A continuació, plasmem de la plana 131 fins a la pàgina 140 de l'explanació, en la versió del 2018.
17.- Ia Part. Quant a l’ús i a l’estimació efectiva de la llengua
pròpia, continuen seguint-se, en la majoria de les esglésies valencianes
i en una part de la mateixa societat civil valenciana, les normes existents
durant el franquisme.
*[A] Una
realitat enquistada entre els valencians de fa molt de temps ençà..
[a] El culte en la majoria de les esglésies valencianes,
quant a la llengua pròpia, continua seguint les normes franquistes.
La llengua del Poble Valencià és, de fet, ignorada, inexistent, encalçada,
a la vista de tots, en la immensa majoria dels llocs de culte catòlic, és
condemnada a desaparèixer, pel que fa a la mateixa Església Catòlica, tal com
era el desig del “Generalísimo” Franco. En les esglésies valencianes,
estem en 1939.
*a-1) Partim
d’unes normes franquistes, emanades del poder civil posterior a la contesa de
1936-1939, que volgueren imposar el castellà en exclusiva en les esglésies, no
les normes de l’Església Catòlica.
*a-2) Quan parlem
en la divisió 5, de la inculturació de la fe, ja comentem que aquesta no
corresponia al nacionalcatolicisme. La inculturació de la fe és,
concomitant[1] a la llibertat religiosa, mentre que el
nacionalcatolicisme és la situació político-religiosa que, durant el
franquisme, volia identificar la condició d’espanyol-castellà amb la de catòlic.
[b] Del Concili de Trento, en el segle XVI, ençà, l’Església va imposar la llengua vernacla o popular
per a la predicació i per a catequesi.
*b) Quan
l’Església tenia una gran incidència popular, abans de la popularització de la
ràdio i de la televisió, es va legislar, partint de l’autoritat civil, sobre
com havia de ser la llengua en les Esglésies, anomenaments de bisbes, etc..
En 1902, es
prescrivia que, en les escoles, era obligatori l’estudi del catecisme en
castellà; si no ho feien així els mestres, després d’una amonestació, “serien
separats del Magisteri oficial i perdrien tots els drets que els reconeixia la
llei”.
*b-2) Del
Concili Vaticà II, és a dir, de 1965 fins ara, ja amb les normes
postconciliars explicitades i aprovades pel Papa Sant Pau VI, la llengua
vernacla o popular respectiva de qualsevol lloc del món, passà a ser
també llengua litúrgica junt amb la llengua llatina.
*b-3) No es tenen present tampoc, en
els temples de l’Església Catòlica en el País Valencià, ni les mateixes lleis i
normes civils actuals, pròpies de les institucions democràtiques: lleis
autonòmiques que són posteriors als anys del franquisme, normes de la Unió
Europea de defensa de les llengües minoritàries subscrites per la legislació
espanyola actual, i principis i normes de la UNESCO.
*b-4) És quasi impossible que es
trobe un cartell en valencià en els llocs de culte catòlic, quan, per
una altra banda, la llengua catalana apareix en les grans vies de comunicació,
com ara, en les autopistes i en les carreteres i als centres públics dependents
de la Generalitat Valenciana.
*b-5) Difícilment deuen arribar a un
tres per cent les celebracions en llengua vernacla.
En la diòcesi de Sogorb-Castelló,
és on hi ha un major ús de la llengua vernacla, possiblement, se’n deu arribar
a un 5%.
En la d’Oriola-Alacant, no se’n
deu arribar a més d’un 0,2%.
En l’arxidiòcesi de València, podem col·locar-ne
l’ús en un 3%.
És difícil fer un estudi estadístic exacte
perquè, sovint, amb el canvi de rector, deixa d’usar-s’hi o bé comença a fer-ho la llengua vernacla. L’ús
de la llengua vernacla en les esglésies continua un voluntarisme personal
evident de cada rector d’Església, mediatitzat amb discussions i amb
entrebancs interminables.
*b-6) És palès, per tant, que la immensa
majoria de poblacions on es parla valencià, la qual correspon de dret al
voltant del 90% dels habitants de totes les poblacions del País Valencià, usen,
de manera quasi exclusiva a les esglésies, la llengua que corresponia al
principi franquista i joseantoniano[2]
“Por el Imperio, hacia Dios”[3].
S’empra la llengua que, progressivament, ens ha estat imposada, de manera
especial, del Decret de Nova Planta de 1707 ençà, “por justo derecho de
conquista”[4]...
*b-7) La llengua amb la qual Sant
Vicent Ferrer tingué el do de llengües no porta Déu, només ho fa la llengua
de l’Imperi Castellano-Espanyol, subjecte a les idees que es propagaren
seguint el feixisme italià i el nazisme alemany. Com qualificar-ho?
*[B] Ús de la llengua pròpia al País
Valencià. Els ministres de la Pastoral en l’Església.
[c] Capítol important el constitueixen els
Pastors del Poble de Déu, qui són instal·lats en les terres
valencianes i no coneixen perfectament (ni defensen), com cal, la llengua
perseguida i discriminada del seu Poble. Una veritable falta contra el signe
de la Catolicitat de l’Església, a partir dels seus inicis en Pentecostès, la
qual exigeix que l’Església use, sense excepció, les diverses llengües del món.
*c-1) No actuarien així si els agents
valencians de la Pastoral de l’Església Catòlica, bisbes, rectors i religiosos,
es trobassen com a missioners entre els zulús, entre els nabibs[5]
o bé entre els indis de l’Amazònia: indubtablement, hi aprendrien bé les
llengües d’aquests africans o americans, al principi del seu ministeri
i de la seua activitat missionera o, àdhuc, abans d’arribar a fer-se presents
en aquestes terres.
*c-2) Els missioners que no aprenen
la llengua, sinó que imposen la seua, són els que van a aquestes terres de
missió com a colonitzadors i no com a missioners. Aquests han d’anar-hi
com a col·laboradors amb esperit de diàleg i d’ajuda i treballar-hi a favor
dels diversos Pobles del món i donant-los el tresor més gran que poden donar:
la Bona Notícia de la fe i de la salvació de Jesucrist, la qual es presenta
unida, formant un tot indissoluble amb totes les llengües i cultures del món.
*c-3) En la Història de la Humanitat, els
missioners catòlics tenen un lloc preeminent de col·laboració amb les diverses
cultures del món, especialment, per l’aprenentatge (i per l’ús) de les
llengües distintes dels llocs de missió, de les quals, amb certa
freqüència, han estat els qui les han defensat i els qui n’han produït els
primers elements del seu estudi. Açò, actualment i antigament. Recordem els
Sants Ciril i Metodi, pel que fa a la llengua i a la cultura dels eslaus; Sant
Juníper Serra, els jesuïtes del Paraguai, etc..
*c-4) En el decret “Ad gentes”[6],
del Concili Vaticà II, llegim:
No. 4. La catolicitat de l’Església:
“el dia de Pentecosta (...) fou
prefigurada la unió dels Pobles en la catolicitat de la fe, per mitjà de l’Església
del Nou Testament, que parla en totes les llengües, que entén i que abraça
totes les llengües en la caritat i, així, venç la dispersió de Babel”[7].
No. 26. Els missioners i l’aprenentatge
de les llengües:
“Cal que aprenguen les llengües en tal
grau, que les puguen usar amb facilitat i amb correcció i, així, que puguen trobar
entrada més fàcil a la intel·ligència i al cor de la gent”[8].
El no. 21 d’aquest mateix decret “Ad
gentes” transmet aquest principi directiu, dirigit, d’una manera
especial, als laics nous cristians:
“han de conèixer aquesta cultura[9],
guarir-la i conservar-la, desplegar-la d’acord amb les circumstàncies recents
i, finalment, perfeccionar-la en Crist, a fi que la fe cristiana i la
vida de l’Església ja no siguen forasteres a la societat en la qual viuen,
ans comencen de penetrar-la i de transformar-la”[10].
[d] Entre els valencians, fins als
nostres dies, en bona part dels ministres de l’Església Catòlica i dels
agents de pastoral, siguen nadius valencians o siguen procedents de fora, hem
de constatar:
*d-1) Una part considerable del clergat és
en situació de desconeixement o bé, com es qualifica en la Didàctica de les
llengües, d’”analfabetisme funcional”, pel que fa a la pròpia llengua.
*d-2) Molts d’ells, en actitud
d’autoodi lingüístic, denominació usada en Sociolingüística referida
al menyspreu de la pròpia llengua, la qual és condemnada a la minorització[11]
i, al final del procés, a la seua desaparició.
*d-3) La llengua dels valencians, en
el si de l’Església, és vertaderament i majoritàriament estrangera, “Ad
gentes”, no. 21. Així cal considerar, de fet, la seua senya
d’identitat cultural més important, la llengua pròpia, en la pràctica
totalitat de les esglésies valencianes en les seues diferents diòcesis.
*d-4) L’Església Jeràrquica i la majoria
del clergat valencià no accepten, de fet, que el valencià “abrace i
impregne el Poble Valencià”.
*d-5) Això ho diu un “frare
mallorquí” injuriat, qui, davant el fet decidit que no es fessen les
edicions de la litúrgia en valencià (ni que s’hi imprimissen), s’hagué de posar
al capdavant per responsabilitzar-se personalment d’això, amb totes les seues conseqüències,
en el 1971-1975 llunyà i en els següents.
¡Quant de treball, quants maldecaps, quanta
obtenció dels permisos, quanta l’economia sobre la meua espatla, enfrontar-me a
enemics molt poderosos situats a València per derruir, com ara, Fernando
Abril Martorell...! ¡Quant de menyspreu, quanta demagògia, quant mentida i quantes
llevantances he patit! ¡Si hagués conegut el que havia de succeir, dubte que m’hagués
embarcat a sofrir tant de disgust! Després de quaranta anys, estem igual
o pitjor... ¡Ho accepte, perquè és el camí de Déu, no el meu! Confie
que algun dia s’arreglarà.
*[C] Ús de la llengua pròpia en terres
valencianes. Els qui ostenten el poder polític sobre el Poble.
[e] No seríem coherents si no anotàssem el
fet dels càrrecs públics de govern o de representació democràtica al País
Valencià, al Regne de València o a la Comunitat Valenciana[12],
ocupats per persones que no parlen la llengua pròpia i històrica de la terra.
*e-1) No farien això en qualsevol
país normal en què hi ha una població semblant a la nostra. Posem per
cas Lituània i Croàcia. ¿Vos figureu el President d’un d’aquests països o un
diputat al Parlament respectiu, que no conegués (o que no parlàs) bé la llengua
corresponent? ¿És que nosaltres tenim menys drets que ells? ¿O és que els drets
només ho són dels estats i no existeixen per als Pobles (o per a les nacions)
sense estat? La majoria d’aquests països fa molt poc de temps que s’han constituït en estats independents[13].
*e-2) Si volen actuar d’acord a la moral,
que estudien quins són els nostres drets, partint dels principis del Dret
Natural, el Pla de Déu.
El món polític valencià pateix el
mal exemple de l’Església Catòlica amb Arquebisbes de València que no
coneixen com cal la llengua “vernacula Valentinorum”. Amb aquesta
discriminació, es va contra el Pla de Déu (“Gaudium et Spes”, no. 29).
Si diuen alguna frase en la llengua vernacla, en la llengua de la litúrgia i en
la de la catequesi, han de titubejar, han de simular que no la coneixen:
clarament, que la menyspreen. És de molt d’interés el que diu el “Memorial
de Greuges” de 1760. L’Acadèmia de la llengua, amb les seues vacil·lacions
ortogràfiques, ha resultat molt malament.
*e-3) Una llengua encalçada com la nostra
té més dret de consideració, pel fet d’estar en una situació de pobresa, per la
persecució que ha patit durant segles i que encara sofreix. Com a exemple, la “Llei
d’Ús i Ensenyament del Valencià” ho contempla així: que ho ha estat i
que ha estat condemnada a la desaparició durant segles.
¡És la nostra llengua pròpia i històrica i
l’honor del nostre Poble!
*e-4) Si algú vol tenir un càrrec de
govern o de representació democràtica entre nosaltres, té el deure
claríssim de conèixer (i també de poder usar) amb correcció i amb facilitat la nostra llengua. Si la
llei l’eximeix d’aquesta ineludible necessitat, és una llei injusta que promou
la discriminació d’una llengua, fet que va contra el Pla de Déu, encara que,
per a aquesta discriminació, es fonamenten en la Constitució Espanyola. El “Memorial
de Greuges” de 1760 ja ho considerava així.
18. Ia Part. El postfranquisme i la
Constitució Espanyola de 1978. Unes lleis i unes normes que, de part
d’alguns, es volen pràcticament inamovibles i eternes i que, en principi,
no es fonamenten en la veritat, ni en els Drets Humans.
*[A] Les ideologies elaborades del
franquisme ençà i convertides en normes i en lleis efectives després de la
guerra civil de 1936:
[a] La necessitat d’eixir de la
dictadura franquista va condicionar alguns dels textos de la coneguda com
Constitució Espanyola, amb el seu respectiu referèndum.
*a-1) Va estar impossible
acontentar, mitjançant els textos de la Constitució Espanyola, aquells
drets que exigien les nacionalitats diferents de la castellana, especialment,
Catalunya i Euskadi i els qui mantenien, i que encara romanen vigents, forces
ideològiques, molt populars en el món castellà, acceptades i propugnades durant
segles i que es consolidaren en els moviments ideològics que van produir la
guerra civil. Aquesta política destructiva de la nostra nació va unida
als moviments de caràcter totalitari, nazisme i feixisme, nascuts i
presents aleshores a Europa.
*a-2) El problema d’Espanya, que continua
vigent, no es va resoldre ni amb la guerra civil, ni amb la Constitució
en els anys immediatament posteriors a la dictadura militar del general Franco,
la coneguda “Transición”. El problema, com ja he explicat, ve de ben
lluny en el temps.
De tot açò, molts encara són sumits en la
inconsciència i en la ignorància, fruit de tants anys d’”actuació
legal” sobre el nostre pensament i fruit de patir situacions injustes, de
les quals arribem a pensar que era normal i correcte que fossen tal com les
sofríem.
*a-3) La legislació estatal
coercitiva contra la nostra Cultura-Nació i contra els seus drets,
especialment, parteix del “Decret de Nova Planta” de 1707, després de la
batalla d’Almansa i, a Catalunya, després de l’11 de setembre de 1714. Aquesta
coacció arriba als nostres dies i hi continua: encara no ha cessat.
*a-4) Actualment, romanem subjectes a falsos
principis democràtics i a lleis injustes contra els nostres drets, fet que
comporta, d’acord amb l’encíclica “Pacem in terris” (no. 44), “també
el deure de fer valer els seus drets com una exigència i com una expressió de
la pròpia dignitat; i tots els altres éssers humans tenen el deure de
reconèixer i de respectar aquells mateixos drets”[14].
Tenim una Constitució, com he indicat, fruit del postfranquisme. La Constitució va estar (i ha estat) un
gran pas per superar la dictadura; però no responia exactament als
nostres drets: ni teòricament, ni de bon tros, com s’ha menat a cap fins ara.
*a-5) Ens trobem, en tots aquests casos,
amb “la política dominadora fonamentada en l’Estat nacionalista
centralista” i “que no serà mai prou refusada”, com
ens va proposar diàfanament com havíem d’actuar, el recordat Papa Pius XII, en
el Radiomissatge de Nadal de 1954.
*a-6) Tenim, davant la nostra
consideració, un problema que existia, de manera semblant a la nostra, en
nacions com Polònia, Grècia, Hongria, Irlanda i en altres nacions europees,
quan encara no havien accedit a recobrar la seua sobirania. Cap d’aquests
països va partir, per a exigir la seua sobirania de les lleis de “la
Constitució” del País al qual eren subjectes, d’una proposta que admetés
per a ells la seua independència. Tots hi hagueren de passar per damunt
del que exigia la “Constitució” de l’Estat, el qual tenia
segrestada la respectiva nacionalitat.
Convé llegir amb deteniment el que
expressa la segona part de l’Encíclica “Pacem in terris”, la qual
explica que una llei injusta és una llei iniqua, la qual, moralment, no s’ha
d’acceptar.
En això, seguim, d’una manera especial,
Sant Tomàs d’Aquino, com hem recordat en diversos passatges del nostre escrit,
en el qual insistim en aquesta greu afirmació, quan posa les bases o els
principis pels quals cal considerar determinades lleis com “iniqües”,
injustificables, no acceptables (Cf. “Summa theologica, Ia II ae, q.
93). Així s’ha de qualificar alguns dels principis i de les obligacions
imposats en la Constitució Espanyola de 1978. És la constitució que cercava
eixir de la dictadura franquista, encara vigent en aquells moments, però que hi
roman actualment en algunes de les lleis que proposa.
