A continuació, plasmem de la plana 48 fins a una part de la pàgina 60 de l'explanació, en la versió del 2018.
*h-4)
Sant Joan XXIII, en l’encíclica
“Pacem in terris”, en la seua Segona Part, amb el títol “Relacions entre els hòmens i els poders públics en el
si de cada comunitat política”, desgrana els
principis morals referents a les lleis que es formen en les Comunitats o Nacions. Entre ells, ens diu:
“L’autoritat no és una força
incontrolada; és, més aïna, la facultat de manar segons la raó. (...) la dignitat de l’autoritat política és la dignitat de la seva
participació de l’autoritat de Déu” (no. 47).
“Sempre que les lleis (o els preceptes)
de l’autoritat romanguen en contrast amb l’ordre moral i, per tant, en contrast
amb la voluntat de Déu, aquests no tenen força per a obligar la consciència, perquè
‘s’ha de creure Déu abans que els hòmens’” (Act. 5,29); en aquest cas, l’autoritat cessa de ser-ho i
degenera en abús. La llei humana ho és, en el seny que està d’acord amb
la recta raó i, per consegüent, deriva de la llei eterna. En canvi,
quan una llei està en contrast amb la raó, es denomina llei iniqua; però, en aquest cas, deixa de ser llei i es
converteix en acte de violència”. (No.
46).- Cf. “Summa Theologica” de Sant Tomàs d’Aquino, Ia.-IIae, q. 93. Cf. Pius XII, “Radiomissatge de Nadal de 1944”, AAS., pp. 5-23, 1945.
No
es pot confondre legalitat amb legitimitat. Una llei, pel simple fet de
ser llei[1],
no és legítima. ¡Quantes lleis injustes, no legítimes, iniqües, hi ha en el
món!
*[E]
“¿No hi ha, en el mapa d’Europa i
del món, nacions que posseeixen una meravellosa sobirania històrica, nascuda
de la seua cultura i, tot i això, al mateix temps, són privades de la seua
total sobirania?”, Sant Joan Pau II, a
la UNESCO, el 2 de juny de 1980.
[i] La unitat i la indivisibilitat de la “Nación Española”, tal com s’ha encunyat a poc a poc i s’ha promogut de Castella estant,
que és com consta en la Constitució Espanyola de 1978, se’ns presenta com
un dogma indiscutible.
*i-1)
Aquesta situació procedeix, en els seus primers moments, d’un maridatge de
dos senyors amb poders absoluts. Nosaltres vam contribuir, de manera molt
important i decisiva, en favor d’Isabel de Castella. Uns anys després, però, va
resultar que responia, ni més ni menys, al que addueix Sant Joan Pau II, és a
dir, a haver d’acceptar el domini d’un Poble estrany a nosaltres, amb el
seu desig de dominació unit als seus interessos.
En
diferents moments de la Història, s’ha produït el vessament de sang dels
nostres avantpassats, a causa de la defensa dels nostres drets
polítics, econòmics i socials contra el poder del Rei i contra els interessos
del Poble castellà.
Al
llarg d’aquesta explanació, en distints punts, expliquem com s’ha produït
(i com s’ha promogut) de Castella estant el concepte d’Espanya i de la seua
unitat, en benefici dels castellans.
*i-2)
La nostra unió amb Castella sempre ha resultat un problema, el qual s’ha
tractat d’esquivar cercant el presentar-nos uns suposats interessos econòmics
que tenia la unió. Però, en moments propicis, quan se n’ha tingut consciència, si
s’ha actuat amb sinceritat i amb veritat, s’ha hagut de reconèixer que aquesta
unió era fruit d’una ineludible capitulació dels nostres drets,
especialment, perduts a tall de la Guerra de Successió del segle XVIII. Si hi
ha hagut “pau”, en algunes etapes de la Història, s’ha fonamentat en un
irenisme evident o en la ignorància o en la coacció. Cf. 4, *j-1. Sant Joan Pau II, UNESCO, 1980.
*i-3)
Ens trobem, amb això, amb la constitució d’un autèntic “Estat nacionalista dominador i centralitzador”, descrit per Pius XII en el “Radiomissatge de
Nadal de 1954”, unit als plans d’incorporació, d’assimilació i
d’anihilament de la nostra cultura actual i històrica, per mitjà de la qual
tenim el dret de la sobirania, com ho explica clarament Sant Joan Pau II en el
seu Magisteri.
Pius
XII considera la realitat d’un Estat amb aquestes característiques, nacionalista,
dominador i centralitzador (en el nostre cas, Castella-Espanya), com “germen de rivalitats i incentiu de discòrdies, que no
serà mai suficientment rebutjada”. Cf. 4, *h-1)
anteriorment esmentat.
No
podem oblidar els textos del Concili Vaticà II, ni els d’altres Papes del
segle XX. La situació de no respectar convenientment els drets “de les nissagues de nombre inferior de membres”, “minories”, dins d’un determinat Estat, l’encíclica “Pacem in terris”, de Sant Joan XXIII, ho qualifica
de gran violació de la justícia.
[j] El fonament de la cultura pròpia, com a constitutiu bàsic de la
sobirania d’una nació, amb el respectiu dret de llibertat i
d’autodeterminació, l’exposa i s’hi refereix, d’una manera especial, el
Magisteri constantment repetit de Sant Joan Pau II, en la UNESCO en
1980, el qual va ser desenvolupat, amb més profunditat i amb més detalls, en el
discurs a l’ONU, del 5 d’octubre de 1995. Cf.
22, *[D].[e]-[f] i l’Apèndix dels textos, en què es pot llegir en el seu text complet.
*j-1)
Entrem, amb sinceritat, en alguns dels principis de Sant Joan Pau II en
la UNESCO, del 2 de juny de 1980, en els quals exposa una doctrina molt
evident i exigent per a nosaltres. Ens diu, entre d’altres proposicions:
“El que dic, pel que fa als drets
de la nació, els quals es fonamenten en la seua cultura, no és fruit de cap
‘nacionalisme’ (que predica el menyspreu de les altres nacions o cultures), sinó que ens
trobem amb un element estable de l’experiència humana i de les perspectives
humanistes del desenvolupament de l’home.
Hi ha una sobirania fonamental de
la societat, la qual es manifesta en la cultura de la nació. Amb aquesta
sobirania, l’home és, al mateix temps, sobirà suprem. I, en expressar-me
així, pense, igualment, amb una pregona emoció interior, en les cultures de
tants Pobles antics, que no han
capitulat, quan s’han trobat cara a cara amb les civilitzacions dels invasors, i que continuen essent, per a l’home, la font del
seu ésser humà en la veritat interior de la seua humanitat”[2]
(no. 14).
*j-2)
Recordem les diferents i nombroses nacions que han accedit a ser estats
independents a Europa en els segles XIX i XX. Pocs d’ells poden presentar les
valors culturals de la nostra nació confederal (tan diferent de
Castella), la qual va dominar al voltant del segle XIV la Mediterrània, i la
llengua catalana de la qual va ser la més important a Europa, després del
llatí, durant tres segles: XIII, XIV i XV.
[1]
Nota de la traducció. En el text original, “Una ley, por ser ley”.
[2]
Nota de la traducció. Per a la part final d’aquest paràgraf, hem recorregut al
text que figura en el document “La sobirania d’un poble, en el pensament
de Joan Pau II”, publicat per “Catalunya Cristiana” (any
X, no. 480, del 4 al 10 de desembre de 1988, p. 14), el qual es pot trobar en
la pàgina 194 de l’explanació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada