Fent-se a poc a poc i amb perseverança

Un dia qualsevol, tindria uns 7 anys, comencí a fer la flexió verbal dels verbs que la mestra del curs segon d'ensenyament primari deia en castellà, però traduint-los al valencià i com Déu m'inspirava. Primer senyal

Un altre, durant un campament d'eixe mateix curs (78/79), tractava d'escriure en valencià una carta als meus pares i, una vegada més, com Déu m'inspirava. Però no poguí acabar-la i no tinguí més remei que passar-me al castellà, mentres que un cosí meu que estava al meu costat fluïa amb el valencià que aprenia en una de les poquíssimes escoles valencianes que ensenyaven el valencià en quasi totes les assignatures: La Nostra Escola Comarcal.

Als 9 anys tinguí l'oportunitat, com la meua germana Consol, d'anar a un curset de valencià que, malauradament, l'haguí de deixar a mitjan curs. Estava aprenent valencià per primera vegada en ma vida, de manera no formal (com qui va a un museu, a un taller artístic...)... A més, un familiar meu, el curs anterior, per a la primera comunió, m'havia regalat un llibre titulat "A riures toquen" (sic), escrit per un mislater, Maties Ruiç Esteve, fill predilecte d'eixa localitat valenciana d'on prové la rama paterna de mon pare.

En canvi, als 14, quan passí a l'institut, torní a escriure i a aprendre valencià. A mida que l'aprenia, i com que estava fent-lo en la llengua que més havia emprat en casa i en el barri, des de xiquet (i en la que pensava), anava agafant confiança en mi i volia més. Així, un mestre, quan ja tenia uns 17 anys, ens digué que es celebraria, en l'institut, un concurs literari. I, aleshores, em presentí. Vaig fer-ho amb poesia. No és una cosa que m'agrade ara, almenys, escrivint, però, aleshores, com que no tenia facilitat per a redactar, podríem dir que era una eixida. En canvi, en castellà, llengua que dominava més, havia pres més seguretat... en les classes on hi havia esperit democràtic i participatiu. En els dos casos, foren d'Ètica. En el segon mestre democràtic en eixa assignatura, ja fluïa més l'escriptura: dominava més el valencià. Afegiré que ell era castellanoparlant i molt tolerant i amb bon humor. Li deien Enrique.

Quan ja n'havia fet 18, una mestra de Literatura española, humanista, ens convidà a presentar-nos a un concurs. No ho vaig fer, però sí puc dir que aquella mestra, Elena Tacoronte, històrica alumna de Dámaso Alonso, era una persona que ens ajudava a estimar la lectura i que tenia més paciència que un burro i molta didàctica.

El canvi fou, quan passí a Magisteri. Allí, un mestre de valencià, que després he sabut que ha sigut regidor i tot, ens animà a escriure a partir d'un fragment curt. En aquell escrit lliure vaig soltar la imaginació, la creativitat. Escrigué, en una nota: "M'ha agradat molt, encara que un poc esperpèntic". M'agradava l'absurd i, vos puc dir, que a penes llegia, i Pere Calders.

Però una de les persones que em va introduir, amb encert, com aquella mestra de literatura, fou Roser Santolària, una bellíssima persona amb qui encara contacte, qui ens ensenyava Lengua española. M'animà a llegir un llibre que he considerat un pilar del meu pensament actual, potser perquè m'obrí camí a trobar una part de mi: "Mal de llengües" (Jesús Tuson), de sociolingüística, un camp que m'agrada. Anys a vindre li preguntí, durant una trobada que férem en València: "Com és que, sent l'assignatura Llengua espanyola, ens feies moltes classes, mig en valencià mig en castellà, Roser?". I em respongué: "Ah!, perquè estàveu farts de tanta teoria i preferíeu un ambient participatiu". Amb ella, un dia llegírem una entrevista, en valencià, a Enric Valor, lexicògraf i un recopilador de rondalles valencianes, qui, un dissabte de 1992, ens parlà, als estudiants de Roser, en Magisteri, sobre la seua vida i la seua activitat i li poguérem fer preguntes... ¡i ens responia! Deia que nosaltres érem el futur. Et transmetia confiança.

I en el curs següent, un mestre de Valencià, Pere Riutort, també molt interessat pels alumnes, com els mestres anteriors, ens animà a escriure relats lliures. Uns dies després li diguí que n'havia escrit u. El vaig llegir i, quan acabí, em digué: "Tu podries escriure contes". Però ho vaig vore amb escepticisme, si voleu que vos siga sincer.

Aleshores, ja sabia parlar en públic, però encara em faltava pràctica i saviesa per a escriure. Però, potser en 1996, després d'haver llegit un llibre que tinc a uns quants pams des d'on escric este text, de Dale Carnegie i sobre com parlar en públic amb eficàcia, vaig trobar que lo que allí recomanava per a parlar... ¡¡¡ho podia passar a l'escriptura!!! Des d'aquell moment, començaren a fluir les paraules i semblava que crear articles per a la premsa foren de tipus expositiu, foren per a portar avant una iniciativa (per exemple, per a demanar firmes), o per a escriure una carta a uns amics que tenia en Igualada o a una històrica companya d'escola resident en Londres i d'origen aldaier i de l'antiga Hondures britànica (Belize), era molt fàcil. I... sí. Ho és. I recomane el llibre, del qual he informat en Facebook (llegiu Lluís Barberà).

Vaig descobrir, després d'eixa fita, que m'agradaven d'una manera especial, els escrits tipus informatiu (i, per tant, la premsa) i els que estaven destinats a l'acció (per exemple, com eixos per a demanar signatures) i que, fins i tot, es podien combinar els dos i fer bona pasta.

En el 2005, un amic i a hores d'ara regidor de Compromís en Aldaia (i que és agricultor i mestre de secundària, a més d'escriptor d'alguns contes i relats en valencià), J. Carles Andrés Raga, m'animava a escriure sobre la meua visió de l'epilèpsia, perquè la tenia des de l'any i mig més o menys. Em digué que podia fer-ho com si fóra un diari fictici... I quallà! Tinguí el suport (i d'allí partí la idea, en bona mida) d'un grup de persones que féiem txi-kun i que descobrien que tenia un fort talent per a escriure i que em faltava passar a fer-ho per a contribuir a un millor coneixement de l'epilèpsia. El vaig titular "Diari d'un epilèptic 'rebel'" i va comptar amb algunes revisions finals, entre altres coses, perquè algunes idees que avançava es feren realitat, com ara, el treball conjunt entre associacions d'Espanya..., la qual cosa trobava necessari. I vaig trobar una associació valenciana, amb la qual faria un pacte: ells publicarien l'obra en la web i jo els la donaria. Guanyàrem tots, ALCE (l'associació) i jo, en el 2006. I encara continuem guanyant tots. A més, és un exemple d'associació de ment oberta i amb una estructura creativa i, igualment, en què el mecenatge de persones vinculades a ella i l'aportació dels membres supera la de les ajudes externes, fins i tot, a hores d'ara, motiu pel qual encara en sóc soci.

I ara faré un parèntesi: en una associació (curs 98/99) vaig tractar de posar en pràctica l'escriptura col·lectiva de Lorenzo Milani, en un grup que, al final, n'érem tres. La línia d'este italià passà a estar, en part, en l'estil d'escriure de l'estudi històric i lingüístic sobre les ordenances de la séquia de Benàger i Faitanar que fou premiat per unanimitat en Manises (Premi José Mª Moreno Royo 2005). Per tant, l'escrit col·lectiu no fou meu, sinó unes sessions de monitor de temps lliure en què l'escriptura estava present i en què totes les veus tenien dret i vot.

Uns anys després, en el 2007, passí a fer un recull de contes, del qual tinc els drets d'autor però que encara no he presentat públicament. Es titula "Decàleg d'un bon 'voyeur'" i torna a girar al voltant de l'absurd i, finalment, amb el factor sorpresa, com alguns finals de més d'un poema de Mario Benedetti, un escriptor uruguaià que m'ha agradat des de que el vaig descobrir.

Eixe any, quan vaig fer la tria, estava passant per un mal moment i, per això, no tinc previst traure'l. No em motivaria, encara que, quan el llig, m'adone que tinc molta vena imaginativa i que m'agrada la pluja d'idees, tocar lo que ratlla lo no políticament correcte en el camp de la sexualitat, lo popular, el fer un relat a partir de lo més mínim que et passa pel cap i, també, descobrisc com era jo en aquell moment i que he fet canvis considerables, encara que conserve, per exemple, l'amor per la veracitat, la imaginació, el gust per afavorir l'esperit creatiu, el gust per l'humor que no fa mal, etc.

En el 2009 vaig iniciar un bloc, el primer que feia, com ja m'havia proposat el meu amic Carles Andrés, abans citat, anys arrere, però ara, per a escriure. M'ho comentà el meu cosí Vicent i m'agradà la idea.

En el 2012 vaig decidir traduir uns texts en valencià a l'anglés. No vos anime a traduir ajudant-vos dels traductors i sí, en canvi, a fer-ho amb la col·laboració d'alguna persona molt versada en eixa llengua. I si és de l'altra llengua al valencià, molta paciència, molts vocabularis i llibres de qualitat, algun diccionari elevat, consultar alguna volta Internet (hi han entrades de traduccions interessants), preguntar a alguna persona que sàpia més (d'un domini intermedi o superior) i paciència. Així fou com vaig traduir en desembre del 2014 Up with People (una cançó que m'agrada des de xiquet) al valencià i ara en la web http://malandia.cat (creada amb l'ajuda d'un informàtic a qui encara envie les obres que penge allí i en els blocs literaris), com també havia fet amb algun poema i n'he fet en casos d'escrits trets de la premsa i, simplement, per practicar anglés i, en el cas d'eixa cançó, després de vore que no hi ha traducció al valencià (almenys, que jo conega).

Traduir tu lo que encara no ha traduït ningú, per a mi, és un punt al meu favor i, de pas, un punt a favor de l'aprenentatge de l'anglés sense necessitat de recórrer a les entrades de traduccions de cançons en eixa llengua i que l'equivalent figura (quasi sempre) en castellà; i si la traducció és de cançons en valencià, d'anar més enllà de les cançons més conegudes de cantautors, com ara, Raimon. El Poble Valencià, com una part més de les cultures del món, també agraïx l'originalitat, el toc a favor de la difusió del valencià i de lo que ens ve de fora i amb la traducció al valencià com a senyal d'estima per una llengua més del món, el valencià, encara que la parlen menys persones que la castellana o l'anglesa: l'obertura a l'altre i al món creatiu, l'intercanvi i la tolerància de lo bo que l'altre té i que ens pot ajudar (com també el compartir cada u de nosaltres lo que tenim de bo i pot fer costat a l'altra banda) és lo que ha fet avançar la Humanitat al llarg de la Història.

Afegiré que totes les llengües són importants i conservar-les, per a mi, és un objectiu (lliure de tractes o de temàtica política) que va unida a la meua manera de ser, ja que defenc la pluralitat, la diversitat, el patrimoni de la Humanitat. I, en eixe cas, el castellà, l'anglés, el francés, l'àrab, el danés, l'alemany, el guaraní, el suec, etc., però també el valencià, són part del mosaic (com escriu Jesús Tuson en el seu llibre Una imatge no val més que mil paraules) que com més diversitat té i més gran és (fins i tot, en els darrers anys, s'han descobert llengües encara en ús) més persones es senten reflectides i major equilibri hi ha entre lo d'un Poble i lo universal.

Així, no estime el valencià perquè siga valencià, sinó perquè he nascut amb la llengua, present en quasi tots els meus avantpassats per part de pare i mare, m'agrada, l'estime com una més i crec que es mereix la mateixa consideració que les altres. I empre el valencià per comoditat, com un castellanoparlant pot fer amb el castellà. I n'aprenc altres, com ara, l'anglés, perquè vull conéixer-ne més i ser més culte i tindre major formació amb la intenció de tindre més saviesa, més esperit juvenil i ser més lliure.

Tot lo que acabe d'escriure sobre el valencià i la diversitat lingüística concorda amb el fet que en el 2013 vaig penjar dos documents: u per a animar a la gent a il·lustrar-se i eixir de l'obscurantisme i, en el segon, a guanyar-se les garrofes. Com em deia un amic meu en una classe del curs 2012-2013 que jo feia debades en casa, "És que hi han alumnes [de l'EPA], sobretot jóvens, que estan en classe 'Ahí me las traigan'". Jo també ho desaprove i, a més, em posicione a favor de la participació activa dels ciutadans i de manera assertiva i amb creativitat i esperit constructiu.

L'endemà de Nadal, també eixe any, Carles i jo estiguérem raonant en el poliesportiu d'Aldaia i em digué: "Lo teu és escriure i viure". I també m'afegí: "Podries traduir algunes poetesses o obres que a penes són conegudes". I és ara, quasi dos anys després, i quan estic començant a traduir, quan he trobat un referent, el d'Antoni Bulbena i Tusell (1854-1946), de qui tinc la seua versió del Quixot, en català. Fou un home que va traduir moltes obres al català abans que, fins i tot, ho feren al castellà (i algunes, contemporànies i d'idees noves del segle XIX i del XX); de La Celestina (també al valencià), no sols de clàssics... L'edità Edicions 62, en el 2005, amb motiu del cinqué centenari de lla publicació de la primera part de l'obra de Cervantes. I tinc llegida un terç, poc o molt.

L'obra cervantina no l'havia llegida en castellà..., però sí he vist una versió en castellà, editada a finals del segle XIX i, quasi segur, llegida per tres persones diferents, atenent al tipus de subratllat. Era una de les obres que, possiblement, entraven entre aquelles que un avantpassat de mon pare, nascut en el darrer terç del segle XIX (i a qui conegué mon pare), intercanviava per vi o altres coses, ell, que tenia terres en Aldaia i una economia bona. Este avantpassat era de línia liberal, tocava en la banda lliberal d'Aldaia i preferia una societat culta per a evitar revoltes. Afegiré que és tan correcte la forma lliberal com la liberal.

Passant a un temps més pròxim, curs 2013/2014, el meu amic Antonio més d'una vegada m'havia comentat que podria escriure alguna obra per a animar a la gent a viure... Però lo que m'ha espentat a escriure (i també a traduir), definitivament, crec que han sigut els punts següents:

1. Tindre casa pròpia, ja que et fa la sensació que tu manes, que tu portes la batuta i que, com a propietari de la teua vida, pots crear-la i compartir-la amb llibertat i que, a més, gaudixes d'una llibertat que t'obri més la creativitat i et permet traure talents, dons, capacitats, etc. que ara fluïxen. Sent com que estic flotant, que em poden proposar però no obligar i que l'òbric sense estar pressionat per ningú ni poder ser motiu de xantatges o de condicionaments i, a més, estic més tranquil, la qual cosa obri les portes a la creativitat. Igualment trobes que, quan tinc un objectiu, la casa, és el moment d'aprofitar-la i de compartir-la, a més de fer realitat uns somnis que venien de lluny, encara que lleugerament adaptats a lo que he descobert amb el temps i que, per tant, m'ha deixat més clares les idees i l'objectiu.


2. Que la iniciativa catalana Què Llegeixes (QL per als amics i que podeu vore en http://www.quellegeixes.cat), per a fomentar la lectura i que també obri les portes a l'escriptura, a diferència d'uns quants diaris digitals en valencià o de Catalunya, acollien la possibilitat d'emprar el lo neutre, com també ho defenia un representant de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC, entitat catalana creada des de la base, a diferència de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, sorgida d'un pacte entre el PP i el PSOE valencians) i que trau Ignasi Moreta en un article seu sobre el lo neutre, publicat en el 2013. Eixa era la condició que posí per a ser-ne membre, i me l'acceptaren de manera implícita, ja que no em posaren resistència. Fou com un pacte. A hores d'ara publique en QL amb llibertat i els promocione entre els familiars i amics (sobretot si tenen fills)... i per Internet.

Este detall lingüístic ens mostra que hi ha de tot, però que no hi ha neutralitat en esta vida i que, fins i tot, hi han línies a favor del seu ús si l'escriptor així ho vol. Gràcies a estes persones que el defenen i a les que l'emprem, com ara, Quim Monzó a través de l'editorial Quaderns Crema. Vull dir que, en eixe tema, Pere Riutort, històric mestre meu, fou un visionari. Així, un dia ens va dir (curs 92/93): "El 'lo neutre' s'empra a nivell popular en Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears i arribarà un dia que l'acceptaran". Doncs sí, ahí ho tenim: en les declaracions d'eixe membre de l'IEC.


3. Que als pocs dies li ho comentara a Pere Riutort i que m'animara i em fera costat, com, fins i tot, ho feu fa unes setmanes, quan li telefoní per a saber quines obres del Renaixement em recomanaria. Durant la conversa n'eixí una i eclesial, però del segle XX i vinculada al Concili Vaticà II: Gaudium et Spes ("Goig i Esperança"). La tinc en valencià, en versió catalana, d'Editorial Claret. Això ja començà en febrer, quan li vaig dir:

-- ¡Ui, estic veient que m'està eixint una vena literària!...
-- Això t'ho has de cuidar -em respongué. Llig, llig... Llig bona literatura: agafaràs coses dels altres i ho faràs teu.

Pocs dies abans havia deixat de tindre cap deute amb ma mare. Li havia pagat fins a l'últim clau i me'n condonà una part, per voluntat seua. Ja estava alliberat de qualsevol relació amb la casa anterior i estàvem en pau en temes econòmics. A més, li havia obert les portes a viure en ma casa si moria mon pare. Recorde que li ho diguí mentres tornàvem a casa i ella estava emocionada i tranquil·la, com qui ha trobat un respir, una casa on viure. A més, que ella, com mon pare i altres familiars, ja l'havien visitada. I a ell, com vaig fer uns dies després, també, si ocorria lo contrari. Tots tres teníem vida. Una vegada més, qui dóna, arreplega. Ja no anàvem a la contra entre nosaltres. Era com quan dones les mans als anteriors propietaris el dia que t'entreguen les claus. Tots en pau i vida nova.

Igualment afegiré, i també en este punt, que feia poc havia contactat amb Dani Miquel, un cantacançons que un amic meu coneixia moltíssim, un amic valent i defensor de l'equilibri entre el jo i el nosaltres, qui, finalment, ha presentat una denúncia que ha aparegut en el Levante-EMV al voltant d'actes religiosos en Alaquàs que semblen més una activitat durant la fashion week, la setmana de la moda, que una activitat vinculada a una festivitat patronal que persones amb càrrecs polítics ens volen fer creure que són festes populars.

Són populars perquè són conegudes, però el seu origen és religiós, de la mateixa manera que part de l'anarquisme ha begut del cristianisme i, en Espanya, de Santa Teresa de Jesús (Teresa d'Àvila o Teresa de Cepeda, en el segle). Un home d'esperit lliure i cristià que no tolera que algunes persones vullguen ficar la part (els interessos particulars d'un grup) per damunt de lo col·lectiu (una societat més oberta i més lliure) amb una actitud conservadora, encara que porten el carnet del PSOE, de Podemos o del color que vullguen... Una vegada més, com també he fet amb Dani, gràcies i avant. M'alie, en primer lloc, amb estes persones i, per descomptat, considere que totes les altres també són importants, però no pel càrrec, els diners, la fama, etc. sinó perquè són persones.

Estos dos amics, dos persones més amb esperit emprenedor (i diré que emprendre no té perquè ser només en temes econòmics, ja que té relació amb la paraula empresa i amb el fet d'iniciar, de tindre iniciativa), creatives i de ment oberta. Amb elles aprens molt i compartixes molt. Et sents com si estigueres en casa.


3. Enviar traduccions i tot a l'escriptora Rosetta Forner i que ella m'admetera en Facebook. El seu estil de vida, la seua manera de ser, la seua assertivitat i la seua visió de la vida i del present, em feu vore que hi han persones valentes i que, en el camp de la literatura, tenen un estil personal que les convertix en persones singulars i obertes a la diversitat, al pluralisme, molt creatives i amb criteri propi. A més, com altres escriptors que he començat a descobrir i a posar-me en contacte últimament, tenen esperit, vida, no accepten tot, són assertius (la qual cosa inclou major sociabilitat, com diuen els estudis d'assertivitat i he pogut comprovar personalment) i molt constructius. Tot això fa que entres en un grup on et sents part i que trobes que hi ha intercanvi i que et pots expressar amb confiança absoluta, com ho fas amb els amics íntims.

4. I, en els últims dies, contactar amb persones que dominen altres llengües o l'anglés, conéixer vies per a aprendre anglés i fer traduccions pròpies al valencià, com ja comencí en Aldaia Ràdio, o amb les quals intercanviar opinions sobre la literatura, la traducció o els treballs que ells fan i els meus. Una jove valenciana resident en Manchester i molt implicada en el món de l'escriptura i la literatura i que també escriu i traduïx frases en valencià, anglés i castellà, Ari Garrido, o una peruana que és escriptora i periodista valenciana, Elga Reátegui, són alguns dels exemples d'estes persones. I és que entrar en una dinàmica creativa i més favorable per a emprendre, per a ser u mateix i defendre lo propi sense antagonismes, i en què hi ha intercanvi d'esperança i d'amor per la literatura o la traducció, fa que u es senta part del grup, que dones més i que arreplegues més i que, fins i tot, confies en el teu futur com a escriptor i en el dels altres.

Per tant, la clau ha estat confiar en mi, confiar en més persones i confiar en el demà. Imprescindible per a viure i conviure amb esperança.

.