Sí al valencià en els cercles catòlics valencians

Hui he rebut un missatge d'un amic, Josep Miquel Bausset, al voltant de l'oracional que ha tret l'AVL (Acadèmia Valenciana de la Llengua). Com molts sabeu sí aprove una AVL que no estiga vinculada a l'Estatut d'Autonomia. Ara bé, crec que ficats a no canviar l'Estatut, els polítics actuals que exercixen el poder en la Generalitat del País Valencià, una de les coses que podrien fer és actuar com si no estiguera vinculada, ja que així l'acadèmia seria com la persona que fa la seua vida a partir dels seus valors, des de la seua llibertat i en relació amb el món extern o, com diem popularment, es guanyaria les garrofes, la qual cosa, intuïsc, l'espavilaria i la faria més popular i més pròxima als ciutadans.

Després d'esta introducció, passaré més al tema i a les jerarquies eclesials, especialment els bisbes valencians que viuen en el País Valencià i, d'un quart, vinculat a terres valencianes però forà: el de Tortosa. Anem a pams, en els tres apartats que exposaré.

1r. El valencià no és una cosa només de l'escola, de la televisió, de la ràdio, dels comerços, dels ajuntaments, dels polítics, etc. Hi han persones que els agradaria poder rebre les seues celebracions religioses comunitàries, per exemple, les misses, en la llengua que parlen en sa casa. I crec que és molt important tindre-ho present, indistintament que no siguem creients i, posats a ser-ho, siguem no catòlics (una rama més del cristianisme).

Els catòlics valencians, des de fa segles, se les han vistes magres. La cosa, més o menys comença en el segle XVI, va a més en el segle XVIII, amb la intervenció del cardenal Belluda (diòcesi d'Oriola i partidari del rei Borbó Felip V de Castella, llei legítim atenent al testament que feu el darrer rei dels Àustries dels estats de la península ibèrica que, un segle després, jurídicament passarien a integrar el Regne d'Espanya) i, per exemple, el bisbe Mayoral, el qual, en la Ciutat de València té dedicat un carrer molt a prop de l'Ajuntament.

El primer castigà fortament a les persones que no parlaven castellà, on actualment no es parla valencià de manera natural, sinó, en el cas de fer-ho, arran de la introducció del valencià en les escoles després de l'aprovació de l'Estatut de 1982 i de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (1983).

El segon va influir en un detall que molts hem conegut: portar el nostre nom, tot i ser valencianoparlants i fills de pare i mare i de molts avantpassats anteriors, en castellà. Estos detalls, els bisbes, se'ls poden botar en la pràctica, però crec que no ho haurien de fer els ensenyants de valencià (ja que l'Església ha jugat un paper molt important en la història) ni tampoc l'acadèmia.

Com a exemple, diré que, quan acabí el segon curs de Magisteri (amb Pere Riutort com a mestre de Valencià) i contestí a la pregunta (lliure, en l'últim examen) sobre què m'havia semblat el curs, responguí que, entre altres coses, m'havia ajudat a tindre una visió més completa de la història del País Valencià i a accedir a informació que encara no havia oïda mai i, alhora, molt important, al meu coneixement. I en vaig parlar, també, sobre el valencià i la importància de l'Església.

En eixe sentit, són els creients catòlics valencians els primers que han de dir "Sí al valencià" i, a més, tenint present que si molts diuen sí els demandants tindran totes les de guanyar. I això, ho diu Maquiavel al final d'u dels capítols de la seua obra El Príncep (1513), quan parla del vulgus (lo que ara podríem dir, una majoria de la població o bona part), i de la força que pot tindre eixe col·lectiu quan creu en un ideal, com diríem ara.

Però per a donar eixe pas, una de les primeres opcions que trobe, és una espècie de reforma interna que, si ve acompanyada d'una explicació a Roma (al papa actual) a partir d'un estudi extens i en castellà i valencià (per a convidar-lo a que també l'aprenga, encara que ho faça per curiositat) i sobre les relacions entre la jerarquia eclesial valenciana (o en relació amb les actuals poblacions valencianes) i l'ús del valencià, podria anar millor encara, perquè eixiria més reforçada.

Una altra, que es creen grups o, fins i tot, com fa una amiga meua, cristiana, catòlica i de línia molt oberta, ajuntar-se persones de poblacions distants (o de la mateixa) amb algun capellà format en valencià i disposat a fer la seua funció en la llengua pròpia. ¿Fa tanta falta anar a on s'ajunten els alts càrrecs que sempre (o quasi sempre) empren el castellà i que, a més, no promouen el valencià, simplement perquè el bisbe de tal diòcesi pensa així o aixà?

I, finalment, sempre sobre l'Església, un pas que sí considere importantíssim: l'educació de la història a partir de la seua didàctica. ¿El motiu? Una persona que entén com es presenta quasi sempre la història en les escoles i que promou la llibertat, la sinceritat i la creativitat, etc. a nivell informatiu, no s'obri a l'ensenyament més popular de la història: el positivisme. Tractar la història peninsular com si ara els valencians (valencianoparlants de naixement o no, o no valencianoparlants, com també persones que residixen ací la major part de l'any), sobretot els valencianoparlants, haguérem emprat el castellà (o l'empràrem ara) com si fóra lo més normal del món i perquè sempre es feia així, no és una altra cosa sinó el motiu de l'ensenyament i de l'educació que hem rebut. I, contra això, hi ha una cosa que és alternativa: la formació per a la llibertat i per al respecte de la pluralitat i la diversitat, cosa que tomba el "positivisme" (vore tot, per exemple, en positiu i com a progrés) i s'inclina pel respecte a la pluralitat i a la diversitat.


 2n. Quan era xiquet em feia moltes preguntes, perquè no acabava de comprendre per què no podia escriure en valencià o per què no resava en valencià o, simplement, per què en l'escola no es feien les classes en valencià. Uns cosins meues estudiaven en La Nostra Escola Comarcal i, a mida que comencí a soltar-me (ja en l'institut, cap als 16 anys) a escriure'l i, sobretot, als dos anys de començar a prendre sempre els apunts de classe en valencià (en Magisteri), indistintament que el mestre fera les classes en castellà, comencí a deixar fluir la ploma. I, quan anys després, arribí a la conclusió que lo mateix que es recomanava per a parlar en públic, es podia aplicar a l'hora d'escriure, comencí a redactar texts d'acció, de resum, informatius, explicatius, etc. sense problemes i amb molta agilitat.

A hores d'ara no em sent espanyol i ha arribat tot de manera progressiva i sense revenja ni coses per l'estil, simplement perquè trobes que tens una forma de vore la vida i de fer-la que no acaba de tragar-se la idea d'Espanya (perquè no et qualla, com tampoc la d'Europa) i, sobretot, perquè trobes que hi ha molt a fer per a que, quan vinga una dona de Conca a vore les falles (i lo que escric és real, em passà personalment), no solte un espontani "No sabía yo que no se podía aprender valenciano [antes de la ley española de educación de 1970] en las escuelas públicas". I vos assegure que tenia pinta de ser una persona amant de la lectura, d'uns 45 anys o més i que era la primera vegada que venia a eixes festes.

I també perquè ser universal és el resultat d'estimar lo propi, de valorar lo teu i lo de la comunitat de parlants com tu... i de respectar lo bo de les diferents cultures i de tractar que totes prosperen i puguen aportar lo millor (a través dels seus parlants)... al progrés de la Humanitat. A vore si, una vegada més, el lo neutre, com altres termes que fa poc escrivia un col·laborador valencià en el Levante-EMV acaben entrant en el diccionari de l'acadèmia i, per fi, els polítics la deixen lliure de fet i, algun dia, de dret i tot. És u dels meus somnis... perquè crec que una entitat així, com qualsevol altra, ha de posar-se al servici de la gent i amb les seues ales volant i, per exemple, en el tema de la sexualitat, modernitzar-se, que no semble que té una línia pròxima a la del Diccionari Català-Valencià-Balear de mitjan del segle passat... Darrere d'este històric diccionari, un bellíssim i grandiós treball, hi havia un impulsor que era mossén.

3r. Els catòlics, que tant han aportat a la història del País Valencià i, intel·lectuals valencians o simplement valencians interessats per la cultura, també tenen molt a dir i a fer... unint forces amb persones que no ho siguen... (i al revés, i sempre des de la llibertat): si lo que busquem és salvar el valencià, és qüestió de totes les persones que estem interessades, no sols dels catòlics. Ahí crec que guanyarem més. I, en eixe sentit, em posicionaré a favor de qualsevol demanda que vinga acompanyada d'informació veraç, didàctica, a favor dels drets dels Pobles i, igualment, des de la base i sense buscar la violència amb el poder, però tampoc admetent cap intent d'abús de poder des de dalt.