El rei de l'espasa

Hi havia una vegada un rei que tenia personalitat pròpia, que es manifestava com la veu interior i que no seguia directrius de fora, es mostrava obert a punts de vista diferents i, finalment, prenia una decisió i feia la seua vida atenent als seus valors i amb la llibertat unida al sentit de la responsabilitat.

Tenia una paraula com a estel de la seua vida: integritat. Li agradava tindre una educació integral, aprendre de tot lo que fóra possible per a tindre la ment oberta, estar aprenent de manera contínua, tindre diversitat temàtica i trobar de què parlar, llegir i escriure o escoltar amb interés.

Es podia dir que formava part d'una minoria, però que, psicològicament, malgrat els anys que tinguera cada una d'estes persones, es sentien majors d'edat, ja que feien la vida fidels a lo que consideraven primordial, principal, bàsic, innegociable... allà a on anaven.

No li agradaven les banderes, sinó les persones, com tampoc la fidelitat al grup ni al cap, sinó el desenvolupament de la seua llibertat, la sinceritat i la creativitat.

Un dia, mentres passejava per un prat, va vore un pardal que volava amb total llibertat, amb unes ales en moviment lliure i xiulant.

Allargà les mans cap a eixe pardal i, quan l'au va vore que el rei tenia un somriure franc i que semblava una persona de ment oberta (perquè portava un escrit amb diversitat de colors en les paraules), se li arrimà un moment, es parà un moment damunt de la mà i...

-- Gràcies, pardal, per confiar en mi i per estimar la llibertat -li va dir el rei. Vola, vola, que res no et limite ser com vullgues ni la voluntat de ser tu mateix l'amo de la teua vida i el creador del teu destí.

Aleshores, el pardal, més content que abans, tornà a volar i el rei observà un temps el vol de l'ocell. I gaudia de vore-ho...

En acabant, quan el rei arribà al palau, començà a llegir els escrits lliures que estava fent i, quan recordà la imatge del vol del pardal, va escriure: "Més val ser pardal de bosc que de gàbia. Com més lliures, més autèntics, més sociables, més humils, més creatius, més responsables, més generosos...".

Aquell dia arribà a la conclusió que l'espasa li servia per a aclarir el camí, per a ser més lliure, per a empunyar les regnes de la seua pròpia vida i que lo més bonic que hi havia en la vida era viure-la amb un sentit i que eixe, en el seu cas, era obrir-se'n (des de dins cap a fora) per a, després, plasmar lo que eixes experiències li inspiraven i sense necessitat de ser com altres persones a les quals també els fascinava l'escriptura, ni com cap escriptor, sinó una persona amb un estil propi que, a poc a poc, es forjava, com la seua pròpia vida.

I conte contat, conte relatat.