Tot seguit, exposem de la plana 155 a bona part de la pàgina 171 de l'explanació, en la versió del 2018.
Les divisions 19, 20 i 21 tenen un caràcter marcadament personal
21.- II Part. Alguns records personals
de quan era estudiant en la Universitat de Barcelona, els quals han
significat molt en la meua vida i m’han conduït a una exigència de compromís
personal amb la societat.
*[A] La meua presència en la
Universitat de Barcelona. La guerra civil i les seues conseqüències.
[a] D’encà de l’any 1962 fins a 1966,
vaig residir a Barcelona, en la universitat de la qual vaig estudiar Filologia
Clàssica i Ciències de l’Educació. Ajudava amb el ministeri sacerdotal en
diversos centres parroquials i religiosos i, d’una manera especial, en la Parròquia
de Ntra. Sra. del Coll, en el barri del Carmel, en la comunitat de la
qual residia.
*a-1) El Coll, la part alta, la
cresta del barri del Carmel i de Gràcia, era un barri de Barcelona, amb
gent catalana de tota la vida, però, en aquell moment, a poc a poc, havia
crescut de manera desproporcionada amb immigrants de pobles sencers que s’havien
traslladat allí d’Extremadura, de Ciudad Real, d’Andalusia estant. Els
immigrants constituïen, en molt, la gran majoria de la població. Amb
aquesta realitat social i amb les lleis franquistes d’encalçament de la
llengua, ¿què es podia esperar en el futur, pel que fa a la supervivència de la
pròpia llengua? Apareixia un esdevenidor molt incert i negatiu. Estava
davant una possibilitat ineludible en consciència. S’hi havia d’actuar!
*a-2) El Coll havia patit, feia poc,
els horrors de la guerra civil, en què s’havia sacrificat la vida de
tots els membres de la meua Comunitat, llevat d’un, junt amb la dona que els
donà aixopluc en sa casa, simplement, per la seua consagració sacerdotal i
religiosa. La Comunitat i, actualment, també Parròquia, tenia la seua seu en la
petita església romànica del segle XII, presidida per la preciosa imatge,
igualment, romànica, de la Mare de Déu del Coll, dels segles XII-XIII.
Dues de les monges de la Congregació
mallorquina de les Franciscanes, filles de la Misericòrdia, religioses tan
benemèrites, veritables Mares Teresa de Calcuta, per la impagable acció realitzada
en les nostres viles de Mallorca, altrament, oferiren la seua vida de forma
martirial. Al Coll, aquestes religioses mallorquines havien constituït
una Comunitat per fer en la barriada el que tant admirablement feien en les
viles de Mallorca.
Amb elles, hi havia hagut una íntima unió
espiritual de part de la meua família, especialment, de ma mare, qui sempre les
recordava amb gran afecte espiritual, principalment, a Sor Catalina del Carmen
Caldés,
una de les dues màrtirs, qui ma mare sempre la considerava com una de les
persones que més l’havien influïda en la seua vida, des que estigué en la
comunitat de Petra; l’altra, qui també fou màrtir, era paisana nostra de Petra (Mallorca).
Els cossos de tots
ells van ser llançats a fosses comunes. Fins i tot, el germà de la dona que els
acollí, quan va anar a cercar el cos sense vida de la germana Prudència
Cañellas, també fou afusellat.
Als quatre de la
Comunitat de la Congregació, a la dona que els va donar recer com també a les
dues franciscanes, Filles de la Misericòrdia, l’Església els ha concedit les
honors de la Beatificació, com a màrtirs. En veritat, ho fan ser.
[b] En la meua estada a Barcelona, vaig conèixer la
trista realitat de la guerra civil, però per ambdues parts:
*b-1) Per
una banda, els màrtirs de la fe cristiana, entre els quals no puc
deixar d’esmentar l’admirable testimoni dels molts fejocistes assassinats,
entre ells, el jove Francesc Castelló Aleu, nascut a Alacant i
que va donar el seu testimoni de fe, amb el sacrifici de la seua pròpia vida, quan
era jove, a Lleida. Abans que el matassen, ens va deixar el testimoni
emocionant de les seues lletres de comiat, tan admirades pel Papa Pius XI, com
a exemple del que significava l’Acció Catòlica. Recorde Carrasco i
Formiguera, d’Unió Democràtica i un llarg etcètera d’eclesiàstics i de
laics.
*b-2) Per l’altra banda, a poc a
poc, he conegut el també irresponsable i injust encalçament que va patir la
part republicana. Estant a València, vaig rebre l’impacte del cas del
Rector de la Universitat de València, el Dr. Peset Alexandre, d’esquerres,
qui, després de dedicar el seu temps, durant la contesa, a guarir les ferides
dels qui havien estat enviats al front, fou afusellat posteriorment a la
victòria de Franco. El Dr. Peset també llegà una emocionant lletra de comiat;
en la meua apreciació, i ho vull dir clarament, considere que, davant Déu, el
Rector Peset és un vertader màrtir del compromís de la solidaritat i de l’amor amb
als altres. És un gran màrtir cristià, qui, en el dia del Judici
Final, sentirà la veu de Crist: “Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en
herència el Regne”, Mt 25,34.
No puc deixar de recordar el testimoni,
impressionant per a ell i per a mi, que em contà Vicent Andrés Estellés, quan
va veure, essent un adolescent, un camió de cadàvers, de persones
executades aquell matí a Paterna, fruit de la repressió posterior al
triomf dels exèrcits del general Franco. En la meua Mallorca, ha
anat sempre de boca en boca, el que va succeir contra la part no franquista,
amb les seues inacceptables execucions, quasi sempre, de persones innocents que
havien lluitat per uns ideals justos.
*[B] El Concili Vaticà II. L’alçament
dels estudiants contra la dictadura franquista.
[c] En aquests anys que vaig estudiar a
Barcelona, progressivament, vaig rebre l’impacte del Concili Vaticà II,
el qual, aleshores, celebrava les seues sessions a Roma. Diàriament, podíem
llegir les cròniques i les recensions de tot el que s’hi havia tractat.
El primer impacte, però, el vaig rebre ja
amb l’encíclica “Pacem in terris” de Joan XXIII, la qual aparegué
un poc després de la primera sessió del Concili Vaticà II; la seua data és el
13 d’abril de 1963. El règim franquista va posar dificultats per a la seua
publicació, segons anava de boca en boca. Un dels apartats que més em cridà
l’atenció fou el que diu dels drets de les minories nacionals.
L’estudi d’aquest document unit als del Concili Vaticà II em van fer
reflexionar sobre la qüestió del nostre Poble, sobre la seua història i
sobre la seua situació actual; qüestió amagada, fins aleshores, per a mi, com
per a la majoria de mallorquins que havien viscut la guerra partint de la
facció “nacional espanyola” i que havien rebut l’impacte de l’educació
franquista a les escoles i en altres àmbits.
[d] Vaig estar-hi present, reflexionant
en tots els seus detalls i en totes les seues actuacions, contemplant i seguint
l’alçament dels estudiants de la Universitat contra el règim del general Franco,
en els dos darrers anys dels meus estudis en la Universitat de Barcelona.
*d-1) Les classes que vaig rebre en
aquells anys d’universitat de part d’excel·lents professors foren molt
importants; però, per a mi, ho foren, igual o més profitoses i interessants, “les
classes de contacte amb els meus condeixebles i amb els meus amics”
en els claustres de la Universitat de Barcelona, en l’edifici de la Plaça de la
Universitat, que és on vaig estudiar. N’aprenguí molt, moltíssim; és una
cosa que agraesc íntimament a Déu
mateix, a la seua Providència.
*d-2) Vaig fer-hi molta amistat amb Ramon
Tibau, un company estudiant caputxí, qui, en els temps de l’alçament dels
estudiants, va organitzar a Sarrià el que, després, s’ha denominat “la
Caputxinada”, en què no vaig participar amb la meua presència. Sí que
em vaig fer present en la coneguda com manifestació de sacerdots a Barcelona.
Arribaren a les meues mans exemplars d’un escrit de l’Abadia de Montserrat, en
què s’escrivia amb veracitat tot el que havia succeït, i ho vaig fer arribar
als meus amics, especialment, ho vaig enviar a molts llocs de Mallorca.
*d-3) En aquell moment, aparegué amb molta
força el Partit Comunista. Companys d’estudi, veritables amics,
resultaren ser-ne del partit, del PSUC. Em costava creure-ho.
L’Encíclica “Ecclesiam suam”, de Pau VI, en la qual s’atorga
molta importància al diàleg com a mitjà d’evangelització cristiana, estigué
present en els contactes que es donaren aleshores entre Comunisme i
Cristianisme, els quals es van fer en reunions massives en el recinte
de la pròpia universitat. Recorde la presència del P. Álvarez Bolado i de Mn.
Josep Dalmau[1]
i altres en aquests aplecs[2].
*[C] Barcelona: la lenta i difícil
recuperació de la llengua catalana. Una situació de discriminació i de gran
pobresa que encara no ha acabat.
[e] No hi havia activitats acadèmiques
en llengua catalana en la Universitat de Barcelona. Hi era prohibit.
En el darrer any de la meua presència en
la Universitat de Barcelona, vaig poder aprendre les normes ortogràfiques
i els principals fonaments de la llengua en unes classes fora d’horari escolar,
les quals s’impartiren per als qui, voluntàriament, ens hi vam inscriure. Els
Professors Antoni Ma. Badia Margarit[3] i
Joan Veny[4]
ens feren aquestes classes, dues a la setmana.
[f] En el darrer any de la meua estada
a Barcelona, passava les vesprades dels diumenges en la casa, pròxima a la
Parròquia i Santuari del Coll, de l’escriptor i editor Joan Sales[5],
qui va organitzar i féu realitat l’editorial “El club dels
novel·listes”, la qual va aconseguir editar durant el franquisme “llibres
de lectura popular”; em referesc a llibres, no sols de poesia, per exemple,
sinó també a novel·les, moltes d’elles, originals, i altres llibres
d’incidència popular.
*f-1) Joan Sales i la seua dona em
comunicaren els seus coneixements de primera mà sobre tot el que havia
ocorregut en la guerra civil, molts detalls personals de la mateixa
guerra i de l’exili que van patir fins a 1947, quan tornaren de Mèxic
per treballar in situ, perquè es van convèncer que poc podien fer de fora
estant per a la recuperació de la llengua i de la cultura catalanes, feroçment
encalçades pel franquisme.
*f-2) M’exposaren la teoria del
canonge Cardó, qui, amb tanta crema d’esglésies a Barcelona, a la
mateixa hora, s’havia produït un acte de provocació per la part franquista. M’explicaren
que Companys no va actuar com devia durant la guerra civil, però que,
després, l’actitud que va tenir en el seu afusellament per part de Franco,
durant la Segona Guerra Mundial, fou la d’un veritable heroi i màrtir.
*f-3) Unes quatre vesprades es va unir al
nostre aplec dominical Mercè Rodoreda. Em parlaren molt del seu amic
Màrius Torres, ja mort. De com pogueren burlar, amb els seus
estratagemes, les lleis franquistes per poder començar a editar en català.
Vam organitzar un curset en la Parròquia del Coll sobre ortografia del català.
*[D] Les situacions socials de pobresa.
El meu compromís ersonal pel que fa a la llengua i a la cultura del nostre
Poble.
[g] Del moviment estudiantil,
majoritàriament, d’esquerres:
*g-1) Vaig rebre el missatge del que
suposava lluitar i comprometre’s pel nostre Poble en el camp social.
Aquells jóvens eren decidits a actuar. La introducció de la contemplació de
totes les situacions de pobresa en el món, m’impactà d’una manera especial.
*g-2) A poc a poc, vaig veure que, entre
tots, cada un amb el do que havia rebut de Déu, hem de fer realitat el
Regne de Déu entre tots nosaltres, amb una responsabilitat especial de cada un,
segons “els talents” dels quals ha de retre compte a Déu, per canviar i
destruir les diverses classes de pobresa: l’amor als altres, sobre la qual serem
examinats en el Judici final. Mt 25,31-46.
*g-3) D’una manera especial i personal, en
el meu cas, vaig adquirir un compromís per la defensa (i per la permanència) de
la nostra llengua i de la nostra cultura, fet que concorda amb el que
tant insistentment ens demana el Magisteri de l’Església, la qual ho considera
una necessitat que respon a les exigències del Pla de Déu.
*g-4) D’ençà d’aleshores, em vaig
adonar, clarament, que la realitat social, actual i històrica de la nostra
llengua i de la nostra cultura, ha suposat una situació de pobresa davant la
qual, els seguidors de Crist no podíem romandre impassibles com tampoc
davant qualsevol cap altra mena de situació de discriminació i de pobresa que
se’ns presenta en el món.
[h] Crec que és important posar en
consideració allò que consta en el no. 44 de l’esmentada encíclica “Pacem
in terris” del recordat i estimat Sant Joan XXIII, encíclica que el
Concili Vaticà II, en el no. 23 de l’encíclica “Gaudium et Spes”, eleva
a la categoria de document conciliar. Tinc molt assumit el no. 44 de l’encíclica.
“quan, en els éssers humans, floreja la
consciència dels seus drets, no pot deixar de sorgir-hi la
consciència dels deures respectius: de manera que, aquell qui té alguns
drets, té també el deure de fer valer els seus drets com una exigència i com
una expressió de la pròpia dignitat; i tots els altres éssers humans tenen el deure
de reconèixer i de respectar aquells mateixos drets” (A.A.S.L.V. 268[6]).
*h-1) Els drets dels quals ens fem
conscients comporten el deure d’impulsar una actuació que els faça
efectius, com una exigència i com una expressió de la pròpia dignitat: “I
tots els altres éssers humans tenen el deure de reconèixer i de respectar
aquells mateixos drets”.
D’aquesta manera, s’expressa, clarament,
l’encíclica “Pacem in terris”. Aquest és el nostre deure, com a
col·laboradors responsables de l’obra de Déu, davant les situacions de tota
mena de pobresa i de discriminació en el món.
*h-2) Dins d’aquesta pobresa, hem d’incloure
la nostra tan negativa situació històrica “de la civilització rebuda dels
nostres avantpassats”, la qual té les seues conseqüències en
l’actualitat. Una pobresa referida a la defensa de la cultura pròpia
dels diversos Pobles del món, com explica Sant Pau VI en el no. 40 de
l’Encíclica “Populorum Progressio”, la qual exigeix convertir-se en la
primera necessitat del mateix esperit humà, la protecció de les valors
culturals dels diversos Pobles del món, més enllà de la pobresa material.
