist,
vivificada per la presència del “Nou
Consolador i Guia”, l’Esperit Sant. Cf. “Fets dels
Apòstols”, c.2.
*[B] El Papa Francesc, en l’exhortació apostòlica
“Evangelii
Gaudium”[4], dedica diferents espais a la necessitat i a la importància de la
inculturació de la fe en el nostre temps i en la nostra societat.
[j] Endinsem-nos en les seues reflexions i en les seues proposicions.
No. 68 i 69:
No. 68: “No convé ignorar la
tremenda importància que té una cultura marcada per la fe, perquè aquesta
cultura evangelitzada, més enllà dels seus límits, té molts més recursos que
una mera suma de creients enfront dels embats del secularisme actual. Una
cultura popular evangelitzada conté valors de fe i de solidaritat que poden
provocar el desenvolupament d’una societat més justa i creient, i posseeix una
saviesa peculiar que cal saber reconèixer amb una mirada agraïda”.
No. 69: “És imperiosa la
necessitat d’evangelitzar les cultures per a inculturar l’Evangeli. En els
països de tradició catòlica, es tractarà d’acompanyar, de cuidar i d’enfortir
la riquesa que ja existeix i, en els països d’altres tradicions religioses o
profundament secularitzats, es tractarà de procurar nous processos
d’evangelització de la cultura, encara que suposen projectes a molt llarg
termini”.
No. 122: “L’ésser humà ‘és,
al mateix temps, fill i pare de la cultura a la qual pertany’. Quan, en un
poble, s’ha inculturat l’Evangeli, en el seu procés de transmissió cultural,
també transmet la fe de maneres sempre noves; d’ací, la importància de
l’evangelització entesa com a inculturació. Cada porció del Poble de Déu, en
traduir en la seua vida el do de Déu segons el seu geni propi, dóna
testimoni de la fe rebuda i l’enriqueix amb noves expressions que són
eloqüents. Pot dir-se que ‘el poble s’evangelitza contínuament a si mateix’.
Ací agafa importància la pietat popular, veritable expressió de l’acció
missionera espontània del Poble de Déu. Es tracta d’una realitat en permanent
desenvolupament, en què l’Esperit Sant és l’agent principal”.
Tot açò que exposa el Papa
Francesc és un dels grans motius i finalitats del santuari marià que volem
bastir en els bells paratges de Tàrbena. Cal partir de l’autèntica i històrica
identitat, del geni, de la cultura del nostre Poble, per a fer present la Bona
Nova de Jesucrist.
“Caminar junts cap als
santuaris i participar en altres manifestacions de la pietat popular, també
portant-hi els fills o convidant-hi altres persones, és, en si mateix, un gest
evangelitzador”, El Papa Francesc, “Evangelii Gaudium” (no. 124).
D’una manera molt especial, hi haurà
el culte a la Mare de Déu del Regne, la Mare de Déu que, junt amb Sant
Jordi i l’Àngel del Regne, presideix, de fa segles ençà, la “Generalitat del
Regne de València”. “La Mare de Déu del Regne” i “La
Mare de Déu dels Innocents i Desemparats” formen una unitat inseparable
especial: “Reina i Mare de misericòrdia” la
invoquem en la “Salve”. Aquestes dues advocacions seran en el
centre motor i vivencial del nostre santuari.
En el nostre santuari marià, volem
fer manifest també el Retrobament actual de la Repoblació
mallorquina amb la valenciana, esdevinguda a primeria del segle XVII.
L’espai del “tossal”, al qual
ens ha conduït la Providència, és un monticle, per a la “via pulchritudinis”,
de primera categoria, on es podrà complir a la perfecció les finalitats
d’un santuari marià, com s’exigeix en l’actualitat per l’Església. Aquestes
són:
1a. Cerca i vivència del Regne de
Déu, amb una característica especial de trobada amb la Bona Notícia, per a
persones que desitgen una iniciació o bé un retrobament amb la fe. Pensem, sobretot,
en jóvens, en ancians, en matrimonis.
2a. Solidaritat i amor cristiana,
per a ajudar a resoldre dificultats de les persones que vulguen viure-hi, per ser
situat en un espai amb la peculiaritat d’una natura molt bella i saludable; amb
unes solucions assistencials en la malaltia i de conreu de l’esperit com a
cristians, unit a una presència principal de Maria, la Mare de Jesús i de
nosaltres.
3a. Promoció de la identitat, de la
realització i de la defensa de la nostra Nació, d’acord amb tot el que propugna
el Magisteri de l’Església Catòlica, en la nostra realitat tan important i que
exigeix un especial compromís.
4a. Reunits a partir de la
diversitat, caminem cap a la unitat de la Humanitat, moguts per l’acció en
nosaltres de l’Esperit del Pare, amb la presència, entre nosaltres, de Jesús,
fins a la fi dels segles. D’una manera especial, farem nostre el “Moviment
Ecumènic” cristià i la connexió fraternal amb altres religions.
6.- Ia. Part. Acció de l’Església Catòlica
en terres valencianes, pel que fa a la seua llengua i a la seua cultura.
Exigències de la seua important Història
cultural i religiosa cristiana.
*[A] “El valencià” és la llengua
“històrica i pròpia” del nostre Poble, del qual constitueix la més
peculiar senya d’identitat. ”Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”. Llei 4/ 1983 de
la Generalitat Valenciana.
[a] D’ençà d’un primer moment, no podem
oblidar la circumstància històrica de l’Església Catòlica en les terres
valencianes, en la seua majoria i, en el seu conjunt, començant pels
dos segles de la Casa d’Àustria, però, sobretot, de l’adveniment dels Borbons,
és a dir, del segle XVIII ençà i, d’una manera especial, de principi del segle
XX fins ara. Ha estat molt negativa en l’acció que havia de dur a
terme, quant al fet cultural de la seua pròpia llengua, el primer element de la
cultura d’un Poble determinat.
*a-1) Vejam la doctrina
exposada en la constitució “Gaudium et Spes”[5],
no. 58, del Concili Vaticà II:
“... enviada a tots els Pobles de
qualsevol edat i territori, l’Església no es lliga exclusivament, ni
indissolublement, a cap raça o nació, a cap forma particular de costums, a cap
antic o nou comportament. Fidel a la pròpia tradició i, alhora, conscient de
la seua missió universal, és capacitada a establir comunicació amb les diverses
formes de cultura, comunicació que enriqueix tant la mateixa Església, com les
diverses cultures”.
“Purifica i eleva constantment els
costums dels Pobles, fecunda, de dins estant, amb riqueses espirituals, enforteix,
completa i restableix en Crist les qualitats i les capacitats espirituals de
cada Poble i edat”.
*a-2) Per consegüent,
l’Església també calia (i cal) que actue així a favor del Poble Valencià, “la
nissaga valenciana”, donant vida, defensant, enriquint i restaurant les
seues riqueses de l’esperit, entre les quals la llengua pròpia té el lloc
més preeminent.
No és el castellà la cultura, la
llengua pròpia i preeminent de la nostra terra. La llengua pròpia i
característica d’ací és la que denominem, popularment, valencià,
la qual la “Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià”, de
1983, qualifica de “Llengua històrica i pròpia del nostre poble del
qual constitueix la més peculiar senya d’identitat” (Preàmbul
9).
*a-3) El text conciliar anterior,
no. 58 de l’encíclica “Gaudium et Spes” que hem esmentat, en
*a-1), conclou així:
“Així, l’Església, complint la
pròpia missió, ja per aquest sol fet, impulsa i contribueix a la cultura humana
i civil i, amb la seua actuació, també amb la litúrgica, educa l’home en la
llibertat interior”[6].
*a-4) ¡Que fortes i que significatives són
aquestes afirmacions del text del Concili Vaticà II! ¡En parlem de tot un
Concili Ecumènic! ¡I com cal fer reflexionar l’Església de Crist al
País Valencià, perquè la llengua pròpia és el vehicle de les experiències
humanes personals i de les socials d’un Poble. La nostra fe i la nostra
vivència cristianes no poden deixar d’anar unides a la llengua pròpia o
vernacla.
La llengua de cada Poble del món és la
manifestació del seu esperit, porta la marca del seu geni, dels seus
sentiments, de les seues lluites, de les seues aspiracions. Llengua i
Poble formen una unitat permanent que cal que siga indissoluble. Aquest
mateix fet va necessàriament unit a la nota de Catolicitat de l’Església.
Cf. “Lumen Gentium”, no. 13.
*a-5) Després dels greus
esdeveniments que s’han produït en les terres valencianes de fa quaranta anys
ençà, pel que fa a la introducció, en les esglésies, del fet cultural més
important de la mateixa Església, l’entrada de la llengua pròpia en la mateixa
Litúrgia, com examinarem de manera adient i amb més detall en l’apartat C,
hem d’arribar a la conclusió que ¡la Història i el mateix Poble, al qual
l’Església havia de servir i de formar unitat amb ell (“Lumen
Gentium”, 13), ho demandarà en contra de la mateixa Església!
L’Església, amb la seua actuació, “també
amb la litúrgica”, educa, forma, condueix l’home ‘en la llibertat
interior’.
Cf. no.
58 de la constitució “Gaudium et Spes”, esmentat en els paràgrafs
anteriors.
(*a-3).
[b] ¿Quina llibertat s’ha produït,
pel que fa a la introducció de la litúrgia en llengua vernacla en el propi
Poble Valencià? Vejam l’encíclica “Gaudium et Spes”, no. 58.
*b-1) ¡Que trist, que l’Església
valenciana, en una proporció molt majoritària, en un aspecte tan important com
l’ús de la llengua pròpia, per a comunicar-nos amb Déu i rebre’n la seua
Paraula, no ha educat cap a la llibertat, sinó que ha
consentit i ha contribuït a conduir el Poble, amb el qual forma unitat (Cf.
“Lumen Gentium”, no. 13) cap a la mentida, cap al desordre, cap a la
injustícia i cap a l’enfrontament.
*b-2) Ens trobem amb un pecat personal,
del qual alguns en tenen una culpabilitat individual molt important, i, a més,
té un caràcter col·lectiu, històric, que requereix, en ambdós casos, una
metanoia, una penitència, personal (per una banda), si ha estat
personal; però també col·lectiva, per una altra banda, en
trobar-nos amb una culpabilitat social, col·lectiva. La doctrina de l’Església,
en eixe tema, és clara i diàfana.
*b-3) Un exemple, el cas de Galileu
Galilei, per al qual es partia de la Bíblia per a la ciència, quan
s’havia de donar la primacia a la ciència experimental, realitat
veritablement incontestable, que no contradiu la Bíblia en realitat, puix que
la Bíblia no és un llibre de ciència, sinó un llibre que es refereix a la
veritat religiosa revelada, enquadrada, quan es van escriure els diferents
llibres, en els coneixements científics d’unes èpoques determinades en la
Història dels Pobles del món.
Hi ha més culpabilitat en el cas de la
litúrgia en valencià que en el cas de Galileu Galilei. En l’època de
Galileu, ho creien així, sincerament. En la inculturació de la fe per la
llengua pròpia, ens trobem amb una doctrina clara i evident de l’Església
Catòlica, començant per la del Concili Ecumènic. En el País Valencià, es
va, clarament, contra el Pla de Déu expressat en l’encíclica “Gaudium
et Spes”, no. 29, i en altres Documents Pontificis.
*[B]
“L’ús de la llengua pròpia en les comunitats cristianes valencianes, és
llei de tota evangelització”, “Gaudium et Spes”, no. 44.
[c] Pel que fa a la
introducció de la litúrgia en llengua vernacla. Els fets
esdevinguts durant tants anys, els quals, alguna vegada, portaren fins al
sacrilegi, parlen per si mateixos. Ho diem, inspirant-nos, per a jutjar tot
el que ha succeït, seguint el text conciliar no. 44 de l’encíclica “Gaudium
et Spes” i, a més, d’una manera especial, el no. 13 de la constitució “Lumen
Gentium”, en què el Concili Vaticà II explica, teològicament, el que
comporta i exigeix la Catolicitat de l’Església, amb la “Nota” de
la qual s’ha de fer manifesta la seua universalitat partint de Pentecostès.
