Tot seguit, exposem les planes 79 i 80 de l'explanació, en la versió del 2018.
*[C] La
denominació pel lloc d’origen és la normal.
[d] Es dirà llatí, anglès,
castellà, català, pel lloc d’origen
d’aquestes llengües. Les denominacions de les
llengües no són científiques, tenen un caràcter de denominació usual i de
conveniència.
*d-1) Com hem
explicat, és normal que la nostra gent la denominàs amb l’afectuós nom de la
pròpia terra; però, en tot el món, en els temps
actuals, rep la denominació pel lloc d’origen: llengua catalana. En el segle XVI, va començar a denominar-se llemosí, especialment, quan s’usava el registre literari, comú a tot el Domini
Lingüístic. Es creia, equivocadament, que la llengua procedia de Limoges.
*d-2) La llengua es va introduir a
les Illes Balears i al País Valencià per la Reconquesta i per la repoblació
posterior[1],
la qual, molt majoritàriament, provingué
de Catalunya. El castellà era desconegut per la pràctica
totalitat de la població; era una llengua veritablement estrangera i d’escassa
importància[2]
cultural i de relació exterior que la comuna llengua
catalana. L’aragonès sempre hi va tenir poca
importància; actualment és parlat per uns vint mil aragonesos.
*d-3) Els repobladors del Regne de València no
aprengueren la llengua dels indígenes musulmans, qui, precisament, parlaven
àrab. Totes les hipòtesis[3]
que puguen contradir l’origen de la llengua de Catalunya estant són pura imaginació i, en molts casos,
mentida conscient, perquè, bona part dels qui les sustenten, coneixen
molt bé l’autèntica veritat.
*d-4) Els arxius
de la pràctica totalitat de les poblacions de l’històric Regne de València,
incloses les poblacions que ara parlen castellà, fins
a després de la nostra desfeta en la Guerra de Successió, estan en valencià.
*d-5) S’han
aprofitat del desconeixement popular sobre la matèria i han usat, per a això,
una demagògia indigna, a la qual s’ha unit la col·laboració de persones que,
per interessos, han acceptat la mentida; algunes d’aquestes persones, tot i tenir una preparació acadèmica que les
impedia, moralment, acceptar-ho.
*d-6) El fet de
la identitat de la llengua, esventat amb molta
freqüència per la premsa, de manera falsa i demagògica, especialment, en altres
temps, pel diari “Las Provincias”, ha
influït en la mentalitat popular. La incidència continuada de la mentida en les
ments populars, usant l’autoritat de la lletra impresa en els diaris i, fins i
tot, l’autoritat aliada amb la mentida d’algunes persones amb estudis
eclesiàstics, han fet efecte en bastants
individus de la societat valenciana. Per això,
actualment, encara hi ha persones que dubten, sincerament, sobre la identitat i
sobre l’origen de la llengua.
*d-7) El
partit polític “Unió Valenciana”, de Vicente González Lizondo, amb el fals
argument que el valencià era una llengua diferent del català, arribà a
aconseguir, si fa no fa, quatre-cents mil vots en les eleccions autonòmiques i
municipals. És una cosa
estranya que, per mitjà de demagògia, s’arribe a assolir un poder polític tan
important, fonamentat en la immoralitat d’una mentida.
[e] Els arguments lèxics, fonètics i
morfosintàctics que avalen la unitat de valencià-català-balear són evidents i
totalment científics. Ens trobem, indubtablement, amb una llengua única.
*e-1) Un
habitant de Vinaròs, valencià, i un d’Alcanar, vila veïna ja pertanyent a
Catalunya, reconeix com a
veritat incontestable, sense dubtar-ho, que parlen la mateixa llengua.
*e-2) La gran
quantitat de documents que produí la nostra llengua en els segles XIII, XIV i
XV corresponen a una llengua tan unificada que, difícilment,
partint de l’examen dels mateixos textos, podem saber si l’escrit és obra d’un
valencià, d’un català o d’un mallorquí. Les
petites diferències actuals començaren a
produir-se i a expandir-se del segle XVI ençà, quan passà a donar-se importància al castellà, amb els Reis de la Casa
d’Àustria. Aquesta realitat va tenir el seu gran moment després de la nostra desfeta
de la Guerra de Successió, de principi del segle XVIII fins a l’actualitat.
*e-3) Els arguments contraris a la
unitat de la llengua són ridículs i fan pena, perquè són pura falsedat, falsedat que amaga interessos polítics
que, en el futur, faran vergonya als qui els han sustentats i que han produït (i que encara produeixen) molt de mal a la
irrenunciable (i imprescindible) recuperació de la llengua. És manifest que la Història demandarà aquesta situació i que
en culparà els qui l’han generada, com a individus i com a col·lectivitat.
[f] Com he apuntat en diferents moments d’aquest escrit, eclesiàstics i gent molt unida a
l’Església es compten entre els principals promotors d’aquesta
mentida que ha produït la divisió entre “catalanistes” i “valenciano-castellanistes”.
No és correcte anomenar-los simplement “valencianistes” perquè,
normalment, amb aquesta denominació, volen crear un conflicte anihilador; volen
que el valencià, al capdavall, desaparega: “Divideix
i venceràs”.
*f-1) Però,
l’Església Catòlica, en terres valencianes, per a la seua vergonya actual i,
sobretot, històrica, hi arribarà tard i malament. El
compromís contra aquesta discriminació de la llengua en la nostra terra,
contrària al Pla de Déu, l’han assumit, especialment, altres de fora de
l’Església, cosa diferent del que ha succeït a Catalunya i a
les Illes Balears, on l’Església Catòlica ha estat conseqüent amb la
responsabilitat i amb l’actuació que li corresponia, de defensar la veritat, principalment,
en els ambients populars i traient la cara en moments difícils.
[1]
Aleshores, tingué lloc en lo que ara són les Illes Balears i en el Regne de
València.
[2]
Nota de la traducció. En el text original, “de mucha menor importància”.
[3]
Nota de la traducció. En el text original, escriu “teorías” i hem
considerat més adient posar “hipòtesis”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada