Estimat Enric Juliana,
Tinc al meu costat el diari La Vanguardia de hui, 28 d'octubre del 2015, amb l'article d'anàlisi que heu escrit, i, si una cosa no puc evitar, és mantindre'm indiferent.
Però no ho dic perquè jo estiga a favor del dret a decidir per part d'un Poble (com també d'una persona, d'un grup social, d'una associació, d'una parella...) o, fins i tot, d'una població, ja que per a això estan els referèndums, les ànsies de llibertat i, fins i tot, el desig i, sobretot, el propòsit (acompanyat del compromís) de ser u mateix, sinó perquè sé que lo que ahí ens presenteu, la forma amb què ens ho exposeu, ja està superada (almenys, com a manera caduca de fer periodisme i d'afavorir el pensament crític, i també la creativitat, en la població).
Tres exemples, Enric, que tractaré en este mitjà públic (el bloc que gestione) per a que la gent en tinga coneixement i, així, els ajuden a eixir de l'obscurantisme que part de la premsa majoritària (com de la tendenciosa, siga de la línia que siga) tracta d'impedir.
El primer, la independència de l'Índia respecte a l'Imperi britànic, en la qual s'ha emparat el president català en funcions, Artur Mas, com ja manifestà públicament durant el seu viatge a l'Índia en la tardor del 2013. En tinc gran coneixement a través de l'autobiografia de Gandhi i d'algun llibre de l'aventurer Dominique Lapierre, qui tantes voltes ha escrit sobre eixe subcontinent.
El segon, la línia d'actuació que defén un home polifacètic i destacat del món de la psicologia, de la creativitat, del pensament creatiu i que, fins i tot, és consultat més d'una volta per grups empresarials molt influents i, igualment, pel govern britànic: Edward de Bono. És el creador del pensament lateral. Vos convide, Enric, a llegir el seu llibre Handbook for the positive revolution (escrit en els noranta). Si domineu l'anglés, la informació no serà tergiversada, ja que una traducció pot influir en la interpretació del lector, però no la versió original. I si no el coneixeu amb un nivell mitjà o alt, el podeu llegir a través de la versió castellana La revolución positiva (editat per Paidós).
Trobareu com el vostre estil d'escriure, almenys en eixe article, no es correspon al del periodisme constructiu que no sols promou de Bono sinó que ja està escampant-se en diaris com The Guardian. Vos recomane la consulta en Internet de les webs de Positive News, Constructive Journalism Project o la lectura de documents o articles en què intervé (com a redactora o com a entrevistada) Cathrine Gyldensted, una de les persones capdavanteres en lo que es coneix ara com periodisme constructiu o periodisme de solucions, el qual ja estan incorporant diaris internacionals com The Guardian, escrit en un estat polític, Gran Bretanya, amb major tradició democràtica que Espanya i on el periodisme és més professional i agosarat, més explícit i clar, a més de ser més obert en temes que ací són quasi impensables, com ara, criticar al cap d'Estat de manera oberta. Una lectura del The Guardian respecte a la decisió del rei espanyol actual respecte a la seua germana, vos podria servir d'exemple.
I ara, el tercer. Vos podrà agradar, Enric Juliana, o potser no, però sabeu que hi ha un precedent de declaració unilateral d'independència en la història contemporània d'Europa i, si voleu que vos siga molt explícit, de fa pocs anys: Kossove. Per tant, si ho sabeu, ¿per què no exposeu el tema d'eixa possibilitat? Una cosa és que tracteu d'oferir una visió tradicional de la independència (traslladable a la d'assolir un objectiu), com bé manifesteu al final, quan dieu:
"La fría pregunta de Togliati aún tiene sentido: ¿Y qué pensáis hacer después de la declaración?.
Aunque también podría plantearse en Madrid: ¿Y qué pensáis hacer después del artículo 155?"
Edward de Bono, en eixe llibre, ens comenta que les revolucions tradicionals es calmen quan arriben a l'objectiu inicial i es tornen conservadores. Però com que el president Artur Mas crec que té intenció de seguir la línia de Gandhi (m'he llegit dos vegades l'autobiografia d'este líder pacifista, en castellà), com ja ho manifestà i que, a més, hi ha eixe precedent històric en Europa i que consta del suport de molts estats representats en l'ONU, com qualsevol persona, fins i tot, confiant en allò de dir que lo que diu Internet va a missa, si busqueu en Wikipedia (en castellà, anglés i català, com fiu este estiu, abans d'escriure un article en este bloc que porte), trobareu que lo que estic plasmant sobre eixe país balcànic és cert i que, a més, allò de "¡Con lo bonito que es estar juntos!", que ja he pogut escoltar (perquè escoltava als qui m'ho deien, sobre el tema de Catalunya, no ara, sinó fa més d'un any, ací, en terres valencianes pròximes a la ciutat de València), per a qualsevol persona amb dos dits de coneixement, una forta base cultural (per lliure, amb intercanvi o, fins i tot, universitària), tombaria un escrit com el vostre i no el triaria com a premiat en un concurs, la qual cosa no impediria que admetera la presentació a eixe concurs... ¡Només faltaria això!
Per tot això, vos convide a contribuir a una major il·lustració de la població, però no entesa com a acumulació de títols ni de saber, sinó com a ficar tots els mitjans que conegueu ara (i els que aneu acumulant) per a crear una societat més democràtica, amb més persones amb criteri propi i amb fonaments científics i, també, de ment oberta. En eixe camí estic jo, com més amistats meues i més persones candidates a ser-ho (amistats) en un futur, com també més persones del món. Que siga partidari de la independència de Catalunya, en eixe sentit, m'és secundari, però tractar d'oferir informació veraç i ajudar a crear persones més lliures, m'és prioritari, ja que això val per a tots els temes, no sols per al de Catalunya i el Govern espanyol i Espanya.
Lluís Barberà i Guillem
Mestre i historiador
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada