A continuació, plasmem de la plana 150 a la pàgina 159 de l'explanació, en la versíó del 2018.
Les divisions 19, 20 i 21 tenen un
caràcter marcadament personal
20.- II Part. Records de les circumstàncies
de la meua infantesa i de la meua joventut, en les quals la Providència sol
traçar una part important del camí de la vida per a cada persona.
*[A] Déu ens ha posat en aquest
admirable Univers i ens ha fet col·laboradors de la seua Amor, de la seua
Bondat i de la seua Misericòrdia.
[a] Cada persona és feta a imatge i semblança
de Déu i té una missió en aquesta vida, la qual podrà ser
socialment important o podrà tenir la grandesa evangèlica de la senzillesa,
l’exemple de la qual posat per Crist és la bellesa i la grandiositat del que és
un xiquet. Hi ha diversos camps d’actuació, diversos talents rebuts, a
partir dels quals tenim responsabilitat davant Déu, davant els germans i davant
la mateixa Història.
*a-1) No cal fer grans coses..., però, a
qui Déu ha donat uns determinats talents, uns dons, els quals poden ser-ne més
o poden ser-ne menys, els ha de multiplicar pel seu treball i per la seua
dedicació, com ha de fer que fructifique el gra que ha caigut en el camp de la
seua vida, segons les paràboles evangèliques dels talents i del sembrador.
L’objectiu és aconseguir un món, una societat, etc. d’acord amb el Pla de
Déu, en els diferents aspectes de la vida personal i de la societat. Sense
deixar de posar l’objectiu final en la pròpia glòria de Déu, en aquest
món tan extraordinari i admirable, en el camp de la natura i de la gràcia, en
què Déu ens ha col·locat.
*a-2) La Providència, normalment, a través
de circumstàncies de la vida de cada un, l’ha conduït a treballar en un
camp o en un altre (Cf. Lc 19,11-27; Mc 4,13-20). Entre
nosaltres, no tenim el problema de l’apartheid que hi havia a Àfrica del
Sud, ni el de la venda de la dona en el matrimoni, com hi ha en alguns
països; com tampoc el dels dàlits de l’Índia de Vicente Ferrer, però
en tenim molts ben visibles que necessiten la nostra ajuda, la nostra
actuació, sempre unida a la llibertat responsable de cadascú, com explicà
Jesucrist en les paràboles dels talents i del sembrador.
*[B] La meua família, la meua vila,
Petra (de Mallorca), la pàtria de Sant Juníper Serra. Contacte continuat amb la
llengua dels meus avantpassats.
[b] La circumstància de la meua vida, que
m’ha portat a aquest treball de compromís personal de defensa i de promoció de
la llengua de la nostra terra i de la seua identitat com a Poble, és que
m’adoní, en un moment de la meua vida, que estàvem en aquest aspecte, en
una situació inacceptable de veritable pobresa i d’abandonament, com a
persones, com a societat i com a seguidors de Jesús.
*b-1) Hem suportat contra la nostra
estimada llengua, lleis o normes propugnades de manera pública i clara o ben
encobertes “de manera que fossen efectives, sense que se’n notàs
l’origen”, normes i lleis dirigides perquè desaparegués entre
nosaltres la sempre benvolguda llengua dels nostres ancestres.
*b-2) El contacte amb els estudis de
Filologia en la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona,
en què em vaig iniciar en el coneixement de la importància de la llengua d’un
Poble com a cultura i com a valor de la pròpia persona humana,
m’ajudaren a comprendre la importància i la urgència del treball de defensa i
de promoció de la llengua del nostre Poble.
[c] Sóc fill d’una vila totalment
catalanoparlant (mallorquina), on vaig viure l’escola franquista dels immediats
anys posteriors a la guerra civil fins a 1945. Tot es feia
obligatòriament en castellà. Una llengua superposada, estranya i que feia que,
sovint, entenguéssem a mitges el que estudiàvem i el que ens explicaven a
l’escola.
*c-1) He patit el que suposa de dificultat
viure una llengua íntimament i socialment i, quan ha arribat el moment dels
estudis o bé amb motiu d’un examen per a un càrrec, experimentar unes
dificultats especials. En general, en la vida social, he hagut d’usar una
llengua que no n’és la meua. ¡Quants talents s’han perdut per aquest
motiu, condemnats a ser considerats ciutadans de segona categoria si no es
deixava la llengua pròpia per usar en exclusiva la llengua de
substitució, especialment, per a allò que exigia estudis superiors, amb els
seus corresponents llocs en la societat!