*a-7) Ara i adés, de l’Espanya Castellana
estant, ens repeteixen com també els moviments polítics i econòmics “botiflers”,
els quals, sovint, han existit (i encara es fan presents entre nosaltres), la
impossibilitat “legal” de demanar els nostres drets, perquè són
contraris a la Constitució Espanyola. El món “botifler actual”
s’ha fonamentat, d’una manera especial, en la gran immigració castellana
que hem tingut, com així mateix s’ha basat en la ignorància popular,
la qual ha estat alimentada mentalment amb suposades veritats que no ho són.
Sempre hi ha hagut gent, entre nosaltres,
que han ajudat els contraris dels interessos i dels drets del nostre Poble. De
la Guerra de Successió ençà, els denominem “botiflers”, qui solen
unir-se a interessos de poder polític i econòmic. Aquests repeteixen
que ens caurà una mena d’apocalipsi final de destrucció, si exigim en
consciència allò que pertany al nostre Poble per la seua cultura: la sobirania.
Cf. Sant Joan Pau II, en l’ONU, en 1995.
*a-8) La cultura històrica sentida,
existent i feta real en la vida dels membres dels països que han aconseguit la
seua independència, segons afirma Sant Joan Pau II repetidament, era el que
exigia i el que donava dret de la seua independència.
Hi hagué molta sang vessada en guerres,
pràcticament, en tots els països que han recuperat la seua independència, però
el veritable dret de la sobirania existia i es fonamentava en la cultura
històrica i real de cada un d’aquests Pobles. “Responsabilitat davant els germans i davant la història”. “Gaudium
et Spes”, no. 55.
*[B] La primacia de les realitats
culturals de l’home, de les comunitats humanes, dels Pobles, de les nacions.
“Defenseu-les per al futur de la gran família humana”. Sant Joan
Pau II, a la UNESCO. 2-6-1980.
[b] No és una llei, fruit
d’uns principis històrics falsos i de les exigències d’eixir d’una dictadura
que els propugnava, la qual ha de dirigir la nostra societat, partint d’una
Constitució entesa com llei de lleis.
*b-1) És la responsabilitat
d’edificar el món en la veritat, en la llibertat i en la justícia, el que hem
d’acceptar com a principi bàsic en les nostres vides. Això és el que s’hauria
d’exigir a la Constitució Espanyola de 1978, no unes lleis fonamentades en
injustícies flagrants produïdes durant la història de més de cinc segles fins
al nostre temps.
*b-2) Hem de partir del Dret natural de l’Autonomia
i de la Responsabilitat humanes, una responsabilitat que es dirigeix “als
germans i a la Història” (“Gaudium et Spes”,
no. 55), és a dir, als conciutadans d’ara i a la nostra cultura produïda en
la Història que rau en la base del present dels germans. Aquests
són els principis d’identitat que ens han d’empènyer i que obliguen en les
nostres vides, no el text d’una llei suposadament inamovible, fonamentada
en la falsedat de no admetre que Espanya és un Estat plurinacional.
[c] Entre nosaltres, cal
subratllar amb tristesa que aquesta situació que es pateix és contrària als
nostres drets, irrenunciables, “els quals hem de defensar com la pupil·la
dels nostres ulls per al futur de la gran família humana”, en expressió
de Sant Joan Pau II en la UNESCO (2-6-1980).
*c-1) Entre els valencians, cal
subratllar que també és fruit de l’acció i de la col·laboració
nefasta de l’Església Catòlica amb els principis del franquisme, inclosos els
anys posteriors al Concili Vaticà II, fins ara.
*c-2) Una de les estratagemes,
com hem indicat en diferents moments, ha estat (i encara ho està)
l’apropiació de la denominació “espanyol”, atribuïda exclusivament al
castellà com a llengua i com a centre de poder. Espanya. La Hispania
romana[15]
és tota la Península Ibèrica (Portugal i tot).
Van tenir traça i poder polític per a
fer-nos creure que era el correcte: “Si eres español, habla español (entès
com a castellà)”. Si un mestre no usava exclusivament el
castellà i es dirigia als seus alumnes en la llengua vertaderament pròpia
d’ells, rebia el corresponent expedient, el qual podia arribar fins a
l’expulsió de la docència pública.
*c-3) Recalquem-ho altra vegada: tots estem
en un territori anomenat Espanya, Hispania, aquesta és la
denominació per a tot l’espai de tota la Península, de fa segles ençà. El
castellà, en exclusiva, però, no és l’espanyol, com l’anglès no és el
britànic. Vivim en un Estat plurinacional.
*c-4) Amb la Constitució Espanyola,
es volen eternitzar i fer inamovibles les nostres situacions de postergació
nacional no castellana.
Recorde que Miquel Roca Junyent, un dels
Pares de la Constitució, abans que la Constitució fos votada en Referèndum,
deia que, amb aquell text, tindríem Constitució per a vint-i-cinc anys; no li
donava més temps de vigència. Ja n’han passat molts més.
Culturalment, això no obstant, continuem
amb la consciència i amb la realitat de la nostra diversitat cultural en
relació amb Castella i amb tot allò castellà.
*c-5) Això no és separatisme
secessionista, és la realitat que ens ve com a herència històrica. Per exemple,
Catalunya[16]
tingué la independència política dels francs germànics al capdavall del segle
X. Posteriorment, ve la unió confederal d’Aragó, regne que es va unir a
Catalunya, després de Ramir el Monjo. Podríem continuar amb la nostra pròpia
Història, en la qual té una valor central la figura del Rei En Jaume.
No ho oblidem: és una Història sovint desconeguda i que ha estat interpretada a
benefici només de Castella i d’allò castellà, com ara, cultura, política,
economia...
La vertadera i definitiva Reconquesta
de Múrcia també va estar obra del Rei En Jaume junt amb les seues
tropes catalanes, les quals poblaren, en el seu inici, el nou Regne, on
es parlà català durant més de cent anys. Els castellans s’apropiaren de
Múrcia, conquerida realment per la sang dels nostres avantpassats, que la
defensaren com no ho van saber fer els castellans d’Alfons X, després que la
conquistaren, perquè la recuperaren els musulmans. ´
*[C] Tornem, altra vegada, a algunes
reflexions imprescindibles, de la Història (antiga i més actual) fins ara:
[d] Nosaltres no ens hem separat de Castella,
perquè el nostre naixement en la Història no va unit gens ni mica a
Castella; no tenim cap relació amb Covadonga, ni amb els Regnes units a
Castella, amb el qual, a poc a poc, es va formar Castella-Espanya.
*d-1) Ens han volgut assimilar i
incorporar a partir d’una nacionalitat que no és la nostra, en un primer
moment, per mitjà d’un casament. Durant els segles posteriors als Reis
Catòlics, hem patit la força de les armes del Rei, qui residia a Madrid d’ençà
de temps de Felip II, qui s’identificava amb Castella i amb els seus
interessos. Armes del Rei que van fer que es vessàs la sang dels nostres
avantpassats, o bé preparades, llavors i ara, per a quan calgués fer-ne ús, en
benefici de la seua unitat i dels seus interessos que ens destruïen com a Poble.
Aquesta no és la unitat que hem desitjat: és la unitat que se’ns ha imposat per
la força de les armes.
Aquesta missió de violència encarregada a
l’exèrcit, com a garant d’aquesta unitat castellano-espanyola, encara està
present en l’actual Constitució, en l’Article 8.1.
*d-2) ¿Què ens interessa, a nosaltres,
actualment, que uns Senyors es casassen, teòricament, en pla d’igualtat de les
dues parts i que, fruit d’aquest matrimoni, passàssem a ser, ja dels
Àustries endavant, súbdits per herència o, més clarament, que passàssem a ser
propietat d’uns senyors estranys, els quals fa segles que ens han
dominat i que, difícilment, ens han comprès i han actuat a la nostra favor?
*d-3) Això fou així, del segle XVI
endavant, mitjançant les pròpies monarquies absolutes de la Casa
d’Àustria, vertaderes dictadures coronades, les quals ens separaren en
virregnats com si visquéssem en guetos subordinats.
La situació posterior a la Guerra de
Successió amb els Borbons encara és més inacceptable que el que va succeir
durant els Àustries. Estàvem subjectes als “dictadors coronats”, “pel
just dret de conquesta”. Aquesta situació es va estendre a tot el
segle XIX i a bona part del segle XX. La democràcia tantes vegades al·ludida en
temps actuals, no exclou que, de fet, ens trobem en una situació d’absolutisme
del poder central espanyol. Continuem el “justo derecho de conquista
que de ellos han hecho últimamente mis armas con motivo de su rebelión”,
encara que el jornalisme madrileny, en general, pretenga fer creure que no és
així[17].
Posteriorment, en diferents èpoques, hem
rebut l’impacte negatiu mitjançant autèntiques dictadures militars,
la darrera de les quals, la del general Franco (1939-1975), fou fruit d’una
terrible i sagnant guerra fratricida, amb molts milers de persones assassinades
per la contesa o durant la postguerra, a més dels molts milers que van haver
d’exiliar-se i amb molts descendents dels quals no s’han reintegrat en la seua
terra d’origen. ¡Quanta força cultural, social i econòmica es va balafiar per
Mèxic, per França, per Argentina, etc.!
*d-4) Volem recordar, altra vegada, que la
no solució en justícia dels nostres problemes nacionals i socials
posteriors a la unió dels Reis Catòlics també ha comportat, en diferents
moments de la Història, malauradament, el vessament de sang dels nostres
avantpassats al País Valencià, a Catalunya, a Aragó i a les Illes Balears.
*d-5) Ha provocat greus problemes,
alguns encara avui dia sense resoldre, com ara, el tractament econòmic injust,
el qual patim actualment de manera manifesta al País Valencià, a les Illes
Balears i a Catalunya; a més d’altres realitats clarament no solucionades i que
estan contra els Drets Humans, contra el Pla de Déu.
No podem deixar d’adduir, altra volta, la
situació de la impossibilitat d’establir-nos a Amèrica i en altres parts del
món
durant quasi tres-cents anys dels Àustries i dels Borbons, dues dinasties que
ens tenien situats en els diferents Regnes de la nostra Confederació, com si es
tractàs d’uns guetos tancats i incomunicats, sense possibilitat d’expansió, abocats
a la misèria, al bandolerisme i a la voluntat del nostre propietari, el rei de
Madrid. Això va suposar el vessament de sang de molts dels nostres avantpassats,
imposts, vexacions,... Sense el permís de qui ens posseïa, ens resultava
impossible romandre i comerciar fora del nostre territori històric.
Mentrestant, a més dels castellans, també els portuguesos, els anglesos, els
francesos, els holandesos, els russos,... es passejaven pel món. El nostre
futur suposava convertir-nos en l’”España incorporada o asimilada”:
¡com ens convertiren en els seus serfs subjectes, de fet, a l’esclavatge, com
les colònies americanes o pitjor ! ¡Que havíem estat i en quina condició ens
col·locaren els nostres germans castellans amb els seus interessos!
[e] Vejam el que ens va ensenyar, en aquest
aspecte, Sant Joan Pau II, en aquest cas, en la seua homilia a
Auschwitz, el 7 de juny de 1979:
“El manament de l’amor es concreta,
igualment, en el respecte de l’altre, de la seua personalitat... Mai l’un
a expenses de l’altre, al preu de la conquesta, de l’ultratge, de l’abús i de
la mort. Pronuncia aquestes paraules... el fill d’una nació que, en la
seua història recent, ha sofert d’altres, múltiples patiments. I no ho diu per
a acusar, sinó per a recordar. Parla
en nom de totes les nacions, els drets de les quals són violats i oblidats”.
¡Quant signifiquen, per a nosaltres,
aquestes paraules, com a persones, com a societat, com a Història! No podem
acceptar que continuem subjectes al preu de la conquesta, de l’ultratge,
de l’abús i de la mort, els quals estan en els orígens de la nostra
situació actual.
*e-1) El diàleg i la comprensió
mútua, partint de la veritat de les coses, històriques i actuals,
són l’única solució per a resoldre els nostres problemes com a Poble, com a
Cultura diferenciada, com a Nació que té els seus drets, encara que no té un
estat sobirà. Tenim dret de realitzar-nos a partir de les pròpies i
autèntiques arrels, a partir de la nostra identitat i aconseguir la
irrenunciable sobirania.
No és secessionisme a ultrança[18]
el que demanem,
sinó veritable i autèntica llibertat per al dret de la realització plena i
autèntica del nostre Poble. Quan u es casa, no es diu que siga secessionista;
és un dret irrenunciable que té, de casar-se amb qui vulga.
*e-2) No es produeix el diàleg, posant una
paret insalvable enmig, anomenada “Constitución Española”, la qual ho
impossibilita. En ella, la definició d’Espanya és presentada partint de
principis vigents de la nostra desfeta en la Guerra de Successió ençà.
Aquests principis es concretaren d’una manera especial pels teoritzadors del
feixisme espanyol i encara continuen vnigents en bona part de l’Església
Valenciana.
Com indicàrem en 4, *c-5,
la definició d’Espanya en la Constitució és còpia literal de com ho
considerava Ramiro Ledesma, el fundador de les JONS.
Jordi Solé Tura va revelar que
aquesta definició es va imposar als legisladors per part de l’Estat Major de
l’exèrcit espanyol[19].
[1]
Nota de la traducció. Que acompanya.
[2]
Nota de la traducció. En relació amb José Antonio Primo de Rivera i Sáenz de
Heredia (1903-1936), fill del general Miguel Primo de Rivera i fundador i
ideòleg del partit Falange Española, diputat en les Corts Espanyoles entre 1933
i 1936, de línia feixista.
[3]
Nota de la traducció. Hem decidit posar la forma original, per a reflectir la
cosmovisió castellana, en lloc del seu equivalent en llengua catalana: “Per
l’Imperi, cap a Déu”.
[4]
Nota de la traducció. Hem posat les paraules originals. En català, “per just
dret de conquesta”.
[5]
Nota de la traducció. Agraesc la generositat de Josep Ma. Virgili i Ortiga, qui
el 10 de desembre del 2024 ens comentà sobre la traducció de l’original (“nambyos”),
“Segons la Viquipèdia catalana, s’anomenen ‘nabib, nabibs’”.
[6]
Nota de la traducció. Ací, amb lleugeres adaptacions, hem recorregut al llibre “Concili
Ecumènic Vaticà II. Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per
l’Editorial Claret en 1993, a què accedírem en el 2015.
[7]
Nota de la traducció. En la mateixa obra (pp. 250-251).
[8]
Nota de la traducció. En la mateixa obra (p. 276).
[9]
Nota de la traducció. Com podem llegir un poc abans en el mateix punt del
decret “Ad gentes”, es refereix
a “la cultura de la pàtria, d’acord amb les tradicions de llur nació”,
és a dir, a la pàtria vinculada amb la llengua vernacla (p. 271).
[10]
Nota de la traducció. Pere Riutort, en l’original, posa “de tal manera
que la vida de la Iglesia no sea ya más extranjera en la sociedad donde viven,
sino que la abrace y la transforme” (p. 133).
[11]
Nota de la traducció. Reducció progressiva i, sovint, a passes llargues, de
l’ús de la llengua vernacla.
[12]
Nota de la traducció. En l’original, en què usa molt la forma “tierras
valencianas”, posa “en la Comunidad Valenciana, Reino de Valencia
o País Valenciano”.
[13]
Nota de la traducció. Lituània adquirí la seua sobirania en 1990 i, quant a
Croàcia, en 1991.
[14]
Nota de la traducció. Hem partit de com figura en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis
de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“ (p. 5), treball de recollida de texts
realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana
d’Acció Catòlica.
[15]
Nota de la traducció. En l’original, es pot llegir “España, Hispania,
es toda la Península Ibérica, Portugal incluido”. Més avant, comenta que el
mot Hispania és de fa molts segles.
[16]
Nota de la traducció. Es refereix als comtats catalans, ja que Catalunya,
formalment, naix després.
[17]
Nota de la traducció. En l’original, “aunque desde el periodismo madrileño
en general, se quiere que no es así”.
[18]
Nota de la traducció. En l’original, “No es puro secesionismo”.
[19]
Nota de la traducció. El 19 de gener del 2025 accedírem a un tweet d’Albert
Botran Pahissa en què, junt amb una foto del llibre “Nacionalidades y
nacionalismos en España. Autonomías, federalismo, autodeterminación”,
de Jordi Solé Tura i publicat per Alianza Editorial, es podia llegir “Solé
Tura, del PSUC-PCE, va explicar uns anys després, en el llibre ‘Nacionalidades
y nacionalismos’, que els articles 2 i 8, sobre la unitat d’Espanya i el paper
de l’exèrcit, els van arribar directament en un sobre tancat, des de l’Estat
Major militar. Vet aquí la correlació”: https://x.com/jvilaboix/status/1600076748351119360.
