Quan lo que ens dóna sentit a la vida va avant amb naturalitat

Fa unes setmanes vaig començar a empunyar les regnes de la meua vida i trobava que un ambient envoltat de persones de ment oberta, amb facilitat per a acceptar la vida sense amagar ni dissimular res (lo que jo des de ben xiquet deia no mentir, dir la veritat i, més avant, sinceritat), que s'animaven entre elles, que creaven un ambient favorable a qualsevol iniciativa o a la diversitat i al pluralisme, etc., no sols afavoria una confiança interior, sinó també una major assertivitat i un optimisme i una capacitat per a portar la batuta que mai no havia imaginat. I generositat, obertura cap a l'exterior...

I així així, quasi sense adonar-me'n, del procés, descobria (i continue descobrint i, així, sabent què m'és positiu i com desenvolupar-ho) la part veraç de la meua persona, lo que m'era natural, propi de mi i que havia estat silenciat, desconegut o deixat arrere.

Igualment he pogut confirmar (i no de manera rectilínia però sí progressiva), sovint en moment de calma després d'un espai de temps dedicat a lo que més em motiva a viure, l'escriptura, per exemple, la gran relació que hi ha entre la figura del cap de la casa en què u viu (a qui considera la majoria de la gent o, sobretot, per costum, cap de tots) i el nostre desenvolupament personal mentres vivim allí.

O quan passem a una altra casa però encara mantenim relació, condicionada i tot, amb u dels nostres pares.

I, fins i tot, quan passem a viure en una casa i de manera lliure i incondicional. Pocs mesos després de comprar-la (i pagar-la del tot i de tindre ja les claus), em comentaren unes persones que acabarien sent amics, que no era lo mateix (¡ni de bon tros!) viure amb casa pròpia que no fer-ho... En el món dels símbols, la casa és el cap. I si u és el cap de sa casa, és el cervell, qui decidix i qui dicta. I, per exemple, diu qui entra i qui no.

En la primera casa, em sentia com si no tinguera espai de llibertat.

En la segona, més marge.

I en la meua, ¡coses que passen!, estic descobrint (i després deixant en el seu lloc) moltes coses inimaginables, és a dir, aïllant moltes incògnites. Així, he desencofrat els tres primers valors que m'ixen de manera espontània: la llibertat, la sinceritat i la creativitat. I ara que ja els tinc interioritzats i els trac, continue empunyant les regnes de la meua pròpia vida, perquè eixes tres són paraules que em fan de guia, són com una banda de la via per la que transita el tren... L'altra sóc jo i la tercera... el projecte de vida, la vocació: escriure, ser escriptor. Esta metàfora del tren la vaig oir fa poques hores en una entrevista a Pere Riutort. Aleshores, el tren ja va per bon camí...

La naturalitat (lo que jo dic sinceritat) m'agrada perquè et fa ser com eres i sentir-te una persona lliure, que vius alegre i sense amagar ni tractar d'enganyar als altres. I traure lo que realment forma part de tu. Així, si t'agrada la creativitat literària, la desenvoluparàs i amb el teu estil propi.

La llibertat perquè m'ha agradat vore el vol dels pardals, ser i sentir-me lliure. Als treballadors que participaren en la reforma de la casa que vaig comprar, els donava llibertat per a que feren lo que creien que havien de fer, raonava amb ells, els preguntava fins i tot per coses personals (i al revés), no veia malament que saberen més que jo. La majoria tenien moltíssima confiança en el cap i al revés, la qual cosa jo sabia que era bo per al grup i per a cada membre. I, només puntualment, haguí de mostrar-me assertiu.

Sobre lo de l'assertivitat, ja fa anys em deia un amic, sobre com parlar en públic (i val per a escriure i per a les relacions humanes): "Només en casos puntuals, de conflicte, conductisme. I per al dia a dia, cognitivisme". El conductisme és "si es dóna açò, aleshores... assertivitat, afirmar-te, defendre els teus drets de manera pacífica". El cognitivisme, per exemple, seria escriure de manera plana, senzilla, amb un llenguatge tècnic (o formal o científic) però acompanyat d'una explicació en termes populars i fàcils de comprendre per un xiquet de deu anys o per una persona que a penes llig, donar vida al text, no parlar sobretot cites de persones sinó del tema... I fer-lo, el text o el discurs, per dir-ho així, agradable. En eixe sentit, per exemple, només algunes classes magistrals tenen èxit i van acompanyades de democràcia. I vos puc posar-ne un exemple, de mestres que triomfen fent eixe estil de classes i tot: Pere Riutort, històric mestre de Magisteri (en la Universitat de València).

Un company de Magisteri em digué un dia, després d'eixir de l'edifici: "Es un libro abierto". I vos assegure que li feien preguntes i que la gent participava sense sentir-se cohibida. I ell mai va atacar ni desqualificar cap cosa que poguera semblar una burrada, la qual cosa, en mi, provocà cert desconcert en dos ocasions, quan un company, que potser ja n'hauria fet els 30, li feia preguntes que no me les podia imaginar. Però mesos després, vaig comprendre que respondre sense faltar al respecte ni menysprear a l'alumne (com en el cas d'este home), com també acceptar estes preguntes, era  fruit d'un mestratge ric en amor per lo que es feia i amor per lo que s'aprenia, no sols com a mestre i a través dels llibres, sinó des de lo que interessava i movia a l'alumnat i que sorgia des dels estudiants. Per exemple, saber què els mou, què dubten, què volen aprendre o, fins i tot, què sabien i que ell no sabia. I, a més, els alumnes sabíem que estàvem en un espai de democràcia, que la participació era lliure i que podíem intervindre sense por.

Com a resultat de tot lo que he comentat i de l'aprenentatge continu i del desig de millorar com a persona i ser i mostrar-me com sóc, ara, quan venen els alumnes a ma casa o, fins i tot, els meus pares, aplique lo que vos estic escrivint: tracte que es senten en un espai de llibertat, on poden expressar-se amb espontaneïtat i on puguen aportar idees que tenen en el cap i que no passa res perquè es comenten allí. Això no vol dir que u accepte cegament propostes, comentaris o idees que van en contra dels valors que he exposat (llibertat, sinceritat, creativitat)... o de la dignitat de la persona. Ara bé, sí afavorix sentir que lo que estàs fent (no sols, com en estos moments, escriure, activitat que m'apassiona) i la vida tenen sentit. I, aleshores, has pres les regnes de la teua vida i, a més, la gaudixes... i la compartixes sense ganes de tombar ni d'humiliar a ningú. I, finalment, l'assaborixes i la deixes volar...

Una abraçada alliberaire i avant.