*h-3) Tenim necessitat de consciència, de conèixer
amb sinceritat, els fonaments històrics fiables que té la nostra nació. Que no
amaguen la veritat, ni que ens la tergiversen, que reconeguen el que som
junt amb els nostres drets.
Tots hem d’admetre (jo, el primer) que hem
rebut un ensenyament falsificat de la Història, amb unes
interpretacions que, clarament, van contra els drets que té el nostre Poble;
explicacions que són, sens dubte, contra els “Drets Humans”, els quals,
així, són els drets dels Pobles, perquè cal considerar els “Drets humans de
la col·lectivitat”, com a equivalents i de la mateixa categoria que els
Drets dels individus. Encíclica “Pacem in terris”, Tercera
part[7].
*h-4) Nou anys abans de la mort del
general Francisco Franco, poc esperàvem del futur. Era quasi
impensable admetre que vindria una democràcia i un cert reconeixement d’uns
drets, els quals consideràvem molt difícils d’assolir. Franco ho va voler
deixar tot lligat i ben lligat.
[i] En diversos moments d’aquesta “Explanació”,
hi ha la gènesi del meu compromís pel que fa a la defensa i a la promoció de la
llengua dels meus avantpassats: a Catalunya, a les Illes Balears i al País
Valencià.
La descripció detallada i comentada de l’ocorregut,
com a Explanació o explicació clara i sincera , donant les raons a
allò que considere veritat, quant a la promoció escolar de la
llengua, a la confecció i edició dels textos litúrgics valencians, a l’actuació
tan negativa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i a la constitució del
santuari de Tàrbena, seran exposats en els apartats següents: B, C, D i
E. En l’apartat F, tractaré de la meua activitat docent acadèmica, dels
col·lectius “Per una Església nostra”, “Paraula Cristiana”, “Grup
d’Estudis Nacionalistes”. En aquestes activitats, he treballant
iniciant-les o bé col·laborant-hi, com un compromís ineludible de consciència.
Consignar-ho per al futur és un deure i un servei a la societat, el qual
considere que cal fer.
En
aquesta divisió. Resum de l’exposició feta en les 18 primeres divisions.
Drets de les nacions i dels Pobles sense
Estat independent.
22.- II Part. La nostra
Història i els nostres drets com a Cultura, com a Poble, com a Nació,... i la llengua,
considerats a la llum del Magisteri Pontifici dels Papes del segle XX i,
d’una manera especial, de Benedicte XV, de Pius XII, de Sant Joan XXIII i de
Sant Joan Pau II, i tenint sempre, davant la nostra consideració, el Concili
Vaticà II.
“Un món que ha de ser alliberat, fins a
complir-se en ell tot el Pla de Déu” “Gaudium et Spes”, no. 2.
Nota d’introducció. Aquesta
divisió 22 i la 23 següent volen resumir en el més essencial, el
contingut i el missatge de les explanacions, de les reflexions que s’han
desenvolupat en la meua vida i l’hi han donat suport com a veritat i com a
actuació.
Per la finalitat de resum que tenen aquestes
dues divisions 22 i 23, de tot el que he exposat, alguns dels
conceptes que he desgranat i alguns dels documents del Magisteri de l’Església
que he adduït, es repetiran necessàriament en alguns espais de les dues
divisions.
*[A] Vejam succintament la nostra
realitat històrica i l’actual, partint del Magisteri dels Papes del segle XX.
[a] Ens obliguen, del poder de l’Estat, a aparèixer
com a espanyols-castellans, quan, en veritat, no ho som.
*a-1) En les nostres terres, som el
veritable Poble, la vertadera cultura, amb les seues característiques que s’han
produït entre nosaltres pel pas dels segles. No som uns estranys procedents de
l’Espanya-castellana. Aquesta sí: s’ha volgut estendre de fa segles
ençà i implantar les seues característiques culturals entre nosaltres i per
tota la península. Portugal, a principi, formava unitat amb Castella i Lleó i
amb Galícia.
No sols la nació castellana, sinó tots,
som la “Hispania”. No podem acceptar que, amb aquesta
denominació, “Espanya”, partint de Castella, els
castellans hagen volgut derruir i substituir les nostres realitats i els
nostres trets culturals i els nostres drets, els quals tenim de fa molts segles
ençà (més de mil anys, a Catalunya). A Mallorca i al País Valencià, d’ençà del
Rei En Jaume, en el segle XIII.
*a-2) Els castellans peninsulars i els
recentment immigrats de diferents parts del món, quan vénen a conviure amb
nosaltres, tenen el deure de formar part del nostre Poble i d’assumir la
cultura vernacla en tots els seus aspectes i de participar-hi.
Nosaltres no som com els russos a Ucraïna, com algú ha tractat de suposar: els
russos, entre nosaltres, són els castellans i tots els vinguts de fora si no
s’adapten. Els russos s’han establit a la Ucraïna conquerida militarment pels
tsars del segle XVIII en avant, amb unes característiques i amb unes intencions
veritablement colonials. Els castellans, entre nosaltres, s’han fet presents,
d’una manera especial, després de la Guerra de Successió ençà, amb les
mateixes intencions i amb els mateixos mètodes que els russos a Ucraïna,
però sense voler reconèixer la nostra sobirania, cosa que, precisament, ha
aconseguit Ucraïna.
*a-3) En un cas i en l’altre, russos i
castellans s’aprofitaren de la debilitat militar que tenia el Poble propi del
lloc, per instal·lar-s’hi com si ells en fossen els vertaders propietaris, i es
constituïren en titulars de la cultura, la qual corresponia, per història i per
geografia, a les nissagues autòctones, les quals no detenien el poder
militar i polític, perquè hi havia estat assumit pels dominadors.
Benedicte XV, Pius XII, Sant Joan XXIII i Sant Joan Pau II són contundents a
l’hora de denunciar aquestes situacions.
*a-4) Els documents de l’Església posen
molt d’èmfasi en el fet que aquests problemes no resolts rauen en la base de l’inici
de les dues grans guerres mundials del segle XX.
També s’ha viscut, més pròxim en el temps,
els greus problemes sagnants de la descomposició de l’antiga Iugoslàvia.
Hi ha hagut la separació pacífica dels txecs i dels eslovacs... Aquest problema
continua vigent, d’una manera especial, en diverses parts d’Europa. Així
ho ha recordat sovint Sant Joan Pau II.
*a-5) Perquè no es repetesquen, altra
vegada, en la Història, és important poder comptar amb uns principis
morals i jurídics que ens senyalen les normes, a l’estil de la “Declaració
Universal dels Drets Humans”, que determinen “els drets de les
Nacions sense Estat”. Cinquanta anys després d’haver finalitzat la
Segona Guerra Mundial, Sant Joan Pau II afirmava:
“Aquell conflicte va sorgir a causa de les
violacions dels drets de les nacions (...). Foren comesos crims terribles, en
nom de doctrines nefastes, les quals predicaven la inferioritat d’algunes
nacions i d’algunes cultures”. Discurs de Sant Joan Pau II en l’ONU,
1995, no. 5.
*a-6) En el mateix segle XX, no podem
deixar de recordar, altra vegada, el missatge de Benedicte XV als responsables
dels Estats bel·ligerants durant la Primera Guerra Mundial, amb la seua
afirmació “Les nacions no moren”. “Als pobles
bel·ligerants”, 28 de juliol de 1915.
*a-7) Pius XI, qui va tenir com
a Secretari d’Estat Eugenio Pacelli, s’enfrontà al règim racista de
Hitler, la doctrina sobre la qual va redactar l’encíclica “Mit
brennender Sorge”, en què afirma “L’Església, fundada pel
Salvador, és única per a tots els Pobles i per a totes les Nacions i, en ella,
troben recer tots els Pobles i totes les llengües”. ¡En canvi,
sembla que la llengua dels valencians no s’hi troba!
*[B] Pius XII, en els seus “Radiomissatges
de la vigília de Nadal”.
[b] Són contundents les frases que va
pronunciar, quant a defensa de les nacions sense Estat, amb les
seues característiques culturals, el Papa Pius XII en el Radiomissatge
de Nadal de 1954, adduït amb certa freqüència en aquestes Explanacions.
Anteriorment, Pius XII va parlar-ne en el Radiomissatge
de 1941, A.A.S. 34, (1942), en termes semblants als usats,
posteriorment, per Sant Joan XXIII en l’encíclica “Pacem in terris”,
en què es fa esment d’aquest Radiomissatge de Pius XII.
*b-1) En aquells anys, els Radiomissatges
de la vigília de Nadal constituïen documents molt importants, en què se
solien tractar temes socials referits a la pau i a l’ordre mundial “d’acord
amb el Pla de Déu” o, dit en termes jurídics d’acord amb l’”Ordenament
de Dret Natural”, “Drets Humans”. Aquests missatges transmesos de
viva veu pel Papa, a través de la invenció i de la tècnica de Marconi, la
ràdio, eren com la felicitació de Nadal del Papa a tot el món. De fet, en els
títols d’aquests radiomissatges, transcrits en “Acta Apostolicae Sedis”,
llegim “Universo Orbi datus” (“Enviat a tot l’Orb
Universal”, “a tot el Món”).
*b-2) La Constitució “Gaudium et
Spes” del Concili Vaticà II s’inspirà, d’una manera especial, en
aquests Radiomissatges de Nadal de Pius XII, encara que l’important Document
Conciliar va tractar molts altres temes a banda dels Radiomissatges de
Nadal de Pius XII. L’encíclica “Pacem in terris”
de Sant Joan XXIII fa esment dinou vegades, expressament, en les seues notes,
d’aquests Radiomissatges. Sant Pau VI, quan va inaugurar el
monument de Pius XII, el qual, fins aleshores, se solia bastir en memòria dels
Papes de la Basílica Vaticana, digué clarament que el Concili Vaticà II va
beure, en molts trets, en el Magisteri i en l’actitud pastoral de Pius XII.
*b-3) En el text de Nadal de 1954, el qual
és imprès en “Acta Apostolicae Sedis”, de gener de l’any
vinent, 1955, Pius XII defensa el nacionalisme en si mateix, sovint,
indefens, dels Pobles sense Estat. No accepta de cap manera el que
denomina “Estat nacionalista”, com és el cas d’Espanya, el qual,
emparant-se en les característiques i en el poder d’una determinada nació, en
el nostre cas, la castellana, ha volgut derruir les altres nacions que hi
ha en el si d’aquest Estat “dominador i centralista”.
L’instrument d’estendre la cultura castellana com a sinònim de cultura espanyola[8],
com a domini cultural i polític, ha resultat molt útil per a assimilar (i per a
derruir) la nostra Nació, situada en el si de l’”Estat nacionalista
castellà”.
Una altra qüestió de molta importància és
el fet de no deixar-nos expandir, ni emigrar, com el que érem,
durant els segles posteriors a la Descoberta d’Amèrica. Només hi podien emigrar
i instal·lar-se fora del seu territori, com a tals, els súbdits de Castella,
amb les característiques culturals dels quals s’ha volgut constituir “allò
espanyol”.
*b-4) Així
s’expressa Pius XII en el radiomissatge de Nadal de 1954, en què contraposa “la
vida nacional” i “l’Estat nacionalista” denominat: “Estat dominador i centralista”[9].
“La substància de
l’error consisteix a confondre la vida nacional, en seny propi, amb la
política nacionalista: la primera, dret i honor d’un Poble, pot i ha de ser
promoguda; la segona, germen com és d’infinits mals, no serà mai
suficientment rebutjada.
La vida nacional
és, per si mateixa, el conjunt operant de totes aquelles valors de la
civilització que són pròpies i característiques d’un determinat grup, de la unitat espiritual del qual constitueixen com
el vincle. Al mateix temps, aquesta vida enriqueix la vida de tota la Humanitat
i li dóna la seua pròpia contribució.
(...) com ho
demostren la història i l’experiència
(l’existència i la vida d’una Nació), pot desenvolupar-se al costat d’altres dins el
mateix Estat; com també pot estendre’s més enllà dels confins polítics
d’aquest”.
“La vida nacional no arribà a ser principi de
dissolució dels Pobles fins que no començà a ser aprofitada com a mitjà de
finalitats polítiques; és a dir, fins que l’Estat dominador i centralista
(en el nostre cas, Castella, el qual, a poc a poc, es va apropiar de
la denominació “Espanya”) no va fer de la
nacionalitat la base de la seua força d’expansió (per uns interessos
polítics d’absorció). Nasqué, aleshores, l’Estat
nacionalista, germen de rivalitats i
incentiu (fomentador) de discòrdies...”. A.A.S. XLVII, 22-23,
25-26 -- 1955.
*b-5) El
nacionalisme no acceptat en els textos de Pius XII és el que correspon a l’actuació
històrica, la qual continua en el nostre temps amb l’Estat Nacionalista Castellà, el
qual s’ha apoderat de la denominació d’“Espanyol” i, amb
aquesta denominació, han volgut derruir les valors culturals, històriques i
actuals com també el desenvolupament sobirà de la nostra Nissaga, de la nostra
Nació: progressivament, ens hem convertit en l’Espanya incorporada o
assimilada, tal com apareix en un mapa de 1854, editat precisament a
Madrid i que consta en el nostre “Apèndix”.
*b-6)
Recordem-ho altra vegada: Pius XII, quan feia aquestes afirmacions greus, en
què ens demanava que rebutjàssem aquesta classe de situacions, tenia en
la seua ment les dues guerres mundials, les quals va viure
intensament i molt a prop: com a Nunci a Baviera (la Primera) i com a Papa (la
Segona). Les dues començaren per no respectar-se els drets dels Pobles sense
Estat.
[c] Aquestes veritats exposades per Pius XII, tan clares,
contundents i comprometedores, no sé si les coneixen els grans savis de
la Conferència Episcopal Espanyola. ¿O és que la Conferència Episcopal
Espanyola té, com a seus, convertits en el seu model d’actuació, “com a bisbes espanyols”, els principis de Ramiro Ledesma, de José Antonio, del franquisme,
normes que ja començaren a fer-se realitat, d’una manera especial, després de
la Guerra de Successió?
*c-1) La
Constitució Espanyola vigent, en la concepció de l’”Estat Nacionalista Espanyol”, segueix unes normes que Pius XII ens diu que són “germen de rivalitats i incentiu de discòrdies, que no
serà mai suficientment rebutjades”.
Per la seua
part, Sant Joan XXIII, en l’encíclica “Pacem in terris”, ens diu que “és una gran violació de la justícia[10]”
(no. 95).
El Concili
Vaticà II, en l’encíclica “Gaudium et Spes” (no. 55), amb Sant Pau VI com a cap de l’Església, ens diu, entre
d’altres afirmacions: “som els
testimonis d’un nou humanisme naixent, en què l’home és definit primordialment
per la seua responsabilitat davant els seus germans i davant de la història”[11].
