Els "Reixos" també entenen d'Internet

Hi ha qui diu que els Reixos, com comunament diem en el País Valencià (almenys, en moltes cases) als Reis Mags, no existixen, cosa que jo tombe, atenent al caràcter simbòlic que tenen.

En primer lloc el rei no és una altra cosa, en el món dels símbols, que el de la justícia, com ho mostra, per exemple, que en el Regne de València del segle XV, el cap d'Estat, el rei, feia de jutge quan hi havia un problema, per exemple, entre un membre de la comunitat cristiana i u de la musulmana, ja que cadascuna tenia les seues institucions. Es tractava d'una societat semblant a la britànica d'ara, amb calaixos, per dir-ho d'una manera simple.

I així és com moltes persones voldrien que anàrem per la vida: cadascú dins del seu calaix i sense connexió amb els altres, com si fórem eixe cavall o ruc de la sénia que només mira avant com els fanàtics o els tancats de mollera i, en canvi, es nega a interessar-se per les diferències, per les altres formes d'enriquir la nostra formació cap al sorgiment d'una persona de ment oberta, amb criteri propi i amb imaginació al poder, cosa molt important en els temps que vivim, quan lo anterior (en molts casos) ja no ens val. Només l'esperança i l'optimisme poden reviscolar una persona i l'altra i l'altra...

I, sobre els temps actuals, crec (i intuïsc que encertaré) que el vintage farà pala de la mateixa manera que ho feu en el seu moment els intents de fer que les màquines del segle XIX que començaven a introduir-se en el món de la industrialització en Europa i els Estats Units, entre altres llocs, davant de les persones que lluitaven per a que no substituïren als models històrics de treball o, per a posar-ho més fàcil, com si es tractara de la roba que una temporada està de moda i no a la següent. En eixe sentit, anem a vore, com diem popularment, qui és "el xulo" que gosa dir ara que no, que no val la pena tindre un telèfon ni afaitar-se amb fulles de doble o triple capa ni, tampoc, tindre una ràdio o un pantaló perquè tota la vida s'ha fet això o s'ha vestit així, i que no devem permetre que lo nou tombe lo antic... aplicable al vintage. Vos diré que en ma casa a penes hi han detalls, no és una casa vintage amb un estil barroc (carregat) sinó, per exemple, amb un solet somrient en la taula d'estudi i on menge, uns quants llibres que considere interessants, alguns dibuixos personals o post-its que m'estimulen... I poc més. I una decoració senzilla i alegre, amb la intenció de guanyar llum (en els llocs més foscs) i sentit pràctic en els altres. I punt. Així de simple.

Una cosa que sí tinc ben clara és que, si alguna cosa tombarà (i millor) este vintage social serà (i ja ho està fent) l'esperança, l'optimisme, ja que eixe estil es creà en un moment que, a la llarga, no acabaria amb una guerra, sinó que n'iniciaria una altra, és a dir, en un cul de sac, justament d'on ara estem eixint... Per contra, els Reis Mags, són un símbol d'esperança i més: no sols resulten de la suma de l'arquetip del rei (una persona que també s'envoltava de gent culta, que dominaven camps diferents, que exercia l'autoritat i condemnava, però que també condonava) o que li agradava la diplomàcia, com també --i d'això, n'hi han casos en la històrica Corona d'Aragó-- la literatura (escriure), protegien als artistes i mostraven interés per les escoles (recordem que Carlemany obrí les escoles en el segle VIII), etc. Això, els d'esperit receptiu... a la cultura.

Per això, si, juntament amb la nostra capacitat d'autocontrol i de desenvolupament de les diferents parts del saber (la figura del rei), movem la del mag, ja tenim una bona parella de fet. El mag és lo que podríem dir la persona d'iniciatives, eixa que fa meravelles (com els il·lusionistes) i que, com els malabaristes, fan possible lo que ens semblaria impossible.

¿De veres no voleu ser Reis Mags? Esteu amb tot el dret del món. Ara bé, jo sí vull ser-ho. Però, sobretot, Rei.

¿Per què? Perquè, des de ben xiquet m'agradava conéixer coses ben diferents: des de la ciència fins a l'art, passant per la imaginació, la música, la creació d'harmonia dins d'un grup amb persones que tenen diferent forma de ser, crear grups de participació per a la formació alliberadora, llegir sobre persones que havien contribuït amb les seues idees, a la millora del món, etc. Però també m'agradava ser el rei, la qual cosa volia dir no admetre l'abús d'autoritat dels pares (o de qualsevol autoritat), però tampoc que u anara d'alliberador dels pobrets o no tinguera coratge. I no resultava fàcil ponderar la fermesa amb tindre mà esquerra, però sí era molt convenient i essencial ser comprensiu i valent.

En més d'una ocasió vaig desafiar a l'autoritat, la qual cosa no cregueu que no provocava cap pressió externa (que procurava tombar-la de la manera més pràctica i ràpida possible) o intents d'anul·lació, de fer-te la vida impossible... Però, quan u s'allibera del seu pare psicològic (eixa espècie de tutor que, com una espasa amb la mà mirant avant, tracta de dictar-te el camí) i de la maternitat malament entesa (com eixes dones que van per la vida dient que si no fóra per elles... i en acabant tenen la tensió ben alta o que, en lloc de desenvolupar lo que tenen dins, preferixen estar entre persones desemparades o tractar d'imposar la seua llei a l'home, les femellistes,...).

Però, a més de desafiament, també hi havia generositat. Anit estava llegint sobre la figura dels Reis Mags i tot lo que portaven al Nen Jesús, una altra figura simbòlica, almenys, per a mi. Fixem-nos que els Reis d'Orient es llançaren a l'aventura de seguir un estel (sabien cap a on anaven, perquè veien llum), s'agenollaren davant la novetat i l'esperança (el Jesuset) i renunciaren a part de les seues pertinences (compartiren els seus dons) amb un xiquet acabat de nàixer. Coses que diuen molt.

Doncs bé, no passa res perquè ens obrim a lo novell, a lo desacostumat, a viatjar a altres constel·lacions (amb el coneixement, no per a evadir-nos de la responsabilitat que comporta ser lliures), a altres terres i cultures, a crear escoles noves o centres socials de formació per a l'alliberament personal, a acostar-nos a persones que volen aprendre a ser més autònomes o a desenvolupar la seua vena científica (com els xiquets en estat de llibertat). Sé que estes idees, una persona que desenvolupe més un altre camp, les vorà d'una altra manera i n'afegirà les seues, la qual cosa em pareix molt saludable, ja que seria com crear un grup en què, en lloc de vore qui pixa més, més alt o més lluny, es crea un esperit d'equip lliure i obert a la discrepància i al pensament lliure, cosa que genera un sentiment de cooperació inimaginable, com va ocórrer en l'equip que reformà la casa on ara visc, després de dir-los que els donava moltíssima llibertat, que confiava en cada u d'ells i que, si s'entenien, ho tindrien més fàcil i tots estaríem més contents perquè, a més, guanyaríem tots. A més, no volia anar de policia, sinó de cap de grup, que era lo que em corresponia. Sobre esta experiència, vos puc assegurar que estava poques hores damunt d'ells (no em naix) i que, fins i tot, almorzava junt amb ells sense que això em fera rebaixar-me sinó que, al contrari, em sentia més humà. I només en una ocasió haguí d'intervindre amb assertivitat i traient el rei que fa de jutge. Molts pares i educadors d'ara no tenen treballada esta habilitat, motiu pel qual els fills fan lo que volen i ells es tornen massa permissius i demostren una immaduresa que caldria revisar... I un educador, com un mestre, també val la pena que siga un rei, no una persona conformista i que no lluita per crear persones lliures i creadores d'un demà millor. Almenys, així ho veig jo, com moltes persones que conec.

Afegiré que la figura del rei, en expansió, ajuda, per exemple, a deixar estar el vintage nostàlgic i a iniciar-nos en un renaixement (com el dels segles XV-XVI) i en una major il·lustració (com la del segle XVIII) que ens permet tindre un bagatge més global, no estar tan especializats que siguem uns trompellots en molts camps i en moltes coses de la vida diària i, a més, a fer ús de lo que tantes voltes escampaven els il·lustrats (hòmens i dones de lletres) dels segle XVIII: l'ús de la raó contra l'obscurantisme i, així, obrir-nos camí cap a la felicitat... I estic segur, de nou, que estem guanyant la mà: lo que passa ara en la medicina, on molts metges ja no miren per damunt del muscle al pacient (a diferència de fa deu anys o menys) no ocorre perquè sí, sinó per necessitat imperiosa d'un camp, l'humanístic, on semblava que el culte a l'autoritat havia arraconat qualsevol intent de proximitat entre metge i pacient.

I ahí, tenim, de nou, la porta oberta a un posicionament més humanista, la qual cosa, si passa a la casa, a la família, seria com dir que un pare o una mare assumisquen el seu rei interior en lloc d'anar a espentes i redolons o segons com diguen els caps del govern de torn. I vos assegure que, sobre esta tendència a anar com altres dicten o fan, si navegueu per Facebook o per altres camps d'Internet, trobareu un periodisme valencià i un món literari del País Valencià que sembla molt infantil... i que té molt a aprendre en lloc d'esperar a que els polítics valencians que ara manen els determinen el futur com si foren la històrica dona que llança les cartes del tarot o l'horòscop, o els autoajudistes i més gurus... Durant els últims dies m'estic trobant en Facebook amb la confirmació d'una intuïció que ja vaig tindre arran de la famosa frase de la històrica alcaldessa de València quan inaugurava les falles del 2015 i la immediata submissió mediàtica de la premsa valenciana al pensament únic i al poder, encara que fóra de color distint al seu. ¡Quina llàstima de periodisme i d'acòlits de la llengua del País Valencià, de la suposada premsa d'esquerres en castellà, de la cultura, de la lexicografia, de la filologia, etc.! ¡Quants llepons començà u a vore! No m'estranya, ara, que el diari The Guardian, per exemple, britànic i d'un país amb molta tradició democràtica, publicara a mitjan juny que el rei espanyol despullava (sic) a la seua germana del títol nobiliari enmig d'un escàndol per evasió tributària, mentres que els diaris espanyols Levante-EMV o La Vanguardia (per citar-ne dos, i que solen tindre una política diferent) continuaven pel camí de lo políticament correcte.

M'agraden els periodistes, que no estos de Facebook, sinó els que no s'evadixen de la seua responsabilitat, que lluiten per una societat amb major número de persones disposades a ser les forjadores del seu camí (en lloc de ser les ovelles del pastor) i, així, ser les creadores de la seua vida, com ja manifestava de manera total, en el 2011, més de la mitat de la població dels Estats Units. Ací hi ha molt a aprendre, si volem una societat amb una qualitat de vida, en lloc de queixar-nos tant de si les coses estan així o aixà... propostes, cavallers, propostes.  Ahir li vaig escriure això, en Facebook, a un membre d'una entitat cultural que es queixava de la Generalitat i les ajudes econòmiques, quan li vaig dir que hi havien entitats que quallaven mantenint-se econòmicament amb l'ajuda dels seus socis i dels mecenes, perquè sumaven més que les subvencions públiques. O que, com diu Edward de Bono, per cada crítica, tres propostes constructives. Si li haguera dit que, damunt, em referia a una associació de persones amb epilèpsia (ALCE) i que té pocs anys, moltes persones amb prejudicis en el carrer, però amb moltes persones amb ganes de fer,... potser ni s'ho haguera cregut. I si en forme part, és per la política interna, l'econòmica, per a començar, ja que diu moltíssim dels altres valors i és clau per a la llibertat. No accepte pertànyer a cap associació o grup que estiga disposat a fer el sisenyorisme a les autoritats polítiques o d'altre color, sinó a tindre esperit lliure.

Finalment, després de tot este escrit extens, diré que traient cada u de nosaltres el rei amb la seua espasa, tomba tots els dracs que li venen per davant. I vos assegure, que ho passarem, que podrem i que ho aconseguirem. I en cauran u rere l'altre..., de la mateixa manera que Tirant lo Blanc inspirà a Cervantes, l'escriptor castellà que creà el Quixot i que amb la mort d'este personatge moriren tots els llibres de cavalleries que només tractaven de tergiversar la realitat... ¿La clau? Posar-lo en marxa, deixar-lo fluir...

Una abraçada alliberaire, gràcies per la vostra paciència i.. ¡avant!