Carta a Artur Mas

Benvolgut Artur Mas,

Fa dos anys vaig seguir amb interés especial unes declaracions que féreu durant el vostre viatge a l'Índia, en què manifestàveu que el model que imitaríeu per a portar avant la proposta de canvi, aleshores centrada sobretot en el dret a decidir, seria el de Gandhi. Ho poguí llegir en el diari català Ara i en prenguí nota.

He llegit l'autobiografia de Gandhi (en una versió al castellà) en dos ocasions i sé que l'impulsor de la via pacífica com a mitjà de la independència de l'Índia ho pagà, fins i tot, amb la presó. No és la primera vegada que una persona que defén els drets humans ho passa malament. Però, tot i això, n'eixí i l'Índia aconseguí la independència.

Des de ben xiquet no m'ha agradat la violència i, com que ja hi havia un referent (l'indià) que feu possible lo que no en aquelles terres asiàtiques semblava quasi impossible i vós pareixia que teníeu un model a imitar i claredat, he estat interessat per vore com evolucionava el procés i també la vostra actitud. Crec que està duent-se a terme de manera pacífica i, per dir-ho així, com l'humanista del Renaixement Erasme de Rotterdam proposava en el seu llibre Institutio Principis Christiani (1516), el qual acabe de llegir en castellà, al futur rei Carles I d'Aragó (més sovint conegut per allò de "Carlos I de España y V de Alemania", tot i que qualsevol persona mínimament versada en història i honesta sap que Espanya i Alemanya es crearen jurídicament en el segle XIX), això és, a partir de mètodes en què la violència no té carta blanca, amb la raó per damunt de l'emoció, amb el cap al servici del poble i amb honestedat i partint de principis i valors que van en coherència amb lo que diem democràcia (més enllà de votar en les urnes cada quatre anys o de fer votacions en un parlament estatal o en u autonòmic, o bé en els ajuntaments). Així és com veig que heu renunciat a tractar d'aconseguir res per mitjà de qualsevol tipus de violència i buscant una justificació per a la seua aplicació, sinó, fins i tot, en una línia semblant a lo que Edward de Bono (pensador i polifacètic maltés) també defén per mitjà del seu suport als mètodes constructius i allunyats de l'esperit de les revolucions destructives (malauradament encara present en molts partits polítics i Estats i nacions), motiu pel qual va escriure l'obra Handbook for the positive revolution fa més de vint anys, la qual vos invite a llegir.

Una altra cosa és que no m'agradaria que fóreu el president català, ja que crec que qui ho hauria de fer, en primer lloc, és el cap de llista de Junts pel Sí (per haver sigut la llista en què més persones depositaren la seua confiança a través d'unes votacions autonòmiques, ja que les llistes no són obertes i s'imagina que qui va de cap de llista representa a la resta de la mateixa manera que el cap de família ho fa del grup com el cap d'una empresa ho fa de totes les persones que treballen en el negoci) i, en segon lloc, la persona que decidisquen triar les dos formacions polítiques catalanes proindependentistes, és a dir, Junts pel Sí i la CUP, fent ús de la filosofia "jo guanye - tu guanyes". Podríeu fer-ho, fins i tot, a partir d'un referèndum intern i obert en les dos agrupacions polítiques...

Malgrat això, em solidaritze amb vós i vos felicite per la manera de portar avant el projecte cap a la independència de Catalunya, de la mateixa manera que també ho faria amb els pares d'un jove o d'un fill que desitjara la independència i que estiguera fent les passes de manera pacífica, tractant de crear harmonia (que no submissió ni tensió) entre els pares i ell (com també amb els germans, si en tinguera).

No són moltes les persones que gosen unir llibertat i responsabilitat en els seus actes. I crec que ho esteu fent, com també hui.

Per això, i per tot lo que he escrit abans, vos felicite i vos desitge sort.


Lluís Barberà i Guillem
Historiador
Alaquàs, País Valencià

15 d'octubre del 2015