Pere Riutort i índex sinòptic de l'explanació

 

Tot seguit, exposem les planes 22 i 23 de l'explanació, en la versió del 2018.         

Índex sinòptic del present apartat d’Explanacions -A-

Primera Part: diverses reflexions bàsiques.

          1. D’ençà de l’any 1966, un compromís personal, de consciència, en la promoció de la llengua pròpia, a les Illes Balears i al País Valencià. P. 24.

            2. El Magisteri de l’Església Catòlica.

               “La veritat vos farà lliures”, Joan 8,32. P. 28.

             3. Comentaris sobre els conceptes de cultura, ètnia, pàtria, nissaga, Poble, nació, estat, confederació, inspirats, d’una manera especial, en el Magisteri de l’Església i en els “Drets Humans”. P. 34.

            4. Reflexions bàsiques que ens qüestionen com a ciutadans i com a cristians, als qui som membres d’un Poble determinat, a partir del Magisteri de l’Església i de la nostra Història. P. 50.

            5. La inculturació de la fe.

               D’ençà de Pentecostès, l’Església de la Nova Aliança parla totes les llengües del món i això és signe de la Catolicitat i de la Unitat de l’Església de Crist i de la presència de l’Esperit Sant. Cf. “Fets dels Apòstols”, cap. 2. P. 63.

             6. Acció de l’Església Catòlica en terres valencianes, pel que fa a la seua llengua i a la seua cultura.

Exigències de la seua important Història cultural i religiosa cristiana. P. 68. 

            7. L’Església valenciana, ¿compleix el seu deure de donar vida, defensar, enriquir i restaurar el Poble Valencià en les seues valors culturals? Encíclica “Gaudium et Spes”, no. 58. P. 73

            8. La llengua “pròpia i històrica” dels valencians, segons la llei, és la que, popularment, es denomina valencià i, en el món de la ciència de la Romanística internacional, rep la denominació del lloc d’origen d’aquesta llengua, llengua catalana.

            Greus problemes que s’han produït en el si de l’Església valenciana i en la mateixa Societat civil, per la identitat de la llengua. P. 77.

            9. El deure sagrat de restitució de part de l’Església Catòlica en terres valencianes. P. 81.

            10. “¡Cal esperar que no siga conflictiu!”, “¡Vos convé abandonar la vostra pobra i inútil llengua!: el món actual ho exigeix!”. P. 86.

            11. El poder polític i cultural central castellà, denominat, actualment, espanyol, constituït en estat nacionalista centralitzador, de 500 anys arrere fins ara, ha volgut conduir cap a la destrucció de nosaltres, com a Poble històric i diferenciat. P. 91.

            12. La llengua dels castellans, passant els anys de poder polític absolut centralitzat i de les guerres, s’ha convertit, progressivament, en la “llengua espanyola”. Aquesta llengua, segons el desig de la majoria del món castellà, ha de dominar (i ha de substituir) la nostra llengua i, així,  configurar una Espanya uniforme, assimiladora i totalment única. P. 97.

            13. La nostra presència a Amèrica va ser vetada durant quasi tres segles, fins a l’any 1778. En aquests segles, s’hi implantaren portuguesos, francesos, anglesos, holandesos. ¡Nosaltres no podíem anar-hi, ni establir-nos-hi! ¿Érem, aleshores, “espanyols”, o ens havien convertit en una colònia més, subordinada a Castella? P. 104.

             14. Situació dels centres educatius valencians dependents de l’Església Catòlica, pel que fa a la discriminació de la llengua pròpia. La Universidad Católica. P. 111.

            15. El fet que el valencià estiga present en la família, a l’escola, en els mitjans de comunicació com la ràdio i la televisió i en l’ambient popular i que no ho faça en les esglésies. P. 117.

            16. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua i “els seus textos litúrgics valencians”, un altre dels problemes greus afegits en la normalització de la llengua vernacla en els llocs de culte catòlic. P. 120.

            17. Quant a l’ús i a l’estimació efectius de la llengua pròpia, continuen seguint-se, en la majoria de les esglésies valencianes i, en una part de la mateixa societat civil valenciana, les normes existents durant el franquisme.  P. 131.

            18. El postfranquisme i la Constitució Espanyola de 1978. Unes lleis i unes normes que, de part d’alguns, es volen pràcticament inamovibles i eternes i que, en principi, no es fonamenten en la veritat, ni en els Drets Humans. P. 135.

 

Segona Part: Vicissituds personals en diversos moments de la meua vida

          Divisions 22 i 23: Resums i recapitulacions.

            19. Algunes realitats i situacions molt desagradables de la meua persona, en els treballs de promoció escolar de la llengua i de la litúrgia en valencià. El gran frau econòmic patit en les Fundacions “La Mata de Jonc” i “Lucània”. P. 141.

            20. Records de les circumstàncies de la meua infantesa i de la meua joventut, en les quals la Providència sol traçar una part important del camí de la vida per a cada persona. P. 150.

            21. Alguns records personals de quan era estudiant en la Universitat de Barcelona, els quals han significat molt en la meua vida i m’han conduït a una exigència de compromís personal amb la societat. P. 155.

            22. La nostra Història i els nostres drets com a Cultura, com a Poble, com a Nació,... i la llengua, considerats a la llum del Magisteri Pontifici dels Papes del segle XX i, d’una manera especial, de Benedicte XV, de Pius XII, de Sant Joan XXIII i de Sant Joan Pau II, i tenint sempre, davant la nostra consideració, el Concili Vaticà II.

               “Un món que ha de ser alliberat fins a complir-se en ell tot el Pla de Déu”, encíclica “Gaudium et Spes”, no. 2. P. 160.

             23. II Part.- Compromís i urgència, de part de tots, en el treball de defensa i de promoció de la nostra llengua en el si de l’Església Catòlica i en tota la societat del País Valencià, com a imperatiu de consciència. P. 174.