Ens diuen i ens
repeteixen que no tenim dret de decidir, que no tenim responsabilitat, que l’única
responsabilitat possible és la de l’Estat nacionalista castellà, convertit
en espanyol, i la corresponent Constitució amb les seues lleis inamovibles i
interpretades com ells volen. Aquesta Constitució va estar acceptada
com és, per eixir del franquisme. En alguns punts, com el del reconeixement
sobirà de les nacionalitats amb la seua pròpia cultura, amb la seua pròpia
Història, amb la seua pròpia llengua, n’és inacceptable perquè es fonamenta en
la mentida i en l’egoisme d’una de les nacionalitats: la Castellana.
*c-2) Sembla
que, en la Conferència Episcopal Espanyola, desconeixen (o interpreten malament)
el que solen significar, normalment, els mots “nació”, “Poble”, “cultura”, “Estat”... en els documents de l’Església. A un Estat plurinacional com
Espanya, difícilment, se li pot aplicar la denominació de “la Nació espanyola com a sinònim de Castella i de la
cultura castellana”, com se’ns ha
tractat d’endossar. La denominació
correcta és la de “Estat espanyol”, el qual, precisament, té en el seu si diverses nacionalitats amb els
seus drets irrenunciables. Els qui ho
expliquen (i ho expliciten) de manera diàfana en els seus documents són Pius
XII, San Joan XXIII i Sant Joan Pau II, d’una manera especial.
*c-3) Els
imperis, quasi sempre, han estat fruit d’assassinats i de rapinya de les
guerres. Els qui han assassinat més, els vencedors, ho conten com una glòria.
És allò de Sant Agustí esmentat en l’encíclica “Pacem
in terris”, A.A.S., pàg. 282,
1963: “Remota iustitia,
quid sunt regna nisi magna latrocinia?[12]”, “De civitate Dei”, llib. I, c. 4. La realitat de “l’Espanya actual” va unida al vessament de sang dels nostres antecessors, al robatori
continuat dels nostres drets i a la propalació actual de mentides inacceptables.
*[C] Sant Joan XXIII, en l’encíclica “Pacem in terris”.
Nombres 88, 89,
90. Edició C.P. Litúrgica. A.A.S., vol. 55. Abril 1963, pàg. 283[13].
[d] En
la seua encíclica, assumida com a document conciliar pel mateix Concili Vaticà
II, en la Constitució “Gaudium et Spes”, no. 23, Sant Joan
XXIII tracta de la qüestió de la pau en la Terra, la qual s’ha d’instaurar (i
de consolidar) dins el ple respecte a l’ordre establit per Déu.
*d-1) En la Part tercera, Sant Joan
XXIII exposa el tema de les relacions entre les comunitats polítiques,
amb els subtítols de “Subjectes de drets i de deures”, “En la veritat”,
“Segons justícia”, “El tracte de les minories”, “Solidaritat eficient”,
“Equilibri entre població, terra i capitals”, “El problema dels fugitius
polítics”...
*d-2) L’encíclica “Pacem in
terris” de Sant Joan XXIII parla de les
minories, amb els seus drets i amb els seus problemes, les quals, en l’original
llatí, són denominades com “gentes pauciores numero, intra fines nationes
alius stirpis”[14].
Comenta que, del segle XIX ençà, progresssivament, han accedit a ser Estats
independents. Posem-ne alguns casos: Polònia, Hongria, Irlanda, Grècia,
Ucraïna..., Anteriorment, ho van fer els Països Baixos, els quals
s’independitzaren de l’”Imperi Espanyol”, Luxemburg, etc.
*d-3)
Nosaltres no som una simple minoria, som, en realitat, un grup
històrico-cultural, una nació, dins d’Europa, de la màxima importància,
amb una història de primer ordre i amb un nombre considerable de membres.
Sobre el que significa, per exemple, la nostra llengua, com a llengua
primeríssima en l’Europa dels segles XIII, XIV i XV, ja hem parlant de manera
escaient en la “Divisió 8a”. Quan Ferran i Isabel es casen, la
nostra Confederació, amb la denominació d’Aragó, s’estenia per un espai major
que el que corresponia a Castella.
*d-4) Sobre les minories, el
no. 94 indica que hi ha grups humans, Estats, que tenen en el seu si minories, “gentes
pauciores numero intra fines nationis alius stirpis”, com són
denominades en el text llatí original, les quals, per motius aliens a llur
voluntat, no han accedit a ser nacions independents, com es va fer en un gran nombre
de les “minories” europees d’ençà del segle XIX fins al segle XX. El
text de l’encíclica afirma que això subsisteix “amb els greus
problemes subsegüents”.
*d-5) En el no. 95 de la mateixa encíclica
“Pacem in terris”, diu que l’acció de l’Estat centralista adreçada
a reprimir i a sufocar “coercendum”[15]
la vitalitat i el desenvolupament d’aquestes “minories” és una gran violació
de la justícia; i ho és molt més, si va dirigida a
fer-les desaparèixer,
*d-6) El no. 96 proclama que és “una
exigència de justícia que els poders públics aporten la seua
contribució a promoure el desenvolupament humà de les minories, amb mesures
eficaces a favor de la seua llengua, de la seua cultura, dels seus costums,
dels seus recursos i de les seues iniciatives econòmiques”.
Cf. A.A.S. vol. LV, abril 1963, pàgina
283. El text de l’encíclica, que parla dels drets dels Pobles minoritaris sense
Estat propi, cita el Missatge Radiofònic de Pius XII en Nadal de 1941. (A.A.S.
XXXIV, 1942, pp. 10-21). L’enumeració dels paràgrafs que s’ha usat segueix
l’edició de l’encíclica del “Centre de Pastoral Litúrgica” de Barcelona[16].
El text original encara no col·loca l’enumeració oficial en els paràgrafs.
*d-7) El no. 95, quan es refereix “ad
coercendum stirpis vigorem atque incrementum”, es refereix a la Cultura
de les minories i, dins d’aquesta, ho fa al primer constitutiu d’una
Cultura, la llengua pròpia, com, a més, resulta manifest pel context
del no. 96 que el segueix, esmentat en *d-6).
Després, parla d’un fet que comporta una
major gravetat: “idque multo magis graviter si prava huiusmodi
molimina ad ipsam gentis internectionem (anihilament) spectent”.
Malauradament, també s’ha d’evocar que s’han
anihilat, que han fet desaparèixer, àdhuc, físicament, llevant-los la vida,
persones pertanyents a grups minoritaris diferents dels que tenen el poder,
com tantes vegades ha esdevingut en la Història.
*d-8) Recordem les colonitzacions a
Amèrica i en altres parts del món, les quals han fet efectives la
destrucció de les característiques culturals de Pobles originaris i, fins i
tot, dels mateixos membres d’aquests Pobles.
No es poden oblidar els tan recordats
encalçaments a mort en el segle XX, com el dels armenis (partint de Turquia) i,
especialment, la crueltat del nazisme, menada, sobretot, contra la
nissaga dels jueus i contra els gitanos, i envers altres opositors partint del
Cristianisme. Fa poc ha estat molt terrible la qüestió de l’antiga
Iugoslàvia.
Les dictadures i les ideologies comunistes han perpetrat
actuacions execrables contra els drets humans, com ara, contra persones o bé contra
Pobles sencers, els quals han estat massacrats o a què han imposat el canvi de
lloc de residència. El comunisme en el món ha suposat la mort i el patiment de
molts milions d’innocents.
No podem girar l’esquena a la
terrible qüestió islàmica actual, la qual vol fer efectiva la gihad,
és a dir, la guerra santa, com una cosa exigida per Déu.
*d-9) Molts dels nostres antecessors, de
la unió (malaurada, per a nosaltres) dels Reis Catòlics en avant, en diferents
moments de la Història, vessaren la seua sang en defensa del nostre Poble
i dels seus drets històrics i socials, com ara, durant les dues Germanies i en altres
conteses.
La pròpia guerra civil de 1936-1939 va tenir, per un
dels seus objectius més importants, derruir-nos com a Poble. Hi hagué multitud
d’assassinats i de vexacions sense nombre, contra els drets dels ciutadans, per
ambdues bandes.
*[D] Sant Joan Pau II; el “Dret
dels Pobles sense Estat”. Discurs a l’assemblea general de les
Nacions Unides. 5 d’octubre de 1995.
[e] Difícilment, es pot trobar sobre el
tema, un document semblant, tan explícit i tan desenvolupat com aquest:
*e-1) L’exposa un Papa que va patir en la
seua carn el que era la lluita per la independència de la seua pròpia nació,
Polònia. Primerament, en la seua infància, quan Polònia, després de segle
i mig d’haver estat absorbida, de formar part, els seus territoris i la seua
gent, d’Alemanya (sobretot, de Prússia), d’Àustria-Hongria (de l’Imperi
Austrohongarès) i de Rússia[17],
va sofrir el que suposava haver d’organitzar del no-res una societat. En
aquests casos, cal acceptar les dificultats tan diverses que comporta aquesta
organització, especialment, les econòmiques. La seua nació restaurà la seua
independència després d’una guerra horrible i devastadora, com la Primera
Guerra Mundial (1914-1918). Tota organització d’una nova Nació, amb el
seu Estat independent, suposa un repte i uns grans entrebancs.
Després, Sant Joan Pau II, en la
seua joventut, va viure i va patir la invasió del seu país, el qual va
estar repartit altra vegada per Rússia i per Alemanya. Això va esdevenir només
vint anys després d’haver aconseguit Polònia la seua independència.
*e-2) Sant Joan Pau II parla
bàsicament del dret de la sobirania de les Nacions. No determina en el
seu discurs com s’ha d’exercir aquest dret de la independència, el qual ha
de partir i s’ha de fonamentar en la sobirania, sempre existent i
permanent a través de la Cultura pròpia de cada una de les Nacions sense Estat
propi.
No posa la condició de cap referèndum en què han de participar tots els
ciutadans[18]
de l’Estat.
*e-3) La manera d’assolir les
Nacions el respectiu Estat independent, sobirà, Sant Pau II la
deixa en formulacions i en condicions que cal que assumesquen i que expliciten
els representants mundials en l’Organització de les Nacions Unides,
com, en el seu dia, ho van fer amb la “Declaració Universal dels Drets
Humans”.
[f] Aquest document de l’ONU, de
1995, de Sant Joan Pau II, ha de ser llegit i meditat íntegrament. Són
uns criteris que Sant Joan Pau II presenta a tot el món, representat,
precisament, en el gran fòrum mundial que és l’ONU, però que, com és natural, va
dirigit, especialment, als cristians catòlics.
*f-1) Té en consideració “la
història del passat i les realitats actuals”, les quals han de
presidir la nostra manera d’actuar, la qual s’ha de fonamentar en la llibertat
interior. Cf. “Gaudium et Spes”, no. 58, aprovat essent Papa Sant
Pau VI.
Repassem algunes de les asseveracions de
Sant Joan Pau II.
*f-2) No pot silenciar i deixar
d’evocar, en el seu discurs a l’ONU, Benedicte XV, qui, durant la
Primera Guerra Mundial, recordava a tothom que “’les nacions no moren’
i convidava a ‘ponderar amb consciència serena els drets i les justes
aspiracions dels Pobles’” (no. 6).
*f-3) “l’organització de les Nacions
Unides nasqué de la convicció que semblants doctrines [“que predicaven
la ‘inferioritat’ d’algunes nacions i cultures”] eren incompatibles amb
la pau; i l’esforç de la Carta de ‘salvar les futures generacions del flagell
de la guerra’ (Preàmbul),[el qual] implicava certament el
compromís moral de defensar tota Nació i tota Cultura d’agressions injustes i
violentes.
Malauradament, també després de la Segona
Guerra Mundial, els drets de les nacions han continuat essent violats” (no. 5)
*f-4) “El (...) dret a
l’existència [de les nacions] és certament el pressupòsit dels altres
drets d’una Nació. Ningú, doncs --ni un Estat, ni una altra Nació, ni cap
organització internacional--, no és mai legitimat a considerar que una
determinada Nació no és digna d’existir” (no. 8)
*f-5) “Aquest dret fonamental a
l’exigència no exigeix necessàriament una sobirania estatal, perquè (...) agregacions
diverses d’una sobirania estatal poden resultar, fins i tot,
aconsellables, però, a condició que hi haja un clima d’autèntica
llibertat, garantida per l’exercici de l’autodeterminació dels Pobles” (no.
8).
*f-6) “el món encara ha
d’aprendre a conviure amb la diversitat (...). La realitat de la ‘diferència’
i la peculiaritat de ‘l’altre’ poden, a vegades, ser sentides com un pes o,
fins i tot, com una menaça” (no. 9).
* f-7) “la ‘diferència’, que alguns
consideren tan menaçadora, pot esdevenir, mitjançant un diàleg
respectuós, la font d’una més pregona comprensió de l’existència humana”
(no. 10).
* f-8) “La llibertat és la
mesura de la dignitat i de la grandesa de l’home. Viure la
llibertat que els individus i els Pobles cerquen és un gran repte per al
creixement espiritual de l’home i per a la vitalitat moral de les nacions.
La qüestió fonamental que tots hem d’afrontar és la de l’ús responsable de
la llibertat, tant en la seua dimensió personal com en la social”
(no. 12).
*f-9) “La llibertat no és, simplement,
absència de tirania o d’opressió (...) és ordenada a la veritat i
es realitza en la recerca i en l’actuació de la veritat.
Separada de la veritat (...), deriva (...), en la vida política, en l’arbitrarietat
dels més forts i en arrogància del poder” (no. 12).
*f-10) “l’utilitarisme, doctrina que defineix la moralitat, no a partir
d’allò que és bo, sinó a partir d’allò que atorga avantatge, (...) inspira
un nacionalisme agressiu, amb el qual subjugar, per exemple, una nació més
petita o més feble, és presentat com un bé només perquè respon als
interessos nacionals. (...) l’utilitarisme econòmic (...) empeny els
països més forts a condicionar i a explotar els més dèbils” (no. 13).
*f-11) Sant
Joan Pau II, en el seu discurs de 1995 en l’ONU, desgrana de manera pregona i
vivencial els principis de dret natural (i els cristians) sobre els drets dels
Pobles sense Estat, amb els títols “Un
patrimoni comú de la Humanitat” (no. 2 i 3), “Assumir el risc
de la llibertat” (no. 4), “Els drets de les
nacions” (no. 5, 6, 7 i 8), “El respecte de les diferències” (no. 9, 10 i 11), “Llibertat i veritat moral” (no. 12 i 13), “Les Nacions Unides i el futur de la
llibertat” (no. 14 i 15), “Més enllà de la
por: la civilització de l’amor” (no. 16, 17 i 18).
*f-12) ¡Quantes realitats es presenten davant els nostres ulls, les
quals exigeixen una reflexió sincera, precedida de l’adquisició dels respectius
coneixements, sobretot, històrics! La cerca de la veritat exigeix fugir de tot apassionament previ i, ben mirat, refusar constituir en veritat
inqüestionable aquells principis convertits en lleis injustes, les quals hem patit i hem hagut d’acceptar
durant segles i que, moralment, no poden continuar.
La concepció i
els drets d’allò que és presentat com “l’essència
d’Espanya” és la primera
pressuposició que hem de sospesar, en vista d’aquest discurs pregó de Sant Joan
Pau II en l’ONU.
*[E] Partint
de la realitat que ens condiciona, com a cultura “actuant” en el present i de cara al futur, és menester convertir-nos en “Poble”, en comunitat viva
i realitzadora ‘en benefici de tots els germans i d’ençà de les arrels de la
pròpia Història”. Això és,
essencialment, una nació.
[g] Aquesta cultura viva i actuant ens qüestiona i ens empeny a la responsabilitat davant els germans i davant la
Història, no. 55 de l’encíclica “Gaudium et Spes”.
Ens referim al “marc determinat i històric, en el qual és empeltat
l’home de qualsevol Poble i edat, i del qual trau els béns per a la promoció de
la cultura humana”[19], encíclica “Gaudium et Spes”,
final del no. 53.
*g-1) Hem
d’afegir que, per a nosaltres, ha de ser l’àmbit històric autèntic,
no l’àmbit històric produït per la substitució o per la colonització, com el
patim de fa segles ençà amb Castella / Espanya.
Amb la
Història, anem a les nostres arrels. Cal reconèixer-les i veure
el que aquestes arrels ens proposen i el que ens exigeixen avui dia. Hem de
partir de la nostra identitat i, amb ella, hem de programar el nostre futur i fer-lo
realitat, el qual no pot reduir-se només a paraules.
*g-2) El
Concili Vaticà II presenta la cultura social-històrica, siga el Poble, siga la Nació, com una realitat i com una
activitat que perfecciona contínuament la societat, “de la qual, extrau les valors per a promoure la
civilització humana”. És la valor determinant que
ha de tenir un autèntic nacionalisme, fonamentat en veritables principis en
benefici del mateix home (com a persona i com a societat); centrat, en
primer lloc i, especialment, a beneficiar els més necessitats de la pròpia
societat nacional i amb un compromís per a tota la Humanitat, la
qual és una i múltiple.
*g-3) L’àmbit
històric i actual de la cultura en què es fonamenta “el nacionalisme que no vol subordinar-se, ni servir
als interessos d’un nacionalisme centralista estatal, com el cas espanyol”, considere que no interessaria si no tingués un seny vertaderament
social.
Personalment,
ho tinc assumit amb tota sinceritat de fa molts anys. Oposar nació a socialisme ho considere inconscient i fora de lloc, si assumim el recte concepte de “nació”
i de “socialisme”. La nació i la família són realitats insubstituïbles i imprescindibles
per a l’home i per a la pròpia societat.
*g-4) Molts
dels grans reptes de la societat actual no tenen la solució definitiva
amb la simple històrica lluita de classes o amb uns principis econòmics
liberals, sinó amb una visió (i amb una actuació) responsable, generosa, del
conjunt de la societat, és a dir, del Poble, de la nació, per a resoldre
els greus problemes que hi ha en el món d’avui. La nació és com una gran família,
en què s’ha d’actuar a favor del benestar i de la solució, per a tots,
de problemes.
Hi ha nacions,
sobretot, petites en nombre d’habitants, que ens són presentades com a
envejables en aquest aspecte:
Dinamarca, Finlàndia, Suècia, etc. Tots n’estem farts, d’una Espanya de
quaranta-set milions d’habitants, que suposa que alguns tracten d’aprofitar-se
egoísticament al màxim de l’Estat, encara que això comporte que uns altres no
tinguen el que cal.
També n’estem
tips, de la irresponsabilitat d’alguns en l’assumpció del deure del treball i voler viure amb l’esquena dreta. Hi ha parts de l’Estat espanyol que
reben suport, que confien “en la solidaritat
d’altres”, mentre que passen bona part del dia perdent el
temps en bars, perquè ja han fet “las peonadas”[20]... i s’ha d’exercir a favor d’ells una “solidaritat de vertader engany”, en la qual els qui l’exerceixen es troben en situació precària. Hi ha parts de l’Espanya actual que volen viure
perpètuament de la subvenció. La gent d’aquests llocs solen ser “muy españoles”[21].
Ens trobem
davant el vertader frau organitzatiu d’una Nació-Estat que vol ser molt gran en
espai territorial i en nombre d’habitants, però que a penes és eficient en el
camp social, en la solidaritat.
El greu
problema de la desocupació exigirà responsabilitat i solidaritat social,
que haurà de partir de la mateixa actuació de l’autèntica nació, per a
aconseguir treball per a tothom, ajudant, promovent i, fins i tot, exigint la
solidaritat en el camp empresarial. Ha de ser com la família en què tots els
seus membres es responsabilitzen a favor d’ella. Per això, és tan important aconseguir
que ens sentim (i que actuem) com a Poble, com a realitat nacional autèntica,
assumida i estimada solidàriament per tothom i que ajuda tots en pla d’igualtat.
No valdrà el
posseir per posseir i qui puga fer-se amb més
al seu interès, que en tinga més, encara que els altres romanguen en la
misèria. Cal un nacionalisme de vertadera responsabilitat: “Davant els germans i davant la Història”. ¡Que manifest i que clar és el Concili Vaticà II, en l’encíclica “Gaudium et Spes”, no. 55 i no. 58!
¡Amb quina
claredat i amb quina visió de futur, parla la doctrina social de l’Església, feta present en el món, d’una manera especial, de Lleó XIII
fins als nostres dies! Per a poder actuar responsablement, cal poder
partir de la pròpia identitat, la qual exigeix l’Església que siga reconeguda a
les diverses nacions, tinguen Estat independent o no; de manera semblant,
s’expressa l’article 2n de la “Declaració
Universal dels Drets Humans”.
Precisament,
les immenses multituds de la Xina, de l’Índia, d’Àfrica, en la seua
incorporació efectiva com a treballadors al conjunt mundial, exigiran uns
models socials perquè tots puguen tenir una vida com més digna possible,
en la qual “la
responsabilitat davant els seus germans i davant la Història”, és a dir, la nació, el Poble, com a realitat bàsica que actua i que
es responsabilitza, jugarà un paper preponderant, central, insubstituïble. Encíclica
“Gaudium et Spes”, no. 55 i no. 58.
*g-5) Abundant
en aquesta necessitat de partir com a Poble, postposant els nostres purs
interessos personals, vejam què ens diu el Papa Francesc en un
dels seus textos significatius i qüestionants de l’exhortació apostòlica “Evangelii Gaudium”, del 24 de novembre del 2013, no. 220[22].
Unes paraules que ixen de la seua vivència com a cristià i de la seua
responsabilitat de Pastor de l’Església Universal.
“En cada nació,
els habitants desenvolupen la dimensió social de les seues vides configurant-se
com a ciutadans responsables en el si d’un Poble, no com a massa arrossegada
per les forces dominants. Recordem que ‘el fet de ser ciutadà fidel és una
virtut i la participació en la vida política és una obligació moral’. Però convertir-se en Poble és encara més i requereix un
procés constant en el qual cada nova generació es veu involucrada. És un treball
lent i ardu que exigeix voler
integrar-se i aprendre a fer-ho fins a desenvolupar una cultura del trobament
en una pluriforme harmonia”.
*g-6) “Convertir-se en Poble, en nació
responsable i eficient, és una virtut que requereix un procés constant en el
qual cada generació es veu involucrada. És un treball personal i col·lectiu,
lent i ardu...” ¡D’aquesta
manera, jo sóc “nacionalista” en consciència, no puc ser altra cosa!
Per a mi, voler
ser autèntic nacionalista és una exigència de ser persona humana i cristià,
unit al desig d’una societat més justa, més humana, més d’acord al Pla de Déu, una persona que es responsabilitza, d’una manera especial, davant les
múltiples situacions de pobresa i que cerca el benestar de tots.
*g-7) D’una
manera concreta, en el nostre cas, aquesta necessitat ens qüestiona com a
Poble condemnat a desaparèixer. Tenim la voluntat, fruit d’un deure
irrenunciable de posar el nostre Poble en la situació que li correspon. En
primer lloc, superant tot allò que injustament ha patit en el passat i
que encara sofreix en l’actualitat i cercant la seua realització atenent al Pla
de Déu, en el seu Regne, “el qual abraça
l’Evangeli i la vida concreta, personal i social de l’home” Cf. Sant Pau VI, “Evangelii nuntiandi”, no. 29.
*g-8) Com
a cristians, propugnem que allò que denominem cultura social-històrica actual,
és a dir, la nació, amb el poder polític i econòmic que li correspon
com a dret propi i irrenunciable, s’ha de fonamentar i s’ha de menar cap a la
veritat, cap a la justícia i cap a l’amor
entre tots els seus membres, cercant, com a compromís de consciència,
arribar a fer-ho realitat en tota la Humanitat, partint de la pròpia nació
unida a la seua Història.
*g-9) Si no
s’assoleix tot ensems, cal continuar el treball amb conviccions clares i amb
tenacitat. El Papa Francesc ens ho expressa així en l’encíclica “Evangelii Gaudium”, no.
222-225:
“el temps és
superior a l’espai.
Aquest principi
permet treballar a llarg termini, sense obsessionar-se per resultats
immediats. Ajuda a suportar amb paciència situacions difícils i adverses,
o els canvis de plans que imposa el dinamisme de la realitat. (...)
Donar prioritat al
temps és ocupar-se d’iniciar
processos més que de posseir espais.
(...) Es tracta de privilegiar les accions que generen dinamismes nous en la societat i que involucren altres persones i
grups que les desenvoluparan, fins que fructifiquen en importants
esdeveniments històrics. Res d’ansietat, però sí conviccions clares i
tenacitat.
(...) Aquest
criteri també és molt propi de l’evangelització, que requereix tenir
present l’horitzó, assumir els processos possibles i el camí llarg”[23].
[1]
Nota de la traducció. Mn. Josep Dalmau i Olivé (1926-2018) fou un sacerdot,
escriptor, teòleg i activista català.
[2]
Nota de la traducció. En l’original, “Recuerdo en estos contactos la
presencia del P. Álvarez Bolado, Mn. Josep Dalmau y otros”.
[3]
Nota de la traducció. Antoni Ma. Badia i Margarit fou un filòleg i un lingüista
català (1920-2014), estudiós de la història de la llengua catalana i de la
gramàtica catalana.
[4]
Nota de la traducció. Joan Veny i Clar (nascut en 1932) és un lingüista i
dialectòleg mallorquí.
[5]
Nota de la traducció. Joan Sales i Vallès (1912-1983) fou escriptor, editor i
traductor català.
[6]
Nota de la traducció. En la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”,
de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició,
correspon al no. 44 (p. 57).
[7]
Nota de la traducció. Aquesta part hi apareix com “Relacions entre les
comunitats polítiques”.
[8]
Nota de la traducció. En
l’original, “lo castellano como lo español”, mots que hem adaptat
per a facilitar que es captàs la idea, puix que la cultura inclou la llengua.
[9] Nota de la traducció. Ací partim del
document “L’ús de la llengua vernacla
en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes
Balears-“, (p. 4), treball de recollida de texts realitzat per Pere
Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.
[10]
D’acord amb la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”, de Joan
XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (p. 77),
correspon al no. 95 i no al no. 89 com s’indica en la versió original de
l’explanació.
[11]
Nota de la traducció. Ací partim del document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província
eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“, (p. 6), treball
de recollida de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per
la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.
[12]
Nota de la traducció. Aquestes paraules es poden traduir per “¿Què són
els regnes, sinó bandes de lladres, si els manca la justícia?”.
[13]
Nota de la traducció. Ací hem escrit lo que figura en l’encapçalament original
i hem adoptat els nombres de la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”,
de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició.
[14]
Nota de la traducció. En la versió “Pacem in terris. Pau a la terra”,
de Joan XXIII, publicada per l’Editorial Claret en el 2013, 2a. edició (p. 77),
indica en català “la presència de minories dins els límits d’un Estat d’un
altre grup ètnic”.
[15]
Nota de la traducció. Amb aquest mot llatí, es vol dir “recorrent a la
coerció”, “de manera coercitiva”.
[16]
Nota de la traducció. Ací hem seguit la del llibre “Pacem in terris. Pau
a la terra” publicat per Editorial Claret en el 2013.
[17]
Nota de la traducció. Entre parèntesis, hem fet aclariments històrico-polítics,
puix que la formació de la moderna Alemanya sorgeix a principi del darrer terç
del segle XIX i l’actual Àustria és part de l’històric Imperi Austrohongarès
que hi havia en el segle XIX i fins a la fi de la Primera Guerra Mundial
(primer quart del segle XX), quan en sorgiren Àustria i Hongria com també
altres repúbliques.
[18]
Nota de la traducció. En l’original, es considera que aquests ciutadans són els
de l’Estat a què, políticament, és vinculada una nació (en el cas de la
catalana en territori espanyol, a tots els ciutadans espanyols amb dret de
vot). Per això, hem considerat millor adduir “de l’Estat”.
[19]
Nota de la traducció. Hem recorregut al llibre “Concili Ecumènic Vaticà
II. Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per l’Editorial
Claret en 1993.
[20]
Nota de la traducció. Aquest mot, que reflecteix prou bona part de la cultura
castellana, sovint, és pronunciat “peonás”, com, popularment, es diu en
molts indrets del migjorn d’Espanya, on abunda aquest estil de treball, en
català, traduïble com “jornalada”, tot i que, com hem dit, no té
equivalent cultural.
[21]
Nota de la traducció. En llengua catalana, “molt espanyols”.
[22]
Nota de la traducció. Ací partim de l’obra “La joia de l’Evangeli.
Evangelii Gaudium”, en la versió de l’Editorial Claret publicada el
mateix any (pp. 162-163).
[23]
Nota de la traducció. Ací partim de l’obra “La joia de l’Evangeli.
Evangelii Gaudium”, en la versió de l’Editorial Claret publicada en el
2013 (pp. 164-165).
