Sense necessitat de parlar friki

Una vegada vaig estar uns dies en una població valenciana que desconeixia i on un amic meu tenia casa i amistats. No feu falta parlar friki per a entendre's amb la gent d'allí sinó, simplement, tindre la ment oberta, tractar de comprendre'ls, estar atent a algunes construccions o a alguns usos lingüístics i, a partir d'ahí, compartir eixa caloreta que hi havia en la casa on ens acolliren, durant dos dies, persones del poble i molt senzilles. Estic parlant del primer viatge que vaig fer a Tàrbena, en 1996, amb l'ajuda de Pere Riutort, qui em convidà.

Al principi anava de cul amb l'article salat, per exemple, quan deien, "en sa casa" en lloc de dir "en la casa"... Però, una cosa semblant passà uns anys després quan, durant un curs de valencià per a persones adultes, els vaig llegir a tots els alumnes (dones castellanoparlants que era la primera vegada que aprenien valencià, perquè eixe any estaven començant de zero), una rondalla mallorquina registrada per Jordi des Racó (pseudònim que emprava, més d'una vegada, Antoni Mª Alcover, u dels pares de l'obra Diccionari Català-Valencià-Balear, una joia que recomane tindre, i del valencià modern, a més de ser una persona amb iniciativa pròpia, molta creativitat i ganes de treballar pel futur d'una llengua que estava separant-se en les formes escrites).

Els el llegia perquè els havia dit que la setmana vinent vindria a Aldaia una néta de Francesc de B. Moll, un altre dels que més temps va ficar en el reviscolament lingüístic, sobretot, després de la mort de Mn. Alcover. Moll, continuador d'eixa obra i també de ment oberta, comptaria, entre altres coses, amb l'ajuda del valencià Manuel Sanchis Guarner des de 1943, quan passà a viure a les Illes Balears. Afegiré que el diccionari abans esmentat es va presentar en l'Ajuntament de València en desembre de 1951, de la qual cosa hi ha testimoni, fins i tot, fotogràfic... I tot això els ho feia per a que captaren amb major facilitat algunes formes balears, de la mateixa manera que també els parlava un poc de l'avantpassat de la dona que vindria a l'aula.

Però, ves per on, una setmana després, vingué una néta de Moll, crec que li deien Aina, rondallaire (com posava la seua targeta de promoció), i la comprenguérem molt bé. No vos podeu imaginar la sorpresa que em vaig portar quan em digueren, a la classe següent a la de la visita de la contacontes: "L'hem entesa perfectament". I tenien tota la raó del món. El secret? Possiblement la saviesa de la rondallaire (això és, contacontes) per a fer-se amb el públic, per a que sentiren eixa sensació de proximitat que, qualsevol persona que parla en públic, val la pena que tinga si el vol conquerir, de la mateixa forma que amb sinceritat, un estil no irrespetuós i amb un to agradable es poden fer moltes amistats però mai amb una llança i tractant de tombar a l'altre com siga ni imposant la llei del més fort o lo que més m'agrada.

Com haureu vist, després de totes estes línies, i així tanque, no cal anar de friki per la vida per a fer-nos amb l'altre, en el sentit que hi haja bona relació i sincera, sinó, entre altres coses, com deia un psicosexòleg espanyol del segle passat, Félix Martí Ibáñez, actuant "sin ese barniz diplomático que lo desfigura". I això, per exemple, es pot portar a l'ensenyament d'una llengua, motiu pel qual, d'una manera pareguda a la d'aquelles dones, li vaig dir a l'històric mestre de Magisteri: "¿Saps què, Pere? He aprés més valencià en dos dies, en Tàrbena, que en tots els cursos de valencià", perquè també havia aprés (escoltant-lo mentres parlava en aquella casa de Tàrbena, i amb nosaltres dos com a convidats) a ser humil en les formes i a fer fàcil que l'altre comprenguera lo que jo estava dient, encara que jo tinguera més estudis o formació. I això, amics, crec que si s'ensenya en els centres educatius, ho fan els mestres més avançats amb la seua psicologia i la seua pedagogia, és a dir, amb el seu estil de fer les classes, un espill de com són realment.

Una abraçada alliberaire.


Nota: Això de fer-ho sense vernís diplomàtic és una resposta a una dona... en plena guerra d'Espanya, no després del maig del 68, ni de coses semblants a eixe moviment estudiantil. Per això, ací, lo que vull fer és una defensa de les idees noves que fan que millore el món, científicament, moralment i pensant en el futur i sense tombar lo que tenim de bo del passat.