*c-2) Pel que fa a la realitat
d’unes lleis iniqües com les que obligaven a ignorar, a menysprear i a discriminar
per complet la llengua pròpia, que s’han hagut de seguir durant molts
segles entre nosaltres, Sant Joan XXIII ens recorda que, en casos com aquest,
l’autoritat deixa de ser-ho i degenera en abús. En això, segueix Sant Tomàs
d’Aquino en la Ia IIae, q. 93. L’encíclica “Pacem in terris” diu.
“la llei humana és tal en tant que
és conforme a la recta raó i deriva, per tant, de la llei eterna. En
canvi, quan una llei és en contrast amb la raó, és anomenada llei iniqua; però,
en tal cas, cessa de ser llei i esdevé, més aviat, un acte de violència”. “Pacem
in terris”[1],
no. 51; “Gaudium et Spes”, no. 59.
*c-3) En les Esglésies,
Parroquial i del Convent de la meua antiga vila natal de Petra, del Pla de
Mallorca, s’usà sempre en exclusiva la llengua pròpia de la terra.
Els meus pares no saberen mai el Parenostre en castellà, ni se’ls hi presentà
mai la necessitat. Jo mateix he viscut la fe cristiana en la llengua dels meus
avantpassats.
*c-4) L’Arquebisbe-bisbe mallorquí Josep
Miralles, acabada la guerra civil, quan les autoritats franquistes li exigiren que
manàs que la predicació en les Esglésies de Mallorca es fes en “la lengua
del Imperio”, el castellà, respongué taxativament que, en les
Esglésies, manava ell.
*c-5) Sóc el setè fill d’una família
nombrosa, amb uns pares digníssims i cristianíssims, amb una compenetració
vertadera entre ells. Ma mare tenia molt de seny de la política, més que mon
pare. Per això, quan es parla dels drets de la dona, sempre pense en ma mare,
en la seua intel·ligència i en la seua manera de viure, amb responsabilitat
cristiana, d’amor als altres quan estaven en situacions de necessitat. Això,
insensiblement, m’ha portat a acceptar que la intel·ligència i la
capacitat de realització, de govern, no va unida a un sexe, sinó que és
igualment de l’home i de la dona.
*[C] He viscut durant dèsset anys en el
Santuari de Lluc.
[d] He viscut durant dèsset anys en
el cor de Mallorca, en les muntanyes de Lluc, on la imatge de Nostra
Senyora és venerada, tan estimada per tots els mallorquins. Allí es fa present
durant tot l’any un esdevenir de gent procedent de tot Mallorca i també de les
Illes germanes, als qui se sumen els procedents de tot Europa i dels espais més
recòndits del món. Es calcula, poc o molt, les sis-centes mil persones que
s’atansen anualment al Santuari, entre mallorquins i visitants forasters. La
Serra de Tramuntana, els grans pics de més de mil metres, són denominats,
popularment, “Ses muntanyes de Lluc”.
*d-1) La llengua de la terra ha estat
sempre la llengua usada en el Santuari. Si Lluc és el Santuari marià de
tots els mallorquins, la llengua de la terra és la llengua que
bàsicament s’ha de fer servir allí. És una cosa inherent a la pròpia existència
d’un Santuari, la connexió amb el seu Poble, la qual inclou la defensa de la
seua cultura en els moments de dificultat.
*d-2) Aquest títol de Lluc, “Lucus”
en llatí (“Beata Maria Virgo de Luco”), com consta
en els documents llatins que, del segle XIII ençà, es conserven en l’arxiu del Santuari
i en altres fonts, té el significat de “Bosc Sagrat”. Vertaderament
és així, perquè les grans muntanyes, els grans pics de la serra de
Tramuntana, els quals envolten el Santuari, són recoberts d’immensos boscos
igualment imponents.
Aquells bells paratges han estat
santificats pel pelegrinatge continu de totes les generacions dels nostres
avantpassats, possiblement, fins i tot, abans de la pròpia Reconquesta; però,
sens dubte, de temps del Rei En Jaume ençà, amb els nous pobladors després de
la Reconquesta, els quals, en la seua imaginació, unien aquells cims
amb els de Montserrat, els quals havien deixat a Catalunya, com
consta documentalment. Aquelles grans valls i aquells pics amb les seues
oliveres, amb les alzines i amb els pins... han impactat sempre el meu record
i, àdhuc, la meua imaginació, la qual s’ha unit a la psicologia més pregona de
la meua persona.
*d-3) En la visita que vaig fer al santuari
de la Grècia clàssica de Delfos, amb els companys de curs, al final
dels meus estudis de Filologia Clàssica, no poguí deixar de recordar Lluc[2].
Davant aquells bells paisatges del món
clàssic, el Parnàs, la font de Castàlia... i d’aquelles activitats culturals
que es realitzaven en el santuari del Delfos clàssic, vaig veure la unió
de la manera de religiositat dels nostres avantpassats grecollatins i la nostra,
la qual, en termes teològico-pastorals del Cristianisme, denominem “Via
pulchritudinis”, amb què es refereix a la bellesa de l’entorn, unida a
l’obra cultural humana, que solen albergar aquests llocs, els quals ens
condueixen de manera inexplicable i molt profunda a la nostra fe en les realitats sobrenaturals
i a les identitàries com a Poble.
*d-4) Altra vegada podem recordar, pel que
fa als santuaris especialment marians, els capítols 10, 11 i 15 dels Fets dels
Apòstols. El primitiu Cristianisme acceptà com eren, sense el compliment de la
llei judaica, la igualtat en Jesucrist de jueus i de grecs, de tots. Cf.
capítol 11, versicle 17: “Déu els concedia el mateix do que a nosaltres, que
hem cregut en el Senyor Jesucrist”[3].
Amb Pentecostès, el cristianisme s’uneix
amb totes les cultures. Tenim la guia de l’article 37 de la Constitució “Sacrosanctum
Concilium”, sobre litúrgia, del Concili Vaticà II[4].
Els nostres avantpassats pagans passaren a
ser cristians sense renunciar, per exemple, a les imatges, a les lleis del que
era pur o impur en el menjar, etc. L’existència dels santuaris cristians i,
fins i tot, de certes formes de veneració i pràctiques, ens recorden els santuaris
pagans dels nostres ancestres cristianitzats.
*d-5) Vaig tenir l’honor, d’ençà
dels deu anys, de ser blauet de l’Escolania, unida dels seus orígens
(en 1531) ençà, amb l’Escolania de Montserrat. Vaig fer els meus estudis
eclesiàstics, amb molta dedicació, en el mateix Santuari i, allí mateix,
vaig ser ordenat Sacerdot en 1959.
*d-6) En acabar un curs en l’Instituto
de Pastoral de Madrid, vaig ser Preceptor de l’Escolania de Lluc, del 1960
al 1962, i Professor d’ençà del 1967-1969, després d’obtenir la meua
Llicenciatura en Filologia Clàssica i en Ciències de l’Educació en la
Universitat de Barcelona, l’única universitat que hi havia aleshores
per a Catalunya i per a les Illes Balears. Vaig passar a Roma, on estiguí del
1969 al 1971.
*d-7) Del 1971 fins ara, sempre he residit
en terres valencianes, en la ciutat de València, a Castelló de la Plana (com
a Professor en el Centre universitari i en el Seminari Diocesà) i, al
capdavall, del 2005 ençà, visc en el que volem que siga en el futur el Santuari
marià de Tàrbena. La meua presència a València fou perquè m’hi destinaren a
aquesta ciutat, ben contra la meua voluntat.
*[D] Promoció de l’ensenyament de la
llengua a les Illes Balears.
[e] En aquests dos darrers anys
de
la meua estada a Mallorca, 1967-1969, de Lluc estant, vaig començar la
campanya d’ensenyament de la llengua en l’àmbit escolar per a totes les Illes,
la qual va tenir un gran succés[5],
el qual descriuré amb els seus detalls en el respectiu apartat sobre el tema.
*e-1) Vaig organitzar onze cursos
per a iniciació en la llengua catalana per a professors i per a agents de la
pastoral. Vaig fer conèixer a Mallorca les noves editorials catalanes
de caràcter cristià “Estela” i “”Nova Terra”, de les quals
promovia depòsits de llibres en diferents llocs. Se’n vengueren bastants. Vaig
tenir contacte amb els qui fomentaven l’ensenyament de la llengua a Catalunya,
d’una manera especial, amb els qui feien l’admirable revista “Cavall
Fort” i amb el recordat Joan Triadú[6]
i l’organització que s’havia format per a impulsar l’ensenyament de la llengua.
Parlem de 1967. Sempre m’ha unit una pregona amistat amb el P. Josep Massot, de
Montserrat.
*e-2) Quan encara restaven quasi deu
anys per a la mort de Franco, no sabíem com acabaria la qüestió de la
permanència de la nostra estimada llengua. La forta presència de la
immigració castellana i les noves tecnologies audiovisuals, com ara, la
televisió, ens situaven davant un repte difícil de superar. ¡Era
imprescindible treballar com a deure de consciència davant la més que possible
desaparició de la llengua!
*e-3) Amb Mossèn Pere J. Llabrés al
capdavant i, junt amb altres companys sacerdots, en aquests anys, 1967-1969, vam
promoure la litúrgia en llengua vernacla a les Illes Balears. També hi
hagué allí qui, “per encàrrec”, féu gestions perquè, en les nostres
Illes, la llengua vernacla no s’hi usàs en la litúrgia, manada pel Concili
Vaticà II. Després de molta lluita, fins i tot, d’anys, assolírem
implantar-la de manera molt important, com esdevé ara.
*e-4) Personalment, em vaig dedicar en
aquests anys, de manera especial, a l’imprescindible àmbit escolar,
necessari també per a la implantació de la litúrgia en llengua vernacla,
organitzant cursos per a professors i per a agents de pastoral, sobretot, per a
sacerdots.
*e-5) Començàrem la campanya una
hora de “mallorquí” en l’horari escolar, campanya que vaig
continuar després de la meua tornada de Roma en 1971, situat ja a València, la
qual estenguérem amb molt de succés a les Illes germanes de Menorca i d’Eivissa.
Hi hagué una gran col·laboració, com a Manacor, amb l’actuació de Gabriel
Barceló en l’organització modèlica de l’Escola de Mallorquí.
Les diferents Escoles de l’Església i les
públiques s’hi van adherir i hi col·laboraren d’una manera molt exemplar,
eficient i nombrosa.
*e-6) D’ençà d’aleshores, em vaig ocupar a
estudiar i a propagar quina era la normativa de l’Església del Vaticà II, pel
que fa a la litúrgia en llengua vernacla i, en general, la doctrina de
l’Església sobre la defensa d’una llengua i d’un Poble perseguits fins a
l’extermini, com és el nostre cas. Havíem d’explicar que la llengua
vernacla no era la llengua de substitució, la denominada “llengua oficial
espanyola”, la qual, del Decret de Nova Planta fins ara, i, principalment,
a partir del franquisme, era l’única llengua amb drets, estudiada
i usada exclusivament a les escoles, oficialment i en públic.
*e-7) En el poder central i en els altres
graons[7],
encara hi havia la divisa que “les altres llengües d’Espanya havien de
desaparèixer i de cedir el lloc a l’espanyol”. Aquest principi encara
es propugna, actualment, de fet, en el si de l’Església catòlica valenciana.
Per a això, s’han atiat discussions eternes que impossibiliten (o
que dificulten) en gran manera la recuperació de la llengua als llocs de culte.
L’acció de l’Església a Catalunya i a les
Illes Balears va estar (i continua estant) molt important perquè la nostra
llengua no acabàs morta “pel gasament legal”, procedent del poder
central “castellano-espanyol”, com va succeir en els camps d’extermini
nazis. Això es patia de feia molts segles ençà. Després de la guerra
civil, el joseantonianisme i el franquisme premeren l’accelerador al màxim per
a la destrucció de l’ús de la llengua.
[1]
Nota de la traducció. D’acord amb la versió “Pacem in
terris. Pau a la terra”, de Joan XXIII, publicada per l’Editorial
Claret en el 2013, 2a. edició (p. 61), correspon al no. 51 i no al no.
46 com s’indica en la versió original de l’explanació.
[2]
Nota de la traducció. En l’original, “no pude menos de recordar”.
[3]
Nota de la traducció. Així figura en la “Bíblia catalana” publicada
per l’Associació Bíblica de Catalunya, pel Centre de Pastoral Litúrgica de
Barcelona, per Editorial Claret i per Societat Bíblica, en Barcelona en el
2014. La versió original de l’explanació posa “Dios ha concedido a los
paganos el mismo don que a nosotros, por haber creído en Jesús, señor y Mesías”.
[4]
Nota de la traducció. En el llibre “Concili Ecumènic Vaticà II.
Constitucions, decrets, declaracions”, publicat per l’Editorial Claret
en 1993, aquest article, en l’apartat “D) Normes de l’adaptació a la
mentalitat de les tradicions dels pobles”, posa que, “En allò que no
repercuteix en la fe o en el bé de tota la comunitat, l’Església no té cap
desig d’imposar una uniformitat rígida, ni tan sols en la Litúrgia; ans ben al
contrari, cultiva i afavoreix les qualitats i els dons espirituals de les
diverses nacions i pobles; considera amb benvolença tot allò que, en els
costums dels pobles, no va indissolublement lligat a supersticions i a errors
i, si pot, ho conserva íntegre, més encara, de vegades, fins ho admet en la
mateixa Litúrgia, mentre s’avinga amb les característiques de l’esperit
litúrgic autèntic i veritable” (pp. 191-192).
[5]
Nota de la traducció. Hem adoptat la forma genuïna “succés”, en lloc del
castellanisme “èxit”.
[6]
Nota de la traducció. Es refereix a Joan Triadú i Font (1921-2010), escriptor,
crític literari i pedagog, qui participà en molts projectes culturals i de
promoció de la llengua catalana.
[7]
Nota de la traducció. En l’original, “Desde el poder central”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada