Àvies (o padrines) i mares que criaren fills d’altres cases.
El 5 de juny del 2026, en el meu
mur i en diferents grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o
padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿criaren
fills d’altres cases? Gràcies”[1].
Quant
a missatges, el 5 de juny del 2026 i posteriorment comentaren "Sí. A
l'escala de casa, s'organitzaven per a cuidar xiquets (o bé dels veïns o bé de
coneguts, segons la necessitat de la família, o per feina, per altres temes o
bé per malalties, etc.).
Recordo
haver estat amb ells, dins, dormir. Hi érem una gran família i, quan tot estava
encarrilat, un bon àpat per celebrar que tot estava bé. Però es feia sempre.
Recordo
amb molta d'amor la meva infantesa i bones ensenyances en què no sempre tot era
color de rosa, però ens va ensenyar a ser les persones que som ara i que hem
transmet als nostres fills. També l'àvia m'havia dit que, quan veia que algunes
de les mares que hi havia a l'edifici, no podien alletar el nadó, ella se
l'emportava a la casa grossa i ella mateixa l'alletava: en tenia molta i podia
ajudar sense importar estatus, ni res" (Antonia
Verdejo), "No" (Lurdes Gaspar), "No. A
casa dels avis, tenien una dida per a alimentar la meva mare" (Lydia
Quera), "Només quan alletaven.
També
quan les famílies no podien atendre els fills: s'adoptaven. No sé si hi havia
un contracte entre les famílies" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí.
Hi havia dides. Jo no vaig arribar a veure'n, però sí que ho vaig sentir" (Àngels
Sanas Corcoy), "A la família nostra, crec que no… Però jo, que
vaig per a noranta-quatre anys, sí que vaig alletar dos bessonets junt amb la
meva filla, en morir-se la mare dels nens: tota classe de llets no els anava
bé. I la meva llevadora em va demanar si jo els podia donar mamar i em van fer
una favor per tenir tanta llet. Eren els fills d'una botiga important de Mataró
('La Parisién')...
M'ha
vingut a la memòria una dita que es deia molt abans. Segur que ja l'hauràs
sentida: 'Més puta que les gallines'“ (Júlia Aixut Torres, nascuda en
1933), "En el cas meu, no, però ho he sentit dir" (Xec
Riudavets Cavaller), "A casa, no, que jo sàpiga. Alguna vegada,
l'àvia paterna portava un nadó al lloc on treballava la mare perquè li donés el
pit, però era puntualment" (Rosó Garcia Clotet), "No.
Ella ho hagués fet, si s'hagués donat el cas. Era bona i generosa"
(Roser Canals Costa), "Sí, sí. La meva iaia estava en una casa
acabalada, però va fer gran un xiquet. També va fer de dida molt temps, de dues
xiquetes, en morir dos bessons fills propis.
La
meva mare, amb set anys, estava de cuidadora d'un xiquet i, en la postguerra,
cuidava dia i nit tres xiquetes que no tenien ni pare, ni mare" (Àngels
Benaiges Martí), "Sí: era bastant habitual al final del segle XIX
i a principi del segle XX" (Daniel Gros), "Sí. La meua
iaia va criar una xiqueta de València ciutat. Eixa xiqueta va estar allí, a la
vila, i allí es va casar i va viure tota la vida fins que es va morir...
El
meu pare tenia un germà, una germana i una germana de llet (així és com
l'anomenaven, 'germana de llet')" (Carmen Mahiques Mahiques), "Sí:
la meua àvia materna tenia dues filles de llet. Era una dida" (Octavi
Font Ten), "Sí: la meva iaia. El va tenir sempre i va ser un germà
per als altres fills" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí.
Eren a dida, les tenien" (Maria Galmés Mascaró), "No,
Lluís: amb els que érem, en tenien prou. Ajut exterior, tot i més" (Montserrat
Cortadella).
En
el meu mur, el 5 de juny del 2026 posaren "Sí! La meva àvia
'aguantava' (aquest era el verb que es feia servir) nens de dues veïnes que
treballaven al tèxtil. En va tenir dos durant molts anys, un nen i una nena,
que eren com de la família. Se'n cuidava ella i també tots els altres membres de
la família, jo i tot. Al carrer on jo vivia, hi havia més senyores que feien
aquest ofici d'aguantar nens..." (Angelina Santacana Casals).
Finalment,
ma mare, el 5 de juny del 2026, per telèfon, em digué que "Això, a
vegades, era una manera de fer guarderia, d'ajudar, de fer alguns diners. Hi
havia vegades que es donava en espècies.
Alletar
un altre, més d'una vegada, era una sort. I, en aquell moment, més, perquè ara
hi ha moltes varietats de llet.
La
meua àvia Consuelo (1878) donà mamar l'àvia de Joana (d'Aldaia) i sa àvia deia:
'Jo sóc germana de llet de ton pare (1906) i dels teus oncles'".
[1] Aquesta
qüestió parteix d’un comentari que ens posà Dyana Basi el en el 2022, en
relació amb l’educació per a ser agraïts: “La meva àvia, que va ser qui em
va criar”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada