Tot seguit, exposem de la plana 141 fins a la pàgina 149 de l'explanació, en la versió del 2018.
Segona
Part: Vicissituds
personals en diversos moments de la meua vida
Divisions 22 i 23: Resums i
recapitulacions.
-Algunes situacions patides en el meu
treball: Divisió 19.
-Els camins personals de la Providència: Divisions
20 i 21.
-Resum de la Primera Part: Divisió 22.
-Litúrgia en llengua vernacla al País
Valencià: Divisió 23.
19.- II. Part. Algunes realitats i
situacions molt desagradables de la meua persona en els treballs de
promoció escolar de la llengua i de la litúrgia en valencià. El gran frau
econòmic patit en les Fundacions “La Mata de Jonc” i “Lucània”.
*[A] El
culpable és “el frare mallorquí Pere Riutort”.
[a] ¡Quanta ignorància, pel que fa
als textos litúrgics valencians! Aquesta actitud tan negativa la promou, de
manera especial, el clergat valencià, el qual vol tenir la primacia en cultura
i vol ensenyar al món lliçons de gran saviesa, però, principalment, vol dominar
“les pobretes” Illes Balears, històricament, les seues diòcesis
injustes, sufragànies des que En Roderic de Borja (després, Papa Alexandre VI)
era bisbe en ambdues diòcesis de Mallorca i de València. Per Història i per
Geografia, antiga i actual, existeix el dret que l’antic Regne de Mallorca es
constituesca en província Eclesiàstica de les Illes Balears o, si es vol,
es pot conservar la denominació històrica “de Mallorca” per a totes les
Illes.
*a-1) Poden ser enviats bisbes
valencians a tota l’espanyolitat castellana, però, sobretot, resulten
magnífics i aptíssims per a Catalunya i per a les Illes Balears, on
aquests bisbes parlants de “la llengua valenciana”, ves per on, són
entesos perfectament pels qui hi parlen “la diferenciadíssima i
estranyíssima llengua de catalans i de balears”. ¿No serà que aquests
bisbes residencials o administradors apostòlics valencians, per a exercir el
seu ministeri a Catalunya i a les Illes Balears, tindran miraculosament el do
de llengües, com Sant Vicent Ferrer?
*a-2) El fet clar i manifest, però, és
que, tant a Catalunya, com a les Illes Balears, entenen perfectament aquests
bisbes valencians, sense necessitat d’usar un diccionari per comprendre el que
diuen i no cal dir que sense cap miracle del do de llengües. Pel fet de
presidir les seus episcopals germanes, es converteixen, de dret, en catalans i
en balears. Per aq ser bisbes, els membres del clergat valencià no tenen cap
inconvenient a dir i a acceptar que catalans, valencians i balears tenim la
mateixa llengua.
*a-3) A les Illes Balears, des que Teodor
Úbeda[1]
fou nomenat Bisbe Auxiliar d’Eivissa, hi ha hagut, en aquests més de quaranta
anys, tretze preses de possessió com a bisbes residencials o com a
administradors apostòlics, de part de membres del clergat valencià. Des
que es va nomenar bisbe Miquel Moncadas[2]
per a Menorca, ja fa quaranta anys, i, actualment, Sebastià Taltavull[3],
pràcticament, no ha estat nomenat cap bisbe, ni en terres valencianes, ni en
catalanes, ni en balears, procedent de les Illes Balears. No n’ha estat tampoc
nomenat cap bisbe religiós. ¿Per què no es nomena un català o un
mallorquí per a les diòcesis valencianes? ¿És que, pel fet d’acceptar i
de seguir allò que propugna l’Església, quant a l’ús de la llengua vernacla o
pròpia en el seu si, catalans i mallorquins han de ser apartats de ser-ne
nomenats bisbes?
El Bisbe de Mallorca, Teodor Úbeda, davant
el fet de ser jo menyspreat per ser mallorquí, entre els valencians, per la
qüestió dels textos litúrgics, detall que el disgustava en
gran manera, em parlà espontàniament del seu desig de nomenament de
bisbes procedents de les Illes Balears per a les nostres Illes. Aleshores,
Monsenyor Dadaglio[4]
era Nunci.
*a-4) Sembla que resulta d’un interés
especial l’actitud secessionista del clergat valencià, pel que fa a la llengua,
en el nomenament de bisbes per a
Catalunya i per a les Illes Balears. Igualment, hi juga a favor el poc
d’interés (si no és oposició) en relació amb l´ús de la llengua pròpia en
l’Església del País Valencià. Clarament, hi ha una voluntat política
determinada contra la nostra llengua; això no és nou: ja passà en temps del
general Primo de Rivera i, d’una manera especial, en temps del franquisme
i, més encara, continua[5]
vigent.
[b] A mi, per ser mallorquí, ¿quantes
vegades no m’han menyspreat molts valencians? Fins i tot, algú m’ha
volgut culpar de tot el que ha ocorregut, quan jo sóc, precisament, qui ho ha
patit d’una manera especial, a la seua pròpia carn i que va fer l’impossible
perquè els valencians tinguessen els textos litúrgics postconciliars, quan
es determinava desistir de fer-los, en el llunyà 1971. Va esdevenir després del
fracàs econòmic que suposà l’edició de l’”Ordinari de la Missa”,
l’edició del qual pagà personalment Mn. Lluís Alcon.
*b-1) L’Església valenciana no s’ha
volgut responsabilitzar mai econòmicament de les seues edicions corresponents
de la litúrgia en llengua vernacla. Es veu, clarament, que, per al
clergat valencià com també per al propi Poble Valencià catòlic, la llengua
pròpia i dels seus avantpassats ha de desaparèixer i ha de ser substituïda pel
castellà. Aquesta segona llengua[6]
volen que siga la seua autèntica i única llengua per a la litúrgia. ¡Sembla que
pensen que el valencià és “indigne” per a parlar amb Déu!
*b-2) Els membres de l’Associació “La
Paraula Cristiana”, els quals s’havien compromès en la part econòmica, m’abandonaren
amb l’edició a mitjan camí, quan van veure com es posava el panorama
dominat per la hipocresia i per la desraó dels catòlics valencians units al
clergat educat per En Rodilla i encapçalats i, de bon espai, subvencionats, per
Fernando Abril Martorell, vicepresident del govern de Madrid. Temps del
franquisme, el qual encara continua en molts.
Com a agraïment, d’aleshores ençà, he
rebut tota classe d’injúries, de menyspreus, dificultats econòmiques imponents,
incompliment de la paraula donada, violència real i, sobretot, anunciada, àdhuc,
l’assassinat... Molt, però que molt de sofriment. Déu ho sap! En
diferents moments de la meua vida, he recordat allò que digué Jesús als Jueus: “Jo
he fet davant vostre moltes obres bones (...). Per quina d’elles em voleu
apedregar?”, Joan 10,32.
*b-3) Quan veig tants diners balafiats en
festes de part dels valencians, i es presenten com “molt valencians i
parlant en castellà”, llavors, dic en el meu interior: “¡No heu
estat capaços de fer realitat la màxima honor que pot tenir la vostra llengua!”,
la qual n’és també la meua, de manera que servís en paraules del Papa Sant Pau
VI:
“Per expressar litúrgicament la paraula
dels hòmens a Déu i la Paraula de Déu als hòmens”, Discurs de Sant
Pau VI en la sessió de clausura del Concili Vaticà II, 7 de desembre de 1965,
no. 9.
*b-4) Els zulús, els nabibs, els indis
d’Amèrica,... tenen aquesta gran honor... Els valencians la menyspreen i no la
volen; és més: la refusen... ¡Sincerament, és la màxima honor que pot
tenir la llengua de qualsevol Poble del món!
Les edicions litúrgiques en nabib, una llengua
africana que compta amb uns trenta mil catòlics i amb uns dos-cents mil
habitants, sí que ha estat promoguda per organismes de l’Arxidiòcesi de
València. El missioner valencià Alexandre Alapont n’ha realitzat una traducció,
fet que m’alegra moltíssim, tant per la versió com per l’edició, pagada per
València.
*b-5) Pel que fa als textos litúrgics
valencians, però, ens hem trobat amb grans problemes, amb dificultats, en
principi, insalvables, amb llevantances, amb menyspreus, amb violència..., vertadera
deshonor d’una societat com la valenciana, la qual s’ha deixat conduir per la
demagògia destructiva i no per la veritat de les coses.
*b-6) Sembla que els valencians creuen que
“Els mallorquins són uns beneits”... L’expressió, tan poc cristiana i
despectiva, injusta i desagraïda, falsa i calumniosa..., “Que ha fet
els textos litúrgics valencians un frare mallorquí”, la usaren, ja
en els primers moments, en la cèlebre lletra de la Comissió diocesana de
Litúrgia de València, del 22 de gener de 1976, document subscrit pels senyors
Almiñana i Sancho, enviat oficialment per l’Arquebisbat de València, fet que va
suposar un gran rebombori públic i que comentaré en un altre escrit,
detalladament, en els apartats C i D.
*b-7) Darrerament, però, amb la mateixa
significació despectiva i indigna, de forta demagògia, aquesta frase encara
apareix en el darrer monogràfic de la revista “SAÓ” sobre els textos
litúrgics valencians, de desembre del 2009. Qui usa la denominació de
frare mallorquí, d’aquesta manera inacceptable i desdenyosa, en el
pròleg del monogràfic, és un dels bisbes valencians anomenats aquests darreres
anys passats, l’Excm. i rdm. mons. Rafael Sanús[7],
qui faltà un poc després de publicar-se’n el pròleg.
*[B] L’economia del meu treball
[c] Per una altra banda, “aquest
miserable frare mallorquí”, jo mateix, va haver d’encarregar-se de la
part econòmica, pràcticament, de tot, d’ençà de 1973. Si no, no haurien tingut
res els valencians per celebrar la litúrgia en llengua vernacla després del
Concili Vaticà II.
*c-1) Parlem d’una cosa que començà ja fa
més de quaranta anys. Dir que ho pagà l’Associació “La Paraula
Cristiana” fou una generositat que tinguí amb ells, en posar que l’edició manual popular, el “Llibre
del Poble de Déu” havia estat promoguda per l’esmentada associació,
tot i que l’entitat no havia complit el seu compromís de responsabilització
econòmica de l’edició. Em deixaren sol, amb un deute que suposava el que,
aleshores, valien catorze estatges de protecció oficial, 3.500.000 pts,
amb els seus interessos, els quals augmentaven el deute; els vaig pagar al 21%.
Eren els anys 1974 endavant, quan hi havia una inflació que arribava al 27% anual.
¡I jo, amb una edició invendible!
*c-2) Enfront, hi havia un cavaller molt
poderós, qui repartí diners procedents de Madrid, abundantment, per a tot allò
que calgués per a crear el conflicte. Em referesc al Sr. Fernando Abril
Martorell, vicepresident del govern d’Adolfo Suárez. A Josep
Lluís Albinyana, President de la Preautonomia, li’n tocà la seua bona part.
Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster van tenir les seues bombes
preparades per a matar en el seu propi domicili. Amb mi, per viure en una
Comunitat religiosa, no els va resultar possible atemptar contra la meua vida,
hagués estat contraproduent, tot i que, en diferents moments, m’anunciassen i
em prometessen, públicament, que farien volar el meu cap. Sovint, em cridaven
quan em veien pel carrer: “El més roín de tots”. La Comunitat
religiosa em demanà, diria, m’obligà, a viure fora de la Comunitat.
¡Tenien veritable pànic! ¡Temien per les seues vides! Quantes coses han
succeït!...
*c-3) Que es produís el conflicte contra
els textos litúrgics oficials valencians i contra els textos
escolars “Els vents del món”, possiblement, fos el que més
interessava Fernando Abril Martorell i els seus col·laboradors valencians, per
la seua gran incidència popular. Aquests textos i els altres llibres
publicats es feren invendibles: la premsa hi havia dit, un dia i un altre, que
era una cosa en contra del Poble valencià. ¡Perquè eren escrits en
català, no en valencià! Quina classe d’agraïment em van donar!
*c-4) Mentrestant, rebia tota mena
d’afronts per part dels valencians “no catalans”, de diferents maneres,
fins i tot, la violència física i escopint-me en públic en tres moments i
altres “galanies”. Ho vaig passar molt malament, tant en el camp econòmic
com també en la relació social. ¡Amb quina gent tan agraïda i
responsable em vaig trobar! D’ençà d’aleshores, la cosa no ha canviat; s’ha
produït un cansament, una extenuació davant el problema... Quin orgull! ¡Com
menyspreen els qui no són valencians, sobretot, si són de les Illes, encara que
ho hagen donat tot per ajudar-los!...
*c-5) ¿Cobrar el meu treball de milers i
milers d’hores? Ni un cèntim. Sempre vaig tenir cotxes de segona mà per als
meus continus viatges de promoció. Si hagués cobrat a raó de 360€ la
reunió, a més dels milers d’hores del meu treball intel·lectual i promocional,
com cobren les seues reunions “els savis acadèmics polítics” de
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, seria molt ric i ara estic en el carrer,
sense un cèntim per a demanar justícia davant els tribunals.
*c-6) S’havia fet una edició de
8.500 exemplars del “Llibre del Poble de Déu”. El deute, en la
seua totalitat, estava sota la meua responsabilitat perquè jo era qui havia tret
la cara perquè començàs l’edició, abans que es fessen arrere els de “La
Paraula Cristiana”. Com és natural, comptava amb la paraula
donada per ells i jo, de la meua part, havia complit, personalment, la seua
exigència de constitució de l’associació canònica “La Paraula
Cristiana”.
*c-7) El llibre d’Agustí Colomer “Retrobar
la tradició”, de l’editorial SAÓ, dedica el capítol 6é a
l’Associació “La Paraula Cristiana”. El capítol és replet
d’inexactituds; he tractat de parlar amb l’autor de la publicació i no hi ha
hagut manera que em volgués escoltar sobre les correccions abundants que
necessita el capítol. El capítol anterior, el 5è, dedicat al “Llibre
del Poble de Déu”, respon prou a la veritat del que descriu, però
també hi ha algunes asseveracions que no són exactament com consten. Algunes
dades importants no hi són esmentades.
*c-8) Convé recordar i recalcar, d’ara
endavant, abans que ho expliquem detalladament, quan calga, que el que
publicaren els Reverends Almiñana i Alcon, els denominats “textos
pirates”, titulats així per l’Arquebisbe Miguel Roca, valent-se de
les enormes quantitats de diners que Fernando Abril Martorell va portar a
València procedent dels “fons de rèptils”, amb l’única i
autèntica intenció de crear i d’atiar un gran conflicte, era fer
impossible l’ús dels textos litúrgics aprovats i de promoure calumniosament i
sense cap fonament de veritat l’oposició als mateixos.
*c-9) Pretenien, amb les discussions
que crearen, la no introducció o la desaparició de la litúrgia en valencià, la
qual, amb tant de treball, s’havia aconseguit en petites porcions de les
diòcesis valencianes. Amb eixe objectiu, no dubtaren a usar la
violència i, àdhuc, el sacrilegi, com el que va ocórrer en l’Església de la
Companyia de Jesús de València i en altres esglésies, les quals hagueren de
prescindir de la litúrgia en valencià.
*c-10) Basta recordar, per exemple, que
els “textos litúrgics pirates”, elaborats per Almiñana, Alcon, Adlert i
Casp, en un any, en 1977, imprimiren, en diferents publicacions, quatre
formulacions diverses del Parenostre en valencià. Crec que els de l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua, en “la seua traducció”, també n’han posat la
mà pel seu compte en el Parenostre.
*c-11) El que ha ocorregut a València i d’ençà
de València no ha passat en cap altre lloc del món. El Cardenal James Knox,
aleshores, Prefecte de la Congregació per al Culte Diví, en una llarga
entrevista que vaig tenir amb ell a Roma el 22 de març de 1980, em digué que “El
problema dels textos litúrgics valencians per a les versions en llengua
vernacla és, en tota l’Església Catòlica, el problema més estrany i irresoluble
que existeix”. En efecte, voler passar la mentida per veritat, crea
uns problemes reals i psíquics irresolubles. I així hem estat més de quaranta
anys llargs.
Cal aplicar a aquesta trista realitat allò
que ens proposa el Papa Francesc en “Evangelii
gaudium”[8],
no. 219 i no. 239:
“La pau es construeix dia rere dia en la
instauració d’un ordre volgut per Déu, que comporta una justícia més perfecta entre els hòmens”(no. 219).
“L’autor principal, el subjecte històric d’aquest
procés [ de diàleg], és la gent i la seua cultura, no és (...) una elit” (no.
239).
*[C] L’ensenyament escolar de la
llengua: la guerra de les ortografies contra la unitat de la llengua, problema
nefast per a la seua recuperació.
[d] Un altre punt de consideració en
què també he treballat al màxim que he pogut, és la promoció de l’ensenyament
de la llengua en l’àmbit escolar, d’anys anteriors a la desaparició de
Franco ençà, quan pensàvem que era possible que tot continuàs igual després de
la mort del “Generalísimo”[9].
*d-1) Quant de patiment m’ha
produït! ¡Quin agraïment he rebut per tant de treball i de
sofriment!... Que en responguen, d’una manera especial, els senyors Ciprìà
Ciscar i Antoni Ferrando junt amb els qui els ajudaren, membres subordinats de
la seua Conselleria i membres del seu partit polític[10],
per desprestigiar-me en unes oposicions de catedràtic d’Institut, les quals
descriuré fil per randa en l’apartat F. Volgueren produir la meua
discriminació acadèmica en unes oposicions, les quals es qualificaren contra
tota justícia.
*d-2) No puc deixar d’agrair els
escrits de les revistes “SAÓ” (setembre de 1984) i “EL TEMPS” (1r
d’octubre de 1984), que denunciaren la fellonia en sengles escrits de
les publicacions. No puc tampoc oblidar els aplaudiments, grans i perllongats, que
em dedicaren a Gandia, quan vaig renunciar a la plaça d’interí que em
corresponia, abans de començar el nou curs.
*d-3) La Conselleria de Ciscar va
tractar de no aprovar en 1983 els textos escolars, dels quals em vaig
responsabilitzar i promoguí en el primer curs junt amb Enric Valor, “quan no
donaven guanys econòmics”, i que iniciaren en l’ensenyament de la
llengua a milers i milers d’alumnes, anteriorment a la mort del general Franco
i en els anys de la Transició. Actualment, encara, molts docents se
m’atansen per agrair-me el que va suposar, per a ells, aquell material
didàctic i la seua metodologia, el qual avui dia usen en classe mitjançant
fotocòpies.
[e] No es pot deixar de recordar els senyors
Adlert i Casp, que es dedicaren a promoure l’artificial i inconsistent
guerra de les ortografies, la qual encara no ha cessat. Darrerament,
per culpa dels “polítics” directius i responsables de l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua. Aquesta “Acadèmia”, de fet, és la
col·laboradora del secessionisme de Fernando Abril Martorell, unit a les
consignes d’Adlert i de Casp, qui en van estar els seus mentors intel·lectuals.
La manifasseria de normes ortogràfiques que han propugnat és fatal per a
normativitzar i per a normalitzar la nostra estimada llengua, especialment, en
el si de l’Església.
*e-1) Aquesta situació indigna ha donat
dividends de vots a determinades formacions polítiques fins ara. Ja ho va
dir Jesús: “La veritat vos farà lliures”. La veritat no
es pot silenciar: ¡pobre Poble Valencià, que mal t’han tractat els qui
havien d’obrar amb responsabilitat a la teua favor!
*e-2) Els qui estan contentíssims
d’això són els enemics de la recuperació de la comuna i estimadíssima llengua
dels nostres avantpassats valencians, catalans i mallorquins... ¡Com
els ho podem permetre que, al capdavall, derruesquen el tresor més gran de la
nostra cultura, la llengua de la nostra vida, la dels nostres sentiments, la de
la nostra reflexió, de tant d’art literari, la llengua que ens identifica! ¡Llengua
tan important en la història cultural d’Europa!...
*e-3) ¡Quina poca ajuda he rebut!
¡Quasi no he sabut el que era un mínim d’agraïment davant tant de treball i de
responsabilitat assumits, en bona mesura, personalment, i contra vent i marea! ¡Quantes
vegades m’han caigut espontàniament les llàgrimes pel boicot als textos
litúrgics i als escolars!
*[D] Lladres refinats. Grans experts en
l’engany i en la mentida.
[f] El que ha ocorregut del 2005 ençà,
no ho puc oblidar i, d’una manera especial, no es pot silenciar. En els
darrers anys, ¡quant he patit pel gran robatori sofert, de part d’un grup
de valencians, els quals, fingint-se amics i col·laboradors, han fet
molt difícil, quasi impossible per ara, l’edificació i la constitució del
Santuari de la Mare de Déu a Tàrbena, el qual desitge que siga exponent de la
cultura i de la identitat del nostre Poble, ubicat, precisament, en les terres
del Migjorn del País.
*f-1) Em referesc, d’una manera especial,
a tot el que té relació amb la venda fraudulenta en benefici d’interessos
personals i d’empreses adjudicatàries amigues d’ells, de l’edifici, el
qual, amb molt de treball i de sacrifici, havia aconseguit, a poc a poc, entre
els carrers València i Calatrava del centre històric de València.
Aquests béns que es venien, anaven
destinats a l’obra religiosa, social, cultural, identitària valenciana,
ecumènica,... del santuari marià de Tàrbena, programat d’ençà fa quasi trenta
anys. Amb la gran estafa, progressivament, s’han apropiat de quantitats molt
importants de diners, perquè el preu de mercat de la venda de tot
l’edifici corresponia, en aquell moment, a vuit milions d’euros, és a dir, al
voltant de mil quatre-cents milions de pessetes. Aquesta quantitat, com
a preu de mercat, estava prevista una vegada rehabilitat l’edifici de part de
les empreses presentades pels dos Campos. M’amagaren la veritat i m’enganyaren,
sobretot, en la venda a la segona entitat, “PROPEVI”[11],
per al blanqueig. ¡Frau absolut i gran frau!..
*f-2) Aquest fet suposa corrupció
ben clara, pecat contra l’Esperit Sant, segons els Fets dels Apòstols, 5.
Vertader frau sacríleg per la finalitat que tenia aquesta venda. Ha estat
possible per l’engany d’unes persones que, pels càrrecs que tenien o que
exercien, càrrecs que jo mateix els vaig confiar, calia tenir fidelitat amb
l’obra projectada i amb mi mateix. Tot allò, “de manera refinada”, com
es diu vulgarment, partint de la mentida i de l’estafa, molt estudiats i
programats i amb molta tàctica per a això.
*f-3) Vergonya col·lectiva, si no se
sap reaccionar davant tant d’abús, exigint i aconseguint justícia. ¡I que la
justícia siga justícia!
*f-4) Les persones que han produït
la paralització total de l’obra del santuari són els qui feren possible
el gran frau. Aquests van estar Lluís Miquel Campos Sanchis, amb un càrrec
important en el Bloc Nacionalista Valencià, qui actuà
conjuntament amb son pare, Miguel Campos Navarro, que ho feren a l’una junt amb
l’arquitecte de la Generalitat Valenciana, En Ricardo Candela i juntament amb N’Ángel
Navarro. Les empreses beneficiàries tenen per títol GESPRO i PROPEVI. D’això,
en tinc un escrit extens, el qual revela tots els detalls de la gran estafa.
[g] S’hi ha d’afegir l’acció realitzada
pel monsenyor Francisco Alonso Sirvent Domínguez, Protonotari Apostòlic
i Arximandrita, a qui l’Arquebisbat de València ha deixat campar a lloure i
tot. També he fet un estudi detallat sobre aquest sacerdot valencià, qui va
haver d’eixir-se’n corrents de Puerto Rico perquè la policia estatunidenca el
cercava acusat de pederàstia. M’ha furtat el que no et pots imaginar, m’ha
mentit amb raboseria i, fins i tot, m’ha alçat llevantances d’haver-me enriquit
i d’haver-me apoderat de béns de les dues Fundacions. ¡Si ho he donat,
tot bé, voluntàriament!
Ha venut, enganyant tres notaris, contra
tota llei, el Baix del Carrer de Calatrava de la ciutat de València i se n’ha
apoderat de l’import. ¡Si un no ho veiés, no ho creuria possible!
Ha produït problemes molt greus en la nova
Fundació “Lucània”, constituïda al seu profit, amb tota
mena d’enganys. És un personatge protegit en veritat per l’Arquebisbat de
València, del qual és originari i és on resideix.
*[E] El trist deure d’haver de demanar
justícia.
[h] Al capdavall de la meua vida,
he hagut de dedicar-me a anar darrere dels tribunals a per uns lladres refinats
que m’han enganyat, partint dels càrrecs que tenien en la fundació “La
Mata de Jonc” i en “Lucània”, els quals exigien una
actuació responsable.
*h-1) Diners per a presentar-me davant
tribunals civils amb les despeses que això suposa, no els he tinguts tampoc, ni
en tinc. Quin present m’han fer arribar-hi! Quina fidelitat hi han tingut!
Quina honor per als valencians! Com han agraït la meua dedicació! Quant de
disgust! Si la justícia no fos justícia, la responsabilitat recauria en el
mateix Poble Valencià, pel fet de consentir que s’encobresquen casos
contra béns que són del propi Poble, com és el cas de l’obra projectada a
Tàrbena, la del Santuari marià unit a la imprescindible necessitat de promoció
de l’Evangelització junt amb la inculturació de la nostra fe cristiana.
*h-2) ¡Quant de patiment, en el meu
cap, que he pensat, en algun moment, que esclataria amb algun atac en el meu cos, pel gran
patiment psíquic que he suportat tot aquest temps! ¡Quantes vegades,
les llàgrimes han brollat espontànies dels meus ulls! Gràcies a Déu, per l’edat
que tinc, de més de vuitanta anys, gaudesc de bona salut.
*h-3) L’oració ha estat la meua
major medicina, posant-me en les mans de Déu i demanant la intercessió de
Nostra Senyora i dels meus avantpassats i d’amics que m’han comprès i que m’han
ajudat i que ja se n’han anat a l’altre món. La meua súplica ha estat
continuada, tractant d’acceptar la voluntat de Déu. He demanat constantment
allò del Salm 42: “Fes-me justícia (...) contra una gent que no estima.
(...) Envia’m la teua llum i la teua veritat; que elles em guien”[12].
*h-4) He demanat contínuament la
força de l’Esperit perquè no defallesca en aquest Pla de Déu de
constituir un Santuari a Nostra Senyora, que tant de bé farà a tot el nostre
Poble, com a proclamació i vivència de la Bona Nova de Jesús i com a defensa i
promoció de la identitat del nostre Poble.
*h-5) ¡Com agraesc l’oració dels qui
m’han acompanyat en aquests anys difícils, del 2005 ençà! D’una manera
especial, Déu escoltarà les oracions de la meua germana Margarita, religiosa
canònica regular, qui fa poc passà a la Casa del Pare amb més de noranta-dos
anys; la intercessió dels meus pares i familiars i dels membres de la
Congregació, alguns dels quals tant m’han estimat i tan bé m’han aconsellat i
que se n’han anat a l’altre món; companys i germans en el sacerdoci; fills de
la vila de Tàrbena i de la meua estimada vila de Mallorca i tants
veritables amics, qui m’han ajudat amb la seua col·laboració i amb pregàries en
aquesta obra del santuari. Sobretot, he demanat la intercessió de Santa
Catalina Tomàs, de Sant Juníper Serra i de l’inigualable Beat Ramon Llull.
[1]
Nota de la traducció. Es refereix a Teodor Úbeda i Gramage (1931-2003),
religiós valencià que, entre d’altres coses, fou bisbe auxiliar d’Eivissa en
1970 i que, en 1973, fou elegit bisbe de Mallorca. El seu pontificat anava en
la línia del Concili Vaticà II.
[2]
Nota de la traducció. Es refereix a Miquel Moncadas i Noguera (1921-1989),
bisbe i teòleg mallorquí que fou bisbe de Menorca (1969-1977) i de Solsona
(1977-1989).
[3]
Nota de la traducció. Es refereix a Sebastià Taltavull i Anglada (1848), nat en
Ciutadella de Menorca. En el 2017, començà a ser bisbe de Mallorca i ha estat
un gran defensor de la llengua catalana.
[4]
Nota de la traducció. Es refereix a Luigi Dadaglio (1914-1990), arquebisbe
italià.
[5]
Nota de la traducció. En l’original, aquesta continuïtat podria tenir a veure 1)
amb el franquisme i, igualment, amb l’actitud de l’Església, 2) amb l’Església
(àdhuc, durant la monarquia postfranquista) i 3) només amb el règim militar que
s’instaurà després de la guerra, ja que diu “..., que de hecho continúa
vigente”.
[6]
Nota de la traducció. En l’original, “Ésta quieren que sea”,
és a dir, la llengua castellana.
[7]
Nota de la traducció. Agraesc la col·laboració de Josep Ma. Virgili i Ortiga,
qui l’11 de febrer del 2025 ens reportà en relació amb abreujaments.
[8]
Nota de la traducció. Partim de l’obra “La joia de l’Evangeli”,
escrita en l’any 2013. Ací emprem la versió de l’Editorial Claret publicada el
mateix any.
[9]
Nota de la traducció. Aquest títol fou el que va adoptar el general Francisco
Franco com a cap de l’Estat durant el seu comandament en Espanya (1939-1975).
[10]
Nota de la traducció. Es refereix als qui eren vinculats amb el PSPV-PSOE, un
partit que responia molt a les directrius que provenien de Madrid, on és
l’executiva central com també ho continuava fent en el primer quart del segle
XXI.
[11]
Nota de la traducció. En l’original, “a la segunda entidad ‘PROPEVI’”. No
indica si es tracta d’una segona entitat de PROPEVI o si PROPEVI n’era la
segona.
[12]
Nota de la traducció. Hem partit de com figura en la “Bíblia catalana”,
traducció interconfessional, publicada per l’Associació Bíblica de Catalunya,
per l’Editorial Claret i per la Societat Bíblica en el 2014 en Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada