diumenge, 25 d’octubre del 2026

Pere Riutort i la denominació de la llengua pel lloc d'origen

 

Tot seguit, exposem les planes 79 i 80 de l'explanació, en la versió del 2018.



*[C] La denominació pel lloc d’origen és la normal.

[d] Es dirà llatí, anglès, castellà, català, pel lloc d’origen d’aquestes llengües. Les denominacions de les llengües no són científiques, tenen un caràcter de denominació usual i de conveniència.

*d-1) Com hem explicat, és normal que la nostra gent la denominàs amb l’afectuós nom de la pròpia terra; però, en tot el món, en els temps actuals, rep la denominació pel lloc d’origen: llengua catalana. En el segle XVI, va començar a denominar-se llemosí, especialment, quan s’usava el registre literari, comú a tot el Domini Lingüístic. Es creia, equivocadament, que la llengua procedia de Limoges.

            *d-2) La llengua es va introduir a les Illes Balears i al País Valencià per la Reconquesta i per la repoblació posterior[1], la qual, molt majoritàriament, provingué de Catalunya. El castellà era desconegut per la pràctica totalitat de la població; era una llengua veritablement estrangera i d’escassa importància[2] cultural i de relació exterior que la comuna llengua catalana. L’aragonès sempre hi va tenir poca importància; actualment és parlat per uns vint mil aragonesos.

*d-3) Els repobladors del Regne de València no aprengueren la llengua dels indígenes musulmans, qui, precisament, parlaven àrab. Totes les hipòtesis[3] que puguen contradir l’origen de la llengua de Catalunya estant són pura imaginació i, en molts casos, mentida conscient, perquè, bona part dels qui les sustenten, coneixen molt bé l’autèntica veritat.

*d-4) Els arxius de la pràctica totalitat de les poblacions de l’històric Regne de València, incloses les poblacions que ara parlen castellà, fins a després de la nostra desfeta en la Guerra de Successió, estan en valencià.

*d-5) S’han aprofitat del desconeixement popular sobre la matèria i han usat, per a això, una demagògia indigna, a la qual s’ha unit la col·laboració de persones que, per interessos, han acceptat la mentida; algunes d’aquestes persones, tot i tenir una preparació acadèmica que les impedia, moralment, acceptar-ho.

*d-6) El fet de la identitat de la llengua, esventat amb molta freqüència per la premsa, de manera falsa i demagògica, especialment, en altres temps, pel diari “Las Provincias”, ha influït en la mentalitat popular. La incidència continuada de la mentida en les ments populars, usant l’autoritat de la lletra impresa en els diaris i, fins i tot, l’autoritat aliada amb la mentida d’algunes persones amb estudis eclesiàstics, han fet efecte en bastants individus de la societat valenciana. Per això, actualment, encara hi ha persones que dubten, sincerament, sobre la identitat i sobre l’origen de la llengua.

*d-7) El partit polític “Unió Valenciana”, de Vicente González Lizondo, amb el fals argument que el valencià era una llengua diferent del català, arribà a aconseguir, si fa no fa, quatre-cents mil vots en les eleccions autonòmiques i municipals. És una cosa estranya que, per mitjà de demagògia, s’arribe a assolir un poder polític tan important, fonamentat en la immoralitat d’una mentida.

[e] Els arguments lèxics, fonètics i morfosintàctics que avalen la unitat de valencià-català-balear són evidents i totalment científics. Ens trobem, indubtablement, amb una llengua única.

*e-1) Un habitant de Vinaròs, valencià, i un d’Alcanar, vila veïna ja pertanyent a Catalunya, reconeix com a veritat incontestable, sense dubtar-ho, que parlen la mateixa llengua.

*e-2) La gran quantitat de documents que produí la nostra llengua en els segles XIII, XIV i XV corresponen a una llengua tan unificada que, difícilment, partint de l’examen dels mateixos textos, podem saber si l’escrit és obra d’un valencià, d’un català o d’un mallorquí. Les petites diferències actuals començaren a produir-se i a expandir-se del segle XVI ençà, quan passà a donar-se importància al castellà, amb els Reis de la Casa d’Àustria. Aquesta realitat va tenir el seu gran moment després de la nostra desfeta de la Guerra de Successió, de principi del segle XVIII fins a l’actualitat.

            *e-3) Els arguments contraris a la unitat de la llengua són ridículs i fan pena, perquè són pura falsedat, falsedat que amaga interessos polítics que, en el futur, faran vergonya als qui els han sustentats i que han produït (i que encara produeixen) molt de mal a la irrenunciable (i imprescindible) recuperació de la llengua. És manifest que la Història demandarà aquesta situació i que en culparà els qui l’han generada, com a individus i com a col·lectivitat.

[f] Com he apuntat en diferents moments d’aquest escrit, eclesiàstics i gent molt unida a l’Església es compten entre els principals promotors d’aquesta mentida que ha produït la divisió entre “catalanistes” i “valenciano-castellanistes”. No és correcte anomenar-los simplement “valencianistes” perquè, normalment, amb aquesta denominació, volen crear un conflicte anihilador; volen que el valencià, al capdavall, desaparega: “Divideix i venceràs”.

*f-1) Però, l’Església Catòlica, en terres valencianes, per a la seua vergonya actual i, sobretot, històrica, hi arribarà tard i malament. El compromís contra aquesta discriminació de la llengua en la nostra terra, contrària al Pla de Déu, l’han assumit, especialment, altres de fora de l’Església, cosa diferent del que ha succeït a Catalunya i a les Illes Balears, on l’Església Catòlica ha estat conseqüent amb la responsabilitat i amb l’actuació que li corresponia, de defensar la veritat, principalment, en els ambients populars i traient la cara en moments difícils.

*f-2) Aquest deure no es podia esquivar, després de les determinacions d’un Concili Ecumènic com el Concili Vaticà II i els documents posteriors que dirigien la seua engegada, especialment, en la litúrgia i en la catequesi. El Concili Vaticà II va determinar que s’havia d’usar la llengua vernacla o popular en tot el món. Discriminar-la és anar contra el Pla de Déu. Vegeu “Gaudium et Spes”, no. 29.


[1] Aleshores, tingué lloc en lo que ara són les Illes Balears i en el Regne de València.

[2] Nota de la traducció. En el text original, “de mucha menor importància”.

[3] Nota de la traducció. En el text original, escriu “teorías” i hem considerat més adient posar “hipòtesis”.


dimarts, 20 d’octubre del 2026

Menjar i jaure, anar de bars i "marquisme"

Per als qui diuen que els pensionistes i els retirats viuen "de puta mare" i fan propostes d'aquest ram.

Publicat hui, 20 d'octubre del 2026, per Antoni Gelonch en Twitter (https://x.com/Antoni_Gelonch/status/2112423557707845639).

<<— Qui és aquest individu per a dir que els pensionistes ja ho tenim tot fet? Som un moble a arraconar? No podem gaudir ja de la vida? No ens impliquem en moltes entitats i associacions? No tenim dret a ajudar i ser ajudats? Què en pensen a la jesuïtica @Esade del pensament d’aquest professor?>>.

Text de Jorge Galindo (nascut en 1985):

<<El sistema no funciona para la gente joven. No, no se lo gastan todo en Netflix y en viajar: la vivienda es cara y escasa, los salarios no dan, y estamos invirtiendo poco en ellos, y demasiado en las pensiones de las generaciones que ya lo tienen todo hecho.  

Dentro video>>.


Comentari meu:

<<— A mitjan juny de 1992, comencí a treballar en un centre especial d'ocupació. Tenia vint-i-un anys. Vinculat fins, poc o molt, setembre del 2004. 

Sempre cobrí de salari base el salari mínim interprofessional. Només dos plus d'antiguitat. Cap plus per càrrec. Peó.

Prepensionista (2004) fins a tres anys després, quan passí a ser pensionista.

Entre desembre de 1998 i, poc o molt, juny de 1999, a més, fiu classes de "Valencià" per a adults en un institut públic d"Aldaia.

Sempre comptí amb el recolzament de la directora del CEO. Li estic agraït perquè em féu possible estudiar els darrers dos cursos de Magisteri, fer pràctiques i estava interessada per la formació dels treballadors: qui responia a l'ajuda de direcció, tornava a aspirar a un altre permís de l'empresa.

Dialogant. 

El consell de mon pare, a sis mesos de començar a treballar: 

"— Tu, vés guardant, perquè, com lo que guanyes no és res de l'altre món, si algun dia et fa falta, ahí ho tindràs".

Així fiu. 

Casa pròpia en el 2014, pagada sense un cèntim de ningú més, per decisió meua>>.

Finalment, un vincle en relació amb el "marquisme"  i a una enquesta de valors que es féu en el 2009, a què vaig accedir aleshores i de què hui he parlat amb ma mare: https://aprenambplaer.blogspot.com/2009/11/per-una-cultura-dels-valors.html?m=0. Amb lleugers retocs, déiem, com ara, açò:

<<Aquestes són les dades, una orientació, com qualsevol enquesta neta i en què el factor emocional o manipulatiu no siga implícit:

Les valors que més dominen

1. Individualisme (178)

2. Influència (150)

3. Marquisme (131)

4. Esperit combatiu (78)

5. Amistat (34)

6. Civisme (24)

7. Autoestima (16)

8. Tolerància (15)

9. Honradesa (15)

10. Solidaritat (14)

11. Creativitat (12)

12. Igualtat (6)


Les valors que més haurien de dominar

1. Solidaritat (139)

2. Honradesa (107)

3. Tolerància (100)

4. Igualtat (90)

5. Civisme (59)

6. Amistat (54)

7. Creativitat (37)

8. Autoestima (34)

9. Esperit combatiu (24)

10. Influència (5)

11. Individualisme (4)

12. Marquisme (1)


Uns dies arrere llegia, en un periòdic econòmic, que un 65% dels xiquets jugaven sols davant dels jocs audiovisuals. O, vist de manera positiva, sortosament, un 35% dels xiquets encara conserva la tendència a jugar en grup. És clar que un 35% no és una valor precisament bona ("no aprovaria" , en l'examen escolar més habitual, i, atenent a un examen d'una hipotètica Junta Qualificadora, "no convenceria"). Això sí, que no siga positiva, ara, no vol dir que no siga millorable...>>.

dimarts, 6 d’octubre del 2026

Pere Riutort i "Pacem in terris" i el dret a decidir dels Pobles

 

A continuació, plasmem de la plana 48 fins a una part de la pàgina 60 de l'explanació, en la versió del 2018.



            *h-4) Sant Joan XXIII, en l’encíclica “Pacem in terris”, en la seua Segona Part, amb el títol “Relacions entre els hòmens i els poders públics en el si de cada comunitat política”, desgrana els principis morals referents a les lleis que es formen en  les Comunitats o Nacions. Entre ells, ens diu:

            “L’autoritat no és una força incontrolada; és, més aïna, la facultat de manar segons la raó. (...) la dignitat de l’autoritat política és la dignitat de la seva participació de l’autoritat de Déu” (no. 47).

            “Sempre que les lleis (o els preceptes) de l’autoritat romanguen en contrast amb l’ordre moral i, per tant, en contrast amb la voluntat de Déu, aquests no tenen força per a obligar la consciència, perquè ‘s’ha de creure Déu abans que els hòmens’” (Act. 5,29); en aquest cas, l’autoritat cessa de ser-ho i degenera en abús. La llei humana ho és, en el seny que està d’acord amb la recta raó i, per consegüent, deriva de la llei eterna. En canvi, quan una llei està en contrast amb la raó, es denomina llei iniqua; però, en aquest cas, deixa de ser llei i es converteix en acte de violència”. (No. 46).- Cf. “Summa Theologica” de Sant Tomàs d’Aquino, Ia.-IIae, q. 93. Cf. Pius XII, “Radiomissatge de Nadal de 1944”, AAS., pp. 5-23, 1945.

            No es pot confondre legalitat amb legitimitat. Una llei, pel simple fet de ser llei[1], no és legítima. ¡Quantes lleis injustes, no legítimes, iniqües, hi ha en el món!

            *[E] “¿No hi ha, en el mapa d’Europa i del món, nacions que posseeixen una meravellosa sobirania històrica, nascuda de la seua cultura i, tot i això, al mateix temps, són privades de la seua total sobirania?”, Sant Joan Pau II, a la UNESCO, el 2 de juny de 1980.

            [i] La unitat i la indivisibilitat de la “Nación Española”, tal com s’ha encunyat a poc a poc i s’ha promogut de Castella estant, que és com consta en la Constitució Espanyola de 1978, se’ns presenta com un dogma indiscutible.

            *i-1) Aquesta situació procedeix, en els seus primers moments, d’un maridatge de dos senyors amb poders absoluts. Nosaltres vam contribuir, de manera molt important i decisiva, en favor d’Isabel de Castella. Uns anys després, però, va resultar que responia, ni més ni menys, al que addueix Sant Joan Pau II, és a dir, a haver d’acceptar el domini d’un Poble estrany a nosaltres, amb el seu desig de dominació unit als seus interessos.

            En diferents moments de la Història, s’ha produït el vessament de sang dels nostres avantpassats, a causa de la defensa dels nostres drets polítics, econòmics i socials contra el poder del Rei i contra els interessos del Poble castellà.

            Al llarg d’aquesta explanació, en distints punts, expliquem com s’ha produït (i com s’ha promogut) de Castella estant el concepte d’Espanya i de la seua unitat, en benefici dels castellans.

            *i-2) La nostra unió amb Castella sempre ha resultat un problema, el qual s’ha tractat d’esquivar cercant el presentar-nos uns suposats interessos econòmics que tenia la unió. Però, en moments propicis, quan se n’ha tingut consciència, si s’ha actuat amb sinceritat i amb veritat, s’ha hagut de reconèixer que aquesta unió era fruit d’una ineludible capitulació dels nostres drets, especialment, perduts a tall de la Guerra de Successió del segle XVIII. Si hi ha hagut “pau”, en algunes etapes de la Història, s’ha fonamentat en un irenisme evident o en la ignorància o en la coacció. Cf. 4, *j-1. Sant Joan Pau II, UNESCO, 1980.

            *i-3) Ens trobem, amb això, amb la constitució d’un autèntic “Estat nacionalista dominador i centralitzador”, descrit per Pius XII en el “Radiomissatge de Nadal de 1954”, unit als plans d’incorporació, d’assimilació i d’anihilament de la nostra cultura actual i històrica, per mitjà de la qual tenim el dret de la sobirania, com ho explica clarament Sant Joan Pau II en el seu Magisteri.

            Pius XII considera la realitat d’un Estat amb aquestes característiques, nacionalista, dominador i centralitzador (en el nostre cas, Castella-Espanya), com “germen de rivalitats i incentiu de discòrdies, que no serà mai suficientment rebutjada”. Cf. 4, *h-1) anteriorment esmentat.

            No podem oblidar els textos del Concili Vaticà II, ni els d’altres Papes del segle XX. La situació de no respectar convenientment els drets “de les nissagues de nombre inferior de membres”, “minories”, dins d’un determinat Estat, l’encíclica “Pacem in terris”, de Sant Joan XXIII, ho qualifica de gran violació de la justícia.

          [j] El fonament de la cultura pròpia, com a constitutiu bàsic de la sobirania d’una nació, amb el respectiu dret de llibertat i d’autodeterminació, l’exposa i s’hi refereix, d’una manera especial, el Magisteri constantment repetit de Sant Joan Pau II, en la UNESCO en 1980, el qual va ser desenvolupat, amb més profunditat i amb més detalls, en el discurs a l’ONU, del 5 d’octubre de 1995. Cf. 22, *[D].[e]-[f] i l’Apèndix dels textos, en què es pot llegir en el seu text complet.

            *j-1) Entrem, amb sinceritat, en alguns dels principis de Sant Joan Pau II en la UNESCO, del 2 de juny de 1980, en els quals exposa una doctrina molt evident i exigent per a nosaltres. Ens diu, entre d’altres proposicions:

            “El que dic, pel que fa als drets de la nació, els quals es fonamenten en la seua cultura, no és fruit de cap ‘nacionalisme’ (que predica el menyspreu de les altres nacions o cultures), sinó que ens trobem amb un element estable de l’experiència humana i de les perspectives humanistes del desenvolupament de l’home.

            Hi ha una sobirania fonamental de la societat, la qual es manifesta en la cultura de la nació. Amb aquesta sobirania, l’home és, al mateix temps, sobirà suprem. I, en expressar-me així, pense, igualment, amb una pregona emoció interior, en les cultures de tants Pobles antics, que no han capitulat, quan s’han trobat cara a cara amb les civilitzacions dels invasors, i que continuen essent, per a l’home, la font del seu ésser humà en la veritat interior de la seua humanitat”[2] (no. 14).

            *j-2) Recordem les diferents i nombroses nacions que han accedit a ser estats independents a Europa en els segles XIX i XX. Pocs d’ells poden presentar les valors culturals de la nostra nació confederal (tan diferent de Castella), la qual va dominar al voltant del segle XIV la Mediterrània, i la llengua catalana de la qual va ser la més important a Europa, després del llatí, durant tres segles: XIII, XIV i XV.



[1] Nota de la traducció. En el text original, “Una ley, por ser ley”.

[2] Nota de la traducció. Per a la part final d’aquest paràgraf, hem recorregut al text que figura en el document “La sobirania d’un poble, en el pensament de Joan Pau II”, publicat per “Catalunya Cristiana” (any X, no. 480, del 4 al 10 de desembre de 1988, p. 14), el qual es pot trobar en la pàgina 194 de l’explanació.


diumenge, 4 d’octubre del 2026

Valencianes del segle XIX que sufragaven néts, estudiants i treballadors

 

Com a afegitó, inclourem un escrit que publiquí el 3 d’octubre del 2026, “Valencianes del segle XIX que sufragaven néts, estudiants i treballadors” (https://aviamarefilla.blogspot.com/2026/10/valencianes-del-segle-que-sufragaven.html), dins del meu blog “La cultura valenciana és matriarcal”.

<<Hui, entre d'altres coses, he parlat amb el meu padrí (nascut en Aldaia, vila de l'Horta de València, en 1948), qui, a mitjan conversa, m'ha respost en relació amb els estudis que féu mon pare:

"— El taller que hi havia en casa venia de part de l'àvia Paca, 'la bolla'".

Després, parlant amb ton pare, t'afig "La tia Paca, l'àvia, per part de ma mare, cosina de D. José Mª Sanchis [ Sancho], 'el bollo’[1] l'oncle. Cobrava com si treballara" i que, en part, li'ls sufragà.

En alguns moments del dia, hem pensat que hi ha gent que, tot i que puguen dedicar una part que no siga grossa en nombre, però que la podrien aportar a altres afers, el fet que una dona participe junt amb els parents de qui, ací, estudia, és una manera de plasmar:

1) que és interessada pel projecte, que l'empara,

2) que, com a dona, protegeix el nét 

i 3) que, tot i que era de qui procedia el taller, ella era en nexe amb els qui hi feien les faenes.

Finalment, això m'ha fet capir que, àdhuc, en la meua família, és a dir, en un ambient més pròxim, hi ha hagut una altra dona qui també era ama d'un local que, en acabant, altres persones acostades l'aprofitaven.

Un exemple més per a l'estudi sobre el matriarcalisme>>.



[1] U dels hòmens rics de la vila d'Aldaia i amic del general Franco. Una de les seues propietats era quasi enfront de cals meus avis paterns i, a hores d'ara, és el centre de retirats i pensionistes d'Aldaia. 

Les "escoles noves" es digueren amb el nom de son pare durant molts anys.