En el no. 44 de la Constitució “Gaudium
et Spes”, llegim[7]:
“ella [= l’Església],
del començ de la seua història ençà, aprengué d’expressar el missatge de Crist per
mitjà dels conceptes i de les llengües dels diversos Pobles i, de més a
més, s’esforçà a il·lustrar-lo amb la saviesa dels filòsofs: tot això, a fi
d’adaptar l’Evangeli, en la mesura del possible, tant a la capacitat de tothom,
com a les exigències dels savis.
Aquesta atemperada predicació de la
paraula revelada ha de continuar essent la llei de tota evangelització. Així es desperta,
en cada nació, la capacitat d’expressar a la seva manera el missatge de Crist
i, alhora, es fomenta un viu intercanvi entre l’Església i les diverses
cultures dels Pobles”.
[d] Després de constatar, breument,
quina és la voluntat i el sentir de l’Església i també de la mateixa societat
civil valenciana en la seua legislació, hem d’admetre, amb tristesa, que,
majoritàriament, l’Església Catòlica ha tingut una part importantíssima,
bàsica, de col·laboració, pel que fa a la discriminació de la llengua del
Poble Valencià en el segle XX, fet que es tradueix en una situació de
gran anomalia, sobretot, quant a les accions pastorals que són pròpies i
responsabilitat exclusiva de la pròpia Església, la litúrgia i la catequesi,
centres d’ensenyament dependents de la mateixa Església, etc. Açò ha
succeït després del Concili Vaticà II, el qual, com hem comprovat,
parla molt clarament sobre aquesta realitat.
*d-1) La diferència de manera
d’actuar, en aquest aspecte, de Catalunya i de les Illes Balears, en
comparança amb les terres valencianes, és manifesta. A Catalunya i a les Illes
Balears, s’ha seguit la manera de sentir de l’Església en el seu
Magisteri i s’han complit les prescripcions dels documents postconciliars.
Al País Valencià, és evident que s’han seguit les normes i les lleis del
franquisme, no les de l’Església Catòlica.
*d-2) A les Illes Balears,
en els primers anys del postconcili, també haguérem de vèncer grans
dificultats per a introduir la llengua vernacla en les Esglésies, per a
la litúrgia. Hi va haver alguna mà negra que ho dificultà i, fins i tot, que
imposà el castellà en el primer moment. No tots, però, seguiren la imposició
injusta i inacceptable que ens venia de l’àmbit de Madrid estant. ¡Estratagemes
i poder de l’Estat Espanyol dins de la mateixa Església...!
*d-3) Quan va començar l’ús de la llengua
vernacla en la litúrgia, en 1965, encara faltaven deu anys per a la mort del
general Franco. El 1968, amb el permís de la Santa Seu, es va resoldre el
problema de les adaptacions per al País Valencià i per a les Illes Balears.
[1]
Nota de la traducció. D’acord amb la versió “Pacem in terris. Pau a la
terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a.
edició (p. 61), correspon al no. 80 i no al no. 50 com s’indica en la versió
original de l’explanació.
[2]
Nota de la traducció. Partim del text que figura en el
document “L’ús de la llengua vernacla
en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes
Balears-“, elaborat per Pere Riutort (p. 9).
[3]
Nota de la traducció. Es refereix a la que sorgí del Concili de Trento
(1545-1563).
[4]
Nota de la traducció. Es refereix a l’obra “La joia de l’Evangeli”,
escrita en l’any 2013. Ací emprem la versió de l’Editorial Claret publicada el
mateix any.
[5]
Nota de la traducció. Ací, amb lleugeres adaptacions,
hem recorregut al
llibre “Concili Ecumènic Vaticà II.
Constitucions, decrets, declaracions” (p. 144), publicat per
l’Editorial Claret en 1993,
a què accedírem en el 2015, per recomanació de Pere Riutort, arran d’una
conversa telefònica.
[6]
Nota de la traducció.
Continuem en la mateixa font, “Concili Ecumènic Vaticà II. Constitucions,
decrets, declaracions” (p. 144).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada